¡Descarga Cómo se comenta un poema y más Apuntes en PDF de Poesía solo en Docsity!
Cómo se comenta un poema
Atienza.
1. Marcs del poema.
2. Contingut temàtic.
3. Estructura textual.
4. Nivells lingüístics d’anàlisi.
5. Pragmàtica del poema.
1. Marcs del poema.
La localització del text quant a temps o corpus de l’autor son coneixements essencials per entendre allò que diu el poema i s’han de conéixer el principi de l’anàlisi. En primer lloc, el text pertany a un període concret de la història de la literatura que fa tenir unes característiques respecte a la forma textual: elecció de certs temes i mètrica, predilecció per figures retòriques, etc. S’ha de valorar si el text segueix l’estil de la seua època o s’aparta dels canons vigents i per això rep un valor significatiu major. La personalitat de l’autor. No s’ha de confondre l’autor amb l’emissor poètic a pesar que en algunes ocasions ho puguem relacionar. Tots els autors tenen diferents etapes que estan reflexades en els textos. En el cas que analitzem un poema sol s’haurà de tenir en compte el conjunt en que s’inscriu per si la seua posició pot tenir el sentit sobre el text. S’ha de saber si la ordenació poemàtica es deu a la voluntat de l’autor o ha estat elaborada amb posterioritat. La situació del text és una etapa anterior al comentari però necessària a l’hora d’abordar un poema si es vol entendre tot el context. Hi ha altres
elements que determinen interiorment i se situen en la frontera entre l’obra i el món, real i literari. A estos els anomenarem “marcs” del poema. Sense formar part d’ells son límits que centren la interpretació i son el gènere, títol i les cites que encapçalen el poema. 1.1. Gèneres lírics. Els gèneres son institucions que porten la construcció i la lectura del poema tant en continguts com en forma. Cal separar actitud i gènere ja que el poeta pot prendre una actitud respectant al gènere; s’ha d’admetre que els gèneres es poden tractar com marcs comunicatius. Tres actituds que inclouen subgèneres: a) Enunciació lírica. El “jo” se situa davant “això”. Esta actitud inclou subgèneres com: quadre, idil·li, ègloga, epigrama, epitafi, epitalami, poema líric-narratiu, poema líric-filosòfic, romanç líric, etc. b) Objectivitat. Es transforma en “tu”. Els subgèneres son: oda, himne, madrigal, sàtira, elegia. c) Llenguatge de cançó líric. No hi ha objectivitat davant del “jo” i tot és interioritat. La manifestació lírica és la expressió de l’estat d’ànim o de la interioritat anímica. No hi ha subgèneres. *Apòstrof: figura retòrica que consisteix en dirigir la paraula en vehemencia a una segona persona presents o no en un to patètic o de lament. A. García Berrio y J. Huerta Calvo realitzen una classificació dels gèneres poetic-lírics:
epigrama, sàtira, madrigal, etc., perquè se sotmeten a unes convencions diferents. Amb la ruptura moderna dels codis genèrics este tipus de jocs ja no es poden realitzar i quan un poeta pren un gènere tradicional és normalment com a imitació, homenatge o mostra de virtuosisme en una postura quasi lúdica. La poesia popular es caracteritza per la lleugeritat de to i ritme, la impressió d’ingenuitat, caràcter sensorial i la capacitat de suggerència simbòlica a més de pels fenòmens de repetició que generalment la constitueixen. Les formes han subsistit fins els nostres dies com “villancicos”, romanços i cançons. No obstant, cada vegada se sent menys influència de les formes populars en la poesia, pot ser perquè estan sent substituïdes per les veus de la tecnologia: televisió, cançons pop, etc. 1.2. Títol. És evident que qualsevol poema pertany a un gènere però no tots els poemes tenen un títol. La presència o absència és indici d’una actitud del poeta i anuncia certes tècniques poètiques. El títol té una funció fàtica, de contacte on adverteix del començament del missatge i disposa els ànims dels lectors. A més, té una doble dimensió que pot distingir entre la referencialitat del títol i la intencionalitat en què es titula. Aquest és un indicador que anticipa continguts i orienta el procés de descodificació per part del lector. Si el poema té títol, com en tot text, ens dona una de les claus de lectura sobre ell mateix. Per entendre el seu significat s’ha de tenir en compte, en primer lloc, si ha estat posat per l’autor o per un altra persona, comú en els Segles d’Or i Edat Mitjana. Si apareix titulat pel propi autor, posarà en evidència caractéristiques que vulga destacar. El títol pot remetre:
a) Tema del text. b) Personatges. c) Temps i espai. d) Subgènere al qual pertany. e) Resaltar el símbol fonamental que articula el poema. Quan l’autor decideix no titular els seus poemes estem en una actitud aniterretòrica perquè es nega a donar eixe colp d’efecte que constitueix el títol.
