¡Descarga Dret Penal I y más Apuntes en PDF de Derecho Penal solo en Docsity!
DRET PENAL I
Tema 1: la potestat punitiva: significació i fonaments
Dret penal: branca del dret, del reglament jurídic, sancionadora i repressiva. Existeix per castigar i es castiga per protegir els interessos ( béns jurídics ), assegurar la convivència social en llibertat, en pau i tenir un mínim de seguretat. També pot exercir funcions simbòliques davant la societat.
Tipus de bens jurídics:
- Individuals: la vida, la intimitat, la llibertat, seguretat personal, llibertat sexual,... i de caràcter material podem tenir la propietat. Són els més importants a defensar per què sinó els altres béns no tenen sentit (p. Ex.: si no hi ha dret a la vida, no importa la cultura).
- Col·lectius: medi ambient, patrimoni artístic, cultural, hisenda pública,...
- De l’Estat: interessos de l’administració de justícia. P. Ex.: denúncia falsa, fals testimoni, atacs a l’Estat com rebel·lions o terrorisme,...
Dret penal subjectiu: potestat de crear delictes i penes. Està dirigit a tots sota amenaça de sanció (potestat punitiva).
Dret penal objectiu: conjunt de normes de dret públic.
Dret penal material: conjunt de normes que determinen els comportaments punibles i les sancions aplicables.
Dret penal formal o Dret Processal penal: mitjans o vies que permeten la realització del dret penal. Marc on s’han de desenvolupar i/o complir les garanties fonamentals de l’Estat de dret.
El dret penal és un element que coadjuva a la estructuració de la societat i expressa les relacions de poder i sotmetiment en el si de la mateixa.
El dret penal no s’ocupa de prejudicis morals o idees religioses.
La protecció es duu a terme a través de penes (presó, privació de drets: dret a conduir, posseir armes, no poder exercir un ofici,...;
recaudatòries o de multa, restringir la llibertat amb vigilància permanent, treballs en benefici a la comunitat,...).
També té mesures de seguretat, com per aquells reclusos a judici que “no són normals”: no tenen la capacitat de comprensió o no poden adaptar la comprensió de que són culpables -> inimputables (persones que no són capaces de sentir-se culpables i no es poden sotmetre a un judici normal). Els que pateixen trastorns mentals, sota efectes de drogues o alcohol, persones que perceben la realitat de forma diferent com autistes o sordmuts, menors d’edat penal (sotmesos al dret penal de menors). Aquests se’ls imposa mesures de seguretat adaptades a la situació que poden restringir la llibertat (p. Ex.: psiquiàtrics).
El dret penal protegeix els bens jurídics de forma fragmentària. P. Ex.: només s’ocupa dels atacs més grans a la propietat, és a dir, els que van amb violència (física o psicològica). Això és el que importa: la forma en què s’ataca la propietat i no la quantitat atacada.
Hi ha molts àmbits del dret que protegeixen els bens jurídics sense ser tan repressius i s’ha de recórrer a ells abans que el dret penal.
Avui dia, la justícia penal és molt dura però no fa que la societat sigui menys criminal.
Ara bé, hi ha bens que només el dret penal protegeix com p. Ex.: la vida, la llibertat,...
- Homicidi és quan hi ha una reacció prèvia de la víctima (p. Ex.: baralla).
Assassinat no té cap reacció prèvia de la víctima.
A Espanya, en el dret penal hi ha normes que regulen la reparació dels mals (indemnització). La indemnització s’estableix en el mateix procés de responsabilitat penal.
Indemnitzar la víctima té moltes repercussions en el tractament penal (dóna avantatges per reduir costos de fiances, reduir el temps d’estada a la presó,...).
A altres llocs, s’ha d’iniciar un procés civil després del penal per poder obtenir la indemnització.
30 30
alguns matisos ja que algunes malalties mentals no es poden curar).
L’Estat de dret té les anomenades garanties penals i aquestes estan perquè tots els éssers humans mereixen ser tractats amb dignitat.
Procés penal
Juntament amb el dret penal substantiu, material (el que està escrit), va el dret penal processal (on s’apliquen les lleis escrites).
