¡Descarga Contractes TEMA 1. EL CONTRACTE y más Apuntes en PDF de Finanzas Empresariales solo en Docsity!
Contractes
TEMA 1. EL CONTRACTE
1. Concepte de contracte i desenvolupaments actuals.
El CC no defineix el contracte ja que el legislador civil el pressuposa. Dins del títol “de los contratos” del CC es on es caracteritzen els contractes tot i no ser-hi directament definits, ja que l'únic que estableix és una regulació general de els obligacions i contractes. A Catalunya el llibre 6è del CCCat parla sobre contractes, però és l’únic que encara no ha estat aprovat, tot i que hi ha una comissió treballant en aquest aspecte. L’art 149.1 CE dóna competència a les CCAA històriques per legislar en matèria civil d’acord amb el seu dret històric però exclou les bases de l’obligació contractual, per tant, no pot definir què és un contracte ni els tipus i per això s’ha deixat pel final. A nivell europeu s’està treballant per un Codi Civil europeu, el “Draft Common Frame of Reference”, però no és dret vigent. Aquest estableix una definició de contracte basada en dos aspectes: (1) A contract is an agreement which is intended to give rise to a binding legal relationship or to have some other lega effect. It is a bilateral or multilateral juridical act. (2) A juridical act is any statement or agreement, whether express or implied from conduct, which is intented to have legal effects as such. It may be unilateral, bilateral or multilateral. Tot i no trobar-hi explícitament una definició, podem definir el contracte mitjançant diferents articles del CC:
- 1089 CC: Contractes, quasicontractes, actes i omissions il·lícites en les que intervinguin la culpa o la negligència crearan obligacions. Així, podem definir un contracte com un element que crea obligacions i podem dir que és la més ràpida i constant donat a l’elevat tràfic contractual que existeix.
- 1091 CC: El contracte és l’element que té força de llei entre les parts per tant té la obligació que crea la mateixa força que les lleis del legislador [eficàcia obligacional o relativa (només vincula a les parts i no a tercers) del contracte].
- 1254 CC: El contracte existeix des de que una o varies persones decideixen voluntàriament obligar-se mútuament. Així, podem definir contracte com l’element que no només es font de creació d’obligacions sinó que crea voluntàriament aquestes obligacions com a resultat del consentiment bilateral. Els elements en els que es basa el contracte son:
- Voluntat comuna de dues o més persones.
- Creació de una obligació amb força de llei entre les parts. Mitjançant aquest element podem donar la que es considera la definició clàssica del contracte: Acord de voluntats de dos o més persones dirigit a crear obligacions entre elles. Malgrat tot des d'una concepció moderna de contracte es pot definir com la principal font de creació d’obligacions gràcies als pressupòsits que neixen de l’economia liberal (s.XIX), de la igualtat de les parts (al s. XX amb l’aparició del dret del consum es va posant en dubte la necessària igualtat de parts i s’intenta equilibrar les forces ja que les empreses tenen més informació i més poder) i el
deixar fer (les parts elegeixen que poden contractar i què no). Amb aquests elements podem establir el contracte com l’instrument tècnic idoni per què els particular puguin assignar riscs futurs, portar a terme intercanvi de béns i serveis (per aprofitar al màxim els recursos) i assegurar- se el compliment en les relacions interpersonals (esperant el compliment per mitjà de la força de la llei). El concepte de contracte s’aplica en tots els àmbits jurídics, per això parlem de contracte com a supraconcepte. En aquest sentit de supraconcepte podem entendre’l com a fonament del dret ja que on acaba el contracte acaba també el dret, doncs no hi ha voluntat, i comença el regne de l’arbitrarietat i la força. En l’àmbit del dret privat es regulen aquells negocis jurídics bilaterals entre particulars i amb força vinculant entre elles, on l’administració no hi és part, ja sigui patrimonial o no (pacte successori, matrimoni, tot i que aquest no es considera tècnicament un contracte ja que no hi ha sancions per incompliment). En matèria de dret civil, però, només s’aplica el concepte contracte als Negocis jurídics bilaterals sobre relacions jurídiques de caràcter patrimonial (intercanvi de prestacions que ens satisfà patrimonialment). Aquesta definició de contracte es vol incloure en la modernització del Codi civil: “ art. 1236, por el contrato, dos o más personas acuerdan crear, modificar o extinguir relaciones jurídicas patrimoniales, y establecer reglas para las mismas”. Tot i això en dret europeu això no és necessari, doncs la noció de contracte dels Estats membres pot ser diferent i això dificulta la creació del DCFR. Per entendre el concepte de contracte és necessari entendre la “autonomia de la voluntat ” que és el seu fonament i allò que el fa obligatori, i que en cas d'incompliment ens permetrà anar al jutjat per que la faci complir. En base de l’ autonomia privada les parts tenen voluntat per contractar, per no fer-ho, per elegir un contracte del codi Civil o de fer un mix d’aquests. No és necessari que un contracte compleixi el 100% els articles definits pel CC sinó que els contractants poden modificar-la seguint el principi de la autonomia de la voluntat, sempre que no incompleixi la llei, la moral i l’ordre públic (en aquest cas la llei no protegirà als contractants). I també donat a aquest principi és el que fa que els contractes tinguin força obligatòria com si d’una llei es tractés ja que s’han obligat voluntàriament. Això deriva en la teoria de la autoresponsabilitat derivada (si t’has obligat has de complir i sinó l’altre part ho pot exigir judicialment). Tot i aquesta autonomia que permet modificar contractes, existeixen una seria de límits a la llibertat contractual, com hem citat anteriorment, establertes a l'art. 1255 CC:
- Llei : Un contracte que vulnera una llei no és vàlid, ja siguin lleis prohibitives, les que no ho són i es pretenen eludir amb un contracte, les lleis que directament ho estableixin...
