¡Descarga Dret Penal y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
TEMA 1 – LA POTESTAT PUNITIVA
El dret penal és la branca de l’ordenament jurídic que recull i descriu una sèrie de conductes que es consideren especialment greus o intolerables. Té dues parts molt importants:
- La descripció d’una conducta (supòsit de fet) conducta prohibida
- La conseqüència que el dret imposa a aquella conducta sanció Sinó hi haguessin normes de dret penal seria molt difícil la convivència de les persones.
El Dret penal és la part del dret positiu que es dedica a la definició dels delictes i de les seves conseqüències, que són essencialment les penes o mesures de seguretat.
Són un conjunt de normes positivades per una llei, que descriuen comportaments considerats per la societat intolerables o greus ja que posen en perill la convivència de les persones, als que declara delictes o faltes i els amenaça amb accions repressives que són les penes o en determinats casos, mesures de seguretat.
Comportaments: delictes i faltes (lesions menys greus) acompanyats d’un càstig o sanció: penes o mesures de seguretat.
A aquelles persones que no siguin imputables, és a dir, que no se’ls hi pugui recriminar una conducta il·legal per algunes circumstàncies (persones amb discapacitats mentals per exemple), se’ls imposaran mesures de seguretat, per assegurar que no podran cometre cap altre delicte.
- Imputabilitat: capacitats que tenen algunes persones a les quals se'ls pot retreure una determinada conducta.
PENA: Quan s'imposa una pena a una persona que té capacitat d’entendre i que per tant es conscient d’allò que ha fet i el que es pretén castigar la conducta.
MESURA DE SEGURETAT : busca assegurar-se que no es tornarà a cometre algun delicte, és a dir va dirigida a que no es torni a repetir.
- Fa anys es preveia la possibilitat d'imposar mesures de seguretat abans de que es produís el delicte (persones que patissin algun tipus d'alteració, que consumien algun tipus de substàncies, que no poguessin controlar els seus actes...) es tracta de mesures de seguretat de caràcter preconductual.
- Actualment, la pena i les mesures de seguretat són reaccions al delicte i només podran ser imposades quan s’hagi comès un delicte (tenen caràcter postdelictiu, mai es podran imposar abans que s’hagi comès un delicte).
Hi ha dues maneres d’entendre les conductes que descriu el CP:
- Les conductes que estan descrites en el Codi Penal són aquelles conductes que han estat valorades negativament i són intolerables pels legisladors i per la societat, ja que diuen que posen en perill la convivència Aquesta valoració negativa respon al valor i respecte que mereixen els interessos i bens que aquelles conductes ofenen, així doncs, les conductes valorades negativament també recullen uns valors importants per la societat.
- Ara bé també se’n pot fer una lectura positiva ja que aquestes conductes contenen valors positius per la societat, és a dir
representen el valor i respecte d’uns béns i interessos considerats essencials (mínims essencials per conviure tots). El CP aspira a fomentar un marc de convivència a partir del reconeixement de valors d'acceptació mútua.
El Dret penal no és només un sistema de repressió sinó que també és un sistema de normes mínimes de convivència. (normes de conducta: allò que cal respectar i normes de sanció: allò que passarà si no es respecten les normes de convivència). El CP es el que dóna legitimitat a la sanció que es pren.
La ciència del dret penal
Cal distingir la part general i la part especial del dret penal.
- Part General : fa referència a totes les qüestions de teoria jurídica del delicte, del funcionament del sistema de sancions, del que és el delicte i les faltes. (conceptes generals) [ llibre I CP].
- Part especial : fa referència a les normes i la seva qualificació concreta, és a dir, la definició de tots els delictes, faltes, lesions... (assassinat, eutanàsia...) és tota la construcció de conductes tipificades a la llei [llibre II i III CP]
I. Dret penal objectiu i dret penal subjectiu La ciència penalista és a la vegada jurídica i social i compren l’estudi científic del dret positiu i de les fonamentacions polítiques, constitucionals i socials de la intervenció i la funció del dret repressiu.
La idea de dret penal fa referència a una pluralitat de conceptes:
- Dret penal subjectiu (ius puniendi). expressa la potestat de crear delictes i penes, el dret penal segons aquesta definició és una expressió d’un acord democràtic que prenen els legisladors fent ús de les facultats que li han conferit la ciutadania i que està dirigit a tothom sota amenaça de sanció. És el reflex del dret penal objectiu.
