¡Descarga OCEFT Tema 1 y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 1 – CONSTITUCIÓ I CONSTITUCIONALISME
R evolució americana i constitucionalisme dels EUA. El constitucionalisme és una ideologia que defensa la regulació dels drets civils en una norma suprema, una constitució. Les constitucions dels Estats Units són un primer intent de redacció d’una carta magna que atorga drets i llibertats fonamentals. És una norma que s’aprova un sol cop i adquireix un status de supremacia. És un canvi de mentalitat respecte el Regne Unit, on la “constitució” no era més que les lleis que s’aprovaven al parlament. A la constitució dels Estats Units, signada a Virgina, s’atorgava un ample espectre de drets i llibertats fonamentals, al mateix temps que es signava la independència respecte el Regne Unit. La independència dels Estats Units es declara principalment per motius econòmics. Els fills dels colons es senten desplaçats, que la política del Regne Unit va en contra dels seus interessos. De fet, George Washington es fa independentista quan s’assabenta que no serà “lord”. Amb la independència dels Estats Units, i amb el fet que els homes que compleixen uns requisits, s’assoleix un cert nivell de democràcia. A alguns estats, sorgeixen revoltes amb posicions revolucionàries. Els pagesos s’havien endeutat molt i volen la condonació d’aquests deutes. Dintre de la revolució, hi ha una mena de revolució interna, són com la CUP de l’època. El seu argument era: vosaltres heu trencat amb la metròpolis, doncs ara nosaltres trencam amb vosaltres. S’obre una espiral d’impagament de deutes, enfonsant l’economia. Amb l’anarquia que governa els estats, es decideix constituir la Federació dels Estats Units, un poder central fort que instaura ordre. Entre els estats, hi haurà tractats de comerç que faciliten el moviments de béns entre els estats. A més a més, el 1788 s’aprova una constitució federal (constitució vigent) La convenció aprova la constitució federal i, aleshores, aquesta constitució es ratifica en els diversos estats, i és per això que es diu que s’aprova el 1788. Per tant, als EEUU no només s’aprova el constitucionalisme, sinó que també s’inicia el moviment federalista. El que succeeix és que els estats accepten la transferència de competències a un poder més fort, un poder central, representat per unes institucions comunes, com el Senat, la Cort Suprema, i la figura del President de la Federació, amb un executiu.
Això ens serveix per comparar el federalisme amb altres formes d’organització. A la constitució dels EEUU, per a aconseguir l’aprovació de la constitució, només calia que el 2/3 dels estats la ratifiquessin. Pels estats de la Unió Europea, cal que la ratifiquin tots els estats. Per tant, la diferència entre la constitució i un tractat internacional, i de fet la unió confederal anterior a la federació, era un tractat internacional; és que a una constitució només cal una majoria qualificada, mentre que a un tractat internacional cal que tothom hi estigui d’acord. En un model federal, hi ha 13 estats independents que creen una federació, un poder fort que te transmeses algunes competències. Per comparar-ho amb el sistema espanyol, un sistema autonòmic de cessió de competències. Per a reformar la Constitució de la Federació dels Estats Units, cal l’aprovació de ¾ dels estats membres. Tot i així, als estats que haguessin votat en contra de la constitució, també estaria aprovada. Al contrari que als tractats internacionals. A la Constitució hi ha una sèrie d’esmenes, unes modificacions que es van fer per a atorgar un ample ventall de drets i llibertats personals fonamentals. Exemple: quarta esmena (me acojo a la cuarta enmienda, excusa para no declarar). Als EEUU