- Moral : Condicions d’ètica social imperants en cada moment determinat.
- Ordre públic : Principis fonamentals i rectors de la comunitat plasmats en la CE. Els requisits del contracte. art 1261 CC: No hi ha contracte sense:
- Consentiment vàlid dels contractants: o No tenen capacitat de contractar els menors d’edat no emancipats (fins als 16 anys), els incapacitats (persones amb deficiències físiques o psíquiques amb sentencia judicial que les declari incapacitades, sense sentència el contracte seria vàlid) i els pròdigs (persona que dilapida el seu patrimoni sense realitzar una gestió adequada i la declaració de prodigalitat la realitza un jutge).
Per últim també s’ha de deixar determinada la durada del contracte (es pot establir un interval de temps en el que es pugui realitzar el contracte). o Possibles: La possibilitat de la cosa s’ha de donar tant des del punt de vista físic com jurídic (el legislador ho impedeix). La possibilitat no exclou la futuritat. Per cosa futura s'entén tot bé inexistent en el moment de la celebració del contracte, però que pot existir segons el curs normal dels successos, ja sigui per un fet natural, per un fet de l'home, o dels dos. En tots els casos ha d'entendre's que es compromet l'activitat necessària per què la cosa arribi a tindre existència i ometre les que posin en perill aquell resultat. L'art. 1271.2 exclou de la possibilitat de que les coses futures siguin objecte de contracte a l'herència futura. Impossibilitat total o parcial. Davant la impossibilitat parcial el creditor està facultat per optar entre desistir del contracte o reclamar allò que sigui possible, amb una reducció en aquest cas de que la prestació que corri a càrrec seu. Impossibilitat originària (existeix al celebrar-se el contracte) o sobrevinguda. Impossibilitat transitòria (actualment és impossible) o duradora (sempre serà impossible). Impossibilitat relativa (permet el contracte però en altres condicions) o absoluta. El que s'obliga ha de comprovar si pot o no complir la prestació ja que és l'exigència que davant tot i sobre tot ha de ser-li exigida. o Quan l’objecte del contracte és una cosa, s'exigeix que no estigui fora del comerç dels homes; i quan és un servei, aquest ha de ser lícit i d’acord amb els bons costums (moral): Supòsits de extracomercialitat absoluta (no es pot comerciar amb ells): Per exemple els béns públics, drets relacionats amb la personalitat (la vida), els béns no patrimonials... Supòsits de extracomercialitat relativa (es possible comercia amb aquests béns però el legislador de un país determinat no ho permet): La sang, les drogues, òrgans humans... Supòsits contraris als bons costums: Aquest supòsit s’adapta a cada moment històric permeten així la renovació, actualment per exemple, el proxenetisme, els arrendaments de per vida...
- Causa : és una idea bastant indeterminada i abstracta, però s’entén com el fi que es persegueix amb el contracte d’acord amb el tipus de contracte que s’utilitza (la raó objectiva econòmic-social de cada tipus de contracte). Cal recordar que els contractes sense causa, o una causa il·lícita no produeixen cap efecte. És il·lícita la causa contrària a les lleis o a la moral. o A la pràctica és important ja que ens permet distingir quins contractes han de ser protegits per l’ordenament i quins no han de tenir efectes jurídics. o D'entrada, la licitud i existència de la causa es presumeixen directament, per tant, és la part que al·lega que aquell contracte no té causa qui té la càrrega de la prova,
en virtut del principi de conservació dels contractes (s’ha de fer tot el possible per conservar els efectes de un contracte ja celebrat). o Partint de la causa i segons l'art. 1274 podem distingir entre: Contractes onerosos: aquí s'entén per causa, per cada contractant, la prestació o promesa d'una cosa o servei per la part (tothom rep una cosa a canvi). Contractes gratuïts o de pura beneficència: La causa del contracte és la liberalitat de una part respecte l’altre [Contracte sinal·lagmàtic: és onerós i consisteix en un intercanvi de prestacions] Quan es pot provar la falta de causa d'un contracte o que té una causa il·lícita es declara la nul·litat del contracte i de tots els efectes que ha produït. Tot i això existeixen casos comuns de simulació (sota l’aparença d'un contracte normal es produeix un altre propòsit negocial, és a dir, existeix una discrepància entre allò que declaren les part en contractar i la voluntat real que persegueixen). Aquest propòsit negocial que s’amaga pot ser que ni tant sols existeixi (una persona a la que li vulguin embargar la casa fa una compravenda falsa a un amic), en trobem aquí davant d'una simulació absoluta. La simulació relativa és aquella en la que darrere el contracte normal sí que existeix una voluntat negocial falsa. El cas més típic és la compravenda que encobreix una donació real, i que té lloc perquè la donació està molt més gravada fiscalment que la compravenda. En alguns casos la simulació es pot donar amb fins lícits (es feien compravendes entre els burgesos amb les seves amants però realment era una donació però es feia perquè no ho sabés la família). Tot i això, tingui un fi lícit o no, la simulació serà declarada nul·la ja que existeix una causa falsa en el negoci aparent. Una de les dificultats és la prova de la simulació ja que les parts tenen incentius per amagar-ho, per això els jutges es basen en indicis (entrades i sortides de diners en poc temps, per exemple). Quan ens trobem en una compravenda de simulació absoluta aquella compravenda es declara nul·la i es torna a la situació anterior. En el cas de la simulació relativa tant el contracte aparent com la voluntat negocial real es declaren nul·les (al principi només es declarava nul el contracte aparent però la jurisprudència actual ho ha canviat), així podem observar una diferència amb el dret foral del dret de contractes on si s’està incorrent en un frau de llei els actes realitzats en frau de llei no impediran la correcte aplicació de la norma que es pretén eludir (en contractes que es pretén eludir si que no s’apliquen). El principi de la llibertat de forma La concepció espiritualista del contracte en l'art. 1278 CC, ens diu que independentment de la forma, el contracte obliga sempre que contingui els elements essencials. La forma és un requisit per provar que existeix el contracte, però no és un requisit ad solemnitation , tot i que determinats contractes exigeixen una determinada forma, el document públic o escriptura davant de notari, el contracte tindrà igualment validesa (si compleix els requisits de consentiment, objecte i causa), però una de les parts, pot exigir que el document es faci correctament per garantir-ne els efectes probatoris. Aquesta formalització la requereixen: o Aquells que tinguin per objecte un bé immoble (transmissió, modificació o extinció). o Arrendaments superiors a 6 anys. o Capítols matrimonials i dot.