Tema 2: Estructura i funció de les normes penals
Tot comportament delictiu és antinormatiu.
Hi ha diferents formes de veure el dret penal:
- Teories monistes:
- Objectives valoratives: Darrere de cada delicte hi ha una norma que expressa el judici de valor (protecció dels bens jurídics). El comportament antinormatiu destrueix aquest judici de valor.
- Subjectives imperativistes: el contingut de la norma és una prohibició i obligació. El delicte és desobeir questa prohibició. Sempre considera que els actes de dol (intencionats) estan més castigats que els imprudents. Importa la intensitat subjectiva amb el què s’ha realitzat (acte, medi, mode).
- Teoria dualista: el judici de valor està expressat al ciutadà a través de les prohibicions i es valora la destrucció o posada en perill del bé jurídic.
Pla de la norma Pla de l’antinorma (delicte) Teories valorativistes Judici de valor sobre els bens jurídics
Desvalor del resultat: destrucció o posada en perill dels bens jurídics, resultat Teories imperativistes Prohibició (en imperatiu), ordre Desvalor d’acció: dol o imprudència Teories dualistes
30 30
Judici de valor que deriva en prohibició
Desvalor d’acció: el mode en que s’ha realitzat dona la intensitat del delicte (dol o imprudència) i si s’acompleix o es queda en temptativa
Les teories dualistes són la fusió entre les valoratives i les imperatives:
Norma Antinorma Valoració Destrucció o posada en perill dels bens jurídics és el desvalor de resultat: ex post (es te en compte el després) Prohibició i manaments (en imperatiu
Mode, medi i forma; dol o imprudència és el desvalor d’acció: ex ante (es tenen en compte els fets des de l’inici)
Lleis penals completes: contenen el delicte i la pena. Hi ha preceptes penals complets en que la definició del bé jurídic no està inclosa, sinó que prové de l’experiència social. P. ex.: la divulgació d’imatges que violi la intimitat de la víctima. Aquesta intimitat està definida per la societat. Lleis penals en blanc: precepte que porta a una branca del dret externa per completar l’acció i la seva pena. És la manera general d’articular el dret penal en altres branques del dret.
P. Ex.: per protegir el medi ambient és necessari fer servir les lleis penals en blanc ja que la penalització es troba en el dret ambiental.
Per a que aquestes lleis siguin compatibles amb la Constitució, el legislador ha d’introduir aspectes generals del delicte que es essencialment el que prohibeix (en el dret que pertoqui s’hi troba el complement, que és el delicte complet) i ha de ser clara per què el lector del precepte sàpiga on trobar el complement.
Teoria dels elements normatius no determinants: l’intèrpret ha de “endevinar” el que vol dir el legislador fora del dret penal. Moltes
■ Jutges d’institució (investiguen els delictes; gairebé no dicten sentències però sí resolucions )
L’audiència nacional va ser creada bàsicament per plantar cara al terrorisme però ara s’encarrega d’assumptes penals, administratius,... el terrorisme, delicte comès en varies comunitats autònomes i són econòmics de transcendència.
- Garantia d’execució: l’execució de la sentència condemnatòria s’ha de fer conforme dicti la sentència emesa pel tribunal. L’administració penitenciària (= presons, ja no depèn del poder judicial sinó de l’executiu excepte a Catalunya) s’encarrega del compliment de la sentència segons les lleis penitenciàries. Assegura els respectes de terminis de la sentència i el dret penal. Durant l’execució de pena existeixen jutges de vigilància penitenciària. Si (p. Ex.;) no es dona el 3r grau a un reclús per part de l’administració penitenciària, aquest pot recórrer al jutge penitenciari que avaluarà si es pot o no. El compliment d’una pena no és estàtic, passen coses.
El dret penal espanyol classifica els delictes i condemnes en tres graus:
- Breu, molt males condicions i esperant a ser classificat.
- Règim ordinari. Veuen als parents en dies determinats (caps de setmana), no surten, poden veure el seu advocat quan vulguin, estan observat s per psicòlegs socials, terapeutes i juristes que emeten informes sobre el pres i la seva evolució (si s’apunta a formacions, treballs,...). Se’ls atorga sortides puntuals i al llarg del temps són cada cop més sovint.