Fa referència al subjecte que té capacitat de castigar, és a dir, la potestat de crear delictes i penes vist des de l’ òptica del subjecte que té la capacitat de castigar. Qui pot decidir quan s’imposa la pena o a qui se l’imposa la pena. És qui té la potestat de crear delictes i d’imposar una pena a aquests delictes.
La potestat punitiva s’exerceix en dos moments:
- Creació de les lleis
- Aplicació de la llei a subjectes concrets. (Estat mitjançant els jutges)
En èpoques remotes, qui tenia la capacitat de castigar què era delicte i com castigar a les persones era el rei, el monarca. Era una sola persones per decidir-ho (tant el delicte com el càstig).
Amb la Revolució Francesa s'estableix un contracte social que estableix que la sobirania ja no recau sobre una sola persona sinó que recau sobre el poble, la societat. Per decidir què era delicte i la pena que li corresponia no ho farà una sola persona sinó que ho farà el poble en general. Des del s. XVIII el Ius puniendi recau sobre l'Estat.
TEMA 2 – ELS PRINCIPIS INFORMADORS DEL DRET PENAL I ELS LÍMITS DE LA
POTESTAT PUNITIVA DE L’ESTAT
La potestat punitiva s’exerceix de diferents formes. La potestat punitiva però, s’exerceix fonamentalment en dos moments principals:
- La creació de la llei i la seva promulgació.
- L’aplicació de les lleis a subjectes concrets.
Es problemes que es presenten a cadascuna de les fases són diferents i es redueixen a dos problemes:
- Límits que l’Estat de Dret imposa al que detenta la potestat en ordre de la construcció del sistema penal positiu, és a dir la decisió d’aquelles conductes que han de ser sancionades límit en relació a la potestat de construcció del sistema penal positiu
- Límits que l’Estat de Dret estableix en ordre a l’aplicació i execució de les penes sobre un autor concret, és a dir a l’aplicació de les normes penals a individus límit en relació a l’aplicació i execució de les penes.
Límits formals/límits materials
- Formals: fa referència a la forma que ha de tenir el dret penal
- Principi de legalitat: es preveu en tots els OJ de tots els països occidentals i en els tractats internacionals.
- Materials: es tracta d’una construcció doctrinal, és a dir estan presents en la literatura penal. No estan previstos a la llei penal, però son bàsics i fonamentals, ja que són criteris orientadors de la permanent situació de reforma i adaptació que experimenta el Dret penal. - 1. Exclusiva de protecció dels béns jurídics - 2. Mínima intervenció - 3. Culpabilitat i 4. Proporcionalitat - 5. Dignitat humana: s’aplica en el moment de complir la condemna
No estan inclosos explícitament al Codi Penal.
LIMITS MATERIALS
- El principi d’exclusiva protecció dels béns jurídics: Fa referència al moment de legislar.
- La funció del DP: protecció dels valors elementals de la vida comunitària: El DP no pot marcar “tots” els valors, sinó els “mínims necessaris” per a la convivència
- Els interessos que reben protecció són els béns jurídics
- La llei penal no és un Codi ètic , sinó un mínim irrenunciable de normes de convivència
- Totes les lleis penals han de protegir béns jurídics
El Dret penal només pot protegir els valors que són mínims per garantir la convivència entre les persones. Són aquells mínims que en principi compartim tots són béns jurídics.
Ex. de bé jurídic: la vida, la llibertat, la igualtat, la integritat física, psíquica i moral, la propietat privada, la seguretat...
Una llista important de béns jurídics estan recollits al drets fonamentals de la Constitució, però no hi són tots Totes les lleis penals i tot els delictes tipificats al CP han de protegir béns jurídics
Aquestes doctrines al radicalitzar-se, incorren al principi de legalitat i de les garanties mínimes de l’Estat de Dret. Per tant, es imprescindible trobar un equilibri que satisfaci les necessitats socials i la de la protecció dels drets fonamentals de l’individu.
D’altra banda, la funció social del Dret Penal consisteix que ha d’anar referida a una utilització de la potestat punitiva que atengui realment els interessos socials i que doni a les mesures i penes un sentit de real utilitat social.