- Legislació de les Comunitats autònomes (algunes tenen competència en matèria civil: diferents regles i normes; p.e., a Catalunya, rescissió per lesió en CDCC; compravenda i lloguer habitatges en Llei 18/2007, del 28 de desembre, del dret a l’habitatge)
- Legislació estatal (Codi civil, Codi de comerç, llei sectorials): aplicable o no segons la seva competència, està dispersa.
- Legislació europea (Directives sobre condicions generals i clàusules abusives, multipropietat; Directiva sobre drets dels consumidors): que pretén que la contractació sigui similar en tots els estats comunitaris per no provocar competència (mateixa regulació). La legislació europea regula alguns àmbits de matèria de contractació a Espanya: la multipropietat, la forma d'adquisició d'un immoble per un temps concret i les condicions generals d'un contracte.
- Legislació internacional (Conveni Viena sobre compravenda internacional de mercaderies): algunes matèries necessiten l'aplicació d'un tractat internacional per la seva regulació. Els TI poden regular també relacions jurídiques privades.
3. Tipus de contractes
a) Contractes típics i contractes atípics Els contractes típics prenen en consideració l'existència o no de regulació sobre un tipus contractual. Es fixa en el joc il·lús que fa el subjecte de la seva autonomia privada. El subjecte identifica una necessitat patrimonial que necessita reglamentar. Si existeix reglamentació direm que el contracte és típic, perquè es troba regulat pel legislador. Ex: mandat, compravenda, arrendament de serveis...etc. També significa que no necessàriament els subjectes han de respectar imperativament aquelles regles. La reglamentació sol ser dispositiva (defectiva, actua en defecte de pacte establert entre els subjectes). Potser que el contracte no tingui atribuït un termini i, si això passa, el contracte té una llacuna que s'ha d'omplir seguint les regles del codi civil. ( CC). El problema és que algunes de les normes que composen les regles del contracte són imperatives. Com a norma general direm que aquestes regles són dispositives. En els atípics no hi ha una activitat regulatòria al respecte, sinó que són els subjectes els que creen el tipus contractuals que els hi interessa respectant els límits imposats per l'article 1255 CC. En aquests contractes és més difícil omplir les llacunes normatives, donat que no tenim textos legals que ens serveixin com a paràmetre. b) Contractes onerosos, contractes gratuïts i contractes remuneratoris En els contractes onerosos es produeix un sacrifici patrimonial (transmissió de drets o serveis que és volguda) per totes dues parts. En els gratuïts, en canvi, hi ha una part que realitza un sacrifici patrimonial i l'altra que experimenta un guany patrimonial sense haver realitzat cap sacrifici. Ex: donació. Els remuneratoris són negocis que consisteixen en una atribució gratuïta que es realitza en consideració a una activitat que ha realitzat el futur beneficiari. Art. 1289 CC. c) Contractes commutatius i contractes aleatoris Aquests dos tipus de contractes són de caràcter onerós, i es caracteritzen perquè prenen com a referència saber si la prestació dels contractants és determinada o determinable en el moment de la celebració del contracte o si depèn d'un esdeveniment posterior.
