¡Descarga Definicions y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Tema 1. Aproximació definició d’ètica
Saber teòric aristotèlic: sobre el que no pot ser d’una altra manera. Qe no depèn de la voluntat de l’home. Coneixement propi de les ciències naturals.
Saber poiètic aristotèlic: saber normatiu (depèn de la voluntat humana) que genera un conjunt de normes. Possibilita fer coses (típic de les arts i les tècniques).
Saber pràctic aristotèlic: saber normatiu (depèn de la voluntat humana) que genera un conjunt de normes que serveixen per a fer-nos, per a construir-nos per nosaltres mateixos. Filosofia pràctica: tres disciplines (ètica, política i economia).
Economia política: teoria que té com a objectiu millorar la societat a través de l’economia.
Ètica aristotèlica: (vé d’ethos, costums) Caràcter, manera de ser que s’adquireix a través de la repetició d’actes semblants.
Capacitat d’abstracció: impressió a partir de la qual podem extreure una regla que es pot aplicar en situacions anàlogues.
Moral: per parlar de codis morals concrets. Conjunt de normes, principis que una generació transmet a la següent pensant que orienten per conseguir la FELICITAT. La moral existeix perquè l’home busca la felicitat. El què ha canviat durant els segles és la manera de buscarla.
Ètica: per parlar de la filosofia que reflexiona sobre la moral.
Dret positiu: conjunt de normes que regulen les accions dels ciutadans. L’estat les fa complir. Estableixen el marc de la legalitat: accions prohibides, legals i obligatòries.
Societat moralment monoteista: una moral. Un grup imposa la seva cosmovisió de la moral per mitjà de la força o del poder polític.
Societat moralment politeista: diferents morals sense intenció d’entendre’s.
Societat moralment pluralista: diferents morals que hi conviuen per trobar punts en comú. És la desitjable.
Ètica civil (o ètica de mínims): busca l’ideal de mínims de justícia que podem demanar independement de les normes morals. Ha de ser laica. Es contraposa amb l’ètica de màxims (busca l’ideal de felicitat personal).
Ciutadà: íntima relació entre individu i comunitat a la que pertany. Li deu fidelitat. A Grècia només ho són els homes adults i atenencs. Al conjunt de ciutadans s’anomena Domos o Demos. A Roma s’anomena ‘home legalis’ (persona protegida i obligada a complir les lleis).
Isonomia: igualtat davant la llei
Isegoria: igualtat per a prendre la paraula davant l’assamblea.
Àgora: en democràcia grega és l’espai on es reuniex el ciutadà per a prendre decisions polítiques. Avui en dia l’han assumit els MCM.
Ètica material: la que proporciona continguts concrets morals. Normes que el ciutadà ha de seguir.
Ètica formal: la que busca l’essència de l’acte moral. Busca els requisits morals a tenir en compte a l’hora de legislar el contingut concret de la norma moral, uns requisits racionals. Autors paradigmàtics: Habermas i Kant.
Ètica de la responsabilitat: el criteri morl que preval és l’efecte de l’acció, la conseqüència del meu acte. L’individu valora les conseqüències dels seus actes i confronta els mitjans amb la fi, les conseqüències i les diverses opcions davant una determinada situació. És una expressió de racionalitat instrumental. No només valora la finalitat, sinó els intruments per assolir-los. (reciclo per les properes generacions)
Ètica de la convicció: el criteri moral que preval és que l’acció es considera un deure. Està animada únicament per l’obligació moral i la intransigència absoluta en el servei als principis. (li he de dir que li fot les banyes perquè és el meu deure)
Tema 2. De l’ètica monològica a l’ètica dialògica
Empirisme: el que dóna coneixement és el que proposen els sentits.
Racionalisme (idealisme): el coneixement cert és el que prové de la raó.
Saber material (aristòtil/kant): depèn de la naturalesa. No es pot alterar.
Saber pràctic (aristòtil/kant): la voluntat humana és determinant. La moral entra en aquest àmbit.
