Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Psicobiologia I, Profesor: Sara signo, Carrera: Psicologia, Universidad: URL
Tipo: Apuntes
1 / 25
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
El treball que teniu entre mans consisteix en un recull de totes les activitats realitzades a les classes de petit grup de l’assignatura de Psicobiologia. Trobareu tan reflexions sobre documentals, activitats pràctiques basades en casos reals i, fins i tot, l’anàlisi d’una dissecció de cervell de vaca.
Els objectius personals proposats en la realització d’aquest treball són diversos. Primerament adquirir les competències bàsiques que es proposen des de l’assignatura. A més a més, saber relacionar la teoria que s’explica a les classes de gran grup, als articles proporcionats per la professora o als documentals visualitzats amb les pràctiques o reflexions personals.
Així mateix, també m’agradaria adquirir capacitat crítica de forma individual, demostrar capacitat d’anàlisis i síntesis, així com ser capaç de resoldre conflictes i entrelligar diferents conceptes relacionats amb el cervell. Per últim, però no menys important, gaudir de la tasca per tal d’adquirir competències personals com a futura Psicòloga.
Per tant, és lògic que si els humans posseïm diferents tipus de memòria, també existeixen diverses proves per tal que qui ho desitgi pugui comprovar o descobrir en quin estat es troba cadascuna. Aquests tests es basen en activitats que recorren les diferents capacitats humanes per tal d’obtenir resultats i proposar millores, si fos convenient, de forma més acurada.
Cal dir que, independentment de l’edat, l’obtenció d’un resultat no equival a una xifra immillorable o estàtica. Els subjectes poden realitzar les activitats o tests tantes vegades com ho desitgin, així com altres proves d’entrenament, per tal de progressar en la qualitat de la seva memòria, tant a llarg com a curt termini. El més habitual és que es cronometrin o s’anotin els resultats, perquè els participants puguin superar diversos nivells a mesura que obtenen pràctica.
Aquest tipus de proves són molt útils per detectar si algun pacient pateix un deteriorament cognitiu. Per saber quins són els punts febles i els punts forts, els psicòlegs realitzen una prova anomenada Screening (o SCIP-S) específicament dissenyada per detectar els principals dèficits cognitius i/o si hi ha l’existència d’una malaltia mental.
El Screening consisteix en cinc proves breus que exploren la memòria, l’atenció, la funció cognitiva i la velocitat de processament. Els resultats permeten obtenir un perfil de la persona a partir de la puntuació obtinguda. Segons el barem de població a la qual pertanyin en funció de l’edat i el nivell educatiu, així com altres barems més específics per pacients psiquiàtrics amb esquizofrènia o trastorn bipolar. Finalment, els resultats ofereixen a l’especialista observar si hi ha algun tipus de mancança cognitiva.
A partir de la prova anomenada Ray Auditory Verbal Learning Test s’evalua una gran diversitat de funcions concretes com la memòria auditiva-verbal a curt termini, la tassa d’aprenentatge, les estratègies que cadascú utilitza per aprendre, la interferència en aquest procés, la presència de confusió en la memòria, la capacitat de retenció d’informació i les diferències entre aprenentatge i recuperació. El procediment de la prova és el següent: el subjecte rep una llista amb una serie de paraules (unes 15), han de ser capaços de memoritzar-les i escriure-les. Aquest procediment es repeteix cinc cops.
També existeix la Prova de Memòria de Wechsler que consisteix en un bon estudi que avalua tots els tipus de memòria. La WMS-IV està formada per un conjunt de set proves:
memòria lògica, parells de paraules, dissenys, reproducció visual, suma espacial, span de símbols i test breu amb l’objectiu d’aconseguir una avaluació sobre l’estat cognitiu (Brief cognitive status exam, BCSE). La durada d’aquest conjunt de proves és de tres hores.