2. Contingut temàtic
2.1. Què és un tema? El tema és allò del que es parla en el poema i no exactament del que es diu. Tenim dos postures a tenir en compte: tema com a motiu o conjunt de motius que constitueixen els elements concrets sobre els quals es recolza el significat d’aquest i el tema com a una representació d’una entitat abstracta i universal. 2.2. Determinació del tema 2.2.1. Isotopia El procediment més directe per determinar el contingut temàtic d’un poema és establir les línies isotòpiques presents en ell. Les isotopies és un concepte que designa la redundància de significats que apareixen en un text i que a la vegada que orienten el seu sentit fan possible la lectura. El tema resultaria, doncs, de la determinació d’aquesta línia isotòpica. 2.2.2. Tòpics literaris (pàgs. 52-56)
3. Estructura textual
3.1. Models estructurals de caràcter sintàctic. Un poema es composa per diverses parts o seqüències aïllables i cadascuna d’aquestes té un contingut precís. Una d’aquestes seqüències pot tenir el tema central. La divisió de les parts del poema pot, en ocasions, veure’s reflexada en la seua distribució estròfica. Una vegada establides les seqüències, la relació que haurà entre elles donarà lloc als següents models formals de composició: A) Simètric-asimètric. Referit a la igualtat o desigualtat del nombre de versos entre les parts del poema. B) Explicatiu - conclusiu. Té com a principi el tema nuclear i el fa acompanyar d’un adjacent on la seua funció és la d’analitzar, exemplificar o descriure. En canvi, el conclusiu, és al contrari. El poema desenvolupa una situació que al final s’estableix una conclusió o conseqüència que derive d’ella. C) Lineal o il·latiu. No es subordinen les parts que contenen el poema sinó que formen una sèrie tenint totes la mateixa jerarquia. Si la unió és flexible serà lineal , en canvi, si és més rígida, il·lativa. D) Emmarcada - circular. Es tracta de poemes d’estructura tancada. En el cas d’emmarcada serà quan es distribueix la seua obertura i final dos segments complementaris entre sí. En canvi, circular quan tinga un principi i un final (pràcticament) idèntics.
3.2. Models estructurals de caràcter semàntic i pragmàtic. Existeixen altres models d’estructuració que no responen a relacions tan formalment reconegudes com les citades o que poden combinar-se amb elles. a) Es basa en una fòrmula o en un discurs establerts. Molt utilitzat en la poesia moderna de to social. b) Estructura atributiva baix la forma A és B. c) Estructura pregunta - resposta. La pregunta pot ser omesa i sense deixar marca en el poema. d) Estructura que va depenent tècniques perspectives que afecten al punt de vista o enfocament. Es dóna de manera lliure i son molt difícils de trobar. e) Estructura distribucional. Organitzant el contingut del poema segons un conjunt ja establert. 3.3. Estructures per repetició. A més de totes les formes que hem vist abans, hi ha una gran part que es basen en la repetició. Hi ha dos tipus de repetició: repetició d’elements del poema i com a paral·lelisme. En el cas de paral·lelisme es tracta d’estructures juxtaposades. Els poemes paralelístics solen tenir una forta influència de la poesia popular; quant al contingut temàtic distingim dos casos: el tema apareix explícitament i quan no. En aquest últim cas s’haurà d’extreure dels elements que formen la repetició.