Imperatius categòrics (Kant): Cap home pot ser digne o lliure si n’hi ha un que no ho és. Només podem ser dignes o lliures si tots ho som. No és utòpic, hem de fer com si fos possible. Per tant, quan parlem de moral sempre hem de tenir en compte “els altres”. Són regles per saber la moralitat d’una acció: “fes com si això es convertís en una llei moral universal, que t’inclogui a tu. Els imperatius categòrics doten a l’individu de llibertat i total autonomia per crear la seva pròpia moral. És una ètica monològica. Segons Habermas no són suficients per a construir la norma moral. Aquest autor parla de ‘moral discursiva’
Intersubjectivitat: acord entre subjectes
Interobjectivitat (Kant): compratir una sèrie de processos, argumentacions que ens permeten posar-nos d’acord.
Element a posteriori: el coneixement que ve de fora de nosaltres, de la impressió dels sentits.
Element a priori: el coneixement prové d’experiències anteriors i referents a qüestions similars. Allò que aporta el coneixement.
Felicitat: possibilitat d’assolir coneixements que ens facin avançar i esdevenir plenament humans.
Autonomia moral (Kant): “jo sóc qui legislo sobre la meva pròpia llei moral, me la imposo i l’acompleixo lliurement”. L’individu ha d’actuar seguint els dictats de la seva pròpia consciència, guiant-se només per mitjà de la seva raó. El límit de l’autonomia moral són “els altres”. “No facis als altres el que no vols per a tu”.
Moral discursiva (Habermas): consisteix en extreure els altres de la nostra consciència i posar-los físicament davant nostre obligant-nos a arribar a un acord entre ells.
Ètica monològica (Kant): diàleg amb l’individu mateix.
Ètica dialògica (Habermas): segons la qual tots som capaços del llenguatge i de l’acció, per tant, d’emprendre accions comunicatives. Segons l’autor, perquè una norma moral sigui bona a) tots els afectats han d’estar-hi d’acord b) l’han d’acceptar i c) han de participar en la discussió per la creació de la norma.
Principi de no maleficiència (B i C): el metge no pot causar perjudicis innecessaris al malalt.
Principi de justícia (B i C): és el més recent. Acord social per garantir a tothom uns mínims d’assitència sanitària independentment la de situació econòmica del ciutadà.
Genètica: s’ocupa de l’aplicació del coneixement tecnològic sobre el cos humà. Possibilita modificar el patrimoni genèric de totes les espècies.
Límit de la clonació (Steiner): la clonació d’éssers humans. Drets universals (“els Drets Humans prevalen sobre la resta de drets”. El cod penal en l’ètica d’aquest camp ha de multiplicar el control sobre el que es pot fer. Ja hi ha nous articles sobre manipulació genètica.
Divisió cel·lular: tipus de clonació que es fa dins l’úter matern.
Transplantament nuclear: tipus de clonació en la que s’extreu el nucli d’un òvul i li posen la cèl·lula adulta. Després es reprodueix.
Cultura de l’etica empresarial: necessitat estratègica de tenir en compte el client per poder competir en el mercat, fins esdevenir inprescindible en les campanyes de publicitat i màrqueting. Quan es fa una marca es miren de contruir valors amb aquest eix de confiança (client/empresa).
Responsabilitat social de l’empresa: societat, medi ambient i economia.
Tema 4. Memòria ètica dels Drets Humans: base ètica de les deontologies
MAD (Mutual Assegurated Destruction): destrucció mútua garantida o equilibri del terror. Aquest fil tan tràgic va manternir l’estabilitat.
Guerra freda: divisió del món en dos blocs amb interessos i cosmovisions diferents.
Tema 5. La opinió pública
Parresia: dir-ho tot, parlar amb franquesa.
Parresiestes: qui diu tot el que té en ment.
Parloteo: dir qualsevol cosa.
Veritat: coincidència sempre exacte entre el que es diu i el que es pensa.
Democràcia Representativa (Dahl): en la que les places públiques són els MCM. Hi ha una relació indissociable de comunicació i comunitat.
