¡Descarga català apunts primer y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Semàntica: Les paraules canvien de significat i apareixen de noves paraules.
L’estudi clàssic de la llengua s’ha centrat en la semàntica, però orientat en una llengua escrita, per tal d’interpretar el text.
Lingüística: és la eina de comunicació.
Va aparèixer cap al S.XX i el primer lingüista va ser Saussure.
La seva base la trobem al esquema de comunicació i va ser tota una revolució pel que fa a l’estudi de la llengua i pel que fa a un element comunicatiu.
També considera les llengües com eines de comunicació, està considerada com un element de transferència d’informació i accepta qualsevol element comunicatiu o de comunicació com a llenguatge.
Potencia tant les eines orals com les escrites.
Ens trobem que la lingüística i la llengua són elements de comunicació i que les llengües són les eines de comunicació.
*Per la seva banda, la gramàtica tradicional s’interessa per l’estudi del text i el seu màxim interès és filològic. Únicament es preocupa pel text literari.
Trobem tres tipus d’escoles lingüístiques:
- Estructuralisme: el màxim representant va ser Saussure.
- Generativisme: és la capacitat de generar oracions i la facultat corresponent de poder-se expressar. Aquesta escola és coneguda com la sintaxis.
- Lingüística del text: neix de la crítica del generativisme. És la unió de la sintaxis amb la semàntica.
El pare de la lingüística és F. de Saussure, que va ser format en la gramàtica tradicional del segle XIX. Quan va morir, dos dels seus alumnes van publicar els seus apunts i això va ser tota una revolució.
Al “ Curs general de la lingüística ” de 1916, hi ha un recull de tots els principis que seran d’aplicació general i tindran una visió global.
La llengua és:
- Un element de comunicació.
- Un element social, és a dir, sense societat no hi ha comunicació.
- Varia en funció de la societat, ja que és un reflex social. D’aquí que hi hagi una evolució continua.
- Avança, evoluciona i canvia.
Un arcaisme és la paraula que es perd de la llengua.
La sociolingüística de 1956 és una relació entre la llengua i la societat.
El llenguatge gestual depèn de dos aspectes:
- Moviment/ gest.
- Significat.
El significat està molt lligat al gest, ja que cada gest vol dir una cosa diferent.
La comunicació és una transferència o intercanvi d’idees, d’informació, etc. Aquesta funciona, a través dels signes, és a dir, té un element material i un determinat significat.
Base de la llengua
La paraula (signe lingüístic) és un conjunt de sons, és una unitat. Està formada per:
- Una imatge acústica (el so), dit d’una altra forma, és el significant.
- Un concepte (significat), dit d’una altra forma, és el significat.
La relació entre la imatge acústica i el concepte ha de ser arbitrària i convencional.
LEXEMA: /peix/
Format per tres sons:
P- E- IX (són fonemes)
Fonema: és la unitat lingüística més petita, mancada de significat però susceptible. Capaç d’alterar el significat de paraula. Ex: pa i fa.
Fonologia: estudia el fonemes, és a dir, estudia els sons que són la variació de fonemes.
Cada llengua té un sistema propi, concret i determinat de fonemes.
- Conjunt tancat e inventarietat.
Ex: El català té 18 sons consonàntics i 8 vocàlics.
Sincronia: al costat del temps (en un moment determinat).
La paraula NO és suficient, per aquets motiu, necessitem oracions per comunicar-nos.
Al 1956, un jueu americà amb el nom de Noam Chomsky, parteix de l’estructuralisme i crítica les seves insuficiències. Diu que la base lingüística ha de ser l’oració. Va publicar les estructures sintàctiques, sent molt revolucionari.
El generativisme és la formula que permet crear/generar oracions, és una capacitat per poder comunicar-nos i serà de validesa natural.
La competència lingüística és aquell qui domina la capacitat de construir oracions. Això resideix a les regles de reescriptura , són aquelles mecanismes que ens permeten crear oracions.
Oracions: SN+ SPredicatiu.
SN: Determinant+ Nom+ Adjectiu.
SV: Verb+ Sprep.
L’alternança d’aquestes regle dóna la sintaxis.
La crítica del generativisme donarà pas a la lingüística del text.
Crítica: L’oració és insuficient, perquè ignora el context. A més a més, la parla s’acompanya per elements comunicatius no verbals. No va tenir en compte la semàntica.
