¡Descarga Declaració Eclesiàstica de Capacitació Acadèmica I (DECA) y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
DECLARACIÓ ECLESIÀSTICA DE CAPACITACIÓ
ACADÈMICA
BLOC 1. L’ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ CATÒLICA A
L’ESCOLA
1.1 IDENTITAT ACTUAL DE L’ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ CATÒLICA A
L’ESCOLA
ORIENTACIONS PASTORALS SOBRE L’ENSENYAMENT RELIGIÓS ESCOLAR
Motiu d’aquest document Amb aquest document volem ser fidels als principis de la doctrina catòlica sobre la presència de l’Església a la cultura i al camp de l’educació i la realitat de la societat i del catecisme espanyol. El tema més restringit és: L’ensenyament religiós a les escoles.
Introducció Ens preocupen les condicions del nostre sistema escolar i de la cultura de la nostra societat, ja que en ella està en joc el futur de l’home. La crisis de l’escola i de la seva capacitat per educar, és conseqüència dels canvis de la societat a la que s’insereix i de la cultura que pretén transmetre. En els últims anys predominen a la cultura de la nostra societat els sabers científics-tècnics i es desprecien els sabers humanístics. La cultura es degrada en producte comercial; les diverses forces polítiques el mediatitzen i manipulen posant-lo al servei d’ideologies tancades i grups partidistes. Creiem que l’escola a la situació actual no pot renunciar a la seva condició de ser un lloc senyalat per la formació integral de l’home. L’objectiu de la institució escolar és formar a l’home des de dins, alliberar-lo de tot el que l’impedeix viure plenament com persona.
L’ensenyament religiós, exigència de l’escola És funció pròpia de l’escola transmetre, de manera sistemàtica i crítica, la cultura.
Els nens i adolescents acudeixen als centres escolars no només per adquirir una informació científica i uns hàbits intel·lectuals segons els distints camps del saber, sinó també per aprendre a orientar-se a la vida individual i social. L’ensenyament religiós escolar, impartit com matèria ordinària a aquells alumnes que la desitgin, està en la línia dels objectius mateixos de l’escola. La formació religiosa apareix com necessària, en ordre a una sèrie d’objectius:
- Situar-se lúcidament davant la tradició cultural: L’adult ha de distanciar-se de la cultura heretada per fer-la evolucionar, no podrà fer-ho sense una prèvia assimilació reflexiva de la mateixa. La nostra cultura occidental està sustentada i conformada profundament pel cristianisme. És impossible interpretar-la sense tenir en compte, aquells punt de referència. L’escola haurà de transmetre el patrimoni cultural cristià.
- Insertar-se críticament a la societat: El sistema educatiu haurà de disposar als seus alumnes per que puguin abordar críticament aquella societat i intervenir a aquella per canviar-la i modificar-la. Considerem que la religió, com instància crítica de la societat, exerceix un paper essencial en el desempenyorament d’aquesta imprescindible funció escolar, a la que també altres disciplines, certament, han de col·laborar.
- Donar resposta al sentit últim de la vida amb totes les seves implicacions ètiques: OBJECTIU: suscitar i aclarir, segons la capacitat de l’educat, les seves preguntes radicals en torn a si mateix, a la seva vida en comunitat, al sentit últim de la història i del món, a les limitacions i fracassos, i a la mort. Proporcionar aquest sentit és una de les competències pròpies de la formació religiosa. L’ensenyament religiós a l’escola és una matèria pròpia i rigorosament escolar, equiparable a la resta d’assignatures.
L’ensenyament religiós, un dret de la persona i dels pares de família L’ensenyament religiós: estatut original: La formació religiosa ha d’integrar aquests diferents sentits en el sentit últim, que fonamentarà un projecte de vida coherent. Necessitat d’un diàleg interdisciplinar i d’un discerniment. La dimensió religiosa constitueix la instància última. La religió, sent la disciplina escolar més important, és la que menús pot imposar-se. La fe cristiana és una interpel·lació a la llibertat de l’home (llibertat de fe). Cap altra disciplina és tan respectuosa com la llibertat com l’ensenyament religiós. A ningú se’l pot imposar, però tampoc pot negar-se a ningú el dret a rebre-la.