Béns jurídics: són uns valors elements/ mínims o interessos que en principi compartim tots i tots considerem necessaris per a viure en societat. Ex: la vida, la llibertat, integritat moral, la intimitat, propietat privada…) tots els delictes tipificats, és a dir descrits en el codi penal protegeixen els béns jurídics.
- El principi d’intervenció mínima. Fa referència al moment de legislar.
- Subsidiarietat del DP: només quan no existeixin altres instruments jurídics no penals capaços de garantir tutela suficient
- La pena com a última ratio
- Fragmentarietat del DP: Dret administratiu sancionador/ Dret civil
Està també vinculat a la protecció exclusiva de béns jurídics. Significa que el dret penal no intervindrà quan hi hagi unes altres branques que protegeixin el bé jurídic que s’ha de protegir. El dret penal protegirà els béns jurídics quan les altres branques del dret no ho puguin fer; si no, s’abstindrà. Per tant, el dret penal és subsidiari en relació amb altres branques del dret. La pena es la última ratio (últim recurs). Ara bé, quan aquella conducta és prou greu perquè hi intervingui el dret penal, el dret penal serà l’únic que intervindrà.
Aquest va directament lligat a de la protecció exclusiva dels béns jurídics. Es fonamenta en que el Dret Penal no només es pot utilitzar per defensar els interessos minoritaris i no necessaris per al funcionament de l’Estat de Dret, sinó que ni tan sols és adequat recórrer al Dret Penal i a les seves greus sancions si existeix la possibilitat de garantir una tutela suficient amb altres instruments jurídics no penals. La pena s’ha d’utilitzar només quan no hi hagi més remei, és a dir, a reduir el màxim el recurs del Dret Penal. (ex. Sanció administrativa a conductors sense carnet)
- Subsidiarietat del Dret penal: quan no hi hagi altres branques del dret capaces de garantir tutela suficient. La pena és fa servir com a ultima ratio, és a dir com a últim recurs o opció.
- Fragmentarietat del Dret penal:
- Dret Administratiu sancionador
- Dret civil
El principi d’intervenció mínima suposa que per a que la llei penal no es transformi en un instrument al servei dels detentadors de la potestat legisladora i punitiva s’ha d’oposar un límit fonamental: les lleis penals en un Estat de Dret democràtic es justifiquen perquè presten una tutela a un valor que rep protecció penal.
Un correcte enteniment de la idea de bé jurídic i del principi d’intervenció mínima ha d’evitar que el dret penal sigui utilitzat com a instrument per imposar concepcions morals o ideològiques que només sent un sector de la societat, coma regla necessària.
- El principi de culpabilitat Fa referència al moment d’aplicar la llei i determinar la pena. Ha estat objecte de polèmica. No s’ha de confondre culpabilitat com a concepte i culpabilitat com a principi material. Ens centrarem en es garanties democràtiques que deriven i comporta del principi de culpabilitat, de les quals es poden extreure del principi de culpabilitat les conseqüències limitadores següents:
- Per poder castigar a un individu per la seva conducta, hem d’observar si va actuar amb intenció o sense, és a dir cal l’exigència de dol (intencionalitat) o imprudència.
- Individualització del càstig: el càstig s’ha d’individualitzar a una persona i al fet que ha comès aquella persona: contraure la pena al fet propi és a dir, que cadascú respongui per allò que ell mateix ha fet.
- Situació concreta de l’autor en el moment de cometre el delicte. La necessitat de tenir en compte la situació concreta en la que l’autor es trobava al moment de cometre el delicte per a que les circumstàncies concurrents poguessin jutjar el seu paper eximent o reductor del càstig
- Proporcionalitat entre la pena i el fet comès: la pena que s’imposi en càstig ha d’anar en proporció a la gravetat del dany que s’hagi causat. Exigència de que la pena sigui proporcional a l’actuació de l’autor, és a dir, entre el càstig i el fet comès existeixi un equilibri. S’ha d’exigir que el límit màxim d’aquest càstig no sigui tan elevat i faci impossible qualsevol classe de tractament resocialitzador. Ha de pensar tant en el moment de creació de la norma com en el moment d’aplicació de la norma.:Aquesta proporció s’estableix en base a dos criteris fonamentals: A) El bé jurídic que s’hagi vist lesionat. B)Grau d’agressió a l’individu.
