3. Demostració de l’existència de Déu
Arguments per a la demostració de l’existència de Déu. Descartes ha de recórrer a aquests
tipus d’arguments perquè, en aquest punt, només té seguretat de l’existència del jo com a
ésser que pensa, de l’existència de les idees i dels tipusd’idees que ha descobert.
Utilitza tres arguments per a demostrar l’existència de Déu:
A) l’argument de la causalitat de la idea d’ésser infinit
B) L’argument de Déu com a causa del meu ésser
C) L’argument ontològic
A) L’argument de la causalitat aplicada a la idea d’Infinit: Déu
Aquest argument es recolza en dos aspectes:
1) En la teoria de la realitat objectiva de les idees, que consisteix en que la realitat
objectiva d’una idea és el seu contingut representatiu o objectiu, és a dir, la imatge
que representa alguna cosa.
2) L’acceptació de la proposició “del no-res, res prové”. La creença que tot té una causa
i la seua conseqüència “no pot haver més realitat en L’efecte que en la causa”.
Dit en altres paraules, la idea com a realitat objectiva o representació d’una cosa ha de tenir
una causa real que siga proporcional a la idea. Açò aplicat a l’argument de la causalitat de
la idea d’ésser infinit quedaria de la següent manera: la idea d’un ésser infinit no pot haver
sigut causada per mi mateix, ja que sóc un ésser finit, sinó que l’ha d’haver causat un ésser
la realitat formal del qual, és a dir, la seua realitat en acte, siga proporcional a la idea, en
suma, per un ésser infinit. D’açò deduïm que eixe ésser infinit existeix. Afirma. Descartes
“(…) vaig pensar a buscar d’on havia aprés a pensar en alguna cosa més perfecta que no el
que jo era (…), que calia que vinguera d’alguna naturalesa que, en efecte, fóra més
perfecta. De manera que només restava que haguera sigut posada en mi per una
naturalesa que fóra verdaderament més perfecta que jo, i fins i tot que hi tinguera totes les
perfeccions de què jo Peguera tenir alguna idea, és a dir, per dir-ho en un sol mot, que fóra
Déu”.
B) L’argument de Déu com a causa del meu ésser
Aquest argument és una continuació de l’anterior doncs també es basa en la teoria de la
realitat objectiva i de la realitat formal de les idees i en l’acceptació que no pot haver més
realitat en l’efecte que en la causa. Així s’afirma: en la meua ment hi ha una idea de
perfecció infinita.
Jo posseïsc la idea de perfecció, i no posseïsc la perfecció que en poguera ser la causa, per
tant, no puc ser la causa d’eixa idea ni de mi mateix. D’açò es dedueix que la causa de la
meua idea de perfecció és algú tan perfecte com la idea de perfecció que jo posseïsc, i que
l’ha posat en mi, i aquest ésser només pot ser Déu.
C) Argument ontològic