En resum:
- No té en compte l’espai que fa canviar el significat.
- L’oració sovint és insuficient i sovint necessitem més d’una oració, que acaba formant un text. És a dir, dóna pas a la unitat superior.
- La sintaxis és insuficient.
- El generativisme no té en compte la semàntica i la lingüística del text si que la tindrà en compte.
A partir de 1990, neix una tercera escola de teoria lingüística, basada en el text i en la formació de textos. Aquesta nova escola serà nomenada: Lingüística del text, gramàtica del text, gramàtica del discurs... Són diferents línies, diferents escoles. Encara no està solidificada.
La lingüística del text , intervenen diferents escoles i diferents autors. Hi ha diferents escoles i queda reflectit ens els diferents noms. És una ciència jove, ja que als anys 80 comença la teoria però fins als 90 no arriba. S’encarrega de fer la denúncia de la
insuficiència de l’oració i que cal tenir present una unitat superior, és a dir, el text que permet la comunicació.
Sempre té present la semàntica, ja que la llengua varia en funció del context, situació i ubicació.
Tot el que envolta a la comunicació és significatiu.
Es l’acte de parla amb diferents factors:
-Llengua
-Pragmàtica: conjunts d’elements comunicatius no verbals i que la lingüística del text ho té en compte.
-Context
La comunicació té el seu propi escenari i ens trobem amb influencies de psicologia.
La lingüística del text és una ciència interdisciplinària i és nova, ja que es produeix la introducció de nous elements.
El context és molt important i és l’entorn lingüístic, és a dir, les paraules canvien de significat en funció de les paraules veïnes, i s’anomena la força del context.
La comunicació pot ser tant oral com escrita, però s’han de tenir en compte els dos canals. Es tan important l’expressió oral com escrita.
La unitat superior de l’oració, es pot anomenar text o discurs, ja que aquestes paraules són sinònimes i per tant, volen dir el mateix.
El text és:
- La unitat comunicativa més fonamental.
- Producte verbal de l’espècie humana.
- De caràcter social.
- Ha de ser tancat tant pel que fa a nivell comunicatiu com a nivell semàntic, és a dir, ha de ser una idea sencera.
- Critiques i integració.
- Conjunt de regles.
· Sistema de la llengua gramàtica.
· Pròpies del sistema comunicatiu:
a. Adequació: capacitat que té la llengua d’adaptar-se a la situació comunicativa. Capacitat camaleònica. Capacitat variable de la llengua. Depèn de l’entorn, és a dir, de la societat. Causa social.
- Canal/ mode: És el vehicle per on circula la comunicació i pot ser tant oral com escrit (que són diferents a simple vista). Són dos móns diferents.
· Oral : és l’espontani, surten coses que no vols que surtin. És una recepció auditiva i successiva (paraula- so i so). Acompanyat de molts elements de pragmàtica. Això depèn molt de l’entonació, l’expressió facial, gestos, moviments del cos, etc.
· Escrit: és una recepció visual i simultània. El text és elaborat. La pragmàtica: signes de puntuació, gràfics, dibuixos, esquemes, etc.
Després trobem diferents coses que es queden a mig camí, com és el cas del teatre, ja que és un text escrit per ser dit espontàniament/ improvisat. També passa amb els discursos i les telenotícies. Són els elements on interfereixen tant l’oral, que pot ser de dos tipus: el pensat (discurs) i l’espontani (entrevista personal), com l’escrit.
- Tenor funcional/ intencional: Recull l’objectiu i la intenció que cadascú té. Fa el recull del propòsit de l’acte de parla.
- Grau de formalitat/ tenor interpersonal: Indica la distància o grau de confiança que hi ha entre els interlocutors. Exemple: tu / vostè.
Hi ha formulismes que marquen distància i marquen un grau de formalitat.
Hi ha formes verbals que també generen un alt grau de formalitat i marquen distància.
I per últim, els adverbis acabats en –ment., donen una distància superior a frases fetes.
Trobem diferents graus de formalitat :
· Alt
· Mitjà-alt.
· Mitjà.
· Mitjà-baix.
· Baix.
Els dos tipus de formalitat, són el formal i el no formal.
El formal són aquells textos científics, literaris, humanístic, jurídic, administratiu, etc.