Aquest diàleg significa: un reconeixement i una assumpció lleial d’aquells valors humans que caracteritzen la cultura del nostre temps. El missatge cristià està en connexió amb els problemes fonamentals de l’home. Per lo consegüent, l’evangelització ha de respondre de manera comprensible i rellevant als problemes sempre actuals sobre el sentit de la vida, i dialogar amb altres possibilitats respostes. La fe descobreix a la cultura actual elements que, sota capa de progrés i autonomia, allunyen de Déu i implanten noves dominacions de l’home per l’home.
- La síntesi fe-cultura en el procés educatiu escolar: En el procés de maduració de la seva personalitat cristiana, el creient necessita entrar en constant diàleg amb la cultura. La cultura que l’home assimila constantment des del seu univers cultural tendeix a ser una força totalitzadora de la seva personalitat. Però és a l’escola on aquesta assimilació totalitzadora es produeix d’una manera explícita, sistemàtica i crítica. L’Església es troba violentament mutilada i lligada en aquells països on no se’ls permet estar present a l’ensenyament.
L’ensenyament religiós, servei eclesial Societat, Estat, Església: L’escola té el deure de reclamar que la confessió religiosa corresponent assegura la veracitat de l’ensenyament religiós que s’oferta. L’Església té el dret i l’obligació de garantitzar l’autenticitat d’aquest ensenyament. Els professors de religió actuen en nom de la societat i des de la naturalesa pròpia de l’escola, però també en nom de l’Església, i des de la seva vocació de creients. L’Església catòlica és conscient que exerceix un tipus d’evangelització molt particular sobre el que no te la total iniciativa, principalment a les escoles estatals, ja que col·labora a un servei social, desenvolupat per aquella institució cívica que és l’escola, amb tots els seus condicionants. L’Església ha d’estar disposada a posar al servei de tots quant ella és i posseeix, sense distingir sempre i necessàriament entre els que són membres de l’Església i els que no ho són.
Sentit de l’ensenyament religiós escolar com servei eclesial: Entenem l’ensenyament religiós com matèria escolar ordinària, per ser exigència de l’escola. L’entenem com confessional, entre altres raons, per ser dret dels pares educar als seus fills segons les seves pròpies conviccions.
La concebem com síntesis de la fe i cultura oferta a l’alumne, per ser inseparable de la formació humana. No s’ha de reduir els últims objectius d’aquest ensenyament a la informació sobre el fenomen religiós, ni a l’educació de la religiositat en general. No s’ha de proposar tampoc a l’àmbit escolar, a part de la classe de religió, totes les dimensions de la catequesis; la plena iniciació a l’experiència cristiana, en el compromís de la fe i la integració a la comunitat eclesial, aspectes aquests que es realitzen més pròpiament a les institucions de l’Església.
Aclariment complementari: L’ensenyament religiós davant la proposta d’un ensenyament religiós com cultura: Compartim: a) La preocupació per reconèixer a la classe de religió, als seus continguts i mètodes, un caràcter escolar i un rigor acadèmic equiparables a la resta de matèries. b) L’afany per aconseguir un adequat estatut jurídic del professor de religió de ple dret. c) El just desig de clarificar més nítidament la distinció entre ensenyament escolar i catequesis de la comunitat cristiana.
Ensenyament religiós escolar i catequesis de la comunitat cristiana Dos àmbits distints: Catequesis de la comunitat cristiana. És la comunitat la que convoca i invita. Ensenyament religiós escolar. L’Església és anomenada a prestar un servei, com poden ser anomenades altres confessions religioses o altres grups culturals.
Complementarietat de les dues accions: Una catequesis visqui a la comunitat és el terreny més apropiat per que fructifiqui l’ensenyament de la religió. I un bon ensenyament religiós crearà el desig d’una plena catequització al sen de la comunitat cristiana. Passar d’un ensenyament religiós de qualitat a una catequesis de la comunitat el considerem com el cas més freqüent. Per aconseguir que l’home d’avui percebi el sentit del llenguatge religiós és necessari restaurar l’espai d’interrogació des del que la pregunta per la salvació tingui sentit existencial.
Un pas més sobre el caràcter propi d’aquest ensenyament Pensem que es pot avançar en la clarificació de l’ensenyament religiós situant-nos en una perspectiva de reflexió teològica. A la Teologia pastoral ens sembla que hi ha un fonament per que es reconegui a l’ensenyament religiós el dret a un estatut propi dintre del ministeri de la Paraula.