Tema 4. Nivells lingüístics d’anàlisi.
Son diferents les tècniques d’anàlisi aplicades a les unitats majors del poema i a les unitats més menudes. 4.1. Nivell lèxic-semàntic. És necessari distingir este nivell i el de continguts. És per això que s’haurà de tractar dos aspectes: el caràcter del lèxic del poema i les figures semàntiques. 4.1.1. El lèxic del poema. El lèxic ens dona fonamentalment el to del mateix: els camps semàntics que s’integren les paraules d’un poema que son creadors de terminades atmosferes. Per una altra part, el lèxic d’un poema expressa el seu univers i les relacions entre les paraules del poema constitueixen l’estructura del seu mon. Els eixos que formen el lèxic d’una llengua: a) Eix diatòpic. Apareixen diferències dialectals. b) Eix diacrònic. Apareix l’arcaisme o neologisme. El neologisme és la paraula que no pertany encara al lèxic d’una llengua. c) Eix dràstic. El poema parla de la procedència del parlant a més del lèxic de jocs infantils. d) Eix diafàsic. Aparició d’un lèxic marcat per un ús especial del llenguatge científic, jurídic, literari, familiar… 4.1.2. Figures semàntiques. Els “tropos”.
Consisteix en la substitució d’un terme propi per un altre que no s’aplica pròpiament al sentit que es vol expressar. És a dir, s’utilitza una paraula en un significat que no li correspon literalment. A) Metàfora. Figura més complexa. La metàfora és la substitució d’un terme propi per altre en virtut de la similitud del seu significat o del referent. Hi ha dos termes A i B que son el real i l’imaginari. (perlas de tu boca). a) Metàfora del nom.
- Substitució simple. Fàcil de reconéixer i quant menys clar siga el codi més s’enriqueix la metàfora.
- Metàfora de reclam. Pot optar les formes d’aposició, vocatiu, paral·lelisme, demostratiu...
- Metàfora copulativa.
- Metàfora metamòrfica.
- Metàfora de genitiu. b) Metàfora del verb. c) Metàfora del adjectiu. Podem considerar la sinestesia com el tipus més important de metàfora del adjectiu. Però, hi ha altres tipus de metàfores adjectives que sense centrar-se en les característiques sensibles dels objectes, contagien un substantiu amb els atributs de l’altre. Humanització d’objectes o animals. d) Metàfora del adverbi. e) Metàfora de la preposició.
E) Hipèrbole. És la exageració en l’expressió. Pot abarcar una paraula o inclús un sintagma sencer. La hipèrbole es dona també per la minimització, és a dir, exageració en allò xicotet o degradació. F) Ironia. Dir el contrari d’allò que es vol expressar. Pot manifestar- se en paraules soltes o en un enunciat sencer. G) Litotes. Consisteixen en negar el contrari del que es vol afirmar. S’utilitza per expressar humilitat. 4.1.3. Altres fenòmens semàntics. Altres expressions que afecten clarament a la semàntica del poema més que a la constitució sintàctica: A) Pleonasme i redundància. Apareixen un o dos termes redundants. B) Oxímoron. Consisteix en la unió sintàctica de dos elements que, sintàcticament, son incompatibles i inclús oposats. C) Dilogia, equívoco i joc de paraules. Consisteix en utilitzar una paraula en un context on tinga dos significats. 4.2. Nivell morfosintàctic. 4.2.1. Formes gramaticals. L’abundància de substantius i adjectius produeix un ritme lent mentre que els verbs proporcionen agilitat i dinamisme al discurs. A continuació, nombrar algunes categories: a) Substantius. S’haurà de determinar, en primer lloc, si predominen els substantius concrets o abstractes ja que indicarà el to del text. L’ús de termes abstractes aproxima el poema a l’explicació científica o filosòfica.
