¡Descarga Constitucionalisme y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 1: Constitució i
constitucionalisme
LLIÇÓ 1. Els fonaments teòrics del constitucionalisme
1. Significat del constitucionalisme
Per constitucionalisme s’entén el moviment polític i ideològic que, vinculat els seus orígens al liberalisme del s. XVIII, s’oposa a l’absolutisme tot propugnant una forma d’organització del poder polític adreçada a assegurar la llibertat i els drets individuals. Aquesta idea apareix concretada en la fórmula emblemàtica de l’ article XVI de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà aprovada per l’Assemblea Nacional francesa l’any 1789: Tota societat en que no està assegurada la garantia dels drets ni determinada la separació del poders, no té Constitució.
Per aconseguir els seus objectius, el constitucionalisme defensa uns principis i unes tècniques destinades a posar límits i controls al poder arbitrari: les declaracions de dret, la separació de poders, el govern representatiu i la sobirania popular, subjecció de l’Estat al dret i a la Constitució.
Per la diversitat de circumstàncies històriques i de pressupòsits ideològics, el constitucionalisme no es va expressar igual a Amèrica que a Europa. En el constitucionalisme americà, l’objectiu garantista s’assoleix a través de una Constitució escrita que conté el Dret suprem del país, és a dir, normes jurídiques superiors a totes les altres pel fet de ser expressió directa de la voluntat popular. D’aquí que es derivarà posteriorment que la lleis del Parlament no poden contradir les normes constitucionals.
En el constitucionalisme europeu, les vicissituds polítiques no permetran durant molt de temps que arreli la idea de Constitució com a norma suprema que crea i limita tots els poders de l’Estat. Els documents constitucionals del s. XIX no són autèntiques Constitucions sinó cartes atorgades pels monarques i pactes entre el Rei i el Parlament. D’altra banda, quan posteriorment s’esdevingui el triomf progressiu de les forces liberals no es consagrarà a Europa la supremacia normativa de la Constitució, sinó el principi de sobirania del Parlament, que es concep, en qualitat de representant de la Nació, com un poder absolut i , per tant, no susceptible d’ésser limitat per cap norma. En aquest context, la Constitució és simplement una norma política que ordena els poders de l’Estat.
El constitucionalisme és doncs un moviment polític que es concreta històricament de diversos maneres i que utilitza tècniques diferents. Malgrat això, la seva raó d’ésser i els seus objectius són sempre els mateixos: assegurar la limitació i el control del poder polític per garantir la llibertat i els drets dels ciutadans.
El moviment constitucional es construeix històricament sobre la base d’una acumulació paulatina d’idees i postulats d’origen divers que comporten una determinada concepció del poder.
2. La llibertat i els drets individuals
El constitucionalisme es fonamenta en les doctrines individualistes que veuen en l’home un subjecte amb autonomia moral i intel·lectual, i també un subjecte econòmic lliure, propietari de la seva persona, les seves capacitats i els seus béns. Segons la filosofia iusnaturalista, aquests són uns drets naturals innats, anteriors a l’Estat i inalienables. Les primeres manifestacions del constitucionalisme escrit varen adoptar precisament la forma de declaracions de drets: Petition of Rights (1628), Habeas Corpus Act (1679), Bill of Rights (1689), Bill of Rights of Virginia (1776). Així que la majoria de les Constitucions del món, aniran incloent una llista de drets fonamentals en l’anomenada part dogmàtica de la Constitució, per distingir-la d’aquella altre dedicada a regular l’organització dels poders de l’Estat, anomenada part orgànica.
3. El pacte que crea l’Estat: el contractualisme
Les doctrines contractualistes són aquelles que fonamenten l’origen de l’Estat en un pacte, acord o conveni. Aquesta idea es defensada per la corrent del iusnaturalisme racionalista (s.XVII-XVIII), una filosofia que defensava que, per damunt de les lleis posades per l’home, existeix un Dret natural format per regles de justícia i equitat que la raó natural fixa de manera permanent i immutable.
Segons alguns autors, com Locke, hi havia dos pactes a l’origen de tot cos polític. Un pacte social, mitjançant el qual els individus crearien una comunitat; i un pacte polític, mitjançant el qual aquells delegarien la seva sobirania en un poder, tot establint les condicions a les quals el govern haurà de sotmetre’s en el seu exercici. La versió iusnaturalista del contractualisme pressuposa doncs que els homes són lliures i iguals, i que disposen d’uns drets naturals abans de crear una societat política. Se sosté doncs que cap poder no pot ésser legítim si no és creat amb el consentiment i l’acord dels homes, i que l’autoritat creada així té com a missió garantir precisament aquells drets de l’ordre natural.