En els negocis commutatius el preu està determinat o és determinable. En l' aleatori no es pot determinar. Una aposta és un tipus de contracte en el qual un subjecte sap la prestació que dóna sense saber, ni tampoc l'altre subjecte quina és la quantitat de diners que eventualment haurà de cobrar si té un 14 o 15 en una quiniela, per exemple. En el contracte de renda vitalícia ens trobem amb una persona propietària d'un immoble que el que fa és contractar a una altre persona, generalment un banc, i pactar que a canvi de l'immoble que li donarà en el futur, quan mori, cobrarà uns diners actualment; aquest és un contracte aleatori perquè una de les parts pot saber quan val l'immoble, en canvi la renda vitalícia no és tan obvia perquè depèn del temps que visqui l'altre subjecte. d) Contractes consensuals, contractes formals i contractes reals Consensuals , són aquells que es perfeccionen amb el mer consentiment dels contractants inspirat en l'article 1254 CC, des del moment en el que concorren oferta i l'acceptació existeix el contracte.És convenient que alguns d'aquests contractes es documentin (art 1280 CC). Que es documenti és un requisit ad brogationi quan no es tracte de contractes formals a efectes de validesa és simplement si als contractants els hi interessa. Un contractant amb cura demanarà que el contracte es documenti. Els formals són aquells contractes que a banda de necessitar el consentiment requereixen complir amb exigències formals, per exemple: la donació d'immobles, que requereix a més l'acceptació en una escriptura pública perquè tingui lloc la donació; un altre exemple és el dret real de la hipoteca, la qual no existeix fins que s'inscriu l'escriptura pública I també s'inscriu en el registre de la propietat. En els contractes reals , a banda del consentiment, cal el lliurement de la cosa per la perfecció del contracte, no pel compliment. Un exemple és el préstec, on fins que no hi ha el lliurement de la cosa, no hi ha contracte. e) Contractes unilaterals, bilaterals i plurilaterals Els contractes unilaterals són diferent dels negocis jurídics unilaterals. En els unilaterals tot i que hi ha un acord de voluntats entre les dues parts (diferent dels negocis unilaterals), resulta que només hi ha obligacions per una de les parts (no hi ha aquesta estructura de naturalesa sinal·lagmàtica com als contractes bilaterals). Exemple: contracte de préstec (contracte de naturalesa real), en el qual el prestamista no té obligacions principals, no s'obliga a donar la cosa; el prestatari en canvi, té l obligació de tornar la cosa. Els contracte bilateral genera obligacions per totes dues parts. Ex: compravenda, el comprador té l'obligació de pagar el preu i el venedor la de lliurar la cosa. És important en matèria de resolució dels contractes, ja que permet la possibilitat de resoldre el contracte quan una de les parts no ha complert allò que estava previst. És implícita, no cal que sigui pactada pels contractants (art 1124 CC). Obligació sinal·lagmàtica, el sinal·lagma s'entén de dues maneres diferents: o bé al genètic , que ens permet justificar que cadascuna de les parts assumiran obligacions especifiques, els contractants troben confiança en que compliran; o funcional , on hi ha la possibilitat de resoldre el contracte quan una de les parts no ha complert les obligacions que li pertocaven. En els plurilaterals , en canvi, hi ha una voluntat comuna dels contractants que no és contraposada sinó que és associativa. Ex: contracte de societat. No hi ha contraposició d'interessos, sinó que tots els contractants apunten en la mateixa direcció. f) Contractes forçosos i contractes normats
- Definició del contracte de consum: art. 59. RD-Leg 1/2007. “Artículo 59: Ámbito de aplicación
- Son contratos con consumidores y usuarios los realizados entre un consumidor o un usuario y un empresario.
- Los contratos con consumidores y usuarios se regirán, en todo lo que no esté expresamente establecido en esta norma o en leyes especiales, por las disposiciones legales que regulan los contratos civiles y mercantiles. La regulación sectorial de los contratos con los consumidores, en todo caso, debe respetar el nivel mínimo de protección dispensada en esta norma.
- Los contratos con consumidores y usuarios que incorporen condiciones generales de la contratación están sometidos, además, a la Ley 7/1998, de 13 de abril, sobre condiciones generales de la contratación.” Els contractes de consum són aquells en els quals una de les parts és consumidora i l'altre és empresària. Per l'art. 59, una relació entre particular i particular no és una relació de consum, com tampoc ho és la relació entre un empresari i un empresari. Per tant, consumidor és aquella persona que adquireix béns d'un professional; i usuari és aquella persona que contracta la realització de serveis d'un altre professional. Per professional hem d'entendre persones amb independència de la seva organització, que realitza la seva activitat per tal d'obtenir beneficis. A vegades és difícil distingir entre una relació de consum i una entre professionals. Un advocat que decideix adquirir un ordinador, potser una relació de consum? Depèn de amb quina finalitat es faci servir. Les circumstàncies de les relacions són les que diuen de quin tipus de relació es tracta. El contracte de consum només regula la compravenda de béns mobles.
- Legislació imperativa. Si es detecta una relació de consum es donen unes conseqüències. Per això els drets que es reconeixen al consumidor són irrenunciables. Consegüentment és molt habitual que en dret de consum ens trobem amb situacions de nul·litat parcial , en la que es declaren nul·les aquelles clàusules que van en contra d'algun precepte legal prèviament establert. Això va en contra al consumidor perquè en comptes de fer-lo nul quan trobem una clàusula contrària a l'ordenament, deixem al consumidor sense el bé, traiem aquelles clàusules contràries a l'ordenament i la resta de clàusules del contracte segueixen sent vàlides, llavors l'empresari no té incentiu per no posar aquelles clàusules perquè tot el contracte no caurà.
- Informació prèvia. És essencial donar-li informació prèvia al consumidor.
- Principi d’actuació en favor del consumidor. Quan existeix una llacuna, l'ordenament l'omple beneficiant al consumidor.
- Condicions generals. Els contractes de consumidors van acompanyats de gran documentació i informació pel consumidor. **
- Desistiment. És característic del contracte de consum i es tracta d'una facultat unilateral reconeguda en favor del consumidor per deixar sense efectes el contracte. Les facultats del desistiment estan imposades pel legislador, per exemple, no haver utilitzat la cosa.
