¡Descarga Devolució PAC 1 y más Apuntes en PDF de Psicopatología solo en Docsity!
GUIA DE CORRECCIÓ - PROVA D’AVALUACIÓ CONTÍNUA NÚM. 1 (PAC1)
Data de lliurament: 16 d’octubre de 2017.
Continguts:
- Mòdul 1. Bases conceptuals i sistemes de classificació de la Psicopatologia.
Professors col·laboradors: Ana Barajas Vélez, Montserrat Davins Pujols, Rodrigo Martínez de Ubago Campos, Rubén Muiños Martínez i Elena Requena Varón.
Important! Les següents respostes són orientatives i serveixen per a que cada estudiant faci la seva pròpia autoavaluació.
- S’ha penalitzat no respectar l’extensió marcada als enunciats.
- S’ha penalitzat no incloure bibliografia o bé citar-la de manera incorrecta.
- Aquelles respostes que són una còpia més o menys literal dels continguts del mòdul no s’han tingut en compte.
PREGUNTES
1. REPASSA ALGUNS CONCEPTES EN PSICOPATOLOGIA.
Amb aquestes preguntes breus es pretén que reflexionis al voltant d’alguns conceptes de la psicopatologia i la salut mental. Aquestes preguntes es poden respondre amb el material didàctic de l’assignatura: “Bases conceptuals...” i, a més a més, es poden ampliar amb altres referències bibliogràfiques com, per exemple, Belloch (2012), el DSM-5 (APA, 2014), Jarne (1996), i Jarne i Talarn (2011). Extensió màxima per a la pregunta 1: 15 línies per cada subpregunta.
1.1. Quina de les següents afirmacions NO té relació amb l’experiència de D. Rosenhan (1973)? Escull la resposta correcta i justifica breument la teva elecció. a. El diagnòstic psiquiàtric crea una realitat més que reflectir-la. b. Tot pot ser interpretat a través del diagnòstic: la conducta es descontextualitza i només s’explica a partir de la malaltia. c. (^) Els diagnòstics psiquiàtrics no són un resum vàlid de les característiques que presenta la persona observada. d. El diagnòstic psicopatològic és un judici de fet i no un judici de valor. La resposta correcta és la d). Aquesta afirmació no té relació amb l’experiència de Rosenhan. Precisament, algunes de les conclusions principals que podem extreure de la seva experiència es recullen a les respostes a), b) i c). Podem preguntar-nos: fins a quin punt són útils les classificacions? Segons Rosenhan, una classificació psiquiàtrica crea una realitat pròpia i amb ella els seus efectes (efectes indesitjables provocats pels estereotips socials pejoratius que hi ha sobre la malaltia mental). És a dir, que l’assignació d’una etiqueta psiquiàtrica predisposa a ser tractat d’acord amb aquesta etiqueta, independentment de la conducta objectiva que presenti la persona. Rosenhan ho denominà “efecte de l’autocumpliment” (Jarne, 1996; Jarne i Talarn, 2011). La conducta es descontextualitza i s’explica només a partir de la malaltia, quan en realitat la psicopatologia afecta a tota la vida humana i no pot reduir-se a una etiqueta diagnòstica.
PAC 1
Eix III : Càncer de colon. Eix IV : Amenaça de pèrdua de treball. Aïllament social. Eix V : EEAG = 55 (actual).
2. DISTINGEIX ELS DIFERENTS MOMENTS HISTÒRICS PELS QUE HA TRAVESSAT LA
PSICOPATOLOGIA.
