¡Descarga Conflicte de lleis y más Ejercicios en PDF de Derecho solo en Docsity!
TEMA 1 – CONCEPTE I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DELS CONFLICTES DE LLEIS
1.1. Introducció L’assignatura es divideix en 4 blocs:
- Introducció.
- Tècniques de regulació: o Directa o Indirecta
- Problemes de la norma de conflicte: La norma de conflicte permet que es pugui aplicar un ordenament jurídic estranger amb tots els problemes que suposa
- DIPr en Dret de Successions. Existeixen una pluralitat d’ordenaments jurídics al món que provoca que apareguin problemes de DIPr i que existeixi disparitat material ; cada Ordenament Jurídic té una sèrie de principis i polítiques legislatives que provoquen divergències amb els altres Ordenaments. A banda de les disparitats causades per l’existència de molts Estats diferents al món, també cal tenir en compte que alguns Estats (com España) són plurilegislatius , és a dir, estan integrats per ens territorials amb capacitat per dictar un Dret civil propi. El problema no es tant la disparitat material sinó que en els supòsits vinculats amb diferents OJ s’ha de decidir quina és la llei aplicable. La determinació del Dret aplicable permet decidir la norma aplicable al fons del cas quan aquest estigui vinculat a diferents Ordenaments Jurídics. El DIPr ofereix seguretat jurídica en aquests casos amb elements d’internacionalitat. Així, el sector del DIPr del Dret aplicable analitza les normes mitjançant les quals es regulen les situacions de tràfic jurídic extern. 1.2. Distinció CJI de determinació de la llei aplicable Les normes del Reglament Brussel·les I bis són normes distributives de competència judicial entre tribunals de la UE i permet saber quins són els tribunals competents per conèixer un cas concret.
S’ha de distingir entre fòrum (CJI) i ius (Dret aplicable). Ara bé, el fet que un determinat tribunal sigui competent per conèixer el cas, no implica necessàriament que aquest tribunal decideixi el cas en virtut del seu Dret propi (lex fori) sinó que pot haver d’aplicar Dret estranger. Per saber quina és la norma aplicable no s’aplica el Reglament Brussel·les I bis perquè aquest Reglament només distribueix la CJI. Per determinar el Dret aplicable s’haurà d’aplicar la norma de conflicte. Una norma de conflicte és una norma que determina quina és la llei aplicable; és per tant, una norma que designa el Dret aplicable emmarcant en un determinat OJ un supòsit litigiós i actua de manera multilateral utilitzant un punt de connexió per fer la determinació del Dret aplicable amb una tècnica similar a les normes de CJI. EXEMPLE 1 “Una empresa amb domicili a Espanya porta a terme un contracte d’intermediació per a cobrar un deute a Romania. L’empresa espanyola interposa una demanda davant dels tribunals espanyols contra l’empresa, amb seu a França, que l’havia contractada per a cobrar el deute. El fonament de competència sobre el qual es basa l’actor és l’art. 4.1.b) del Reglament Roma I. El demandat compareix i impugna la competència”. No es pot justificar la competència en base al Reglament Roma I perquè es un Reglament sobre Dret aplicable i no sobre CJI. En aquest cas, la CJI es decidirà d’acord amb el Reglament Brussel·les I bis i, en conseqüència, els tribunals competents seran els romanesos o els francesos. EXEMPLE 2 “Una empresa espanyola, amb seu a Pamplona, celebra un contracte de prestació de serveis a Alemanya amb una empresa italiana. El contracte preveu una clàusula d’elecció de for en virtut de la qual qualsevol controvèrsia que pugui sorgir del contracte serà resolta per la Commercial Court de Londres. L’empresa espanyola no conclou la prestació de servei quan s’havia convingut. El tribunal anglès pot modificar o rebaixar la pena?” Una clàusula penal consisteix en fixar una pena a la part que incompleix un contracte i és un mecanisme d’anticipació en la quantificació dels danys. Es planteja el dubte de si el jutge pot modificar o rebaixar la pena:
La resposta dependrà de la llei aplicable al cas. En aquest supòsit s’haurà d’observar el Reglament 650/2012, que és un Reglament triple ja que regula CJI, Dret aplicable i Reconeixement i Execució. Hi ha països que donen molta llibertat a l’hora de contraure pactes successoris i, en canvi, hi ha altres Drets que restringeixen la possibilitat d’establir els heretaments. En el CCCat s’ha ampliat els vincles que poden haver entre els contraents dels pactes successoris però segueixen sent limitats. En Dret anglosaxó no estan prohibits els pactes successoris però sí que els desconeixen. Hi ha altres països on sí que es prohibeixen com a França o Itàlia. Els heretaments entre familiars estan permesos en el CCCat. A l’Aragó els pactes successoris s’admeten de forma àmplia. 1.3. Estratificació Per resoldre un cas es parteix de la consideració que l’autoritat competent es planteja quin és el sistema de referència; el sistema a partir del qual s’ha d’analitzar quin és el Dret aplicable. En la mesura que siguin competents uns tribunals, per saber quina és la llei aplicable, caldrà tenir en compte les normes de conflicte d’aquell país. No hi ha un sistema de Dret Privat universal. La norma de conflicte ofereix una solució indirecta, es tracta d’una norma designadora que, en aplicar-se, es limita a dir quin és el Dret que ens proporcionarà les normes materials per resoldre el conflicte. Per aquest motiu, es diu que la norma de conflicte és una norma formal ja que determinarà a través d’un punt de connexió quin és el Dret aplicable al cas. Es parla de diferents estrats perquè no hi ha total correspondència entre un supòsit intracomunitari i norma intracomunitària; igual passa amb els supòsits interregionals. Exemples: ∆ Supòsits interregionals: “Reclamació d’aliments en favor d’uns menors amb veïnatge civil comú i residència habitual a Catalunya contra el seu pare amb veïnatge civil comú i residència habitual a Linares”. En aquest cas s’ha d’acudir a l’art. 16 CC per determinar la norma aplicable. Aquest article remet a les normes de l’art. 9.7 del CC que a la vegada designa que el conflicte de lleis es resoldrà atenent al Protocol de la Haia de 2007 sobre la llei aplicable en matèria d’obligacions d’aliments. S’observa que en aquest cas un conflicte entre normes interregionals es resoldrà d’acord amb normes internacionals.
∆ Supòsits intracomunitaris: “Reclamació d’una indemnització per part d’un agent comercial independent que desenvolupa la seva activitat professional a Espanya per compte d’un principal que té la seva seu a França, es pacta que la llei aplicable és la de California”. En aquest cas hi ha una norma imperativa que determina el Dret aplicable, de manera que, no és possible el pacte entre les parts. ∆ Supòsits internacionals: “Règim econòmic matrimonial d’un matrimoni celebrat al Perú entre cònjuges de nacionalitat boliviana i equatoriana que actualment tenen la seva residència habitual a Granollers”. En el cas del règim econòmic no hi ha reglament ni conveni i, per tant, s’aplica l’article 9.2 CC. 1.4. Conflicte de lleis Quan es parla d’un supòsit vinculat a diferents OJs es posen de manifest les següents idees: v Universalisme vs. Particularisme: Hi ha una ambició per regular un mateix supòsit de manera uniforme o universal i que no hi hagi poders locals que conformin una legislació pròpia dispar amb les altres legislacions. No obstant, en el fons continua existint el particularisme. v Uniformitat vs. Diversitat: En la mesura en que hi hagi una resposta universal hi haurà una resposta uniforma. Ara bé, quan la legislació sigui local o Estatal, llavors hi haurà diversitat i divergències. v Material vs. Conflictual. v Unilateralisme vs. Bilateralisme: Quan es parla d’una norma de conflicte es tracta d’una norma de remissió. Serà unilateral si només delimita l’àmbit d’aplicació del propi Dret. Serà multilateral quan permeti l’aplicació d’un altre ordenament; en aquest cas es centra en la relació jurídica per tal de permetre l’aplicació del Dret que estigui més vinculat al cas. v Territorialitat de les lleis vs. Personalisme de les lleis. v Principi de proximitat vs. Principi de coherència interna. o Proximitat: Recerca d’aplicació de la llei més vinculada al cas. o Coherència: L’excepció d’ordre públic permet que, quan la norma conflictual remeti a un ordenament estranger, es pugui evitar l’aplicació d’aquesta llei quan vulneri els principis essencials i irrenunciables del nostre ordenament.
