¡Descarga Constitución Española 1978: Estado de Derecho y Separación de Poderes y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
T1. CONCEPTE DE CONSTITUCIÓ I REFORMA CONSTITUCIONAL
- La constitució com a norma jurídica suprema
La constitució preval sobre les altres lleis (caràcter suprem). És una norma jurídica suprema fonamental amb un caràcter fundacional.
NORMA FUNDACIONAL DE L’ESTAT : norma que crea al estat jurídicament.
Si no te les següents característiques no es una norma fundacional:
- Ha d’establir els òrgans superiors del poder constituent.
- Ha d’establir les relacions entre els òrgans.
- Ha d’establir els principis i fites que han d’inspirar l’actuació de l’estat que es crea (LES FINALITATS de l’estat)
- Ha d’establir els drets i deures fonamentals dels ciutadans.
- (^) Ha d’establir com es divideix territorialment el poder territorialment.
- Ha d’establir les relacions entre els òrgans i els particulars.
Hi ha diferents corrents:
El liberalisme democràtic diu que no tota norma fonamental l’hem de considerar CONSTITUCIÓ.
Ha de reunir unes característiques:
- L’estat estigui subjectat al dret es a dir que l’ordenament jurídic limiti a l’estat. IMPERI DE LA LLEI.
- Legitimació popular del dret i del propi poder: PRINCIPI DEMOCRÀTIC.
- Ha de garantir SEPARACIÓ DE PODERS (Montesquiew)
- (^) Reconeixement i garantia dels drets fonamentals dels ciutadans.
Resum:
7 característiques del concepte constitució:
- La constitució es la norma fonamental de l’estat. M’ha d’ajudar a respondre tres interrogants: Qui mana (titularitat del poder) i perquè mana(democràtic o autocràtic)? Com (parlamentari o presidencialista) i que i per a que?
- Norma suprema del ordenament jurídic de l’estat: qualsevol norma que la contradigui es inconstitucional i nul·la.
- És la norma que sintetitza les conviccions socials més profundes d’aquella societat.
- Norma jurídica que serveix com a paràmetre per la validesa de la resta de normes. Hi ha dos vinculacions:
4.1 Vinculació POSITIVA : totes les normes han de conduir a portar a terme el programa constitucional
4.2 Vinculació NEGATIVA: cap norma pot anar en contra del que diu la constitució
És la font creadora de les fons del dret. És la norma que hem diu qui pot crear normes i amb quin procediment.
La constitució s’expressa a través d’un únic document escrit.
S’elabora s’aprova i es modifica per un procediment solemne i rígid. No val qualsevol majoria per modificar-la.
- (^) Elaboració de la constitució espanyola de 1978
Hi ha una realitat prèvia després de la guerra civil. Hi havia un règim dictatorial que finalitza amb la mort del dictador i que es un règim on no hi havia un pluralisme polític ni drets fonamentals i tenia un caràcter unitari i centralista de l’estat. Per tant un moviment a partir dels anys 70 va provocar un moviment opositor, EL MOVIMENT OBRER.
L’any 75 mor Franco i el rei passa a ser cap d’estat i Adolfo Suarez era el president de la TRANSICIÓ. Ell legalitza els partits politics i anomena el moviment. Els partit comunista va fer aprovar a les corts franquistes una llei de reforma política i es van convocar les primeres eleccions democràtiques dia 15 de juny 1977.Através de la llei de la reforma política les corts decideixen elaborar una constitució. Les corts anomenen una PONENCIA de 7 diputats (grup de treball) de 3 membres de la UCD , 1 membre del PSOE, 1 del CDC, 1 de AP, 1 de PSUC i aquests formen un consens. El 6 de desembre s’aprova per referèndum.
Característiques de la constitució de 1978:
- Constitució tancada i codificada
- Defineix el regim parlamentari
- És extensa i rígida
- És una norma jurídica d’aplicació directa
- Monarquia constitucional i parlamentaria
- Amplis drets i llibertats fonamentals.
