Solució comentari Hume
1-Hume defensa la idea que cap científic pot defensar que la natura funciona de manera uniforme, és a
dir, que en el futur passarà exactament el mateix que en el passat. Això significa que tot allò què és
possible en cap cas és fals, si no que en últim terme serà l’experiència la que determinarà la validesa o no
d’una afirmació.
Així doncs l’experiència del passat mai no és causa necessària del que passarà en un futur, una qüestió de
fet com aquesta només és pot confirmar amb l’experència.
2- Demostrar: Justificar una afirmació a priori
Allò què és possible: Què és pot donar i el seu contrari no és una contradicció, qüestions de fet.
3-La relació causa-efecte suposa connexió necessària: si afirmem que “la calor dilata els
metalls” o que “la bola de billar negra és la causa del moviment de la blanca”, el que volem dir és
que A (“la calor”) és causa de B (“la dilatació dels metalls”) sempre que aquests fets es donin
contigüament, que A sigui anterior a B i que quan es dóna A necessàriament es dóna B. El que
fonamenta la idea de causalitat és, doncs, l'establiment d'una relació necessària entre dos fets, és
a dir, justament d’allò que no en tenim cap percepció.
I com arribem a aquesta idea de connexió necessària, si no en tenim percepció? La seva resposta
és que ho fem per hàbit, per costum. Només tenim impressions d’A i de B; però a partir de la
repetició d'aquestes dues impressions contigües i una seguida de l'altra, acabem suposant que hi
ha una relació entre elles. Per exemple, experimentem que en apropar la mà a un foc sentim
calor, i recordem que sempre que s'ha repetit aquesta experiència ha estat en el mateix ordre
(primer apropem la mà al foc i després sentim calor); llavors, per costum, anomenem a una idea
“causa” (el foc) i a l'altra “efecte” (la calor), i pensem que una deu la seva existència a l'altra.
Així, la idea d'una connexió necessària “és quelcom que existeix a la ment, no als objectes”. El
que sembla una connexió necessària entre els objectes és, en realitat, una connexió entre idees
d'aquests objectes. La ment actúa influenciada pel costum, i és aquest costum el que dóna lloc a
la idea de causa.
Aquesta continua apel.lació al costum i l'hàbit suposa que, des d'un punt de vista intel.lectual, no
tenim cap tipus d'argument per demostrar que els fets es relacionen entre sí i, per tant, no
podem assegurar que dos fets que hem percebut sempre relacionats, ho continuin estant en el
futur. Per tant, la predicció d’esdeveniments, objectiu de la ciència, no és possible de confirmar
mai de manera absoluta. Hem de concloure, doncs, que afirmacions com “la calor dilata els
metalls”, només és probable. I el mateix passa amb tots els arguments que els filòsofs han fet
servir i que es basen en el principi de causalitat. Si això és veritat, ¿com és possible el
coneixement científic i el filosòfic?
4- Per Hume els sentits són la font i el límit de tot coneixement possible ( qüestions de fet ). El
coneixement s’origina en els sentits, quan els sentits entren en contacte amb el món, primer capten les
impressions de manera pasiva, és a dir, els objectes afecten els sentits, i posteriorment l’enteniment
construeix una idea com a conseqüència d’aquesta impressió. De la relacions que establim entre les
diferents idees fem afirmacions del món, i és en últim terme l’experiència la que determina la validesa o
falsedat de les nostres afirmacions. Així doncs, en Hume la funció dels sentits és fonamental sense ells no
tindríem informació del món, són font i límit del coneixement.
D’altra banda Descartes defensa la idea de que els sentits són font d’informació, però en molts casos part
d’aquesta informació és errònia o falsa, i per tant no ens en podem fiar. Només si apliquem de forma
escrupulosa el mètode podrem determinar la validesa o falsedat de la informació sensorial, així doncs,
segons Descartes és del bon ús que fem de la raó, que funciona de manera necessàriament causal, que
podrem determinar que afirmacions són vertaderes i quines són falses. Així doncs, no és l’experiència el
criteri de validació o falsació de les nostres aspiracions.