- Aquests principis són majoritàriament exigits perquè ho imposa l’Estat de Dret, amb independència de que siguin científicament conseqüències de la culpabilitat, és a dir, les designem com a garanties del principi de culpabilitat sense entrar en la polèmica sobre el concepte essencial de culpabilitat.
- El CP/1995 ha establert positivament en la definició del delicte, l’exigència de dol o culpa. És evident que aquesta garantia és innecessària per redundant amb respecte a la definició de delicte que ofereix l’art. 10. El CP/1995 reflexa una fórmula d’equilibri a l’eludir garantia bàsica del principi de culpabilitat.
La màxima duració possible de la pena ha d’estar fixada a la Llei per imperatiu del principi de seguretat jurídics. La concreta determinació de la pena i la seva execució han de respondre a la idea i necessitat de ressocialització. El Codi Penal espanyol estableix la pena mínima i altres regles de medició amb les quals deixa un marge ampli per dur-les a terme. La potestat punitiva s’ha d’ajustar a l’ humanitarisme com a manifestació del respecte a la persona humana i a la necessitat social del càstig.
La dignitat (art. 10 CE) és el valor que té la persona per ella mateixa pel fet de ser persona. Això no es pot vulnerar en l'aplicació de la pena. Quan s'executa la pena cal tenir em compte que s'aplica a persones. (art. 25 CE) Estableix que les penes privatives de llibertat i mesures de seguretat estaran orientades a la reeducació i reinserció social. El principi de ressocialització com a manifestació del principi de dignitat de la persona. La Constitució exclou l’ús de tractes inhumans. (art. 10, 15 i 25.2CE)
La ressocialització del delinqüent ha de constituir la finalització de les penes amb capacitat per legitimar i explicar racionalment l’existència del conjunt del sistema penal, tot i que el sistema penal i penitenciari actual fomenta l’estigmatització i dessocialització del condemnat.
S’ha de distingir la idea ressocializadora com a postulat i finalitat legitimadora del Dret penal i d’altra banda, el principi d’humanitat de les penes com a postulat garantista i limitador d’humanitat del Dret penal.
Es tracta, per tant, de promocionar el desenvolupament de la lliure personalitat a través de l’exercici dels seus drets i garanties fonamentals.
LIMITS FORMALS
- El principi de legalitat: garanties i postulats de la seguretat jurídica
- És el principal límit que un Estat Democràtic imposa a l’exercici de la potestat punitiva.
- Tot el que sigui Dret penal ha de ser igual per tots els ciutadans d’un territori.
- L’Estat, és a dir la potestat punitiva, només es pot exercir en els termes que ho diu la llei. No es pot anar més enllà del que diu el Codi Penal. Això és la seguretat jurídica de la persona.
Es basa en la impossibilitat que l'Estat intervingui penalment més enllà del que la llei li permet, és una garantia del ciutadà en front de l'Estat: garantia de seguretat jurídica com a part dels Drets Fonamentals de la persona.
És una peça fonamental en els sistemes jurídico-penals de molts països i només té sentit en un Estat Democràtic de Dret. Principi que el preveu tots els països del món occidental, tractats internacionals. Vol dir que tot ha d’estar previst a la llei. L’única font del dret penal és la llei.
Suposa que tot el que sigui penal, ha d’estar previst a la llei. El ius puniendi només es pot exercir en el marc que li permeti la llei, no més enllà. Això és una gran garantia pels ciutadans, perquè els permet quines són les conductes que seran considerades com a delictes.
Hi ha una sèrie de Garanties que deriven el principi de legalitat: a. (^) Garantia criminal: no hi ha delicte si no hi ha una llei que descrigui aquella conducta com a delictiva.
- Aquesta llei prèvia ha de ser orgànica, perquè les lleis penals afecten als drets fonamentals de les persones, ja que tant els delictes com les conseqüències (penes) afecten als drets fonamentals de les persones.
- Taxativitat: la llei prèvia ha de ser escrita i que s’hagi aprovat de forma correcta i promulgada. Com a conseqüència, no podrà aplicar-se una llei a una conducta que no sigui exactament la descrita en la llei.