IDENTITAT: CULTURA RELIGOSA CONFESSIONAL, CULTURA RELIGIOSA ACONFESSIONAL I
CATEQUESI
LOE
Disposició Addicional Primera. L’ensenyament de la religió L’ensenyament de la religió s’inclourà a l’educació primària. El Departament d’Educació garantirà que tots els pares i tutors legals de l’alumnat puguin manifestar la seva voluntat per poder rebre ensenyament religiós. Els centres docents adoptaran les mesures organitzatives per tal que l’alumnat els pares o tutors del qual no hagi optat perquè cursi ensenyaments de religió, rebi la deguda atenció educativa, a fi que l’elecció d’una o altra opció no suposi cap mena de discriminació. Les mesures organitzatives que el centre adopti seran conegudes per pares i tutors legals i estaran incloses en el projecte educatiu del centre. La determinació del currículum de l’ensenyament de la religió catòlica i de les diferents confessions religioses que hagin subscrit acords de cooperació en matèria educativa serà competència de les autoritats religioses competents. L’avaluació dels ensenyaments religioses es farà amb els mateixos criteris que la de les altres àrees; però les qualificacions no seran computables en les convocatòries en què han d’entrar en concurrència els expedients acadèmics.
Disposició Addicional Segona. L’ensenyament de la religió L’ensenyament de la religió catòlica s’ajustarà a l’establert a l’Acord sobre Ensenyament i Assumptes Culturals subscrit entre la Santa Seu i l’Estat espanyol. Inclourà la religió catòlica com àrea o matèria que serà d’oferta obligatòria pels centres i de caràcter voluntari pels alumnes. L’ensenyament d’altres religions s’ajustarà al disposat en els Acords de Cooperació celebrats per l’Estat espanyol amb la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya, la Federació de Comunitats israelites d’Espanya, la Comissió Islàmica d’Espanya.
Disposició Addicional Tercera. Professorat de religió Els professors que imparteixin l’ensenyament de les religions hauran de complir els requisits de titulació establerts per les distints ensenyaments regulades a la present Llei. Els professors que imparteixin l’ensenyament de les religions als centres públics el faran en règim de contractació laboral.
RESUM DE l’ORDENACIÓ DE L’ENSENYAMENT DE LA RELIGIÓ. LOE
Per als alumnes que han optat per l’ensenyament de la religió confessional Qüestions d’àmbit general: L’ensenyament de la religió catòlica s’ajustarà al que estableix l’Acord sobre Ensenyament i Assumpte Culturals subscrit entre la Santa Seu i l’Estat (1979).
1.2. EL MESTRE DE RELIGIÓ CATÒLICA A L’ESCOLA
FIGURA O FUNCIÓ DEL PROFESSOR DE RELIGIÓ. ASPECTES GENERALS
El professor de religió i l’escola. Competència teològica En tots els països la llei estableix què títols universitaris es requereixen per accedir a l’escola en qualitat de professor de Religió. El professor de Religió exerceix un treball teològic. Tracta, romanent en l’àmbit de l’experiència de fe de la comunitat eclesial, de aclarir, mitjançant la reflexió la fe viva i existencial. L’ensenyament de la Religió te una funció especifica: en un lloc ha de fer de manera que els alumnes comprenguin seriosament el fenomen religiós; ha d’ensenyar-los dades essencials referents a la religió i a les religions; ha d’ajudar-los a aprendre de la religió moltes coses que es relacionen amb ells.
El professor de religió i l’escola. Competència didàctica L’ensenyament de la Religió es sostén en part per les qualitats didàctiques. Només el professor està en condicions d’avaluar la situació concreta dels alumnes al pla de l’aprenentatge religiós. Ell és el primer responsable i mediador de la trobada amb la fe cristiana.
El professor de religió i l’escola. Amar i apreciar la pròpia assignatura A tot bon ensenyant se li exigeix que tingui un cert grau d’apreciació i estima de la seva pròpia assignatura. I se li demana que prengui en serio els valors que estan inclosos en ella. El professor de Religió es compromet personalment en quant es refereix a la religió cristiana que ensenya a l’escola i que aquesta fe tingui un significat important a la seva existència.