Aquest dret trenca el model contractual clàssic, ja que dóna al consumidor el dret a tirar enrere el contracte, durant un termini de temps, per la seva posició més dèbil. És un dret que només es pot exercir si està pactat contractualment per tant no és un remei general al incompliment. Si que ho és però en contractació a distància o en la contractació fora de l’establiment mercantil, excepte en diversos casos com la premsa diària. En aquests contractes a distància o fora d’establiment mercantil, o bé en la resta de contractes en els quals s’inclogui voluntàriament, ha de ser utilitzat aquest dret per deixar el contracte sense efecte en un període de 7 dies hàbils des de l’entrega de la cosa. Tot i així, es pot ampliar legalment o contractualment aquest límit. S’està canviant per legislació Europea a 14 dies després de la perfecció del contracte i sense capacitat de l'empresari de demanar indemnització. No s’ha de al·legar cap causa però s’ha de notificar a l’altre part l’exercici d’aquest dret. Si al cap de 7 dies ja han passat es pot deixar sense efecte el contracte però s’haurà de indemnitzar l’altre part. La llei, el contracte o fins i tot les ofertes o promocions publicitàries preveuen aquest dret. El seu exercici és aformal (és suficient retornant els productes i informant-lo de que l’exercim) i la seva conseqüència és la restitució recíproca de les prestacions. No tot contracte té dret a desistiment, només els contractes entre particulars i empreses professionals, però en un contracte entre parts igual (botiguer-particular, entre particular-particular no n’hi ha si no es posa en contracte), tot i que entre empresa i particular és necessari que el sector en el que es situa el contracte tingui una llei que estableixi que aquest dret existeix.
- Règim especial de responsabilitat: arts. 114-124 RD-Leg. 1/2007. TÍTULO V: Garantías y servicios posventa - CAPÍTULO I: Disposiciones generales sobre garantía de los productos de consumo Artículo 114. Principios generales : El vendedor está obligado a entregar al consumidor y usuario productos que sean conformes con el contrato, respondiendo frente a él de cualquier falta de conformidad que exista en el momento de la entrega del producto. Artículo 115. Ámbito de aplicación: 1)Están incluidos en el ámbito de aplicación de este título los contratos de compraventa de productos y los contratos de suministro de productos que hayan de producirse o fabricarse. 2) Lo previsto en este título no será de aplicación a los productos adquiridos mediante venta judicial, al agua o al gas, cuando no estén envasados para la venta en volumen delimitado o cantidades determinadas, y a la electricidad. Tampoco será aplicable a los productos de segunda mano adquiridos en subasta administrativa a la que los consumidores y usuarios puedan asistir personalmente. Artículo 116. Conformidad de los productos con el contrato: 1) Salvo prueba en contrario, se entenderá que los productos son conformes con el contrato siempre que cumplan todos los requisitos que se expresan a continuación, salvo que por las circunstancias del caso alguno de ellos no resulte aplicable: a) Se ajusten a la descripción realizada por el vendedor y posean las cualidades del producto que el vendedor haya presentado al consumidor y usuario en forma de muestra o modelo. b) Sean aptos para los usos a que ordinariamente se destinen los productos del mismo tipo. c) Sean aptos para cualquier uso especial requerido por el consumidor y usuario cuando lo haya puesto en conocimiento del vendedor en el momento de celebración del contrato, siempre que éste haya admitido que el producto es apto para dicho uso. d) Presenten la calidad y prestaciones habituales de un producto del mismo tipo que el consumidor y usuario pueda fundadamente esperar, habida cuenta de la naturaleza del producto y, en su caso, de las declaraciones públicas sobre las características concretas de los productos hechas por el vendedor, el productor o su representante, en particular en la publicidad o en el etiquetado. El vendedor no quedará obligado por tales declaraciones públicas si demuestra que desconocía y no cabía razonablemente esperar que conociera la declaración en cuestión, que dicha declaración había sido corregida en el momento de celebración del contrato o que dicha declaración no pudo influir en la decisión de comprar el producto. 2) La falta de conformidad que resulte de una incorrecta instalación del producto se equiparará a la falta de conformidad del producto cuando la instalación esté incluida en el contrato de compraventa o suministro regulados en el artículo 115.1 y haya sido realizada por el vendedor o bajo su responsabilidad, o por el consumidor y usuario cuando la instalación defectuosa se deba a un error en las
Artículo 123. Plazos : 1)El vendedor responde de las faltas de conformidad que se manifiesten en un plazo de dos años desde la entrega. En los productos de segunda mano, el vendedor y el consumidor y usuario podrán pactar un plazo menor, que no podrá ser inferior a un año desde la entrega. Salvo prueba en contrario, se presumirá que las faltas de conformidad que se manifiesten en los seis meses posteriores a la entrega del producto, sea éste nuevo o de segunda mano, ya existían cuando la cosa se entregó, excepto cuando esta presunción sea incompatible con la naturaleza del producto o la índole de la falta de conformidad. 2) Salvo prueba en contrario, la entrega se entiende hecha en el día que figure en la factura o tique de compra, o en el albarán de entrega correspondiente si éste fuera posterior. 3) La acción para reclamar el cumplimiento de lo previsto en el capítulo II de este título prescribirá a los tres años desde la entrega del producto. 4) El consumidor y usuario deberá informar al vendedor de la falta de conformidad en el plazo de dos meses desde que tuvo conocimiento de ella. El incumplimiento de dicho plazo no supondrá la pérdida del derecho al saneamiento que corresponda, siendo responsable el consumidor y usuario, no obstante, de los daños o perjuicios efectivamente ocasionados por el retraso en la comunicación. Salvo prueba en contrario, se entenderá que la comunicación del consumidor y usuario ha tenido lugar dentro del plazo establecido. Artículo 124. Acción contra el productor: Cuando al consumidor y usuario le resulte imposible o le suponga una carga excesiva dirigirse frente al vendedor por la falta de conformidad de los productos con el contrato podrá reclamar directamente al productor con el fin de obtener la sustitución o reparación del producto. Con carácter general, y sin perjuicio de que la responsabilidad del productor cesara, a los efectos de este título, en los mismos plazos y condiciones que los establecidos para el vendedor, el productor responderá por la falta de conformidad cuando ésta se refiera al origen, identidad o idoneidad de los productos, de acuerdo con su naturaleza y finalidad y con las normas que los regulan. Quien haya respondido frente al consumidor y usuario dispondrá del plazo de un año para repetir frente al responsable de la falta de conformidad. Dicho plazo se computa a partir del momento en que se completó el saneamiento.