- (^) Irretroactivitat: ha d’haver-hi una llei prèvia al delicte.
b. Garantia penal : prohibició d’imposar penes no previstes amb anterioritat. No es podrà imposar cap sanció si no ha estat prèviament descrita a la llei. Art. 3 CP. c. Garantia jurisdiccional: ningú podrà ser condemnat si no és per un Tribunal Permanent. Només es podrà imputar una pena a una persona després de seguir un procés penal instruït per jutges competents. La llei dirà quins són els Tribunals que podran jutjar cada cas i com serà el procés penal, de manera que es compleixin tots els requisits que demana la llei (Llei d’enjudiciament penal). Art. 24 i 117.3 CP.
d. Garantia d’execució : la pena o mesura de seguretat haurà de ser executada segons allò que es preveu en la llei, només la pena que s’hagi establert en el judici. (Llei orgànica General Penitenciària). 25.2 CE.
Què són les normes penals en blanc o incompletes?
Les lleis penals es basen en una bona descripció dels delictes (taxativitat) oferint així seguretat jurídica. Les lleis penals en blanc es produeixen quan en la descripció de la conducta es reenvia a l’ intèrpret a una disposició legal no penal. Són supòsits on una norma penal no comprèn tot el contingut d’una conducta i es remet a altres lleis que no són penals.
Ex: l’art. 325 CP la conducta que es castiga no està totalment descrita al CP, sinó que per saber què es castiga, ens hem de remetre a altres lleis fora del dret penal. El problema és més greu si les normes no són lleis orgàniques, i quan són reglaments creats per l’administració.
Durant un temps no es podien aprovar lleis penals en blanc, però a l’actualitat és necessari que hi hagi remissions cap a normativa extrapenal, perquè han sortir tota una sèrie de béns jurídics nous, i que estan regulats a la llei administrativa.
Problema: quan la remissió es fa a una norma de rang inferior. Ex: dret administratiu, per això cal conèixer de les normes a les que remet: Això produeix altres problemes:
- Cal tenir en compte el coneixement de la conducta que està prohibida
- (^) Problema de seguretat jurídica: el contingut de la norma depèn de la voluntat de l’administració.
Malgrat els problemes, existeix una necessitat tècnica de lleis penals en blanc:
- Avenços tecnològics, evolució dels sistemes econòmics i financers, nous béns jurídics (medi ambient, urbanisme, ordenació del territori...). Són àmbits en els quals hi ha molta normativa de caire
- Si l'administració a imposat una sanció, això no impedeix la intervenció del Dret penal (si bé és indici de que no s'aprecia delicte, no té afecte de cosa jutjada). Subsisteix la possibilitat d'iniciar un procediment criminal. La imposició d'una pena pot determinar la nul·litat de la sanció administrativa.
TEMA 3 – LES TEORIES DE LA PENA COM A TEORIES DEL DRET PENAL
Perquè castiguem?
- Prevenir que el delinqüent reincideixi.
- Mecanisme que faci respectar els Drets Fonamentals.
- Reconduir conductes antisocials.
- Dissuadir a la resta.
- Mantenir allunyats a aquests elements.
- Venjança.
- Reparar els danys soferts. Quin és el sentit de la pena? Quant es pot castigar?
Les teories de la pena inclouen tres teories diferents:
- (^) Teories absolutes o retribucionistes
- Teories relatives o prevencionistes: prevenció general i prevenció específica.
- Teories mixtes
Teories absolutes o retribucionistes
- El sentit de la pena té sentit en ella mateixa, la raó de ser es troba en la precedent comissió d’un delicte, és a dir respon a la comissió d’un delicte. Pagar pel dany que s’ha fet és de justícia que s’imposi una pena pel dany comès.
- Els pares i els autors a favor de la de la teoria són Kant: l’ètica i la dignitat de la persona, la no instrumentalització de l’home i Hegel : hi ha una societat justa quan es comet un delicte es nega la justícia de la societat s’imposa una pena per restablir l’ordre social, “ la pena es la negació del dret”.
- Es retribueix en mesura de la gravetat del delicte: idea de proporcionalitat.
- Restablir l’ideal de justícia que ha quedat malmès: finalitat
- Objeccions : parteix de bases indemostrables: la possibilitat de restaurar l’ordre previ.
Teories relatives o de prevenció Per legitimar la intervenció del dret penal es basa en la utilitat social, intenten justificar legítimament el dret penal per a futurs delictes.
