¡Descarga dret penal y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
DRET PENAL
Tema 1: La potestat punitiva Dret penal objectiu i dret penal subjectiu El dret penal és la part del dret positiu que es dedica a la definició dels delictes i de les seves conseqüències, que són essencialment les penes o les mesures de seguretat. El dret penal descriu una sèrie de conductes humanes que han estat negativament valorades pels legisladors i les societats; i per aquest motiu es declaren delictives. Per tant la idea de dret penal fa referència a una pluralitat de conceptes, així doncs es parla d’un dret penal subjectiu o ius puniendi, que expressa la potestat de crear delictes i penes; segons aquesta definició, el dret penal és l’expressió d’un acord democràtic que prenen els legisladors fent us de les facultats que li ha conferit la ciutadania i que està dirigit a tothom sota amenaça de sanció. En front a aquest dret penal subjectiu se situa el dret penal objectiu, que és el conjunt de normes de dret públic que amb l’objectiu de protegir certs béns jurídics, descriuen els delictes i estableixen penes o mesures de seguretat.
Dret penal substantiu i processal: és el conjunt de normes de naturalesa substantiva que defineixen quins són els comportaments punibles i les sancions aplicables. El dret processal penal és el conjunt de mitjans o vies que permeten l’aplicació del dret penal. És a dir, és el marc dins del qual s’han de desenvolupar o complir les garanties fonamentals de l’estat de dret en matèria penal.
Tema 2: Els principis informadors del Dret penal i els límits a la potestat punitiva de l’Estat La potestat punitiva s’exerceix fonamentalment en 2 moments: en el moment de la creació de les lleis i en el moment de la seva aplicació. Per tant, l’Estat de Dret fa que hi hagi una sèrie de límits a aquesta potestat tan en el moment de crear les normes com en el d’aplicar-les i per això existeixen una sèrie de principis fonamentals que s’han de tenir en compte en aquests 2 moments.
2.1 El principi d’exclusiva protecció de béns jurídics El dret penal protegeix els valors elementals de la vida comunitària, que fan possible la convivència, però el dret penal no pot pretendre orientar o marcar tots els valors ètico-socials, sinó que tan sols aquells que són mínimament necessaris per a la convivència. La llei penal prohibeix o mana una sèrie d’accions que lesionen o posen en perill un interès espiritual o material apreciat per la comunitat (la vida, l’honor, la llibertat, etc). Aquests interessos que mereixen protecció és el que anomenem bé jurídic. D’aquesta breu exposició s’extreuen uns principis teòrics: Les lleis penals indiquen un mínim de regles de convivència, irrenunciables que han de dominar la vida comunitària. Aquest mínim s’expressa en la prohibició de determinades accions o omissions que atenten contra interessos essencials i delimiten les accions que la comunitat no pot tolerar. Totes les lleis penals han de protegir béns jurídics. La llei penal ha d’estar al servei de tota la comunitat. Hi ha interessos que són protegibles dins d’altres àmbits del dret i que fins i tot estan recollits a la constitució, com el dret al treball, a la vivenda, a l’educació, etc., però només quan aquests interessos són classificats com a imprescindibles en el grau màxim es transformen en béns jurídics penalment tutelables.
2.2 El principi d’intervenció mínima El convenciment de que la pena és un mal irreversible i una solució imperfecta que només ha d’utilitzar-se quan no hi hagi mes remei, és a dir, quan ja han fracassat tots els altres mitjans de protecció, obliga a reduir al màxim el recurs al dret penal. El principi d’intervenció mínima es fonamenta en: El dret penal i les seves gravíssimes sancions no s’han d’imposar si existeix la possibilitat de tutelar suficientment el bé jurídic amb altres instruments no penals. Les lleis penals en un Estat democràtic de Dret han de prestar tutela a un valor essencial per a les condicions mínimes de convivència. Ha d’haver un equilibri en la tutela dels bens jurídics. El dret penal no pot ser utilitzat com a instrument per a imposar concepcions morals o ideològiques.
2.3 El principi de culpabilitat: s’entén com aquell retret que se li fa a l’autor per haver decidit lliurement optar pel mal quan podia i sabia quin era el bé i s’hagués pogut inclinar per aquest últim. Aquest concepte tradicional de la culpabilitat ha estat ja superat, tanmateix hi ha una sèrie de garanties inherents a aquest principi que inspiren la política criminal i la legislació penal. Del principi de culpabilitat poden extreure’s les següents conseqüències limitadores: L’exigència de dolo o culpa (no s’accepta la responsabilitat objectiva). La necessitat de que la pena faci referència al fet en concret (individualització del càstig). La necessitat de tenir en compte la situació concreta en que l’autor és trobava en el moment de cometre el delicte (circumstàncies eximents o agreujants i atenuants).
2.4 El principi de proporcionalitat: exigeix que entre el càstig i el fet injust existeixi un equilibri, és a dir, que la pena ha de ser proporcionada al grau de culpabilitat que ha existit en l’actuació de l’actor. El càstig no pot ser tan elevat que faci impossible qualsevol classe de tractament orientat a la reinserció social.
2.5 El principi d’humanitat de les penes: aquest principi significa que la pena ha d’estar limitada temporalment i proporcionada al delicte, en atenció a la importància del bé jurídic protegit i a les característiques del fet i de l’autor. La màxima duració possible de la pena ha d’estar fixada a la llei en base al principi de seguretat jurídica i la concreta determinació de la pena i la seva execució han de respondre a la idea de necessitat i reinserció social. La potestat punitiva ha d’ajustar-se a l’humanitarisme i a la vegada a la necessitat social del càstig. Per això no podem admetre penes com la de mort, les penes corporals i degradants i les penes privatives de llibertat d’excessiva duració i perpètues.
2.6 El principi de legalitat (garanties i el postulat de la seguretat jurídica): significa que les lleis penals han d’estar subordinades a la CE tan en el moment de la seva creació com en el moment que han de ser aplicades pels jutges. Les garanties que conté el principi de legalitat són: Garantia criminal: segons la qual per a que un fet sigui delictiu és necessari que una llei prèvia ho hagi previst com a tal. En dret penal no cap l’analogia sinó la tipicitat. La llei prèvia ha d’haver estat creada en sentit formal, és a dir, escrita i degudament promulgada. La certesa del dret no només es refereix a la descripció de les conductes delictives, sinó també a les penes o mesures que poden imposar-se als responsables. Evidentment, aquesta garantia és compatible amb la formulació de les penes amb uns marges de mínim i màxim de duració així com amb la tècnica de fixar penes alternatives per a que els tribunals elegeixin la que considerin més adequada al cas. Garantia penal: implica la prohibició d’imposar penes que no hagin estat previstes amb anterioritat per aquella classe de delicte. La garantia penal fa referència a la creació i forma de la llei. No hi ha delicte sense llei prèvia, i aquesta llei prèvia o text normatiu ha d’estar redactada de forma precisa, concreta, certa i sense clàusules obertes. Per tant, la garantia penal comporta: Reserva absoluta de llei (la creació o modificació de delictes i penes només pot fer-se a traves de llei orgànica). Taxativitat: nullum crime lege stricta et scripta. Irretroactivitat de la llei penal. Garantia d’execució: exigeix que el compliment de la pena es faci d’acord a la manera en que ha estat prevista a la llei. Garantia jurisdiccional: significa que les sentències han d’estar dictades pel tribunal competent i després d’haver- se complert tots els requisits i garanties del procés. El principi de seguretat jurídica o certesa del dret se presenta com una garantia del ciutadà enfront del sistema penal. El principi de seguretat jurídica és compleix d’una banda amb l’estricte acatament del principi de legalitat pel que fa a la certesa i concreció de les lleis penals que descriuen els delictes i imposen les penes, renunciant doncs a les clàusules obertes imprecises o fosques. Això suposa en 1er lloc l’exclusió del dret consuetudinari en l’àmbit penal i la exclusió de l’analogia, a no ser que sigui per afavorir al condemnat. I en 2n lloc suposa excloure dins de l’àmbit penal la llei indeterminada o allò que la doctrina entén com a conceptes generals i elements normatius. No cap tampoc dins del dret penal tenir en compte la personalitat del delinqüent o allò que es coneix com a dret penal d’autor alhora de fonamentar el càstig. Encara que hi ha tipus penals on si que es té en compte la perillositat, la reincidència, etc. Si bé són els tribunals qui ho ha d’avaluar i decidir la classe de mesura que s’ha d’imposar.
Tema 3: Les teories de la pena com a teories del Dret Penal 3.1 Retribucionisme Les teories absolutes defensen que la pena no té cap altra raó de ser més que la comissió del delicte. S’atribueix la seva paternitat a Kant i a Hegel. Per a Kant, la pena no té cap finalitat, es pura i simplement la retribució pel mal que s’ha causat. L’aplicació de la pena al delinqüent no persegueix cap finalitat sinó que és la manera de reestablir l’ordre anterior que ha estat pertorbat pel delicte. Els defensors del retribucionisme consideren que és una solució segura, respectuosa i la que millor s’adapta a les exigències del principi de legalitat. La crisis de l’Estat liberal va fer que s’abandonés o decaiguéssin aquestes teories ja que no estaven d’acord amb la societat.
