catala, Apuntes de Filología Catalana

¡Descarga catala y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!

GRAMÀTICA

NORMATIVA

VALENCIANA

GRAMÀTICA NORMATIVA VALENCIANA Col·lecció Textos Normatius, 2 © Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2006

Edita: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Avinguda de la Constitució, 284 46019 València [email protected] - www.avl.gva.es

Primera edició: setembre del 2006 Primera reimpressió: desembre del 2006 Segona reimpressió: setembre del 2008

Disseny de la col·lecció: Pepe Gimeno-Proyecto Gráfico Gràfiques Vimar, SL, C/ Alqueria de Raga, 11 - 46210 Picanya ISBN: 978-84-482-4422- Depòsit Legal: V-3942-

Sumari

fORMACIó DE PARAuLES

36. Introducció a la formació de paraules 334
37. La derivació 338
38. La composició i altres procediments de formació de paraules 353

ANNExOS

Abreviatures, símbols i sigles 364 Els gentilicis valencians 376

íNDExS

índex de taules 392 índex general 397

INTRODUCCIÓ

qüestió lingüística valenciana , sol·licitat per les Corts Valencianes i aprovat l’any 1998, que va donar lloc a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entenia que les citades Normes de Castelló havien sigut el punt de partida de la normativització consolidada de la nostra llengua. En conseqüència, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, partint del mateix plantejament —fixat de manera explícita en el preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL i reconegut prescriptivament en l’article 4 de la mateixa llei—, ha abordat com a tasca prioritària de les seues actuacions elaborar una gramàtica que servira de pauta per als usos formals de la llengua i orientara sobre els usos poc formals, dins dels seus respectius àmbits d’ús. La diversitat de variants morfològiques poden conviure de manera harmònica dins d’un mateix sistema gramatical, i fins i tot poden ser útils per a expressar els més diversos matisos de la llengua. Però una gramàtica normativa té com a finalitat determinar amb claredat quines són les formes més idònies per als diversos àmbits d’ús de la llengua, és a dir, ha de ser prescriptiva i orientativa alhora. A partir d’estos supòsits, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha elaborat i aprovat la present Gramàtica normativa valenciana (d’ara en avant GNV ). Cal advertir, tanmateix, que, encara que els aspectes gramaticals abordats són relativament nombrosos, el fet de concentrar-se en els més importants ha comportat el silenci sobre altres que, no per menys importants, poden tindre un cert interés, sobretot si no han estat prou estudiats per les nostres gramàtiques. Ara bé, atés que tota gramàtica ha de prestar atenció als fenòmens evolutius de la llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té el propòsit d’anar incorporant a les futures edicions de la GNV totes aquelles anàlisis i modificacions que exigisquen les noves necessitats o que suplisquen les actuals mancances. D’acord amb una llarga tradició en els manuals gramaticals prescriptius, fem precedir la part estrictament gramatical d’uns capítols sobre l’ortografia i la pronunciació del valencià i sobre aspectes de caràcter més aïna estilístic; després presentem conjuntament la morfologia i la sintaxi, i finalment una part dedicada a la formació de paraules. En el capítol sobre la fonètica del valencià, s’oferixen així mateix unes pautes ortoèpiques que puguen servir d’orientació als usuaris de la llengua. Per a completar estes informacions, caldrà recórrer al Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià ( DOPV ), on s’indica la transcripció fonètica de totes aquelles vocals i consonants, i fins i tot en alguns casos, per raons pràctiques, de paraules senceres, en què els signes gràfics auxiliars resulten insuficients per a indicar la pronunciació correcta. Com en altres llengües romàniques, la nostra presenta una certa diversitat en la morfologia verbal i en alguns aspectes de la nominal. Encara que s’ha partit de la descripció dels fets lingüístics, hem seguit el criteri de triar aquelles formes més generals en el valencià, és a dir, s’han prioritzat les formes de l’anomenat valencià general , atés que es tracta d’una gramàtica normativa, que pretén abastar el conjunt de l’àmbit geogràfic valencià. Però, alhora, hem tingut cura d’informar sobre les variants minoritàries més esteses. Així, per exemple, es dóna prioritat a tindre, menge, portara o tinguem , però no per això es deixa de consignar les variants tenir, menjo, portés o tingam, perquè són pròpies de determinades comarques valencianes, així com d’altres territoris

de l’àmbit lingüístic, o perquè tenen un ús literari important. Per això, cal acceptar amb naturalitat un fet ben normal en qualsevol codificació normativa: la selecció a favor de la forma més estesa o de més tradició literària, a fi de garantir millor la cohesió del sistema lingüístic i optimitzar les situacions comunicatives. Totes les llengües, sobretot des de l’aparició de la impremta, han regulat les seues formes i els seus usos sintàctics més o menys variats, sovint amb una certa càrrega de convencionalismes. Per això, junt amb l’exposició prescriptiva, s’oferixen, en diversos casos, informacions i explicacions de caràcter històric i diatòpic sobre formes i usos que presenten una certa variació o una certa vacil·lació en les seues realitzacions orals.