- (^) La reforma constituent de la constitució espanyola
- L’aprovació de la proposta per el congres i el senat per tres cinquenes parts. Si no arriben a les 3/5 parts es pot fer una COMISSIÓ MIXTA que s’hauria d’aconseguir la majoria absoluta del senat i 2/3 parts del congres. Un com aprovada, els 10 dies següents de la seva aprovació una desena part dels DIPUTATS I DELS SENADORS pot demanar REFERÈNDUM. Si ho demanen és obligatori no ho demanen passa a el BOE.
És la reforma més fàcil però trenca el principi de la equivalència d’opcions (no guanya sempre l’opció que te més vots).
La reforma “ESPECIAL”: (art. 168 CE) es diferencia de l’anterior perquè implica una major dificultat procedimental i perquè el referèndum es preceptiu. S’inicia amb l’aprovació del “principi de reforma”, és a dir, la necessitat o conveniència de la reforma, la qual cosa exigeix una majoria de dues terceres parts de cada Cambra. Tot seguit es dissolen les Cambres i es convoquen eleccions generals. Les noves cambres hauran de ratificar la decisió sobre la necessitat de reforma. La Constitució en aquest punt no estableix cap majoria especifica, per la qual cosa s’ha d’acudir als reglaments parlamentaris. El del Congres no especifica res ; per tant, s’ha d’entendre que es requereix la majoria simple. El del Senat estableix que caldrà la majoria absoluta.
A continuació les cambres hauran d’estudiar i debatre el projecte de reforma que haurà de ser aprovat per dos terços de cada cambra. Finalment, es convocarà obligatòriament un referèndum per ratificar la decisió parlamentaria.
Des de la seva entrada en vigor fins a l’actualitat, la Constitució espanyola nomes ha estat reformada dues vegades.
T.2. JUSTICIA CONSTITUCIONAL (art. 9)
2.1. Models de control judicial de la constitucionalitat de les lleis
La Constitució és una norma jurídica suprema. La resta de normes jurídiques s’hi han d’adequar. Quan una llei no ho fa és inconstitucional i nul·la.
Sorgeixen dos models. El model difús (estil americà i anglosaxó), que entén que la Constitució és norma jurídica aplicable i que és el poder judicial (jutges i tribunals) qui ha de dir si aquell acte o llei és o no constitucional. El poder judicial aplica la Constitució i en conseqüència deixa d’aplicar qualsevol llei que la contradigui. El model concentrat (estil alemany i espanyol), entén que la Constitució vincula a tots els poders públics. Llavors sorgeix desconfiança en que només sigui el poder judicial el que determini la constitucionalitat. Sorgeix així el Tribunal Constitucional com òrgan de natura jurdicio-política encarregat de jutjar la constitucionalitat i no un jutge qualsevol. Kelsen en parlava com a legislador negatiu, ja que no pot fer lleis però si expulsar-les de l’ordenament jurídic.
2.2. Composició i funcions del TC
La justícia constitucional està regulada al títol 10 de la Constitució i a la llei orgànica. Aquesta, és un pilar bàsic de l’Estat de Dret.
El TC està conformat per dotze magistrats. El fet que sigui número par es critica pel fet que si hi ha empat és el president qui ho dirimeix. Poden ser magistrats, fiscals, professors d’universitat, etc. En aquest cas que siguin de reconeguda competència i amb un mínim de quinze anys de professió. Vuit són elegits per les Corts Generals (quatre i quatre), dos són elegits directament pel Govern i dos pel Consell General del poder judicial. La seva durada és de nou anys i es renova en terceres parts cada tres anys (quatre cada tres anys). Cal dir però que és un desastre de legitimitat, per exemple amb l’Estatut va dictar sentència en situació deplorable (dividit, no renovat i amb un magistrat mort). S’organitzen o bé en ple (dotze), on van els recursos d’inconstitucionalitat, o bé en sales (grups de sis), on hi ha una sala 1 que presideix el president del TC i una sala 2 que presideix el vicepresident del TC, que és on van aleatòriament els recursos d’emparament.