El contractualisme ha estat un fonament teòric del constitucionalisme perquè es va entendre que l’establiment d’una Constitució entre els ciutadans era una expressió d’un pacte social i polític que funda l’Estat. Això es degut al fet que la idea de Constitució neix unida a la concepció liberal que defensa una separació entre societat i Estat. Atès que el poder públic ha de tenir el seu fonament en la voluntat col·lectiva, la Constitució es concep com a expressió d’un pacte social que el crea.
4. La força ordenadora de la raó: el racionalisme
El racionalisme situa l’home com a centre de l’univers, i la raó com a element decisiu per comprendre i conformar el món. Enfront del dogmatisme, de la intolerància medieval i de l’absolutisme, la Il·lustració propugna la llibertat de pensament i d’expressió per a dur a terme una activitat intel·lectual independent.
El racionalisme serveix de fonament al constitucionalisme. El il·lustrats professaven una fe absoluta en la raó i estaven convençuts que té una virtut generadora que conduïa a la llibertat i a la igualtat. El Dret, com a producte de la raó, tindria la capacitat de crear i ordenar una comunitat política. La Constitució, per tant, seria la que crearia el poder, la que conformaria i racionalitzaria l’ordre polític, de tal manera que la realitat política transcorreria d’acord amb els esquemes constitucionals. Per això el constitucionalisme representa l’intent de racionalitzar l’ordre polític mitjançant la juridificació del poder públic.
5. La supremacia normativa
La tradición anglesa del common law influeix decisivamente en el constitucionalisme. En el sistema jurídic anglosaxó, el common law està format per un conjunt de principis, regles no escrites, costums
LLIÇÓ 2. Evolució històrica del constitucionalisme
Els principis essencials del constitucionalisme apareixen històricament a Anglaterra en el transcurs d’un llarg procés de transformació de les seves estructures polítiques que culminarà al final del s. XVII. Posteriorment, les revolucions liberals americana i francesa del final del s.XVIII i començament del s. XIX suposaran l’arrencada i l’extensió del moviment constitucional.
Després d’aquesta fase inicial d’impuls, a Europa hi haurà un període de recessió del constitucionalisme a l’inici del s. XIX en l’anomenada Restauració, encara que posteriorment es reprendrà i consolidarà de manera progressiva al llarg del segle. Als Estats Units s’imposaran les idees constitucionals malgrat la guerra civil i la Constitució 1787 es mantindrà i exercirà una gran influència arreu del món, especialment a l’Amèrica Llatina.
El segle XX comportarà, per una banda, el pas definitiu del constitucionalisme liberal al constitucionalisme de l’Estat democràtic i social, que es desenvolupen posteriorment de les dues guerres mundials, i l’altra banda, l’extensió del constitucionalisme com a conseqüència de la descolonització.
2.1 Els orígens: Anglaterra, Amèrica, França
2.1.1 Anglaterra
Gran part dels conceptes i dels principis del constitucionalisme liberal es varen elaborar a Anglaterra al llarg del s.XVII com a culminació d’un procés de transformació de l’ordre feudal en una organització política estatal.
La concentració de poder en l’Estat no es realitza a favor del monarca, com a l’Europa continental, sinó en el Parlament. El triomf del Parlament en l’anomenada Gloriosa Revolució (1689) es reflectí en dos documents constitucionals bàsics: el Bill of Rights (1689), que configura el Parlament com a representant de la unitat política d’Anglaterra, i l’ Act of Settlement (1701), que imposa condicions al Rei per governar i estableix la independència dels jutges.
Des d’aquest moment, el constitucionalisme britànic consolida les seves principals característiques.
■ Equilibri de poders i sobirania del Parlament. L’ordenació dels poders de l’Estat es basa en la idea d’equilibri polític (Burke), resultant d’una certa disposició de les institucions polítiques: el Monarca, limitat pel common law, les lleis i les convencions; el Gabinet, format per una part del Consell Privat del Rei, que actuarà progressivament al marge d’aquest i es transformarà en l’òrgan de govern; el Parlament, que consolida la seva supremacia política i s’imposa com a òrgan de control polític del Gabinet i titular de la potestat legislativa; i la Judicatura, que aconsegueix independitzar-se del Rei. A partir d’aquest equilibri, el constitucionalisme anglès evolucionarà cap a la creació del règim parlamentari, en el qual la figura del Primer Ministre adquirirà relleu com a director d’un govern homogeni i líder parlamentari.