o Els drets i llibertats fonamentals de la CE: no discriminació per raó de sexe - STC 39/2002 de 14 de febrer- o de religió, igualtat dels esposos, igualtat dels fills… o Els principis rectors de les polítiques econòmiques i socials de la CE: protecció de la família, dret a la propietat privada i a l’herència, protecció del consumidor, llibertat d’empresa…
- En l’aplicació s’ha de respectar l’ordre públic internacional: Es fa referència a les normes d’ordre públic nacionals que tenen vocació d’aplicació internacional. En el cas espanyol conformen l’ordre públic els drets i llibertats fonamental i els principis rectors recollits a la CE. 1.5.2. Codificació del DIPr autònom espanyol Ø El DIPr espanyol és un sistema normatiu de base legal. Ø Un dels trets característic és la seva dispersió en textos de diferent rang normatiu (lleis orgàniques, lleis ordinàries, reglaments, ordres ministerials...). Ø No hi ha un codi de DIPr. En conseqüència, s’han d’aplicar diferents lleis. Generalment, les normes de conflicte es troben al Capítol IV del Títol Preliminar del CC, ara bé, hi ha lleis especials que preveuen normes de conflicte especials. Ø Les normes de DIPr actualment vigents han estat adoptades en diferents moments històrics i en circumstàncies polítiques, econòmiques i socials molt diverses. Ø La manca d’unitat i coherència del sistema de DIPr. espanyol, contrasta amb la tendència que s’observa en el DIPr. comparat (p.ex. Llei federal suïssa de DIPr. de 1987, Llei italiana de reforma del DIPr. de 1995 i Codi belga de DIPr. de 2004...). 1.5.3. DIPr convencional Existeixen diferents tipus d’Organitzacions internacionals que promouen la unificació i harmonització del Dret Internacional Privat: Governamentals : Promouen la unificació mitjançant tractats, lleis model, guies legislatives... o Mundials: § ONU – CNUDMI (Comisión de las Naciones Unidas para el Derecho Mercantil Internacional)
§ Conferència de la Haia: És un organisme internacional que promou la unificació del DIPr en tots els seus àmbits (CJI, RiE, Cooperació Jurídica i Conflicte de Lleis). § UNIDROIT o Regionals: § Consell d’Europa. § OEA – CIDIP § Comissió Internacional de l’Estat Civil No Governamentals : Aquestes organitzacions solen aportar lleis model o recomanacions. Aquestes organitzacions normalment conformen la Lex Mercatoria que té vigència en la mesura en que és aplicat en laudes arbitrals i té entrada als diferents ordenaments jurídics degut a les facilitats per reconèixer i aplicar aquestes resolucions. Normalment es tracta de regulacions fragmentaries o sectorials. o International Law Association (ILA) o Grup Europeu de DIPr (GEDIP) o Cambra de Comerç Internacional (CCI)... En aquest punt s’observa que també hi ha molta diversitat i dispersió d’òrgans. CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ DELS CONVENIS Hi ha diferents tipus de convenis en funció de quants sectors del DIPr recullen : Ø Simples: Conveni de La Haia de 1973 sobre llei aplicable a la responsabilitat per productes. Ø Dobles: Conveni de Lugano de 2007 sobre competència judicial i execució de resolucions en matèria civil i mercantil. Ø Triples: Conveni de La Haia de 1961 sobre competència d’autoritats i llei aplicable en matèria de protecció de menors , ja que també inclou normes sobre reconeixement de resolucions. Ø Quàdruples: Conveni de La Haia de 1996 relatiu a la competència, la llei aplicable , el reconeixement, l’execució i la cooperació en matèria de responsabilitat parental i de mesures de protecció dels nen. Segons les tècniques de reglamentació existeixen: v Convenis sobre Dret uniforme:
s’aplica quan el menor resideix en un Estat contractant abans de ser desplaçat il·lícitament a un altre Estat part en el Conveni. iv. Els Estats contractants: Àmbit d’aplicació territorial CONFLICTES ENTRE CONVENIS El conflicte de convenis sorgeix quan un Estat s’obliga a aplicar més d’un Conveni a una mateixa matèria. Cal tenir en compte els criteris que s’han d’utilitzar per determinar la prevalença d’un conveni sobre un altre quan hi hagi concurrència:
- S’han de mirar les clàusules de comptabilitat entre normes.