no sols hi ha els primers intents de Constitució i de sistema federal, sinó que també s’inventen les garanties de la supremacia constitucional. Perquè la constitució sigui superior a les lleis, hi ha d’haver algú que garanteixi aquesta supremacia. Aquest algú apareix el 1803, quan en l’àmbit del procés polític hi ha alguns conflictes, un d’ells quan en les eleccions de 1801. El partit federal, que havia governat fins aleshores, és vençut desastrosament per Jefferson, el 3r president i membre del partit republicà. Resulta, doncs, que els republicans eren a l’època els progressites. Jefferson organitza el seu govern i abans que pregués càrrec, el president sortint, va signar unes actes que asseguraven que alguns jutges fossin fidels al partit federal. De fet, el secretari que Jefferson elegeix, formava part dels federalistes, però en veure que el partit republicà guanyaria, es va canviar de bàndol. El secretari es va negar a signar l’acreditació d’un jutge, arribant el cas a la Cort Suprema. Aquesta expedeix l’acreditació, però amb un motiu molt específic: la llei que regulava el poder judicial era contrari a la constitució. És per tant, el primer precedent d’invalidació d’una norma per ser anticonstitucional. Això posa en marxa l’esquema legal de
Revolució Francesa El 1789 França està immersa en una profunda crisi fiscal i necessita nous ingressos. Lluis XVI es planteja fer pagar imposts als nobles, que mai no n’havien pagat. Els nobles forcen Lluis XVI a convocar els Estats Generals, que no es convocava des de meitats del segle XVII. Als Estats Generals es reuneixen els tres estaments, l’aristocràcia, el clero i el tercer estat (són representants elegits pel poble). En la reunió dels Estats Generals, els del Tercer Estat se n’adonen que ells són els representants de la majoria del poble. Els representants del Tercer Estat s’adonen que són els vertaders representants del poble i, per tant, fan una Assemblea Constituent. Els altres estaments, o bé s’integren a l’Assemblea o es dissolen. Una de les mesures que decideix l’Assamblea és abolir els drets feudals. La segona decisió que pren és atorgar als ciutadans una sèrie de drets fonamentals. Per tant, paradoxalment, es creen abans els drets que la constitució. El constitucionalisme francès de la cinquena república (actual) remet a la carta de drets que van fer els assemblearis de 1789. Un any després de l’aprovació de la Carta de drets de l’home i del ciutadà, s’aprova la constitució, una carta magna en què s’integren aquests drets, a més del principi de participació democràtica (si eren homes i pagaven imposts). Tot i això, s’estableix un règim de separació de poders en què el rei es el cap de l’executiu amb un poder ample (pot tombar lleis del parlament, pot elegir el seu govern) Lluis XVI, en canvi, pensa que té poc poder, ja que passava de ser un monarca absolut a haver de compartir el poder. No li agradava la idea i, per tant, va conspirar amb els altres monarques europeus, per a abolir la revolució. Això va suposar una radicalització del moviment revolucionari. Els girondins (conservadors) van ser substituïts pels jacobins (extremistes). El rei va haver d’exiliar-se. Finalment, el processen i el guillotinen. Els francesos, en aquest moment de fervor nacional, aprofiten per instaurar el règim del terror. Els jacobins van enfrontar-se a tots els que pensaven diferent que ells. La resta de monarquies europees van intentar envair França per restaurar l’ordre monàrquic. Aquesta guerra, contra tot pronòstic, va ser guanyada pels Francesos. Una vegada acabada la guerra, es redacta una constitució de caràcter progressista que mai no va ser aprovada, que essencialment establia i reconeixia el sufragi universal masculí.