Però… què fa que una informació perduri més o menys en la nostra memòria? Existeix un mecanisme cerebral, més concretament un neurotransmissor anomenat dopamina que fa de responsable en el procés. Aquest senyal química actua en el cervell sintetitzant i controlant la duració de la memòria. La dopamina actua en l’hipotàlem, la regió cerebral on es formen moltes de les memòries dels humans i dels animals, i d’aquesta manera fa que la informació perduri en el temps. Així doncs, la pèrdua de memòria pot tenir molts problemes darrere on la dopamina es vegi alterada. Malalties i trastorns com les depressions, l’estrés, l’esquizofrènia, trasotorns de bipolaritat, l’hipotiroïdisme, el Parkinson o el TDAH entre d’altres, poden ser algunes de les causes.
Encara més, els científics han descobert que la cocaïna, l’heroïna, l’alcohol i altres drogues actuen com bloquejadors de l’eliminació de la dopamina en la sinapsi. Per tant, l’acumulació de dopamina amplifica el senyal de les neurones receptores i bloqueja el procés normal de reciclatge. El resultat d’aquesta acumulació magnifica i exagera els afectes de plaer de la cocaïna, però també perjudica la memòria.
Després de visualitzar el documental sobre Clive Wearing anomenat “L’home amb set segons de memòria” un s’adona de fins a quin punt podem ser presoners de la consciència. Aquest vídeo reportatge explica la vida d’un conegut músic britànic que l’any 1985 va patir una encefalitis produïda per un herpes simple de tipus 2. Aquesta malaltia el va afectar greument la seva capacitat per recordar, fins al punt de no poder emmagatzemar informació en una durada més llarga de set segons.
Tanmateix, l’espectador pot observar com aprenentatges obtinguts a la infantesa no s’han vist afectats: en Clive pot parlar, tocar música o escriure. Però en canvi, li és impossible mantenir records d’experiències, persones o dates concretes. Però, tot i les dificultats sorgides arran d’aquesta pèrdua de memòria, també es pot observar com el protagonista
A partir de la sortida al Cosmo Caixa vaig descobrir tres temes principalment: la vida humana (la part més biològica de la sortida), la relació entre el cervell i el llenguatge (la part més relacionada amb la psicologia i la neurociència) i les diferències cerebrals dels nostres avantpassats (la part més històrica però en relació amb la psicologia i la neurologia). A continuació s’exposa allò més rellevant i interessant.
Per poder comprendre com funciona el cervell és imprescindible, com a psicòlegs, saber què és la vida. Un ésser viu és un sistema que intercanvia matèria, energia i informació amb l'exterior. Aquests processos es duen a terme gràcies a l’existència de les cèl.lules: les unitats fonamentals les quals donen vida a tots els éssers. Així doncs, les cèl.lules presenten una estructura força complexa: consten d’una membrana que envolta i protegeix la cèl.lula, però que permet que l’aigua i els nutrients la travessin per tal que l’ alimentin; a dins d’aquesta membrana hi ha un líquid anomenat citoplasma, on es troben diferents orgànuls i el nucli; els orgànuls són petits òrgans amb diferents funcions, i el nucli és l’encarregat de dirigir aquestes funcions. Les funcions de la cèl.lula poden ser diverses: alimentar-se, coordinar moviments o reproduir-se. Però, també s’ha de tenir en compte que hi ha cèl.lules que no presenten aquesta última part, d’aquestes se’n diu cèl.lules procariotes (un exemple en són els bacteris) mentre que, pel contrari, les que si presenten nucli s’anomenen eucariotes.
D’igual forma, també existeix una altra classificació: segons el nombre de cèl.lules que hi hagi en un èsser viu. Hi ha organismes que només estan formats a partir d’una única cèl.lula i s’anomenen organismes unicelulars. En canvi, els organismes superiors estan formats per un munt de cè.lules al seu interior. Cadascuna d’elles du a terme funcions especialitzades i, a més, estan unides per complexos sistemes de comunicació, per tal de donar vida a organismes pluricelulars.