Funcions del TC: Control de la constitucionalitat de les lleis i normes amb rang de llei, control de disposicions i resolucions de les comunitats autònomes, protecció dels drets fonamentals a través dels recursos d’emparament, resoldre els conflictes de competència entre Estat i comunitats autònomes, resoldre els conflictes de poder entre òrgans de l’Estat i defensa de l’autonomia local. La principal però, és la primera.
Per garantir la principal funció s’utilitzen dos mecanismes de control. El recurs d’inconstitucionalitat s’interposa contra una llei o una norma amb rang de llei. Això ho pot fer només el president del Govern, el defensor del poble, cinquanta diputats, cinquanta senadors (per protegir les minories) i els parlament i governs autonòmics (únicament quan entenguin que afecta a la seva autonomia). Per altra banda, es pot fer als tres mesos màxim des de la publicació al BOE de la llei que es vol recórrer. El TC ho ha de resoldre a través d’una sentència, mentrestant la norma s’aplica , excepte que ho interposi el president del Govern sobre una norma autonòmica, que en aquest cas queda suspesa cinc mesos. Finalment el TC decideix si l’aixeca o no. Quan es produeix la sentència, aquesta es publica al BOE i afecta a tothom. Aleshores mai més es pot tornar a recórrer. Si la norma és inconstitucional es declara nul·la i s’expulsa de l’ordenament jurídic (legislador negatiu). Els magistrats que discrepin poden fer un vot particular argumentant els motius que consideren, i aquest vot també es publica i es sap la seva opinió.
Per altra banda, la qüestió d’inconstitucionalitat. Un jutge o tribunal ha de dictar sentència tot aplicant la llei i sotmès sota l’imperi de la llei. En el cas que dubti para el procés i fa una qüestió al TC. Es pot fer sempre i quan s’argumenti sobre una llei que estigui obligat a aplicar al cas i que no sàpiga si es o no constitucional. El jutge acatarà al TC en quan a la llei. Llavors es publica al BOE i mai més ningú pot tornar a qüestionar sobre aquella llei.
DEFINICIÓ LLIBRE: És un instrument processal a través del qual és possible controlar la constitucionalitat de les normes amb força de llei. La qüestió permet reaccionar contra la inconstitucionalitat de una norma amb força de llei a través de la seva aplicació correcta. Aquesta qüestió permet reaccionar davant de qualsevol inconstitucionalitat de una norma amb força de llei sense la necessitat de la intervenció de qui està legitimat per interposar el recurs directe i a la vegada no pot recórrer qualsevol persona. Els òrgans judicials actuen per fer arribar al Tribunal Constitucional les queixes de inconstitucionalitat que tinguin un mínim fonament i que tinguin una
Un estat social incorpora, sense negar els drets d’autonomia i de participació, uns drets de prestació, s’aparta del liberalisme clàssic i esdevé un estat intervencionista per garantir uns mínims al ciutadà. En aquest cas s’ha de prioritzar allò que comporti aquests mínims. (art. 135 punt 3 paràgraf 2on).
3.2. La monarquia parlamentaria
No tothom que te la mateixa forma d’estat te la mateixa forma de govern, la nostra forma de govern és la monarquia parlamentaria. La forma de govern obeeix a tres interrogants: Quina composició tenen els principals òrgans de govern d’un país? Quines funcions tenen aquests òrgans de govern? Quines relacions tenen els òrgans de govern entre si?
En una monarquia parlamentaria el seu cap d’estat assumeix la titularitat del seu poder per herència, aquesta s’hereta amb caràcter vitalici. El rei està subjecte a la Constitució, és un òrgan constitucional. El rei regna però no governa, no te responsabilitat, és una figura irresponsable. En la cadena successòria els homes tenen preferència davant les dones si tenen el mateix grau. A diferència de la monarquia absolutista, el monarca no és sobirà. Al s.XIX sorgeix la monarquia constitucional on hi ha un rei amb poders que ha de pactar amb el parlament. Finalment al s.XXI ens trobem estabilitzada la monarquia parlamentaria on el rei te poders però cap de govern.