- El condemnat està pel carrer però va a dormir al centre penitenciari (llibertat condicional).
El principi de legalitat inclou el respecte de totes les normes.
Un altre àmbit del dret que sanciona és el dret administratiu sancionador: les seves sancions estan imposades directament per
l’administració. Hi ha menys garanties pel ciutadà ja que les penes no són tan grans. Tot i així, part de les garanties del dret penal passen a l’administratiu (escrit en la Constitució), les garanties més bàsiques segons el principi de legalitat.
- Principi de culpabilitat: acceptar que en alguna mesura l’ésser humà és lliure de diferenciar entre el que està prohibit i el que està permès. S’aplica un retret jurídic (no moral) ja que ha infringit la llei, el judici de retret es fa pel fet que ha comès (no per la forma de ser, la “raça” o tenir determinats pensaments. Només l’acció delictiva del subjecte, tant cometent el crim com sent-ne còmplice). Les responsabilitats penals no es poden transferir (en altres àmbits del dret sí).
- Principi de proporcionalitat: la culpabilitat del subjecte, el retret que se li fa i el delicte que ha comès ha de ser proporcional. (No es fa el mateix retret si robes que si mates). Aquest principi s’ha de veure en la pena imposada pel jutge.
La Constitució estableix que la dignitat humana és el nucli del sistema, així que la dignitat ha de presidir en els judicis penals.
El principi de proporcionalitat té en compte la dignitat de la víctima i la del criminal.
- Principi d’humanització de les penes: prohibida la pena de mort, penes corporals i penes degradants. En la Constitució es prohibeixen les penes que afectin a la dignitat de les persones.
- Principi de resocialització dels delinqüents: en la Constitució posa que totes les penes han d’estar orientades a la resocialització del delinqüent (tant els normals com els “no normals”). La cadena perpètua no afavoreix a la reinserció però, per a que no sigui anticonstitucional, a Espanya hi ha possibilitat de revisió.
En les penes llargues, els beneficis penitenciaris són suprimits.
En 20 anys les penes s’han endurit molt. Al 1995 es considerava que les penes per sota d’1 any podien ser substituïdes per altres de caire econòmic o privatives de drets. Avui dia, en
30 30
La gravetat no era tan important com la freqüència en què es comet un delicte ja que, per prevenir-ho, es considerava que no s’havia fet prou intimidació.
Només el límit de l’estat de dret frena aquest terror estatal (com que tots els ciutadans són criminals potencials, s’ha de prevenir que actuïn mitjançant la intimidació i terroritzant-los).
- Prevenció general negativa: intenta apartar els ciutadans dels delictes per amenaces. La població amb formació cultural està més influenciada per la prevenció general i, en canvi, els que no en tenen, tenen més tendència a criminalitzar.
Es manté com un pensament bastant important (sobretot al s. XIX) fins ben entrat el s. XX, després de les guerres mundials es queda com una idea més (no desapareix).
- Prevenció especial: al s. XX, eclosiona aquesta idea que es preocupa per com la pena actua sobre una persona que ha delinquit: vol la reinserció social de l’individu.
Després de la Segona Guerra Mundial, el món està traumatitzat (s’han provocat milions de morts en nom de les idees). La societat, menys individualitzada, pensa en com ser millor (la forma de castigar els delinqüents sense ser tan cruels com ells, ser èticament superior) i es desenvolupen sistemes penitenciaris humanitaris.
L’església catòlica (el pensament catòlic pren molta força a causa de la desesperació social) influencia molt en el fet de castigar amb humanitat. Apareixen noves ideologies polítiques que donen el reconeixement jurídic de la dignitat humana (declarat com a valor transversal). Tots els humans tenen dignitat i els càstigs han d’estar dirigits a la resocialització.
Al s. XIX, en un moment de gran evolució científica, uns pensadors (bàsicament italians) van dir “el dret no és una ciència”.
El dret penal, aleshores, estava fossilitzat i consideraven que, com no era una ciència, no sabia com tractar els criminals. Per
30 30
això, apareix l’escola positiva criminològica que diu que el dret penal conegut fins aleshores ja no serveix i suprimeixen les penes en favor de la seguretat: s’havien de curar els delinqüents (considerats com a malalts) pel mètode científic.