En aquesta pregunta valorem que es traslladi adequadament el coneixement sobre els períodes històrics explicats en el material al cas concret de la Blanca. Es pot respondre amb el material didàctic de l’assignatura: “Bases conceptuals...”. A més, es pot ampliar amb altres referències bibliogràfiques, com per exemple Vallejo (2011). Extensió màxima per a la pregunta 2: 2 pàgines. La Blanca és una noia de 31 anys que acut al centre de salut mental derivada per la seva llevadora, preocupada per l’estat d’ànim depressiu, l‘afecte aplanat i l’enorme fatiga que presenta la pacient. La Blanca explica al psicòleg: “Tinc un fill de dos anys i mig. Ha estat un nen molt absorbent que li ha costat menjar i dormir i jo he anat molt cansada durant tot aquest temps. Fa un mes he tingut una nena, però des de que em vaig assabentar que estava embarassada he estat molt amoïnada i sense il·lusió. Amb el meu home havíem dit que esperaríem més temps abans de tenir un altre fill i, quan li vaig dir que estava embarassada, ell em va dir que preferiria que avortés. Però per a mi aquesta opció és inconcebible..., i l’embaràs va anar avançant (...). Durant l’embaràs no em vaig trobar bé, a banda dels marejos i els vòmits del primer trimestre, em sentia molt cansada i el metge de capçalera em va fer la baixa. Treballo com a administrativa, i tant el meu cap com les meves companyes de feina, em van entendre i em van recolzar. El meu home treballa al món de la construcció i està moltes hores fora de casa. Per ell treballar és molt important i que jo hagués d’estar de baixa laboral durant l’embaràs el va molestar (...). El part de la nena no va ser com jo desitjava, es va complicar i finalment va haver de ser una cesària. Tampoc li vaig poder donar el pit perquè la nena escopia la llet i plorava molt, i jo vaig començar a sentir que la nena em rebutjava; la meva desesperança i atabalament van anar a més. Té molts còlics i gairebé tot el dia l’he de tenir als braços i acabo esgotada, estic sense energia i dormo poc i malament. Hi ha moments que penso que tot això em passa per no haver desitjat l’embaràs, com si fos un càstig per no haver volgut la nena... M’aclapara la culpa i em sento molt trista (...). M’estic prenent un complex vitamínic amb ferro, però de moment no hi noto res. Estic desganada, a nivell alimentari i en general (...). Tinc molt bona relació tant amb els meus pares com amb la meva germana, però viuen lluny i ara mateix sento que els necessito i els trobo molt a faltar. Necessito ajuda; encara que hagi estat la llevadora qui m’ha recomanat venir, ja fa temps que em rondava pel cap la idea de consultar a un professional perquè estic patint molt i no voldria que el meu estat d’ànim tant baix afectés als meus fills...”.
PAC 1
De l’exploració en aquesta primera visita, destacar que no sembla haver-hi hagut antecedents psiquiàtrics a la seva família tot i que recorda a la seva àvia paterna amb períodes depressius. Sembla que ha tingut símptomes depressius significatius durant tota la gestació. No consumeix alcohol ni drogues. Deixà de fumar quan es va quedar embarassada del seu primer fill. Es mostra col·laboradora durant l’entrevista i vesteix de manera esportiva. Estableix contacte ocular però tendeix a mirar al terra mentre parla. La seva parla és fluïda però lenta, amb latència augmentada en respondre les preguntes. El to de veu tendeix a ser baix i pla. Nega tenir pensaments de suïcidi, al·lucinacions o deliris. Es manté ben orientada, la seva introspecció és bona i el seu judici de realitat es considera adequat.