El no formal són els familiars, col·loquials i barroers. Els familiars i col·loquials, tenen totes les característiques de la llengua oral, com per exemple:
- Gran quantitat d’elements afectius.
- Gran quantitat de diminutius i abreviacions.
És una transcripció directa de l’oral.
- Dialecte: Sorgeixen quan la llengua és fa real i es concreta en personalitats i dóna lloc a les variacions lingüístiques. Són variants per funcions d’origen o procedència, per tant té una causa col·lectiva. No hi ha un dialecte superior a un altre.
Poden ser generacionals, és a dir, tenen orígens cronològics.
Trobem tres tipus de subdialectes o parles, que sorgeixen de les petites variants. Aquests subdialectes són els següents:
- Territorials/ geogràfics: són els de l’entorn o eix on viu cada persona. Es la zona de procedència o territorial amb diferents modalitats.
- Diacrònic/ històrics/ generacionals: són l’estudi de la llengua en un determinat moment històric.
El llenguatge dura entre 8-10 anys, tot i que cada cop dura menys.
- Socials: cada classe social i grups socials tancats, tenen unes marques lingüístiques i que queden reflectides en la parla. Depèn de l’entorn, en el qual ens trobem, farem servir una modalitat o una altra.
Un dialecte es pot separar de la seva llengua mare, degut a la seva evolució. Al separar-se dóna pas a una nova llengua. Quan no t’entens amb una persona es passa de dialecte a llengua.
· Salat (Cadaqués, Begur, etc.). És purament residual i tothom durant el segle XIII-XIV ho parlava. Article SA
· Xipella (Punts de la frontera, Espluga de Francolí, zona del Cadí, Ponts) és una zona de transició. El femení plural en –is.
· Barceloní.
· Tarragoní (Tarragona capital) és molt de transició. Té característiques i lèxic occidental.
· Alguerès té influència italiana.
Català nord-occidental
· Ribagorça , pronuncien les sonores sordes i la PL P+LL.
· Pallarès (comarques del Pallars) no fan la J i fan una semivocal amb Y. Tenen un lèxic molt característic. És molt tancat.
· Tortosí (hi ha una transició entre el català i el sud, l’oriental i l’occidental i té presència de l’àrab.)
Català del sud
· Castelló , és molt semblant al de Tortosa. El nord de Castelló és una continuïtat del tortosí.
· Valencià (ciutat), NO pronuncien les sonores. Hi ha una diferenciació entre la B/V.
· Zona Alacant.
La R dels infinitius i moltes paraules la pronuncien.
El català de Mallorca és un gairebé català medieval.
L’ estàndard , segons Fabra, és l’espai de definició d’un espai lingüístic i de trobada de tota llengua. Per fer-ho, va tenir en compte i present totes les variants. T’integra en una cultura més ample. És un mot nou, de recent d’introducció en la llengua, però dóna nom a una problemàtica molt antiga, que és la de la llengua comuna en diferents territoris i és la que prenem com a referencial. Quants més usuaris hi ha d’una llengua, més necessari és l’estàndard.
És un espai lingüístic comú de retrobament entre els diferents usuaris d’una llengua per una llengua referencial, que sigui igual a tots. Ha de ser neutre. Variant artificial que tots escrivim però que no parlem. La variant dels mitjans de comunicació públics ha de ser l’estàndard.
És més homogeni en la sintaxis i l’ortografia, en canvi la fonètica i el lèxic (algunes formes morfològiques) són més difícils que es domini l’estàndard. Està per damunt de tots els dialectes, és supradialectal. Per relacionar-nos amb els diferents dialectes i és la variant referencial, és a dir, el dialecte de referència.
Està definit per les autoritats lingüístiques i les institucions. Les funcions són:
- Subministrar la variant comuna.
- Unificar totes les variants i donar a la vegada un sentit unitari.
- Donar prestigi, ja que pertany a la llengua que tants personatges ha donat.
Els criteris són els següents:
- Unitarista: tria un dialecte, per raons de prestigi i/o demografia o polítiques i definir-lo i imposar-lo als altres dialectes.
- Composicional: es basa en tots els dialectes. És fruit del consens i l’acord. Ningú s’havia de sentir marginat.
