¡Descarga Dret Administratiu y más Ejercicios en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity!
Lliçó 1. La formació i caracterització del Dret administratiu.
El Dret administratiu és el Dret propi de les administracions públiques. Estudia les relacions entre un particular i l’administració. És un Dret amb el que tenim una relació constant, ja que la nostra vida està intervinguda per l’actuació de l‘administració com a conseqüència de viure en una societat complexa i interconnectada. És el resultat de processos revolucionaris que limiten i controlen el poder i aconsegueix que els sacrificis dels ciutadans estiguin recompensats.
Sempre hi ha hagut administració, ja que si hi ha una organització, per poca que sigui, hi ha administració. Tot i així, el Dret administratiu no ha existit sempre, és molt recent. Suposa el sotmetiment de l’administració al Dret (a normes). Fins la seva creació, imperava el principi “rex legivus solutus” (el rei no està sotmès a llei), tan sols existia el Dret que regulava les relacions entre els particulars (era horitzontal, privat i domèstic). El rei tenia el domini eminent del territori (era propietari de l’Estat), el propietari, només en tenia el domini útil (concepció tributaria del Dret privat). Amb l’Estat de Dret neix el ciutadà, i amb ell, el Dret administratiu.
Durant l’època de l’Estat absolut (s. XVIII), els reis eren pacífics, gens despòtics, cuidaven al poble,... (per exemple, Carles III). Es deia que el rei era el principal servidor de l’Estat. Les seves polítiques afavorien als súbdits. Tot i així, el Dret no el subjectava.
Les revolucions burgeses aspiraven a la subjecció del poder al Dret. Nasqueren les constitucions, que afirmaven un contingut mínim que ha de ser respectat per tots els poders (drets fonamentals). L’Estat passà a fonamentar-se en la divisió de poders. Amb aquesta, es donà al poder judicial la potestat de solucionar els problemes entre ciutadà i administració, és a dir, que es limiten els poders públics. Neix la “negativa libertatis”, un espai de drets on no es permet la ingerència dels poders públics.
Per aconseguir un sotmetiment efectiu, no només calia una constitució, també feien falta mecanismes tècnics-jurídics que l’articulessin. L’any 1830, s’introduí la personalitat jurídica al Dret públic, gràcies a Albrecht, que plantejà aquesta idea en una recensió a un llibre de Gerber. Plantejà que seria convenient reconèixer personalitat jurídica a l’Estat, ja que per sotmetre’l al Dret, cal fer-lo un subjecte de Dret (s’ha d’operativizar). En altre cas, no pot contractar, no se’l pot demandar,... El Dret públic es nodreix del privat i l’adapta a les seves exigències. Fins que no neix (s. XIX), imperava la prudentia civilis (el rei s’ha d’autocontrolar). Hi havia llibres de consells per al rei (codis ètics voluntaris).
El parlament, el consell general del poder judicial,... no té personalitat jurídica, només es personificaren les administracions públiques.
Avui en dia encara existeixen espais que el Dret no pot controlar dins l’administració, però es creu que s’està progressant (segons aquesta afirmació, al corrupció és resultat d’un mal procés judicial). També se suposa que no es pot arribar a sotmetre tota l’administració. Aquests aspectes són els anomenats marges de discrecionalitat. A més a més, quan s’aconseguí jutjar a les administracions, no s’arribava a la fase executòria (en molts aspecte, segueix així), ja que es creu que es podria vulnerar la divisió de poders.
Els subjectes són administracions municipals, l’administració de l’Estat, les administracions autonòmiques, les administracions especialitzades (Banc d’Espanya, comissió de valors,...) i les administracions territorials.
Lliçó 2. El reglament administratiu
L’ordenament jurídic està conformat per diferents normes jurídiques de diferent naturalesa (no és monolític). Si aquestes normes no s’ajusten als principis de la societat, es canvien, ja sigui per un procés polític o mitjançant una revolució.
La jerarquia entre les normes administratives és: -Llei. -Reglament. -Instruccions administratives (no està clar que s’hagin de considerar normes). -Altres estàndards no legals.
Llei Reglament Obligatorietat Màxim grau. Menor però elevada.
Pot ser recorregut pels ciutadans (judici de legalitat). Precisió Reduïda. Incrementa la precisió legal i afegeix estàndards no legals.
Executa la llei. Actualitat Breu degut al lent procediment. Major, ja que és fàcil de modificar. Temps de tramitació Llarg. Curt. Vigència A més baix rang, menys voluntat de permanència. Eficàcia A més baix rang, més eficàcia pràctica.
-Reglament: Són la manifestació de la potestat normativa del poder executiu. Aquesta s’entén per: -Caràcter històric: el Govern hereta la potestat normativa que abans tenia el monarca. -Reconeixement constitucional i legal. -Utilitat.
Són una norma de l’administració. Aquesta, sobretot dicta actes administratius (no tenen caràcter normatiu). Es distingeixen els uns dels altres per tenir el primer vigència continuada (resolució) i el segon esgotar-se amb l’aplicació (convocatòria).
Per distingir unes normes reglamentàries d’unes altres, s’atén a una jerarquia segons l’òrgan que les ha dictat: -El consell de ministres dicta reals decrets i ordres ministerials (en l’àmbit de les CA, són decrets i ordres). -L’administració local dicta ordenances (ple) i resolucions (alcalde). -Les entitats reguladores (òrgans independents) dicten circulars.
L’autor del reglament és l’administració. No poden ser contraris a la llei. En general, la seva tasca és desenvolupar-lo o executar-lo. La potestat reglamentaria té reconeixement constitucional. A l’article 97 CE per al Govern, i al 106 CE, per les administracions. Els texts estatutaris reconeixen la potestat reguladora de els CA.
Els reglaments tenen molta importància pràctica, gaudeixen d’una gran difusió i concessió, són més pròxims als ciutadans i tenen requisits formals i materials.
El ciutadà pot recórrer i qüestionar la norma reglamentaria. La relació entre ciutadà i reglament es dóna: -Durant la seva elaboració: audiència i informació pública (si es dóna el cas). -Durant la seva aplicació: es recorre un acte i indirectament el reglament.
Segons l’article 129.7 de la llei 39/2015, quan la norma afecti a despeses públiques s’ha de supeditar als principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.
-Límits a la potestat reglamentària: En general només s’accepta el reglament secum legem. El reglament praeter legem (reglament independent) només s’accepta en cas d’autorització d’una administració, que no hi hagi reserva de llei o per qüestions d’actualitat. El reglament contra legem només és acceptable en Estat d’excepció.
Com que el reglament és la norma que sorgeix de l’administració, s’han d’estudiar els seus límits segons els tipus d’administració. No totes tenen la mateixa organització ni estructura, el que afecta a l’especialitat normativa. Les grans administracions (més fortes i comuns) són les administracions territorials. Són aquelles per les quals l’important és el territori i el que hi passa. Són: -Administració autonòmica: li interessa tot el que passa en l’àmbit de les CA (en l’àmbit de les seves competències). -Municipis. -Estat. A part, hi ha les administracions sectorials, per les que el territori és accidental, com les universitats o AENA.
Les administracions territorials són les fonamentals. S’estableix una gran separació entre administracions burocratitzades (jerarquitzades, no representatives) i no burocratitzades (representatives).
El parlament és poder legislatiu, el ple, és administració, és a dir, que les seves decisions poden ser impugnades davant d’un tribunal (principi de legalitat). És a dir, que les administracions locals, tot i ser representatives, són administracions. Per tant, tothom pot impugnar, per exemple, els pressupostos municipals, mentre que només els legitimats poden impugnar els estatals (no existeix un Dret parlamentari que subjecti al parlament). La legitimitat de l’administració autonòmica prové del parlament.
Des del punt de vista normatiu: -Administracions jerarquitzades: ho són l’Estat i les Comunitats Autònomes. El corrent descendent és el mandat i l’ascendent la responsabilitat. Són administracions no representatives, obtenen la seva legitimitat i sentit del parlament (de la seva representativitat). Són vàlids si executen o desenvolupen les lleus del parlament. -Administracions no jerarquitzades: local (alcalde, ple i comissió de govern s’articulen horitzontalment). No hi ha parlament municipal. Les normes del ple són reglamentaries que tenen cobertura representativa (la seva legalitat és autònoma). Té potestat normativa autònoma basada en l’autonomia municipal (no necessita llei prèvia). Té com a límits les competències municipals.
La divisió entre fins on és política i comença a ser professional s’ha mogut al llarg de la història. Al s. XIX, gairebé tot era polític (spoil System), mentre que més endavant, anà creixent la part professional (sistema professional).
El caràcter normatiu de l’Estat es deu a que desenvolupa la llei. El del municipi, a la seva representativitat. Regula espais vetats a altres normes (per l’autonomia municipal). Les universitats tenen facultat normativa autònoma circumscrita a les seves competències (autonomia universitària).
Que l’Estat i les CA elaborin reglaments executius, no significa que no facin reglaments independents: -Qüestions de novetat: s’executen preceptes de lleis que podrien ser aplicables. Neix un reglament que s’alimenta de diverses lleis, no tan sols d’una. Es permet que ompli les zones en blanc no resoltes per les lleis. És un reglament independent, però només en certa manera. -També és possible el reglament independent en relació a òrgans superiors (govern).
La seva potestat reglamentària no és absoluta (per culpa de la gran reserva de llei i pels límits competencials). No és traslladable a òrgans inferiors.
Cal distingir també entre l’àmbit intern (organitzatiu) i l’extern de l’administració. No hi ha fronteres clares. Les normes es poden projectar sobre: -Persones (ciutadans): és la projecció externa. Són relacions generals de poder o de subjecció. -Individus subjectes a una relació especial de poder, integrats en la seva organització interna (mitjans personals). És la projecció interna. Qualsevol administració té poder propi en els assumptes ad intra. Aquest poder és autònom. El poder de l’administració és major en l’àmbit intern voluntari (relacions de treball). És una translació del sistema que hi ha en l’empresa privada.
Otto Mayer fou el primer sistematitzador modern (1920) del Dret administratiu. A partir de la Constitució de Weimar, cambiaren molts aspectes del món polític. El ciutadà es traslladà al parlament. Elaborà una teoria que encara s’aplica als nostres TS i TC, la teoria de les relacions generals de subjecció i les relacions especials de subjecció o de supremacia general i supremacia especial.
Les generals són les de totes els ciutadans davant l’administració (per exemple, en matèria de transit). les especials, són les de les persones que tenen un vincle amb l’administració. Aquest vincle pot ser voluntari (com en el cas dels funcionaris i concessionaris) o obligatori (pres). El Dret només regeix en les generals (els funcionaris estan subjectes a un poder de mandat).
Al segle XX, aquesta teoria es rebutjà, ja que totes les persones tenen drets. En totes aquestes relacions imperen el Dret i les seves garanties. Tot i així, s’accepta que totes les administracions tenen un poder més intens en les relacions especials. Aquesta diferència no s’ha precisat. Un exemple seria el poder sancionador disciplinari.
-Sectors sota la regulació de les administracions reguladores: Una d’aquestes administracions seria, per exemple, el Banc d’Espanya. Té la facultat de crear normes aplicables al comú de les persones. Es dirigeixen, sobretot, a bancs i entitats de crèdit privades. Els operadors privats del sector privat se subjecten a aquest.
El Banc d’Espanya té poder normatiu, inspector, sancionador,... sobre els bancs. Això vindria a ser la versió moderna de les relacions de subjecció especial.
Es justifica perquè aquestes empreses operen en un sector regulat i estan subjectes a un règim de subjecció especial.
-Circulars: Ordre dirigida a una pluralitat de persones en una relació de subjecció que s’esgota en una aplicació. No té caràcter normatiu. No solen publicar-se al BOE, sobretot perquè poden contenir aspectes confidencials.
Una circular abstracta (aplicable diversos cops), no és una circular (no és un acte administratiu), és un reglament.
Són aplicables tan sols a qui se subjecta a una relació especial de subjecció, però en moments determinats, les pot invocar tothom per defensar els seus interessos.
Lliçó 3. Altres fonts del Dret
-Costum:
És molt modern i de gran futur, ja que vivim en una societat tecnològica. Permet al poder públic pugui adoptar mesures de sanitat. És un instrument normatiu que legitima i habilita a les administracions públiques per adoptar determinades mesures d’excepció en situacions determinades si la salut o el medi ambient estan en risc. -Principi de proporcionalitat: estableix un equilibri. Afecta als altres principis.
-Precedent administratiu: El fet que l’Administració actuï d’una mateixa manera en una sèrie d’ocasions, la vincula.
No es pot invocar el precedent per si mateix, però es pot invocar juntament a principis (per exemple, igualtat), ja que aquests si que formen part de l’ordenament jurídic. El precedent no vincula a l’Administració, activa parts de l’ordenament jurídic. Els principis invocats solen ser igualtat i confiança legítima.
L’Administració que se separa del precedent ha de justificar el canvi de criteri.
Lliçó 4. El principi de legalitat. La posició de l’Administració pública davant l’ordenament jurídic
Vivim en un Estat de Dret, pel que la nostra actuació s’ha de subjectar a la legalitat. El Dret administratiu apareix quan això s’aplica a l’Administració. Anteriorment es considerava que el Dret tan sols regulava el Dret entre particulars. A l’article 103 CE, apareix que l’Administració se subjecta a la llei i al Dret en el seu conjunt.
A cada Administració li és aplicable un ordenament jurídic. Per exemple, no tenen les mateixes competències Barcelona, Terrassa, un a comunitat autònoma o l’Estat. Sobretot es plantegen problemes quan una Administració estableix unes bases i una altre les ha de desenvolupar.
Tot acte de tota administració se subjecta al Dret en el seu conjunt. No se’l pot fer trossos i sotmetre’s al que a un li convé (submissió en bloc). D’aquesta idea en deriva el principi d’inderogabilitat singular dels reglaments, pel que un reglament no es pot derogar per un cas singular.
Per exemple, un Ministeri nomena al director general. Per sota seu hi ha una subdirecció. El subdirector general aprova un reglament que estableix qualsevol cosa. El Ministre no pot actuar de manera contradictòria a aquest, doncs el reglament forma part de l’ordenament jurídic i té caràcter normatiu, mentre que l’acte del Ministre, no. Per actuar de forma contrària, hauria de canviar l’ordenament jurídic (per exemple, mitjançant un altre reglament). No sempre es pot, ja que a més a més de la jerarquia, hi ha la competència.
-La potestat: Les administracions actuen exercint potestats. Aquesta és la major diferència amb el Dret civil (drets i obligacions, amb l’excepció de la pàtria potestat). Aquestes poden ser la sancionadora, tributària, reglamentaria, registral,... són molt amples i les ha d’atribuir la llei. No totes les administracions tenen totes les potestats. Per exemple, la UB no pot expropiar.
Les potestats administratives no estan definides en quant al seu contingut. Per exemple, potencialment, la potestat per expropiar ho pot expropiar tot excepte drets (equival al dret a cobrar).
Molts dels seus aspectes estan previstos a la llei, però no tots (no està el tot dominat per disposicions normatives precises). En els aspectes reglats, la llei regula l’exercici de la potestat, però els que no ho estan, són discrecionals. Per exemple, no es pot aparcat a sobre de l’acera, però és l’Ajuntament qui decideix si enviar o no a la guàrdia civil.
Hi ha certes potestats molt regulades, com la e donar l’autorització per conduir. La pròpia llei pot establir potestats discrecionals, com els marges de les sancions, les urgències o les oposicions per professors universitaris.
-Control de la discrecionalitat: La discrecionalitat, en principi, no és controlable. No es pot pretendre que els jutges controlin l’Administració en la seva discrecionalitat. Són els elements valoratius no reglats.
El jutge no pot entrar en el aspectes discrecionals, però si que pot analitzar-se el compliment de les exigències.
Hi ha tècniques per reduir els marges de discrecionalitat basades en exprimir l’ordenament jurídic: -Encara que una potestat ofereixi un marge de discrecionalitat, l’exercici d’aquesta se subjecta a regles de procediment, que si que estan regulades (procedimentalització). -L’ordenament jurídic no només esta integrat per normes escrites, també hi ha els principis generals del Dret. -Es pot al·legar una desviació de poder (la finalitat de l’actuació concorda amb la finalitat de l’ordenament). El problema és la prova. Totes les potestats tenen una finalitat. En aquest cas, la potestat s’encaminaria a una finalitat diferent del que la justifica.
-Exemple: Abans, per concedir una obra pública, s’utilitzava la subhasta (criteri totalment objectiu). Sorgiren dos inconvenients, les baixes temeràries i els pirates, pel que es passà al concurs (discrecional), però portà a l’abús. La solució més adequada semblava el concurs subhasta, que té una fase de concurs (discrecional) i una fase de subhasta (millor preu). Amb l’arribada de la UE, prima l’objectivitat i torna la subhasta (s’afavoreixen les grans empreses).
-Conceptes jurídics indeterminats: Per la discrecionalitat, l’Administració disposa de diverses opcions, totes elles vàlies Els conceptes jurídics indeterminats són conceptes que estan en les lleis (en l’ordenament jurídic) que no s’han concretat. Per exemple, just preu o preu just en les indemnitzacions per expropiacions.
El problema que plantegen és el coneixement del significat del concepte. Pot ser revisat pels tribunals. Donen una (única) solució ideal. Són una discussió constant.
Entitats instrumentals
Inclou els òrgans autònoms, les agències estatals i les entitats públiques empresarials (ordenades de més a menys vinculació al Dret administratiu).
Apareixen als articles 41ss LOFAGE. Se’ls assignen algunes potestats, però mai l’expropiatòria. Tenen personalitat diferenciada, tresoreria i patrimoni propis i autonomia de gestió.
-Òrgans autònoms: Els òrgans públics són òrgans creats sota la dependència o la vinculació de la direcció general de l’Estat per la realització d’aquelles activitats que la pròpia llei recull en el seu article 2.3: realització d’activitats d’execució/gestió tant administratives de foment o prestació com de contingut econòmic reservades a l’Administració General de l’Estat; depenen d’aquesta i s’adscriuen directament o a través d’un altre organisme públic, al ministeri competent per raó de la matèria a través de l’òrgan que en cada cas es determini.
Es regeixen pel Dret administratiu (no privat). Se’ls encomana, en un règim de descentralització funcional, l’execució de programes específics del programa d’un ministeri. El seu personal són funcionaris i laborals.
El seu superior jeràrquic és el ministre. Contracta de la mateixa manera que l’administració matriu. La seva creació i extinció és per llei.
-Entitats públiques empresarials: Tenen per objectiu la realització d’activitats prestacionals, la realització de serveis o la producció de béns públics que són susceptibles de contraprestació (caràcter econòmic). Exerceixen potestats administratives.
El personal es regeix per normes de Dret laboral (no cal concurs públic).
-Agències estatals: La seva creació obeeix a la voluntat de crear responsabilitats per objectius. Ha de rendir comptes
-Concessions administratives de caràcter públic: Regeix el Dret privat. La seva finalitat no és pública, pel que no se’ls poden atribuir potestats públiques.
-Associacions col·legiades: Hi ha col·legiació obligatòria si s’han de realitzar funcions públiques de rellevància pública. Es considera que es dóna en professionals liberals i en executors d’actes públics.
Tenen potestats públiques.
Administracions independents
En determinats àmbits d’interès públic, convé mantenir equidistant mercat i Estat. Pensant en això, el legislador crea (mitjançant llei) determinades administracions, que són entitats dotades d’autonomia i independència per regular determinats sectors. Poden ser d’ordre econòmic, atenent als riscos (voluntat de supervisar) o a la protecció de drets fonamentals.
Elements dels òrgans administratius
Els seus elements són: -Element personal: tot òrgan té titular (unipersonal o col·legiat). -Element material: l’òrgan té assignació pressupostària. -Element competencial: la seva finalitat és cobrir competències.
-Especialitats pels òrgans col·legiats: Es justifica la forma unipersonal per la rapidesa o eficàcia de la gestió. En els òrgans col·legiats s’imposa la representativitat.
Apareixen a l’àmbit local, en universitats, en conferències sectorials i en òrgans interadministratius (òrgans creats ad hoc entre diverses administracions per tractar temes interadministratius).
Pels elements personals, es materialitza en els diferents càrrecs (com president, secretari,...). Les decisions es prenen per majoria i vots particulars (no els vincula la decisió). Tenen estructura jeràrquica. En direcció ascendent, es mostra en els recursos, en direcció descendent, per les ordres i instruccions.
Trasllat de competències
No es delega la titularitat de la competència, només l’exercici. La llei exclou matèries: -Relació amb l’Estat, les corts,... -Adopció de disposicions de caràcter general. -Resolució de recursos. -Altres matèries determinades per normes amb rang de llei.
Els actes s’entenen dictats pel delegant i no és possible que el delegat delegui la competència (delegado delegant non potest).
És revocable.
Pot ser vertical o diagonal.
-Avocació: L’òrgan superior pren una decisió que corresponia als òrgans inferiors. És en vertical, i pot ser en diagonal si el superior és delegant.
-Encomanament de gestió: Es refereix a l’activitat material de l’Administració. No té caràcter imperatiu (l’altre òrgan ha d’acceptar).
-Delegació: Sol passar en trànsit.
Lliçó 7. Procediment administratiu
La subjecció al Dret de l’Administració es manifesta a través dels actes administratius. Aquests poden tenir continguts molt diferents (sancions, subvencions, autoritzacions,...). Tots els actes tenen un procediment comú amb especialitats.
Els actes administratius es produeixen a través d’un procediment administratiu. Aquest és essencial. És el conducte en el qual es recull una sèrie d’informacions i en resulta un acte administratiu. Té funcions: -Legitimadora.
-Al·legacions: provenen dels particulars. Aquests s’anomenen interessats perquè han d’acreditar un interès legítim (concepte més ampli que dret). Les associacions poden al·legar interessos si en els seus estatuts apareix que defensaran certs interessos de certs llocs. L’Administració és qui decideix si un interès està qualificat o no. S’accepta l’interès competitiu (està molt regulat i pautat; un exemple són les farmàcies). -Proves: les sol·licita l’Administració i les aporten els particulars.
Amb aquests elements l’Administració forma la seva voluntat i resol.
-Terminació: Pot ser normal o anormal. La normal és la resolució, que és un acte amb capacitat per crear, modificar o extingir situacions jurídiques.
Els actes resolutoris poden ser expressos (resolen i decideixen de manera expressa) o tàcits (l’Administració resol, però no de manera expressa).
En el segon cas es parla de silenci administratiu. És una figura que sorgí per evitar la falta de resolució expressa. Es basa en una interpretació legal del silenci de l’Administració en unes determinades condicions (la llei suplanta l’Administració). El ermini és de 2 mesos. En determinats casos s’interpreta de manera positiva i en altres de manera negativa. Pot ser recorregut. Amb caràcter general, és positiu, però hi ha moltes excepcions (per evitar problemes).
El procediment s’acaba amb la notificació. Té substantivitat pròpia fora del procés. És condició d’eficàcia.
La validesa és l’absència de vicis, l’eficàcia, la capacitat de produir efectes. La invalidesa pot ser absoluta o relativa segons si el vici és greu o lleu.
Hi ha actes vàlids que no produeixen efectes i actes que produeixen efectes sense ser vàlids.
-Notificació: És la comunicació de la resolució d’un procediment administratiu.
És condició general d’eficàcia. Només produeix efectes el que s’ha notificat, no el que s’ha resolt, encara que consti en acta. Per exemple, si se sanciona a un conductor amb una multa de 2000€ i la retirada del permís, però només se li notifica la multa, no se li pot retirar.
Ha de contenir el text íntegre de l’acte i els recursos que es poden interposar, a més a més del termini. Si no consta el termini, aquest no comença. Si hi ha un recurs equivocat, es poden utilitzar els dos. La càrrega de la prova correspon a l’Administració.
Les notificacions són sanejables. Es consideren sanejades, per exemple, si el notificat fa constar que coneixia el contingut de la notificació.
-Pràctica de la notificació: Pot passar: -Hi ha subjectes perfectament identificats que consten com a tal, han participat en el procés i es coneix la seva direcció: notificació processal. -Grup ample no identificat: publicació per edictes, taulells,...
Ha de ser per escrit i en el domicili (local fixat per la notificació, no domicili real) fixat per defecte.
Si no es troba a la persona, s’ha de tornar a notificar en un termini no inferior a 48 hores. Si la primera es fa a l’agost, el termini creix.
Si se segueix sense trobar a la persona, es notifica per edictes. Pot haver-hi abusos per ambdues parts.
La llengua ha de ser la oficial i la cooficial
La llei 30/1992 introduí una forma diferent de finalitzar el procediment, la terminació convencional, que es dóna quan hi ha negociació i acord entre l’Administració i el particular. Subscriví moltes esperances, ja que les decisions administratives deixarien de ser unilaterals. En canvi, actualment està mal vist, tot i que encara s’utilitza en certs sectors, com la responsabilitat patrimonial de l’Administració.
Cal distingir entre actes de tràmit i actes resolutoris. Segons la CE tots els actes han de ser recurribles. Es distingeixen els actes ferms dels que no són ferms. Cap acte neix ferm, l’adquireix per haver-se esgotat les vies o per haver transcorregut el termini per recórrer. Tot i això, el recurs de revisió només es pot utilitzar en actes ferms. És excepcional, és a dir, que només es pot utilitzar per motius taxats.
Lliçó 9. La presumpció de validesa i executabilitat dels actes administratius
Els particulars no es poden pronunciar sobre la validesa de les seves actuacions. Per exemple, si un deutor no paga, cal acudir al poder públic (l’Estat té el monopoli de la violència legítima). Els tribunals han de fer judicis de validesa, dispensen tutela jurídica. Aquesta pot ser declarativa (declara si s’ajusta o no a Dret) o executiva (fa efectiu el disposat).
En canvi, l’Administració no necessita la tutela dels judicials, la seva posició la fa independent, té el privilegi de l’autotutela. Es dispensa a si mateixa ambdues tuteles, els seus actes se suposen vàlids.
S’han desenvolupat mecanismes i formes perquè els particulars no hagin d’acudir davant els tribunals, ja que el procés els agreuja. Un exemple és la intervenció notarial, que evita el judici declaratiu, ja que acredita la validesa dels seus actes.
Els actes administratius també són directament executables, però va més enllà, perquè els pot executar directament la pròpia Administració. Els tribunals, si intervenen, ho fan a instància del particular i a posteriori. No es pot suspendre l’actuació de l’Administració, però es poden declarar invàlids els seus actes que ja s’han fet eficaços (dissociació entre validesa i eficàcia).
El privilegi de l’autotutela s’explica per una raó històrica: la desconfiança que els representants de les administracions tenien respecte del poder judicial (els càrrecs de responsabilitat eren de la noblesa europea, pel que quan la revolució francesa triomfà, s’exclogué l’Administració del control judicial). També hi ha una raó practica/operativa, que és protegir l’interès públic.
Aquest privilegi és el privilegi d’exectuabilitat. Es divideix en: -Privilegi de presumpció de validesa: és l’autotutela declarativa. Es pressuposa la validesa dels seus actes (no vol dir que ho siguin), per destruir-la, el particular ha d’acudir davant els tribunals. -Privilegi d’acció d’ofici: es l’autotutela executiva. L’Administració pot executar de manera forçosa per si mateixa.
Lliçó 10. Execució forçosa dels actes administratius
Els mitjans d’execució forçosa més comuns són;
-Tram judicial: Es recorre l’acte davant els tribunals (instància independent). Ja no coneix l’Administració, coneix un tribunal. El control judicial de l’activitat de l’Administració és una de les peces clau de l’Estat de Dret. És un simple control de legalitat (no controla ni la política ni la operació). No s’ha aconseguit de manera total. Els tribunals jutgen i fan executar el que han jutjat.
Napoleó, creà el Consell d’Estat per evitar la contradicció entre la divisió de poders i el control de la legalitat.
A la llei de procediment administratiu de 1956, que passà el control constitucional, i a la llei de1998, s’establí el sistema judicial (jurisdicció integrada per jutges i magistrats del poder judicial sotmès al CGPJ) Actualment, el Consell de l’Estat és consultiu (no produeix sentències, produeix dictàmens). Poden formar-ne part: -Expresident del Govern. -Expresident de CA. -Membres nomenats pel Govern. -Lletrats del Consell d’Estat (mitjançant oposició).
-Òrgans del contenciós-administratiu: La jurisdicció contenciós-administrativa es composa d’una xarxa de tribunals que controlen els actes de l’Administració. Està composada pels òrgans: -Jutjats unipersonals: són a les capitals de província. S’ocupen de l’Administració local. Es crearen amb la llei de 1998. Aquesta també estengué la seva jurisdicció a l’àmbit universitari i a certs assumptes de l’Administració autonòmica (com els actes dels delegats territorials). -Sala del contenciós del TSJ: es divideix en seccions. Es distingeix el seu coneixement segons si actua com a primera o segona instància: -Primera: actes dels òrgans mitjans i superiors de l’Administració autonòmica. -Segons: sentències de jutjats unipersonals. -Tribunal suprem/ audiència nacional: estan al mateix nivell. L’Audiència nacional no coneix com a segona instància (no revisa). Com a primera, coneix dels actes dels òrgans de l’Administració de l’Estat i dels organismes reguladors. El Tribunal suprem, com a primera instància coneix els actes del Govern i del Consell de Ministres. Com a segona, coneix les sentències de l’AN i algunes resolucions del TSJ (depèn de la quantia i de si concorre o no interès casacional).
No tothom pot activar-los ni s’activen per qualsevol motiu. S’han de complir: -Condicions subjectives: -Capacitat processal: capacitat per presentar-se en un procés. -Legitimació: titulars de drets subjectius o interessos legítims degudament al·legats. -Poder processal: poder de postulació (de demanar, de poder-se dirigir als tribunals). L’aporta el procurador. L’advocat dirigeix el procés. En aquest procés, se li poden atorgar els poders del procurador. -Condicions objectives: -Cal recórrer un acte administratiu, ja que té caràcter revisor (sense acte no es pot revisar) però no caràcter revisor de segona instància. L’administració actual és prestacional, pel que també es podria arribar a la jurisdicció contenciós administrativa si els prestés de manera deficient o no els prestés (recurs de la inactivitat de l’Administració). Hi ha dues exigències: -Material: activitat establerta com a obligatòria en una norma. -Formal: s’ha d’haver plantejat un requeriment formal a l’Administració. Una altra via seria impugnant els pressupostos municipals.
-Procediment:
S’inicia amb l’escrit d’interposició (escrit molt breu que conté l’objecte del recurs i les dades del recorrent i sol·licita que es tingui el recurs per interposat). El termini és de 2 mesos des del recurs administratiu anterior, si la resolució va ser per silenci administratiu(pel recurs d’alçada, son 3 mesos), es disposa de 6 mesos.