A la visita al museu vam poder descobrir l’existència del parameci, del grup dels Ciliats, observable a partir d’un microscopi. S'anomena així perquè tot ell està proveït de cilis i en ell s'observen perfectament tots els orgànuls interns. Alhora, també se’ns informava de quelcom força conegut: algunes cèl.lules s'especialitzen com a cèl.lules nervioses (en els
organismes pluricel.lulars, més concretament en els humans i els animals) i centralitzen la coordinació de l'activitat de l'organisme.
Quelcom curiós que gaudeix el museu és l’experiment anomenat "Bàscula de bacteris". Consisteix en una bàscula que calcula el teu pes i, a més, t’informa de quina part del pes correspon a la fibra bacteriana que habita en tu. Els bacteris habiten en nosaltres perquè el cos és un entorn favorable pel seu desenvolupament gràcies a l’aportació de nutrients i els nivells estables de pH i temperatura. Però és important no alarmar-se, ja que per nosaltres també són útils: serveixen per defensar-nos de bacteris més virulents que ens provoquen infeccions.
A més a més, ha estat interessant recordar el valor del DNA (àcid desoxiribonucleic), la molècula de la vida. En el cas dels humans, cada cèl.lula del nostre cos conté fins a 46 cromosomes. Tot aquest material construeix el genoma d'un individu, és a dir, la seqüència de nucleòtids que especifiquen les instruccions genètiques per al seu desenvolupament i el seu funcionament. Aquestes dades són transmeses de generació en generació, de pares a fills. Així doncs, com a psicòlegs, és important tenir sempre en compte que algunes malalties mentals són transmeses de pares a fills a causa de la seva presència en el DNA i que, per tant, coneixent aquesta herència hom pot prevenir i ajustar millor un diagnòstic.
Un cop finalitzada la part més biològica dels éssers vius ens endinsarem en la part més cognitiva de l’ésser humà. En l’exposició “Talking Brains” vam descobrir el lligam entre la parla i el cervell. El llenguatge projecta els nostres pensaments i ho fa possible a partir d’un òrgan complex que és el resultat de milions d'anys d'evolució: el cervell lingüístic. Aquesta part del nostre cos, doncs, ens fa ser qui som, ens identifica com humans.
Com s’ha vist, el llenguatge és una singularitat de la nostra espècie, i es comença a desenvolupar en el fetus. Aquesta capacitat cognitiva creix en el ventre de la mare així com ho fan els braços del nadó. Això és possible gràcies a algunes estructures del cervell. Però hi ha altres versions abans d’arribar a l’ésser humà actual que no posseïen un sistema tan avantatjat com l’actual, i que per tant no utilitzaven el llenguatge. A la prehistòria no es comunicaven de la mateixa manera que ho fem nosaltres en l’actualitat.
El cervell dels ximpanzés té algunes parts comparables a les parts lingüístiques del nostre cervell, ja que són animals sofisticats. Però tot i això no tenen llenguatge. Arran d’aquesta dada sorgeix una pregunta clau: com el vam desenvolupar nosaltres? Fa 8 milions d’anys deixà d’existir l’avantpassat comú entre els primats i els éssers humans, la mida i l’estructura del cervell del qual no és la mateixa que la dels humans evolucionats, hi ha innovacions. Però com els dos objectes d’estudi que ens interessen no deixen fòssils és complicat descobrir com ha estat el nostre procés evolutiu vers aquests. Però si sabem que el llenguatge tal com el coneixem és molt recent: una activitat simbòlica d’abans de fa 80.000 anys.
