¡Descarga Comentari Hume Selectivitat y más Ejercicios en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
L’Empirisme de Hume
El text parla de la causalitat segons Hume, entenent per causalitat la reacció intrínseca i inmediata d’un fenomen respecte un altre. Per entendre-ho, fa un símil amb dues boles de billar. Si veig que una es mou directament cap a l’altre (considerant que estigui en repòs), sabem que en el moment de ser colpejada, la segona bola iniciarà un moviment. Sobre aquesta anticipació, realment no hi ha cap força, cap connexió lógica al darrere, fora de l’experiència. Cap impressió simple es pot atribuir a aquest efecte, ja que no tenim coneixement empíric d’aquest fenomen intern (no podem percebre directament les forces internes). Aparentment, podriem pensar que és fruit de la raó (similar al que passa amb les idees matemàtiques), però per ser-ho hauria de ser eternament inalterable, fet que clarament no sempre es pot garantir en aquestes conjuntures. És per això que el costum és l’únic motiu pel que vinculem aquests dos fenòmens. 2. Efecte: Fenomen A que l’experiència em mostra en relació a un femòmen B que anomeno causa i del qual no tinc certesa absoluta. Conclusió: Creença o afirmació relacionada amb experiències anteriors. En aquest cas, de tipus inductiu, impliquen generalitzacions. 3. La frase fa referència a la causalitat, un dels principis a la llei d’associació d’idees. El principi de causalitat ens indica que d’un fenomen A, apareix una reacció o altre fenomen B, que la nostra ment relaciona A com a causant de B i B com a efecte d’A. Per exemple, en una tempesta, primer es veu un llamp (A) i desprès sona un tro (B), podem suposar llavors que el tro és causat per llamp. De fet, sota aquesta premisa es sostenen les ciències naturals (aprofundirem en aquest aspecte més endavant). Aquesta llei suposa un greu problema per a l’empirisme de Hume, i és que, segons el seu criteri de certesa, tota idea ha de ser reduible a una impressió simple. Les percepcions simples són les abstraccions més elementals que podem realitzar a través dels nostres sentits, per exemple el color d’una taula. Parlem de coses clarament perceptibles, si en quelcom cas hem d’imaginar, fer suposicions, accedir a impressions múltiples… ja no estaríem parlant d’una impressió simple. Per tant, tot
el meu coneixement s’ha de poder reduir a una impressió simple, d’altra manera no estaríem parlant de coneixement vàlid. Hume distingeix entre dos tipus de coneixement, les relacions d’idees i les qüestions de fet. Referent a les relacions d’idees, aquestes són les que ens presenten caps com les matemàtiques o la lógica. Són proposicions analítiques provinents de la raó i de caràcter deductiu (avaluat del cas general al particular), per tant, gaudeixen de certesa absoluta. Això es deu a que totes elles deriven del principi no-contradicció, el qual postula que contradir una certesa lógica és un absurd. Per exemple, 2+1=3, és una proposició que no es pot contradir, ja que, si desencriptem aquest llenguatge, 2 és la suma 1+1 i 3 la suma 1+1+1, expressades de forma simplificada. Si ho avaluem d’aquesta manera, 1+1+1=1+1+1 no pot ser una expersiò falsa en cap de les formes. Si bé aquest coneixement deductiu és cert en la totalitat dels casos, no aporta cap informació nova sobre la realitat. D’altra banda tenim les qüestions de fet, les quals corresponen a totes les ciències naturals. Són afirmacions que provenen de l’experiència, i per tant, es poden contradir. Gaudeixen de contingència i, conseqüentment, la seva certesa és probabilística. Són del tipus inductiu, és a dir, s’avalua del cas particular al general. Per exemple, “les gavines són blanques”. Aparentment és una proposició cera però en el moment que es donés un cas en el que aparegui una de diferent plomatge no ho seria, no podem garantir que això no succeirà mai. Un cop feta aquesta aclaració, podem intentar evaluar la causalitat sota el criteri de certesa empirista. Suposant que tot efecte té una causa, ens disposem a comprovar la connexió necessària que hauria de tenir el principi de causalitat amb una respectiva impressió simple. Comprovem primer