¡Descarga Devolución PAC 2 - Devolució PAC 2 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Algunes observacions més especifiques com a devolució i que us poden servir de cara a la prova de síntesi.
En primer lloc he de dir que en termes generals s‘han assolit els resultats del aprenentatge de la PAC2 relacionats amb el coneixement de les característiques i procediments principals dels models tradicionals i participatius d'intervenció i que, en diferents graus, s’ha reflexionat sobre les tensions més importants presents en la pràctiva de la intervenció.
Es va demanar que el/la professional havia de participar en un projecte d’intervenció social, no en un àmbit terapèutic (teràpia individual), vaig trobar algunes entrevistes centrades en una intervenció en l’àmbit de la psicologia clínica o terapia ocupacional que feien intervencions centrades en una persona.
En relació a l’entrevista i el guió:
Alguns guions presenten formulacions de preguntes tancades (resposta si o no) que no ajuden a que la persona entrevistada pugui desenvolupar una resposta més extensa, amb més explicacions/descripcions. Altres preguntes estan guiant la resposta, són masa directes o implícitament contenen una resposta. Per exemple:
“Les decisions que es prenen, es fan de forma bilateral juntament amb la població intervinguda, o de forma unilateral per part de la Fundació?”
“La Fundació té una relació amb els subjectes objecto de la intervenció horitzontal on elles formen part de tot el procés d'intervenció en la decisió dels assumptes o problemes que abordar i les formes més idònies de fer-ho?”
Algunes persones van preguntar directament demanant a la persona entrevistada si la intervenció era tradicional i participativa i van intentar explicar el que volia dir cada tipus d’intervenció: “¿Crees que a la hora de realizar las intervenciones sociales con que perspectiva te sientes más identificada con la tradicional o en cambio más con la participativa?”. No es tractava d’explicar sinó d’escoltar el que la persona entrevistada describia, analitzaba, respectant les paraules que ell/a mateix/a feia servir sense imposar cap tipus de concepte o classificació prèvi.
En relació a les tensions (pregunta 3), també he trobat algunes preguntes massa dirigides o donant les alternatives de resposta: “¿Con que problemas te sueles encontrar a la hora de realizar tu trabajo? falta de subvenciones, poco personal, falta de medios, recursos económicos, etc.”
Un guió ha de contenir preguntes, s’havia de redactar la manera en que es formularien les preguntes en l’entrevista de manera clara, sense imposar significats ni respostes.
S’ha valorat positivament els guions estructurats segons un ordre temàtic, en blocs. S‘ha valorat també el fet de donar-li la possibilitat a la persona d’explicar-se més extensament sobre un punt que, inicialment no estava previst al guió (flexibilitat en el procés de l’entrevista).
En relació al desenvolupament de les respostes:
Pregunta 1
En general s’ha fet un bon resum, parafrassejant o fent ús de cites de l’entrevista o informació de la web de l‘entitat. Es va valorar positivament l’esforc de síntesi en la descripció del problema social sobre el qual s’intervé, els objectius i accions que es duen a terme.
Algunes respostes van oblidar afegir l’explicació del per què s’havia escollit aquesta entitat o projecte, com a exemple d’intervenció social. En altres PACs es va observar (i valorar positivament) una detallada explicació que va incorporar i integrar elements teòrics i crítics per a justificar l’elecció.
Pregunta 2
En l’anàlisi de com es dóna la participació en el projecte analitzat i a quin tipus de participació respon el projecte tenint en compte els conceptes teòrics que hi ha als materials, es va observar que algunes respostes no mostraven una comprensió de la complexitat del terme “participació” (veire missatge que vaig penjar al tauler sobre aquest tema).
Sovint, la participació, malgrat ser un concepte mencionat en moltes entrevistes, representa una idea que es materialitza amb importants limitacions, i per tant, no correspon a la participació tal i com s’entén des de la perspectiva participativa. Això es veu quan, per exemple, es diu que la participació en realitat “queda circumscrita a certes fases del procés i no en la seva totalitat de la intervenció“ o quan es fa l’observació de que “la persona intervinguda es limita a participar en les activitats específiques dissenyades pels experts“.
