¡Descarga Dret Processal Penal y más Apuntes en PDF de Derecho Procesal Penal solo en Docsity!
HACER ACTIVIDADES VOLUNTARIAS
Trabajos: no reproducción literal. Primer s’estudia el tema i després es busca sentència s’explica el problema plantejat, amb la resolució i el per què. Ubicació dins del procediment penal de la qüestió. DENÚNCIA— SENTÈNCIA (+ RECURSOS) Hi han unes activitats prèvies a la demanda que no es fan davant dels tribunals sino que es fan per part privada de les parts, principalment. No obstant, també existeixen activitats preliminars fetes per part dels jutges. El procés penal es diferencia del procés civil en què averiguació dels fets i la recopilació està regida pel principi d’oficialitat: n’hi ha òrgans públics que s’encarrega de la recopilació. Abans de presentar la denúncia, hi ha una fase prèvia que es fa davant d’un òrgan especial – la fase d’instrucció. La fase d’instrucció és necessària. En alguns casos la fase pot ser més extensa o més breu, depenent dels fets. En aquesta fase es planteja el que ha passat i s’intenta respondre. Les accions que es fan es fan pensant en confirmar o descartar el que diuen les diferents línies d’investigació. Acabada la instrucció, es fa una etapa de, veient les diligències d’investigació, es pot decidir si ja es pot acusar o si s’ha de seguir investigant. L’òrgan que fa l’investigació decideix si ja es va a judici per acusar, si els actes no són delictes o si es continua investigant. També es pot decidir que, si després d’investigar no es donen de forma clara i suficient, però no es té clar que no hi hagi passat res o no hi sigui responsable però pot haver-hi circumstàncies rellevants. Al principi s’és investigat, i si la fase de instrucció determina la possible culpa, se n’és acusat. Aquesta fase post-investigació es diu fase intermèdia. Després d’aquesta fase, es presenten els escrits de qualificació provisional o escrits d’acusació. La fase intermèdia acaba quan el jutge decideix si se'n va a judici oral, a judici o bé es continúa l’investigació. NO confondre amb la querella, que aquesta es dona en la fase d’instrucció. La part demandada posteriorment es defensarà i s’entrarà en el judici, que terminarà amb una sentència o assimilable. Després de la sentència trobem el recurs d'apel·lació i de vegades, el recurs de cassació. Posteriorment a la sentència i recursos, es dona l’execució. Tot el dret sancionador és potestat de l’Estat, tant administrativament com penalment. Cap ciutadà té dret a que es sancioni a ningú. El afectat per la conducta té la possibilitat de rescabalar però en sí, no té un dret a que es sancioni la conducta. La potestat sancionadora de l’Estat quan és per a penes privatives de llibertat és dels tribunals, en cap cas per les administracions. Quan passa un fet delictiu, en realitat no se ha produït un delicte perquè delicte, les penes, és el concepte que fem servir per legitimar la potestat sancionadora. La llei autoritza a l’Estat un cop es comprova que s’ha produït el delicte. No hi ha cap ciutadà que tingui dret a sancionar en sí. Qui sigui afectat, pot demanar a les autoritats que sancioni la conducta, però no pot sancionar en sí. No té dret a sancionar. Quan és per a penes privatives de llibertat i mesures sobre les persones, es dels tribunals. Les administracions no poden de privació de llibertat o de mesures de seguretat sobre les persones. Per això, quan hi ha un fet delictiu, no s’ha produït un delicte en sí, perquè el delicte es que s’utilitza per a la potestat sancionadora. Quan hi ha conducta delictiva, s’autoritza a l’estat, després de comprovar que ho sigui, a donar una sanció. Pròpiament, no hi ha delicte fins que no es dicta una sentencia que declara que aquella persona es responsable d’aquells fets constitutius de delicte. Des que passen el fets fins la sentencia es poden adoptar algunes mesures que regulin la situació mentre no es reguli. Mentre no hi ha sentencia no hi ha delicte, i la persona no es delinqüent, per tant hi ha la presumpció de que no l’ha comes, la presumpció d’innocència. en un Estat de Dret la funció del procés penal no es pot identificar exclusivament amb l'aplicació de l'ius puniendi, i això per la senzilla raó que també està destinat a declarar el dret a la llibertat del ciutadà innocent. El procés penal s'erigeix, doncs, en un instrument neutre de la jurisdicció la finalitat del qual consisteix tant a aplicar aquest ius puniendi (i d'aquí el caràcter instrumental del procés penal respecte al dret penal), com a declarar i fins i tot restablir puntualment, a través de l'habeas corpus, el dret a la llibertat que, en tant que dret