Prevenció general: prevenció general intimidadora o negativa
- la pena va dirigida a la societat, conjunt de ciutadans (col·lectivitat)
- la pena contribueix/pretén que els ciutadans desisteixin de la idea de cometre delictes futurs (intimidació i dissuasió en la comminació i en l’aplicació de la pena)
- la pena coacciona psicològicament als ciutadans perquè no cometin delictes: coacció psicològica buscant la dissuassió.
- la pena es legitima perquè és útil, perquè s’aconsegueix seguretat social.
- La finalitat de la pena no es la realització de justícia, és influir en la comunitat per aconseguir que els ciutadans s’abstinguin de delinquir.
- Prevenció en front a la col·lectivitat: La pena va dirigida a la col·lectivitat, a tot el conjunt de ciutadans. La pena vol prevenir els delictes. Aquesta prevenció doncs, es fa enfront de tota la societat. La pena contribueix a que els ciutadans desisteixin de cometre un delicte.
- La pena contribueix a que els ciutadans desisteixin de la idea de cometre delictes: Intimidació i dissuasió en la comminació i en l’aplicació de la pena.
Feuerbach va anunciar la teoria de la coacció psicològica: la pena coacciona als ciutadans psicològicament perquè no cometin delictes funció utilitarista de la pena
Crítiques a aquesta perspectiva:
- En molts casos els delinqüents no mereixien tanta pena, però se’ls aplicava aquella pena per coaccionar als ciutadans. Hi ha una instrumentalització de la persona, perquè se l’acaba tractant com a instrument per a coaccionar a la resta dels ciutadans.
- La motivació per cometre un delicte és molt diversa, i no només pel fet que hi hagi o no una norma que reguli aquelles conductes.
Prevenció especial La pena no es dirigeix a la societat sinó que es dirigeix al delinqüent concret que ha delinquit amb la finalitat d’intentar corretgir-lo És una prevenció específica cap a la persona que ja ha comès un delicte. La pena es legitima si l’individu en un futur no delinqueix.
Així doncs, la justificació de la pena la trobem en la prevenció de que qui ha comès un delicte no el torni a cometre de nou. Això ho fem intervenint sobre el delinqüent:
- Apartant-lo de la societat (aspecte negatiu) o bé reeducar-lo (aspecte positiu).
- Ressocialització: evitar que torni a delinquir
La idea de la ressocialització prové del positivisme; avançar en la ciència i observar que les persones actuen de determinada manera per una sèrie de condicionants.
Von Litz distingeix 3 tipus de delinqüents des del punt de vista del positivisme:
- La pena va orientada al conjunt dels ciutadans, però aquesta es legitima perquè aconsegueix quan es castiga a un delinqüent reafirmar els seus continguts.
- així doncs, el DP i la pena compleixen una funció d’afirmació de la consciència social: la pena reafirma la consciència en la norma i en la funció ètico-social que aquesta desenvolupa
Els autors diuen que el dret penal i la pena compleixen una funció d’afirmació de dret; quan es comet un delicte es nega tot el sistema de valors que regeix la societat, i la pena el que aconsegueix és retornar l’ordre de valors.
No parteix d’un ideal de justícia. El delicte no vulnera la justícia, sinó l’odre jurídic del dret penal, es busca restablir i recuperar la confiança i la consciència socials dels ciutadans a les normes.
Crítica: des d’aquesta perspectiva es perd la protecció dels béns jurídics (nucli essencial del Dret Penal) en la mesura que es fixen tant en el compliment de norma i allò que té sentit en el dret penal és la protecció de béns jurídics, no si s’ha vulnerat o no una norma jurídica es creu que el DP es la contravenció a la vulneració de normes, és a dir serveix per castigar i no per protegir.
Mitjançant la pena evitem que es torni a produir l'acte, prevenim que el delinqüent reincideixi, càstig, mecanisme per respectar els Drets Fonamentals, reconduir conductes antisocials, dissuadir a la resta i mantenir allunyats als delinqüents,
I. Retribucionisme
Teories absolutes, retribucionistes: la raó de ser de la pena es troba en la precedent comissió d'un delicte. La pena s'estableix com a exigència de justícia. Kant: "la pena està lliure d'altres fins; no instrumentalització de l'home". Hegel: "la pena com a afirmació del Dret negat pel delicte".