3.3. L’autonomia política: les comunitats autònomes.
L’art. 2 de la Constitució de 1978 reconeix (admet que ja existia) el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Reconeix la pluralitat de centres de poder. És un dret que es pot o no exercir però si l’exerceixes esdevens Comunitat Autònoma, tot aprovant un Estatut d’Autonomia. L’evolució d’aquest dret es va fer perquè en el procés constituent hi havien dos territoris amb una marcada voluntat d’esdevenir autònoms: País Basc i Catalunya.
Nacionalitat esdevé terme ambigu (nació, regió). Tot i això, la Constitució s’encarrega de recordar que el fonament de la Constitució és la indissolubilitat d’Espanya, que és “indivisible” i “pàtria comú”. Tot això és fruit de la tensió i l’ambigüitat del moment.
L’Estat i les autonomies legislen en les seves respectives competències. Si l’autonomia rep una competència, l’Estat deixa de tenir-la. L’Estat esdevé plural, amb varis focus de poder, el central i l’autonòmic. L’autonomia política és la capacitat de generar polítiques pròpies. La Comunitat Autònoma esdevé centre de poder polític amb institucions representatives i executives pròpies i diferenciades. Aquestes polítiques comporten potestat autoorganitzaria, legislativa i executiva. L’autonomia de les comunitats autònomes està protegida per la CE, els òrgans centrals l’han de respectar i és susceptible d’esser protegida pel TC.
T.4. ELS PODERS DE L’ESTAT
4.1.Legislatiu
Les Corts Generals són un òrgan constitucional i representatiu, són el poder legislatiu. A Espanya trobem el bicameralisme (Senat i Congrés) imperfecte (té més pes polític el Congrés). La CE dona més poder decisori al Congrés, lògic, ja que el Senat és elegit de manera molt menys representativa.
El Congrés està compost per diputats (màx.400, min.300), en concret 350. Són elegits per circumscripcions provincials mitjançant un sistema proporcional a diferència del majoritari
on qui guanya s’ho emporta tot. A més població més escons, tot assegurant un mínim de proporcionalitat. La llei electoral és la Llei d’Hondt. Segons aquesta llei, per obtenir escó es necessita un 3% de vots a la província. El sistema, atenent a que hi ha moltes províncies que trien pocs diputats, sol esser bo pels dos partits majoritaris. Els diputats són elegits a través d’un sistema de llistes tancades amb un ordre determinat i d’acord amb la Llei d’Igualtat, per cada cinc membres de cada llista no n’hi poden haver més de tres del mateix sexe. Tot i això, no és garant d’igualtat sempre. La meitat més un és majoria absoluta (175+1). El normal és que no n’hi hagin, el normal són les relatives.
El Senat no té un número fix de senadors (266 actualment), n’hi ha d’elecció provincial i altres de designació autonòmica. Cada CA proposa un senador i un més per cada milió d’habitants, a més cada província proposa quatre senadors més. No hi ha proporcionalitat. S’elegeixen amb llistes obertes, són elegits els que tenen més vots i normalment els partits polítics només presenten dos o tres senadors. El normal és que tinguin vots segons posició a la seva llista. El partit que guanya se’n du tres senadors de la província.
Segons els estatuts del diputats i senadors, aquest no tenen manament imperatiu i tenen prerrogativa d’inviolabilitat i immunitat. Són inviolables per tot allò que diguin o votin en l’exercici de la seva funció parlamentaria, perquè són representats del poble i de la llibertat i el pluralisme. Són també immunes en tant que es prohibeix la detenció de tot parlamentari a no ser que sigui un fragant delicte per tal que no es distorsioni la composició de la cambra. Tampoc se’ls pot jutjar excepte si el Congrés o el Senat ho autoritza per suplicatori del TS. El fet que es passi directament a disposició del TS fa que no tinguin opció a recórrer.