TEMA 2. TRACTES PRELIMINARS I FORMACIÓ DEL CONTRACTE Fases del contracte:
- Preparació. Abans de realitzar el contracte les parts es posicionen i negocien.
- Perfecció. Moment en que neix el contracte. Existeix en aquells casos en els quals les negociacions han acabat en un acord.
- Consumació. Els contractes es consumen o es compleixen. Distingir aquestes fases es important des del punt de vista jurídic dels contractes. Tanmateix afecta a institucions diferents.
1. Preparació del contracte
Una qüestió prèvia es: cap la possibilitat que amb una única declaració tinguem font d'obligacions? Es considera com a principi general que la voluntat unilateral no és font d'obligacions entre els particulars (ha d'haver- hi un acord), amb dues excepcions:
- La promesa pública de recompensa: declaració unilateral per la qual algú s'obliga a realitzar quelcom si una persona compleix amb el supòsit de fet que s'ha descrit.
- Concurs amb premi: es considera que la voluntat d'una persona al declarar és suficient per generar obligacions. L'estructura d'aquest concurs: el declarant realitza un concurs i es promet al que guanyi una determinada ratificació Ens trobem amb una declaració unilateral exigible. Els tractes preliminars (veure art. 1245 Propuesta Modernizacion) Molts contractes són de formació espontània (en un acte) però també poden ser de formació successiva (hi ha més d'un acte per tal de contractar). Els tractes preliminars només existeixen en els contractes de caràcter successiu i solen ser en contractes de certa embargadora econòmica amb auxiliars com per exemple advocats per tal de tenir el millor assessorament possible.
- Supòsit de fet: Són aquells supòsits, negociacions que es duen a terme abans de la celebració d'un contracte i que es fan precisament per veure si s'arriba a un acord. Són importants per diverses raons. D'ells es pot derivar una responsabilitat precontractual i poden ser qualificats com a criteris hermenèutics, que ens permeten interpretar els termes del contracte, i en aquest sentit tot i q el codi civil estableix que en cas de dubte sobre el contingut del contracte el jurista ha de fixar-se en els actes coetanis i posteriors a la celebració del contracte es reconegut doctrinalment i jurisdiccionalment que els actes anteriors al contracte, també poden aportar informació En dret espanyol no hi ha reglamentació sobre la fase precontractual, però això no vol dir que aquesta sigui alegal, és a dir, que no sigui d'aplicació cap regla. Per manca de regulació especifica la trobarem al títol preliminar del CC o llibre primer del CCCat. Donat que entre les parts s'ha establert una situació jurídica precontractual, aquesta situació ha d'estar presidida una idea
- Relació de causalitat entre la confiança raonable i el dany patit. Només s'indemnitza l'interès negatiu, i no són indemnitzables encara que sigui per ruptura injustificada, les despeses especulatives o que constitueixin un ris implícit de tot el negoci. Tot i això hi ha debat sobre si s’han de aplicar normes de responsabilitat contractual o extracontractual. Actualment, la jurisprudència ha resolt que s’ha de aplicar la responsabilitat extracontractual, ja que en cas d'incompliment de contracte es pot demandar fins a 15 anys després, i per tal d'evitar aquest període tant llarg i donar seguretat jurídica a les empreses afavorint així que hi hagi mes tractats preliminars, ja que en la extracontractual es pot demandar per incompliment 1 any al sistema espanyol i 3 al català
- Celebració d’un contracte invàlid sabent-ho una de les parts
- Danys físics: Es un supòsit de tracte precontractual que no té res a veure amb els contractes, sinó que es resol amb les normes de responsabilitat extracontractual. Els danys corporals esdevinguts en un contracte no sempre han de ser danys de naturalesa extracontractual, ja que dependrà del contracte.
- Deure d’informar ... (vid. en especial art. 60 RD-Leg 1/2007) Existeix sempre. Abans de contractar, l'empresari haurà de posar a disposició del consumidor i usuari de forma gratuïta, clara, comprensible i adaptada a les circumstàncies. La informació ha de ser rellevant, veraç i suficient sobre les característiques essencials del contracte, en particular sobre les seves condicions jurídiques i econòmiques, i dels béns o serveis objecte del mateix. “ Artículo 60. Información previa al contrato
- Antes de contratar, el empresario deberá poner a disposición del consumidor y usuario de forma clara, comprensible y adaptada a las circunstancias la información relevante, veraz y suficiente sobre las características esenciales del contrato, en particular sobre sus condiciones jurídicas y económicas, y de los bienes o servicios objeto del mismo.