Trobem tres fases del procés constituent de l’estàndard:
- (^) Selecció
- Codificació
- Implementació
L’estàndard (normalització lingüística) català, va ser creat i dissenyat per Pompeu Fabra amb la creació de les autoritats lingüístiques. Era una catedràtic matemàtic/ químic, però amb una gran formació lingüística. Es va centrar en la redefinició de la llengua. Va ser un home de consens, que buscava l’acord per part de tots. Va intentar buscar una solució definitiva i això passa per la selecció, fent un mix en el dialecte que té major força demogràfica, en aquest cas serà el central, però te present tots i cadascun dels dialectes, per aquest motiu, va buscar una fórmula perquè cap usuari es sentis incòmodes ni marginats. Aquesta motiu, va ser la clau del seu èxit.
Fabra va fer servir un criteri composicional i això va portar a que tothom l’acceptés.
La codificació és la normativització de la llengua i que engloba tres àmbits que son els següents:
- Ortografia: Les normes ortogràfiques daten de 1913. Es vol aconseguir una descastellanització de la llengua, ja que està sotmesa a una llengua forana.
text oral sense cap problema. Es van fixar criteris lingüístics i extralingüístics (pragmàtica) que permetien establir una classificació amb tots els tipus de text possibles.
- Criteris lingüístics:
- Estructura determinada, diferent a cada text.
- Gramàtica, variarà en funció del tipus de text.
- Criteris de pragmàtica/ extralingüístics.
Al 1976, amb la combinació dels diferents criteris van proposar un catàleg de sis models de text que han sigut acceptats.
- Descriptius: informen sobre...
- Narratius: expliquen, narren, ...
- Expositius: expliquen científicament un tema.
- Argumentatius: intenten convèncer d’alguna cosa a algú.
- Instructius: són els que donen ordres.
- Conversacionals o col·loquials: els de la llengua oral.
La seqüència és aquell fragment o segment del text, amb característiques d’altres tipus de text. Els textos són heterogenis, per aquest motiu, en un text de determinada tipologia podem trobar fragments d’altres tipologies.
Els textos descriptius tenen per objectiu: informar sobre objectes, persones, paisatges, etc. Són una fotografia de la realitat. Són molt freqüents a la nostra vida diària, com per exemple: catàlegs, informatius, turístics, etc. Van ser molt claus a la literatura del segle XIX, a la novel·la realista per la seva força descriptiva (va donar lloc al retrat literari, que és quan es descriu a un personatge).
La descripció d’espais ha de ser molt minuciosa, fina al punt de conèixer el lloc sense haver estat. S’ha de recollir la realitat d’una forma molt rigorosa, ja que d’aquesta manera s’aconseguirà informar amb detall i precisió sobre els diferents aspectes.
·Tècnica: l’observació i l’enumeració, per anomenar de manera molt ordenada els diferents aspectes.
·Estructura: dóna certa llibertat al constructor del text, però demana jerarquització i ordre. Així trobem dos possibilitats:
- Sumar petits detalls fins donar una visió completa/global.
- Donar visió completa/global fins arribar als aspectes més mínims.
·Gramàtica: s’utilitzen els verbs atributius (ser, estar i semblar), els adjectius són essencials, els complements del nom i les comparacions.
·Connectors: poden ser espaciotemporals o gramaticals (conjuncions). Aquests connectors poden ser: preposicions, conjuncions, adverbis (són fonamentals per unificar). Els espaciotemporals són adverbis de lloc o de temps, també poden ser locucions adverbials, ja que fan la mateix funció que un adverbi.
·Pragmàtica: elements gràfics, fotografies, etc.
Els textos narratius és un relat on s’explica, es narra, es diu, alguna cosa. Serveixen per informar sobre alguna cosa que pot ser tant real com fictici. Són molt presents a la nostra vida diària, com és el cas del món informatiu amb les notícies (que són fonamentalment textos narratius).
Són molt presents en el marc literari i sol ocupar tot primer capítol de qualsevol llibre. Segons la forma en que estigui escrit, trobem diferents gèneres:
- En vers: balada, poema èpic, cançó de gesta, romancer, faula, etc.
- (^) Prosa: rondalla, novel·la, el conte, l’apòleg, etc.
Ha de respondre als cinc elements universals de la narració, ja que tot text narratiu ho reclama i exigeix la seva presència. Aquests elements són els següents:
- L’espai: és l’escenari on transcorre l’acció. Important, permet diferents tractaments. Pot ser tant real com fictici o al·lusiu, és a dir, no es diu de manera directa quin lloc és però es dóna a entendre per diferents característiques que es diuen. Aquest espai, pot ser també fix i únic o mòbil i itinerant. Per últim, l’espai pot ser funcional.