El professor de religió i l’escola. La relació amb els alumnes La relació del professor de Religió amb els alumnes ha de ser tal que afavoreixi el màxim el procés d’aprenentatge. El professor de Religió ha de tenir una gran sensibilitat per la situació de partida de l’alumne i per les seves reals possibilitats de comprensió i aprenentatge. La relació amb l’alumne ha d’estar impregnada de gran respecte per la llibertat. Si el professor de Religió no és capaç d’establir una relació humana amb els alumnes, una relació d’acceptació recíproca, de respecte, de col·laboració, tot el procés d’aprenentatge quedarà obstaculitzat.
El professor de religió i l’escola. Presència educativa a l’escola El professor de religió és estimulat per l’exigència educativa que emergeix de la vida escolar i dels problemes educatius dels alumnes. Difícilment pot quedar en un nivell inferior de compromís respecte als professors. En qualsevol cas, s’espera del professor de Religió una gran solidaritat i generositat a l’hora de prendre part en tots les iniciatives educatives que el conjunt de la vida escolar demana als professors.
El professor de religió i els pares En comparació amb la resta de professors, el de Religió té una relació més estreta i explícita amb els pares. Això depèn també del fet que, en alguns països, segons les pròpies conviccions o la confessió religiosa, els pares i els alumnes demanen explícitament el curs de Religió. Els continguts didàctics han de ser respectuosos amb la fe cristiana. També han de reflectir aspectes essencials d’aquesta fe.
El professor de religió i l’Església. El professor de Religió és un professor Avui el professor de Religió no se l’inclou entre els efectius de l’Església. Avui ja no es pensa que un sacerdot estigui automàticament preparat per exercir la funció de professor de Religió. Se l’exigeixen títols equivalents i del mateix nivell que als professors d’altres matèries. No s’ha perdut la relació del professor de Religió amb l’Església, per ha sofert canvis importants.
El professor de religió i l’Església. El respecte objectiu de la fe cristiana Un problema que indubtablement es presenta com central, és el respecte objectiu de la fe cristiana. No es deure primari del professor de Religió testimoniar i exposar la pròpia experiència de fe. La seva funció no és la de fer que en l’ERE l’alumne pugui trobar a la seva major objectivitat la fe cristiana. El paper del professor de Religió ha de ser constructiu.
El professor de religió i l’Església. Creient i testimoni En els diversos països d’Europa es requereix que el professor de Religió sigui creient cristià i practicant. Els mateixos alumnes i els seus pares no aconseguirien entendre que un professor de Religió no fos personalment compromès en aquest camp de la fe cristiana. És important que el professor de Religió tingui suficient experiència dels aspectes centrals de la realitat cristiana. Al pla educatiu s’exigeix un gran respecte per les conviccions personals dels alumnes.
La classe de religió i moral catòliques En aquest context se situa la classe de religió i moral catòliques. El professor/a de religió pot trobar-se molt sol, coa que ha de suscitar un suport especial per part dels qui li han confiat la missió de l’ensenyament i l’estimació de tots els membres actius de l’Església. De vegades les dificultats vénen, també, del fet que en alguns centres públics la classe de religió no és considerada amb el rang qui li dóna la llei, i és tractada com si fos d’un nivell inferior a les altres, quan, té els mateixos drets i les mateixes obligacions que les altres matèries. La classe de religió ha de prestar la seva contribució a una de les finalitats de l’escola que és ensenyar a pensar. Cal procurar crear espais de silenci i de pacificació que ajudin els alumnes a asserenar-se i a entrar dintre d’ells mateixos.
El professor de religió catòlica La tasca, doncs, és complexa i plena de reptes i de dificultats. Però és molt important que, encara que el panorama no sigui fàcil, el mestre i el professor de religió catòlica no es descoratgin i continuïn treballant amb entusiasme, veient la seva tasca com una missió que val la pena. En aquest sentit, hi ha unes actituds fonamentals que haurien de caracteritzar el professor de religió amb vista a l’exercici de la missió rebuda.
- Ha de viure la seva missió com una autèntica vocació. Com una crida que, a través d’unes mediacions humanes que li han confiat la missió, li ve del Senyor. Ha d’ajuntar a la capacitació (DECA) i a la missió rebuda d’ensenyar religió, la capacitat d’estimar la feina educadora i, més concretament, que per amor ha de servir l’alumne oferint-li un ensenyament de qualitat.