- Clàusula de la màxima eficàcia.
- Especialització.
- Lex posterior
- Clàusules de desconnexió: Són unes clàusules incloses en els convenis de la UE on la UE es preocupa de mantenir l’Espai Judicial Europeu, per garantir que sigui la UE qui reguli el reguli. Faciliten la participació de la UE i dels Estats membres en el Convenis internacionals sobre una matèria de DIPr regulada o que està previst regular en un Reglament comunitari L’ART. 81 del TFUE ∆ Precisions prèvies: La “cooperació judicial en matèria civil” inclou els sectors bàsics del DIPr. ∆ Abast de la competència comunitària: o Material: Mesures necessàries pel bon funcionament del mercat interior. o Territorial: Inclou tota la UE però s’han de tenir en compte els Protocols subscrits per Dinamarca, el Regne Unit i Irlanda. o S’ha de tenir en compte el principi de subsidiarietat. ∆ Procediment a seguir en l’adopció de les mesures previstes a l’art. 81 TFUE: o Procediment legislatiu ordinari (art. 294 TFUE): La principal característica és que no requereix unanimitat. o Procediment legislatiu especial: En les mesures relatives al Dret de Família s’exigeix unanimitat i, aquest fet, dificulta l’adopció de Reglaments. NORMES DE LA UE EN MATÈRIA DE LLEI APLICABLE
- Reglament Roma I sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals.
- Reglament Roma II sobre la llei aplicable a les obligacions extracontractuals.
- Reglament Roma III sobre sobre la llei aplicable al divorci.
- Reglament 650/2012 relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l’execució de les resolucions, a l’acceptació i l’execució dels documents públics en matèria de successions mortis causa i a la creació d’un certificat successori europeu. 1.6. Història del Dret Internacional Privat PREHISTORIA El Dret s’aplicava en funció de si la persona pertanyia a un determinat grup. Aquesta és la forma més arcaica del Dret. DRET ROMÀ
- No existia un DIPr.
- Hi havia el ius civile que era un Dret molt rígid, sacre, ritual i de base personal pensat únicament pels ciutadans romans. Simultàniament va conviure amb el ius gentium (praetor peregrinus) que era un Dret flexible, pretorià, adaptat a les necessitats del comerç i que s’aplicava als estrangers tenint en compte elements d’estrangeria. El ius gentium va desembocar en la lex mercatoria. Així el ius gentium fou concebut per regir les relacions entre estrangers, especialment les relacions comercials, i es caracteritzava per la seva flexibilitat i pel fet que era de creació doctrinal.