- Temps: la situació històrica en la que es desenvolupa la narració, és a dir, ambientació i tractament del temps. Aquest ha de ser tractat de manera ordenada i lògica (és una característica de la novel·la del segle XIX. Es pot fer un tractament psicològic del temps, on el narrador només recull allò que és significatiu, que impacta i marca (és una característica del segle XX). Només els punts significatius, són d’importància narrativa, és més difícil. Resideix al record, d’aquí que sigui important la memòria (amb la que hi ha una captació sensorial), tot i que funciona desordenada i per tant, no és ordenat. La tècnica de ràfegues de memòria desordenada, anomenats flashback. S’estimula per estímuls sensorials.
- Personatges: Dóna unitat al relat. Uneixen els diferents materials narratius que formen un text. Poden ser dos tipus: plans (arquetípics, secundaris i no evolucionen) i rodó (descriuen una esfera al llarg de la història). Poden tenir noms designatius o simbòlics, pel paper que tingui la narració.
·Estructura: És molt clara, arquetípica, sempre segueix la mateixa estructura. La informació ha d’anar ben jerarquitzada i estructurada. És una estructura rígida i l’aparició de conceptes es produeix de forma esglaonada, a més a més, cada concepte introdueix al següent, ja que tenen una relació entre ells. El text ha de tenir una cohesió.
Formada per 3 parts:
· Introducció.
· Desenvolupament.
· Resum/ síntesi.
·Gramàtica: L’escriptura no ha de ser connotada, és a dir, sense valors afegits. Ha de ser un text neutre, perquè és un text científic. El grau d’escriptura ha de ser 0.
El lèxic ha de ser molt precís i que eviti la subjectivitat. El llenguatge ha de ser neutre i clarament denotatiu. S’han de fer servir termes concrets , neologismes (cultismes, invents d’última hora) i tecnicismes (termes precisos).
Els verbs han de ser precisos, és a dir, que no han de ser ambigus, que tinguin un significat concret i inqüestionable. Que no ofereixin cap tipus de dubte.
·Sintaxis: És necessari matissar. I es fan servir molt les oracions subordinades adverbials (causa, finalitat, concessiva, consecutiva).
·Connectors: Gramaticals o dialèctics i els metatextuals, que serveixen per unir els diferents paràgrafs i ordenar i estructurar el text.
·Pragmàtica: Fotografies, gravats, taules, gràfiques, estadístiques, citacions bibliogràfiques, plànols, esquemes, reproduccions, etc.
Poden presentar seqüències d’altres tipus de text, com per exemple: descriptives, argumentatives.
Els textos argumentatius són persuasius i molt vius. L’objectiu d’aquest tipus de text és convèncer, influenciar, persuadir d’una sèrie de prejudicis, idees, opinions, critiques i judicis al públic i guanya’ls-el, se’l vol emportar cap al seu terreny. És la tipologia textual d’un míting, d’un sermó, d’un discurs, etc. La publicitat és un exemple clar d’aquest tipus de text, ja que et convenç de que compris/ utilitzis un cert producte.
·Generes: Orals: míting, la missa (religió), discurs, etc.
Escrits: assaig (com combatre...), diari (l’article d’opinió, columna, editorial, és molt breu d’unes 15 línies), el pamflet.
És un text interactiu, busca contínuament la reacció per part del receptor.
Presenta un grau de formalitat baixíssim perquè s’ha de sentir proper.
·Estructura: Pot ser tan progressiva (que és el normal) com regressiva. També pot ser asimètrica.
L’estructura es tríptica, és a dir, té 3 parts:
· Premissa (pot ser el títol): És l’anunci del tema, és la idea de la qual ens convenceran.
· Tesí : És el nucli, el fragment més important. Tots els arguments, idees, opinions, etc. que siguin capaç de convèncer al receptor. És l’esquelet i el gruix del text.
· Síntesi : És la conclusió, és una línea que es resumeix en allò que hem de fer.
Quan l’estructura és regressiva trobem que la síntesi va primer i la premissa al final.
·Gramàtica: Els verbs que expressin opinió, creences i punts de vista. Han de ser verbs que inspirin confiança.
