¡Descarga Devolución PAC 1 - Devolució PAC 1 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Pregunta 1
En el desenvolupament d’aquesta pregunta era important mencionar com es produeix aquest procés d’individualització i psicologització i les conseqüències que en té. En algunes respostes, tant els mecanismes que produeixen aquests processos com les conseqüències a vegades no han quedat massa clares en les respostes.
En l'article de Crespo i Serrano (2016) s'esmenten els intents per reduir els conflictes a l'àmbit de “problemes personals”, a “l’àmbit privat” que tendeix a la desconnexió del context, a la psicologització i a la reducció del camp de comprensió. La individualització no es redueix només a un tema de “quedar aïllat de l’administració i passar a ser un problema aïllat”. Representa un fenomen més complex que també té a veure amb una manca de responsabilització per part de les institucions respecte a problemes de caràcter social. En aquest sentit, com a efecte es podia al·ludir al perill de reproduir discursos i intervencions que mantenen desigualtats estructurals en tant aquests elements de caràcter estructural no s'inclouen com a part del problema. Crespo i Serrano posen l'accent en com la marginalitat i exclusió es construeix social i subjectivament en base la culpabilització i responsabilització individual.
En aquest sentit, la inclusió social (el subjecte normalitzat) és compresa com un procés de caràcter individual, adaptatiu i en solitud, on es posen en joc les pròpies capacitats per a l'aprofitament de les oportunitats que ofereix el context social. Tal com es va desenvolupar en una de les vostres respostes: “El focus d’una possible intervenció sobre el subjecte psicologitzat com a asocial, referint-se a aquell que ha caigut en una situació de desocupació, passa a centrar-se en el subjecte i no en les institucions, de forma que s’espera i s’exigeix un canvi per part del subjecte a nivell individual, de conducta, motivació, actitud i valors. Aquests mecanismes, les pràctiques discursives liberals esmentades més amunt, tenen un efecte de paradoxa, ja que fan responsable moral a l’individu que no té feina d’una situació a la qual ha arribat sense que ell en tingués cap mena de control ni se’n pot fer càrrec”.
Psicologitzar, és a dir, posar el focus del problema exclusivament en l'àmbit psicològic, trencant la connexió amb el marc neoliberal, no genera la necessitat de transformacions socials en tant no existeix una crítica de caràcter social. És, per tant, una manera de des-polititzar la mirada. La psicologització constitueix una pràctica discursiva que, en paraules de Crespo i Serrano (2016), “està construïda com un sistema d'explicacions, el centre de les quals és l'atribució de causalitat pels esdeveniments que es viuen o es pateixen, i que conforma un saber no qüestionat” (p. 276). L'atribució de causalitat està estretament vinculada a l'atribució de responsabilitat, la qual cosa determina les vies que podria seguir la comprensió d'un conflicte i les accions o intervencions que es deriven.
En aquest cas, s'evidencia un afany d'esborrar tot rastre social o una tendència a descriure panorames on “es dilueix tota referència a l'origen social dels problemes socials” (Parajuá, 2017). Emergeixen altres codis explicatius que substitueixen aquesta absència social. Es tractaria de codis que “incideixen en les característiques, capacitats –i incapacitats- dels subjectes i la seva responsabilitat respecte a les seves condicions d'existència” (p.306). Aquests esquemes narratius de negació social, “impliquen un procés quirúrgic de fragmentació dels subjectes” (p.307) que els parcel·la i els aïlla.
D’altra banda, Crespo i Serrano (2016) apunten a la individuació com a fenomen que es distingeix de la psicologització. El primer és un procés propi de la modernitat i el segon és una manera en què es plasma aquest procés d’individuació que és sobretot una manera “a-social o antisocial d'entendre l'individu modern” (p. 275). La individuació vertebra els discursos sobre la construcció d'un nou subjecte de drets, la idea
d'autonomia, l'alliberament dels vincles comunitaris (oposat a la predestinació de la destinació col·lectiva) i la idea de subjecte responsable de si mateix i del seu destí. La psicologització “és transformar els problemes socials en problemes individuals i dilemes personals. És una manera molt particular de construir al subjecte modern, per a això la tecnologia d'un cert tipus de psicologia ha estat i segueix sent fonamental” (p. 275).
Quan observem aquest dos processos en el cas concret de l’atur i l’exclusió socio- laboral veiem com, a través de discursos moralitzants, es culpabilitza exclusivament de la falta de feina a les persones. Com heu explicat en un dels vostres treballs: “La causa de l’atur ja no es estructural, es perquè el treballador no ha portat com deuria aquesta formació per a la seva adaptació a noves feines que es dona en tota vida laboral. La culpa de l’atur es aleshores del treballador, tant de perdre la feina com de no trobar-ne una de nova. Aquesta mancança personal es deu a problemes de tipus psicològic i moral, on la persona no s’esforça suficient o no esta prou motivada. Aquest es el procés de psicologització que defensa el discurs liberal que sustenta les polítiques actives dirigides al canvi del treballador i no pas al canvi de la oferta i la prestació del subsidi d’atur.”