b) Adjectius. Cal veure la posició dels adjectius qualificatius per si van anteposats o posposats al nom que qualifiquen. L’anteposat (epítet) no ens dona informació nova sinó mostrar l’objecte en la seua qualitat. Es considera en especial epítet el que ens dona una qualitat de l’objecte ja coneguda i per tant, redundant. Quant als adjectius posposats (o especificatius) compleixen la funció de delimitar l’extensió i classificar al substantiu al que acompanyen. L’abundància d’adjectius suposa un parlant que matisa que es capaç de trobar la qualitat de cada objecte del que es parla i, per tant, ofereix certa sensació de distància. c) Artículos. L’article definit dóna idea de precisió mentre que l’indefinit produeix vaguetat i imprecisió. L’absència d’article dóna un to simbòlic al text. d) Verbs i adverbis. S’ha de tindre en el verb tots els seus accidents: mode, temps, persona, veu, aspecte… Els problemes de temps i persona afecten directament al pla pragmàtic i allí seran estudiats. Als adverbis els passa el mateix. 4.2.2. Figures morfològiques. Les figures morfològiques son les que alteren la formació o la categoria de les paraules. Alguns dels exemples d’aquests fenòmens, difícils de classificar: a) Alteració de la persona del verb. b) Ús de verbs intransitius com transitius. c) Ús de l’adjectiu per adverbi. d) La metàbasi o hipòstasi. e) Creació d’adverbis en “-ment”. f) Alteracions en la derivació i composició.
Destaca l’ hipèrbaton. Alguns autors distingeixen entre hipèrbaton i l’anàstrofe segons s’establisca una inversió de l’ordre habitual o s’interposen elements extern entre dos components d’un mateix sintagma. L’”hipalàge” és un cas que es creuen els adjectius de dos substantius o adjectius que es correspon a un substantiu que s’aplica a un altre de la mateixa frase. B) Figures de pensament. Caracteritzades per no dependre del significant sinó que li afecten Es classifiquen segons es someten a fenòmens de repetició, supressió i canvi d’ordre.
- Figures per repetició. L’enumeració pot arribar al rang de figura quan s’utilitza amb determinats propòsits. Si aquesta perd tot el seguit de sinonimia i comença a ser un amontonament de diverses idees tenim les “ congeries”. Quant a la comparació, és la figura de pensament que la forma condensada seria la metàfora. S’ha de distingir entre comparació i símil. Aquest últim és una comparació d’igualtat que els seus dos termes son irreversibles, un serveix per a aclarir l’altre. Pel contrari, la comparació admet graus i en el cas de la igualtat els termes son intercanviables.
- Figures per supressió. Consisteix en tallar bruscament l’enunciació per diversos motius com pot ser la por a parlar, emoció que impedeix seguir… Preterició és la figura amb la que fingim ometre alguna cosa que realment estem dient.
- Per alteració de l’ordre. El retruécano consisteix en repetir les mateixes paraules en un ordre sintàctic invers. La histerologia consisteix en invertir l’ordre lògic de les accions. L’ús dels parèntesis afecta també a l’ordre sintàctic ja que trenca la fluïdesa de la frase.
- Per substitució.
L’al·lusió consisteix en una substitució del referent per una “senyal” que ho indica. La concessió consisteix en concedir alguna cosa a l’oponent per a preparar un atac més enèrgic, de manera irònica. La sustentació consisteix en crear expectatives en un sentit per a acabar amb alguna cosa completament contrari. Hi ha dos figures que consisteixen en la substitució del parlant o oient i les seues implicacions es veuran en la part dedicada a la pragmàtica. Moltes vegades és considerada la personificació com l’atribució de qualitats humanes a animals o objectes inanimats. L'apòstrof consisteix en apartar bruscament el discurs de l’oient per dirigir-lo a un altre interlocutor no present. 4.3. Nivell fònic. És considerat com el determinant de la poesia sobretot perquè dóna cabuda al més peculiar dels fenòmens poetics: el ritme. 4.3.1. El so en poesia A) Onomatopeia i simbolisme fònic. L’onomatopeia és la reproducció dels sons animals o dels objectes. Les onomatopeies indirectes (simbolisme fònic) consisteixen en l’elaboració de patrons fònics que recorden o evoquen el contingut expressat. Determinats sons arriben un efecte onomatopeic sols perquè es relacionen amb el contingut que expressen ja que fora d’esta relació no transmeten ninguna impressió onomatopèica o units a altre significats. B) Al·literació. L’al·literació és un fenòmen purament fònic i pot tenir un efecte onomatopèic o no. Consisteix en la repetició d’un mateix so consonàntic al llarg d’un vers o més. És bastant corrent en el Modernisme, enamorat de les sonoritats. C) Harmonia vocàlica.