1.5. Com s’hagués entès (gènesi) i abordat (tipus d’intervenció) el cas de la Blanca en cadascun dels diferents moments històrics? Les cultures primitives interpretarien la conducta de la Blanca des d'una concepció màgica i sobrenatural, en forma de demonologia en què un ésser malèfic l’hauria posseït i controlaria la seva conducta, fent que aquesta tingués sentiments depressius i de culpabilitat. Aquesta concepció de la malaltia podria dur a la trepanació cranial de la Blanca com a pràctica terapèutica per a l'alliberament dels esperits malignes que la fan rebutjar el fetus durant l’embaràs i es sent rebutjada per la criatura després del part. En les societats preclàssiques , com la mesopotàmica, l’hebrea, la hindú o la xinesa, la concepció de la conducta de la Blanca també era la demonològica. Els símptomes de la Blanca (tristesa, esgotament, aplanament afectiu, desgana, desil·lusió, etc.) es considerarien un càstig de la divinitat o, més aviat, l'acció d'algun dimoni. Tot plegat es veuria accentuat pel propi pensament de la Blanca de que tot el que li passa és com si fos un càstig per no haver volgut la nena... S’exploraria si la Blanca hauria pogut causar algun tipus de discòrdia en el context familiar i el tractament estaria basat en fórmules màgiques per intervenir des d’allò sobrenatural. En el període clàssic grecoromà , la conducta i símptomes de la Blanca farien al·lusió a una malaltia física, determinada per causes naturals i amb un tractament somàtic. Aquestes manifestacions es podrien interpretar d'acord amb la teoria hipocràtica com un desequilibri dels humors corporals i dels òrgans associats. En concret, la malaltia de la Blanca es podria interpretar com l'expressió psíquica del desequilibri dels humors corporals. Es pensaria en l'alimentació inadequada, com a factor desencadenant del trastorn. Durant l' Edat Mitjana , fins el segle XIII, la Blanca seria considerada sota la influència del diable, com una víctima innocent d'aquest i rebria un tracte delicat i respectuós, amb celebració de misses, aigua beneïda, peregrinacions a llocs sagrats i exorcismes que fessin abandonar al diable del seu cos. No obstant, a mesura que avancés l'Edat Mitjana i, més
PAC 1
l'estabilitat clínica a través de realitzar un tractament integral que inclogués no tan sols la possibilitat d’una intervenció farmacològica sinó també terapèutica i psicosocial que l'ajudessin a poder tenir un funcionament més adequat en les seves capacitats maternals i les diverses àrees de la seva vida en general. Per acabar, no podem deixar d’esmentar la diversificació dels diferents models teòrics en psicopatologia, l’enorme avenç produït en la psicofarmacologia i les interessants troballes en el camp de les neurociències.
3. TREBALLA ELS CRITERIS D’ANORMALITAT PSICOLÒGICA.
Amb aquesta pregunta es pretén que treballis els diferents criteris d'anormalitat i els puguis situar en el cas concret de la Blanca. És important exposar si la conducta és normal o anormal segons cada un dels criteris i explicar-ho amb les dades proporcionades en el cas. Aquesta pregunta es pot respondre amb el material didàctic de l’assignatura: “Bases conceptuals...”. Extensió màxima per a la pregunta 3: 2 pàgines.
1.6. Podem considerar normal la conducta de la Blanca segons els diferents criteris d'anormalitat? Argumenta la teva resposta. Segons els criteris estadístics , podem considerar que la Blanca presenta anormalitat tant pel que fa al supòsit de freqüència com el de continuïtat. Atenent al supòsit de freqüència , la conducta més normal o habitual en la seva població de referència semblaria que és la de poder viure amb certes dosis d’alegria i satisfacció la notícia de l’embaràs i el naixement d’una filla. El seu estat d’ànim deprimit i la pèrdua d’interès (o desgana) durant l’embaràs i, sobretot, arran del naixement de la seva filla, situen a la Blanca en un punt poc habitual entre la població, indicant-nos el seu caràcter d'anormalitat. Respecte el supòsit de continuïtat , també ens mostra el caràcter d'anormalitat, ja que, certament, tant durant l’embaràs com després del part, una dona pot tenir sentiments ambivalents i contradictoris, moments de tristesa o cansament per no poder descansar adequadament, etc. però, en el cas de la Blanca, sembla ser que viu així la major part del dia i gairebé tots els dies i, per tant, la seva conducta aplanada, abatuda i fatigada, es manifesta en excés, amb la qual cosa també detectem anormalitat psicològica per al segon supòsit. Compte en no confondre el criteri de freqüència amb la freqüència en que el subjecte realitza la conducta ni el de continuïtat amb la presència contínua del símptoma (ansietat, etc.) o la conducta. Són conceptes diferents.
