CONTEXT HISTÒRIC I JURÍDIC
LLEI DE CITES
CTH 1,4,3
Aquest text va aparèixer durant la creació del dret romà, és a dir a l’època del Dominat que
està compresa entre el 235 al 476. Més concretament, la llei de cites va ser promulgada per
Valentinià III el 426. Cal destacar que és una llei que regula el iura i es va recopilar al Codi
Teodosià l’any 435. La llei parla del iura que serà vigent i va ser en aquest període quan va
començar a destacar el “dret romà vulgar” o “dret de la pràctica” per tal d’ajudar a abastir
totes les necessitats que patia la societat d’aquella època. Aquest nou dret ja no es crea tenint
a l’emperador com a figura principal sinó que el dret actua al seu marge.
Aquest poder sobre la ciutadania que va donar Caracalla el 212 va ser el que va transformar
el dret romà. També, la transformació va ser perquè el mateix dret romà havia decaigut
bastant en la seva jurisprudència. A partir d’aquí, tot el procés de romanització començà a
caure. Per contra, s’augmentaven els drets provincials.
Unes característiques d’aquest període del dret vulgar són que es podia confondre el dret amb
l’aparença jurídica, i que el dret vulgar s’havia d’adaptar als canvis jurídics i a la nova
situació econòmica i social.
El dret romà a partir del segle III d.C va patir canvis els quals el van diferenciar del que era
abans a l’època clàssica.
Durant aquest període va haver-hi una vulgarització, on el dret romà va influir a les
províncies i als pobles indígenes i també va haver- hi un procés de cristianisme a partir del
segle III d.C on el dret romà va ser vist des d’un punt de vista més cristià.
Cal ressaltar, que sobre el dret romà van influir els drets i costums dels pobles germànics a
partir del segle V. Aquest nou dret romà vulgar es classificava per simplificar i rebutjar
distincions clàssiques i es caracteritzava per tenir una “tendència naturalista”, on hi havia
moltes consideracions econòmiques i socials i per tenir una “tendència moralitzant”, la qual
el cristianisme va influenciar.