Per últim, també he descobert els diferents tipus d’intel.ligència: la simbòlica, l’ adaptativa, la flexible, la rígida i la núl.la. La intel.ligència simbòlica té com a protagonista l'home, ja que és capaç de representar, dibuixar, conèixer, comparar, associar o classificar, entre altres moltes coses; i dóna valor a l'art, la filosofia, la religió i la ciència. El coneixement abstracte és l'assoliment de la intel.ligència amb la qual es pot planejar i projectar, essent capaços de planificar la incertesa. Els humans inventen i fan servir símbols per ampliar la seva memòria i per aconseguir comunicar-se. El llenguatge humà ha evolucionat per representar mentalment objectes, situacions o idees. Així construïm la forma de coneixement més potent per lluitar contra l'atzar que és la ciència.
Ara bé, la intel.ligència adaptativa té com a protagonista el gos, qui adapta la seva conducta segons el seu instint. Però no tots els vertebrats són capaços de modificar les seves
actuacions, les vaques per exemple. Per altra banda, la intel.ligència flexible la pot representar el pop. És un animal que pot optar per aconseguir un pla B si el seu pla A falla, és a dir, és capaç de millorar la seva independència des de la incertesa. A més, la intel.ligència rígida pren com a mostra la formiga. Com que el seu comportament està predeterminat genèticament, és un ésser que no sorprèn, ni improvisa, ni s’inventa; i com ella, la majoria dels éssers vius. Té un sistema nerviós senzill i la seva resposta als estímuls és automàtica, és a dir, actua per instint. Per últim, una pedra representa la forma d’intel.ligència nul.la, ja que pot rebre alguna informació sobre un canvi en el seu entorn, però no pot ni processar-la ni actuar en conseqüència.
A l’epidèmia dels anys 20 aproximadament un milió de persones van perdre la vida, mentre que altres milers d’afectats van sobreviure amb greus seqüeles, a més a més de les ja esmentades: immobilització corporal, impossibilitat de parla o el coma, fins i tot. Per altra banda, aquelles persones que presentaven millores o aconseguien recuperar-se varen adquirir símptomes similars a la malaltia de Parkinson, amb alguna diferenciació.
Encara ara no s’ha trobat un tractament específic per tal que sigui possible la guarició total. Però, com es veu a la pel.lícula, amb la L- Dopa (el precursor de la dopamina), els pacients que pateixen encefalitis letàrgica experimenten una recuperació quasi bé total de la seva vida anterior a patir la enfermetat. Però aquesta millora és només temporal.
La relació que mantenen els diferents membres de l’hospital és força peculiar. Quan el Dr. Sayer arriba al centre, els metges veterans se’n riuen d’ell per les teories positivistes inicials que planteja sobre els pacients. Pensen que no serà capaç d’obtenir grans fruits perquè tota la seva experiència laboral anterior ha estat vinculada a laboratoris, i no pas al contacte amb humans. Des del principi de la pel.lícula es pot observar com l’aliança entre els metges no és gaire forta: els companys de professió no es recolzen mútuament i tampoc confien en les possibilitats de millora dels malalts.
En analitzar alguns dels interns, el Dr. Sayer, descobreix que la millora és possible: la Lucy pot caminar sempre que el seu camp visual sigui complet i en Leonard presenta un electroencefalograma amb activitat cerebral quan escolta el seu nom. Així, li planteja aquests resultats a la resta de companys per tal que li permetin provar la droga L- Dopa amb l’últim pacient i intentar millorar la seva condició vital. Finalment, accepten el nou tractament.
Però, tot i la tensa relació entre els metges, els altres professionals que treballen amb el Dr. Sayer com infermers i vetlladors col.laboren amb ell de molt bon grat i l’ajuden a fructiferar les seves propostes per tal que els malalts progressin. Són ells qui contribueixen econòmicament per tal d’adquirir la droga miraculosa i qui, posteriorment, recolzen els pacients a l’hora de realitzar activitats bàsiques pel seu desenvolupament òptim com caminar, llegir o conductes d’higiene.