b) Ritme cabalós. Continuïtat de moviment en dimensions majors. Els accents es destaquen més i son més diferenciats. c) Ritme constructius. Tenen una estructura més uniforme i regular que en cabalós. d) Ritme de dansa. Major vigor dels accents i major importància de les pauses. A) MÈTRICA REGULAR. A1) El vers. a1a) Número de síl·labes. S’identifiquen pel nombre de síl·labes que consten. Els versos breus donen un aire més lleuger al poema i afavoreixen una recitació més ràpida. Hi ha una sèrie de fenòmens que afecten al recompte sil·làbic dels versos. Primerament estan els metaplasmes que son figures que alteren el cos fònic de la paraula per adaptar-la a les necessitats de la mètrica. La pròtasis, epèntesi i paràgoge, segons s’afigen un so al principi, al mig o final, respectivament. Per supressió tenim afèresi, síncope i apòcope, segons es suprimisca un so al principi, al mig o final de paraula. Per alteració de l’ordre dels son tenim la metàtesi i el desplaçament de l’accent. La sinalefa consisteix en unir en una sola síl·laba al vocal final d’una paraula i la inicial de la següent. S’ha de reconèixer que l’abundància de sinalefes fa més fluid el vers. El hiat , en canvi, contribueix fortament a l’expressivitat i en la ruptura de les sinalefes. a1b) Accents. Per la posició que tenen, els accents rítmics son els que cauen sobre una síl·laba del mateix caràcter que la de l’accent principal. En canvi, els
extrarítmics cauen en una síl·laba de caràcter diferent. Quant als antiarítmics, se situen en una síl·laba contigua a altra que té accent rítmic. a1c) Pauses. Els versos espanyols tenen dos tipus de pauses: versals, a final de cada vers i obligatòria, i pauses internes, potestatives i es fan dins del vers. Per una banda, tenim la cesura que és un tipus de pausa especial que apareix obligatòriament en els versos compostos dividint-se en hemistiquis i impedeix la sinalefa. Les pauses afecten al to del poema. Quantes més pauses té un vers més agut resulta mentre que es qualifica de més greu si és pausat i si la unitat sintàctica va pel següent vers complet. A2) L’estrofa. S’ha de distingir entre els poemes estròfics i els no estròfics. En el primer cas, estròfics , repeteixen una mateixa estructura al llarg de la seua extensió. En canvi, els no estròfics , tenen una sèrie indeterminada de versos. El sonet pot ser considerat com un poema-estrofa i hi ha poemes escrits en sèries de sonets. La elecció de l’estrofa està codificada en l’època clàssica depenent del gènere poètic al que pertany el poema. És així com, s’utilitzaven tercets encadenats per a epístoles, elegies i sàtires; octaves per al poema heroic i narratiu; estances per a la cançó amorosa; lires per a les odes clàssiques... B) Entre la mètrica regular i el vers lliure Entre ambdues se situa una sèrie d’esquemes formals que sense caure del tot en la primera tampoc poden ser considerats completament lliures ja que conserven característiques de regularitat sobretot en el que es refereix a la mesura sil·làbica dels versos. Es tracta, pel general, de sèries sense rima que combinen versos de diferent mesura però d’una proporció quantitativa regular. En primer lloc, trobem esquemes totalment regulars quant a la mesura, però camuflats per la tipografia. Baix l’aparença del vers lliure, el que fa en