■ Drets individuals. No es proclamà un únic codi o declaració de drets: alguns apareixen reconeguts en els diversos textos constitucionals, però la majoria són resultat de decisions judicials mitjançant les quals s’han anat definint les llibertats.
■ Rule of law. Segons Dicey, el rule of law significa la igual subjecció de totes les classes a la llei ordinària del país, administrada pels tribunals ordinaris.
■ La singularitat del model britànic recau en la inexistència d’un text constitucional i la flexibilitat constitucional.
a. Inexistència d’un text constitucional. Anglaterra no ha tingut mai un text constitucional escrit en el sentit europeu continental, sinó un determinat concepte de Constitució. Les fonts del Dret Constitucional anglès són:
- La legislació (statue law): lleis constitucionals en sentit material que s’han anat aprovant al llarg de la història, entre les quals destaquen: la Carta Magna (1215), la Petition of Right (1628), l’Habeas Corpus Amendment Act (1679), el Bill of Rights (1689), l’Act of Settlement (1701), les Parliament Acts (1911-1949)
- El Dret judicial (case law) que comprèn el common law, el dret i els costums del regne que han obtingut reconeixement judicial i la interpretació legislativa.
- Les convencions (conventional rules). Aquelles pràctiques que es consideren vinculats pels que les apliquen en un procés polític.
b. Flexibilitat constitucional. Les lleis que formen la Constitució poden ésser modificades pel Parlament mitjançant el mateix procediment que les lleis ordinàries. Això es degut al principi de sobirania del Parlament i comporta que les lleis constitucionals només es diferencien de les altres per raó de la matèria, però no per la seva jerarquia. No hi ha doncs supremacia de la Constitució i, per tant, no existeix cap tribunal que pugui controlar la constitucionalitat del la llei.
2.1.2 Amèrica
Si el constitucionalisme anglès es caracteritza per la continuïtat i la lenta transformació de les institucions tradicionals, l’americà neix precisament amb el trencament d’esquemes tradicionals i la creació d’un nou ordre partint d’uns principis propis.
Efectivament, el constitucionalisme americà arrenca amb la ruptura de les 13 colònies angleses amb la Corona, i la seva transformació en Estats lliures i independents. La Declaració d’Independència 1776 efectuada pels representant dels Estat d’Amèrica apel·la al dret de tot poble a instituir una forma de govern que es fomenti en uns drets inalienables i en el consentiment del governats.
Procediran a dotar-se d’una organització política pròpia mitjançant una Constitució. Aquest documents suposen l’aparició per primera vegada d’una Constitució escrita, sistemàtica i codificada aprovada per una assemblea constituent i amb un contingut liberal (una declaració de drets i divisió de poders). En aquest sentit, s’ha dit que la Constitució de Virgínia 1776 seria la primera Constitució liberal escrita de la història.
Iniciaran un moviment cap a l’establiment d’una major unió política amb la creació d’una organització supraestatal: la confederació. Els Estats conservaven la seva sobirania, però delegaven alguns poders en un Congrés com son la declaració de guerra, el sistema postal i la conclusió de tractats.
El constitucionalisme liberal té el tercer punt de referència en la Revolució Francesa, que posà fi a l’Antic Règim. El fet desencadenant va ésser la convocatòria dels Estats Generals (representants de la societat estamental) per part de Lluís XVI l’estiu del 1789. La força de la burgesia liberal va convertir aquells Estats Generals en una Assemblea General de caràcter constituent.
El primer text que va aprovar l’Assemblea fou la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que, influïda pels documents constitucionals anglesos i les cartes de drets dels Estats Americans, va establir els principis polítics del liberalisme: reconeixement d’uns drets naturals basat en la llibertat, la propietat i la seguretat; la separació de poders; l’imperi de la llei; la sobirania nacional. El segon document fou la Constitució del 1791, la primera escrita en el continent, que malgrat la seva durada fugaç, va exercir una influència notable arreu d’Europa. Efectivament, a partir del 1792, en què s’aboleix la monarquia, França entra en un període revolucionari de permanent inestabilitat política i social fins arribar el cop d’Estat 1799, amb el qual s’inicià la dictadura napoleònica.