PAC 1
Segons els criteris clínics , podem afirmar que la Blanca també presenta anormalitat , per la simptomatologia que presenta. Bàsicament, la Blanca relata tot un seguit de símptomes depressius: estat d’ànim deprimit, enorme tristesa, desgana general (o manca d’interès), esgotament i fatiga, aplanament afectiu, etc. Situa l’inici del seu malestar quan va assabentar-se de que estava embarassada, i la vivència va ser d’una gran preocupació i sense il·lusió durant tot l’embaràs. Una vegada té la nena, sent que aquesta la rebutja en no acceptar la llet materna i pot tenir el pensament de que tot això li passa per no haver desitjat l’embaràs, com si fos un càstig per no haver volgut la nena..., pensament que li genera sentiments de culpa. De fet, la Blanca va ser diagnosticada amb un trastorn depressiu major, episodi únic, de gravetat moderada, sense característiques psicòtiques, d’inici en el peripart. Pel que fa als criteris socials o interpersonals , i tenint en compte el nostre context psicosocial i cultural, en general, el naixement d’un fill és cercat i desitjat, i la vivència que acompanya la notícia d’un embaràs i l’arribada del nadó sol ser d’alegria i il·lusió. Segons el consens social , la Blanca presentaria anormalitat psicològica per no fer el que la societat espera i suposa més adaptatiu en aquest moment vital: refer-se físicament i sobreposar-se emocionalment per tenir cura del nadó. Un altre aspecte a considerar és la relació que manté amb el seu marit, un home que preferiria que hagués avortat i que va tolerar malament que la Blanca estigués de baixa laboral durant l’embaràs per no trobar-se bé. Semblaria que, el que seria d’esperar, és que a pesar de les diferències individuals, en determinats moments vitals, hi pogués haver acord i suport per part de la parella. Fixem-nos també que enyora a la seva família d’origen, sent que els necessita, els troba a faltar i segurament se sent sola. Respecte els criteris subjectius o intrapsíquics i, segons el criteri alguedònic , parlaríem d’ anormalitat , ja que la Blanca expressa sentiments de patiment, malestar i incapacitat per afrontar la seva situació. Certament, i com hem anat esmentant, relata que se sent trista, cansada, desganada, etc. Fixem-nos també en la presència de certes idees sobrevalorades: la inquieta que la seva filla l’estigui rebutjant i en determinats moments pot arribar a pensar que la seva situació actual pot ser un càstig (per no haver desitjat l’embaràs, per no haver volgut la nena). Pel que fa al criteri subjectiu de petició d'ajuda , també detectem anormalitat ja que la Blanca, malgrat hagi estat la seva llevadora qui li ha recomanat consultar i l’ha derivat al centre de salut mental, ella acut voluntàriament a la primera entrevista i diu explícitament “Necessito ajuda; encara que hagi estat la llevadora qui m’ha recomanat venir, ja fa temps que em rondava pel cap la idea de consultar a un professional perquè estic patint molt i no voldria que el meu estat d’ànim tant baix afectés als meu fills...”.
PAC 1
regulación de su autoestima resultaba inadecuada, hallándose esta última francamente disminuida. Por último cabe mencionar que las funciones básicas (percepción, atención, memoria, etcétera) estaban menos alteradas. No obstante todo lo mencionado, se pensó que el paciente poseía un yo suficientemente fuerte para soportar los sentimientos dolorosos provocados por la revelación de sus aspectos inconscientes, aunque se dudó del grado de tolerancia que tendría a la frustración que podría ocasionarle su separación del terapeuta al finalizar la terapia. El grado de motivación para la psicoterapia y sus aptitudes para el insight se estimaron elevados. Tenía conciencia de enfermedad y su nivel de inteligencia podía considerarse medio. El foco pudo ser delimitado desde un comienzo, optándose por centrar la labor terapéutica en la situación crítica creada en torno al nacimiento de su hijo”.
