¡Descarga segon parcial y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TUTELA JUDICIAL EFECTIVA
Art. 24.
_1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.
- Asimismo, todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la Ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia. La Ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos presuntamente delictivos._ Conforme l’art. 24.1 de la Constitució Espanyola, totes les persones (tant els nacionals com els estrangers, ja estiguin en situació regular o irregular, i les persones jurídiques, però amb algunes matisacions) tenen el dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l’exercici dels seus drets i interessos, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió. Es tracta d’un dret fonamental protegit mitjançant el rus d’emparament davant del Tribunal Constitucional, el qual ha senyalat que consisteix primàriament en el dret del litigant a obtindré una resolució judicial motivada i congruent, que es pronunciï sobre el fons de les pretensions deduïdes (sigui favorable o adversa), sempre que concerneixin els pressupostos processals necessaris per això.
S’ha de diferenciar entre la tutela judicial i la tutela judicial efectiva.
La tutela judicial És el dret que s’atorga als particulars i, en general,
a les persones jurídiques i físiques, per accedir a un tribunal perquè aquest atorgui un dret o preservi un interès legítim. Així, els requisits per tal de que es parli de tutela judicial efectiva són:
- L’accés a la mateixa.
- Que una vegada s’hagi accedit al tribunal aquest es comporti de certa manera per tal de no vulnerar aquest dret
- Que al final d’aquest procés, s’obtingui una resolució judicial motivada per una motivació concreta.
El dret d’accés a aquest dret ha d’atendre a una pretensió que sostenim, la qual ha d’estar fonamentada en un dret o en un interès legítim que hem de provar que tenim.
Per a que la tutela sigui efectiva s’han de donar una sèrie de
requisits, els quals estan regulats en la Constitució Espanyola i en la jurisprudència del Tribunal Constitucional:
- S’ha d’imposar el principi pro accione : la llei s’ha d’interpretar de manera que afavoreixi la iniciació del procés.
- La justícia ha de ser gratuïta quan així ho disposi la llei, però en tot cas ho ha de ser en aquells casos en que l’interessat no tingui recursos econòmics suficients.
- Exigeix el dret a utilitzar tots els recursos processals que la llei prevegi. Aquests no es poden negar a les parts quan així ho determini la llei.
- La tutela judicial efectiva inclou el dret a obtenir una resolució motivada sobre la sol·licitud del demandant. La motivació ha d’exterioritzar les
raons per les quals el tribunal ha resolt de determinada manera i ha d’estar lligada als principis de raonabilitat i congruència. La motivació tampoc pot ser arbitrària ja que ha de respectar el sistema de fonts i la llei aplicable.
- Les parts del procés no poden patir indefensió. Hi ha indefensió quan no hi ha igualtat entre les parts, quan no hi ha possibilitat de contradir a l’altra part... Segons el TC la indefensió es la privació o la limitació no imputable al justiciable de qualsevol mitjà legítim de defensa de la pròpia posició dins del procés.
- La sentència ha de ser intangible ,és a dir, no modificable. A més, ha de ser executable.
- Ha d’existir el dret d’indemnitat, és a dir, la persona que reclama davant d’un tribunal ha de tenir la protecció de l’ordenament jurídic de que aquesta acció no serà causa de represàlies.
Els requisits per tal de que el procés sigui com ha de ser es troben regulats en l’apartat 2 del mateix article i són:
- Tothom té dret a un jutge ordinari predeterminat per la llei. Si el jutge no estès predeterminat per la llei i s’atribuís discrecionalment, automàticament es generaria un dubte sobre la fiabilitat del mateix. Predeterminar per la llei vol dir que la jurisdicció ha de complir amb dos requisits: la separació jurisdiccional per raó de matèria (civil, penal, social, militar i contenciós) i la predeterminació de la mateixa en la llei per tal de que sigui igual per tothom davant de mateixos supòsits.
- L’acusat té dret a ser informat de l’acusació formulada contra ell, ja que no se’l pot acusar després d’haver-lo acusat. La garantia és que si no s’informa del que s’acusa, l’acusat no pot defensar-se. A més, només poden jutjar a una persona per allò que l’acusen.
- El jutge ha de ser independent, imparcial i objectiu. Això implica que el jutge ha de guardar la deguda distància amb el litigi dels litigants i que la llei ha de preveure causes clares d’abstenció i recusació.
- La publicitat del procés garanteix la transparència i que, per tant, tot es faci bé. Tanmateix, poden haver excepcions orientades a la protecció de menors o a la indagació de la culpabilitat real de l’acusat.
- El procés exigeix l’assistència de lletrat per tal que existeixi igualtat entre les parts. Per això existeixen els advocats d’ofici i els advocats escollits per els propis interessats. Un requisit d’aquesta assistència es la confidencialitat de les comunicacions de l’advocat entre el seu client.
- Un procés sense dilacions indegudes no equival al dret a un procés curt. Es tracta de jutjar si les dilacions són degudes o indegudes. Per saber-ho, s’ha d’estudiar: - (^) La naturalesa de l’assumpte - Els recursos de que es disposa en el procés - La comparació en procediments semblants - L’actitud de les parts i els jutges - La prohibició de les probes il·legalment obtingudes, que implica que aquelles que s’han obtingut vulnerant els drets fonamentals
L’ESTRUCTURA DE L’ESTAT: L’ESTAT DE LES
AUTONOMIES
UNITAT/DIVERSITAT
En la constitució d’un Estat, es necessita unitat, perquè sino no hi ha Estat. Per altra banda necessitem la diversitat, ja que dintre de l’Estat conviuen comunitats humanes molts diferents (racials, ètniques, lingüístiques, etc.). La diversitat territorial destaca entre els demés tipus de diversitat.
La fórmula espanyola que tracta de combinar els dos elements necessaris en un Estat modern (la unitat i la diversitat) és l’Estat de les autonomies.
A tot el món només s’han pogut experimentar dues formules d’estructura de l’Estat: la fórmula centralitzada i la descentralitzada. La centralització i la descentralització incorporen tots els comportaments: les més grans excel·lències i els més grans horrors.
■ ESTAT CENTRALITZAT: és aquell en què existeix un únic centre de presa de decisions polítiques i un únic govern; per tant, els òrgans de l'Estat exerceixen la seva jurisdicció en tot el territori i les decisions que aquests prenen vinculen la totalitat dels ciutadans (ex: França, on les decisions les pren el Parlament francès).
■ ESTAT DESCENTRALITZAT: és aquell en el qual existeixen diversos centres de presa de decisions polítiques i, per tant, diversos governs. En haver-hi un govern central i ens que tenen el seu propi govern, la forma d'organització és el repartiment de competències entre el govern central i els subgoverns (el govern central regula la matèria “A”, mentre que l'ens regula la matèria “B”); l'altra possibilitat seria que el govern central regulés una matèria concreta i els subgoverns regulessin un altre aspecte de la mateixa matèria (el govern central regula la matèria “A” i l'ens també regula la matèria “A”, però regula “a”).
Existeixen diverses configuracions d'Estat descentralitzat:
- (^) Estat federal: és el resultat de la unió d'altres ens polítics preexistents; es tracta de la forma universal de descentralització d'un Estat (ex. EEUU, Canadà o Alemanya).
En aquest tipus d'estats:
a. La distribució de competències és homogènia, encara que cadascun d'ells pot fer un ús determinat d'aquestes competències.
b. Tenen una càmera de representació territorial: el Senat.
c. Existeix un òrgan encarregat de la resolució de conflictes de competències, triat pel govern central i una part de la representació autonòmica.
d. La constitució no pot reformar-se sense previ acord dels Estats membres, encara que existeixen excepcions: per exemple, a Alemanya, si el Senat decideix que hi ha reforma, la hi haurà.
- Estat autonòmic: aquest tipus d'Estat no té res a veure amb els altres, ja que hi ha una característica que el diferencia: el principi de disposició defineix l'autonomia com un dret, és a dir, que es permet triar si s'és o no CCAA. Un altre aspecte d'aquest principi és que la Constitució no estableix quines són les competències de cada CCAA, sinó que aquestes tenen, dins d'un marc delimitat pel govern central. (ex. Espanya). A l’Estat descentralitzat, en canvi, hi ha varis centres productors de lleis (a Espanya, hi ha un Parlament nacional que aprova les normes que regulen la vida dels espanyols en el seu conjunt, conjuntament amb un conjunt de Parlaments (un per cada autonomia) que, alhora, també regulen la vida dels espanyols, però només d’aquells que pertanyen al seu territori (ex: a Catalunya, dels catalans).
- Estat regional: es tracta de la forma més feble de descentralització, ja que els ens (les Regions, en aquest cas) no disposen de molt poder de decisió (ex. Itàlia).
La principal diferència és que a la fórmula centralitzada hi ha un únic centre territorial que exerceix el poder polític, mentre que a la fórmula descentralitzada hi ha una pluralitat d’ens que exerceixen el poder polític.
DICOTOMÍA ESTAT FEDERAL/ESTAT DE LES AUTONOMÍES
La fórmula universal de descentralització és el federalisme. Hi ha dues fórmules més que són descentralitzades: l’Estat de les regions (a Itàlia) i l’Estat de les autonomies (a Espanya).
Característiques del federalisme (comparant EEUU –Estat federal– i Espanya –Estat autonòmic–):
■ Es tracta d’una fórmula d’unió, que uneix allò que originàriament estava dividit, és a dir, uneix les entitats polítiques independents preexistents (ex: els territoris colonials dels Estats Units d’Amèrica eren, inicialment, eren independents els uns dels altres). El que va passar a Espanya es que les entitats polítiques van ser creades per la Constitució Espanyola, no eren preexistents (només existien municipis i províncies, cap entitat política que tingués poder polític independent); per tant, va ser un procés de descentralització.
■ En l’Estat federal, la Constitució estableix amb tota la claredat possible, quines són les competències de l’Estat (del govern federal) i les de cada Estat membre. En el cas de l’Estat autonòmic, no és la Constitució la que estableix les competències de les
es limitava a l’àmbit públic, sino que també s’estenia a l’àmbit dels recursos: es creia que l’atribució dels recursos també seria més eficaç.
PRINCIPIS DE L’ESTAT AUTONÒMIC
L’ art. 2 CE estableix que l'Estat d'autonomies es configura a través de tres principis: el principi d’unitat , el principi d’autonomia i el principi de solidaritat.
D’aquests tres principis, convé destacar, en primer lloc, el principi d’autonomia, ja que aquest s’explica per mitjà del principi dispositiu. La Constitució, en aquest article, no estableix que tota Espanya s'organitzi en comunitats autònomes, sinó que existeix el dret a l'autonomia per a qualsevol nació d'Espanya. D'una banda, s'afirma que l'Estat espanyol és unitari (hi ha un únic Estat que neix de si mateix), però no centralitzat; segons el constituent, l'Estat espanyol és un Estat descentralitzat només en qüestió de poder. Per tant, no existeix cap norma que digui quantes comunitats autònomes hi ha; el principi dispositiu deixa a disposició dels territoris ser comunitat autònoma o no i, un cop decidit, en cas afirmatiu, d’escollir el seu nivell de competències (dintre dels límits de la Constitució).
La Constitució estableix quines són les competències de l’Estat sense cap tipus de dubte; a continuació, diu que les competències de les Comunitats Autònomes poden assumir totes aquelles competències que no són de l’Estat a l’Estatut d’Autonomia. Per tant, les Comunitats Autònomes disposen elles mateixes i per elles mateixes del seu nivell de competències, la norma atributiva de les quals és l’Estatut d’Autonomia.
PRINCIPI D'UNITAT: s'articula entorn de cinc elements:
■ PRINCIPI D'UNITAT DE L'ORDENAMENT JURÍDIC: a Espanya coexisteixen l'ordenament jurídic central i els ordenaments jurídics autonòmics, que són tants com a nombre de CCAA existeixen. La unitat es constitueix mitjançant la CE, ja que aquesta exerceix dues funcions:
- La CE és el centre d'imputació de tots els Ordenaments, ja que és aquesta qui permet l'existència d'aquests en les CCAA.
- La CE és la norma que fixa els límits d'actuació de cada CCAA.
L'ordenament jurídic s'unifica ja que, segons la nostra CE, les lleis autonòmiques estan en posició d'igualtat amb les estatals, només que cadascuna regula matèries diferents. Per tant, no és una qüestió de jerarquia normativa (per això són iguals), sinó que és una qüestió competencial.
■ PRINCIPI D'UNITAT ECONÒMICA: el territori ha de constituir una unitat econòmica, és a dir, ha d'haver-hi un mercat comú amb la finalitat de que pugui existir la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals. Per tant, les CCAA no podran adoptar decisions que contradiguin aquest principi, ja que ho estableix la CE en el següent article:
Art. 139.2 CE: “Cap autoritat podrà adoptar mesures que directa o indirectament obstaculitzin la llibertat de circulació i establiment de les persones i la lliure circulació de béns en tot el territori espanyol.”
■ PRINCIPI D'UNITAT JURISPRUDENCIAL: el fet que existeixin diversos òrgans judicials en cada CCAA (el Tribunal Superior de Justícia de cadascuna), pot ocasionar desigualtats a l'hora d'aplicar la llei posat que cada CCAA la interpreta d'una manera. Per això, el Tribunal Suprem unifica la interpretació de la llei amb la jurisprudència.
■ PRINCIPI D'UNITAT CONSTITUCIONAL: el Tribunal Suprem està vinculat a les sentències del Tribunal Constitucional, ja que es tracta d'un òrgan de rang superior en ser el màxim intèrpret de la CE.
■ (^) PRINCIPI D'UNITAT EN LA IGUALTAT DE TRACTE: el fet que cada CCAA segueixi la seva política econòmica provoca diferències entre aquestes que poden afectar als seus ciutadans. La desigualtat, així i tot, es pot crear en exercici de competència; per tant, estarà justificada i serà constitucional, sempre que compleixi els següents requisits:
- La CCAA que generi desigualtats ha de fer-ho en exercici de la seva competència; la finalitat de la norma creadora de desigualtat ha de ser raonable.
- Les mesures adoptades per cada CCAA han de ser racionals; per tant, s'ha de tenir en compte si la norma creadora de desigualtat és proporcional.
La CE estableix que les normes estatals no podran crear desigualtats, ja que tots els espanyols tenen dret a ser tractats per igual; en canvi, les normes autonòmiques sí.
PRINCIPI D'AUTONOMIA: més que un principi, es tracta d'un dret al com estan subjectes tots els territoris que conformen Espanya. D'aquesta manera, la CE atribueix aquest dret als municipis, les províncies i les Comunitats Autònomes.
Art. 137 CE: “L'Estat s'organitza territorialment en municipis, en províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos.”
Tots els ens citats en el precepte constitucional tenen dret a l'autonomia, encara que existeix una petita diferència: l'autonomia de les CCAA és de tipus política, mentre que l'autonomia dels altres ens simplement capacitat de decisió pròpia; aquesta capacitat de decisió està limitada pel principi de sobirania de l'Estat. Tenint en compte això, l'autonomia s'articula entorn de quatre elements:
■ PRINCIPI D'AUTONOMIA POLÍTICA: consisteix en una determinació de les finalitats; els subjectes que tenen dret a l'autonomia poden decidir sobre les finalitats
b. Els seus propis impostos, taxes i contribucions especials.
c. (^) Transferències d'un fons de compensació interterritorial i altres assignacions amb càrrec als pressupostos Generals de l'Estat.
d. Rendiments procedents del seu patrimoni i ingressos de dret privat.
e. El producte de les operacions de crèdit.”
PRINCIPI DE SOLIDARITAT: la solidaritat és una forma de relació que ha d'existir entre els ens que conformen el territori espanyol.
Art. 138.1 CE: “L'Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l'article 2 de la Constitució, vetllant per l'establiment d'un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent en particular a les circumstàncies del fet insular.”
El que podem extreure d'aquest precepte és que l'Estat és qui garanteix aquesta relació. A més, l'article fixa l'objectiu del principi, que no és un altre que un equilibri econòmic just i adequat entre les diferents CCAA; això implica que no poden haver-hi grans diferències entre aquestes i que, les més privilegiades (les que tenen més recursos) deuen realitzar transferències de béns a les altres no tan afavorides en cas de necessitat.
Art. 158 CE: “Als Pressupostos Generals de l'Estat podrà establir-se una assignació a les Comunitats Autònomes en funció del volum dels serveis i activitats estatals que hagin assumit i de la garantia d'un nivell mínim en la prestació dels serveis públics fonamentals en tot el territori espanyol.”
LA DISTRIBUCIÓ DE COMPETÈNCIES ENTRE
ESTAT I CCAA
QUÈ ÉS UNA COMPETÈNCIA?
Una competència és un poder, una facultat, una capacitat per a operar sobre alguna matèria (ja sigui legislant i/o executant). Aquesta capacitat la disposa algú; per tant, hi ha un titular de la competència, que serà o bé l’Estat o bé la CCAA. En resum:
■ Contingut de la competència: la capacitat mateixa.
■ Titular de la competència: l’Estat o la CCAA.
■ Objecte de la competència: la matèria regulada.
■ Potestat: el titular opera per a exercir la funció legislativa o bé l’executiva, o bé les dues.
■ Forma: funció legislativa i funció executiva.
Qui exerceix la funció legislativa tindrà la facultat de fer lleis per a regular la matèria; si ho fa l’Estat seran lleis estatals i si ho fa la CCAA seran lleis autonòmiques. Dit d’una altra manera, si té la potestat legislativa, el titular de la competència tindrà el poder de dictar lleis.
Qui exerceix la funció executiva tindrà la facultat de dictar reglaments, és a dir normes directament subordinades a la llei, controlades pels Tribunals. Així, els Tribunals poden decidir si tal reglament és correcte o incorrecte i si el consideren incorrecte el poden anul·lar. A més a més de la potestat reglamentària, la potestat executiva implica la capacitat de dictar actes administratius, és a dir, de prendre decisions que afecten a l’Administració.
La distribució de competències es fa a la constitució d’una manera peculiar; es fa als arts. 148, 149 i 150 CE i s’organitza sobre la base del principi dispositiu.
El principi dispositiu té dos aspectes:
■ La CE no parla de les CCAA, sinó que dóna llibertat als territoris (nacionalitats o regions) perquè, si ho desitgen, disposin d'autonomia. Per tant, permet als territoris disposar, és a dir, decidir, si es constitueixen en CCAA o no. Durant l’època de la transició democràtica, tots els territoris espanyols van optar per l’autonomia i, per tant, tots els territoris van decidir que sí volien constituir-se en CCAA, per això el territori espanyol està tot dividit en CCAA. Ceuta i Melilla, no obstant això, són una excepció, ja que es tracta de ciutats autònomes sense capacitat legislativa.
■ Els territoris, una vegada decidit que volen disposar d’autonomia i, per tant, constituir- se com una CCAA, poden assumir competències pròpies dintre d’aquelles que la Constitució els ofereix. La CE, per tant, no especifica les competències de les CCAA, sinó que estableix les competències exclusives de l’Estat i les possibles competències autonòmiques. La CE atribueix als Estatuts d'Autonomia la funció d’assumir les competències de la CCAA en relació al que es disposa en aquesta, és a dir, aquelles que pertanyen a l'Estat.
Actualment, el principi dispositiu està esgotat, ja que totes les CCAA han optat per adquirir totes les competències que siguin possibles, de tal forma que, al llarg del procés autonòmic, les CCAA han adquirit un nivell competencial homogeni (estan en igualtat de nivell competencial).
No obstant això, en els inicis del procés autonòmic la CE establia dos supòsits de nivell de competències per a les CCAA en funció del procés pel qual aquestes havien adquirit l’autonomia:
- Totes aquelles que durant la República (anys 30-40) van plebiscitar el seu l’Estatut d’Autonomia (Catalunya, l’any 1932, Galícia, l’any 1936 i el País Basc, l’any 1938), podien disposar del màxim nivell de competències atorgades per la CE.
- A partir de 1978, si algun altre territori provava la seva voluntat per ser una CCAA mitjançant el degut procediment d’iniciativa autonòmica per referèndum (Andalusia, que va ser l’única que es va animar a fer-ho), també podia adquirir el màxim nivell competencial.
■ B4: la legislació correspon a l’Estat, però l’execució a las CCAA (la resta de competències). L’apartat tercer de l’article conté les regles bàsiques sobre l’organització d’aquestes competències.
- Regla de disposició de competències per les CCAA: “Las materias no atribuidas expresamente al Estado por esta Constitución podrán corresponder a las Comunidades Autónomas, en virtud de sus respectivos Estatutos”.
- Regla del poder residual: “La competencia sobre las materias que no se hayan asumido por los Estatutos de Autonomía corresponderá al Estado cuyas normas prevalecerán, en caso de conflicto, sobre las de las Comunidades Autónomas en todo lo que no esté atribuido a la exclusiva competencia de éstas”.
- Regla de prevalença i supletorietat del Dret estatal: “El derecho estatal será, en todo caso, supletorio del derecho de las Comunidades Autónomas”.
Aquest principi pretén que, en cas de que algun dels dos ordenaments jurídics presenti una llacuna, l’altre ordenament jurídic el cobreixi. Aquesta regla va ser operativa quan va entrar en vigor la CE, ja que moltes CCAA no disposaven de normes per regular les matèries.
A més a més, cada vegada que existeix conflicte entre les CCAA i l’Estat, fins que aquest es resolgui per mitjà del Tribunal Constitucional, prevaldrà el Dret estatal. En cas de que es resolgui el conflicte i la CCAA assumeixi la competència, haurà de passar un temps lògicament per poder assignar una regulació a la matèria en qüestió; mentrestant, s’aplicarà el Dret estatal com a supletori.
Dintre d’aquest article, a més a més, hi ha les competències horitzontals o transversals. Per exemple:
- Ap.1: L’Estat té competència per regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat i l’exercici dels drets i deures.
- (^) Ap. 13: L’Estat té competència per regular les bases y coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica.
Aquestes competències s’anomenen d’aquesta forma per una raó: l’Estat, que és el que disposa d’aquest tipus de competències, té capacitat per regular moltes altres matèries que són competència de la CCAA. D’aquesta forma, es tracta d’un mecanisme per mitjà
del qual l’Estat pot penetrar en l’àmbit competencial autonòmic; per tant, l’Estat pot regular matèries que pertanyen inicialment a la CCAA.
NORMES BÀSIQUES I NORMES DE DESENVOLUPAMENT
Sobre algunes matèries correspon a l’Estat la regulació de les bases i a les CCAA la regulació de desenvolupament de les mateixes. No obstant, el Tribunal Constitucional defineix l’àmbit d’allò que es bàsic per mitjà de sinònims; d’aquesta forma, no està ben definit. Per tant, l’apreciació d’allò bàsic té una càrrega política i subjectiva important, ja que no hi ha una definició jurídica i objectiva: cada legislador, en cada moment diferent, pot apreciar el que és bàsic i el que no.
Les Corts Generals decideixen sobre l’interès general i allò que és bàsic va lligat amb aquesta idea, de tal forma que ha de ser uniforme per a tot el territori; aquesta idea és purament política. El Tribunal Constitucional és deferent amb la decisió de les Corts Generals; així, ha adoptat la idea de que allò que és bàsic no és mesurable jurídicament i, per tant, s’ha de decidir per mitjà de criteris polítics i que aquesta tasca correspon a les Corts Generals. D’acord amb aquest raonament, si l’Estat regula les bases de forma molt amplia, la CCAA no te gaire marge per regular la matèria; d’aquesta forma, la CCAA pot veure’s limitada en qüestió de competències. No obstant això, el Congrés té una limitació: no pot establir un criteri que esgoti la regulació de la matèria, és a dir, ha de deixar una part per tal de que la CCAA reguli.
Allò que és bàsic té un altre problema: quan sabem que una norma és bàsica? Formalment, quan la mateixa Llei ens indica que és bàsica (per exemple, s’aprova la Llei reguladora de la matèria X i conté una disposició addicional que indica que la Llei és bàsica en la seva totalitat o bé que alguns preceptes regulen les bases de la matèria). Materialment, la norma bàsica pot identificar- se pel seu contingut; de totes formes, aquest criteri implica massa inseguretat jurídica.
CLASSES DE COMPETÈNCIES
■ COMPETÈNCIES EXCLUSIVES: Són aquelles de les que disposa o bé l’Estat o bé les CCAA. En el nostre ordenament jurídic, totes les competències són exclusives. Les competències executives tenen tres graus:
- 1º: Són competències exclusives aquelles sobre matèries en les que cada ens legisla i executa, i cap altre ens pot ni legislar ni executar aquesta matèria.
- (^) 2º: Són competències exclusives aquelles que van lligades a una funció (legislar, per exemple), de tal forma que si l’Estat té competència per legislar en matèria de Dret penitenciari, policia autonòmica i competències lingüístiques, la CCAA no podrà legislar en aquesta matèria, però si podrà executar-la, ja que l’execució d’aquesta matèria no li correspon a l’Estat.
- 3º: Són competències exclusives aquelles que van lligades a un àmbit de la matèria, de tal forma que si l’Estat regula les bases i la CCAA regula el desenvolupament,
El poder político de las CCAA se mide en función de la cantidad y calidad de las competencias que disponen. Es por eso que el sistema de distribución de éstas es importante, ya que es una medida de poder político: contra más competencias tiene una CCAA, más capacidad de decisión tiene.
Las competencias son asociadas a tres tipos de elementos:
■ ELEMENTO SUBJETIVO: se refiere al poder político a quien corresponde la titularidad de la competencia, que será el Estado, las CCAA o ambos.
■ ELEMENTO OBJETIVO: se refiere al contenido de la competencia, es decir, aquello que el titular podrá regular y en qué ámbito del sector público podrá ejercer la competencia.
■ (^) ELEMENTO FORMAL: el tipo de regulación que se ejerce en la competencia:
- Competencia legislativa: regular el contenido mediante Ley.
- Competencia ejecutiva: regular el contenido mediante Reglamento.
EL PRINCIPIO DISPOSITIVO
La distribución de las competencias está subordinada al principio dispositivo , mediante el cual la CE fija las competencias del Estado y las competencias a las que pueden optar las CCAA.
Cabe destacar dos aspectos:
■ La CE no habla de las CCAA, sino que da libertad a los territorios (nacionalidades o regiones) para que, si lo desean, dispongan de autonomía. Durante la época de la transición democrática, aun así, todos los territorios españoles optaron por la autonomía; Ceuta y Melilla, sin embargo, son una excepción, puesto que se trata de ciudades autónomas sin capacidad legislativa.
■ La CE no especifica las competencias de las CCAA, sino que establece las competencias exclusivas del Estado y las posibles competencias autonómicas. La CE atribuye a los Estatutos de Autonomía la función de asumir las competencias de la CCAA en relación a lo dispuesto en ésta, es decir, aquellas que pertenecen al Estado. Además, según el art. 150 CE , a través de una Ley de delegación el Estado puede transferir competencias a las CCAA.
Actualmente, el principio dispositivo está agotado , puesto que todas las CCAA han optado por adquirir todas las competencias que sean posibles, de tal forma que, a lo largo del proceso autonómico, las CCAA han adquirido un nivel competencial homogéneo (están en igualdad de nivel competencial).
No obstante, en los inicios del proceso autonómico la CE establecía dos supuestos de nivel de competencias para las CCAA en función del proceso por el cual éstas habían adquirido la autonomía :
■ Todas aquellas que durante la República (años 30-40) plebiscitaron el Estatuto de Autonomía (Cataluña, País Vasco y Galicia) podían disponer del máximo nivel de competencias otorgado por la CE.
■ A partir de 1978, si algún otro territorio probaba su voluntad para ser una CCAA mediante el debido procedimiento de Iniciativa autonómica por referéndum (Andalucía, que fue la única en hacerlo), también podía adquirir el máximo nivel competencial.
El resto de CCAA no pueden acceder de entrada al máximo nivel competencial. De este modo, tienen un nivel inferior de competencias ampliable en un futuro. Para eso, la CE prevé dos requisitos:
■ Que pasen 5 años desde la aprobación de su Estatuto de Autonomía.
■ Que transcurrido este período, se reforme el Estatuto para asumir nuevas competencias.
- TIPOS DE COMPETENCIAS
Las competencias pueden ser de 3 tipos:
■ EXCLUSIVAS: cuando un mismo sujeto, bien sea el Estado o la CCAA, es titular de todas las funciones sobre una materia o sobre un sector de la materia.
Dentro de las competencias exclusivas hay dos tipos:
- ABSOLUTAS: Cuando se tienen todas las funciones sobre la misma materia.
- RELATIVAS: El Estado o la CCAA tienen todas las funciones sobre parte de la materia, es decir, sobre un sector de la misma.
■ COMPARTIDAS: Una competencia es compartida cuando el Estado y las CCAA están legitimadas para intervenir en la misma materia pero en sectores diferentes o con funciones distintas. Es decir, un ente dispone de la potestad legislativa y el otro de la ejecutiva (el Estado se encarga de las bases, mientras que la CCAA lo hace del desarrollo).
- Les formes de conflicte entre Estat i CCAA, així com també les maneres de resoldre aquests conflictes.
■ Art. 158 CE: concreta dos formes d’exercici del principi de solidaritat de l’article 2 CE:
- L’atribució a certes CCAA d’una assignació pressupostària, és a dir, un mínim de serveis de cada CCAA. Assignació d’una certa quantitat de diners complementària quan certes CCAA no arriben a un mínim de prestació de serveis fonamentals.
- Regulació del fons de compensació, fons de diners distribuït anualment entres les CCAA que compleixen els requisits establerts (atur, proporció renta per càpita...), es distribuït per les Corts Generals.
LO 8/1980, de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA)
La LOFCA desenvolupa de manera més amplia els elements de l’art. 157 CE, és a dir, les fonts de finançament dels recursos. A més:
■ Estableix una sèrie de principis en el seu article 2, que fonamenten el finançament autonòmic. Aquests principis són els següents:
- El finançament autonòmic no pot implicar per les CCAA cap privilegi de caràcter econòmics i socials, ni pot posar barreres fiscals dins les CCAA.
- (^) L’Estat es l’encarregat de fer efectiu el principi de solidaritat, per tant, ha d’aconseguir un equilibri just i equilibrat entre les diferents parts del territori.
- El principi de suficiència financera, implica que les CCAA han de tenir suficients recursos per poder exercir les competències de les que són titulars.
- El principi de lleialtat constitucional implica que es tingui present les relacions entre Estat i CCAA.
- El principi d’equilibri imposa a cada CCAA l’obligació de vetllar per l’equilibri intern, solidaritat. Son elles internament les que han de vetllar per les altres.
■ Estableix en l’article 3 l’òrgan del Consell de Política Fiscal i Financera, òrgan de cooperació vertical entre Estat i CCAA on es negocien, maduren i es prenen decisions que afecten al finançament. Aquest òrgan està format pel Conseller d’economia i hisenda de cada CCAA i per dos ministres (ministre d’hisenda i ministre de les administracions públiques). Les funcions d’aquest organisme són varies:
- Exerceix una funció de coordinació de política fiscal de totes les CCAA.
- Coordina també l’endeutament i el dèficit de cada CCAA.
- Decideix sobre els recursos i els motius de cada CCAA, és a dir, la quantitat i el motiu perquè els rep.
Es degut a que si les CCAA tenen molt dèficit, augmenta automàticament el dèficit de l’Estat, i aquest pot arribar a ser penalitzat per la UE, ja que aquesta marca uns límits d’endeutament pel seus membres.
■ Estableix en el seu article 4, l’art. 157 CE , en el que ens diu les fonts dels recursos de cada CCAA, de manera més completa que al art. 157. Aquestes fonts de recursos són les següents:
- Propis tributs d’una CCAA: regulat als arts. 6 i 9 LOFCA. Amb caràcter general aquest ingrés no es molt important perquè està sotmès segons aquests articles a tres tipus de límits que els redueix la importància:
No podran recaure sobre fets imposables gravats per l’Estat o municipis.
No podran gravar fets imposables, l’origen dels quals estigui fora del territori econòmic.
Els tributs propis no podran ser obstacle a la lliure circulació de mercaderies, persones, bens, serveis o capital, ni afectar a la lliure fixació de residencia de les persones i les empreses.
- Tributs cedits: són aquells establerts i regulats per l’Estat, però que els recursos que s’obtenen del tribut correspon a la CCAA; la titularitat del tribut es Estatal (arts. 10 i 11 LOFCA).
Pot ser una cessió parcial o completa. Per a que un tribut cedible sigui cedit es precisa una llei concreta o específica, en aquest cas es la LOFCA, i els tributs que estableix que es poden cedir són:
IRPF en un 50%.