- Ha de tenir una bona preparació i ser competent en la matèria. Podrà respondre adequadament a les qüestions sobre la fe que es planteja ell mateix o que li plantegen els alumnes, els companys de claustre o d’altres instàncies, i també a les preguntes que es fa la gent; també podrà respondre raonadament a les crítiques a la religió catòlica o a l’Església que sovint surten en els mitjans de comunicació.
- Cal que procuri viure el que ensenya. Cal la major coherència possible entre l’ensenyament i la vida perquè la classe de religió no és només la transmissió d’uns continguts i el seu aprenentatge, sinó també una proposta d’uns valors per a la vida personal i per a l’actuació en la societat. I el mestre n’ha de ser testimoni.
- Ha de ser una persona d’esperança que visqui amb il·lusió el seu compromís en l’Església i en la societat.
- Que tingui una pertinença eclesial viva, vinculada activament a l’activitat parroquial o d’altres entitats d’Església; així podrà aportar el testimoniatge d’una comunitat de fe, d’amor fratern i de servei compromès amb la societat segons el voler de Jesucrist.
- Viure la pregària a nivell personal i sobretot participar en la celebració de l’Eucaristia com a centre de la pròpia vida i com a nodriment i força per a exercir la missió d’educar. Cal també que el professor de religió estigui familiaritzat amb la Sagrada Escriptura, tant pel que fa als coneixements bíblics a nivell intel·lectual com sobretot que estigui familiaritzat amb la lectura orant de la Paraula de Déu.
Testimoniatge A nivell cristià, parlar de testimoniatge significa comunicar una experiència de fer viscuda, de quelcom que toca la nostra existència més profunda. No és testimoniatge repetir de memòria uns continguts sinó comunicar una experiència de vida. Es tracta de transparentar Jesucrist. El professor de religió ha de ser un testimoni, malgrat totes les febleses i els alts i baixos propis de la fragilitat humana. Sempre és important, de cara a la formació humana i intel·lectual dels alumnes, la coherència entre la vida i la paraula del professor, però encara més encara si s’és professor de religió. Tots tenim un itinerari de creixement humà i espiritual, amb alts i baixos, però és important que treballem per assolir aquest ideal de la major coherència possible. El professor de religió ajuda a comprendre que les relacions humanes no han d’estar regides per l’enemistat, sinó per la comprensió i el perdó. L’educació és un procés singular en el qual la confiança i l’estimació recíproques són molt importants. Per això convé crear un contacte personal, respectuós, amical, comprensiu, sanament exigent, de manera que l’alumne se senti valorat i estimat, que percebi que és algú que compta pel professor.
MANIFEST DE LA 5A JORNADA DE PROFESSORS/ES DE RELIGIÓ DE CATALUNYA
Manifest Treballem en els centres educatius per tal que creixin harmònicament, que visquin en plenitud totes les dimensions de l’existència, que s’interessin pel món en què viuen, siguin creatius i participin en la construcció d’un món sense persones oprimides, rebutjades, marginades... un món on la justícia i la pau siguin centre de les relacions entre persones i comunitats. La voluntat de presentar-los el rostre de Crist i la seva proposta de llibertat i salvació per tal que sigui la llum de la seva via. Descobrir-los que el Regne de Déu, que Jesús va anunciar i va començar a instaurar, és possible i que aquest és el camí vers la felicitat. La voluntat de ser presència de l’Església enmig del món, en el nostre entorn, testimonis del missatge de Jesús i, així, ajudar els alumnes a descobrir la presència de l’Esperit Sant en les seves vides i la importància de la fe viscuda en comunitat per superar obstacles, dificultats, situacions personals i col·lectives de crisi.
BLOC 2. FONAMENTS DE TEOLOGIA PER AL MESTRE
2.1. BÍBLIA
LA BÍBLIA: ESQUEMA
Són llibres humans. Els 73 llibres són divins perquè hi ha algú que els ha recuperat. Són paraula de Déu -> es manifesta, es revela. La creació: a través de les obres de la creació (naturalesa, causa de Déu). Déu es revela per mitjà de la història dels homes. Déu es manifesta a través de la paraula humana.
- Des del cristianisme s’encarnà / es fa home en Jesús.
- Déu parla des del mateix home.