No s'atribueix a la pena cap utilitat social i destaca la importància de la proporcionalitat (es retribueix des del punt de vista penal en proporció a la gravetat del dany que s'ha causat).El delicte és una negació d'aquest ordre social just que s'ha construït. Cal imposar una pena que restableixi l'ordre inicial. La pena és la conseqüència lògica en la comissió d'un delicte. La crisi de l’Estat liberal i la crisi de la idea d’ordre social perfecte i no contradictori són raons per abandonar el retribucionisme.
OBJECCIONS Parteix de bases indemostrables: la possibilitat de restaurar l'ordre previ. Aquest retribucionisme que té la intenció de reparar no té sentit en tant que es reconeix que la societat en el seu principi no és tant perfecte com es pretén demostrar.
Les teories relatives, al contrari que les absolutes, busquen la justificació de la pena en la finalitat que es persegueix i no al delicte comès. La pena no pot basar-se només en el delicte realitzat. La seva funció essencial serà evitar futurs delictes, és a dir, prevenir Dins d’aquesta orientació es distingeixen dues posicions:
- Teoria de la prevenció general
- Teoria de la prevenció específica
II. Prevenció especial
Evita la comissió de delictes actuant / intervenint sobre el delinqüent. És una prevenció específica sobre la persona que ha comès el delicte. La justificació de la pena la trobem en la voluntat de qui ha comès un delicte en cometi un de nou. L’objecte principal serà l’actuació sobre el delinqüent per a que aquest no torni a delinquir, la qual cosa es pot aconseguir per diferents vies: inoqüització, correcció i reeducació. Amb la crisi de l’Estat Liberal sorgeix una nova manera de concebre la funció de l’Estat per part de les classes dominants que es tradueix en lo penal De quina manera podem intervenir sobre el delinqüent:
- Mantenint-lo allunyat de la comunitat (societat) o bé reconduint-lo.
En el context ideològic en el qual sorgeix és el positivisme. Von Liszt "el delinqüent ocasional, l'habitual (la pena haurà de ser un instrument per recuperar-lo a la societat)i l'incorregible (quan ja s'hi ha intervingut diverses vegades i recau caldrà apartar-lo de la societat)." Parlem d'una ressocialització. formulació molt més científica del fet delictiu, la col·locació de l’home i no la d’institució jurídica en el centre del problema penal, i el sorgiment d’una nova ciència fonamental: la criminologia. Es posa de relleu la importància del tractament individualitzat i ajustat a les característiques del subjecte. La pena tradicional és inadequada per complir la finalitat perseguida i aquestes raons són es que van portar als positivistes a rebutjar la pena clàssica davant el delicte i a inclinar-se per la mesura de seguretat. Les teories de la prevenció especial van recolzar la reacció punitiva en la perillositat, que era un concepte fonamental substituint al de culpabilitat. OBJECCIONS El delinqüent com a "malalt": si no pot ser recuperat ha de ser definitivament exclòs del cos social. Es poden considerar intervencions coactives sobre l'individu. A mitjans del segle XX es van fer algunes intervencions sobre delinqüents sense el seu consentiment amb la voluntat de ressoscialitzar-los però que els efectes eren bastant pitjors del problema que tenia la persona. A part d'això, el fet de que tampoc es comptés amb la seva voluntat, va rebre moltes crítiques.
III. Prevenció general
La pena va dirigida al conjunt dels ciutadans (a la col·lectivitat). La pena pretén prevenir delictes i contribueix a que els ciutadans desisteixin de la idea de cometre delictes:
- Intimidació o dissuasió en la comminació i l'aplicació de la pena. Al s. XIX, destaca com a partidari Feuerbach i la seva teoria de la coacció psicològica deia que no podia ser fonament jurídic de la pena ni la seva expiació, ni l’actuació sobre l’autor concret, ni els principis d’ordre moral: les finalitats del Dret Penal es corresponen a una orientació de la pena per evitar futurs delictes. La prevenció general prescindeix del que és en sí la pena. La prevenció general com a funció de la pena existeix, però no pel fet d’aplicar-se càstigs a subjectes concrets, sinó per la mateixa existència d’una llei penal promulgada.
Feuerbach: Teoria de la coacció psicològica. Bentham: Funció utilitarista de la pena.
