ARRENDAMENTS DE SERVEIS.
Regulació del contracte de serveis al CC (1583 a 1587).
No hi ha regulació al Ccom. La regulació està al CC.
El CC no regula de manera correcta aquest contracte.
És desafada i anacrònica:
• El contracte d'arrendament està pensat només per ser aplicat al treball domèstic i manual
dependent (criados y trabajadores asalariados), però no al professional titulat, sovint emparat sota el
contracte de mandat.
• En l’actualitat: el treball dependent passa a ser objecte del contracte de treball (Estatut dels
treballadors), i el dels professionals independents (liberals) és qualificable de contracte de serveis.
És parcial i incompleta:
o CC no dedica als contractes de serveis una regulació concorde amb la seva importància actual i
omet la previsió de la situació dels professionals liberals.
o El contracte de serveis dels professionals liberals es regeixen fonamentalment pel règim general
de les obligacions i contractes, amb integració dels usos i l’aplicació de l’analogia (mandat,
etc.).
Concepte (art. 1544CC).
En l'arrendament de serveis, una de les parts s'obliga a prestar a l'altre un servei per un preu cert.
Genera problemes de distinció amb:
• C. de treball (vid. art. 1 Estatut dels Treballadors).
o Treballador: alienitat i subordinació i dependència jurídica.
o Prestador de serveis (professionals liberals): llibertat en relació amb la forma d’aconseguir
el resultat perseguit. El professional treballa, en principi, sota la seva pròpia direcció i
sense sotmetre’s a criteri del client.
• C. d’obra. A l'arrendament de serveis es tracta de desenvolupar una activitat, mentre que a
l'arrendament d'obra es persegueix el resultat útil d'aquella activitat. Els casos dubtosos s'han de
resoldre amb la presumpció a favor de l'arrendament de serveis si el resultat no està a les mans del
que realitza el treball.
Característiques.
1. Consensual (perfeccionament per mer consentiment de les parts), no formal (no requereix de
forma determinada), sinal·lagmàtic (genera obligacions recíproques per a les dues parts).
2. El prestador del servei assumeix una obligació de fer (facere). → Arrendatari té l'obligació de fer.
o Obligació de diligència o activitat, sense assumir la garantia de resultat útil.
• Zones frontereres: l’anomenada medicina satisfativa (cirurgia plàstica,
esterilització, ortodòncia, etc.).
o Criteri per determinar si hi ha diligència: (lex artis). La diligència exigible no és la d'un bon pare
de família, sinó les regles de l'art o professió.
o Prova de l’incompliment contractual: requereix prova de la manca de diligència en la prestació
del servei, sense que sigui suficient que el resultat desitjat pel client no s’obtingui.
3. Onerós. → Arrendador té l'obligació de pagar.