BÍBLIA I CULTURA. LA BÍBLIA EN LA FORMACIÓ DEL CIUTADÀ
Una de les característiques que considero més negatives de la nostra època és la prioritat dels continents sobre els continguts i l’hegemonia gairebé total dels pragmatismes de tot tipus. Després de segles d’intolerància religiosa contra el pensament il·lustrat, ara es reivindica una pobra i falsa il·lustració per a ser intolerants en tot allò que impliqui elements religiosos. Fanatisme antireligiós el que ha allunyat les ultimes generacions d’estudiants d’un tresor com la Bíblia, condemnant-los a ses més pobres moralment i espiritualment. Actualment sembla que s’hagi de demanar permís per a citar Dant o Sòfocles en un escrit periodístic. Junt amb l’immens plaer literari que per als no creients significa la lectura de la Bíblia, és del tot obvi que sense coneixements bíblics tota la cultura occidental esdevé un impossible. D’una manera més general defensaré sempre que la Bíblia és també una lectura obligatòria des del punt de vista de l’ètica ciutadana. La seva complexitat, belles i altura de mires, sovint tràgica, la conformen com un dels documents més penetrants per a accedir a la condició humana i a la seva contradictòria complexitat.
ELS FONAMENTS: QUÈ ÉS LA BÍBLIA?
Unes preguntes d’infants La Bíblia ha nascut i ha crescut com a elaboració exegètica de les tradicions religioses del poble. I la Tradició s`ha engrandit de manera lenta i progressiva.
Dos exemples
La Tradició no ha estat feta per a ser repetida mecànicament, sinó per a adaptar-se a les noves circumstàncies.
L’escola Celebració litúrgica i facultat de teologia: dues realitats que es complementen en l’esdevenir de l’antiga teologia que és la Bíblia. Lectura i explicació, dos elements que van junts. I és que el text , el llibre, té necessitat de ser interpretat.
I les tradicions externes del poble? És en les èpoques més recents de la història del poble quan la qüestió del diàleg intercultural sembla que posa més problema. La Bíblia i la història La Tradició bíblica neix i es desenvolupa a partir dels esdeveniments de la història. De la mateixa manera que tota persona comunica sempre, camuflant-ho sovint astutament amb formes cariades, allò que porta al fons del seu cor, tot text bíblic parla sempre de la història que li és coetània, només que potser en parla també d’una forma velada. Als autors bíblics no els devia interessar la història passada pel plaer romàntic de recordar un ahir suposadament idíl·lic, sinó per a referir a l’ahir, o a la intemporalitat poètica, els problemes candents en el seu present.
El desenvolupament de les tradicions Una tradició bíblica determinada neix i creix en el diàleg amb les altres tradicions bíbliques, que d’alguna manera la complementen. És una qüestió d’utilització de la simbologia col·lectiva, de la lògica del poble d’Israel: els relats bíblics més recents esdevenen com un ram de referències meravelloses, de narracions, de situacions, de paraules... més antigues, extretes de llurs clàssics. Cal estar dintre la memòria col·lectiva pròpia de l’autor per descobrir-ho, altrament el text esdevindrà almenys parcialment, opac. L’autor convoca, utilitza i fins inverteix fragments antics que ara escampa en un nou text, com ho fan encara avui alguns directors cinematogràfics preclars. Com més capaços siguem de descobrir les arrels de les narracions per a fer-les parlar, amb més profunditat llegirem la Bíblia.
La prehistòria d’uns tradició La Bíblia només s’interpreta per ella mateixa. Només la Bíblia sencera pot interpretar correctament un fragment bíblic solt.
El valor de cada detall Tota obra narrativa, sigui literària, sigui cinematogràfica, pictòrica o musical, que tingui per autor una persona amb un mínim de dignitat professional, ha d’ésser coherent. Cada detall ha d’ajudar el lector, l’espectador o l’oient a comprendre la idea que hom ens vol transmetre.
Tot fonamentalista es suposa agafat al tronc “només” si interpreta el missatge tal com es llegeix a la Bíblia. Cert que tot el mossatge bíblic flueix de la font divina. Més de ell no s’infereix que cada gota d’aquella aigua sigui un centelleig de divinitat. Qui tal pensi, mai captarà el que la Bíblia s’afana per transmetre.
DÉU, AUTOR DELS ESCRITS BÍBLICS?