- A tales efectos serán relevantes las obligaciones de información sobre los bienes o servicios establecidas en esta norma y normas que resulten de aplicación y, además: a) Nombre, razón social y domicilio completo del responsable de la oferta contractual y, en su caso, el nombre, razón social y la dirección completa del comerciante por cuya cuenta actúa. b) Precio completo, incluidos los impuestos, o presupuesto, en su caso. En toda información al consumidor sobre el precio de los bienes o servicios, incluida la publicidad, se informará del precio final completo, desglosando, en su caso, el importe de los incrementos o descuentos que sean de aplicación, de los gastos que se repercutan al consumidor y usuario y de los gastos adicionales por servicios accesorios, financiación u otras condiciones de pago similares. c) Fecha de entrega, ejecución del contrato y duración. d) Procedimiento de que dispone el consumidor para poner fin al contrato. e) Garantías ofrecidas. f) Lengua o lenguas en las que podrá formalizarse el contrato, cuando ésta no sea la lengua en la que se le ha ofrecido la información previa a la contratación. g) Existencia del derecho de desistimiento del contrato que pueda corresponder al consumidor y usuario, el plazo y la forma de ejercitarlo. h) La dirección completa en la que el consumidor o usuario puede presentar sus quejas y reclamaciones, así como, en su caso, la información sobre el sistema extrajudicial de resolución de conflictos prevista en el artículo 21.4”
- ... i obligació d’informar-se. Com que no volem que un dels contractants sigui una persona que només rep informació i que no actuï, aquest dret ve protegit per l'obligació d'informar-se. Tanmateix, el contractant que disposa d'una informació a la fase d'informació no té perquè necessàriament haver incomplit els seus deures d'informar, ja que si la informació és pública es pot posar tota la càrrega d'informació a una de les parts, en aquest cas al consumidor per exemple, ja que d'altre forma els registres públics podrien perdre el seu sentit.
- Les cartes d’intencions Són uns documents que els subjectes que volen contractar pacten i firmen de tal manera que quan un li manifesta a l'altre que estaria interessat en discutir alguns aspectes per veure si arriben a la perfecció d'un contracte, l'altre li diu que estableixin unes regles clares de com actuaran en aquesta fase precontractual. Pacten clàusules relatives al temps, a la confidencialitat i a la indemnització per danys i perjudicis. Respecte del temps els subjectes es donen un període dintre del qual les negociacions es duran a terme, per desincentivar les dilacions. Són els negociadors els que decideixen o no establir el temps, no obstant, és important establir-lo. En el nostre sistema no és necessari ja que un article del codi civil ja ho estableix, però normalment s'adhereix al document una clàusula que expressa la voluntat d'actuar d'acord amb la bona fe, han d'estar a les cartes d'intenció perquè puguin tenir efecte. A vegades és important incloure aquesta clàusula de confidencialitat , que entre altres coses com la bona fe, pot incloure no fer difusió de la informació rebuda, i sol anar acompanyat de limitacions temporals i limitacions geogràfiques. És probable que la informació al final sigui pública per altres medis (com l'Agència Tributaria). A més sol haver-hi un tercer element, com és la liquidació prèvia dels danys i perjudicis: aquí el que estan fent els subjectes és posar un preu a la responsabilitat derivada de l'incompliment de les obligacions assumides en fase precontractual. La naturalesa jurídica d'una carta d'intencions és la d'un contracte atípic, que té per objecte posar unes regles específiques precontractuals, ja que han hagut de ser els contractants els quals s'han encarregat per buscar un mecanisme previ i segur per si les coses van malament. Les cartes d'intencions no fan res més que establir les regles convenients pels negociadors per delimitar les relacions en la fase precontractual. A més, és convenient perquè la fase precontractual queda revestida per les regles de contractes i això és especialment important pel termini de prescripció de l'acció contractual perquè es molt més llarg ( anys) que el termini de prescripció de la responsabilitat extracontractual, així l'article 1107 CC (sanciona al deutor que es qualificat com a dolós, sap que allò que esta realitzat es contrari a l'ordenament) el perjudicat podrà obtenir mes reparació que no pas si la regla d'aplicació fos l'article 1902 el qual regula la responsabilitat extracontractual (nomes interes negatiu). En el dret objectiu vigent, la responsabilitat es contractual o extracontractual. Invitació a contractar (veure art. 1246 Propuesta Modernizacion) “Artículo 1246: La propuesta de celebrar un contrato dirigida a una o varias personas determinadasconstituirá oferta siempre que precise los elementos necesarios del contrato oprevea la forma de determinarlos y revele la voluntad del oferente de obligarse. La propuesta de contratar que se dirija a personas indeterminadas se considerará como simple invitación a presentar ofertas a menos que el proponente exprese lo contrario”.
Per virtut del precontracte s'atribueix a les parts, a una o ambdues, la facultat d'exigir la posada en pràctica del contracte projectat en qualsevol moment, llevat que s'hagi establert un termini d'exercici o del que resulti, en el seu cas, per l'article 1128 del Codi civil.
- Promesa de contracte És un negoci bilateral. S'assembla molt al precontracte en el sentit de vinculació a celebrar un contracte en el futur. És una figura residual en el dret espanyol actual. Ex: promesa de matrimoni a partir del qual només es pot aconseguir indemnització per danys i perjudicis; i la promesa de compravenda (art. 1451), la qual es queda entre un precontracte de compravenda i la compravenda. L'article 1451 del Codi civil dedica una atenció especial a aquesta darrera, la promesa de compravenda. Al paràgraf 1r estableix que si hi ha conformitat en la cosa i en el preu, els contractants tenen dret per reclamar recíprocament el compliment del contracte; i al 2n afegeix que sempre que no pugui complir-se la promesa de compravenda, regirà per venedor i comprador, segons els casos, allò disposat sobre les obligacions i contractes en el Codi (hi ha una remissió a les regles generals de les obligacions i contractes).