3.2 Prevenció especial: aquesta teoria busca evitar la comissió de futurs delictes, i considera la pena com un mitjà al servei d’una finalitat. L’objectiu principal de la pena serà actuar sobre el delinqüent perquè aquest no torni a delinquir, i això es pot aconseguir per diferents vies: correcció, reeducació i inocuització. El delinqüent és considerat un membre malalt de la societat, per tant s’ha d’intentar la seva recuperació i si això no és possible ha de ser extirpat. Podem recórrer si es precís a la privació de llibertat indefinida. Aquestes teories sorgeixen a finals del s. XIX, i van lligades a la nova concepció de l’Estat, desprès de la crisi de l’Estat liberal, donant lloc al naixement d’una nova ciència, la criminologia. Aquí a Espanya aquestes doctrines van estar seguides pels correccionalistes, que consideraven al delinqüent com un ésser necessitat de tutela, protecció i correcció, i la pena era considerada com el tractament curatiu.
que en el moment de produir-se no constituïen delicte, falta o infracció administrativa segons la legislació vigent en aquell moment. D’altra banda, el codi penal, als articles 1 i 2 declara que no serà castigada cap acció i omissió que no estigui prevista com a delicte o falta (art. 1 CP) ni amb pena que no estigui prevista (art.2 CP) per llei anterior a la seva perpetració. Això és la conseqüència principal del principi de legalitat, i porta com a conseqüència directa al principi de irretroactivitat de les lleis penals, segons el qual, no poden aquestes ser aplicades només que als fets que s’hagin produït a partir de la seva entrada en vigor. En principi, tan el moment de la promulgació com el de la derogació son clars, doncs les lleis és promulguen a través del BOE i entren en vigor als 20 dies si no és disposa res en contrari, i es deroguen per una llei posterior. Aquesta regla aparentment senzilla no ho és tan i ens podem trobar amb els següents supòsits: Derogació expressa per llei: és produeix quan una llei penal en substitueix un altra. És la manera normal de produir-se una derogació. Derogació tàcita per llei posterior: és produeix quan una nova llei atorga una regulació diferent a un mateix supòsit de fet Derogació per incompatibilitat amb la CE: quan una llei és contraria a la CE, els jutges poden deixar d’aplicar-la.
5.2 El principi d’irretroactivitat de la llei: la retroactivitat com a excepció. El principi segons el qual les lleis penals no poden ser aplicades a fets anteriors a la seva promulgació o principi d’irretroactivitat és un dels pilars del dret penal. La irretroactivitat és una conseqüència dels següents principis bàsics: La seguretat jurídica. Tothom té dret a saber allò que està prohibit penalment i la pena que se li pot imposar. El principi de legalitat. No pot existir una pena sense la existència d’un delicte i no pot existir un delicte si no existeix una llei prèvia que el determini com a tal. La pròpia teoria del delicte està concebuda sobre lleis promulgades i no sobre lleis futures. Tanmateix hi ha una excepció al principi d’irretroactivitat, que és quan aquesta resulta més beneficiosa per al reu. 2 son els problemes que sorgeixen: a) El fonament de la retroactivitat. Històricament s’ha volgut basar en raons humanitàries, però hi ha fonamentacions jurídiques com per exemple: 1.- el respecte als drets adquirits o la seguretat jurídica. 2.- si un fet es despenalitza comportaria a aplicar la llei quan ja no és vigent. 3.- l’aparició d’una nova llei és l’expressió d’una nova política criminal. b) Determinació de la llei més favorable. Pot comportar problemes determinar quina llei és més favorable, ja que podria ser que ho fos perquè ha canviat el tipus de delicte, perquè es tracta amb menys severitat, perquè s’han suprimit circumstàncies modificadores, perquè s’ha reduït la pena imposable, etc. El codi penal de 1995 a la disposició transitòria segona aborda el problema dient que per a determinar quina és la llei mes favorable s’ha de tenir en compte la pena que correspondria al fet jutjat amb l’aplicació de les normes completes d’un o de l’altre codi. També diu el CP que per a que una pena sigui considerada més favorable que la que es va imposar en sentència ferma, es necessari que la pena que ja havia estat imposada d’acord amb el dret anterior, sigues superior al límit màxim del nou codi penal. El que resulta impossible és que s’agafi allò que resulta millor a cadascuna de les lleis i ens imaginem una llei que mai ha existit; és el que es coneix com a “llei mitja” i mai ha estat admesa per la jurisprudència espanyola. Tampoc es pot basar la decisió en l’ interès personal del condemnat i malgrat que se li concedeix audiència, és el tribunal qui ha de prendre la decisió sobre quina és la llei mes favorable.
Tema 6: La llei penal en l’espai 6.1 La territorialitat de la llei penal L’aplicació del dret penal en el territori de l’Estat a totes les persones que allí s’hi trobin, qualsevol que sigui la seva nacionalitat, es una expressió essencial de la sobirania. És pot afirmar que on hi ha sobirania hi ha ius puniendi i a la inversa. La territorialitat de la llei penal està declarada a l’art. 8.1 CP. Tots els estats tenen interès en la defensa de l’ordre interior i en facilitar la convivència a tothom que hi sigui dins de les seves fronteres, per això es aplicable la llei vigent al lloc on s’ha comes el delicte, malgrat que hi ha alguns delictes on queda oberta la possibilitat de que el tribunal acordi la expulsió i per tant el judici ja no és produeix a Espanya. També es pot donar el cas de que un estranger, malgrat haver estat jutjat a Espanya, compleixi la pena en el seu país d’origen per a facilitar la seva reinserció d’acord amb el seu context social. Per tal de veure quins son els llocs on s’aplica la llei penal espanyola, primer cal definir el territori. El territori de l’Estat en principi està integrat per l’espai peninsular i l’insular, les aigües jurisdiccionals espanyoles i l’espai aeri. També podríem afegir al concepte de territori les naus i aeronaus de bandera espanyola i les legacions i oficines diplomàtiques o consulars, espais aduaners. Pel que fa al mar territorial està fixat en la franja de mar compresa dins de les 12 milles de distancia contades a partir de la línea de base o baixa mar. L’espai aeri espanyol es el que està situat sobre el territori espanyol i el mar territorial. Els vaixells, embarcacions i aeronaus reben un tractament especial; cal distingir si tenen un caràcter militar o mercant, el lloc on es trobin, l’existència de tractats bilaterals o multilaterals.
6.2 L’aplicació extraterritorial de la llei penal
S’anomena extraterritorialitat o aplicació extraterritorial de la llei penal a la possibilitat legal de que les lleis penals espanyoles puguin ser aplicables a conductes realitzades fora del territori espanyol sempre i quant es produeixin determinats requisits que fan referència al fet, a l’autor i a la perseguibilitat processal. La doctrina ha elaborat una sèrie de principis que cal tenir en compte, si bé no tots els estats els reconeixen per igual: El principi personal: segons aquest principi la llei penal obliga als ciutadans d’una nació allí on siguin, de tal manera que la llei forma part de la seva condició de nacionals. Trobem aquest principi a l’art. 23.2 LOPJ, que diu que la jurisdicció espanyola coneixerà dels fets previstos a les lleis penals espanyoles com a delictes, encara que hagin estat comesos fora del territori nacional sempre que els criminals fossin espanyols si es compleixen els següents requisits: - que el fet sigui punible en el lloc d’execució (doble incriminació), - que s’hagi interposat denuncia o querella davant dels tribunals espanyols, - que el delinqüent no hagi estat absolt, indultat o penat a l’estranger, o en aquest que no hagi complit encara la condemna. El principi real o de defensa: l’Estat té competència penal en determinats casos, amb independència de la nacionalitat dels qui intervenen, quan els bens jurídics vulnerats son de particular interès per al propi Estat. Estaríem parlant de delictes com la rebel·lió, la falsificació de moneda, l’atemptat contra autoritats o funcionaris públics espanyols, etc. El principi de justícia universal: segons aquest principi els tribunals espanyols son competents per a conèixer els delictes comesos per espanyols o estrangers fora d’Espanya si poden ser tipificats coma genocidi, terrorisme, pirateria i segrest d’aeronaus, falsificació de moneda estrangera, els relatius a la prostitució i corrupció de menors o incapaços, tràfic il·legal de drogues i estupefaents, explotació sexual de menors i qualsevol altre que segons els tractats o convenis hagi de ser perseguit per Espanya. Desprès de la IIGM, van aparèixer tribunals internacionals, com per exemple el procés de Nuremberg, però ha estat recentment amb la creació de la Cort Penal Internacional Permanent en que la jurisdicció per a perseguir determinats delictes s’ha traspassat a aquest organisme supranacional.
Tema 9: La teoria jurídica del delicte 9.1 El concepte de delicte en el Dret penal espanyol. Tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat El DP positiu espanyol sempre ha comptat amb una definició legal de delicte. En el CP/1995 la trobem a l’article 10: “son delictes o faltes les accions i omissions doloses o imprudents penades per la llei”. Sobre aquesta expressió hi ha acord en que es tracta d’actes humans conscients i en que la expressió “penades per la llei” acull el requisit de tipicitat i de que la exigència de que la conducta estigui penada per la llei no es una mera reiteració de la submissió al principi de legalitat, sinó que també es una manera d’abastir en una sola expressió legal tant les formes de responsabilitat personal (autoria i participació) com els distints graus d’execució punible (temptativa i consumació del delicte). Els delictes conforme a la definició de l’art. 10 CP/1995 només poden consistir en accions o omissions doloses o culposes (proscripció de la responsabilitat objectiva). Un altre problema és la delimitació del concepte de dolo i del concepte de culpa i la fixació dels elements que configuren la acció i la omissió. Pel que fa a l’exclusió de la responsabilitat objectiva, és a dir, penar la conducta únicament conforme al resultat és incompatible amb els postulats d’un dret penal propi d’un Estat social i democràtic de Dret. Com ja hem vist, la definició legal de delicte declara que els delictes poden ser accions o omissions, el concepte d’acció es un concepte normatiu creat pel dret positiu i per tant no hi ha una acció abstracta sinó només les accions que poden ser incloses en les descripcions legals. Pel que fa a les conductes omissives, la construcció de la responsabilitat criminal requerirà d’un conjunt d’elements complementaris com ara els deures, la possibilitat d’actuar, domini de la situació, etc, que permetin configurar el fonament de la responsabilitat. Pel que fa al dolo, el codi penal no el defineix. El legislador considera que es un concepte que pertany a la cultura jurídica de cada temps, i que a més a més admet interpretacions diferents. Pel que fa a les accions imprudents, l’art. 12 CP diu que només se castigaran quan expressament ho disposi la llei. Així doncs, la regla general és que totes les infraccions penals han de ser dolosos i només un número determinat i limitat poden ser imprudents o culposes; en aquests casos, la lesió a un bé jurídic serà substancialment igual que si s’hagués produït intencionadament, però la importància d’aquest bé (la vida, la integritat física o la salut), i la necessitat de que totes les persones contribueixen a la seva protecció a dut a que siguin castigades aquestes conductes. En els delictes de resultat i en els de perill ha d’haver-hi una relació de causalitat o vinculació entre l’efecte de la lesió o de risc per al bé jurídic i l’acció d’una o varies persones. Tema 10: La tipicitat 10.1 Funcions de la tipicitat Per a que un comportament humà sigui delictiu és precís que es correspongui en una descripció legal. És a dir, s’ha de poder comprovar que la conducta humana encaixa en una descripció legal d’un delicte. Els delictes son actes típics. Això significa que estan descrits legalment en tipus. En l’àmbit jurídic penal, el terme tipus, pot revestir diverses accepcions. En un sentit ampli la expressió “tipus de delicte” fa referència al conjunt de pressupòsits materials que condicionen l’aplicació i determinació d’una pena; avarca per tant la descripció de la conducta i també les característiques que fan referència a l’antijuridicitat, la culpabilitat i a les condicions objectives de punibilitat. La expressió “tipus de injust” en canvi, fa referència a les característiques d’una conducta que fa pensar que indiciàriament es contraria a dret. Les conductes descrites en el tipus son, en principi, aquelles que han merescut una valoració negativa prèvia, i per això se les pot anomenar injustes.