L’espectador també s’adona de com és d’important el suport familiar en aquests casos. Tot i que algú no pugui respondre, ja sigui amb paraules o amb comunicació no verbal, no vol dir que no pugui sentir l’amor que hom li transmet. En el cas d’en Leonard, quan ell cau malalt, la seva mare és essencial per a la seva supervivència: el cuida, el recolza, li dóna amor, vetlla per ell, l’ajuda a créixer inte.lectualment en la mesura del possible llegint-li llibres així com escoltant música junts. És gràcies a aquests sentiments i estimulacions que el Dr. Sayers aconsegueix descobrir que els pacients amb encefalitis letàrgica estan vius per dins, quan el pacient protagonista li transmet que se sent com la pantera de Rilke.
Per acabar, és Oliver Sacks (1933-2015) el neuròleg i escriptor britànic en qui la pel.lícula s’ha basat per ser creada a partir de la seva experiència real a l’Hospital Beth Abraham per a malalts crònics d’encefalitis letàrgica, immòbils permanents durant els últims trenta anys.
És a la seva obra Awakenings (1973) on, a partir de la seva observació, s’adonà que eren capaços de reaccionar de forma motora durant breus períodes de temps, com si de reflexos es tractes. Així doncs, i després de descobrir la L- Dopa en un congrés sobre el Parkinson, decideix administrar-la. Els resultats varen ser sorprenents: disminució o desaparició de totes les seqüeles que patien relacionades amb la parla i el moviment, sobretot. Però malauradament, aquestes millores només foren temporals, ja que amb el temps les dosis necessàries eren molt altes i els efectes secundaris eren greus. A més, amb el pas del temps, la degradació neuronal dels pacients prossegueixen, i és més difícil per l’organisme convertir la L- Dopa en dopamina. Així doncs, els efectes poc a poc van desapareixent, i els pacients retornen al seu estat letàrgic.
Finalment, i amb les diverses obres de literatura de Sacks hom pot observar humanitat i esperança en la seva narració. “La neurologia ha de tractar pacients abans que malalties, ja que en realitat són viatgers perduts en terres inconcebibles” (1973). Proposa que s’ha de tractar a les malalties cerebrals tenint en compte les circumstàncies i característiques personals de cada pacient en concret.
Els punts blaus de la imatge que es troba a la dreta envolten el cos callós del cervell en els dos hemisferis. A sota, envoltat per punts blancs, es troba la protuberància, però vista per la part posterior. Finalment, identificat amb un punt verd, podem observar el ventricle de l’hemisferi esquerre, per sobre del talam.
Després d’investigar amb el cervell sencer vam separar els dos hemisferis fent un tall sagital. En aquesta imatge s’observen diferents lòbuls: el punt rosa identifica el lòbul temporal, el verd el lòbul frontal i el lòbul parietal queda just en la part superior de la imatge. Per altra banda, també és visible el cos callós, identificat amb el punt taronja. Els punts blaus que s’observen a l’altre hemisferi identifica un dels girs.
En les dues imatges superiors es pot observar el cerebel gràcies a un tall sagital. En la primera imatge, el tall ha estat produït fins a topar amb el tronc encefàlic. A més a més, en la segona foto es pot distingir a la perfecció la substància blanca, identificada amb un punt taronja, de la substància gris, identificada amb un punt gris.
Per acabar, també m’agradaria mencionar que vam descobrir els tres tipus de talls a realitzar en la producció d’una dissecció:
informació del sistema olfactori són les circumval·lació semilunars i ambientals i algunes parts del cos amigdalí. Arribats a aquest punt sorgeix un dubte: de què s’encarreguen les altres parts, doncs?
El sistema límbic és una xarxa plena de dades per on circulen poderosos fascicles de fibres. La més densa s’anomena cíngol i uneix la circumval·lació del cos callós amb l’hipotàlam. Aquesta part, juntament amb el subícle adjacent es comunica amb els cossos mamilars a traves del trígon cerebral. Els cossos mamil·lars emeten fascicles robustos als nuclis del talam, i des d’aquí les fibres nervioses es dirigeixen a la circumval·lació del cos callós a través de la corona radiada. Així es tanca el circuit neuronal que va descriure James W. Papez (1883-1958). L’autor afirma que és en aquest punt on es construeixen les emocions.