El text és d’Eduardo Alberto Braier, psiquiatre i psicoanalista argentí. Concretament, apareix a les pàgines 245 i 246 de la seva obra titulada “Psicoterapia breve de orientación psicoanalítica”, publicada l’any 1999. En efecte, l’enfocament teòric des del que ha estat redactada la valoració diagnòstica, és el model psicodinàmic o psicoanalític. En primer lloc, observem que a l’hora d’aportar una orientació diagnòstica del cas, no recorre a les classificacions psiquiàtriques que consten als manuals dels trastorns mentals (p. e., DSM, CIE), sinó que ofereix un diagnòstic estructural (“neurosis obsesiva medianamente grave, con componentes melancólicos y paranoides, en un carácter esencialmente anal”) i, a continuació, un diagnòstic clínic (“depresión ansiosa reactiva”), però ambdues nomenclatures s’allunyen de les proposades per l’APA o l’OMS. En segon lloc, detectem que determinats conceptes psicoanalítics travessen el text. Per una banda, conceptes fonamentals de la psicoanàlisi o que van ser inicialment treballats per aquest model, com: l’inconscient (“la revelación de sus aspectos inconscientes”), l’ insight (“sus aptitudes para el insight se estimaron elevados”), el Jo (“sus condiciones yoicas”, “poseía un yo suficientemente fuerte”) -distingint-lo de les altres dues instàncies freudianes, l’Allò i el Superjò-, l’ambivalència (“relaciones que eran muy ambivalentes”), o la simbiosi (“una gran disposición a establecer vínculos de naturaleza simbiótica”). Per altra banda, la clara referència a coneguts mecanismes de defensa , com la projecció o la formació reactiva. En tercer lloc, d’una manera més o menys implícita el text fa referència a un altre concepte fonamental de la psicoanàlisi: la transferència. Concretament, la relació transferencial que
PAC 1
s’estableix entre el pacient i l’analista (“se dudó del grado de tolerancia que tendría a la frustración que podría ocasionarle su separación del terapeuta al finalizar la terapia”), i les ansietats de separació que poden produir-se al final d’un tractament. En quart lloc, observem que la valoració diagnòstica inclou el terme “ anal ”, relatiu a una de les fases del desenvolupament psicosexual que Freud va proposar el 1915 a la seva obra “Tres assajos de teoria sexual”. En cinquè i últim lloc, fixem-nos que no es tracta de la “cura clàssica” psicoanalítica, sinó de l’aplicació d’una altra modalitat d’intervenció; concretament, una psicoteràpia breu d’orientació psicoanalítica en la que es delimita un focus de treball, tal com s’exposa al darrer fragment del text. Descartem que el text hagi estat escrit des d’un model conductual perquè en cap moment veiem referències als postulats principals d’aquest model com, per exemple, que la conducta del pacient hagi estat apresa o que es tracti d’hàbits desadaptatius o inadients. Res fa pensar que el professional que ha redactat la valoració diagnòstica només s’hagi centrat en la conducta observable i mesurable, ni es fa esment de tècniques de modificació o teràpia de conducta. Igualment, descartem que el text hagi estat redactat des d’un model cognitiu perquè no es posa èmfasi en que la conducta desadaptada tingui a veure en com es percep i processa la informació. Tampoc es menciona la disfuncionalitat en els processos cognitius (com les creences irracionals o les estratègies d’afrontament ineficaces), ni s’extreu de la valoració diagnòstica que la indicació terapèutica es basi en la teràpia racional emotiva. Si bé els principals autors del moviment humanista provenen de la psicoanàlisi, descartem que aquesta valoració diagnòstica s’hagi fet des d’un model humanista perquè no es fa referència al potencial de creixement inherent a cada persona, ni que l’autorealització hagi estat bloquejada i que per tant hi hagi una incapacitat per aprendre de l’experiència. Tampoc es dedueix del text que el tractament d’elecció s’emmarqui en alguna de les psicoteràpies pròpies d’aquesta corrent: centrada en la persona, experiencial, fenomenològica o existencial. Descartem que aquesta valoració s’hagi escrit des d’un model sistèmic perquè no es recorre a les seves principals aportacions: els patrons d’interacció i de comunicació que es produeixen en la família són causa del malestar psicològic. En cap moment es deixa palès que el pacient analitzat estigui expressant una disfunció familiar ni que la unitat d’anàlisi sigui la família. Tampoc sembla que la indicació terapèutica sigui la d’una teràpia de família.
PAC 1
En canvi, els criteris d’exclusió són el D i l’E. Les situacions mencionades en aquests criteris són incompatibles amb el diagnòstic del trastorn o, dit d’una altra manera, en el cas de produir-se, no estaríem davant un mutisme selectiu.