Així s’observa la gran inestabilitat constitucional de França, cosa que ha fet que juntament amb Espanya, hagi estat el que més textos constitucionals ha tingut al llarg de la història. Això ha comportat que els principis constitucionals hagin canviat al compàs de les convulsions polítiques. Tanmateix es podrien destacar com a principis del primer constitucionalisme liberal francès:
■ Les llibertats públiques. La història constitucional francesa comença amb la Declaració de drets del 1789 que, malgrat els múltiples canvis polítics, constitueix un patrimoni adquirit definitivament pel poble francès, de tal manera que s’ha considerat sempre vigent, fins i tot quan els textos constitucionals no feien al·lusió als drets. A França es desenvoluparà en els s.XVIII i XIX la teoria de les llibertats públiques com un dels primers intents històrics de positivització dels drets naturals.
■ La sobirania nacional. El triomf de la Revolució va implantar el principi que la sobirania, única , indivisible i inalienable, residia en la Nació i no en el Monarca. El concepte de Nació ha estat sempre polèmic, però el constitucionalisme liberal s’entenia que era una persona moral, diferent de la suma dels membres que la componia. La Nació delegava l’exercici de la sobirania als òrgans encarregats de formar la seva voluntat: l’Assemblea i el Rei.
■ L’imperi de la llei. Aquest principi es concretava a França en la idea de regne de la loi i en l’establiment del principi de legalitat: la subjecció de l’Administració a la llei com a expressió de la voluntat general. L’obligació de l’Administració d’actuar d’acord amb la norma que aprova el Parlament, representant de la Nació, constitueix una garantia de les llibertats i drets dels ciutadans.
2.2 El segle XIX a Europa: recessió i represa del constitucionalisme
Al començament del s. XIX es produeix a Europa continental una reacció monàrquica que elimina gairebé totes les Constitucions i pretén retornar als principis legitimadors de l’Antic Règim on el poder originari resideix en el Monarca, òrgan suprem de l’Estat i centre impulsor de la vida política. Aquest moviment es coneix amb el nom de la Restauració. Això comporta la substitució de les Constitucions liberals per uns documents polítics de naturalesa diversa: les Cartes atorgades, concedides graciosament pel Rei i en que accepta voluntàriament unes limitacions a les seves prerrogatives; i les Constitucions pactades entre el Rei i el Parlament, en els quals ambdós arriben a certs compromisos pel que fa als poders respectius en una manifestació de sobirania compartida. En
qualsevol cas, la Restauració no suposa un retorn a la mateixa posició del Monarca absolut, sinó una Monarquia limitada o constitucional.
El text que a Europa va servir com a model de carta atorgada fou la Carta Constitucional 1814 de Lluís XVIII, en el qual s’obre una via al règim parlamentari. Un document que respon més a la idea de pacte fou la posterior Constitució 1830, acordada entre el Parlament i Lluís Felip d’Orleans, que té un caràcter més liberal i desenvolupa el govern parlamentari.
A partir dels anys trenta del s. XIX s’inicià en la majoria de països europeus un moviment de parlamentarització i democratització del constitucionalisme, que es manifestà diversament en el temps i les formes fins al començament del s. XX. Aquest moviment, basat en la força creixent de la burgesia enfront del Rei i l’aristocràcia, però també el protagonisme social i polític que va adquirint el moviment obrer, es caracteritza per un increment dels poders del Parlament enfront de les prerrogatives del Monarca i en l’extensió progressiva dels drets i les llibertats dels ciutadans.
En aquest moviment mereix ésser destacada la Constitució que fundà el regne de Bèlgica 1831, la qual intenta conciliar la prerrogativa reial amb la sobirania nacional: el seu contingut és molt liberal i va permetre la adaptació progressiva al parlamentarisme. La Constitució belga va exercir una notable influència en moltes Constitucions europees del s. XIX. Però la Constitució que a Europa inicia pròpiament el procés de democratització és la Constitució francesa del 1848, fruit de la revolució que va fer abdicar el rei i va proclamar la II República. Es tracta d’un text progressista, amb una àmplia gamma de drets individuals, social i polítics (per primera vegada s’estableix el sufragi universal directe), 3i amb un disseny orgànic basat en la separació de poders que dóna l’origen a un règim presidencialista.
A Alemanya, la debilitat de les forces liberals i democràtiques va fer fracassar l’intent d’unificació nacional sota principis liberals i democràtiques que tingué lloc en l’Assemblea Nacional Constituent de Frankfurt 1848, la qual va aprovar una Constitució de l’Imperi alemany que mai no va arribar a ser vigent. La unificació nacional no arribarà fins a la Constitució imperial del 1871, que reuneix els antics Estats monàrquics en un Estat federal. A partir d’aleshores, l’Imperi Alemany es converteix en una monarquia constitucional, una fórmula d’equilibri entre l’Emperador i l’Assemblea: es combinen elements del principi monàrquic, que reserven a l’Emperador importants àmbits de poders amb elements propis de la sobirania nacional (principi legalitat). Aquesta fórmula a mig camí entre un Estat absolut i un Estat liberal va ser anomenada Estat de Dret i teoritzada per la doctrina alemanya del Dret públic, que després exercirà una poderosa influència en la formació de la ciència del Dret constitucional.