Les funcions del Congrés dels Diputats són: representativa, legislativa, pressupostària, de control i d’impuls.
Pressupostària per tal d’aprovar els pressupostos de l’Estat. Aquests passen per davant qualsevol altra llei. Si no es poden aprovar es prorroguen.
Control al Govern es basa en les regles d’un règim parlamentari. Controla el propi president i el Govern. El control sobre el Govern pot ser de dues classes: una que comporta responsabilitat política i una que no. El control sense responsabilitat política és un control ordinari del Congrés sobre el Govern i també el fa el Senat; a més té mecanismes per dur-lo a terme, com les preguntes, que és el més comú. El Govern té l’obligació de contestar sempre que sigui de la seva competència o que no siguin generals o que siguin jurídiques. N’hi ha de dos tipus: amb resposta per escrit o les orals. Les darreres es donen normalment al ple, les fa un diputat i les contesta el president o un ministre. Ambdós tenen cinc minuts tassats, que solen distribuir en dos torns. Les preguntes es presenten abans de que es doni al ple; es contesten en dimecres però s’han de presentar el dijous anterior o el dilluns mateix en el cas que siguin d’extrema actualitat.
Legislativa en tant que té la màxima potestat decisiva per les normes amb rang de llei, que poden venir donades per doble iniciativa: projecte de llei o proposició de llei. Tota iniciativa que no vengui del Govern (projecte) serà proposició (ciutadans, diputats, parlaments autonòmics, etc.). Les proposicions van al ple del Congrés i aquest diu si les pren o no en consideració, si diu que no es mor la proposició. Si diu que sí s’obre un període d’esmenes. Aquestes poden ser a la totalitat o a l’articulat. Les esmenes a la totalitat poden ser de devolució o de text alternatiu. En cas que hi hagi majoria absoluta, l’esmena a la totalitat sempre perd, però és igualment interessant perquè el debat parlamentari fa que no es posi tot d’una al BOE i així, ben igual, val la pena. D’esmenes a l’articulat n’hi ha de tres modalitats: supressió, edició i
- Moció de censura
Es presenta per part dels diputats de l’oposició que volen censurar el president del govern i necessita per ser aprovada dos requisits:
- Obtenir la majoria absoluta del congrés.
- Qui presenta la moció ha de proposar necessariament un candidat alternatiu a president del govern que no es obligatori que sigui diputat.
Si el candidat alternatiu té majoria absoluta para a ser president del govern sense urnes.
- La qüestió de confiança
En moments que el president del govern es sent molt qüestionat, es ell mateix que presenta la qüestió.
Si el congres li dona per majoria simple més vots a favor que en contra el president segueix.
Si no la obté a de dimitir i s’ha d’elegir a un altre. L’encarregat de presentar un candidat per president del govern és el rei.
Funcions de les corts generals:
Les corts generals tenen com a funció elegir els membres d’altres òrgans constitucionals.
- Defensor del poble
- Magistrats del tribunal Constitucional ect..
El govern
És un poder de l’estat, cada comunitat autònoma té el seu i te la funció EXECUTIVA.
Té potestat de fer reglaments i la facultat de dirigir políticament el país (president).
És un òrgan col·legiat que pren les decisions de manera col·lectiva i respon solidàriament de la seva gestió pública. Té una estructura formada pel president (sempre) pot tenir vicepresidents que no és obligatori i és decisió del president. El ministre també l’escull el president.
Òrgan amb preeminència absoluta del seu president que es qui a obtingut la confiança del congrés dels diputats. Amb ell dimiteix tothom.
El rei proposa el candidat. En la primera votació necessita majoria absoluta i en la segona votació majoria simple.
Conseqüència: davant el sistema parlamentari el govern pot mori en el parlament.
Cal tenir en compte que el govern respongui a la moció de censura ja que no es pot censurar a un ministre, és té que censurar al govern.