Lambroso, Ferri i Garofalo van donar importància a que, al manifest dels símptomes que existeixen quan un pot cometre un delicte, s’han de començar a curar. Aquesta idea es va instrumentalitzar per la política i van considerar símptomes algunes ideologies polítiques i els van aïllar ja que els consideraven “perillosos”.
A l’Alemanya nazi es va anar més lluny i es consideraven perillosos segons la “raça” (jueus).
Aquesta situació desemboca en la necessitat de reinserció post- delictiva però, com que les garanties penals no són medicaments, apareix la prevenció especial.
- Prevenció general positiva: des dels anys 80 fins l’actualitat, aquest és el pensament penal europeu. El fi de la pena és restaurar la confiança en el dret per part dels ciutadans. El retribucionisme, el la prevenció general negativa i el pensament conservador de les societats en crisis no pensen en les garanties i aquestes comencen a aparèixer als preàmbuls de les reformes però no han entrat de manera forta en el poder judicial.
Aquestes teories no desapareixen sinó que conviuen:
- Fase abstracta: intimidació (P.G.N.)
- Fase de decisió (estrictament) judicial: pena justa i proporcional (retribucionisme)
- Fase de execució (P.E.)
Aquestes teories expliquen possibles finalitats de la pena però no legitimen el dret penal. Això ho fan les garanties, que propicien l’evolució del dret penal occidental (europeu).
Tema 5: Les penes i les mesures de seguretat
Les penes estan destinades als delinqüents imputables (que tenen la capacitat de coneixement per distingir el que es lícit del que està
penes). A més, equiparen penes i mesures (posen límit temporal a les mesures de seguretat, igual que a les penes).
Hi ha malalties mentals que no milloren, per les quals el subjecte no es recupera per la societat ni després de complir condemna. En aquests casos, el fiscal avisa al tribunal i pot activar el protocol d’internament civil (mecanismes amb totes les garanties judicials) per a que el subjecte segueixi internat.
Apareix un sistema nou: monisme.
També existeixen subjectes semi-inimputables. Durant el judici oral es veu que no són normals però tampoc “anormals” (anomalies mentals, consum de drogues,... que no anul·len les capacitats però les altera). Per aquests existeix el sistema vicarial que és que en primer lloc ingressen en un centre psiquiàtric o de desintoxicació (mesura de seguretat) i el tribunal és informat periòdicament sobre la seva evolució. Si es recupera, el tribunal pot decidir si acaba el seu temps de condemna en un centre penitenciari o si es posa en llibertat amb controls i tractaments ambulatoris fins la fi de la seva condemna.
Tema 6: Interpretació de la llei penal
L’única font del dret penal és la llei. La seva tasca és mirar si el fet està en el dret penal (si és submisible a aquest).
Sempre s’ha d’interpretar el DP en els judicis (la pràctica) i les proves (reconstrucció de la realitat).
Interpretació de la llei:
- Principi de jerarquia normativa: les lleis de rang superior no poden quedar per darrere de les inferiors, és a dir, les lleis de rang menor queden subordinades a les de rang superior (Constitució). LOPJ art. 5: s’han d’interpretar les lleis conforme la Constitució.
La interpretació no només es basa en les paraules del legislador sinó també en la finalitat de la llei.
- Principi de vigència de les normes: el TC diu que les lleis han de ser interpretades de manera tal que se lis proporcioni un àmbit pràctic ( interpretatio ab rogans ) i és contrari al principi de
legalitat. S’han de descartar les interpretacions que eliminen la vigència d’altres lleis.
- Principi evolutiu d’interpretació: s’han d’adaptar al context històric i social del moment. El Codi Civil dicta com s’han d’aplicar les lleis (conforme el lloc i moment).
Criteris interpretatius:
Atenent a l’interpreta, a qui es fa la interpretació.