Pel que fa a Anglaterra, l’evolució dels constitucionalisme al s.XIX es produeix sense variació dels esquemes singulars que caracteritzen aquell model, i per tant, a través de lentes transformacions de les institucions tradicionals. Així, el Parlament es va democratitzar mitjançant successives lleis de reforma electoral que s’inicien el 1832 i culminen el 1918 Representation of the People Act amb l’establiment del sufragi universal masculí i del femení per majors de 30 anys. En el mateix sentit, successives reformes han determinat un creixement dels poders de la Cambra del Comuns en detriment de la Cambra dels Lords. Però potser l’evolució més destacable del constitucionalisme britànic hagi estat el desplaçament de poder del Parlament cap al Gabinet i, més exactament, cap el Primer Ministre, que s’ha convertit en la figura central del sistema polític britànic.
2.3 El segle XX: Democratització i extensió del constitucionalisme
El corrent democratitzador que s’inicià a Europa a mitjans del s. XIX culminà al s. XX amb dos moviments constitucionals posterior a la IGM y IIGM.
El constitucionalisme democràtic de la primera postguerra és conseqüència de les profundes transformacions econòmiques i socials que s’han produït al continent (especialment el capitalisme
■ L’Estat social. Els nous textos constitucional reflecteixen la superació de la concepció liberal que defensava la rígida separació entre l’Estat i la societat. Les noves Constitucions no pretenen regular només l’Estat, sinó també la societat. No tan sols estableixen límits al poder per garantir la seva no ingerència social, sinó que contenen mandats perquè l’Estat intervingui en la societat amb l’objectiu de fer reals la llibertat i la igualtat. Les clàusules reguladores de la intervenció estatal en el procés econòmic i la proclamació dels drets econòmics, socials i culturals són les manifestacions més palpables del constitucionalisme de l’Estat social.
LLIÇÓ 3 El constitucionalisme espanyol
El constitucionalisme s’inicia a l’Estat espanyol a començament del segle XIX sota la influència de les revolucions liberals francesa i americà. Al llarg d’aquest segle, dominat per la inestabilitat constitucional, se succeiran diverses Constitucions pactades, però el valor normatiu de la Constitució no s’incorporarà fins a la Constitució republicana del 1931. El franquisme implicarà una interrupció del constitucionalisme, que no es recuperarà fins a l’actual Constitució del 1978.
La història constitucional espanyola se sol dividir en cinc grans períodes
- Constitució del 1812 en plena guerra del francès.
- El regnat d’Isabel II, 1833. Van succeir tres textos nous: l’Estatut Reial (1834), la Constitució del 1837 i la Constitució del 1845. En aquest període es consagra definitivament el fet constitucional.
- El període revolucionari, progressita.
- La restauració borbònica, concepte històric de la Constitució, Constitució interna: Monarquia i les Corts.
- La II República. Arran del triomf de les forces republicanes a les eleccions municipals del 1931, el 14 d’abril d’aquell any es proclamà la II República. El 9 de desembre es promulgà la Constitució un text que sintonitza amb el constitucionalisme europeu del període entre guerres, la primera Constitució considerada pròpiament com una norma jurídica, que introdueix a més, el Tribunal de Garanties Constitucionals, per garantís la seva supremacia normativa.
▲ Inestabilitat constitucional El seguiment dels períodes constitucionals posa de manifest la inestabilitat del constitucionalisme espanyol. Les Constitucions han tingut generalment una vida breu o si més no la seva aplicació no s’ha produït de manera plena. Es pot observar una oscil·lació entre textos conservadors i progressistes.
▲ Absència de Constitucions amb ple valor normatiu. La Constitució a Espanya, especialment al llarg del s. XIX, no és concebuda plenament com una norma jurídica, sinó més aviat com un text polític imposat pel grup que aconsegueix el poder, amb les conseqüències que això comporta per a la convivència. El valor de les Constitucions espanyoles del segle XIX fou el d’un document d’organització política, amb una eficàcia jurídica limitada. La funció principal era limitar el poder del Monarca, al mateix temps que
definia l’organització de l’Estat. La posició suprema a l’ordenament corresponia a la llei, ja que els jutges i l’Administració només es trobaven sotmesos el principi de legalitat.