fonamental i valor superior de l'ordenament jurídic, ocupa a la CE (art. 1.1) fins i tot una posició preferent a la potestat jurisdiccional d'imposició de penes. Pròpiament, no hi ha delicte fins que no es dicta sentència declarativa de delicte i fa responsable a una persona d’aquell delicte. EXEMPLE DE BARBATE: fins que no hi hagi un judici i una sentència no estarem parlant pròpiament d’un delicte, no fins que es dicti sentència. No obstant, mentres el iter succeeix, s’han de prendre mesures per regular la situació. Mentres no hi ha sentència no hi ha delicte i la presunta persona responsable es pot considerar innocent fins que un títol judicial digui lo contrari. Quan passa un fet que pot ser qualificat com a delicte, no es pot fer cumplir una pena privativa o una multa, però els cossos públics de l’Estat han d’intentar que no es reiteri la conducta. Hauran d’assegurar les responsabilitats personals i patrimonials dels pressumptos responsables. També hauran d’identificar els possibles autors/coautors dels fets. Això es fa clar a l’article 1 de la LECrim, que estableix el següent: Artículo 1. No se impondrá pena algún por consecuencia de actos punibles cuya represión incumba a la jurisdicción ordinaria, sino de conformidad con las disposiciones del presente Código o de Leyes especiales y en virtud de sentencia dictada por Juez competente. També ho estableix el CP: Artículo 3. 1. No podrá ejecutarse pena ni medida de seguridad sino en virtud de sentencia firme dictada por el Juez o Tribunal competente, de acuerdo con las leyes procesales. Els jutges són els únics que poden imposar sancions i mesures de seguretat, no la Administració. Les concepcions morals no s’ajusten en sí al que passa a la llei. Parlem de justícia humana, no justícia divina. En molts delictes, abans d’anar al jutjat hi han algunes actuacions relacionades amb el procés penal que es produeixen de forma prèvia, com per exemple presentar-se davant de la policia per denunciar. La comprovació de fets és prèvia al jutjat. El procés civil s’inicia amb la demanda i acaba amb la sentència (+ els possibles recursos que hi ha). El jutge sap dels fets perquè s’explica a la demanda i s’afegeixen les al·legacions i demes. Buscar tot això per a preparar la demanda s’ha de fer. primer hi ha una preparació. P.ex.: demana docs, demana perits... hi ha activitats de preparació, però com es privat, el procés civil aquesta cerca de la informació i demes corre a càrrec de les parts, principalment: l’advocat o la part busquen docs, dades... i després se li dóna al jutge amb la demanda. hi ha aquestes activitats prèvies que solen ser privades, no davant de tribunals. Algunes si que estan subjectes a procediment: p.ex. diligències preliminars, mesures cautelars... hi ha algunes activitats, només algunes, que les fa davant el jutge. Després es fa la sentència i la resta del procediment. Aquesta fase a tots els judicis penals es fa, per a que el jutge sàpiga que ha passar. Hi ha processos en que és més curta o més llarga (depèn de la complexitat). O fins i tot que s’investiga i no hi ha resultats. Es creu que ha passat una cosa però no es troben proves. S’intenta preguntar que ha passat i s’intenta respondre i totes les accions es fan pensant en confirmar o descartar el que diuen les diferents línies d’investigació. Això és per a la fase d’instrucció. Quan s’ha acabat la instrucció, es fa una etapa de amb les diligències d’investigació, es considera
que hi ha suficient i es pot acusar. Potser abans no es podia perquè no es pot acusar fins que no s’ha fet. Quan ja se sap per a què s’investiga, per a fonamentar l’acusació. Primer s’investiga, i quan ja es té el que confirma la hipòtesi, s’ha de jutjar allò, i per que aquells indicis permeten mantenir la tesis. I aquesta fase es després de la instrucció. Si es considera penal,, o si el que s’estava investigant no té motius... o si s’ha de seguir investigant... si no, li faltarà base. El jutge que fa la investigació ha de decidir si va a judici o no, per tenir material suficient o insuficient, per a demostrar si és o no delicte. O també pot ser que s’ha fet tot el que s’ha pogut però la investigació no dóna una informació de suficient qualitat per a poder jutjar. Així que: material suficient, material insuficient, s’ha de seguir investigant o no es pot demostrar res perquè no hi ha més possibilitats. Aquestes són les 4 opcions. Aquesta fase després de la instrucció es la fase intermèdia. Un cop s’acabi la fase intermèdia i es vagi a judici, ja comença el procés com a tal. Es presenten els escrits (es diuen d’acusació o de qualificació provisional) en que les parts fan un escrit del que ha passat i demanen una pena per a qui li ha fet. L’escrit seria la demanda del procés civil. Hi ha escrit de defensa després, i després de tot ja si que inicia el judici. Quan s’acaba el judici, hi ha la sentencia. 