2. CRITERIS INSPIRADORS DE LA GNV

Els criteris que han inspirat la redacció de la GNV són, amb caràcter general, els que assenyala l’article 4 de la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que, en termes més concrets, s’especifiquen en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià , aprovat unànimement en la reunió plenària de l’AVL del 9 de febrer del 2005. Estos, fonamentalment, són:

a ) La llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el departament francés dels Pirineus Orientals, la ciutat sarda de l’Alguer i la franja oriental d’Aragó) i la comarca murciana del Carxe. Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una mateixa llengua o sistema lingüístic.

b ) Dins d’eixe conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitat territorial de la llengua compartida, i presenta unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de Castelló.

En conseqüència, en la redacció de la GNV s’ha intentat harmonitzar dos principis bàsics:

1. La recuperació i la priorització de les solucions valencianes genuïnes, vives, ben documentades en els clàssics i avalades per l’etimologia i per la tradició literària i gramatical.
2. La convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris que compartixen la nostra llengua, a fi de garantir-ne la cohesió pertinent.

La GNV vol ser una contribució de l’AVL al procés de construcció d’un model de llengua convergent amb la resta de modalitats de l’idioma comú. Un model que dóna preferència a les formes valencianes, però que també descriu les variants usades en la resta de l’àmbit lingüístic compartit.

a ) en cos normal, per a la descripció dels fets lingüístics més importants i sistemàtics, i les orientacions normatives bàsiques, i

b ) en cos més menut, per a les observacions, que es reserven per a fer remarques teòriques de caràcter complementari o puntual, per a donar informació històrica o per a fer referència a variants geogràfiques secundàries o pròpies d’altres territoris de la llengua compartida.

3.3. Priorització de les formes valencianes

En la GNV es prioritzen sistemàticament les formes genuïnes de la llengua parlada i de més prestigi literari, partint de les preferències del valencià general. Així, s’opta per formes com parle, partisca o vinguera en comptes de parlo , partesques o vingués , ja que estes últimes corresponen a variants valencianes de menor extensió, encara que ben legítimes en els seus àmbits geogràfics d’ús ( parlo, vingués ), o a usos literaris molt formals o arcaics ( partesques ). Així mateix, l’exposició es completa, en forma de nota, amb informacions sobre les variants corresponents d’altres zones de l’àmbit lingüístic ( parteixis, vinguéssim ). En la GNV , a més, s’ha fet un esforç per recuperar formes o usos sintàctics genuïns, de gran extensió i tradició històrica, que havien rebut poca atenció en les nostres gramàtiques i estudis lingüístics. Es tracta, per exemple, dels usos de la preposició composta com a en oracions del tipus Partiu-vos-ho com a bons germans! (amb el valor de ‘com si fóreu bons germans’).

3.4. Cohesió de les diverses varietats territorials

La necessitat de cohesió entre les diverses varietats d’una mateixa llengua és un fet evident i indiscutible. Si això és un principi obvi en totes les llengües del món, ho és encara més —i d’una manera imperiosa— en el cas de llengües demogràficament minoritàries com la nostra. És evident que no podem accentuar les diferències entre les nostres varietats, sinó al contrari: intentar reduir-les al màxim, potenciant la convergència recíproca. És per això que, al costat de formes com per exemple adés , enjorn o ausades , tan vives en valencià, se n’afigen d’altres més usuals en altres varietats de la llengua, com ara aviat , adesiara o gaire , que han assolit un notable ús entre els nostres escriptors.

