La Plaça del Diamant
La plaça del Diamant va ser escrita a Ginebra durant l'any 1960 i publicada el març de 1962. És,
juntament amb Tirant lo Blanc, la novel·la de major projecció internacional de la literatura
catalana. Ha estat traduïda a més de 20 llengües i ha estat reconeguda per la crítica com una de
les grans novel·les europees del segle XX. García Márquez, per exemple, afirmava: "La plaza del
Diamante es, a mi juicio, la novela más bella que se ha publicado en España después de la guerra
civil".
La plaça del Diamant narra la història del festeig, casament, viudetat i segon casament de Natàlia
durant un període de temps d’uns 25 anys (de 1925-30 a 1950-55, aproximadament) que va des
de poc abans de la proclamació de la II República (1931) fins a la Guerra Civil (1936-39) i la
postguerra, a Barcelona. Aquesta afirmació es corrobora constantment a la novel·la, ja que parla
de llocs reals de Barcelona (com la plaça del Diamant, o el carrer Gran) i fa referència als
esdeveniments històrics del país.
A la novel·la apareixen altres llocs significatius com: el pis de la Natàlia i en Quimet, que té un
terrat i és de lloguer; el pis de la senyora Enriqueta; la casa de la mare d’en Quimet, tota plena
de llaços; el mercat del barri, per on passeja Natàlia quan encara no té coloms a casa; la botiga
de l’adroguer i la casa que té adossada; la casa rica on treballa durant un temps la protagonista,
que és un autèntic trencaclosques; el parc per on es passeja la Natàlia quan és casada amb
l’Antoni; l’església que visita la protagonista seguint a una dona pel carrer; el carrer Gran, amb els
aparadors i el tramvia, etc.
Natàlia és el personatge principal de l'obra, innocent i plena de bondat. Una jove dependenta de
pastisseria que es casa amb en Quimet, té dos fills, perd el marit a la guerra, passa penalitats de
tota mena fins que, al costat del seu segon marit, Antoni; assoleix l'estabilitat, assumeix i tanca el
seu passat i es reconcilia amb la vida. És una persona submisa i passiva; òrfena de mare.
Aquestes qualitats, en la relació amb Quimet, arribaran a l'anul·lació de la seua personalitat. La
submissió i dita pèrdua de la personalitat es dona durant els anys de matrimoni amb en Quimet,
amb qui té una relació semblant a amo-criada. El procés d'alienació va ascendent i culmina en el
període de la República. La rebel·lió de la Colometa coincideix amb la revolta social de la Guerra
Civil. El renaixement es dona durant la postguerra al costat de n'Antoni, perquè aquest renuncia
a l'autoritat i al domini i hi ha possibilitat de comunicació i d'amor.
Quimet és l'espòs de Natàlia, un home possessiu i masclista. Aquest té a la Colometa com un
objecte i li va llevar la identitat. És un home sense sentiments, no estimava a ningú, li agradava
treballar, menjar, queixar-se i que li feren molta atenció. No varia durant l'obra i hi ha una relació
entre ell i els coloms, perquè al morir ell mor l'últim colom, a més del constant patiment al qual
ambdós sotmeten a la Colometa. Constantment invoca una altra dona: "pobra Maria!", que es
converteixen un model impossible de superar per a Natàlia: "I jo no em podia treure la Maria del
cap. Si fregava, pensava: la Maria ho deu fer més bé que no pas jo.(...) només pensava en la
Maria, sense parar, sense parar." (cap. VII). Inventa o exagera els seus mals per a tindre