3 etapes importants: investigació, fase intermèdia (s’acaba quan el jutge diu que es va a judici, o s’acaba el procés, o si es segueix investigant) i el judici oral. Es dicta la sentencia i després hi ha el recurs d'apel·lació i a vegades el recurs de cassació. Quan s’acaba, està l’execució de la sentencia. Al procés penal es diferencia del procés civil en que esbrinar què ha passat i recopilar la informació necessària esta regida pel principi d’oficialitat: hi ha òrgans públics que se’n encarreguen. Abans de presentar la demanda com a tal, hi ha una fase prèvia que es fa davant d’un òrgan oficial, principalment jutjats però també fiscalia, que es diu fase d’instrucció i. FASE PRÈVIA: En molts delictes, abans d’anar al jutjat amb caràcter previ, hi ha actuacions relacionades amb el procés penal que es fan. P.ex.: iniciar la denuncia davant la policia. Activitats prèvies a que el jutge conegui del procés. - Comprovació de fets: el primer primeríssim. Comprovar que allò s’ha fet. Després ja es seguiran les actuacions, però primer és això. P.ex.: s’envia una patrulla a veure si ha passat. Per tant, són activitats prèvies a la fase d’instrucció, sense estar davant del jutge. Més bé davant de la policia. Hi ha altres actuacions que passen per la fiscalia: hi ha possibilitat de que activitats anteriors vagin al ministeri fiscal. Hi ha una denúncia i el fiscal la rep, però també pot fer investigacions abans de dir si és delicte i abans de passar-ho al jutge. És més qualificat que la que pot fer el policia. Té un altre dimensió. ii. INSTRUCCIÓ: Quan li arriba al jutge, que pot ser de les dues maneres anteriors o directament, el jutge dirigeix la investigació. La llei diu que quan comença un procés penal, es comença la instrucció, no diu investigació en si, perquè la instrucció engloba totes les actuacions del procés en aquell moments. Funcions instrucció: - Investigació de fets. Que ha passat. Diligències d’investigació: interrogar, anàlisis químics, examen de balística, cerca d’empremtes... recopilar la informació rellevant de la persona que se li atribueixen els fets. són importants en la instrucció. ★ Recollir les evidències i els vestigis dels fets. ★ Assegurar la responsabilitat penal i altres que tinguin els responsables. P.ex.: es poden fer mesures provisionals, com la presó preventiva; o mesures cautelars. ★ Comís: l’aprehensió dels instruments i efectes del delicte per retirar-los de la situació. P.ex.: si l’AEAT troba un carregament de droga, aquesta es comissa. S’agafa i es treu de la situació. Si es un be il·lícit, normalment es produeix la destrucció. Si es un be patrimonial, es diferent. Es la via per la qual els productes i tot, tant directe com indirecte, s’identifica, s’agafa i se li treu de les mans del delinqüent, i no se li torna. P.ex.: si roba un banc i es compra un pis, es pot treure el pis. A espanya, la instrucció es competència de jutjats i tribunals. Són els jutjats d’instrucció. Cada cop més, s’està defensant més la idea de que la instrucció o investigació no hauria de ser assumida per un jutge, sinó que hauria de ser duta a terme pel ministeri fiscal. Que qui investigui sigui el fiscal, no el jutge. A espanya esta prevista la possibilitat, però no té una estructura en sí. Però és per un jutge. P.ex.: a EEUU, el fiscal investiga i el jutge només decideix d’aspectes que afecten a les persones. A espanya és un model francès, en que el jutge d’instrucció fa la instrucció. Però majoritàriament es per al jutge. Poc a poc sí s’està evolucionant a donar la investigació (només investigació) al fiscal, però és MOLT lent i poc avançat. La instrucció es una etapa que es dona en tots els processos penals. La instrucció es necessària, sempre hi ha l’etapa d’assegurament i inspecció, abans d’anar a judici. Tot i això, hi ha una sola modalitat que no té: judicis per delictes lleus no tenen instrucció. Són molt pocs. A la instrucció s’intenta esbrinar que ha passat. Investigar: representar-se hipòtesis i fer actuacions per intentar confirmar o descartar-les. Això són les línies d’investigació. A l’inici, totes les possibilitats estan obertes, i a mesura que s’investiga, es van tancant. Al judici oral no es fan hipòtesis, sinó que s’afirma el que ha passat i es demana que jutgi i es donen els motius iii. FASE INTERMÈDIA: A la investigació es fan diligències i altres. Després, s’arriba a la conclusió que ja no es poden fer