- Autèntic: la que efectua el propi legislador en la llei. No es pot discutir per que a vegades el legislador decideix definir (posar fi, límits) els conceptes a efectes penals, quan ho creu necessari: - Per alterar el sentit vulgar de les paraules. - Per ampliar els conceptes a efectes penals. - Davant dels conceptes amb molta possibilitat d’interpretació per crear seguretat jurídica. No és el mateix que el preàmbul o la opinió del legislador.
- Judicial: feta pels jutges o magistrats a través de les sentències (jurisprudència). La jurisprudència no té un valor vinculant però sí un valor interpretatiu.
- Doctrinal: feta pels estudiants del dret (gent d’acadèmies, els que escriuen llibres o articles,...). No és vinculant però es poden treure arguments a partir d’allò. A vegades, la jurisprudència i la doctrina es contradiuen i s’ha d’escollir la que no vagi en contra del client.
Medis interpretatius: En el Codi Civil, el títol preliminar és aplicable a tot l’ordenament jurídic: regles generals de les lleis. En l’art. 3 apartat 1 del CC ens diu els medis interpretatius:
- En el propi sentit de les paraules: interpretació gramatical. El significat lingüístic. Es farà servir quan vagi bé i quan es pugui. És una interpretació reduïda al que posa a la RAE. No arriba al sentit profund de la llei (quin bé jurídic intenta protegir). La
30 30
- Principi pro reu: principi més lligat al dret processal que al dret penal substantiu.
En el dret processal, els tribunals creen una íntima convicció a partir del procés penal i des d’allà s’avalua si inculpen al reu o l’exculpen. Els tribunals, per valorar la prova, han de fer-ho pels fets provats. Sobre aquest hi ha uns arguments de dret i després una decisió (fallo). Al fixar els fets provats, si el tribunal té un dubte raonable, s’hauran d’aplicar els fets de forma pro reu (lligat al dret a la presumpció d’innocència). En el dret penal substantiu pot aparèixer explícit en alguna sentència però poc sovint. La feina de l’advocat sol ser crear un dubte raonable al tribunal per a que decideixi a favor del reu.
Tema 7: La llei penal en el temps L’entrada en vigor de les lleis penals és quan són aprovades pel parlament central de l’estat mitjançant lleis orgàniques i quan es publiquen al BOE ( vacatios legis , no entren en vigor passat un temps de la seva publicació). Les lleis penals solen tenir vacatios legis més llargues.
En teoria, aquest temps serveix per proporcionar estabilitat jurídica tot i que al llarg del temps s’ha anat reduint el temps i això obliga a revisar els expedients, els plantejaments acusatoris, revisar casos fermes,...en cas de que la nova reforma afavoreixi el reu. S’han produït 30 reformes penals (fins al novembre de 2015) del Codi Penal des de la seva publicació al 1995. No proporciona seguretat jurídica.
Les lleis penals acaben quan es deroguen per una llei posterior o quan el TC dicta una sentència que derogui l’article.
Les lleis penals afavoreixen al reu quan la llei posterior és menys severa o quan un acte deixa de ser delicte <- retroactivitat pro reu. Les lleis intermèdies també es poden fer servir si afavoreixen el reu.
30 30
Per contra, el CP prohibeix la retroactivitat desfavorable. Quan canvien les lleis extrapenals (a partir de les lleis penals en blanc) també s’aplica la retroactivitat. Al cap de cert temps els delictes prescriuen. Les lleis en relació a la prescripció són més de dret processal i a aquestes s’apliquen les normes generals: no tenen el joc de retroactivitat o irretroactivitat. Tot i així, com formen part del DP es pot aplicar la retroactivitat.
També es suscita el dubte en cas de que les normes penals derivin de responsabilitats civils. En aquest cas no regeix la retroactivitat o la irretroactivitat perquè són normes civils ubicades al codi penal.
Un altre cas és el dels delictes no immediats (p. Ex.: segrest) en que sí que es pot aplicar la “retroactivitat” perjudicant a reu ja que el codi penal ha canviat mentre es cometia l delicte. Per tant, la entrada en vigor d’una llei més restrictiva es fa durant la comissió del delicte i es permet la seva aplicació. La retroactivitat es fonamenta per l’argument de seguretat jurídica, arguments de justícia i falta de necessitat de la pena. Aquesta retroactivitat s’aplica en qualsevol moment: abans, durant o després del judici oral. Quan afavoreix una llei al reu?