- Mes endavant es suprimeix la distinció entre ius civile i ius gentium i queda només el ius civile que s’aplica a tothom (ciutadans i estrangers). S’observa una vocació d’uniformitat. EDAT MITJANA ∆ S. XII i XIII o Apareix el concepte de conflicte de lleis. o Amb la desintegració de l’Imperi Romà hi ha una fragmentació del poder i apareixen normes amb un abast territorial limitat i, en aquest context, al nord d’Itàlia apareixen casos de DIPr que es resolen amb la recepció del dret romà i canònic. En aquest moment, apareix el principi d’extraterritorialitat de
Es sotmet a revisió que es tracti d’una norma de conflicte rígida i abstracta. Es busca una norma de conflicte que tingui una orientació material. El legislador pren consistència de què hi ha altres mecanismes normatius per aconseguir la regulació del tràfic jurídic extern. Per tant, el legislador comença a utilitzar altres tipus normatius. Hi ha una pugna entre universalisme i particularisme. Incidència dels DDHH sobre la regulació del DIPr sobretot en l’àmbit del Dret de família, persona i successions. DIPr ACTUAL
- Consolidació del mètode conflictual, per bé que sotmès a revisió.
- Incorporació de noves tècniques de regulació.
- Particularisme v. Universalisme. o Incidència dels drets humans. o Espais de integració (UE). o Globalització (OMC). o Multiplicació de les fonts de producció normativa.
TEMA 2 – TÈCNIQUES DE REGULACIÓ DEL TRÀFIC JURÍDIC EXTERN: LA TÈCNICA
DIRECTA
2.1. Tècniques de regulació La tècnica de reglamentació és: la manera com la norma jurídica concreta la seva conseqüència ja sigui directa (solució substantiva) o indirecta (solució per remissió). La solució ideal seria un ordre jurídic universal que donés la mateixa resposta jurídica substantiva des de tots els ordenaments jurídics vinculats amb les situacions internacionals. El problema és que realitzar una proposta reguladora harmonitzada no és a l’abast de cap legislador estatal ja que, per exemple, l’ordenament jurídic espanyol no pot contenir una regulació substantiva i universal que pretengui resoldre tots els afers jurídics que es puguin plantejar davant d'un òrgan judicial espanyol; no és funció del legislador espanyol oferir una resposta jurídica substantiva per a qualsevol afer que es pugui plantejar. Per tant, és impossible que es pugui crear un dret universal que vinculi a totes les autoritats. No tindria sentit que un determinat legislador adoptes un dret que resolgués tots els supòsits, tant interns com internacionals perquè seria injust. Per tècniques de regulació es poden entendre les següents idees:
- Tècniques de regulació adaptades a l’especificitat dels supòsits vinculats a diversos ordenaments: a. Tècnica directa: La norma conté tant el supòsit de fet regulat com la conseqüència jurídica específica per a un supòsit de tràfic extern, és a dir, es tracta d’una d’una norma que ofereix una resposta material o substantiva al problema plantejat. La tècnica consisteix en dotar a la norma d’una resposta específica, immediata i substantiva a les situacions privades internacionals i està formada per una estructura bipartida ja que per una banda hi ha un supòsit de fet (problema que es pretén regular) i de l’altra hi ha la solució jurídica aportada per la norma. Les normes materials poden ser: i. Normes Materials Especials. ii. Normes internacionalment Imperatives. b. Tècnica indirecta: El supòsit (categoria jurídica) queda definit en la norma, però la resposta material s’obté indirectament:
2.2.1 Normes materials especials Les normes materials especials són aquelles que regulen de forma directa i específica situacions privades internacionals i, si procedeix, ho fan de manera diferenciada de la prevista per a les situacions purament internes. És a dir, són normes específicament pensades per regular situacions privades internacionals, que incorporen en la formulació del seu supòsit de fet l’element d’estrangeria. Un exemple d’aquest tipus de norma és el Conveni de Compravenda Internacional de Mercaderies (CIM) perquè ofereix un règim jurídic particular o especial per les compravendes internacionals que és diferent de les compravendes internes. Característiques de les normes materials especials: ∆ Ofereixen una solució directa, material i especial per regular el tràfic jurídic extern. ∆ En general, la norma conté l’element d’estrangeria en el supòsit de fet. ∆ No hi ha remissió a un ordenament jurídic perquè el propi ordenament ja subministra una norma especialment elaborada per aquest tipus de supòsits. ∆ Es tracta d’un tipus normatiu preventiu de les normes de conflicte: Si el legislador aporta una solució directa pel règim extern no cal plantejar-se quin és el Dret aplicable. Per tant, en la mesura en què hi hagi una norma material especial, aquesta norma serà aplicable per sobre de la norma de conflicte, amb algunes excepcions. En conseqüència, davant d’un cas el primer que s’ha de mirar és si hi ha una norma material especial. ∆ Tenen l’aspiració (impossible) del DIPr d’aconseguir un ordenament unificat de validesa universal i, en el seu defecte, un ordenament unificat per regular materialment els supòsits internacionals. ∆ Segueixen una estructura bipartida perquè hi ha d’una banda un problema jurídic i per l’altra la conseqüència jurídica. Hi ha situacions, fets o negocis jurídics que només es plantegen en una dimensió internacional (importació i exportació de productes, inversions estrangeres, control de canvis, etc.) i la regulació d’aquestes matèries s’articula necessàriament basant-se en normes específiques. Ara bé, també hi ha situacions, fets o negocis jurídics que es poden trobar connectats amb un o amb diversos ordenaments jurídics (per exemple, compravenda de mercaderies, adopció, etc.), i a la qual, malgrat tractar-se de la mateixa realitat jurídica, l'ordenament jurídic dóna una resposta diferent en funció de si es tracta d'una situació interna
o internacional. La raó d'aquest diferent tractament es troba en les necessitats reguladores diferents i específiques que presenta la situació a escala internacional. Adoptar normes materials especials no és senzill. Les principals dificultats d’adopció d’aquest tipus de normes són:
- Dificultats tècniques per a elaborar un conjunt de normes concebudes pel tràfic jurídic extern. Cada supòsit de fet és diferent i, per aquest motiu, la norma material no pot adequar-se a totes les necessitats.
- Dificultats per distingir supòsits interns de supòsits internacionals.
- Impossibilitat d’aconseguir per part dels legisladors Estatals l’objectiu de proporcionar una norma interna que serveixi a tots els efectes pel tràfic jurídic extern (projecció de les solucions internes, dels interessos estatals, fragmentació jurídica): Si la norma l’adopta el legislador estatal aquesta tindrà un efecte territorial limitat i si cada Estat aprova les seves normes materials especials seguirà havent-hi diversitat. Per aquest motiu, molts cops els legisladors tendeixen a utilitzar la norma de conflicte.
- Dificultats d’unificació material internacional. Tipus de normes materials especials: A. Segons l’origen normatiu: a. De producció interna. b. De producció europea. c. De producció convencional. B. Segons els motius que en determinen l’aplicació: a. Normes materials independents: Són normes que s’apliquen amb independència de la norma de conflicte. b. Normes materials dependents: En aquest cas, el procediment d’aplicació s’inicia a partir d’una norma de conflicte que, basant-se en els punts de connexió previstos, determina si l’ordenament jurídic espanyol és aplicable. Només en el supòsit que sigui així, es procedeix a aplicar la norma material especial continguda en l’ordenament jurídic espanyol. Exemples: ü El Conveni CMR, relatiu al contracte de transport internacional de mercaderies per carretera, fet a Ginebra el 19 de maig de 1956 regula de manera substantiva i directa el