si pot ser una relació d’idees. De ser-ho, podriem deduir sempre un mateix efecte d’una mateixa causa i hauria d’aplicar en tots els casos. Si analitzem la posposició “Si veig fum, hi ha foc”, per exemple, trobem que no té perquè (el gas per exemple no genera fum). Per tant, podem concloure que l'encadenament de successos no té origen racional, i en conseqüència no és una relació d’idees. Sabent que no pot ser una relació d’idees, ha de ser una qüestió de fet que prové directament de l’experiència. Per verificar-ho, analitzarem el cas que ens proposa Hume, les boles de billar. Suposem que tenim dues boles (a les que anomenarem A i B respectivament), la bola A està en moviment i la bola B està en repós. En el moment del xoc, la bola B inicia el seu moviment i la bola A segueix en sentit contrari. Segons Hume, nosaltres podem veure el moviment de la bola A, que anomenem causa i el moviment de la bola B, que anomenem efecte. En aquest cas, podem trobar fins a tres impressions simples; Prioritat temporal (perquè la bola A xoqui amb la B, primer ha d’haver una bola A en moviment), contigüitat temporal (ha d’haver una distància tangible i han d’aparèixer en un mateix moment) i conjunció constant (totes les vegades que he llençat una bola contra una altre, he percebut el mateix efecte).
primera certesa que proporcionen els sentits, les mesures. Tot el que es pot mesurar objectivament és absolutament cert tot, ja que està vinculat a una propietat racional com és l’extensió (tot i que en aquest cas el coneixement provingui dels sentits). Sabent que on pugui participar directament l’extensió, tenim coneixement vertader. Podem determinar que les ciències fonamentades en la metafísica (ciències naturals) també són certes, ja que utilitzen com a base aquesta propietat. Una idea ben diferent del plantejament de Hume, segons el qual la ciència empírica, basada en el principi de la causalitat (que no està basat en una impressió simple tal com hem explicat anteriorment). Les ciències són probabilístiques, i tot i que expliquen amb precisió el passat, no defineixen el futur, ja que res assegura que el que ha passat fins ara, segueixi passant. Sosté una postura és essencialment escèptica. En conclusió, podem dir que aquests dos filòsofs sostenen postures no només diferenciades sinó oposades sobre el paper dels sentits al coneixement, el que és lògic considerant que pertanyen al corrent racionalista en el cas de Descartes i al corrent empirista en el cas de Hume. 5. L’afirmació és la definició del principi de causalitat, tot efecte té una causa que sempre remetrà de forma unànime a un mateix efecte. Aquest és el principi que segueixen totes les disciplines metafísiques, incloent per tant, les ciències naturals. En aquest context, estaria d’acord amb l’afirmació, ja que és impossible refutar a la ciència d’aquesta forma tan arbitrària. Aquestes disciplines ja estan configurades contemplant que no totes les hipótesis, les teories, ni tan sols els teoremes són absolutament certs. És per això que diem que es regeixen pel principi de falsabilitat epistemològic segons Karl Popper. Tota teoría científica entra de forma predeterminada en un estat de “no refutat” permanent. Les teories que més temps romanguin seran preses com a certes, però en realitat, mai seran certeses absolutes. Qualsevol persona és lliure d’intentar falsar qualsevol teoria cercant el cas on no es compleix la proposició i verificant-ho correctament. Això ja s’ha fet múltiples vegades; per exemple, el model geocèntric de Ptolomeu va ser falsat per Galileu mitjançant un experiment realitzat amb un telescopi (per tant el mòbil de l’error no va ser la causa analitzada, sinó un error experimental). El fet que les teories siguin falsables no només no nega el funcionament de la ciència sinó que són part imprescindible d’ella, ja que no es podria avançar sense desfer-nos prèviament de tot aquell coneixement que no funciona sempre. En qualsevol cas, podem confirmar que la causalitat funciona, i el fet que algunes teories estiguin errades, no nega el funcionament del métode (tal com hem vist a l’exemple anterior), de fet, en garanteix la seva efectivitat.