Amb l’arribada de Napoleó a l’executiu francès, envaeix altres països europeus, entre ells Espanya, amb la particularitat que Catalunya va quedar annexionada a França, mentre que la resta d’Espanya es va mantenir al regne de José Bonaparte. Les invasions li van força bé a Napoleó fins que arriba a Rússia. Van perdre estrepitosament, Les potències victorioses de les guerres napoleòniques es reuneixen al congrés de Viena i pacten l’organització política del continent després de Napoleó. És un intent de retornar a l’Antic Règim. Alguns diuen que va ser un dictador, altres, que era un contrarevolucionari. Amb tot això, amb tots els esdeveniment succeïts, Europa ja no era la mateixa, i que malgrat la restauració de les monarquies, la mentalitat europea ja ha canviat. Al Congrés de Viena, es pacta el retorn a les monarquies. En el cas de França, el poder retorna a mans de Lluis XVIII. A aquest Congrés se n’adonen que no poden restaurar els absolutismes, sinó que hauran de cedir en alguna cosa. Per això, hauran d’atorgar alguns drets, crear un parlament que sigui la representació de la voluntat popular. Napoleó es capaç d’escapar de l’illa on l’havien reclòs, arribar fins a França, iniciar una marxa que va arribar fins a París, reorganitzar l’exèrcit i combatre les forces de l’ordre del Congrés de Viena. Tot i això, va ser derrotat a Waterloo. Mor a l’illa de Santa Elena el 1821. Per què el constitucionalisme europeu evoluciona de forma diferent que el de EEUU? Perquè els americans no han d’aguantar cap monarca absolut en el seu territori. A Eruopa, primer s’han de despendre de l’Antic Règim i de l’estructura del poder que hi havia llavors: dels jutges escollits pel rei i de tota la base social que li donava suport. Això tendrà conseqüències en el constitucionalisme francès: els francesos van fer la revolució contra el rei i els seus agents (aparell de poder) i l’expressió dpaquesta revolució és la voluntat popular. En el continent europeu preval que la norma superior serà la llei que expressa la voluntat del poble, la voluntat general. Aquesta voluntat general aplicada a un règim representatiu ens porta a la idea de la sobirania legislativa, la sobirania de la llei. El que prevalia era la llei, no podia ser que la constitució limités una llei perquè si la constitució limitava la llei, vol dir que hi havia algú que limitava la llei. Els americans, però, van acceptar que la Cort Suprema limités la llei, cosa que els francesos no ho van fer, ja que després de tot l’esforç de la revolució no volien deixar el poder de la llei en mas dels jutges, alguns dels quals eren de procedència reial. LA llei no es pot limitar per cap agent extern que no sigui qui ha redactat la llei, perquè se suposa que és el representant del poble sobirà.
Constitució i constitucionalisme El que sorgeix a finals del segle XIX, a part del procés revolucionari dels EUA i de França, és el concepte de Constitució, un marc normatiu, per la qual una constitució és aprovada un sol cop, un document escrit que aspira a regular les institucions bàsiques de l’Estat sota el principi de raó (es pot ordenar racionalment l’Estat). Es tracta d’una Constitució amb un poder suprem (està per damunt de normes i lleis). A part, és una Constitució rígida, és a dir, només es pot reformar a través de procediments específics i generalment més agreujats (necessiten més consens) que els necessaris per reformar lleis, per exemple. En el cas dels EUA, cal que ¾ dels estats membre de la Federació hi estiguin d’acord, en reformar la Constitució, a part de l’aprovació de les cambres representatives. A més a més, una Constitució té caràcter liberal, és a dir, ha d’incloure una sèrie de drets i llibertats individuals. Ha d’incloure també un sistema de participació público- polític. És el concepte de constitució que encara es fa servir avui en dia, principalment (Constitució Espanyola de 1978, Constitució Italiana de 1946). Cal distingir entre Constitucions i Cartes, que són les dues fonts principals de drets i llibertats individuals en el món occidental del segle XIX:
- Les cartes atorgades, més pròpies de la primera meitat del segle XIX, són concedides pel rei. S’accepta alguna limitació a favor del parlament. El rei segueix tenint el poder absolut, però atorga alguns drets i/o alguna mena de participació política. Exemple: Carta atorgada el 1814 (rep el nom de la no- voluntat de dir-li constitució, ja que els creadors de la carta no volien que s’identifiqués amb una constitució)
- En les Constitucions pactades, més pròpies de la segona meitat del segle XIX) s’inicia el concepte de sobirania compartida entre la Monarquia i les Corts. Es veu la constitució com un pacte entre el rei i el parlament. Exemple: Constitució Espanyola de 1876, del règim de la Restauració. Cal destacar també la Constitució de l’Imperi Alemany (1871). Es desenvolupa també un altre concepte de Constitució, que és el concepte històric de Constitució. El paradigma del Constitucionalisme històric no és que hi hagi un paper escrit, sinó que la Constitució que s’adeqüi a les tradicions dels pobles. No cal que estigui aprovada en un sol document. L’exemple d’aquest constitucionalisme