En alguns casos es va considerar que es tractava d’una intervenció participativa quan els/les professionals feien reunions i treball en equip però no es va considerar la veu i participació de la persona intervinguda: es una intervenció participativa perquè “aparecen una variedad de actores que forman parte de la intervención (agente social, trabajadora familiar, trabajadora ocupacional). Antes de comenzar con la intervención se realizó una reunión entre todos para realizar un intercambio de objetivos y de esta forma conseguir que la intervención sea lo más eficaz posible para el usuario por lo que las ideas y los recursos en este caso son compartidos”. Si us fixeu, l’usuari no té veu i no forma part activa en la presa de decisions. Malgrat aquesta invisibilitat i manca de veu, es descriu en l’entrevista (i no es qüestiona en la PAC2) com una intervenció participativa, perquè “se tiene en cuenta la opinión del usuario en todo momento “se pueden hablar las cosas”, “son intervenciones muy cercanas”. El que és greu en aquest cas, es que no s’hagi qüestionat aquesta noció de “participació” considerant les lectures que tenieu.
En aquest fragment, per exemple, es veu que hi ha claredat per distinguir què implica l’idea de participació des de la perspectiva participativa: “es veu que els usuàris són un grup que té importancia per als diferents professionals i que es consideren les seves necessitats però aquests no prenen cap tipus de decisió directament. No es pot dir, per tant, que els intervinguts generen coneixement legítim sobre la seva pròpia situació”.
L'objectiu de “fomentar l'intercanvi i el diàleg entre les diverses cultures” i fer servir en la intervenció l’ús del terme “apoderament”, per tal d’arribar a una suposada autonomia, no fa necessàriament que la intervenció sigui participativa.
El treballar “a la trinxera, trinxera” amb un “nivell molt baix d’exigència per accedir-hi, només el fet de no tenir llar i que hi hagi espai al centre” no implica necessàriament que es tracti d’una perspectiva participativa. Si aquestes descripcions van
socialment hegemònics“. Per aquest motiu es fa èmfasi en que no és suficient el principi de participació sinó esta acompanyat (“cofuncionament“) de els principis de problematització, reflexivitat i empoderament, per a poder generar els espais de pensament crític i de transformació social que persegueixen les perspectives participatives d’intervenció social.
Per justificar que l‘entitat fa servir la perspectiva participativa a vegades es menciona la reflexivitat en el sentit de “la participació o cooperació de molts agents socials“ o s’entén com sinònim de reflexió conjunta. La reflexivitat és un concepte més complexe que implica una revisió permanent de les formes d’intervenció. Això suposa un trencament de la distinció entre subjecte interventor/objecte intervingut que converteix les accions/intervencions en objecte d’anàlisi, “obrint la possibilitat de construir els signficats sobre el que és digne de ser transformat de manera intersubjectiva“.
En relació al que es demanava respecte a sota quin paradigma emmarcaries la intervenció que has analitzat, en algunes respostes es va esmentar la problematització com un procés que ha d’estar present en relació a la perspectiva participativa. Efectivament, aquest és un dels pilars fonamentals de les perspectives participatives, juntament amb la reflexivitat, empowerment i participació. Les perspectives crítiques es basen en el principi de cofuncionament, és a dir, aquests quatre pilars han d’estar presents per a poder generar espais de pensament crític i de transformació social.
La problematització es basa en l’idea de qüestionar en tot moment el caràcter natural i inamovible de les explicacions,“la manera natural de veure les coses“, és a dir, els discursos que imperen i dominen, les narratives hegemòniques al voltant de certs temes, la manera en que s’ha construit un problema social, etc.
També hi ha respostes que van esmentar la manca d’horitzontalitat, la jerarquització present en el binomi interventir/intervingut en la perspectiva tradicional. En aquest cas el coneixement expert té la capacitat de definir les rutes d'intervenció, els àmbits problemàtics, defineix on es troben les suposades necessitats de les persones intervingudes mitjancant l'ús de procediments i protocols que encasellen a les persones segons criteris que han estat definits des de el lloc de l'experticia. Caldria recordar, doncs l’efecte que els discursos científics tenen a l’hora de produir règims de veritat, “sistemes d’enunciació que donen compte del món i ens revelen la «realitat tal com és»“ (p.9 mòdul sobre les perspectives participatives). En aquest context, la problematització implica establir una relació crítica amb les explicacions socialment predominants “amb l’objectiu de dissipar el caràcter pretesament natural de la manera en què certs problemes socials han estat construïts, problematitzar implica analitzar críticament els discursos, les pràctiques i institucions socials que en diversos contextos historicosocials han contribuït al fet que un problema social hagi estat definit d’una manera i no d’una altra“ (p. 10).
Pregunta 3 , relacionada amb assenyalar les tensions que travessa la intervenció social (veure punt 2 del mòdul 4) es va destacar en alguns casos la flexibilització i externalització, de la intervenció social i, fins i tot, de la privatització que es duen a terme.
