3. Comèdia nova: caràcter social. Trobem al dramaturg Menandre (342-292). Serà adoptada
immediatament pels llatins. Interessa més l’acció, no la política, és difícil d’entendre. Els
personatges no són antiherois sinó persones de la vida quotidiana. Hi ha problemes amorosos,
d’avarícia, soldat fanfarró...
Arlequí, el criat.
No es conserven les obres de Menandre però si les seves màscares. Imitat per Plaute i Terenci.
•Cratinos el jove (520-425 aC)
•Eupolis (446-411 aC) sicilià
•Aristófanes (445-387 aC), creu que abans es vivia millor, seguidor d’Èsquil en certa manera.
Intel·ligent, crític, irònic...
Arcanesos (425,veu perillar les seves terres i compra la pau (argument absurd)), Cavallers (critica la
corrupció i la guerra i els temes d’estat, parla del comerç d’esclaus i d’armes), Núvols (crítica contra els
sofistes i els filòsofs), Vespes, La Pau, Les Aus (dos atenencs decideixen anar a viure a un lloc millor),
Lysistrata (vaga sexual de les dones per evitar la guerra), Tesmofòries (atac a Eurípides), Les granotes (el
personatge de Dionís se’n va a buscar a Eurípides però se’n adona que ha de buscar a Èsquil, conservadora
(mitologia) i ambigua. En contra dels sofistes que trenquen l’harmonia, critica a certs dirigents, vol la
pau...), Les assembleistes, Pluto...
Fonaments de les arts escèniques (11 de Desembre, 2014)
Plaute i Terenci: ja a l’antiguitat s’aprecia el seu art i les seves 26 comèdies són les úniques que ens han
arribat de la literatura arcaica. Són els orígens de la comèdia llatina (240 a.C primera representació per Livi
Andrònic, 160 a.c darrera obra de Terenci). Del 100 a.C al 400 d.C tenim el teatre de l’espectacle, amb grans
efectes escènics.
El teatre llatí no és una còpia del grec perquè no té la seva magnificència ni l’autoritat religiosa, moral o
ètica de la tragèdia ni l’estructura aristotèlica sinó que descriu la societat de l’espectacle, narcotitzant. Al
teatre grec trobem comèdia, tragèdia i drama satíric i a Roma farses, mims i sàtires.
La vida a Roma té caràcter expansionista i s’estructura al voltant de la guerra, per conquistar terrenys, i la
política per consolidar els avenços. La pau romana és el marc idoni per fer la festa (ludi, moments de l’any),
hi ha 77 dies d’oci i en època imperial 170 per l’espectacle, no instructiu. L’otium romà es divideix en ludi
escènic i ludi circense, més visuals i performàtics. Sèneca critica que es pugui arribar a la mort real del
personatge.
A segle IV els romans només coneixien el ludi circense, les carreres de cavalls... fins que arriben els etruscs
(intèrprets del nord), els histrions (histriònic, que crida més, dansen al so de la flauta, canten, porten
màscares), els grecs... Les màscares als homes vells eren grotesques i els joves eren bells i seriosos, no
caricaturitzen.
Livi Andrònic: va ser esclau d’un patrici romà i preceptor dels seus fills. És el primer en traduir textos antics
del grec al llatí, adapta la tragèdia al gust romà i suprimeix els cors. Fa un arranjament i la substitueix per
llargues líriques cantades per solistes. L’espectacle va seguit de breus peces paròdiques (exodies) e
improvitzades que constitueixen un final de festa o ball final que pot estar o no relacionat amb l’obra.
Provenen de les zones rurals del sud de la ciutat que es diuen atella.
TEATRE POPULAR ROMÀ
Es tracta d’aquelles pràctiques teatrals pròpies i enventades pels pobles romans i que arriben a Roma, però
no d’origen grec. Era un teatre improvisat, fet per actors, no escrit.
•Farses atel·lanes: de la pseudo pantomima al teatre de text, el seu origen es troba a Atella, una regió de
Nàpols. Els oscos, poble d’Itàlia que va conquerir Roma, són els primers en representar-ho,
Es tractaven d’improvisacions dels actors a partir d’un guió, un argument, més o menys establert però sorgien
els embolics. Cada actor jugava un mateix rol (un tipus) en totes les obres, tipificats. Segons la seva edat
anaven variant de personatge. Només actuaven homes. Era un teatre de gestos, de proximitat. Feien paròdies,
sàtires, crítiques (que es traslladen a Roma), creen els primers tipus: Maccus/beneit, bucco/fanfarró,
dossennus/peperut, pappus/vell fracassat...
És la primera fórmula popular, creada al segle III aC en zones rurals. Es conserva la dansa, el cant i la música