històric tradicional és el Regne Unit. La seva constitució és la unió de fets històrics i jurídics que s’han anat acumulant amb el pas del temps. Els conservadors del continent europeu s’inspiren en la tradició britànica per postular el seu model històric tradicional amb la paradoxa que el model britànic és liberal, justament el contrari del que defensen els conservadors europeus. Ho justifiquen dient que precisament, com que allò important és la tradició, si s’ha viscut en un Estat autoritari, s’ha de seguir la tradició de ser autoritari. A Espanya, Donoso Cortés és que defensa aquesta postura. De fet, va treballar en la construcció del règim de la Restauració. Alguns moviments revolucionaris es tenyeixen de comunistes, socialistes... Hi ha també alguns moviments independentistes meitat de segle XIX a l’Europa de l’Est. Aquest context revolucionari amb la incorporació d’un nou Estat social, és testimoni de la propugnació de destrucció de l’Estat burgès i d’establir la dictadura del proletariat (Marx). A mitjans del segle XIX, la tradició socialdemòcrata proposa la reforma de l’Estat perquè pensaven que si la majoria de la població eren classes populars, en algun moment, si es generalitzava el sufragi, en algun moment hi haurien governs socialdemòcrates que establirien un estat social. Els grans teòrics d’aquesta tendència trenquen amb Marx. De fet, donaran suport al règim de Bismarck. Lassalle és el pare d’un altre moviment intel·lectual de l’epoca, un moviment que propugna el concepte sociològic de Constitució, un concepte que postula que una constitució ha de reflectir els factor reals de poder que hi ha en una societat. Si no els reflecteix, la Constitució queda en paper mullat. Es fixa en la societat. En el fons, en la nostra idea actual de Constitució, domina el concepte racional normatiu (concepte liberal), però també en la configuració dels textos constitucionals contemporanis, també han influït els dos altres conceptes de constitució. En la Constitució del 78, hi ha un concepte tradicional, la monarquia. En una monarquia constitucional, com la Monarquia Espanyola o la Britànica, el rei només té funcions simbòliques. Però d’alguna manera, la seva inclusió en un règim constitucional només s’explica pel fet de seguir una tradició. També el concepte sociològic, ja que alguns dels articles inicials de la Constitució fan referència als factors reals de poder.
òrgan que té el monopoli del control de constitucionalitat de les lleis. És l’únic que pot fer enrere una llei. Aquesta idea passarà per països com Txecoslovaquia. També a la Segona República Espanyola, on el Tribunal de Garanties fa la funció de velar per la constitucionalitat de les lleis. Aquesta visió no arribarà a Alemanya fins després de la II G.M amb la Llei fonamental de Bonn. Amb la república de Weimar no hi haurà encara aquesta visió. Els juristes de Weimar reflexionen sobre qui ha de garantir el compliment constitucional. En el segle XX, si que es reconeix el sufragi universal masculí i femení, es reconeixen també drets i llibertats que obren vies democràtiques i socials. El que succeirà és que, en alguns d’aquests règims es produirà el col·lapse, com en el cas de la República de Weimer, entre les convulsions que patirà després de la I GM, la crisi econòmica i els ridículs internacionals. De fet, el règim democràtic acabarà per la via democràtica (Hitler guanya les eleccions) El que acaba produint és que concentra tot el poder. Es mor el 1934 el President de la República, i Hitler promou un referèndum sobre el cap d’estat per concentrar tot el poder en el Führer. Els intents de democratització vistos en el constitucionalisme d’entreguerres s’esvairan amb l’ascens del feixisme. Després de la II G.M, en els països derrotats sorgeix un moviment constitucionalista (Itàlia i Alemanya). Tot i això, el procés va ser tutelat pels aliats. La Llei Fonamental de Bonn afecta de manera positiva al moviment constitucionalista europeu pel fet que atorga un ampli ventall de drets i llibertats individuals. Alguns dels articles no es poden modificar, com per exemple el que diu que la República Federal és un estat democràtic i social. França, que havia mantingut la tradició d’un sistema parlamentari peculiar, amb el retorn del General De Gaulle, es canviarà el sistema constitucional (V República), que inclourà la jurisdicció constitucional, apareix la figura del Consell General Francès. A la seva manera, els francesos avançaran amb alguns trets del constitucionalisme de postguerra. A mesura que cauen els règims autoritaris el sud d’Europa (Grècia, Portugal, Espanya) la idea de constitucionalisme, anirà estenent se cap al sud d’Europa, i amb la caiguda del Mur de Berlin el 1989, s’estendrà la idea també als països de l’Est. De fet, per incorporar-se a la UE hauran de respectar aquesta idea de constitucionalisme. També a Sud-Amèrica als anys 80. Més o menys es mantenen les figures constitucionals.