En la pel·lícula es veu com els diferents personatges sofreixen els danys de la pobresa, problemes d'aïllament, de desocupació, estan afectats per la discriminació racial, per la marginació als barris, per la falta de recursos, manca d’habitatge, la discriminació de gènere, etc. Malgrat patir diferents tipus de discriminació i exclusió social se’ls responsabilitza de viure en la situació en què es troben.
En general, els exemples que es van mencionar van permetre materialitzar aquests conceptes, per exemple, a través d’escenes on es responsabilitzava i culpa al Daniel de no trobar feina, de no adaptar-se a les demandes que se’l fan, de no poder fer front als processos burocràtics, d’estar obligat a fer un curs i de les característiques que té aquest curs, etc.
Pregunta 2
En el desenvolupament d’aquesta resposta era important entendre que el “paradigma de l’activació” és una manera de legitimar una forma de combatre l’atur que està focalitzat i orientat a que el subjecte sigui capaç –activament- de cercar una solució en relació a una millora de la seva situació. L’atur, per tant, s’entén com un problema individual que requereix motivació, actitud activa, iniciativa pròpia, etc. per part de les persones afectades.
La pregunta demanava exemples de la pel.lícula, és a dir, escenes que podien relacionar tant amb la vessant d’”estímul” (el que s’espera que faci el protagonista de la pel·lícula sobre el seu procés d’inserció laboral), com en la de “sanció” (el que no ha de fer). No tothom va desenvolupar aquests exemples.
Tal i com heu destacat en algunes respostes, l’activació és un instrument de disciplina social que té com a objectiu que els individus s’adaptin i s’activin. Té com a finalitat intervenir per a evitar la suposada dependència. Al mateix temps s’obstaculitza l’accés a les prestacions i no es respecta el dret a l’accés als recursos per a les persones que els necessiten per considerar-los subjectes passius.
La pel.lícula presenta exemples, entre els que es poden mencionar l’escena quan l’agent de l’oficina d’ocupació li exigeix a en Daniel que li aporti proves en forma de rebut o fotos que demostrin que ha passat les 35 hores setmanals cercant feina i entregant currículums, sota amenaça de retirar-li la prestació. Altre exemple que s’ha
clarament pels agents interventors. Tant el coneixement de les persones intervingudes com la seva experiència no són preses en consideració.
L’asimetria i la desigualtat se sosté mitjançant la tecnificació de la intervenció i retòrica experta. Caldria en aquest punt recordar els plantejaments de Foucault al voltant dels “règims de veritat”. Els experts són els que produeixen un saber que només és comprensible per ells mateixos i que és indesxifrable pels governats.
És a partir de la creació d’aquests models de comprensió de la realitat, avalats pel coneixement científic, que es creen els corresponents sistemes d’avaluació d’aquests constructes mitjançant tota una sèrie d’indicadors creats per a mesurar-los. Només s’acceptarà com a coneixement vàlid el que es produeixi mitjançant l’operativització de constructes teòrics i l’elaboració corresponent d’indicadors que en permetin el mesurament i l’objectivació.
Els governats o intervinguts, no tenen accés a la producció del coneixement, tampoc a la seva comprensió.
La tecnificació és una manera de deslegitimar i anul·lar el saber quotidià, estandarditzant els procediments sense considerar el context i circumstàncies de les persones intervingudes.
Un dels exemples de la pel·lícula on podem veure aquesta retòrica és quan el Daniel truca per investigar com va el procés del subsidi per incapacitat i li diuen que ha de parlar amb la persona que el va atendre en la primera avaluació, i que fins que no l’atengui aquesta, ningú pot fer res, o quan també per telèfon, la professional que li atén li dóna una resposta tècnica i incomprensible pel Daniel (puntuació, revisió preceptiva…). En els dos casos veiem com es dóna una resposta estandarditzada, in- flexible i gens adaptada a la persona que la rep, impedint la implicació i agençament per part del Daniel en la transformació de la situació o la recerca i execució de possibles solucions.
Com alguns de vosaltres heu senyalat, una excessiva tecnificació de la intervenció social podria anteposar els dispositius tècnics i els seus protocols d’acció a d’altres elements rellevants com podria ser els aspectes relacionals i singulars entre la persona interventora i la intervinguda.
En relació a la intervenció sectorialitzada: homogeneïtzació, descontextualització i estigmatització dels col·lectius problemàtics caldria destacar en la pel·lícula el grau d’especialització de cada sector i com cada àmbit definia criteris en funció dels quals posteriorment es definien tasques o procediments a seguir. Es va valorar positivament l’accent en la funció normalitzadora i estigmatitzadora que té la intervenció sectorialitzada i les respostes que van posar en relleu la manca d’interseccionalitat en la intervenció. En aquest sentit caldria mencionar l’absència d’una perspectiva que assumeixi la simultaneïtat de les situacions discriminació i/o exclusió.