▲ La manca de democràcia i de llibertats. Els textos constitucionals de la història espanyola només de manera excepcional són producte d’un vida política democràtica. El domini de poders fàctics, com l’Església, l’exèrcit i les oligarquies terratinents, va excloure de la vida política una bona part de la població i va consolidar un Estat autoritari, burocràtic i centralista. Les Constitucions, més que resultat de pactes, sovint varen ser fruit de conspiracions i aixecaments militars que imposaven un determinat text constitucional. D’altra banda no hagué un sistema constitucional estable de drets i llibertats, ja que la seva regulació depenia generalment de la conjuntura política i es donava una notable facilitat per suspendre- les.
▲ El problema monàrquic. La història constitucional espanyola fins el 1931 ha estat mancada pel predomini del Rei que esdevé el centre neuràlgic del sistema polític. La concepció espanyola de la Monarquia, afavorida per les tesis del liberalisme doctrinari impedeix la implantació de les teories genuïnament constitucionals. S’atribueix al Rei important prerrogatives de direcció política, com a cap de l’executiu o coparticipant de la potestat legislativa, i fa de la Constitució un límit extern al seu poder originari, cosa que afecta negativament el principi de la divisió de poder. La conseqüència més important d’aquesta situació és la dificultat per compatibilitzar Monarquia i democràcia fins a la Constitució del
▲ La qüestió nacional. Als diferents textos constitucionals espanyols del s. XIX domina una concepció centralista i uniformista de l’Estat, inspirada en el model jacobí francès de l’Estat- Nació, que ignora la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. Fins a la Constitució del 1978 només el breu període de la II República va representar un intent seriós d’integrar constitucionalment les diverses nacionalitats que històricament han configurat Espanya i, d’establir un model d’organització territorial de l’Estat basat en la descentralització política.
LLIÇÓ 4 El concepte de Constitució
4.1 Pluralitat de conceptes: recional-normatiu, històric, sociològic
Com succeeix sovint amb la majoria dels conceptes jurídics-polítics, el concepte de Constitució no es unitari i ofereix una pluralitat de formulacions, és un concepte polèmic, relatiu i canviant.
4.1.1 Concepte racional-normatiu
Amb l’adopció de les primeres Constitucions escrites i l’extensió del moviment constitucional aparegué el concepte racional-normatiu de Constitució, el qual partint de la premissa política del liberalisme inclou requisits formals i material. Aquest concepte presenta les característiques següents:
- La Constitució és un sistema de normes jurídiques que creen i ordenen una comunitat política. Són nomes bilaterals vinculants per aquells que exerciran el poder i per als ciutadans.
També el s. XIX sorgí un concepte de Constitució que negà el seu caràcter normatiu i, entroncant amb la idea de politeia, entén que aquella no es altra cosa que la manera real d’existir d’un societat. La manera d’ésser d’un poble és el fruit d’estructures socials i econòmiques del present. Segons LASSALLE, el pensador socialista alemany, la norma constitucional és un simple full de paper; la vertadera Constitució resideix en els factors reals i efectius de poder que regeixen en un país i les Constitucions escrites només tenen valor, és a dir, vigents si expressen fidelment els factors de poder imperants en la realitat social. El concepte sociològic nega doncs que la vida política pugui ser ordenada pel Dret i centra l’atenció en el funcionament real de les relacions de poder en una societat. Aquesta idea de Constitució va tenir una gran difusió a Europa en el període d’entreguerres, sobretot en la doctrina alemanya durant la Constitució de Weimar.
Els tres conceptes esmentats constitueixen la tipologia bàsica de conceptes de Constitució que amb totes les variants ha dominat la discussió política i jurídica durant els dos segles. Tanmateix les profundes transformacions de les societats modernes, i l’evolució de l’Estat com a organització política i els canvis en les funcions del Dret respecte de la societat han portat al final del s. XX, a reformular els conceptes estudiats per situar-los en el context actual.
4.2 Tipus de Constitució
Són molts els criteris que la teoria constitucional ha ofert per classificar les Constitucions.
Prenent com a criteri l’evolució històrica es distingeix entre Constitucions atorgades (unilateralment pel Rei), pactades (entre el Rei i Parlament) i populars (imposades per una ruptura revolucionaria). Resulta òbvia avui la poca utilitat d’aquest criteri per la seva escassa vigència. Actualment la majoria de Constitucions s’elaboren en processo constituents en què té un paper destacat el Parlament i, generalment, també, l’electorat.