Però, no és del tot correcte, ja que els cossos mamil·lars i el nucli del talam no s’ajusten a la definició del sistema límbic de Broca perquè formen part del diencèfal. Papez, que deia que la missió del circuit neuronal (que configura una xarxa plena de dades) era la configuració de les emocions, tampoc encerta en la definició, doncs. El més interessant és com els científics descobreixen l’error: gràcies a pacients que mostraven una interrupció en el circuit com a conseqüència d’un traumatisme o una malaltia. Aquests individus no només patien transtorns emocionals, també de memòria autobiogràfica ja que no aconseguien recordar dades personals, telèfons, direccions…
Aquest tipus de trastorn s’anomena Amnèsia anterògada que consisteix en la pèrdua de memòria immediatament anterior a l’accident. En aquest moment podem identificar l’errada de Papez: el seu circuit no representa el centre de les emocions, sinó el de la memòria a curt termini. Però cal mencionar que l’article remarca que tot el cervell és límbic.
Adjunto el següent esquema que vaig realitzar jo mateixa per tal d’exposar aquesta complexa estructura i descoberta de l’error a classe, amb la finalitat de facilitar la comprensió i acompanyar l’explicació.
Per tant, es pot concloure amb la següent definició: el circuit de Papez és un conjunt d’estructures nervioses situades en el cervell, que formen part del sistema límbic i estan implicades en el control de les emocions. A més, s’identifica la circumval·lació de l’hipotàlem com la via d’accés més amplia, i l’escorça cerebral la zona que controla l’olfacte en alguns animals (escorça entorrinal). Aquesta mateixa zona envia fibres a l’hipocamp i, curiosament, són les primeres que es destrueixen en l’Alzeimer.
Des del cos amigdalí neix un segon circuit que també està vinculat a altres regions cerebrals. Així doncs, comença a tenir sentit totes les teories que es plantejaven anteriorment. Aquest circuit descobert està vinculat amb l’olfacte. Aquí es pot trobar la raó per la qual l’olor ens pot evocar moments dels records de forma més forta que no pas si entra en joc un altre sentit. Els senyals olfactòries sempre són filtrades pel sistema límbic abans de percebre-les.
Un cop analitzat aquest article, es va acompanyar amb la visualització d’un reportatge a l’aula. El reportatge comença agafant com objecte d’estudi la memòria espacial en taxistes de Londres i en músics. En aquests dos casos, persones adultes i no pas infants, es demostra que segueix existint l’aprenentatge. Així doncs, demostren la teoria de la plasticitat cerebral: les persones són capaces d’aprendre al llarg de tota la seva vida.
La política i les pràctiques educatives de les escoles tenen grans repercussions en la neurociència, ja que permeten observar el desenvolupament del cervell a partir de la tecnologia de neuroimatge, més coneguda com la ressonància magnètica. Així doncs, es poden obtenir diverses imatges del cervell des que hom és infant per observar quins canvis pateix durant tota la seva vida. Si bé és cert, existeix una etapa crucial: l'adolescència. En aquest moment un comença a desenvolupar la consciència d'un mateix, la consciència dels demés i pateixen canvis constants, tant per part de les seves hormones com per part del seu cervell.
En el reportatge hi ha una idea clau: l'edat no és un obstacle perquè sempre anem aprenent, al llarg de tota la vida, però de formes diferents, ja que tot canvia (com per exemple, la velocitat de les cèl.lules). Fins i tot el cervell canvia cada cop que aprèn alguna cosa nova. Abans es pensava que el cervell només és desenvolupava en la infància, però ara es coneix que està preparat per fer-ho fins que morim.