La causalitat adequada: només pot ser considerada causa d’un resultat, aquella que a priori pugui ser considerada apta per a produir aquella classe de resultats previstos en el tipus. Aquesta teoria no opera sobre criteris físics, sinó que incorpora criteris jurídics. La adequació es fa dependre dels coneixements i experiències de l’home mitjà. Teories de la imputació objectiva: la tesis central d’aquesta teoria és podria resumir dient que a més a més de la causalitat, és precís que la conducta sigui: a) contraria al fi de la norma violada; b) ha de suposar un perill cert per al bé jurídic tutelat; i c) la lesió del bé jurídic ha de produir-se com a conseqüència d’aquesta conducta. La imputació objectiva només té sentit en els delictes de resultat. Els diferents criteris que s’utilitzen per fonamentar la imputació objectiva no son alternatius, sinó acumulatius, és a dir, s’han de donar els tres supòsits esmentats anteriorment. La imputació del resultat és fruit d’una valoració de la conducta del subjecte en relació amb el dret i amb els conciutadans; i no el fruit d’un anàlisi merament causal.
10.4 La part subjectiva del tipus: La part subjectiva del tipus està formada fonamentalment pel dolo, és a dir, per tot allò que pertany a la voluntat de l’autor i al coneixement dels elements objectius del tipus, malgrat que de vegades també hi formen part els elements subjectius de l’injust.
10.4.1 El dol (concepte i classes): no és un concepte pacífic, malgrat que el dret positiu confereixen al dol i a la culpa la categoria d’elements fonamentals del delicte. La majoria de la doctrina i la jurisprudència defineix el dol acudint a la teoria de la voluntat i a la teoria de la representació i senyalant el dol com la existència d’un element cognitiu i un altre volitiu. Per a que hi hagi dol l’autor a més de dur a terme un acte ha de conèixer quin és l’abast d’aquest acte, és a dir, que la existència de dol suposa la consciència i la assumpció de la potència lesiva de l’acció que realitza. Les diferències entre la teoria de la voluntat i la de la representació sorgeixen en la manera d’entendre el segon element del dol, el volitiu. Els partidaris de la teoria de la voluntat consideren com a volgut tot allò que el subjecte voluntàriament ha fet, incloent-hi doncs, el resultat principal buscat, en canvi, per als defensors de la teoria de la representació es indiferent el que l’autor hagi volgut o no; el que importa es que hauria pogut representar-se el resultat possible i malgrat tot ha decidit obrar. Hi ha un sector doctrinal que condiciona l’existència de dol a que l’autor a més a més hagi estat conscient del significat antijurídic de l’acte ( dolus malus ), en canvi, un altre sector entén que el dol existeix amb independència d’elements intel·lectuals de caràcter jurídic, és en aquest sentit que diem que el dolo ha de ser neutre. Tot això que hem estat dient fa referència al nomenat dolo directe, que es el dolo en sentit estricte. Però també, existeix el que la doctrina anomena dolo indirecte i dolo eventual. El dolo indirecte o de segon grau és refereix a la consciència i voluntat que l’autor té, no respecte al resultat principal, sinó cap a aquells altres resultats que s’han de produir com a mitjà necessari per assolir la meta desitjada. La traducció al dret positiu d’aquest principi està lligat al tractament que és dona al concurs de delictes. Per exemple, el que incendia una casa, on hi ha diversos habitants amb el propòsit de matar-ne a un en concret. O el que descarrila un tren per a després assaltar-lo. El dolo eventual el trobaríem en aquells casos en que existeix una consciència d’un resultat que probablement es pot produir i malgrat tot l’autor ha actuat consentint-lo o essent-li indiferent la producció del resultat. (cas pràctic 1: salta del camió).
Sobre l’actitud anímica de l’autor en el dolo eventual hi ha 2 teories: La teoria del consentiment, que afirma que ha d’apreciar-se dolo eventual quan l’autor ha previst la producció del resultat com a possible i a pesar de tot, accepta aquesta eventualitat, o li resulta indiferent i; La teoria de la probabilitat que exigeix menys requisits, ja que és suficient amb que l’autor s’hagi representat la possibilitat de que és pugui produir un resultat lesiu. Hi ha autors que també distingeixen el dolo de ímpetu, que apareixeria en els delictes de violència física motivat per excessos de ira, però, des del punt de vista tècnic i polític criminal no deixa de ser delictes dolosos (dol directe) i l’únic que és pot apreciar en aquests casos es l’atenuant d’arravatament o obcecació per estat passional. També hi ha un sector doctrinal que ha creat el concepte de dolo de perill, que seria el que concorreria en els delictes imprudents.
10.4.2 L’error de tipus: concepte i classes L’error es un coneixement deformat de la realitat o de la seva significació social o jurídica. La ignorància és l’absència total de coneixement. Cal distingir l’error de tipus, que es refereix als elements que formen part del mateix, ja siguin fàctics, valoratius o inclús normatius, de l’error de prohibició, que fa referència a la valoració de la conducta davant de l’ordenament jurídic en la seva totalitat. Històricament s’ha mantingut el principi de que la ignorància de la llei no excusa del seu compliment, però aquest principi no pot ser aplicat d’una manera absoluta, ja que llavors no cabria invocar a l’error. Hi ha diferents classificacions, la principal, es la que distingeix l’error absolut o invencible de l’error relatiu o vencible. L’error absolut és aquell que qualsevol persona en la situació de l’autor l’hagués patit, mentre que el relatiu o evitable, és aquell que podia haver-se evitat informant-se adequadament de les circumstancies concurrents o de la significació del fet. Per tal de situar-nos dins d’un d’aquests dos tipus d’error, es compara a l’autor a un home mig ideal, és a dir, a un arquetipus sociològic fictici. L’error, per naturalesa en un estat de consciència de qui el pateix, i per a la seva apreciació el jutjador haurà de valorar les facultats del subjecte i les circumstancies concurrents en el fet. Els efectes de l’error son diferents segons les classes; cal diferenciar primer l’error de tipus de l’error de prohibició. L’error de tipus es el que fa
referència als elements que composen al tipus de delicte i, si aquest error recau sobre un element essencial del tipus i a més a més, es invencible farà que desapareix-hi el dolo, mentre que si fos vencible desapareix el dolo però subsisteix la culpa i per tan el delicte serà castigat com a imprudent. En l’error de prohibició, que es el que afecta a la significació antijurídica el fet, també cal distingir si l’error es invencible i per tan determinaria la impunitat de la conducta o si es vencible, ja que en aquest cas només es tindria en compte alhora d’aplicar la pena. (art. 14 CP llegir bé ).
10.4.3 La imprudència: històricament es va distingir entre fets intencionals i no intencionals, el procés de separació dins dels fets no intencionals entre els delictes culposos o imprudents i els merament fortuïts ha estat recent. El delicte imprudent consisteix en l’execució del tipus objectiu d’un delicte dolós a causa d’haver infringit un deure de prudència o de cura, sigui per ignorar que existeix aquest deure, sigui perquè coneixent-lo, l’autor va creure que un resultat previsible no hauria de produir-se o d’haver-se produït. La existència dels delictes culposos s’entén en la mesura que es necessari protegir certs bens jurídics, els mes importants, no només davant dels atacs intencionals, sinó també davant dels atacs imprudents. Es comú dir que els delictes imprudents, externament son iguals que els delictes dolosos. Tanmateix avui dia es confirma la tesis de que la conducta imprudent te la seva pròpia configuració jurídica. En el dret penal espanyol, només poden castigar-se els delictes imprudents que expressament hagi indicat el legislador (art. 12 CP). Exemples de delictes imprudents: un malalt que es mort a causa d’una infecció perquè l’instrumental quirúrgic no estava esterilitzat, un nen que mort a una atracció de fira perquè no s’ha instal·lat un fre automàtic, un incendi provocat per un curtcircuit perquè no funcionen correctament els mecanismes elèctrics que mai s’han revisat. Els elements que conformen els delictes imprudents son: El deure de cura. Es el nucli de l’injust en el delicte imprudent. De vegades està taxativa i legalment descrit, per exemple, en les disposicions sobre el trànsit d’automòbils i seguretat vial; però, en antres ocasions no té una descripció jurídico-positiva, sinó que neix de normes no escrites (d’experiència, culturals...), i llavors es el jutjador qui ha de determinar els límits d’aquest deure. La previsibilitat del resultat. Aquest element també forma part de l’injust en els delictes imprudents, independentment de que el subjecte concret o hagi previst o no. Si s’arriba a la conclusió de que el resultat no es previsible per a cap home mitjà, la conducta serà atípica. Però si degut a les circumstàncies personals (major formació, experiència) l’autor hagués pogut preveure el resultat, llavors se’l podrà imputar. El risc permès. Per tal de veure quin es el risc permès s’ha d’acudir a una valoració real i social de les accions humanes, ja que la societat accepta un cert marge de risc, que es presenta com a necessari per imposició de les nostres formes de vida. La doctrina distingeix entre culpa conscient o inconscient; la diferència descansa en la previsibilitat del resultat, però la legislació espanyola no ho contempla, només distingeix entre imprudència greu i imprudència lleu. Les imprudències greus son les úniques que poden merèixer la qualificació de delicte, mentre que les lleus tenen la consideració de falta. Es important remarcar que una i altra qualificació no depenen de la gravetat del resultat. Sinó de la previsibilitat i de la cura, per això pot donar-se el cas de que una mort imprudent rebi la qualificació d’imprudència lleu si s’estima que la conducta no va traspassar normes essencials de cura, i si únicament aspectes menors d’aquestes normes. La concurrència de culpes, es a dir, aquelles situacions en les que dues o mes persones han infringit la norma o les normes de cura donant lloc a perjudicis per a tercers, penalment no entranya gran problemàtica, qüestió distinta és la responsabilitat civil, doncs caldrà ponderar-la.
