COMPARA L’ESTATUT REIAL I LES CONSTITUCIONS DE 1837 I 1845.
MODEL 1 (PER CONSTITUCIONS)
L'Estatut Reial va ser aprovat el 1835, i va estar vigent fins el 1836. En realitat es una
carta atorgada, pensada com un model de transició entre l'absolutisme i liberalisme, per la
qual cosa es basa en les lleis tradicionals de la monarquia i rebutja algunes de lesbases
liberals [1] Pel que fa al tipus de sobirania, aquesta era una sobirania reial, en la qual el
poder resideix en el rei. [2] El sufragi era censatari i molt restringit per a una de les cambres
(la dels Procuradors, amb un 0,15 % de població amb dret a votar), mentre que els
membres de l’altra cambra, la dels Pròcers eren nomenats pel monarca. [3] No hi havia
divisió de poders reconeguda, però el poder legislatiu era bicameral amb una cambra
baixa de Procuradors del Regne i una especie de Senat, format pels Pròcers del Regne (els
membres de la qual havien de posseir grans rendes i eren nomenats per la reina), amb una
funció consultiva i mig legislativa. A més no es podia debatre assumptes que no foren
plantejats per la Corona i les lleis s’havien d’aprovar a les dues cambres i pel rei. El
monarca era el cap del poder executiu amb els seus ministres, i tenia nombroses
atribucions: dirigia el govern, intervenia en l’elaboració de lleis i convocava i dissolia les
Corts. [4] Pel que fa als drets del ciutadà, no se’n fa esment de cap tipus. [5] Altres
aspectes a destacar són, que, encara que no es fa cap referència, es tracta d’un estat
confessional sense llibertat de culte.
La Constitució de 1837 es va aprovar el 1837 i va estar vigent fins 1845, i respon a
una ideologia progressista, tot i que pretén trobar un terme mig entre la Constitució de
1812 i l’Estatut Reial. [1] Pel que fa al tipus de sobirania, aquesta era una sobirania
nacional, on el poder residia en la nació, si bé limitada (atés els poders que tenia el
monarca). [2] El sufragi també era censatari per al Congrés dels Diputats (sobre un 2,2%
de la població) i elegits pel rei d’entre una terna entre els elegits per procediment limitat
(semieleectiu) [3] Hi havia divisió de poders: el poder legislatiu també era bicameral i sí
que tenia funcions legislatives, i altres atribucions com aprovar els pressupostos, cesurar el
govern, nomenar regent, etc.; el poder executiu el el tenia el monarca amb els seus
ministres, que dirigia el govern, intervenia en l'elaboració de lleis, tenia dret de vet, i les
seues decisions havien de ser refrendadas pels ministres; per últim el poder judicial era
competència exclusiva dels tribunals i existien els jurats. [4] Pel que fa als drets del
ciutadà, aquests eren els mateixos de la Constitució de 1812 però ampliats: igualtat davant
la llei, llibertat d’impremta, pensaments i opinió; llibertat civil, dret de propietat i inviolabilitat
del domicili, i prohibició de la tortura. [5] Altres aspectes a destacar són la confessional
catòlica de l’estat però més oberta, on l’Estat es compromet a mantenir el culte i el monarca
nomena bisbes; la regulació del funcionament de la Milícia Nacional; i respecte el poder
local, que els ajuntaments es designen per elecció directa mitjançant sufragi censatari.
Per últim la Constitució de 1845 fou aprovada el maig d’aquest any i va estar vigent fins
1868, excepte durant el Bienni Progressista (1854-56), i és de caràcter conservador, ja que
el su objeciu era construir un règim polític liberal que assegurar el domini polític i social de
l’oligarquia agrària i financera. [1] Pel que fa al tipus de sobirania, aquesta era clarament
una sobirania compartida entre el rei i les corts [2] El sufragi també era censatari indirecte
per al Congrés dels Diputats, però més restringit que en l’anterior constitució (sobre un 1%
de la població) i els Senadors eren elegits pel rei d’entre una terna entre els elegits per