- Quan l’acte deixa de ser delicte.
- Quan la pena que es contempla és menor.
- Quan apareixen nous atenuants.
Les penes no són homogènies: pot haver una pena de presó i que en la nova llei sigui una pena de multa. En aquest cas la opinió del reu (audiència del reu) és expressada davant del tribunal i no és vinculant.
- Lleis penals intermèdies: reformes entre la comissió del delicte i la imputació (p. Ex.: es comet el delicte en 2006 i es jutja en 2013. Les intermèdies són les reformes del 2010, 2011,...).
- Principi de doble incriminació (que sigui delicte a Espanya i al país on s’ha comès).
- Que el fiscal espanyol imposi una querella.
- Que l’acusat no sigui jutjat dos cops pel mateix.
- (art. 23.3 LO) Principi real o de protecció: l’Estat espanyol declara competent extraterritorialment la llei penal espanyola per delictes que posin en perill els interessos de l’Estat.
- (art. 23.4 LO) Principi de justícia universal: fins al 2009, Espanya era pràcticament l’únic país que tenia aquest principi. Els tribunals espanyols tenien la competència d’actuar en cas de delictes contra la humanitat produïts a qualsevol lloc del món. No funcionava com a altres països per que aquests no tenen acusació popular. A més, per tenir poder sobre el delicte s’ha de tenir una afectació directa a l’Estat espanyol (víctima espanyola, territori espanyol,...). Al 2009, això canvia per apropar aquesta llei a la resta d’Europa:
- Per què s’activi aquest principi ha d’interposar una querella el ministeri fiscal espanyol.
- Ja no es permet l’acusació popular.
- L’agreujat del delicte pot interposar una querella.
- Si en el delicte no hi ha atacs a interessos espanyols no es pot aplicar el principi.
- L’Estat espanyol no és competent si en un altre Estat ja s’ha obert un procés a menys que es demostri que aquest està paralitzat.
Extradició: mecanisme jurídic dels Estats per relacionar-se (principalment per aplicar els principis d’extraterritorialitat o per fugitius penals).
Extradició activa: Espanya demana (regulat per LECrim).
Extradició passiva: Se li demana a Espanya (regulat per LEP).
Les extradicions són actes d’assistència bilateral, internacional i judicial (diferent a l’acte d’expulsió, que és unilateral).
U.E. pretén fer els processos d’extradició més àgils, una relació més fluida entre fiscals i jutges-> major col·laboració judicial: Euoroordre: ordre de detenció i entrega. Té menys garanties que l’extradició però és eficaç.
Tema 8: Àmbit de validesa especial de la Llei Penal Principi de justícia universal: la llei penal és l’expressió de la sobirania. El mecanisme més antic és la extradició (que una persona torni a Espanya per ser jutjada aquí o vagi al seu país per ser jutjada allà). El conveni Europeu de extradició és del 1957. També s’apliquen altres mecanismes més àgils que l’extradició: l’Ordre de detenció i entrega (Euroordre, té menys requisits). L’extradició es produeix per via diplomàtica i judicial. Euroordre: Només és vàlida per la U.E.. Per la resta de països es fa servir l’extradició.
Extradició ≠ expulsió judicial (possibilitat de les forces espanyoles d’expulsar a estrangers que han delinquit si té menys de 5 anys de presó).
Llei d’extradició passiva (LEP): quan Espanya és l’Estat requerit.
Llei d’extradició activa (LECrim): quan Espanya és el que demana.
Hi ha tractats més amplis amb alguns Estats que amb altres. Espanya té tractats amb tots els països excepte Paraguai i Tailàndia.
Classes d’extradició:
- Activa: Espanya és qui demana. / Passiva: li demanen a Espanya.
- Països dictatorials: extradició a mans del governador. / Països mixtes: la majoria de països són mixtes. Es tramita de forma diplomàtica i judicial.
- Voluntària: quan la persona vol l’extradició el procés s’agilitza. / En contra de la voluntat de la persona.
- De trànsit: es fa per tren o vaixell. Quan ha de passar per un tercer país se li ha de demanar permís.
30 30