10.4.4 Els elements subjectius de l’injust El dol en quant saber i voler, sempre anirà referit a elements objectius del tipus. Així l’autor sabrà per exemple en el furt, que una determinada cosa no es seva, que no te autorització per agafar-la, i malgrat tot, se l’emporta. Cosa, alienitat, voluntat de l’amo i decisió de prendre-la son en aquest exemple el que fa referència al saber i al voler propis del dolo; però el dret positiu exigeix a mes a mes que tot això és faci amb ànim de lucre, i això suposa la inclusió d’un element subjectiu de l’injust. Els elements subjectius de l’injust van referits a finalitats i propòsits, mentre que el dolo es refereix al conèixer i voler. Respecte dels elements subjectius de l’injust cal advertir 2 coses: L’absència d’un element subjectiu de l’injust quan el tipus ho ha inclòs com a element, determina l’atipicitat de la conducta. Si hi ha un element subjectiu de l’injust, necessariament el comportament ha de ser dolos. Els elements subjectius de l’injust poden estar presents a la llei de manera expressa o implícita. En el primer cas, en el propi tipus de delicte, s’inclou una referència a la finalitat que impulsa al subjecte (ànim de lucre, propòsit de perjudicar, etc), mentre que en el segon grup no hi ha una expressió concreta sinó que s’ha d’interpretar.
Tema 11: Absència d’acció típica Supòsits d’absència d’acció típica Les condicions per a que es pugui apreciar l’existència d’un delicte son: la tipicitat, l’antijuridicitat i la culpabilitat. Les condicions per a que es pugui declara l’absència d’un d’aquests elements son diferents, i també les conseqüències, ja que no es el mateix estimar que el fet es atípic, que exculpar-lo. Si un fet es atípic ens situem en una fase anterior al naixement de la responsabilitat criminal i no produirà conseqüència alguna, mentre que si està disculpat per inimputabilitat cabrà la imposició de mesures de seguretat i la responsabilitat civil.
dels subjectes i possibilitat de cometre el delicte a que es refereix la provocació. La provocació que dona lloc a la comissió del delicte es castiga com a inducció (art. 18.3 CP). Pel que fa a la apologia consisteix en l’exposició davant d’una concurrència de persones o per qualsevol mitjà de difusió de idees o doctrines que enalteixen el crim o el seu autor. L’apologia només serà delictiva com a forma de provocació, i si per la seva naturalesa i circumstancies constitueix una incitació directa a cometre un delicte (art. 18.2 CP).
12.2 La temptativa: fonament, estructura, temptativa inidònia, el desistiment. En el dret espanyol se segueix el sistema d’incriminació general de la temptativa, la qual cosa suposa que aquesta es punible en relació a qualsevol tipus de delicte, però a la pràctica això no es així, ja que hi ha alguns delictes (els de resultat material), que impedeixen l’apreciació. D’acord amb la definició legal “hi ha temptativa quan el subjecte dona començament a la execució del delicte directament per fets exteriors, practicant tots o part dels actes que objectivament haurien de produir el resultat i tanmateix, aquest no es produeix per causes independents de la voluntat de l’autor” (art. 16.1 CP).
Fonament: pel que fa al fonament de castigar la temptativa son diverses les doctrines, si bé, solen agrupar-se en dos grups, les subjectives i les objectives: Les doctrines subjectives veuen el fonament del càstig de la temptativa en que l’autor, amb el seu acte ha manifestat una voluntat orientada a la comissió d’un delicte. Allò que real i objectivament ha realitzat perd importància. Les doctrines objectivistes veuen l’essència del fonament de la temptativa en el risc o perill que ha sofert el bé jurídic. El risc no es tan greu com si s’hagués produït la lesió, per la qual cosa el càstig també ha de ser menor. El dret positiu espanyol adopta una postura equidistant entre les dues idees, però en tot cas exigeix la realització d’actes que per si mateixos es poden entendre que estan orientats a un resultat típic.
Estructura: per a examinar l’estructura tècnica de la temptativa és imprescindible relacionar-la amb el tipus de delicte concret. Analitzant els tipus de delicte podem arribar a la conclusió de que hi ha delictes on no és concebible la temptativa, com per exemple en els delictes de simple activitat, en els que al realitzar l’acte típic ja es consumen. En els delictes de resultat es possible la temptativa acabada o inacabada. Si el tipus no admet més que una acció, de la que s’ha de produir el resultat i aquest no es produeix, estarem davant d’una temptativa acabada; mentre que si el tipus pot descomposar-se o fraccionar-se en diversos actes, pot succeir que l’autor els realitzi tots (temptativa acabada) o només una part dels actes necessaris per a produir el resultat, llavors ens trobaríem davant d’una temptativa inacabada o simple temptativa. La diferència entre les dues es fàcil d’apreciar, un exemple de la temptativa acabada seria un tret que rebota a la sivella del cinturó. I un exemple de temptativa inacabada seria si l’autor dispara malament i rebota contra el terra.
La temptativa inidònia: tant en la temptativa inacabada com en l’acabada han de concórrer, com en tot delicte, lo subjectiu i objectiu, lo intern i lo extern de l’injust. Si els actes no son adequats al tipus o bé el resultat pot assolir-se malgrat que els actes siguin adequats, estarem davant d’una temptativa inidònia o un delicte impossible.
El desistiment: Si la suspensió de l’execució ha estat decidida pel propi autor no es compleix la forma legal de temptativa, i per tan el fet no es punible com a tal. El fonament de la figura jurídica del desistiment ha estat discutit per la doctrina; alguns autors mantenen que desapareix l’antijuridicitat, uns altres diuen que ha desaparegut la culpabilitat, però la raó principal creiem que es de índole político-criminal; l’aplicació d’una pena seria contraria a tots els principis politico-criminals que informen el sistema penal: mínima intervenció, necessitat, proporcionalitat, etc. Tot això no obsta per a que puguin castigar-se els fets que hagi pogut dur a terme l’autor fins al moment del desistiment si allò fos per si sol constitutiu de delicte, per exemple, desisteix del robatori però ja ha causat danys a la porta. Un altre problema que planteja el desistiment es el de determinar si la decisió del autor ha estat lliure, és a dir, la voluntarietat. La doctrina estima que per a que el desistiment sigui vàlid i eficaç en la temptativa inacabada han de concórrer els següents requisits: omissió d’un part dels actes precisos per a la consumació del delicte voluntarietat de tal omissió (no voler continuar-la malgrat que podia fer-ho) caràcter definitiu de tal omissió o suspensió.
12.3 La consumació del delicte: consisteix en la realització de tots els elements compresos en la figura del delicte. En lo material suposa la efectiva lesió del bé jurídic o la seva posada en perill. La expressió delicte consumat no significa que s’hagin complit tots els elements que conformen jurídicament el delicte sinó únicament que s’ha complit el tipus legal de delicte. La llei penal no ofereix una definició de lo que es la consumació però totes les descripcions del llibre II son de delictes consumats; tanmateix el codi indirectament permet comprendre la importància de l’estadi cronològic per a determinar el moment de la consumació. Respecte al moment de la consumació no pot ser fixat amb una regla única, doncs depèn de l’estructura de cada tipus: En els delictes instantanis, la consumació s’assoleix tan bon punt l’acte dona lloc al resultat previst. En els delictes permanents (per exemple la detenció il·legal), el resultat s’assoleix al perjudicar el bé jurídic, però l’estadi consumatiu se prolonga en el temps mentre que duri la situació d’ofensa al bé jurídic.
En els delicte d’hàbit (proxenetisme), com que estan constituïts per una reiteració d’accions, el moment de la consumació depèn d’una valoració jurídica que realitza el jutge. En els delictes continuats, creació jurisprudencial espanyola, les consumacions parcials acaben en una consumació final, que s’assoleix quan l’autor realitza l’últim dels delictes del conjunt El moment de la consumació té transcendència per a qüestions com ara la fixació del lloc i comissió del delicte, i en conseqüència per al còmput de la prescripció. També cal distingir aquesta consumació juridico-penal del delicte amb la consumació material o esgotament, per exemple, en el furt, l’autor pot assolir o no la realització real del lucre, però això es irrellevant per a la consumació juridico-penal d’aquest delicte. En el dret espanyol, l’esgotament només té transcendència per al càlcul de la responsabilitat civil derivada del delicte.
Tema 13: Autoria i participació: autor del delicte serà qui realitza el tipus legal corresponent, el que furta, el que lesiona, el que falsifica, etc. La idea d’autor porta implícita la de responsabilitat criminal pel fet ocorregut. A banda de l’autor poden haver-hi altres persones que intervenen d’alguna o altra manera en la comissió del delicte; son els partícips, i els hi és aplicable la pena en funció d’aquesta intervenció.