Constitucionalisme Espanyol El primer text constitucional, a part de l’Estatut aprovat per José Bonaparte el 1808, es considera que és la Constitució de 1812 , la Pepa, aprovada el dia 19/03/1812, en un context de guerra. Es troba inspirat en la constitució francesa de 1791. És un text liberal perquè estableix una separació de poders, tot i que el rei manté la funció executiva amb la cofunció del poder legislatiu. El Parlament representa la majoria del poble. És liberal perquè reconeix una cosa molt moderna a l’època, el sufragi universal passiu, tot i que no tots els homes poden ser escollit (s’havia d’haver contribuït amb la Hisenda Pública). A més, s’escollia per un sistema de compromissari. S’elegia un compromissari que escollia el diputat. Era un sistema unicameral que reconeixia alguns drets (llibertat d’impremta, llibertat d’expressió, processos penals amb garanties, però no reconeixia la llibertat religiosa) Finalment, quan es guanya la Guerra del Francès. Malgrat que encara es reconegués el poder executiu en el monarca, Ferran VII torna al règim absolut mitjançant la supressió de la Pepa. El 1820 s’inicia el trienni liberal, enfront el què Ferran VII crida a la resta de monarques europeus el 1823 perquè amb els cent-mil fills de Sant Lluís el tornin a instaurar com a monarca absolut. Inici de la dècada ominosa o absolutista. Amb la mort de Ferran VII, es produeix una ruptura al voltant de Isabel i de la regent Maria Cristina. Els territoris de parla basca esclaten en suport d’un líder encara més conservador, el príncep Carles Maria Isidre, que proposa per a Espanya un règim absolutista. Es dóna inici així a la Primera Guerra Carlina. Els liberals donen suport a Isabel. El 1837 es redacta una nova constitució més liberal. Els liberals liderats per Espartero van sufocar revoltes a Barcelona. Van assetjar i destruir bona part de la ciutat. Sorgeixen també els Federals, els que proposen una federació a Espanya. Una nova constitució va ser aprovada el 1845, amb principis conservadors. El 1868 esclata la revolució gloriosa, una revolució de caràcter liberal. El general Prim instaura una monarquia que crida a Amadeu de Savoia (els monarques espanyols havien estat expulsats), qui veient tot l’embolic que hi havia, abdica, amb el que es dóna pas a la proclamació de la Primera República Espanyola, que durarà nou mesos i tendra quatre Presidents, dos dels quals seran catalans. Es va intentar proclamar una nova constitució, un únic exemple de Constitució Federal que hi ha hagut a Espanya. Era una constitució que s’assimilava a la dels Estats Units. El general Martínez Campos , el 1874, proclama el retorn de la Monarquia Borbònica. S’inicia, per tant, el règim de la Restauració, un règim que es fonamenta en la sobirania compartida. La Constitució no té efecte si no hi està d’acord el legislador.