Ø Unificació de normes: CV compravenda (normes materials especials) Ø Dret uniforme stricto sensu : aplicable tant a supòsits interns com internacionals (art. 3,7, CNY sobre drets del nen: dret a adquirir una nacionalitat, dret a una inscripció immediata). Ø Unificació de normes de dret intern: normes comunitàries 2.2.2. Normes internacionalment imperatives Exemple 1 : Una empresa espanyola (Compradora), Quilinox celebra un contracte amb Gulbinak, una empresa alemanya (Venedora); el 2004 es lliuren unes mercaderies que són defectuoses i el 30/12/2009 s’interposa una demanda. Per determinar el tribunal competent seran d’aplicació l’art. 4 i l’art. 7 del R. Brussel·les I bis. Els tribunals espanyols seran competents o bé perquè les mercaderies es van lliurar a Espanya o bé per submissió tàcita. Es reclamen 39.000€; quin instrument s’aplica per regular aquesta reclamació? Ø S’aplica primer el conveni de Viena CIM o el Reglament Roma I (en relació a les obligacions contractuals? S’aplicarà el CC i en conseqüència el CCom? o Al ser competents els tribunals espanyols, aquests aplicaran les seves pròpies normes de conflicte i aquestes inclouen el Reglament Roma I que s’aplica a supòsits comunitaris o extracomunitaris (si l’autoritat competent és espanyola serà d’aplicació el Reglament Roma I) i té eficàcia erga omnes. o El Conveni de Viena sobre CIM s’aplicarà: § Quan les dues parts siguin part del conveni, sempre que sigui una qüestió regulada per aquest (Àmbit d’aplicació material); o § Quan es compleixin els requisits de l’art 1b); sense tenir en compte les normes de conflicte. Ø L’empresa Gulibank contesta i exposa que el termini de prescripció extintiva , segons el Dret Alemany, per interposar l’acció és 3 anys a any vençut (seria fins al 31/12/2007) i, per tant, no s’hauria pogut interposar la demanda. Segons el Dret espanyol el termini era 15 anys (en aquell moment) i la reclamació podria prosperar.
Segons el Dret que sigui d’aplicació haurà prescrit o no la interposició de la demanda. La prescripció no està regulada en el Conveni de Viena (no entra dins del seu àmbit material) i per tant s’haurà de mirar la normativa d’aplicació amb les normes de conflicte. Com que no està regulat en la norma material especial (Conveni de Viena); s’ha d’anar a la norma de conflicte (Regl. Roma I) i segons l’art. 4.1a serà d’aplicació la normativa del lloc de residència habitual del venedor (Normativa alemanya). El reglament Roma I, en aquest cas, fa una funció complementaria, en el cas que la norma material especial no reguli un punt en el conflicte. En la mesura que no sigui d’aplicació material el Conveni de Viena, cal plantejar-se quina de les normes presents en el conflicte de lleis serà d’aplicació. Aquest termini (prescripció extintiva de l’acció a Alemanya: 3 anys i a Espanya 15 anys, en aquell moment) no està subjecte a disposició, és una norma imperativa. Tenint en compte aquesta observació, es pot aplicar el Dret alemany a Espanya que conté un termini totalment diferent al de la legislació nacional, o no? Les normes imperatives formen part de l’estatut contractual (estan integrades en la llei que ha estat designada aplicable) llevat que es tracti d’una opció legislativa irrenunciable específicament establerta pel legislador; si és així es parla de normes internacionalment imperatives que es distingeixen de les normes simplement imperatives (integrades en un OJ i la seva aplicació depèn de si al llei és o no designada per la norma de conflicte, com en el cas de l’exemple). Exemple 2 : En matèria successòria hi ha un límit a la llibertat de disposició del patrimoni per part del causant fixat per la llei. (En dret català hi ha la llegítima, per exemple). Si es determina com a aplicable la llei anglesa que permet disposar lliurement de tot el patrimoni, no hi ha cap problema en que sigui d’aplicació la llei anglesa i es pugui disposar de tot el patrimoni contravenint el límit de la llei catalana (és una norma simplement imperativa). Les normes materials imperatives són normes substantives de l’ordenament jurídic espanyol que fonamenten la seva aplicació en la protecció dels principis i valors essencials de l’ordenament jurídic espanyol. Les normes internacionalment imperatives: v Són necessàriament aplicables malgrat que la llei que regeixi el conflicte no contingui una disposició amb aquestes característiques.