13.1 Concepte doctrinal d’autor i definicions legals El CP/1995, no defineix el que es ser autor, almenys expressament. Una lectura més detinguda posa de manifest d’una banda que descriuen cada tipus de delicte la conducta de l’autor, i d’altra banda, disposa una sèrie de regles per considerar també autors a determinats subjectes. Els conceptes doctrinals d’autor parteixen tots d’una qüestió prèviament resolta, com és la identificació d’una acció penalment atribuïble a una persona com a pròpia. La primera condició per a ser autor, es haver realitzat un acte conscient. Dins d’aquesta concepció doctrinal hi ha diversos corrents: Concepte unitari d’autor. Es el de menor acceptació doctrinal. D’acord amb la teoria de l’equivalència de condicions, manté simplement, que autor d’un delicte es tot aquell que ha contribuït de qualsevol manera a la seva realització, sense importar l’entitat material de la seva intervenció. Suposa la pràctica supressió de les distincions entre autors i partícips. El nostre dret positiu fa impossible l’acceptació d’aquesta tesis, que a més a més en l’àmbit o en l’esfera politico-criminal suposaria un increment desmesurat de la repressió. Els conceptes d’autor diferents de l’ anomenat “unitari” tenen com a propòsit decidir qui ha de ser autor per a, per exclusió, determinar els altres intervinents o partícips. Les diferències entre tots dos subjectes no son solament conceptuals de la seva conducta, sinó molt més profundes: l’autor realitza un tipus de delicte descrit en la llei expressament, i el partícip no; podrà haver-hi autor sense partícip, però no partícip sense autor. Dins d’aquest tipus de doctrines hi ha dos vessants fonamentals: Concepte subjectiu d’autor: allò que importa es el sentiment de ser autor del fet, de tenir-lo com a propi i no com a col·laboració en el fet d’un altre. El “animus auctoris” diferenciarà a aquests dels partícips, que actuaran en consciència d’intervenir en un fet aliè, “animus socii”. Aquest plantejament ha estat refusat a Espanya, ja que la entitat material d’una conducta, no demostra que el que l’està realitzant tingui una condició o sentiment d’autor, ja que pot estar simplement complint les instruccions d’un altre. La concepció subjectiva de l’autoria es encertada en afirmar que l’actitud intel·lectual d’una autor i la d’un partícip no es igual; també es encertada la idea de que no es allò que objectivament s’ha fet, sinó altres aspectes dels esdeveniments delictius els que s’han de valorar, però oblida que l’injust total d’una conducta no s’integra només amb l’actitud mental de cada individu, sinó que es requereix alguna cosa més. Conceptes objectius d’autor: ha tingut un major desenvolupament. Aquestes teories concedeixen caràcter determinant als aspectes externs de la conducta. Sobre esta idea es diferencien diverses corrents: Concepte objectiu o formal. Per aquest corrent la distinció entre autor i partícip ha de trobar-se en el terreny de la aportació objectiva de cadascun al fet. D’acord amb això serà autor qui hagi realitzat un acte executiu típic, mentre que qualsevol altre subjecte que hagi contribuït materialment tindrà la condició de partícip. A Espanya aquesta tesis te força acceptació, ja que l’art. 28.1 CP, diu que son autors tots els que realitzen el fet conjuntament. Concepte objectivo-material. Igual que l’anterior, busca la separació entre partícips i autors en funció d’aportacions objectives. Però enlloc d’acudir al criteri de la aportació executiva típica, manté que autor es el que aporta la contribució més important. Els defectes d’aquesta tesis son, que al igual que l’anterior deixa fora de l’àmbit de l’autoria a l’autor mediat i a mes a mes pot donar-se el cas de que l’aportació més important sigui la d’un còmplice. La doctrina Espanyola ha apreciat aquesta tesis en l’art. 28, b CP, que castiga com a autors als còmplices necessaris. La teoria del domini del fet. Els finalistes van proposar el concepte de “domini del fet”, que manté que l’autor del delicte és la persona que conscient i dolosament controla el desenvolupament del fet, que manté el domini sobre el curs del mateix, domini que es manifesta en la vessant subjectiva perquè l’orienta a la lesió d’un bé jurídic, i en la vessant objectiva, perquè gaudeix del poder d’interrompre quan vulgui el desenvolupament del fet. Aquesta tesis combina element objectius i subjectius, i de vegades ha estat adoptada per la jurisprudència del TS, però té inconvenients com per exemple, poder
hagués desitjat, i només per allò”. A la inversa, si l’induït realitza menys d’allò desitjat per l’inductor, la limitació imposada per l’ accessorietat, reduirà la pena de l’inductor. La complicitat pot definir-se com aquella contribució o auxili al fet anterior o simultània, que ha estat útil per a l’execució del pla de l’autor. Com cada forma de participació, es recolza en els principis d’ accessorietat i requereix un comportament dolos per a poder ser punible. La idea d’utilitat de l’aportació és la que comporta més problemes. Si es volen marcar els límits de la complicitat, poden fixar-se els següents: No es pot arribar al punt d’incloure l’acte executiu típic, doncs en tal cas, estaríem davant d’un supòsit de coautoria. L’aportació ha de ser d’alguna utilitat per a l’autor, doncs si es irrellevant s’exclou la responsabilitat criminal. Si la utilitat arriba al punt de que es necessària per a l’execució del pla de l’autor, se l’anomena complicitat necessària, i serà castigada amb la mateixa pena que l’autor. Però si el pla de l’autor s’hagués realitzat igualment sense la cooperació del còmplice, hi haurà una diferència punitiva substancial; per això l’estudi de la complicitat ha de centrar-se en el problema de la necessitat. El CP/1995 manté la distinció entre complicitat necessària i no necessària, i a més a més permet estimar la coautoria a partir de qualsevol intervenció executiva en el fet. L’article 29 CP diu “son còmplices els que no trobant-se compresos en l’article anterior, cooperen a l’execució del fet amb actes anteriors o simultanis”. Segons aquesta definició, la complicitat no necessària te dos límits: el cronològic i el substancial. Pel que fa al cronològic, l’acte del còmplice ha de ser anterior o simultani, mai posterior. En el substancial ha de ser útil, és a dir, afavorir o facilitar l’execució del delicte de manera significativa.
13.5 Autoria i participació en delictes especials Reben el nom de delictes especials o de delictes propis aquells que només poden ser comesos per una determinada categoria de persones que el tipus indica. En aquests casos es produeix una limitació de l’esfera d’autors. Aquesta limitació de vegades es explícita (per exemple: funcionaris, jutges, depositaris...) i d’altres és implícita. Quan això succeeix només poden ser autors d’aquests delictes les persones que compleixen les condicions exigides en el tipus. D’aquí s’ha arribat a la conclusió de que en els delictes especials no és possible l’autoria mediata. Aquesta afirmació ha de ser aprofundida. En principi no hi ha obstacle en admetre que un subjecte qualificat segons el tipus pugui utilitzar com a instrument a un altre que no te tal qualificació. S’exceptuen aquells delictes en els que, a més a més, es necessària una actuació personal de l’autor, o delictes de pròpia mà (per exemple la violació). Els delictes especials plantegen també la dificultat a l’hora d’admetre la participació, si bé cal distingir entre els delictes especials propis i els impropis. Son delictes especials propis quan la qualitat especial del subjecte es determinant per a l’existència del delicte, de tal forma que si falta la qualitat el fet es atípic. En canvi son delictes especials impropis quan la qualitat només fa que es pugui atenuar o agreujar la pena de l’autor, però, existeix una correspondència fàctica amb un delicte comú, que seria el que pot cometre qualsevol persona que no tingues aquella especial qualitat. Així per exemple, el de malversació de cabals, es un delicte especial impropi en la mesura en que sobre aquest resideix el delicte d’apropiació indeguda, de tal forma que la condició de funcionari determina un canvi en la imputació, però la seva absència no determina que la conducta sigui atípica. En canvi si prenem l’exemple de la prevaricació judicial veiem que no es imaginable una correspondència amb un altre tipus que pugui ser realitzat per una persona que no sigui jutge. A la doctrina espanyola es dominant la tesis de que no hi ha cap regla que impedeixi que els partícips, en delictes especials propis o impropis puguin ser responsables d’acord amb el tipus realitzat per l’autor principal. El tercer intevinent pot ser coautor material, inductor i còmplice necessari o simple; un altra cosa es que com de vegades ha apreciat el TS, al partícip no qualificat se li puguin aplicar circumstàncies atenuants.
13.6 Autoria i participació en els delictes omissius Els delictes d’omissió ofereixen una estructura pròpia que els diferencia dels delictes dolosos d’acció. Característica comú a la omissió es la seva naturalesa personalíssima, que fa que només sigui concebible l’autoria, essent impossible la participació. En els delictes d’omissió l’autor es troba en una especial posició de deure en comparació amb la resta de ciutadans. Aparentment doncs, es presenta una coincidència conceptual entre els delictes especials i els de naturalesa omissiva; però la similitud només fa referència a la configuració i no a la participació. L’autor d’un delicte omissiu està en una concreta situació de deure; malgrat tot, això no el transforma en autor quan es tracta de delictes impropis d’omissió sinó que a més a més hauria d’haver pogut controlar la producció del resultat. Podem afirmar que la regla general exposada per a tots els delictes especials, és a dir, que caben totes les formes de participació no és directament transportable als delictes d’omissió. En els delictes d’omissió pot establir-se al igual que en els d’acció la distinció entre comuns i especials, segons que qualsevol persona pugui veure’s en situació d’omitir o bé, nomes puguin veure’s en esta situació determinades persones. En general, es difícil la participació en els delictes d’omissió.
13.7 La responsabilitat penal de les persones jurídiques El problema penal de les persones jurídiques se situa en la determinació de qui respon pels fets realitzats per una persona jurídica si es que resulta impossible obligar a respondre criminalment a aquest conjunt de persones que de
forma fictícia anomenem persona jurídica. Sabem que per atribuir responsabilitat criminal ha d’haver una acció dolosa o culposa típica i antijurídica realitzada per una persona conscient de la prohibició i a la que se li pot exigir que actues d’un altra manera com ho va fer, etc. Tots aquests elements parteixen d’una idea personal – individual. Però en l’àmbit de la UE, ja hi ha alguns països que han adoptat la decisió de reformar el dret nacional de forma que hi tingui cabuda la responsabilitat penal directa de la persona jurídica. La teoria del delicte i la teoria del fonament i finalitat de la pena s’han elaborat partint de la idea de que els delictes els cometen només les persones físiques. Al ser l’injust un concepte en bona part personal, la culpabilitat un judici de retret i la finalitat del sistema orientada a la prevenció, reinserció o reeducació d’individus, fa comprensible que es mantingui la validesa del principi “ societas delinquere non potest ”, segons el qual la persona jurídica no pot sotmetre’s al dret penal simplement perquè no pot delinquir ni ser penada. A partir d’aquí el problema de fons es veure la manera en que es pot preservar a la col·lectivitat d’aquells actes materialment punibles que pretenen amagar-se en l’anonimat de la persona jurídica, ja que malgrat que aquesta sigui necessària per al tràfic mercantil no comporta que el dret penal hagi d’oblidar que materialment es tracta d’un conjunt de persones físiques. Per al dret penal doncs, el problema serà decidir quin de tots els membres que formen la persona jurídica ha de respondre, quan els actes d’aquesta o dels subjectes que actuen en nom d’ ella han vulnerat un interès penalment tutelat. Recorre a l’executor material del fet no serveix de gran cosa, ja que freqüentment aquest subjecte ha actuat de manera inconscient de la transcendència del que estava fent i sense que la idea, ni la decisió, ni el control dels esdeveniments sigui seu. El problema de les infraccions penals comeses en nom o representació d’un altre, no es nomes un problema de determinació de l’autoria sinó també de subsunció típica. La única manera d’evitar aquesta possible impunitat es que la llei, expressament, reguli aquestes situacions amb una regla específica per a tots els casos en que algú actua com a autor sense reunir les condicions legals per a ser-ho, aquesta es la regla de l’article 31 CP, que disposa: “ el que actuï com administrador de fet o de dret d’una persona jurídica, o en nom i representació legal o voluntària d’un altre, respondrà personalment encara que no concorrin en ell les condicions, qualitats o relacions que la corresponent figura de delicte o falta requereixi per a poder ser subjecte actiu del mateix, si tals circumstàncies es donen en la entitat o persona en nom o representació de la qual actuï ”. Per a que l’article 31 CP pugui entrar en joc, es precís que el subjecte a qui se li tingui que aplicar hagi actuat com a autor faltant-li només la concreta condició (propietari, deutor, creditor...) exigida pel corresponent tipus, però pel que fa a la resta de circumstancies hauran de concórrer, es a dir, ha d’haver actuat dolosament, amb domini del fet, contra la norma, etc. La responsabilitat penal de les persones jurídiques, com a tals, s’està obrint pas en altres drets europeus (França, Holanda, Bèlgica, Anglaterra, etc) i fins i tot existeixen estudis en l’àmbit del Consell Europeu, que estan destinats a formular un sistema de responsabilitat de les persones jurídiques; naturalment, les mesures penals que es poden imposar s’adeqüen a la especial condició de la condemnada: tancament, suspensió d’activitats, incautació, etc a més a més de les multes i les privacions o reduccions de la seva capacitat d’actuar en el mercat. El CP/1995 sota el nom de “conseqüències accessòries”, permet en certs casos la imposició de mesures d’aquesta índole, amb independència de les responsabilitats personals de l’individu concret que hagi actuat.
Tema 14: L’antijuridicitat Les lleis penals i els tipus delictius no son creacions arbitràries sinó que son fruit de la positivització d’allò que la societat ha volgut protegir, és a dir, que en el tipus penal es determinen una sèrie de béns jurídics que s’han de protegir davant de determinades accions que aquests tipus determinen com atacs intolerables.
14.1 Antijuridicitat formal i material: diem que un fet es formalment antijurídic quan a la seva condició de típic se li afegeix la de no estar especialment justificat per la concurrència d’alguna de les eximents que la llei contempla en l’article 20 CP. Per tan, l’antijuridicitat formal es l’oposició entre un fet i l’ordenament jurídic positiu. El contingut de les causes de justificació no es una qüestió pacifica, ja que algunes fan referència a criteris que estan positivitzats formalment, o almenys en aparença (exercici legítim de càrrec). Però n’hi ha d’altres que s’escapen a la possibilitat de trobar una descripció formal, per exemple, definir que es un dret legítim, que es una agressió en la legitima defensa, o que entenem per necessitat en l’eximent d’estat de necessitat. En tots aquests casos, el jurista haurà de buscar sentit a la institució en abstracte per a després aplicar-la al cas concret. Si s’acceptés que només cap el concepte formal d’antijuridicitat no hi hauria manera d’explicar perquè la llei de vegades deixa d’aplicar-se en funció de criteris que no estan inclosos en ella però, admesos científica i jurisprudencialment, com succeeix amb el principi d’adequació social, segons el qual s’exclou de l’injust punible aquelles conductes que malgrat ser formalment típiques son comportaments socialment assumits i admesos; també seria difícil d’explicar que els tribunals poguessin fer ús d’elements valoratius que conté la llei, es a dir, de variacions que son personals, locals, cronològiques, etc. és a dir, interpretar la llei d’acord amb la realitat social del temps en que ha de ser aplicada. En el sentit material es diu que una acció es antijurídica quan lesiona o posa en perill un bé jurídic que el dret volia protegir. D’aquesta manera el concepte d’antijuridicitat material se vincula directament amb la funció i finalitat de la norma i no només amb la seva realitat positiva. No em d’oblidar que la norma persegueix un fi social i de política criminal. Les conseqüències pràctiques d’antijuridicitat material son: La funció orientadora de la interpretació. L’ intèrpret pot guiar-se pel sentit del bé jurídic en la busqueda del significat profund del tipus. La possibilitat de construir la justificació o la atipicitat en els casos en que el fet, malgrat ser formal o aparentment típic, no lesiona el bé jurídic protegit. Per exemple les falsedats que només son mentires incapaces per si mateixes d’alterar el valor d’un document.
15.2 La legítima defensa: fonament i requisits legals: la doctrina majoritària veu la legítima defensa com una causa de justificació, les explicacions proposades per a fonamentar-la son: El dret a defensar-se es innat. L’individu espera que l’Estat eviti atacs injustos. Si l’Estat no pot fer-ho en un moment donat, el ciutadà tindrà que fer-ho per si mateix. L’atac es un acte d’ofensa al dret, per això el dret no pot tolerar-lo sinó que ha d’oposar-li un atac just. De la mateixa manera que a l’autor d’un delicte se li aplica una pena pel jutge, l’autor d’un atac injust ha de suportar a mode de pena la vulneració dels seus propis béns jurídics. Qualsevol d’aquestes tesis té una part de raó, però en els últims temps ha guanyat acceptació “la tesis del doble fonament de la legítima defensa”. Segons ella, la legitima defensa se fonamenta a la vegada en la necessitat d’autoprotecció i en la defensa del dret. L’autèntica aportació d’aquesta tesis resideix en que aquest doble fonament s’exigeix a la vegada, de manera que un principi condiciona a l’altre. Els requisits legals de la legítima defensa son:
a) Agressió il·legítima. L’agressió ha de ser real i objectiva, actual e imminent. També ha de ser il·lícita, és a dir,
projectada sobre béns jurídicament protegits.¿però què succeeix quan l’atac només existeix en lament del suposadament agredit? Per exemple la pistola era de plàstic o simplement era un llapis amagat dins de la butxaca. En aquests casos en que l’ agredit sent la necessitat de defensar-se, encara que en un judici “ex post pugui posar-se de manifesta la incapacitat del mitja utilitzat per l’agressor per a posar en perill cap bé jurídic, s’agrupen sota el concepte de “legitima defensa putativa.” Les conductes d’omissió també poden constituir agressió, així com les conductes imprudents. Segons la Jurisprudència per a que una agressió es pugui considerar il·legítima ha de reunir el següents requisits: Ha de ser objectiva, requerint la realitat mateixa de l’agressió, de manera que suposi la posada en perill de bens jurídics protegits, lo que obligatòriament exclou les actituds simplement amenaçadores quan no van acompanyades de la racional convicció d’un perill real immediat i amb potència de danyar.. Ha de provenir d’actes humans. Il·legitimitat; es a dir atac injustificat, fora de raó, inesperat i injust Actualitat i imminència. El terminis impedir i repel·lir fan que no sigui possible la defensa contra una acció que ja ha conclòs doncs llavors hi hauria venjança. La legítima defensa preventiva existeix quan de produir-se l’agressió seria indefensable o menys defensable.
b) Necessitat racional del mitjà emprat per a impedir o repel·lir l’agressió. La necessitat es refereix tant a la
necessitat d’una reacció defensiva com a la dels mitjans emprats per a la defensa. La reacció defensiva ha de ser la única via possible ja que el dret no permet el sacrifici de l’atacat però no s’admet la necessitat defensa enfront d’agressions encara no produïdes ni enfront a agressions ja consumades. El requisit de la necessitat de defensa falta també quan el subjecte se’n surt del marc de la defensa amb actes que ja no corresponen a l’acció defensiva. Per exemple, A redueix per la força a l’atracador B i li trenca el braç però a més amés continua colpejant-lo fins que li fa perdre la visió d’un ull. Si no hi necessitat de defensa desapareix un dels requisits essencials de la eximent i per tant no podrà apreciar-se. Pel que fa a la racionalitat del mitjà no ens referim al mitjà empleat per l’agressor sinó a les possibilitats de defensa de l’atacat. Si l’atacat disposava de diferents maneres de reaccionar, ha d’utilitzar la menys greu dins de les que siguin suficients per contrarestar l’agressió. Tanmateix, es difícil establir a priori quan el defensor ha utilitzat el mitja menys lesiu ja que es troba en una situació d’anormalitat emocional. Com no es un element essencial del si falta aquest requisit es pot apreciar la eximent incompleta. Un exemple seria quan s’ha excedit en ela defensa.
c) Falta de provocació suficient per part del que es defensa. La provocació es la incitació a la agressió il·legítima.