4. CRITERIS I ÀMBITS D’ÚS

Com ja s’ha dit, en la presentació dels fets lingüístics es partix generalment de la descripció d’aquells fenòmens que tenen una gran extensió i alhora una notable tradició literària d’ençà de les Normes de Castelló, però també s’analitzen aquells que tenen un abast geogràfic reduït i una vitalitat menor. Tots formen part del patrimoni lingüístic valencià però, lògicament, no tots són adequats per als mateixos àmbits d’ús. Per això en la GNV hem distingit en certs casos de variació entre formes i usos de caràcter formal (com ara les construccions relatives del tipus una obra l’autor de la qual és alacantí ) i formes i usos de caràcter poc formal (com ara les construccions de relatiu del tipus una obra que el seu autor és alacantí ). Així mateix, des del punt de vista de l’extensió geogràfica, hem diferenciat entre formes i usos valencians d’àmbit general (com per exemple el quantitatiu molt o la combinació pronominal li la de li la dónes ) i formes i usos d’àmbit restringit (com per exemple el

quantitatiu força , viu en parlars meridionals, o la combinació la hi de la hi dónes , viva en parlars septentrionals). Les formes i els usos de caràcter formal i d’àmbit general valencià són els més adequats per als registres administratius (un decret, una citació judicial, una instància, etc.) i, en general, per a totes aquelles situacions, orals o escrites, que busquen la màxima eficàcia comunicativa dins d’uns certs paràmetres de formalitat (un noticiari, una conferència, un informe comercial, etc.). Les formes de caràcter poc formal o d’àmbit valencià restringit són adequades per als usos individuals o col·lectius de caràcter espontani (una carta, una nota, un escrit costumista, un diàleg teatral o cinematogràfic, etc.). La llengua de l’Administració pública i de les entitats que en depenen i, en general, la llengua d’ús públic formal ha d’utilitzar, com és lògic, les formes i els usos sintàctics propis dels registres formals i d’àmbit general. Exclou, per tant, l’alternança de registres formals i poc formals, de variants principals i secundàries i de variants d’àmbit general i d’àmbit restringit. La llengua de la literatura, de les entitats privades i, en general, la llengua d’ús personal admet, per contra, un grau de variació molt més ampli, que comprén els més diversos nivells de llenguatge, i pot permetre’s per tant l’alternança de registres i de variants.

ORTOLOGIA

1. LA PRONUNCIACIÓ ESTÀNDARD DEL VALENCIÀ

1.1. IntroduccIó

Totes les llengües de cultura posseïxen un model lingüístic de referència que es considera adequat per als usos administratius i educatius, per als mitjans de comunicació i, en general, per a tots els àmbits que requerixen un mínim de formalitat. Este model es coneix com a llengua estàndard , o simplement estàndard , i afecta tant els usos orals com els escrits.

La pronunciació considerada estàndard en l’època actual ha de tindre en compte les tradicions d’elocució, tant cultes com populars, especialment les del llenguatge de l’espectacle. D’altra banda, la societat actual es caracteritza per un predomini de la comunicació oral en tots els registres d’ús de l’idioma. En este sentit, l’aparició dels mitjans de comunicació audiovisuals és, sens dubte, el factor que més ha obligat a definir un model de referència per a l’expressió oral, que, lògicament, en la mesura que ben sovint partix d’un text escrit, tendix a harmonitzar l’ortografia amb la tradició ortoèpica o la pronunciació real més generalitzada d’una llengua. La varietat estàndard es conforma justament sobre la base d’una funcionalitat comunicativa, que tendix a afavorir els fenòmens més estesos i acceptats en una determinada comunitat lingüística, en detriment d’aquells altres que tenen un abast més restringit o estan menys prestigiats.

La proposta de pronunciació estàndard del valencià que tot seguit presentem pretén sistematitzar unes pautes d’ús, generalment acceptades, que afavorisquen una pronunciació acurada de la nostra llengua.

Si bé els destinataris més interessats en la proposta segurament són els relacionats amb el món dels mitjans de comunicació i de l’educació i, en general, aquells col·lectius que solen fer un ús formal de la llengua parlada, també pot interessar al conjunt de ciutadans valencians, tant aquells que la usen habitualment i procuren expressar-se de la millor manera possible com aquells que desitgen aprendre-la. Per eixa raó, s’ha optat per reduir al màxim la teorització i l’ús de terminologies no ben conegudes per un gran nombre de possibles usuaris de la proposta i s’han tingut en compte els fenòmens d’interferència lingüística que provoca el contacte freqüent amb altres llengües, sobretot amb el castellà.

Encara que la pronunciació del valencià és relativament uniforme en tot el territori i s’ajusta prou bé a les convencions ortogràfiques, es donen fenòmens de variació que convé tindre presents a l’hora de formular una proposta vàlida per al conjunt del valencià, que és l’objectiu d’esta proposta. No totes les realitzacions fonètiques gaudixen d’una mateixa extensió, d’un mateix prestigi social i d’una mateixa genuïnitat. En conseqüència, convé destacar aquells fenòmens que presenten un contrast més gran entre l’ortografia i la pronunciació. Així, amb afany didàctic, hem establit la gradació següent: