¡Descarga Dret Constitucional II y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
DRET
CONSTITUCIONAL II:
ELS DRETS
FONAMENTALS
En la CE, d’ençà l’article 14, hi trobem l’apartat on s’hi recullen els drets fonamentals.
ARTICLE 15 CE
“Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.”
En aquest article doncs, com podem observar, es reconeixen dos drets diferents:
- El dret a la vida
- (^) El dret a la integritat física i moral.
Se’ns presenten també en aquest, una sèrie de prohibicions a les que no poden estar
sotmesos de cap de les maneres ambdós drets:
- Tortura
- Penes o tractes inhumans o degradants.
I per últim, aquest article també compta amb una prohibició general que diu: “Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.”
El dret a la vida
El dret a la vida, es relaciona amb:
- La interrupció de l’embaràs (eliminació del procés de la vida que culmina amb el naixement) Aquesta és tractada per dues lleis i una sentència.
- L’eutanàsia
La interrupció de l’embaràs
La primera llei que ho regulava fou la llei 9/1985 de despenalització de l’avortament
(en certs supòsits) però aquesta, quedà derogada per la “LO 2/2010 de 3 de marzo, de
salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, la qual ha
estat reconeguda en el TC però encara no s’ha dictat sentència sobre aquesta i a més, un
dels seus articles està avui en dia en procés de reforma.
En quant a la sentència que regula aquest mateix tema, la número 53/1985, aquesta és la
conclusió a un recurs previ d’inconstitucionalitat com a resultat de la llei 9/1985 de
despenalització de l’avortament.
La interpretació a aquest article és simple: Espanya, no ha estat pas una excepció a
Occident pel que fa a la interrupció de l’embaràs, sinó tot a contrari, ha estat molt en
context des de l’any 1978. A principis dels anys 60, una comissió inter – parlamentària
als EEUU va emetre un dictamen (entre 1963 i 1964) en el que es reclamava la
despenalització de l’avortament si:
- La vida o salut de la mare està en perill
- L’embaràs és resultat d’una violació
- El fetus presenta malformacions greus o molt greus
D’ençà aquest fet, molt països europeus adoptaren la mateixa posició i es convertí en
una idea comuna a tot Occident. Així doncs, si es donava qualsevol dels tres supòsits, el
avortament es considerava totalment legal. A Espanya però, la situació era diferent i no
va estar fins passats 6 anys des del dictamen que s’aprovà la despenalització ètica de
l’avortament. Avui en dia doncs, a Espanya podem diferenciar tres tipus d’avortaments
d’acord amb la causa d’aquest:
- Avortament ètic Avortament per raó de violació. Haurà d’estar autoritzat i aprovat per dos metges. Es podrà avortar durant un període de màxim 12 setmanes.
- Avortament terapèutic Avortament per raó de risc en la vida o salut de la mare (risc tan físic com psíquic). Haurà d’estar autoritzat i aprovat per dos metges. Es podrà avortar durant un període de màxim 12 setmanes.
- Avortament per raó de greus tares físiques o psíquiques en el fetus. Haurà d’estar autoritzat i aprovat per dos metges. Es podrà avortar durant un període màxim de 22 setmanes.
Un cop, el Tribunal Constitucional s’hagué de pronuncià en un sentència sobre un
recurs en base el dret a la vida recollit en l’article 15 en la qual, hagué d’interpretar-lo.
Concretament, hagué d’interpretar, és a dir, determinar el significat de la paraula
“todos” i desprès del “dret a la vida”. En la interpretació, conclogué amb la
convalidació de la llei dient que eren si són constitucionals els tres supòsits però va
declarar alguns aspectes secundaris contraris a la CE:
- Dos metges per als dos primers supòsits
- L’avortament s’havia de realitzar en un centre mèdic de qualitat.
Tercero.–Que se realice con el consentimiento expreso y por escrito de la mujer embarazada o, en su caso, del representante legal, de conformidad con lo establecido en la ley 41/2002, Básica Reguladora de la Autonomía del Paciente y de Derechos y Obligaciones en materia de información ydocumentación clínica.
Podrá prescindirse del consentimiento expreso en el supuesto previsto en el artículo 9.2.b) de la referida Ley.”
En el quart apartat d’aquest mateix article en diu:
- En el cas de les dones de 16 i 14 anys, poden decidir també per elles mateixes.
- Almenys però, un dels seus representants legals (pare/mare/tutor) hauran de ser informats.
- Ara bé, no cal informar si el fet li comporta un perill greu:
■ Violència familiar
■ Amenaces
■ Coaccions
■ Maltractes
■ Situació de desarrengo o desemparament
“Cuarto.–En el caso de las mujeres de 16 y 17 años, el consentimiento para la interrupción voluntaria del embarazo les corresponde exclusivamente a ellas de acuerdo con el régimen general aplicable a las mujeres mayores de edad.
Al menos uno de los representantes legales, padre o madre, personas con patria potestad o tutores de las mujeres comprendidas en esas edades deberá ser informado de la decisión de la mujer.
Se prescindirá de esta información cuando la menor alegue fundadamente que esto le provocará un conflicto grave, manifestado en el peligro cierto de violencia intrafamiliar, amenazas, coacciones, malos tratos, o se produzca una situación de desarraigo o desemparo.”
A partir de l’article 14 de la mateixa LO, se’ns presenten les diferents classes d’interrupció de l’embaràs:
“Artículo 14. Interrupción del embarazo a petición de la mujer.”
Podrá interrumpirse el embarazo dentro de las primeras catorce semanas de gestación a petición de la embarazada, siempre que concurran los requisitos siguientes:
a) Que se haya informado a la mujer embarazada sobre los derechos, prestaciones y ayudas públicas de apoyo a la maternidad, en los términos que se establecen en los apartados 2 y 4 del artículo 17 de esta Ley.
b) Que haya transcurrido un plazo de al menos tres días, desde la información mencionada en el párrafo anterior y la realización de la intervención.
Dins el termini de 14 setmanes, es podrà avortar per petició de la dona si:
■ La dona ha estat informada sobre que passaria si el tingués.
■ Han transcorregut almenys 3 dies des de que se li ha lliurat la informació corresponent.
“Artículo 15. Interrupción por causas médicas.”
Excepcionalmente, podrá interrumpirse el embarazo por causas médicas cuando concurra alguna de las circunstancias siguientes:
a) Que no se superen las veintidós semanas de gestación y siempre que exista grave riesgo para la vida o la salud de la embarazada y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención por un médico o médica especialista distinto del que la practique o dirija. En caso de urgencia por riesgo vital para la gestante podrá prescindirse del dictamen.
b) Que no se superen las veintidós semanas de gestación y siempre que exista riesgo de graves anomalías en el feto y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención por dos médicos especialistas distintos del que la practique o dirija.
c) Cuando se detecten anomalías fetales incompatibles con la vida y así conste en un dictamen emitido con anterioridad por un médico o médica especialista, distinto del que practique la intervención, o cuando se detecte en el feto una enfermedad extremadamente grave e incurable en el momento del diagnóstico y así lo confirme un comité clínico.
D’acord amb l’article 15, es podrà interrompre l’embaràs per causes mèdiques si:
- No han transcorregut les 22 setmanes de gestació + existeix greu risc per a la salut de l’embarassada + dictamen emès amb anterioritat per un metge diferent al que porta el cas.
- No han transcorregut les 22 setmanes de gestació + existència d’anomalies greus en el fetus + dictamen emès amb per dos metges diferents al que porta el cas.
- Es detecten anomalies fetals incompatibles amb la vida o bé amb una malaltia mortal o incurable. No existeix límit temporal en aquesta condició.
En l’article 16, se’ns descriu el que és un comitè clínic:
“Artículo 16. Comité clínico.”
_1. El comité clínico al que se refiere el artículo anterior estará formado por un equipo pluridisciplinar integrado por dos médicos especialistas en ginecología y obstetricia o expertos en diagnóstico prenatal y un pediatra. La mujer podrà elegir uno de estos especialistas.
- Confirmado el diagnóstico por el comité, la mujer decidirá sobre la intervención.
- En cada Comunidad Autónoma habrá, al menos, un comité clínico en un centro de la red sanitaria pública. Los miembros, titulares y suplentes, designados por las autoridades sanitarias competentes, lo serán por un plazo no inferior a un año. La designación deberá hacerse pública en los diarios oficiales de las respectivas Comunidades Autónomas._
5. La información prevista en este artículo será clara, objetiva y comprensible. En el caso de las personas con discapacidad, se proporcionará en formatos y medios accesibles, adecuados a sus necesidades.
Se comunicará, en la documentación entregada, que dicha información podrá ser ofrecida, además, verbalmente, si la mujer lo solicita.
L’article 18 estableix la garantia de l’accés a la prestació, l’article 19 les garanties per a la prestació per als serveis de la salut i l’article 20 la protecció de la intimitat i confidencialitat:
“Artículo 18. Garantía del acceso a la prestación.”
Los servicios públicos de salud, en el ámbito de sus respectivas competencias, aplicarán las medidas precisas para garantizar el derecho a la prestación sanitaria de la interrupción voluntaria del embarazo en los supuestos y con los requisitos establecidos en esta Ley. Esta prestación estará incluida en la cartera de servicios comunes del Sistema Nacional de Salud.
“Artículo 19. Medidas para garantizar la prestación por los servicios de salud.”
_1. Con el fin de asegurar la igualdad y calidad asistencial de la prestación a la interrupción voluntaria del embarazo, las administraciones sanitarias competentes garantizarán los contenidos básicos que el Gobierno determine, oído el Consejo Interterritorial de Salud. Se garantizará a todas las mujeres por igual el acceso a la prestación con independencia del lugar donde residan.
- La prestación sanitaria de la interrupción voluntaria del embarazo se realizará en centros de la red sanitaria pública o vinculados a la misma._
Los profesionales sanitarios directamente implicados en la interrupción voluntaria del embarazo tendrán el derecho de ejercer la objeción de conciencia sin que el acceso y la calidad asistencial de la prestación puedan resultar menoscabadas por el ejercicio de la objeción de conciencia. El rechazo o la negativa a realizar la intervención de interrupción del embarazo por razones de conciencia es una decisión siempre individual del personal sanitario directamente implicado en la realización de la interrupción voluntaria del embarazo, que debe manifestarse anticipadamente y por escrito. En todo caso los profesionales sanitarios dispensarán tratamiento y atención médica adecuados a las mujeres que lo precisen antes y después de haberse sometido a una intervención de interrupción del embarazo.
Si excepcionalmente el servicio público de salud no pudiera facilitar en tiempo la prestación, las autoridades sanitarias reconocerán a la mujer embarazada el derecho a acudir a cualquier centro acreditado en el territorio nacional, con el compromiso escrito de asumir directamente el abono de la prestación.
3. Las intervenciones contempladas en la letra c) del artículo 15 de esta Ley se realizarán preferentemente en centros cualificados de la red sanitaria pública.
“Artículo 20. Protección de la intimidad y confidencialidad.”
1. Los centros que presten la interrupción voluntaria del embarazo asegurarán la intimidad de las mujeres y la confidencialidad en el tratamiento de sus datos de carácter personal.
2. Los centros prestadores del servicio deberán contar con sistemas de custodia activa y diligente de las historias clínicas de las pacientes e implantar en el tratamiento de los datos las medidas de seguridad de nivel alto previstas en la normativa vigente de protección de datos de carácter personal.
Les Disposicions Addicionals I i II de la mateixa LO, tracten els sobre les funcions de la Alta Inspecció i sobre l’avaluació de costos i l’adopció de mesures respectivament. La Disposició Addicional III tracta sobre l’accés als mètodes anticonceptius i les Disposicions finals ens diuen:
“Disposición final primera. Modificación de la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal.”
Uno.–El artículo 145 del Código Penal queda redactado de la forma siguiente:
Artículo 145:
_1. El que produzca el aborto de una mujer, con su consentimiento, fuera de los casos permitidos por la ley será castigado con la pena de prisión de uno a tres años e inhabilitación especial para ejercer cualquier profesión sanitaria, o para prestar servicios de toda índole en clínicas, establecimientos o consultorios ginecológicos, públicos o privados, por tiempo de uno a seis años. El juez podrá imponer la pena en su mitad superior cuando los actos descritos en este apartado se realicen fuera de un centro o establecimiento público o privado acreditado.
- La mujer que produjere su aborto o consintiere que otra persona se lo cause, fuera de los casos permitidos por la ley, será castigada con la pena de multa de seis a veinticuatro meses.
- En todo caso, el juez o tribunal impondrá las penas respectivamente previstas en este artículo en su mitad superior cuando la conducta se llevare a cabo a partir de la vigésimo segunda semana de gestación.»_
En el primer apartat de l’article, queda clarament reflectit que es sancionarà a aquell que produeixi l’avortament d’una dona fora dels casos permesos per la pròpia llei (lliure avortament: respectar el termini de 14 setmanes; avortament d’eugenèsia o de risc per a l’embarassada: respectar el termini de 22 setmanes; en cas de risc greu, com ja em dit, no hi ha límit de temps).
En la modificació de l’article, ha desaparegut el supòsit de violació ja que es considera que la dona no té perquè explicar per què avorta en el supòsit de lliure disposició de l’avortament.
La sanció amb la que es pena el fet d’haver practicat l’avortament fora del que marca la llei, és la presó de 6 a 24 mesos.
Dos.–Se añade un nuevo artículo 145 bis del Código Penal, que tendrá la siguiente redacción:
Artículo 145 bis.
activa qualsevol acció feta directa per tal de produir la mort d’una mateixa persona i, s’entén per eutanàsia passiva tota aquella submissió davant la mort, és a dir, deixar morir. Aquesta última es troba regulada per:
- La llei 41/2002 de 14 de novembre reguladora de l’autonomia del pacient.
- L’article 20 de l’Estatut de Catalunya que posa de manifest el dret a viure amb dignitat el procés de la pròpia mort.
Testament vital Document que subscriu una persona en plena disposició de les seves facultats mentals on hi predica quines atencions mèdiques vol i no vol rebre en cas de trobar-se en la situació de no poder-se expressar per sí mateix, o en cas de malaltia terminal. En aquest, pot donar instruccions prèvies per a que no se li apliquin certs medicaments però no es podrà incloure mai qualsevol procés que ajudi a provocar la mort.
A Suïssa, Bèlgica, Holanda i a alguns dels estats membres d’EEUU, sí està permesa l’eutanàsia activa, però sempre amb una sèrie de requisits:
- Si es pateix una malaltia terminal
- Amb un dolor insuportable i continuat
- Existència d’un certificat fet per un comitè mèdic especialitzat en aquesta funció.
En el cas espanyol, en una sentència del TC, se’ns diu que la CE no contempla el dret a la pròpia mort, ni tampoc és possible sancionar el suïcidi perquè un cop produït aquest, ja no s’hi pot fer res. Però en canvi, la intenció o la col·laboració en el suïcidi si poden ser sancionats.
- Cas “Grapo” Hi va haver un cop que un presoner es va declarar en vaga de fam. Enfront això, les autoritats penitenciàries es van veure amb l’obligació d’alimentar-lo forçosament. Aquest, aleshores va recórrer als tribunals. La resolució d’aquests for: “La persona pot disposar fàcilment sobre la seva pròpia mort en quant a que la privació de la pròpia vida és un acte sobre el qual les autoritats no hi tenen res a veure, és a dir, que no ho poden prohibir. En aquest cas les autoritats no tenen dret a prohibir res perquè una persona pot disposar de la seva pròpia vida com vulgui però, en el cas que aquesta estigui presa, les autoritats de la presó tenen més autoritat, és a dir, que els presoners estan sotmesos a aquestes i per tant, sí poden prohibir qualsevol acte que produeixi la mort d’una mateixa persona.”
Per tant, la conclusió a això és que les persones tenen dret a la seva pròpia mort com a procés fàctic però si una persona està sota l’autoritat d’una altra, no pot disposar d’aquest dret.
El dret a la integritat física i moral
La configuració d’aquest dret planteja un problema amb la connexió que guarda amb el dret a la vida, en el sentit de si té o no una substantivitat pròpia, és a dir, si és o no independent a aquest.
Encara que el contingut del dret a la integritat física i moral no sigui sempre fàcil de precisar, es creu que la qüestió fonamental, és a dir, el tema principal a tractar, és la supressió constitucional de al tortura (pròpia d’altres règims polítics no democràtics), les penes o tractes inhumans i degradants. Aquesta qüestió fonamental, resulta íntimament relacionada amb els poders de policia del Estat, on la utilització de tècniques modernes per a una investigació policial poden suposar un atemptat contra aquest dret fonamental (com per exemple passa amb les grans innovacions científiques, les quals poden vulnerar fàcilment aquest dret ja que l’àmbit sobre el qual actuen, pot recaure sobre tot allò que no sigui desitjat pel propi subjecte)
Aquest tema, també és tractat per alguns Tractats Internacionals, però aquest no especifiquen ni aclareixen gaire cosa. Únicament, l’article 3 de la Carta de Niza, sembla presentar una regulació moderna:
- “Toda persona tiene derecho a la integridad física y psíquica.”
- “En el marco de la medicina y la biologia se respetarán en particular:
2.a.El consentimiento libre e informado de la persona que se trate, de acuerdo con las modalidades de esta ley.
2.b. La prohibición de las prácticas eugenésicas, y en particular las que tienen por finalidad la selección de las persones.
2.c.La prohibición de que el cuerpo humano o partes del mismo en cuanto tales se conviertan en objeto de lucro.
2.d. La prohibición de la clonación reproductora de seres humanos.”
A l’hora de delimitar el contingut concret d’aquest dret, sembla ser que existeixen dos tipus de límits:
- Els límits expressos existents en la corresponent legislació penal (art. 173 a 177 Codi Penal) i penitenciària corresponents a la matèria.
- Els límits que venen determinats per la consciencia social existent sobre el que fa referència als tractes inhumans i degradats, sobre el que consisteixi en conjunt a la integritat moral.
La prohibició de penes tractes inhumans o degradants, apareix recollida en diversos instruments internacionals com la Declaració Universal dels Drets Humans de 10 de desembre de 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 19 de desembre de 1966 o la Convenció de Nacions Unides contra la Tortura de 10 de desembre de 1948.
Per tal de saber el significat de cada una d’aquestes conductes prohibides en l’article 15 de la CE, és necessari recórrer a la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). El primer que exigeix aquest és que es superi un mínim de gravetat de vulneració del dret. En una sentència del TEDH (Irlanda c. Reino Unido de 18 de enero de 1978) es va concloure el següent: “la apreciación de este mínimo es una cuestión relativa por su pròpia naturaleza, que depende del conjunto de circunstancias del caso, y especialmente de la duración de los malos tratos y de sus efectos físicos o mentales y, a veces, del sexo, de la edad, del estado o de la salud de la víctima, etc.” En
Respecte a aquest tema, el Codi de justícia militar (Codi Penal Militar) ha
suprimit la pena de mort inclús en temps de guerra. Aquesta decisió fou
aprovada per unanimitat.
ARTICLE 16 CE
- “Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la ley.”
- “Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.”
- “Ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones."
En aquest article de la CE, es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de
culte. L’article, per tant, té dos elements claus:
- La llibertat ideològica.
- La llibertat religiosa, que és un aspecte de la llibertat ideològica.
Tot i que ambdós estan constitucionalitzats, són d’àmbit personal i estan
íntimament relacionats entre sí, tots dos tenen la seva substantivitat pròpia i per
tant, són mereixedors d’una regulació amb preceptes diferents.
Llibertat ideològica
En un principi, aquest dret tan sols està constitucionalitzat com a llibertat de
pensament. El dret a la llibertat ideològica, es troba clarament relacionat amb el
que es recull en l’article 20, apartat 1 de la pròpia CE: el dret a la llibertat
d’expressió.
La CE, no es limita tan sols a reconèixer i protegir la llibertat ideològica sinó que
també les diverses formes de manifestar-la. Aquesta qüestió en l’àmbit polític i
jurídic adquireix major rellevància ja que la manifestació de la pròpia ideologia
és el que genera més problemes en quant als límits inherents en aquesta, ja
que, entesa com a llibertat de pensament, no sembla tenir cap tipus de límit (és
a dir, que tothom pot pensar el que vulgui). La CE, per tant, no limita la llibertat
ideològica, sinó tan sols la seva manifestació, garantint-se qualsevol ideologia,
inclús la contraria a la pròpia CE.
Els límits expressos entorn a les manifestacions de la llibertat ideològica són:
- El manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
- Impossibilitat de ser obligat a declarar sobre la pròpia ideologia.
En quant a que la CE respecta qualsevol tipus d’ideologia, inclús aquelles contraries a la pròpia, en la Llei Orgànica dels Partits Polítics (LOPP), es considera que qualsevol ideologia és compatible amb la CE sempre i quant no es defensi per mitjà d’una activitat que vulneri: els principis democràtics o els dret fonamentals.
Llibertat religiosa
El dret a la llibertat religiosa ha tingut el seu corresponent desenvolupament en la LO 7/1980 de 5 de juliol. Aquesta és clara i planteja, entre d’altres, dos qüestions fonamentals que mantenen relació entre elles:
- El contingut i significat de la llibertat religiosa
- La posició de l’Estat en relació al fenomen religiós.
El contingut i significat de la llibertat religiosa
En un principi, la llibertat religiosa apareix configurada com un dret individual i col·lectiu. Les manifestacions que conté aquesta llibertat, venen concretades en l’article 2 de la mateixa LO, que ens diu:
“Uno. La libertad religiosa y de culto garantizada por la Constitución comprende, con la consiguiente inmunidad de coacción, el derecho de toda persona a:
a) Profesar las creencias religiosas que libremente elija o no profesar ninguna; cambiar de confesión o abandonar la que tenía; manifestar libremente sus propias creencias religiosas o la ausencia de las mismas, o abstenerse de declarar sobre ellas.
b) Practicar los actos de culto y recibir asistencia religiosa de su propia confesión; conmemorar sus festividades, celebrar sus ritos matrimoniales; recibir sepultura digna, sin discriminación por motivos religiosos, y no ser obligado a practicar actos de culto o a recibir asistencia religiosa contraria a sus convicciones personales.
c) Recibir e impartir enseñanza e información religiosa de toda índole, ya sea oralmente, por escrito o por cualquier otro procedimiento; elegir para sí, y para los menores no emancipados e incapacitados, bajo su dependencia, dentro y fuera del ámbito escolar, la educación religiosa y moral que esté de acuerdo con sus propias convicciones.
d) Reunirse o manifestarse públicamente con fines religiosos y asociarse para desarrollar comunitariamente sus actividades religiosas de conformidad con el ordenamiento jurídico general y lo establecido en la presente Ley Orgánica.”
“Dos. Asimismo comprende el derecho de las Iglesias, Confesiones y Comunidades religiosas a establecer lugares de culto o de reunión con fines religiosos, a designar y
religió. No va a favor ni en contra de la religió (“blind to the court” – es cega
davant la religió: es tracta d’un supòsit nord-americà).
“Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones.”
D’aquest apartat de l’article doncs, en podem extreure que la religió catòlica és la religió dominan6t a Espanya. Sobre això hem d’afegir els certs acords i convenis amb les diverses religions existents.
David Hume defensava l’afirmació d’Aristòtil que ens diu que l’ésser humà és
un ser racional. Però, afegí que també som éssers de sentiments i per tant,
moltes vegades ens comportem i actuem de forma no racional, a través de
sentiments (com per exemple l'enamorament). Explicava que tots nosaltres
tenim al cervell una part frontal la qual ens ajuda a pensar racionalment però, la
part del darrere, és la que tenim igual amb la resta d'animals, en la qual hi
trobem l'instint de defensa, de reproduir-nos etc. Aquí, veiem que la idea del
racionalisme és correcta. Però, mai podrem arribar a pensar racionalment i
prou, sinó que sempre hi serà present la part sentimental.
Conclusió/opinió Dr. Montreal: Relaciona la religió amb un sentiment el qual no
es pot controlar ni escollir tenir-lo o no tenir-lo.
ARTICLE 17 CE
L’article 17 de la CE recull el dret a la llibertat i seguretat.
- (^) “Toda persona tiene derecho a la libertad y a la seguridad. Nadie puede ser privado de su libertad, sino con la observancia de lo establecido en este artículo y en los casos y en la forma previstos en la ley.”
- “La detención preventiva no podrá durar más del tiempo estrictamente necesario para la realización de las averiguaciones tendentes al esclarecimiento de los hechos, y, en todo caso, en el plazo máximo de setenta y dos horas, el detenido deberá ser puesto en libertad o a disposición de la autoridad judicial.”
- “Toda persona detenida debe ser informada de forma inmediata, y de modo que le sea comprensible, de sus derechos y de las razones de su detención, no pudiendo ser obligada a declarar. Se garantiza la asistencia de abogado al detenido en las diligencias policiales y judiciales, en los términos que la ley establezca.”
- “La ley regulará un procedimiento de "habeas corpus" para producir la inmediata puesta a disposición judicial de toda persona detenida ilegalmente. Asimismo, por ley se determinará el plazo máximo de duración de la prisión provisional.”
Dret a la seguretat
La seguretat és un aspecte del qual no se’n torna a fer esment en cap altre lloc
de la CE. L'Estat afirma que la seguretat consisteix en un estat de les coses
que fa possible l'exercici dels drets. És a dir, la seguretat es la condició de
l’exercici dels drets.
Dret a la llibertat
La llibertat, al contrari que la seguretat, apareix en molts articles de la CE; però
de diverses maneres i en contextos diferents.
Tant la llibertat com la igualtat són dos ítems cardinals en que l’entorn d’aquests
dos s'aixeca en la CE. Aquesta és un producte jurídic que, dins d’un context
cultural d’occident, s’ha caracteritzat per proclamar a l’ésser humà com a ser
lliure. Aquest fet de poder ser lliure només fa 200 anys que està establert a
través de la revolució francesa i americana i sorgí com un concepte nou:
Retornem sobre el tema de l’individu racional i també sentimental. Si pateix la
raó o sentiments, la persona sofreix. Per tant, la persona té una característica
que els animals no tenen, que és la capacitat de sofrir i el goig (en canvi, el
plaer i el dolor són dos conceptes que tenim per igual amb els animals). Per
experimentar el sofriment no estem obligats a patir el dolor (exemple: la mort
d'algun familiar). Pel que fa al goig (exemple: un triomf professional), és una
porten a identificar, aquests no estan en un supòsit de detenció, sinó de
retenció. Per tant, la persona/es retingudes no es poden beneficiar dels dret del
detingut.
“La detención preventiva no podrá durar más del tiempo estrictamente
necesario para la realización de las averiguaciones tendentes al
esclarecimiento de los hechos, y, en todo caso, en el plazo máximo de setenta
y dos horas, el detenido deberá ser puesto en libertad o a disposición de la
autoridad judicial.”
La detenció preventiva, normalment, és practicada per la policia per ordre del
jutge.
En la Llei d’Enjudiciament Criminal, es recullen les circumstancies que s’han de
donar per ser detingut i qui està legitimat per a detenir.
Aquesta diu essencialment que haurà d’estar detingut qui:
- Estigui de busca i captura.
- S’hagi fugat de la presó.
- El que tingui un manament de detenció.
- El que cometi un delicte flagrant.
La detenció ha de ser duta a terme pels cosses policials (en cas de delicte
flagrant pot fer-ho qualsevol).
El lloc de detenció serà la comissaria o càrtel.
Els cossos judicials podran actuar per iniciativa pròpia o per ordre judicial.
La fi de la detenció és la “realización de las averiguaciones tendentes al
esclarecimiento de los hechos” (la policia creu que s’ha comès un delicte i que
l’autor és tal).
El termini de temps de la detenció serà l’estrictament necessari per a les
pertinents averiguacions i no podrà superar les 72 h. Seguidament (si no hi ha
motius per a que el retingut segueixi com a tal) serà posat en llibertat o a
disposició judicial i un jutge podrà determinar:
- Presó provisional (si es creu que s’ha comès un delicte...).
- Llibertat vigilada (si es creu que es abandonarà el país...)
- Presó salvable amb fiança
- Llibertat però amb certs controls (cada vuit dies, periòdic, fer presència...)
- Llibertat sense passaport
“Toda persona detenida debe ser informada de forma inmediata, y de modo que
le sea comprensible, de sus derechos y de las razones de su detención, no
pudiendo ser obligada a declarar. Se garantiza la asistencia de abogado al
detenido en las diligencias policiales y judiciales, en los términos que la ley
establezca .”
Com podem veure, en l’apartat tres del mateix article 17, se’ns fixen els drets
del detingut:
- Ha de ser informat tant en drets com pel motiu de detenció.
- (^) No pot ser obligat a declarar.
- Dret a advocat.
L’article 520 de la Llei d’Enjudiciament Criminal també fixa els drets del
detingut:
1. La detención y la prisión provisional deberán practicarse en la forma que menos perjudique al detenido o preso en su persona, reputación y patrimonio.
La detención preventiva no podrá durar más del tiempo estrictamente necesario para la realización de las averiguaciones tendentes al esclarecimiento de los hechos. Dentro de los plazos establecidos en la presente Ley, y, en todo caso, en el plazo máximo de setenta y dos horas, el detenido deberá ser puesto en libertad o a disposición de la autoridad judicial.
2. Toda persona detenida o presa será informada por escrito, en un lenguaje sencillo y accesible, en una lengua que comprenda y de forma inmediata, de los hechos que se le imputan y las razones motivadoras de su privación de libertad, así como de los derechos que le asisten y especialmente de los siguientes:
a) Derecho a guardar silencio no declarando si no quiere, a no contestar alguna o algunas de las preguntas que le formulen, o a manifestar que sólo declarará ante el Juez.
b) Derecho a no declarar contra sí mismo y a no confesarse culpable.
c) Derecho a designar Abogado y a solicitar su presencia para que asista a las diligencias policiales y judiciales de declaración e intervenga en las diligencias de reconocimiento en rueda de que sea objeto. Si el detenido o preso no designara Abogado, se procederá a la designación de oficio.
d) Derecho de acceso a los elementos de las actuaciones que sean esenciales para impugnar la legalidad de la detención o privación de libertad.
e) Derecho a que se ponga en conocimiento del familiar o persona que desee, el hecho de la detención y el lugar de custodia en que se halle en cada momento. Los extranjeros tendrán derecho a que las circunstancias anteriores se comuniquen a la Oficina Consular de su país.