Amb la simple interposició de l’escrit, quedem en mans del tribunal, el que sol·licitarà a l’Administració que remeti copia amb tota la documentació sobre aquest assumpte (expedient).
El recorrent té 20 dies des del dia que l’expedient arriba per interposar una demanda formal. El tribunal dóna trasllat a l’Administració, qui disposa de 20 dies per contestar (pot al·legar falta de legitimació, improcedència,...). El tribunal pot atorgar pròrrogues.
Si el tribunal adverteix que l’assumpte és complex, pot demanar a la part una rèplica a la contestació. En aquest cas, es permet a l’Administració presentar una dúplica.
Amb la demanda es poden demanar mesures cautelars (poden ser de cautela o de contracautela). Durant el procés, el tribunal es manifesta mitjançant autes, que versen sobre incidents processals. Poden ser recorreguts davant el tribunal superior.
El coadjuvant és la persona que té interès en que es mantingui l’acte recorregut. Pot al·legar drets juntament amb l’Administració.
Els actes que vulneren o poden vulnerar drets fonamentals, se suspenen immediatament.
Ens podem trobar amb una sentència favorable dels tribunals però que l’Administració no tingui diners. Abans (llei del 56) es deixava en mans de l’Administració (divisió de poders). La llei del 98 introduí canvis no decisius: -En alguns casos es permet l’activitat substitutòria dels tribunals. -Les administracions han de guardar una partida al pagament de sentències. -Compensació.
Lliçó 15. Responsabilitat patrimonial de l’Administració
És la culminació (no total) del sotmetiment de l’Administració a la llei (entrada de l’Administració a l’Estat de Dret.
S’entén que l’Administració pot causar danys als individues, pel que neix la responsabilitat per danys (segons la CE, l’Administració respon pels danys causats per la seva actuació).
Començà al segle XX, primer a nivell local. Més endavant s’entengué que era el funcionari qui causava el dany. Actualment, indemnitza la pròpia Administració.
A Espanya, s’introdueix en la llei d’expropiació forçosa de l’any 1954 (juntament amb la llei de la jurisdicció administrativa de 1956 i la llei del procediment administratiu de 1958, es diu que aquesta fou la dècada prodigiosa del Dret administratiu), que al seu article 12, diu que cal
En contra: -Legalitat: el sòl no és edificable. A favor: -Legalitat: silenci positiu, seguretat jurídica, confiança legítima. Posicions moderades: -Distinció entre associació que s’hi dedica o empresa constructora professional de la zona (bona/mala fe). -Gravetat de la contravenció legal.
Els tribunals(jutjat unipersonal) donen la raó a l’Administració. Condemnaria a enderrocar l’edifici i a pagar les costes. Es podria plantejar una acció de responsabilitat a l’Administració (hi ha hagut negligència per part seva i un perjudici econòmic).
Lloguem un local a Castelldefels. El volem dedicar a grups de blues en viu. Sol·licitem la llicència a l’Ajuntament, presentem plans, mesures de seguretat, el projecte,... (procediment iniciat a instància de part). S’inicia la fase d’instrucció. L’Administració comprova els requisits i els contrasta amb la realitat. Es notifica i s’obre el termini d’al·legacions.
Els veïns presenten queixes i proves. Poden fer-ho, ja que són interessats. Els interessats han d’acreditar l’interès. Pot incloure veïns, competidors,... La pròpia administració decideix sobre aquesta condició (acte de tràmit no qualificat).
Per la normativa del propi Ajuntament, si passats 6 mesos no s’ha pronunciat, s’entén concedit per silenci. Finalment, hi ha una decisió expressa i es concedeix la llicència. Els veïns recorren la decisió al·legant que no se’ls ha notificat i el tribunal adverteix un vici greu, pel que anul·la l’acte i retrotrau les actuacions fins el moment en el que se situa el tràmit (vinculant-ho amb el principi de conservació). Es podria exigir responsabilitat patrimonial a l’Administració.
Necessitem una llicència per construir. Es posa en marxa a instància de part presentant una petició. S’obre el termini per sanejar-la (10 dies des de la notificació).
Comença la instrucció. Els inputs poden ser de tercers o del spropis promotors.
Es pot donar una tramitació expressa o tàcita (silenci, amb el problema que s’entregui una llicència per un projecte amb aspectes contraris a la legalitat).
Suposem que ens atorguen la llicència, però quan comencem a construir, ens topem amb unes runes. L’administració decideix anul·lar/revocar la llicència. Això es pot donar per raons de legalitat o d’oportunitat (se superposa l’interès col·lectiu al particular).