Moció de reprovació: el congres reprova un ministre. No te efectes jurídics
Hi ha una responsabilitat individual dels ministres aspectes civils operals amb la direcció del seu ministre.
Un ministre pot ser jutjat per actes concrets de la seva gestió individual (per actes jurídics concrets.
Un reial decret el fa el govern central i no es el mateix que el real decret-llei, te un rang reglamentari.
El congres i el senat fan lleis.
El poder judicial.
En un estat de dret cal la separació de poders.
Cal una sèrie de requisits:
- Accés a la carrera judicial.
- Que siguin inamovibles.
- Incompatibles amb altres càrrecs.
- Es prohibeix la militància política dels poders judicials.
- (^) Associacions de jutges (permès)
- Principal garantia de que el jutge actua d’acord amb la funció que s’espera sotmetent a l’imperi de la llei.
La funció jurisdiccional és única. 2 manifestacions.
Exclusivitat jurisdiccional
Monopoli jurisdiccional
Ex. És una manifestació del sistema d’incompatibilitat jutges i magistrats unívocament exerceixen funcions de naturalesa jurisdiccional.
La funció judicial. Jutges i tribunals independents.
Monopoli: només ells ho poden fer.
El poder judicial és un poder que te com a funció el compliment de la constitució. Tots els jutges han d’interpretar la constitució. Tots els jutges han d’interpretar la constitució.
El jutge sempre esta predeterminat.
Art 122. Òrgan de poder del govern judicial.
El poder judicial té una composició mixta.
El consell general del poder general té 20 membres 12 magistrats jutges i 8 juristes. D’aquests 8, 4 son elegits per el congrés i 4 per el senat.
Les comunitats autònomes tenen poder legislatiu propi (parlament)
Elegits per ciutadans d’aquell territori i elegeixen el president de comunitat.
sigui mitjançant lli en sentit estricte, això és, mitjançant llei parlamentaria dictada per les Corts Generals, o bé s’admeti que la regulació pugi fer-se per mitjà de norma de igual rang i força (decret legislatiu o decret llei.)
Ex: Per llei es van crear les fonts d’ajuda als ajuntaments.
L’ajuntament va aprovar l’obra però l’oposició va oposar i el jutge va paralitzar-la. Al cap d’un temps el jutge suspèn la paralització i l’ajuntament es va donar conte que amb els terminis posats per llei per acabar l’obre no rebrien la subvenció. Per això es va fer una reserva de llei en que per cas de ordre judicial el termini de l’obra per rebre la subvenció serà un altre. Qui ho ha d’aprovar ha de ser les corts generals.
- LLEI ORDINÀRIA: Les normes que amb caràcter de llei normalment aprova les cambres legislatives. No hi ha principi de jerarquia entre estat i autonomia. Hi ha dret estatal perquè ja hi era -> Hi es per aquella comunitat no a adquirit les competències. És supletori: 149.3 si sobre àmbit determinat una comunitat autònoma no a legislat i l’estat si, s’aplicarà la llei estatal. Són totes les restants, siguin les lleis del Estat o de les Comunitats Autònomes.
Clàusula Residual: L’estat té totes aquelles competències que no te la comunitat autònoma Art 149.1.
- LLEI ORGÀNICA: Art 81 de CE. Són les lleis que versen sobre determinades matèries prefixades de abans per la pròpia Constitució i que tenen un procediment especial de aprovació també expressament previst per la norma superior.
A. Les relatives al desenvolupament del drets fonamentals i les llibertats públiques.
B. Les que aprovin els estatuts d’autonomia.
C. (^) Règim electoral General
D. Les altres previstes a la Constitució.
2 tipus:
- Formal :S’han d’aprovar d’una forma determinada.
- Material: s’han d’aprovar sobre unes determinades matèries.
Qui les aprova? CORTS GENERALS – Congres i senat.
No les aprova ni el parlament autonòmic ni el govern.
Per aprovar-la té un requisit addicional -> Cal una votació final del text per majoria absoluta del congrés .176 diputats 175+1.