Es fan servir les oracions subordinades adverbials (Causals, finals, condicionals, concessives, consecutives, etc.) serveixen per matissar i justificar.
·Connectors: Els gramaticals o dialèctics (capacitat per convèncer) i els metatextuals.
·Pragmàtica: Dibuixos, gràfiques, vídeos, pel·lícules, documentals, etc.
Els textos col·loquials/ conversacionals , a vegades també anomenats dialogats. Aquesta modalitat es caracteritza per presentar una sèrie de característiques que el diferencien dels altres 4 (expositius, argumentatius, narratius i descriptius). Tenen una gran presencia a la nostra vida.
Estan vinculats al canal oral, tenen per objectiu: demanar, preguntar, inquirir, és a dir, allò que suposi una pregunta. Demana d’una manera contínua la interacció i obliguen al receptor a intervenir en la conversa. L’emissor és individual però el receptor pot ser plural.
·Gènere: (Poden ser molts i variats) entrevista, enquesta, debat, tertúlies, col·loqui, etc.
·Estructura: L’ús d’interrogatives indirectes. Hi ha una reiteració de pregunta-resposta, resposta- pregunta. Aquest rol es va canviant cada 2x3, és a dir, l’emissor passa al receptor i el receptor a l’emissor, d’una forma constant i contínua. És rotatiu.
És la modelització o operació lingüística, per la qual, l’emissor transmet en el text: opinions, prejudicis, sentiments, intencions, etc. A través d’elements verbals (lingüístics) i gramaticals.
Poden ser objectius com per exemple: tesis doctoral, treball de recerca, memòria de pràctiques, treball final del curs, llibre de text, enciclopèdies, diccionaris,etc. o subjectius com per exemple: diaris, dietari, memòries(historiadors), articles d’opinió, poesia lírica(diferents temes), etc.
Els graus de modelització es produeixen quan hi trobem la presencia de l’emissor, que es fa present i s’introdueix al text. Així que en funció del tipus de gènere que escollim el grau serà més alt o més baix, com per exemple:
- Notícies, el grau de modelització es 0.
- Memòries, el grau de modelització es 10.
·Mecanismes lingüístics:
Trobem les marques de diminutiu amb la utilització de sufixos i prefixos, que poden mostrar: tendresa, afecte, admiració, menyspreu, ironia, etc. L’ús del superlatiu.
La modalitat oracional, ja que mostra la intenció que es vol tenir/ expressar.
La modalitat verbal.
· Imperatiu : Ordre.
· Subjuntiu : Possibilitat, acompanyat d’un si us plau.
· Indicatiu : S’està segur.
Les categories lèxiques, les paraules han de ser plenes, és a dir, han de tenir significat per si soles.
· Verbs valoratius : Amb càrrega subjectiva.
· Adjectius : Inflen la persona cap al costat positiu o negatiu, son quantitatius.
· Adverbis :
· Substantius : Poden ser +/- valoratius i poden expressar llàstima, misericòrdia, complicitat, odi, mania, ràbia, fidelitat, etc.
El registre de modelització 0, és el llenguatge d’una sentencia judicial.
El gènere , són artificials i triats directament per l’emissor. El format/disseny que lliurement l’emissor decideix atorgar al text, com per exemple: la novel·la (relat llarg, de
més de 80 pàgines), l’esquela, el conte (relat curt, de menys de 80 pàgines), la rondalla i l’article. El gènere, pot ser escollit per una altra persona.
Procedeix de la literatura i està presents en tots els àmbits:
- Informatius: el diari, trobem la carta al director que és un text en un requadre que és l’editorial i pot estar signat o no per el director.
Escrits: notícies, reportatges, cròniques narratives.
Orals: la narració i l’entrevista.
- Acadèmics: exàmens, treball de recerca, tesi doctoral, enciclopèdia, article doctoral (són expositius).
- Literaris:
- Teatre (diàleg) : tragèdia, comèdies, drama (tragèdia+comèdies), gag, cabaret, musicals, farsa, etc.
- Narrativa: epopeia clàssica, cançó de gesta, conte literari, conte popular (rondalla), novel·la (policíaca, realista, social, costumista...), poema èpic, balada, romanç, etc.
- Lírica: hi ha un grau de refinament des de l’antiguitat:
Grècia: oda, ègloga...
Trobadors: cançó, l’albada, dansa, sonet.
- Cal·ligrama: trenquen amb la forma.