Des del punt de vista de forma es distingeix entre Constitucions escrites i no escrites, contraposant el model britànic a la resta. Es tracta d’una classificació poc precisa ja que la Gran Bretanya té lleis constitucionals escrites, i els països amb una Constitució tampoc excloent les convencions ni els costums. A més la gran majoria de Constitucions democràtiques es troben recollits en documents escrits.
Partint del procediment que s’ha de utilitzar per la seva reforma, es parla de Constitucions flexibles i rígides. Les primeres són aquelles que poden ser reformades per un procediment igual que la resta de lleis ordinàries. Les segones, en canvi, només poden modificar-se mitjançant un procediment previst en la mateixa Constitució que és més complex i solemne i exigeix un requisits més agreujats.
4.3 Concepte de Constitució de l’ordenament espanyol
La Constitució s’insereix (amb un retard evident) en el moviment que té lloc a Europa després de la II Guerra Mundial i en què es recupera el concepte racional-normatiu de Constitució, al qual s’incorporen la legitimat democràcia i les estructures i els principis de l’Estat social i democràtic de Dret.
La Constitució espanyola és un conjunt sistemàtic de normes jurídiques contingudes en el text escrit que fou publicat el BOE.
El caràcter normatiu de la Constitució és una de les seves principals notes definitòries. Que la CE sigui una norma jurídica no és tan sols una voluntat expressada clarament per les forces polítiques que varen participar en la seva elaboració, sinó una prescripció continguda en el mateix text, el qual
s’autoatribueix eficàcia normativa (art. 9.1 CE i Disposició Derogatoria). Finalment l’establiment per la mateixa Constitució d’un òrgan jurisdiccional i d’uns procediments destinats a vetllar per l’aplicació i compliment dels mandats constitucionals és una conseqüència inequívoca del seu caràcter normatiu.
La CE és la norma suprema que se situa jeràrquicament per sobre de totes les altres. La previsió de la jurisdicció constitucional i la rigidesa són conseqüència de la supremacia formal de la Constitució. Des d’aquest punt de vist, la CE és la norma normarum, la norma que regula la producció de la resta de normes de l’ordenament espanyol, és a dir, aquella de la qual en darrer terme deriva la validesa de totes les normes.
La Constitució es una norma fonamental, això significa que conté un marc bàsic de principis i valors que han de servir de base de l’ordre jurídico-polític. La CE no és una norma neutra que tan sols estableix els òrgans i els procediments per adoptar decisions i crear normes jurídiques, sinó que respon a una concepció valorativa de la vida social. Ara bé, això no es dedueix que la Constitució contingui un programa polític que ha de ser executat i desenvolupat pels poders públics, sinó uns principis inalterables (excepte si es fa una reforma) que permeten una pluralitat d’opcions i que per tant seran concretats diversament en funció de les majories polítiques que governin. Aquests principis constitueixen elements bàsics indisponibles per als poders públics i operen com a límits a la seva actuació, que no pot ser contraria a aquests. És en aquest sentit que es parla de supremacia material de la Constitució: la validesa de les normes, i en general, de l’actuació dels poders públics depèn de la compatibilitat amb el contingut de les normes constitucionals.
La CE és el resultat d’un acte d’autodeterminació democràtica. Fou elaborada i aprovada per un poder constituent el qual, a través d’un procediment solemne, va permetre la participació de la pluralitat de forces polítiques actuants en aquell moment i el pronunciament dels ciutadans de l’Estat espanyol mitjançant un referèndum constitucional. La seva legitimitat es troba en el principi democràtic expressat no tan sols en el moment de la seva elaboració, sinó contingut en la mateixa Constitució que situa el poble com a titular únic del la sobirania, és a dir, del poder constituent.
La Constitució té un contingut ampli i variat, propi de textos constitucionals moderns. La CE és la norma que ha dut a terme la funció de crear la forma política en què s’organitza la societat espanyola, per això, conté els principis relatius a la manera de ser del poder: definició de la forma de l’Estat (Estat social i democràtic de Dret), de la forma de govern (Monarquia parlamentaria) i de l’organització territorial (Estat autonòmic).
Es pot afirmar aleshores que a l’ordenament espanyol, la Constitució és un conjunt sistemàtic de normes jurídiques escrites, elaborades democràticament per un procediment més complex que les lleis i reformables també només per procediments especials establerts en la mateixa Constitució, que ocupa una posició de supremacia en l’ordenament pel fet de contenir els principis i valors que fonamenten l’ordre jurídico-polític.