Es demanava justificar la resposta amb fragments de l’entrevista. Un fragment senser d’una entrevista no pot ser considerada en si mateixa una resposta o exemple d’una tensió, aquest fragment s’ha de comentar, explicar, ha de donar suport al
desenvolupament d’una idea, mai fer-la servir com un exemple de tensió sense fer cap tipus d’intervenció vostra.
Vaig trobar algunes dificultats especialmente en la comprensió de les tensions derivades de la precarietat i la necessitat de flexibilitat. En aquest context, quan es parla de flexibilitat, ens hem de situar en el marc de les tensions derivades de la mercantilització de la intervenció social i del neoliberalisme. No es tracta, per tant, de la flexibilitat d’adaptar-se a les demandes dels/les usuaris/es: “Aquesta flexibilització no reverteix en un acostament entre subjectes i objectes de la intervenció, sinó que redunda en l’exterioritat i la verticalitat: els recursos apareixen i desapareixen en funció de necessitats conjunturals i massa sovint els professionals arriben i se’n van abans de poder assabentar-se del que passa, de crear relacions de confiança o de convertir-se d’alguna manera en punt de referència per a algú”. (Mòdul 4, 2.3. Tensions derivades de la precarietat i la necessitat de flexibilitat, pàg. 26). Aquest tipus de tensions constitueixen un impediment per a mantener una continuitat i fer un seguiment, a més té conseqüències a nivel de la qualitat del treball que s'ofereix i d’inseguretat constant per acomiadaments.
S'ha valorat l'anàlisi sobre les tensions relacionades amb el tipus d'intervenció, és a dir, si es fa en funció de les causes o les conseqüències dels problemes. Es menciona en alguns casos (quan s'esta davant d'una intervenció des d'una perspectiva tradicional), com es fa un esforc per a intervenir sobre les situacions concretes en què apareixen les conseqüències (prevenció situacional) d'un problema en una línea més orientada al control social i no a la transformació de les desigualtats.
En relació a les tensions derivades de l’arbitratge en la concessió de recursos, la mercantilització i la neoliberalització es posa un altre cop en evidència en algunes respostes en relació a la pràctica de la intervenció social. El que s'anomena com a "prestacions universals" pràcticament no es veuen. El que apareix a les entrevistes i - no sempre es mencionan en les vostres respostes com a part d'una de les tensions que travessa la intervenció social- són les ajudes i prestacions diferencials en funció de situacions concretes dels subjectes i de l’existència o no de pressupostos. Les prestacions estan delimitades i han de ser focalitzades en grups concrets i limitats que compleixen els requisits que es demanen. Els professionals i tècnics han d'assumir com a experts (recordar la noció de poder/saber de Foucault) per decidir des de un lloc de superioritat (relació jerarquitzada) qui serà el destinatari dels recursos, activitats, programes.
En algunes respostes es va establir una relació amb la pel.lícula “Jo, Daniel Blacke” que va mostrar una integració de coneixements. Es va mencionar la burocratització i la tendencia a la gestió de recursos (perspectiva neoliberal) evitant una mirada global, integral, multidimensional de la persona considerant el seu context (es va valorar positivament aquest diàleg amb el contingut de la PAC1).
Algunes respostes van destacar el paternalisme i assistèncialisme de les intervencions com un espai de tensió en el sentit de que la intervenció social es constitueix com un espai de control on es jutja, avalúa controla constantment a l’usuari. Aquest tipus de pràctiques fan que la intervenció social es situi en un espai de control, jutjant i valorant si els destinataris compleixen o no els criteris que es demanen apropant la intervenció social al terreny del model caritatiu-assistencial (veure pàg 26 del mòdul 4). Les persones que estan en situació de sol·licitar prestacions estableixen una relació de depèndencia en funció del que es demana i de com exhibeix i explica la seva història segons uns paràmetrs determinats.
ontològica i epistemològica on s’explica de quina manera es tenen en compte els coneixements de tots els agents que formen part de la intervenció en les intervencions participatives.
Fer servir metodologies participatives o grupals tampoc és el que defineix una intervenció com a participativa.
El fet que hi hagi un “diàleg” entre la persona interventora i la persona intervinguda no significa automàticament que s’estableixi una relació horitzontal entre elles. El diàleg es pot donar entre persones que ocupen diferents posicions i no significa que es trenqui la jerarquia de coneixements que hi ha establerta.