ELS ESTATUS D’AUTONOMIA.
S’aproven com a llei orgànica.
Normes jurídiques constitutives de les comunitats autònomes.
Part del nostre ordenament jurídic estatal.
Procediment PACCIONAL.
Té caràcter de norma suprema de l’ordenament autonòmic. És important perquè defineix les competències de la comunitat autònoma. Competències de l’estat (m’ho diu per omissió.)
Recurs previ D’inconstitucionalitat ; És inconstitucional. Abans de ser aprovat definitivament es fa un recurs previ davant del tribunal Constitucional.
Normes governamentals amb força de llei.
Decret llei : Els Decrets-Lleis són normes amb força de llei dictades per el govern en cas d’urgència. Aquesta possibilitat la dicta la Constitució a l’article 86 on també detalla fins on arriba aquesta potestat i els corresponents controls i per tant els supòsits en que pot fer-ho. Per que el govern faci us d’aquesta potestat sense intervenció del poder legislatiu ha d’existir una extraordinària i urgent necessitat ( art. 86.1 CE). Els Decrets- Lleis entren en vigor immediatament desprès de la seva promulgació y la seva publicació, essent sotmès posteriorment al control del Congrés que es imprescindible perquè la norma passi a integrar l’ordenament jurídic, superant amb ell la provisionalitat amb la que sorgeix.. El decret llei no pot entrar a regular les matèries que son d’ordenament de les institucions bàsiques del estat com son els drets, deures i llibertats regulades en el Títol 1 de la Constitució, el regim de les Comunitats Autònomes y el Dret electoral general( art. 86.1 CE). Segons el sistema de fonts formals del dret espanyol el decret llei es la tercera font del dret desprès de la primacia de la Constitució i la primacia de la llei.
Decret legislatiu : És una norma amb rang de llei que no procedeix de les corts. L’aprova el govern Art 82 Ce 83 84 85 i estan sotmesos a un fort control parlamentari.
Són normes amb força de llei dictades per el govern, en virtut d’una autorització expressa de les Corts denominada delegació legislativa. La delegació legislativa prevista per la Constitució en el article 82, permet a les corts atribuir al Govern, mitjançant una llei de delegació, la potestat de dictar una norma amb força de llei. La constitució preveu dos tipus de delegació (art. 82.2). Una té per objecte la formació de textos articulats i s’efectua mitjançant una llei de bases (art 82.4). Les corts generals aproven una llei de bases que del seu desenvolupament s’encarrega el govern. Aquesta llei de bases delimitarà amb precisió l’objecte i l’abast de la delegació legislativa i els principis i criteris que han de seguir-se en el seu exercici. L’altre la finalitat del qual és refondre diversos textos legals en un solament, s’atorga mitjançant una llei ordinària en la qual s¡ordena al Govern la refundició (art 82.5 CE).
La potestat reglamentaria surten reglaments i tenen un autor GOVERN! Normes de rang inferior a la llei.
- Són aquells que requereixen perquè Espanya pugi prestar el seu consentiment han de ser autoritzats per les corts generals (no modificar-los, autoritzar-los.) Article 94, polític militars que pugin afectar els drets fonamentals.
- Aquells que no contemplen cap tipus de modificacions establertes anteriorment. No cal se autoritzats per les corts. Si un tractat es sospita de ser contrari es pot consultar el tribunal Constitucional.
T6. ELS DRETS FONAMENTALS EN LA CONSTITUCIÓ.
6.1. Concepte de drets fonamentals.
Elements que ajuden a definir. Son un element estructural de l’Estat de dret. Per un Estat de dret hi te que haver uns drets fonamentals. Són també drets subjectius , que la ciutadania té com a seus i que pot exercitar front dels poders públics. Doble dimensió: una més col·lectiva i l’altre més individual.
Cal destacar que els drets fonamentals dintre de la clàssica divisió d’una Constitució entre part orgànica i part dogmàtica els drets fonamentals s’integren en la part dogmàtica.