L’expressió “Déu autor de la Bíblia” no vol dir que la Bíblia hagi caigut miraculosament del cel. Fidel a la seva providència ordinària de conduir a l’home per l’home, ha escrit la Bíblia servint-se dels homes com instruments “que foren impulsat de par de Déu”. Dos autors treballen simultàniament: Déu com autor principal i l’escriptor humà cm autor instrumental. El problema: entendre aquesta autoria de Déu.
El problema de la inspiració bíblica Inspiració: amb ella connotem les idees, afectes i sentiments que ens enfondeix quant captiva la nostra atenció. Els llibres bíblics foren escrits sota l’impuls d’una singular “inspiració”. Fluïa del propi Déu. Això equival a afirmar que, sense aquesta font d’inspiració divina, no s’hauria redactat cap text bíblic. No se m’oculta quina infinitud de creients segueixen convençuts avui de que Déu fou dictant una a una quantes paraules integren la Bíblia. Tal supòsit mai es va veure qüestionat a l’antiguitat. Avui només ve subscrita per qui s’ancora a l’antiga. Els llibres bíblics contenen un missatge fet no només d’idees, sinó també de vivències.
Que inspirar realment Déu? Tot el que està escrit en els llibres fou abans viscut per la col·lectivitat. El poble invertí segles en viure la seva experiència de fe, abans que se l’ocorregués redactar un únic llibre. Al definir la inspiració bíblica, es tendeix a situar-la en tres plans complementaris: Inspiració a viure. Inspiració a parlar. Inspiració a escriure.
La inspiració bíblica feta història No és difícil intuir que el procés de la inspiració s’iniciarà al posar-se en marxa el poble i culminarà al donar cada escriptor per ultimada la seva obra. La història testifica de fet que el parlat solia reflectir a la seva vegada el viscut. La inspiració divina se m’antull com un flux de vida que comença a brotar quan el poble es posa en marxa, per deixar de fer-ho quan els llibres ultimen la seva redacció.
La inspiració és aquell vent que travessa de part a part el llibre, que estableix des dels temps de l’èxode un suspens que es resol a la creu. La veritat de les Escriptures, per el cristià, és Jesucrist, que es presentà a si mateix com el camí, la veritat i la vida, i que ve a vivificar tots els textos del passat.
La inspiració bíblica fet al·legoria Qui va concebre aquesta obra tan fascinant? Déu! Aquest començà projectant primer a la seva ment el que després s’anirà gestant a través dels segles. Ara bé, per que el projecte bíblic es fes realitat, fou precisa la col·laboració d’infinitat de persones. Ni Déu ha escrit una única paraula, ni aquesta s’hauria pogut escriure sense el seu fecund impuls vital (inspiració). La inspiració: força sublim que va impulsant una història feta vida, la qual acaba abocant-se en uns llibres, el missatge dels quals vitalitza la nostra fe.
Y LOS AUTORES HUMANOS?
Abundin en ella la relliscada i la falta de precisió. Sent tants milions els que cooperen a donar-li forma, seria absurd aspirar a que tots foren models de perfecció. Als escrits bíblics abunden doncs, les imprecisions.
L’obra de l’home: un poble en marxa La seva redacció no fa sinó abocar a idees el flux de les vivències. Cada vegada s’insisteix més a la inspiració col·lectiva. Déu, després de concebre el seu projecte, començà a impulsar al poble sencer, invitant-lo a que es deixés guiar per ell. Tot cristià ha de descobrir en el port d’aquell poble no només el que ha de fer sinó també el que ha d’evitar. Inspiració i comunicació. El text inspirat és paraula humana. L’home és imatge i centelleig de Déu, i ho és també de la seva paraula.
L’obra de l’home: inspiració oral Logic és fer extensiva la inspiració a aquest flux de tradicions on l’ànima semita plasmava les vivències de la fe. Avui es te clar que quants cooperaren a activar i canalitzar tan suggestives tradicions foren també agraciats amb aquella sublim inspiració divina, objectiu el qual es va xifrar a brindar a l’ésser humà una oferta vàlida cara a aconseguir la seva plena realització.
L’obra de l’home: procés redaccional Autors bíblics: hagiògrafs -> escriptors sagrats. Els escriptors bíblics sorgiren, dons, no com afany de configurar un “cos doctrinal”, sinó com esforç per no trencar el diàleg amb allò diví.