No hi ha intervencions “mixtes”, que utilitzin el model participatiu en algunes fases i el tradicional en altres, o que estiguin “a cavall entre les dues perspectives”, com heu dit algunes de vosaltres. Les dues perspectives parteixen de posicions epistemològiques diferents i, per tant, parteixen d’una definició diferent del “problema” sobre el que es vol intervenir i les possibles solucions. Per a considerar que una intervenció és participativa ha d’estar dissenyada des del principi com a intervenció participativa, és a dir, ha de seguir les fases que hi ha al mòdul 3 dels materials: preintervenció (amb una problematització: no assumir de manera acrítica la demanda), familiarització, mapatge, divulgació del projecte, diagnòstic participatiu, avaluació participativa, etc. I ha de comptar amb un equip interventor format per agents interns i externs.
Cordialment,
Nicole Schmal Cruzat
Consultora Avaluació i Intervenció Social
Observacions generals:
En la descripció que heu desenvolupat a vegades es reprodueix una construcció de la població, grup o persones intervingudes en termes de “carències“, “mancances“, “necessitats“. En aquest sentit hem de tenir present el no reproduir ideas, construccions de l’altre en termes estigmatitzadors o en termes de limitacions. Aquesta idea sempre implica un biaix (mirar des del el que és correcte i bo), implica també pensar que hi ha una altre persona que l’ha de donar alguna cosa que l’altre persona no en té, estableix una relació de desigualtat, de poder, jeràrquica, de dependència i una valoració i rols determinats de cadascuna de les persones que estan involucrades en una relació d’aquest tipus (reprodueix el binomi expert/intervingut).
El mateix perill existeix quan es reprodueix el discurs d’algunes entrevistes com si fós un fet inqüestionable, per exemple quan es diu que el principal obstàcle en un projecte d’intervenció és “la manca de participació de la gent gran és dóna perquè està acostumada a l’aillament“. Si us fixeu s’esta parlant des d‘una perspectiva parcial que s’hauria de problematitzar.
Vaig trobar a faltar una lectura i un anàlisi més transversal de l’entrevista, és a dir, no només de les preguntes directes sinó considerant la totalitat de les respostes i la relació entre les diferents respostes.
En aquesta sentit, resulta interessant observar algunes contradiccions en les entrevistes que no s’han fet servir en les respostes. Per exemple, com en l’avaluació del projecte es pensa en termes individualitzadors (proves diagnòsiques, per exemple) i abans s’havia dit que es considerava la participació dels col.lectis implicats.
Vaig trobar a faltar un exercici de problematització del contingut de les entrevistes. Quan la persona entrevistada autonanomena el seu discurs i les seves pràctiques com a “critiques”, s’ha de veure en quin sentit esta parlant i si, considerant tot el que heu après a la PAC1 i als materials de lectura, efectivament es podria considerar que les intervenciones que es fan des de X entitat són efectivament participatives, per exemple. He vist contradiccions en les entrevistes que no van ser captades posteriorment en l’anàlisi i que podien haver enriquit molt les vostres respostes. Per exemple, es diu que el discurs de l’entitat X es construeix sobre una base crítica però les intervecions són individualitzadores i normalitzadores, en les seves pràctiques/ accions no es considera les condicions estigmatitzadores en les que certs col.lectius conviuen.
En alguns casos vaig trobar a faltar més relació i diàleg entre la pregunta 2 i la 3. A vegades es descriu la perspectiva com a participativa però quan es descriuen les tensions apareixen elements que denoten un tipus d’intervenció amb elements de les perspectves més tradicionals.
En algunes PACs es fan servir textos que es citen però posteriorment aquests no queden reflectits en la bibliografia.
Els criteris de citació (recordeu que heu fet servir els criteris de l’APA) no sempre els he vist reflectits. No oblideu fer-los servir.
Les respostes de la PAC han de seguir l’ordre i els títols dels apartats/preguntes que s’han establert, no s’han de presentar com un redactat únic en el que no es pot fer la distinció entre cada pregunta. Això dificulta molt la revisió perquè no resulta clar quan acaba i quan comenca una resposta.
He tingut alguns problemes amb els arxius de les entrevistes que algunes persones m'heu fet arribat. Alguns d'aquesta arxius no els he pogut obrir. M'he contactat amb cadascuna d'aquestes persones i l'he comunicat aquesta situació. És important no fer servir caracters rars en els noms dels arxius.
Cordialment,
Nicole Schmal Cruzat
Consultora Avaluació i Intervenció Social