6.2. Exercici dels drets
Titularitat : A de definir qui pot exercir els drets. La titularitat dels drets fonamentals ve precedida per unes condicions que poden condicionar la titularitat i exercici de determinats drets.
Circumstancies; Exemples:
- El dret de sufragi ve condicionat per ser major d’edat.
- (^) La nacionalitat pot condicionar l’exercici de determinats drets. Tota persona sigui o no nacional d’un país quan esta en un país a de tenir reconeguts tots els drets fonamentals de persona. Hi ha determinats drets que tot sol tenen els nacionals : EL DRET DE VOT ( ELECCIONS GENERALS EXIGEIXEN LA NACIONALITAT ESPANYOLA).
En quan a persones estrangeres a Espanya hi ha uns drets que mai poden tenir (Art 23). Ni ha que sempre en poden tenir (han de tenir) drets inherents a la persona humana.
Els drets del títol primer son només de les persones físiques o també ho son de les persones jurídiques.
Hi ha un conjunt de drets que per la seva naturalesa els tenen únicament les persones físiques. Drets mes directament lligats a la condició i dignitat humana.
Hi ha drets que tenim les persones físiques com les persones jurídiques (Art 24). Ex: Dret a la tutela judicial.
Hi ha drets que per la seva situació nomes tenen les persones jurídiques. Ex: Dret de la llibertat sindical.
Eficàcia : ART 53. La eficàcia dels drets depèn que tinguin unes garanties (si les té serà eficaç).
Els drets han de vincular , han de ser drets que siguin exigibles i que tinguin unes garanties. Si un dret vincula és que és eficaç. El article 9 ens diu que els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic per tant la Constitució vincula.
Tothom esta subjecta a la Constitució.
Tots els drets del capítol segon ((eficàcia immediata)) vinculen. El capítol tercer vincula (té eficàcia no immediata sinó mediata.) ho tinc en la forma que la llei ho prevegi. Necessiten regulació especifica per cada un d’ells.
Art 47: (mediata)
Art 20: (immediat)
Art 81 diu que son lleis orgàniques.. (capítol segon) 53.1.
Els del capítol tercer no vinculen. Per fer-los efectius els hem de fer d’acord amb la llei que els desenvolupi.
L’eficàcia dels drets es una manifestació de la voluntat normativa de la Constitució.
Normalment necessitem intervenció d’un poder públic per tal de que ens els fagui eficaços.
Límits
Els drets no són absoluts, evidentment hi ha limitacions a l’exercici del dret que si ens ho saltem el que estem fent es il·legítim.
Art 10. Els drets d’un acaben quan comencen els drets del altre.
Hi ha límits que estan en la pròpia definició del dret. Ex: La inviolabilitat del domicili : cedeix si tens una autorització judicial. O si sesta cometent un delicte fragant.
No tots els drets son il·limitats.
Força expansiva del dret: tota limitació a l’exercici d’un dret sa d’interpretar de manera restrictiva.
Interpretació dels drets
L’Exercici dels drets sempre sa d’interpretar extensivament.
Expansiva: Sempre a favor del dret.
Criteri d’interpretació de la constitució en conjunt :
Principi de d’interpretació conforme: plasmació de matèria de drets sempre que tingui que interpretar un dret legal sempre ho has d’entendre en conformitat que la Constitució preveu en matèria de dret.
qualsevol persona natural o jurídica que invoqui un interès legítim, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. El principal requisit que ha de tenir qualsevol persona natural o jurídica que interposi un recurs ha de ser que se hagi vist afectat de manera mes o menys directa per el acte o omissió recorregut. Per últim l’article 46 de la LOTC exigeix que qui interposa un d’ells hagi estat part en el procés judicial previ, sempre que hagi estat possible. Per presentar un Recurs d’empara primer s’exigeix que s’hagi esgotat totes les vies jurisdiccionals de la justícia ordinària.
Protecció internacional dels drets : Ve donada pel conveni de drets humans i llibertats fonamentals del 4 de novembre de 1950.