LLIÇÓ 5 L’elaboració i la reforma de la Constitució
5.1 El poder constituent: titularitat, exercici i límits
La primera qüestió que afronta la teoria constitucional és l’elaboració de la Constitució. Per respondre els interrogants la teoria constitucional va construir el concepte de poder constituent , entès com a poder d’una comunitat per elaborar una Constitució, és doncs un poder de creació de les normes que estableixen els poders de l’Estat.
Des d’un punt de vista teòric, es considera que les característiques definitòries del poder constituent son:
d. Conciliació (Comissió Mixta Congrés-Senat). Atès que el text aprovat pel Senat divergia de l’aprovat al Congrés dels Diputats, una Comissió Mixta paritària va redactar una nova proposta unificada.
e. Aprovació per cadascuna de les Cambres.
f. Aprovació per referèndum.
g. Promulgació i publicació.
Les Corts que l’havien aprovada es varen dissoldre seguint el que disposava el mateix text constitucional. El 1 de març 1979 tingueren lloc les eleccions legislatives que varen deixar pas a la I legislatura constitucional de les Corts Generals.
5.3 Característiques del procés constituent i la CE
✓ Els condicionants de la transició política.
✓ La llarga durada dels treballs constituents. Iniciativa del Congrés i Ponència de caràcter polític.
✓ El consens com a procediment
✓ Constitució llarga
✓ Ambigua i polivalent
✓ Rígida
✓ Escassa originalitat
✓ El text de la Constitució s’estructura en una part inicial, en un articulat de 169 articles i la part final amb diverses disposicions. L’articulat s’agrupa en onze Títols, els quals es subdivideixen en Capítols i aquests en Seccions.
LLIÇÓ 6 Funcions i contingut
6.1 Funcions de la Constitució
Des del punt de vista del constitucionalisme, com a moviment polític, la Constitució és una norma amb una finalitat política que està destinada a complir unes funcions.
- Funcions de creació l’organització estatal. La Constitució és la norma que converteix una societat en una organització jurídico-política.
- Funció legitimadora del poder. La idea de Constitució introdueix una legitimació racional del poder polític pel fet que aquest no deriva de la força, de la història o de la voluntat, sinó del Dret.
- Funció de limitació i racionalització dels poders. La Constitució organitza els poders: estableix l’àmbit de poder de l’Estat, estructura la potestat estatal partint del principi de
divisió de poder, regula els procediments mitjançant poden adoptar decisions, estableix les relacions entre els òrgans i els controls que cadascun pot exercir sobre els altres.
- Funció d’ordenació de la producció jurídica. La Constitució és la norma normarum, la font de les fonts del Dret i com a tal, és la norma que regula els modes de producció del Dret en un Estat: estableix els subjectes que disposen de poders normatius limitats, els procediments per crear nomes, la forma de les normes i la relació de les normes entre elles.
- Funció fonamentadora. La Constitució no es limita a ser un estatut orgànic del poder que crea els òrgans de l’Estat i estableix procediments per decidir. La norma constitucional incorpora un sistema de valors essencials que constitueixen el fonament de l’ordre estatal. Aquests principis materials són fonamentadors dels actes dels poders públics i representen un paràmetre material a l’hora de jutjar si les nomes i els actes són o no contraris. Configuren en definitiva un marc bàsic de principis i valors que actua com a límit, anomenada la part dogmàtica de la Constitució.
- Funció programadora. El constitucionalisme modern que incorpora els principis de l’Estat social ha vist en la Constitució un instrument de transformació social. Des d’aquest punt de vista, la norma constitucional no actuaria com un simple dispositiu garantista que limita els poders sinó com un programa transformador de la societat: la Constitució determina uns objectius polítics que s’han de assolit i estableix un programa de tasques que han de realitzar els poder de l’Estat.
6.2 L’estructura de la Constitució
Tradicionalment, el contingut la Constitució s’ha estructurat en una part:
-Orgànica: Organització, competències i funcionaments dels poders públics a partir dels principis de separació de poder.
- Dogmàtic: Garantia dels drets i principis bàsics dels sistema polític instaurat.
Amb l’evolució posterior del constitucionalisme, aquesta distinció ha perdut bona mesura el sentit original i la utilitat. En primer lloc, el caràcter normatiu de tota la Constitució impedeix negar l’eficàcia jurídica a alguna part del text. En segon lloc, no es poden desvincular les normes organitzatives de les dogmàtiques perquè formen una estructura separable. En tercer lloc, la distinció no capta la complexitat dels textos constitucionals actuals, que contenen una àmplia tipologia de normes impossibles de reduir a un esquema dual.