- Contracte d’opció (de naturalesa personal o real, és un contracte majoritàriament onerós). És un contracte que té un origen bilateral, però que funciona a requeriment unilateral. Per aquest es dóna la facultat a una de les parts de demanar el compliment d'un contracte. La concessió pot ser gratuïta o onerosa. L'opció no és més que una modalitat de precontracte, és una promesa unilateral de contracte. El consentiment de l'optant és l'únic decisiu per l'eficàcia del contracte projectat. El concedent de l'opció queda obligat, durant la seva vigència, a no celebrar contractes amb tercers incompatibles amb el dret de l'optant. L'incompliment d'aquesta obligació dóna lloc a la corresponent indemnització per danys i perjudicis a l'optant. Cal dir, però, que el contracte realitzat amb el tercer serà valid. Aquest contracte pot ser de dos classes segons la seva naturalesa:
- Naturalesa personal: no oponible a tercers. No podré reclamar el bé si es ven però si indemnització.
- Naturalesa real: podré reclamar el bé si aquest s'ha venut. Oponible front a tercers. El més habitual és el contracte de compravenda d'immobiliari respecte del qual hi ha un contracte d'opció. Ex: el propietari d'una finca concedeix a una persona una opció de compra durant sis mesos sobre la mateixa. El propietari promet vendre-la en determinat moment, i l'optant és el que adquireix únicament la facultat d'exigir el compliment d'aquella venda projectada. El propietari no podrà vendre la finca a ningú. Una excepció molt classificada a aquesta doctrina és l'opció de compra sobre béns immobles, sempre que estigui inscrita en el Registre de la Propietat per reunir els requisits que especifica l'article 14 del Reglament hipotecari. Llavors ha de suportar el tercer en l'exercici de l'opció, i queda obligat igual que el cedent primitiu. Se li donen així efectes reals a la seva facultat d'exigir la realització del contracte projectat.
2. Perfecció del contracte
A l'article 1262 del CC trobem que → el consentiment es manifesta pel concurs de l'oferta i l'acceptació sobre la cosa i la causa que han de constituir el contracte. L'estudi d'aquests dos
consentiments és important davant l'absència de tota normativa en el Codi amb caràcter general, quan oferta i acceptació estan separades per un lapsus temporal acusat. Oferta contractual: L'oferta contractual és una declaració de voluntat emesa per una persona i dirigida a una altra o altres, proposant la celebració d'un determinat contracte. Generalment no requereix una forma especial. Per tant, no constitueixen ofertes pròpiament dites les declaracions de voluntat en les que hagi una reserva, implícita o explicita, d'una prestació de consentiment final per l'oferent (“excepte confirmació” o “excepte aprovació”). Una oferta perfecta és aquella que esdevé hàbil per a perfeccionar un contracte. L'oferta és compon de diferents elements i ha de complir de forma completa amb uns determinats requisits (si no els compleix cauria en una simple invitació a oferir). Requisits:
- Precisa (intenció de contractar; diferent a invitació a oferir) La precisió es concreta en que ha de contenir veritablement una voluntat de contractar. No queden incloses les invitacions, i tampoc aquells supòsits que es troben viciats en la declaració de voluntat (error obstatiu, la reserva mental, declaracions mancades de serietat: per exemple, el iocandi causa ).
- Completa (ha de contenir tots els elements del contracte) Significa que ha de contenir tots els elements essencials del contracte. La completesa de l'oferta dependrà també del tipus de relació en la qual ens trobem: si parlem per exemple d'una relació interprivatos, on els subjectes es troben en un mateix esglaó jeràrquic; o be d'una relació de consum, on haurem d'integrar tota aquella informació precontractual que és obligatòria i que ha de donar l'empresari. A més, l'oferent no queda únicament vinculat per les seves paraules, sinó que queda vinculat també per aquelles declaracions contingudes en seva l'activitat publicitària i a aquests efectes es imprescindible l'art. 61 RD-Leg 1/2007 → “ Integración de la oferta, promoción y publicidad en el contrato: 1. La oferta, promoción y publicidad de los bienes o servicios se ajustarán a su naturaleza, características, utilidad o finalidad y a las condiciones jurídicas o económicas de la contratación. 2. El contenido de la oferta, promoción o publicidad, las prestaciones propias de cada bien o servicio, las condiciones jurídicas o económicas y garantías ofrecidas serán exigibles por los consumidores y usuarios, aún cuando no figuren expresamente en el contrato celebrado o en el documento o comprobante recibido y deberán tenerse en cuenta en la determinación del principio de conformidad con el contrato.
- No obstante lo dispuesto en el apartado anterior, si el contrato celebrado contuviese cláusulas más beneficiosas, estas prevalecerán sobre el contenido de la oferta, promoción o publicidad”
- La publicitat com a element d'integració.
- L'exageració comercial ( dolus bonus ): quan ens trobem amb això, aquesta publicitat no integrara el contracte. L'oferent queda vinculat pel que diu però també per com ho licita.
- Vigent (terminis, revocació, retirada, mort de l’oferent,...). Si no es troba en el món jurídic, això serà rellevant per el moment en que el contracte es perfeccionarà. Quan parlem de la vigència estem parlant de si la declaració de voluntat encara és