Per a que es pugui apreciar ha de ser real, adequada i proporcional a l’agressió. Aquest requisit es de caràcter accidental i en cas d’existir provocació podria aplicar-se la eximent incompleta.
15.3 L’estat de necessitat (concepte i requisits legals): estableix l’art. 20.5 CP que està exempt de responsabilitat criminal “ el qui en estat de necessitat, per evitar un mal propi o aliè lesioni un be jurídic o infringeixi un deure, sempre que concorrin els següents requisits: 1r- que el mal causat no sigui major que el que es tracta d’evitar. 2on-Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte. 3r-Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec, obligació de sacrificar-se” El CP no proporciona una definició legal d’estat de necessitat no obstant, de l’art. 20.5 CP, es desprèn que l’estat de necessitat es una situació de conflicte entre bens jurídics en la que per a salvar-ne un se’n ha de sacrificar un altre. Això suposa: Que hi hagi una situació de perill objectiu, real i actual. Que el bé jurídic que es tracta de salvar estigui en imminent perill de ser destruït. Aquest perill ha de ser greu. Que el mal no pugui ser evitat utilitzant unes altres vies o procediments menys perjudicials, ja siguin de caràcter lícits o il·lícits. Que el mal que amenaça sigui inevitable. Que la situació de necessitat sigui objectiva, és a dir, que realment existeixi conflicte. Per a poder-ho determinar, el jutge ha d’acudir a un judici valoratiu objectiu “ex ante” es a dir, situar-se en el lloc del subjecte actiu i en el moment en que aquest es disposava a realitzar l’acció.
La situació de necessitat es un element essencial de la eximent, la seva absència no eximeix de responsabilitat. El fonament de l’estat de necessitat resideix en el principi de ponderació d’interessos, però també ha d’existir una relació d’adequació entre el mal causat i el mal que s’intenta evitar. Els requisits per a poder apreciar-se son: Que el mal causat no sigui major que el que es pretén evitar. Que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte. En els delictes imprudents el TS nega l¡apreciació de l’estat de necessitat. Que el necessitat no tingui, pel seu ofici o càrrec la obligació de sacrificar-se. Els límits de la exigència de sacrifici han de coincidir amb els límits legals o socials de l’exercici de la professió, més enllà d’ells no es pot exigir un comportament heroic.
15.4 El compliment d’un deure i l’exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec: d’acord amb l’art. 20.7 CP, està exempt de responsabilitat criminal el que obra en compliment d’un deure o en l’exercici legítim d’un dret, ofici o càrrec. La lectura del precepte posa de manifest la presència d’algunes variants o subespècies. Però en totes elles el compliment del deure o l’exercici del dret que es justifica es aquell que es realitza dins dels límits legals i conforme a dret. Aquest requisit de la conformitat a dret planteja dificultats interpretatives que gairebé sempre remeten a altres branques de l’ordenament jurídic (per a saber quan un metge, funcionari, etc actua dins les seves competències es necessari conèixer quin es el contingut de la regulació jurídica que regeix la seva actuació). Tanmateix hi ha que tenir en compte que per sobre de qualsevol regulació concreta estan els principis generals de les causes de justificació: adequació, proporcionalitat i prohibició de l’excés. Cal fer referència a una sèrie de supòsits en els que es pot donar aquesta causa de justificació: Us de la violència per part de l’autoritat. Serà una causa de justificació sempre que respecte els límits de la necessitat racional del seu us i l’adequació proporcional al fet, evitant qualsevol excés. A diferència de la legítima defensa, en aquest cas no s’exigeix una agressió il·legítima prèvia. Exercici legítim d’un dret. Ens trobaríem davant de situacions en les que s’exercita de manera legal un dret que també està legalment reconegut, com per exemple, el dret de correcció sobre menors, el dret a donar i rebre informació veraç, i a difondre lliurement idees i opinions, que pot xocar contra el dret a l’honor, la dignitat i la pròpia imatge, i també determinades actuacions en matèria de propietat com per exemple el dret de retenció de cosa moble o apoderar-se d’una cosa del deutor per a fer-se pagament. Pel que fa al dret de correcció, ha de complir finalitats educatives i no està justificada cap acció realitzada en us d’aquest dret que pugui considerar- se delicte. Com per exemple els càstigs físics als menors. L’exercici professional. De vegades l’exercici de determinades professions obliga al compliment de deures o la realització d’actes que no estarien justificats fora de l’àmbit professional (per exemple, l’advocat està obligat a guardar secrets, el cirurgià està legitimat per a lesionar el bé jurídic de la integritat física d’una persona amb la finalitat de curar-lo sempre i quan compleixi els requisits de la lex artis). Pel que fa als esportistes, la qüestió resideix en admetre la possibilitat de causar lesions corporals a un altre; si les lesions esportives son doloses queden dins de l’àmbit de lo punible. L’exercici legítim d’un càrrec també pot donar lloc a situacions en les que es lesiona un bé jurídic aliè, per exemple un jutge que desprès de complir les formalitats i requisits legals ordena en desallotjament per la força d’una vivenda. La obediència deguda. Existeixen supòsits en els que si s’acompleixen determinats requisits s’han de complir certes ordres a pesar del seu caràcter antijurídic, així, si s’actua típicament en compliment del deure d’obediència pel fet estarà justificat. Els requisits son: relació jeràrquica, competència de l’ordenant, competència del ’subordinat per a executar-la i que la ordre sigui expressa i compleixi les formalitats legals.
Tema 16: La culpabilitat 16.1 El concepte de culpabilitat i la crisi de la culpabilitat com a categoria dogmàtica: és una de les categories fonamentals de la teoria del delicte. És la possibilitat d’atribuir i responsabilitzar del fet delictiu a una persona concreta. La Doctrina coincideix en 2 aspectes limitadores de la responsabilitat penal: 1.- Només és admissible una culpabilitat pel fet concret que s’està valorant i jutjant. 2.- El concepte penal de culpabilitat es nodreix amb criteris jurídics y no morals. La categoria de la culpabilitat va ser proposada per la doctrina ja que se’n va donar compte de que tradicionalment en el CP existien unes causes que eximien de la responsabilitat i que eren distintes de les causes de justificació. Les conseqüències jurídiques d’afirmar que un fet es culpable son 3: a) Una conducta típica i antijurídica, si no es culpable eximeix de responsabilitat b) Deixa intacte que el fet sigui contrari a Dret. Com que és un element personal només afecta a l’individu en particular i no deixa exempts als partícips d’aquest fet típic i antijurídic, al quals sí que se’ls hi pot exercir responsabilitat; es a dir, que com és un element personal la seva exempció només beneficia a l’individu en que concorre la causa d’exempció però no als demés. c) A l’individu que es “no culpable” no se li pot exigir responsabilitat penal y no se li pot imposar una pena però si s’arriba a la conclusió de que es perillós se li poden imposar mesures de seguretat preventiva. El contingut que la Doctrina li ha assignat a la culpabilitat ha sofert una profunda evolució des del s.XIX fins al nostres dies. La primera doctrina penal, anomenada doctrina psicològica diu que una persona serà culpable si el fet realitzat se li pot imputar a títol de dol o de culpa. En esta mesura, la vinculació subjectiva entre l’autor i la realització de la conducta era,
Minoria d’edat: l ’art. 19 CP dius “ els menors de 18 anys no seran responsbles criminalment d’acord amb aquest codi. Quan un menor d’aquesta edat cometi un fet delictiu podrà ser responsable d’acord a allò que disposa la llei que reguli la responsabilitat penal del menor”. Els menors d’edat són un grup de subjectes considerats inimputables per decisió legal, per tant no depèn de que el subjecte concret segui més o menys intel·ligent. La fixació de l’edat fronterera és motiu de pol.lèmica. molts són el que entenen que la criminalitat es cada cop més precoç. El CP 1995, per raons de política criminal, va decidir equipar la majoria d’edat política amb la penal, això suposa una clara renuncia a lligar l’edat penal a valoracions intel·lectuals o d’imputabilitat. La comissió d’un fet típic per un menor de 18 anys determina que aquest s’ha de sotmetre a la legislació penal de menors que ve regulat a la LO 5/2000 de 12 de gener reguladora de la responsabilitat penal de menors, que conté normes penals i processals i configura el model de procés per a menors i determina les funsions del Fiscal Jutge i Lletrat. Aquesta llei, després de la reforma de 2006, s’aplica des dels 14 als 18 anys (abans dels 14 és inimputable) i de la manera que està formulada propicia la sensació d’impunitat. També pot ser aplicada aquesta llei a menors de 21 anys, de manera excepcional si els equips tècnics i el Jutge consideren que el grau de maduresa del subjecte aconsella sotmetre’l al dret de menors sempre i quan es tracti d’un delinqüent primari i el delicte sigui menys greu i no violent. El legislador ha decidit establir una sèrie de mesures que van des de d’internament en règim tancat, a la llibertat vigilada. Entre l’una i l’altra s’inclouen l’internament en règim semiobert,’internament en règim obert, internament terapèutic, el tractament ambulatori l’assistència a un centre de dia, la permanència de fi de setmana, la prohibició de comunicar-se o aproximar-se a la víctima, prestacions en benefici de la comunitat, amonestacions.... Dins d’aquestes mesures n’hi ha que tenen un caràcter repressiu i d’assegurament i d’altres de finalitat educativa i sanitària.
Anomalies o alteracions psíquiques: l’art 20.1 del CP diu que està exempt de responsabilitat criminal “el qui al temps de cometre la infracció penal, a causa de qualsevol anomalia o alteració psíquica, no pugui comprendre la il·licitud del fet o actuar conforme a aquesta comprensió. D’una banda hi ha una causa biològica, que és l’anomalia i de l’altra un efecte cognitiu. Normalment per al Dret Penal lo important no es la causa científica de la anormalitat, on hi ha una gran polèmica amb la psiquiatria, sinó l’efecte que aquesta anormalitat ha de tenir en relació a la capacitat d’imputabilitat y la culpabilitat. La alteració psíquica ha de provar-se en el moment del judici mitjançant els dictàmens dels metges forenses i haurà de fer referència la moment en que es van produir els fets. Segons les teories psiquiàtriques hi ha diverses categories:
A) Psicosis; que es una alteració greu del judici de realitat i dins d’aquesta trobem la esquizofrènia i la paranoia.
Tenen la eficàcia d’eximir de la responsabilitat criminal.
B) Psicosis afectiva, que afecta als estats d’ànim però no altera el judici sobre la realitat per tant no té eficàcia en
DP.
C) Oligofrènia. Etimològicament significa “poca ment”, baix nivell d’intel·ligència (idiòcia, imbecil·litat). Eximeix
de responsabilitat penal.
D) Demències. Falta d’intel·ligència a nivell lleu. No té eficàcia com a exempció de la responsabilitat penal.
E) Psicopaties. Són alteracions de la personalitat. No té rellevància penal
Malgrat que l’apreciació d’una eximent completa suposa la exempció de la responsabilitat penal, al subjecte se li poden imposar mesures de seguretat contemplades en l’art. 95 CP, sempre i quan es compleixin els requisits del art. 95 és a dir, que el subjecte hagi comès un fet tipificat com a delicte i que hi hagi un diagnòstic de perillositat futura. Aquestes mesures poden ser d’internament en un centre psiquiàtric o de educació especial, privació del dret de conduir o de llicencia d’armes, prohibició d’aproximar-se a la víctima etc. Pel que fa al trastorn mental transitori, continua estan regulat al CP 1995 malgrat que ja la Jurisprudència i la doctrina havien fixat els criteris per a la seva apreciació, entenent que es tractava d’una alteració interior o psíquica, la duració de la qual era temporal i la causa determinant del brot havia de ser exterior. El legislador declara en l’últim paràgraf del art 20 CP que tots els subjectes en els qui concorri qualsevol de les tres primeres eximents,per tant també els que tinguin trastorn mental transitori poden ser sotmesos a mesures de seguretat, per tant queda oberta la possibilitat de considerar els casos de trastorn com a anomalies psíquiques.
Intoxicació: l’art 20.2 diu que estarà exempt de responsabilitat criminal “el que en el moment de cometre la infracció penal es trobi en estat d’intoxicació plena pel consum d begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques u altres que produeixin efectes anàlegs, sempre que ho hagi estat buscat amb el propòsit de cometre-la o no s’hagués previst o degut de preveure la seva comissió, o es trobi sota la influència d’un síndrome d’abstinència, a causa de la seva dependència de tals substàncies, que li impedeixi comprendre la il·licitud de l’acte o actuar conforme a aquesta comprensió. La dificultat per establir un catàleg de substancies capaces de privar de la consciencia de la il·licitud o d’actuar conforme a ella, es resol per la genèrica referència a les substancies anàlogues. Existeix una certa resistència a concedir la plena exempció de responsabilitat en aquests caso, per això cap la possibilitat d’apreciar la eximent incompleta o una atenuant analògica. D’acord amb la regulació legal es possible distingir tres graus d’intensitat en la drogodependència i en l’alcoholisme: La intoxicació plena, que produeix la total exempció de responsabilitat. La semiplena que permet apreciar una eximent incompleta amb efectes especialment atenuadors. L’ addicció greu a l’alcohol o les drogues que permet apreciar una circumstancia atenuant.
Les mesures de seguretat imposables,comporten o poden suposar la privació de llibertat del subjecte la qual cosa contraresta la sensació de benevolència o insensibilitat davant del problema de la seguretat general que comporta la drogodependència. Tradicionalment s’ha conegut amb el nom “actio libera in causam” a la possibilitat de que els trastorn hagi estat buscat intencionadament per a poder delinquir en aquest estat i després poder invocar la transitòria absència d’imputabilitat. A partir de 1995 el CP nega el benefici de la eximent en aquests casos si bé cal distingir entre la actio libera in causa directament buscada de manera dolosa per a la comissió del delicte i la antio libera in causa imprudent (hubiera previsto o debido prever) a la que se li aplicaria el tractament que el codi penal atorga al delictes imprudents.
Alteració de la consciència de la realitat Diu l’art. 20.3 C.P que esta exempt de responsabilitat criminal “el que per sofrir alteracions en la percepció des del naixement o des de la infància, tingui alterada greument la consciencia de la realitat. Pel que fa als requisits, es precisa la existència d’un factor-presupost de la eximent constituït per la alteració de la percepció, d’un efecte normatiu-valoratiu la grau alteració de la consciencia de la realitat i un element de caràcter biològic que la alteració de la percepció s’originés des del naixement o des de la infantesa. Tradicionalment s’han inclòs la sordmudesa i la ceguesa i més recentment l’autisme i els processos de falta d’instrucció o formació del subjecte ja sigui per aïllament social, pertinença a una secta etc. Pot ser apreciada com a eximent completa amb la qual cosa no hi hauria responsabilitat penal però se li podrien aplicar les mesures de seguretat previstes en l’art 103, sempre se que compleixin els requisits del 95 (...) o com a eximent incompleta quan l’afectació de la percepció és lleu i se li podrien aplicar tant la pena atenuada (art 68 CP) com les mesures de seguretat previstes en l’art 104 CP (...) 17.1.2 L’aplicació de mesures de seguretat: el CP 1995 inclou la regulació positiva d eles mesures de seguretat. Els seus requisits son:
A) La adopció de mesures de seguretat ha d’estar fonamentada en la comissió d’un delicte i s’han de basar en la
perillositat del subjecte.
B) La submissió a una mesura de seguretat no pot resultar de pitjor condició que la del condemnat a una pena. La
gravetat i duració de les mesures de les seguretat no han de ser mai materialment superiors que la de la pena. D’altra banda, només poden ser imposades pel Jutge o Tribunal ordinari que hagi conegut la causa i la aplicació de la mesura ha de quedar també sota el control del Jutge de Vigilància penitenciaria.
C) L’objectiu d ela mesura és a prevenció especial però de cap manera pot ser utilitzat el Dret penal com a vehicle
d’aplicació de la política sanitària o de tutela en relació a subjectes inimputables i incapacitats. Conforme al CP 1995 poden imposar-se mesures privatives de llibertat (atrs. 101 a 104 CP) y no privatives de llibertat (art 105 a 108 CP) (veure’ls). Al 1r grup pertanyen: l’internament en centre psiquiàtric, l’internament en centre de desintoxicació i l’internament en centre educatiu especial. Al 2n correspon: la prohibició d’estança i residencia en determinats llocs, la privació del dret a conduir vehicles a motor i ciclomotors, la privació d ela llicencia o del permís d’armes, la inhabilitació professional, la expulsió del territori nacional d’estrangers no residents legalment a Espanya. Aquestes mesures es corresponen amb el contingut concret de certes penes privatives de drets (art 39CP). Les classes de mesures es plantegen com a possibilitats entre les quals el Jutge o Tribunal pot elegir, en atenció als oportuns informes, si bé no d’una manera absolutament lliure. La limitació essencial ve marcada per la prohibició d’imposar mesures que suposin privació de llibertat si el corresponent delicte no tenia assignada una pena d’aquesta classe (art 95.2 CP); és a dir que si la pena no es privativa de llibertat, la mesura tampoc pot ser-ho. A la vegada, l’internament té un tope màxim de durada: el temps de privació de llibertat que hagués pogut imposar-se com a màxim pel delicte comès.
17.2 L’error de prohibició: la 1ra distinció que es fa respecte el concepte penal d’error, es normalment la que diferencia entre error i ignorància. L’error seria un coneixement deformat d ela realitat o de la seva significació social o jurídica mentre que la segona seria l’absència total de coneixement perceptiu o valoratiu sobre alguna cosa. Però la distinció principal que es fa quan es parla de l’error és la que diferencia l’error de tipus de l’error de prohibició. L’error de tipus fa referència las elements que formen part del tipus penal, que poden ser fàctics valoratius o fins i tot normatius mentre que l’error de prohibició fa referència a la valoració de la conducta, enfront a l’ordenament jurídic en general abraçant tant l’error sobre la significació antijurídica general del fet com l’erro sobre la legitimació del autor per a dur- lo a termini. La frontera entre l’error de tipus i el de prohibició no és nítida. El principi general de que “la ignorància de lleis no eximeix del seu compliment” s’ha d’interpretar en el sentit de que conté una exigència política,social i processal. Apareix com a regla, en virtut de la qual, qualsevol que infringeixi la llei serà sotmès a través de l’oportú procediment a la legislació pertinent. El Jutge, en aplicació d’aquest principi parteix de la base de que el subjecte ha de conèixer el dret , per a després, en atenció a les condicions personals de l’infractor proporcionar la reacció jurídica adequada al seu concret coneixement, lo que ens porta a la teoria d ela culpabilitat. Una altra distinció es la que separa l’error absolut e invencible i l’error relatiu o vencible. L’error absolut és aquell que qualsevol persona en la situació de l’autor hagués patit, mentre que l’error relatiu o evitable, es aquell que, si bé es digne de consideració penal, podia haver-se evitat informant-se adequadament de les circumstàncies concurrents o de la significació del fet. Per a poder fer la distinció el Dret penal ha d’acudir a comparar a l’home concret que ha comés un delicte amb l”hombre medio ideal ”; és evident que aquest arquetipus sociològic resulta ser fictici però de moment no s’ha trobat una solució millor. L’error, per la seva naturalesa es un estat de consciència o una situació personal en la que es troba l’individu que el