Àgora: és una democràcia co-presencial (has d’estar allà). Les decisions es prenen a l’àgora i en assamblea.
Àgora mediàtica: condició pública de la comuniació per fer possible la transmissió de la paraula pública a la comunitat.
Funció MCM: funció política i moral de crear comunitat i solucionar els problemes de la co- presència i possibilitar el canvi polític.
Esfera privada (Habermas): on l’esfera pública no p intervenir però sí que la persona privada pot interneir en la pública. Neix amb el liberalisme que defensa dos tipus de llibertats (la negativa i la positiva).
Llibertat negativa: aquella de cada individu.
Llibertat positiva: ser governat sense que afecti a la seva llibertat (llibertat negativa).
Societat civil: es desevolupa al S. XII i es consagra al XVIII. És una esfera en la que l’estat no pot intervenir i ho fa el mínim possible. Es basa en dos aspectes (vida privada persones i economia).
Paradoxa liberal: es creen dos drets donamentals en defensa de la nostra esfera privada cap el poder i, avui en dia, són els que estan posant en perill la llibertat.
Doxa (Plató): opinió comú de la gent. No és coneixement cert, és algun cosa més que la ignorància però sense arribar a ser coneixement. Coneixement no fundamentat.
Episteme (Plató): coneixement vertader (només els qui els poseeixen poden governar).
4 conceptes d’opinió pública:
• Filosòfic il·lustrat: creu en la capacitat dels humans i que gràcies a ella poden canviar
d’opinió en conversació amb un altre. És necessari el pluralisme. Possibilitat de modificar l’opinió individual d’una persona en contacte amb els altres.
• Concepte psicosocial: segle XIX governa la majoria i apareix un nou subjecte històric:
la massa. El tema d’interès de les polítiques i l’economia és conéixer els mecanismes de formació de la opinió pública per a poder domesticar-la. En el concepte psicosocial d’opinió pública substituim OP per opinió majoritària. En les enquestes la opinió pública és una suma d’opinions individuals que no entren en contacte. Ens situem en la doxa (suma d’opinions), ja que en les enquestes, a la opinió de la gent li donem un valor d’episteme.
• L’OP com a control o espiral del silenci: Intenta explicar-nos el nostre propi
coneixement. La OP és com el coneixement per aquest motiu és important l’OP dels altres. Newman investiga perquè les enquestes no es corresponen amb la realitat=espiral del silenci. Espiral del silenci: opinions sobre temes controvertits que poden expressar-se en públic sense aïllar-se o viceversa, no expressar-se en públic per por a l’aïllament. Això depèn de: a) tots tenim capacitat de percebre el creixement o el decreixement de l’OP. B) davant aquesta precepció callem o parlem confiadament c) la por a l’aïllament social fa que la majoria de persones estiguin sotemeses a l’opinió aliena.
• L’OP com a opinió publicada: són els MCM. Hipóteses de Hume és que l’OP és
substituit pels mitjans. És un desplaçament políic dins de la democràcia que posa en perill la pròpia democràcia.
Poder cultural o simbòlic (Thompson): els MCM tenen capacitat de fer-nos pensar el que ells volen que pensem
Teoria constructivista (Thompson): el receptor sap discernir del que rep. Per a filtrar la realitat dels MCM hi ha dos recursos: cultura i experiència directa de les coses. La informació s’està substituïnt per l’entreteniment.
Propietat pública tradicional: espai físic o simbòlic on tenen lloc les relacions entre governants i la gent. És possible gràcies a la invisibilitat (l’autoritat i la familiaritat no són compatibles). El sobirà es fa visible en poques ocassions i només en grups reduïts de gent.
Propietat pública mediàtica: el poder és hipervisible. L’espectador no pot escollir l’angle de visió ni el material seleccionat. Les accions i els aconteixements visibles en TV ho són per a un major nombre d’individus en contextos diversos i dispersos. Dóna lloc als no llocs. El missatge