TEMA 4 – LA INTERPRETACIÓ DE LA LLEI PENAL
Consisteix en una activitat de determinar el contingut d’una norma i el sentit de la llei penal
Existeixen Diferents classes d’interpretació:
- Segons qui interpreta: autèntica: preceptes CP ,legislador, doctrina, jurisprudència.
- (^) Segons els mitjans o el criteri: Gramatical: atenent a la literalitat del text Lògica o sistemàtica: atenent al context Històrica: atenent a l’evolució històrica: moment de creació. Teleològica: atenent a la finalitat del precepte
- Segons el resultat: Declarativa: l’ intèrpret arriba a la conclusió que el tenor literal de la norma coincideix amb la seva interpretació. Extensiva: s’interpreta ampliant l’àmbit d’aplicació de la norma Restrictiva: s’interpreta restringint l’àmbit d’aplicació de la norma acotar els supòsits.
En l’àmbit penal el respecte al principi de legalitat, obliga als intèrprets a no fer interpretacions extensives. S’ha de ser molt curós a fer interpretacions que siguin declaratives o restrictives. Les declaracions extensives comportarà condemnar a més persones per un delicte de les que el legislador pretenia al incloure el delicte del CP, per això no s’han de fer.
En Dret penal:les interpretacions han de ser molt restrictives, és a dir limitades a allò que digui la llei.
Analogia i interpretació Amb l’analogia hi ha una possible equivocació: la de creure que la analogia és una modalitat d’interpretació. L’analogia recau sobre la norma.
L’analogia es practica precisament en absència d’una norma. Aquesta manera d’aplicar el dret està en principi autoritzat per Codi Civil. La tècnica de l’analogia és buscar la similitud de fonaments i contingut entre la solució que es vol donar i la que una norma positiva contempla per una situació semblant.
Les lleis penals no es poden aplicar en el supòsits fora del seu àmbit, per això l’analogia en el dret penal està prohibida per un dels principis més importants que regeix el dret penal: principi de legalitat que significa que tot ha de derivar d’allò que està escrit a la norma, i per això prohibeix l’analogia.
- Analogia in malam partem : està totalment prohibida l’analogia perjudicial pel subjecte
- Analogia in bonam partem : interpretem un delicte de manera que beneficiem a al subjecte o l’acusat per la interpretació tant restrictiva que fem. En principi tampoc està admesa, excepte en supòsits en els que la llei penal preveu de forma taxativa l’analogia in bonam partem, per exemple l’art. 21 del CP preveu les circumstàncies atenuants i la darrera d’aquestes és: qualsevol altra circumstància que de forma anàloga a les anteriors es puguin aplicar al supòsit de fet concret. (21.6).
- El principi de legalitat penal prohibeix absolutament el càstig d’una conducta a través de l’analogia. La jurisprudència del Tribunal suprem i el rigor de l’art. 4 del codi Penal impedeixen aquesta possibilitat i a més a més, afegeix, ja existeix una expressa admissió de l’analogia in bonam parte en relació a les circumstàncies atenuants i les eximents incompletes. Es prohibeix l’analogia in malam parte.
La interpretació de la llei penal es necessària i molts cops complicada ja que el significat dels conceptes, frases i construccions de preceptes (llenguatge legal o jurídic) es molt complexa però la interpretació de les lleis (que s’han d’harmonitzar amb el conjunt de l’ordenament) es essencial per al jurista i sobretot per al penalista, donada la importància que té el principi de legalitat com a garantia formal i material dels ciutadans. A més, hem de dir que el Dret com a ciència cultural necessita la contribució dels juristes perquè interpretin les lleis.
4.1. Concepte i classes d’interpretació. Interpretació: Activitat a través de la qual, el penalista determina el contingut i el sentit dels preceptes legals d’acord als diferents mitjans interpretatius i sota l’orientació dels principis rectors del dret penal, sobretot del principi de legalitat que es la màxima garantia democràtica del dret penal.
Per aquest motiu, el intèrpret haurà de trobar-li sentit a les lleis mitjançant qualsevol dels mitjans d’interpretació i no podrà donar la seva opinió com a font interpretativa ni tampoc podrà invocar la similitud d’un cas ja jutjat amb el que tracti la llei en aquell moment (analogia).
Criteris interpretatius El intèrpret no és absolutament lliure alhora d’interpretar una norma. Ha de respectar certs propòsits.