1.10. Aquesta descripció utilitza el sistema politètic? Justifica la teva resposta. No, la categoria “mutisme selectiu” és monotètica. Si estigués organitzada segons un sistema politètic, hi hauria algun criteri diagnòstic que recolliria tot un seguit de característiques i s’especificaria el nombre requerit per a considerar que el trastorn hi és present.
1.11. En quin grup de trastorns és recollit el mutisme selectiu al DSM-5? I a la CIE-10? Fes una petita reflexió respecte el que has trobat. El DSM-5 recull el mutisme selectiu dins de: Trastorns d’ansietat > 313.23 Mutisme selectiu. La CIE-10 classifica el mutisme selectiu dintre de: F90-98 Trastorns del comportament i de les emocions de començament habitual a la infància i adolescència > F94 Trastorns del comportament social de començament habitual a la infància i adolescència
F94.0 Mutisme selectiu. Certament, el DSM-5 i la CIE-10 no inclouen el mutisme selectiu en el mateix grup de trastorns. Per una banda, les classificacions dels trastorns mentals són un constructe hipotètic , de forma que l’APA i l’OMS no són totalment coincidents ja que intenten descriure i classificar una realitat que no és objectiva, sinó que està subjecta a interpretacions. Per altra banda, el DSM-5, en la formació de les macrocategories, ha decidit seguir un criteri de tipus semiològic , ajuntant aquells trastorns que tenen l’ansietat com a denominador comú, sense tenir en compte en quin moment del cicle vital apareixen. En canvi, la CIE-10 ha preferit diferenciar aquests trastorns seguint un criteri evolutiu. És a dir, tot i que en el mutisme selectiu l’ansietat és un símptoma nuclear, la CIE-10 ha preferit donar rellevància al fet que la seva aparició és típicament en els primers anys de vida.
6. REALITZA UNA ANÀLISI CRÍTICA.
Amb aquesta pregunta es valora l’exposició coherent i adequada de les idees i la realització d’una anàlisi crítica amb arguments i opinions pròpies. No és tan sols una reflexió personal
PAC 1
sinó la recerca d’informació, l’al·lusió al suport bibliogràfic sobre la temàtica, i la citació de les fonts consultades segons la normativa APA. Extensió màxima per a la pregunta 6: 2 pàgines.
1.12. Observa detingudament la conferència que apareix a aquest enllaç. Analitza-la i aporta la teva opinió personal. https://www.ted.com/talks/ sangu_delle_there_s_no_shame_in_taking_care_of_your_mental_health? language=es Algunes idees a desenvolupar a partir de la conferència, poden ser:
- Diferències culturals a l’hora de concebre el patiment mental. La masculinitat dels nigerians o la virilitat africana en general, i la dificultat de poder parlar sobre la salut mental per vergonya, por, ignorància, prejudicis, etc. Es pot relacionar amb els criteris socials d’anormalitat.
- La concepció màgica o demonològica segueix present en cultures d’arrel animista. La diferència que es fa entre els problemes “reals” i els problemes “emocionals o mentals”; el tracte distintiu que es dóna entre la salut física i la salut mental. La definició de la salut mental per l’OMS, la concepció de la salut i la malaltia en psicopatologia, la normalitat i l’anormalitat. Davant els problemes mentals, “el pastor expulsarà els dimonis i culparà a les bruixes del poble”. A la pregunta: “quina és la causa de la malaltia mental?”, un 19% va respondre “l’ira divina i la voluntat de Déu” i un 12% “la bruixeria i estar posseït per esperits”.
- El paper dels governs africans : la manca d’inversió en l’atenció a la salut mental, la manca de professionals adients i, per descomptat, la manca de recerca en aquest àmbit.
- L’extrapolació d’alguns continguts de la conferència al nostre marc sòciocultural (p. e., els peròs i els contres d’etiquetar, algunes creences errònies en salut mental, com: “el malalt mental és perillós”, “és el boig”, etc.).
- L’estigmatització , de les malalties mentals i les persones que les pateixen.
- Una invitació a parlar , a obrir-se, a comunicar-se amb confiança, a defugir la solitud i l’aïllament, a acudir a un professional de la salut mental.
PAC 1