Molts de vosaltres heu fet referència a la intervenció parcialitzada i homogeneïtzadora que es realitza amb el Daniel i la Katie, on no es contempla el context i quotidià on es desenvolupen els dos protagonistes, sinó que són inclosos en una categoria homogènia, la de persona en atur, i on es diferencien i separen els àmbits de la salut, del treball, el personal/familiar/relacional, etc., per tant, s’avalua i intervé sobre alguns aspectes i s’obvien d’altres o la possible interacció entre els diversos factors.
En relació a la normalització i al control social , aquests aspectes estan inextricablement lligats a noves formes d’exercici del poder que inclouen la idea de
subjecte integrat (normalitzat) i a una idea de normalitat que s’imposa com a vàlida i desitjable. Foucault fa servir el terme governamentalitat com a forma de regulació de la població a través de diferents mecanismes que ja no es materialitzen únicament com a control dels cossos sinó com a control a través d’elements com l’examen, l’observació, la generació i ús de dades, etc. La pel·lícula presenta exemples de com es controla al protagonista (amb mesures de sanció incloses) per a adaptar-lo als estàndards socials que s’esperen d’un subjecte actiu i normalitzat, és a dir, integrat en la xarxa laboral i social.
El Daniel i la Katie es troben immersos en tot un dispositiu de control basat en processos d’observació, control, avaluació, activació, demostració, sanció… que posa l’èmfasi en les mancances personals, i no en l’existència d’estructures socials generadores de desigualtats socials que contribueixen al manteniment de les estructures de poder alhora que desarticula les possibles mobilitzacions socials que podrien transformar els conflictes. Alguns de vosaltres heu mencionat l’escena on el Daniel realitza una pintada reivindicativa en les parets de l’exterior de l’oficina de treball, acte trencador i subversiu que és ràpidament coartat per part del personal de les oficines, ja que, aquesta acció quedaria fora d’allò que es podria considerar socialment acceptat i estaria posant en relleu l’existència d’aquest sistema que controla i normalitza.
Pregunta 4
Quan parlem d’autogovern, ens hem de referir a un concepte que s’enmarca en el context neoliberal de la intervenció social i que defineix l’individu com a responsable de la seva situació, autònom i guiat per la lliure voluntat. En aquest sentit, calia recuperar el concepte de poder que fa Foucault explicat en els mòduls per explicar que quan parlem d’individus que s’autogovernen estem parlant també d’un tipus de poder que va més enllà de les institucions en sí perquè opera a través de l’activitat que fan els propis subjectes per ajustar-se al que s’espera, en el nostre cas, aconseguir feina. Al mateix temps, aquestes institucions són les que controlen a través de fixar què és lo desitjable i què no i de mitjans tècnics, que tot es fa com s’espera, sancionant als individus que no s’autogovernen com cal.
Crespo i Serrano també treballen a partir d’aquesta idea de subjecte autogovernat quan parlen d’un individu que és capaç de tenir control sobre el seu projecte personal i que actua en funció del que creu que li pot ser més beneficiós.
Es pressuposa doncs que la transformació es dóna en l’individu i no en el context en què es dóna el seu problema i per això el paper de l’interventor serà el d’orientar i capacitar en el que li manca a la persona.
L’empoderament en canvi, reconeix la capacitat de l'individu de produir coneixement i de produir poder i la transformació vindrà pel canvi produït a través de lo col·lectiu.
Per tant, el rol de l’interventor no serà el de proporcionar allò que li falta a l’individu per esdevenir el que s’espera d’ell sinó promoure la participació i la implicació de les persones afectades per una problemàtica i facilitar processos en els que es creïn nous significats a partir de la cooperació.
En l’apoderament, la persona afectada per una problemàtica no es veu com a dèbil i vulnerable, com algú que s’ha d’adaptar a una situació establerta i al que s’ha d’ajudar, sinó com algú capaç d’explicar i analitzar el que li passa, ser crític i en definitiva transformar la societat en la que viu.
polítiques de retallades, en un sistema que genera situacions de precarietat i vulneració als
ciutadans que hauria de protegir. La destrucció dels drets i pactes lligats a aquest sistema de protecció, i la seva reconversió cap a una deriva neoliberal, planteja com a principi fonamental que cadascú ha d'assumir individualment el risc i sort de la seva destinació. Això s'observa en el progressiu desmantellament de el “subjecte protegit” de l'Estat del Benestar i la desaparició del que havia estat el seu model d'intervenció social enfront de la desocupació, basat en la
protecció social. La pel·lícula mostra una mutació en aquest model, una reformulació d'aquest subjecte de dret que passarà a ser redefinit en tant “sujecto empleable”, i del gir d'un enfocament basat en la protecció, cap a una lògica d'intervenció basada en l'activació. Aquests plantejaments havien d'estar necessàriament presents en la resposta 1 i 2.
Finalment, com a comentari general, dir que la pregunta 4 és la que presenta un
desenvolupament més deficient pot ser a causa d’una manca de comprensió (especialment del concepte “d’auto-govern”) i d’una manca de components analítics i reflexius. Aquesta és la resposta que va mostrar més dificultats degut –en alguns casos- a una confusió conceptual en relació a “l’auto-govern”.
Cordialment,
Nicole Schmal Cruzat
Consultora Avaluació i Intervenció Social