més investigacions, o que la vulgui finalitzar perquè ja té suficient amb el que ha investigat. Comença la fase intermèdia. Es fa una valoració de la investigació feta per a decidir: ★ Si es pot donar per acabada la investigació. o Es tenen elements suficients per a portar el que es té a judici, i que ja es té suficient i que els fets han anat de determinada manera i al judici igual es defensen. o S’han practicat les diligències i aquella persona no té res a veure amb els fets, o que si sí té, no són constitutius de delicte. Sobreseïment definitiu de la causa. o Que el jutge indiqui que s’han fet totes les diligències, no es poden fer més, i hi ha una indeterminació que no permet atribuir-li a ningú aquell delicte. Sobreseïment provisional. ★ O no: i dir per què no, i quines diligències mes s’han de fer. fer més diligències, investigacions complementàries. iv. JUDICI ORAL: Té l’estructura d’un judici de declaració: ★ Acusacions: les parts perjudicades o la fiscalia acusen, sobre la base de la investigació i fan un escrit en què acusen a la persona dels fets i demanen al jutge la imposició d’una pena. Aquí no es diu demanda, perquè allò es el procés civil. Es diu acusació. Aquest escrit també es diu qualificació provisional - ★ Es dóna trasllat a les parts acusades per a que facin escrit de defensa, que també es pot dir qualificació provisional. Però és més acurat acusació i escrit de qualificació. S’entreguen a les parts i determinen sobre que versa el judici i quina és la sanció que es pot imposar. No es podrà posar una pena més alta que la que sol·licitin les parts. ★ Acte del judici: amb qüestions prèvies, en que s’intenta analitzar si concorren circumstàncies per a que no es faci el judici. Indult, amnistia, falta de competència, cosa jutjada... són qüestions prèvies que si s’aprecien, no es faria el judici, o es faria en un altre. ★ Judici: es comença amb una lectura o referencia als escrits d’acusació o referència, i després es practica la prova: interrogacions de testimonis, intervenció de perits. ★ Informe final: les parts fan un informe ratificant o no la prova i modificant o no les seves pretensions. v. SENTÈNCIA: I per últim, el jutge dicta sentencia. El judici es el moment clau, on tot es decideix. Tot el de la instrucció es porta a terme al judici. La sentencia pot condemnar o absoldre.
★ recurs a una instància superior: al dret penal, si no hi ha un recurs previst s’infringeix el dret a una tutela judicial efectiva. ★ recurs de cassació Després es dictarà una altra sentència, que serà ferma. Si no es recurreix la sentència del judici llavors la ferma és la dictada després del judici. Quan s’impugna, hi ha relació de jerarquia. Quan parlem de instrucció i judici oral no hi ha jerarquia, sino que hi ha una distribució funcional. En el procés penal, quan hi ha circumstàncies que demostra que la persona condemnada no era la responsable, es pot demanar la revisió de la sentència Són modalitats excepcionals. La revisió civil no és igual a la penal. En el penal, només el condemnat pot demanar la revisió i no hi ha termini per demanar-la. Contra una sentència del TS o sentència ferma, podem anar amb recurs d'empara al TC. Tenint en compte els límits del recurs davant el TC, s’han d’al·legar les garanties processals com a DF. En el dret processal penal, la regla general és que no es pot condemnar a algú que no estigui present però en el procediment abreujat i delictes lleus sí es pot. Per tant, la regla general és que no es pot condemnar en rebel·lia. També existeix el recurs d’anul·lació de sentència. Per últim, també existeix l’incident de nul·litat després de sentència ferma, que s’ha de fer abans de l’empar. Encara és possible una altra via, en matèria del TEDH.
L’ORDRE JURISDICCIONAL PENAL
El nostre sistema el distribuïm en 2, en funció a la pena. Si la pena és menor a 5 anys, el judici li correspon als judicis penals. Si la pena és superior a 5, el judici oral correspon a l’Audiència. El superior jeràrquic al jutge d’instrucció a efectes d’impugnació SEMPRE és l’audiència. Si durant la instrucció s’adopta una mesura que es vol impugnar s’anirà a l’Audiència. Contra les sentències de les Audiències hi ha un tribunal que coneix de l’apel·lació. L’ordre penal no coneixerà de delictes penals militars estrictament castrense. El jutjat de pau té competència per conèixer de delictes lleus, només d’alguns, no de tots. Estan als municipis que no són a cap partit judicial. Té una missió que és la gestió del registre civil, bàsicament, però té una mínima competència penal. Com són delictes lleus no hi ha instrucció llavors quan arriba la denuncia es dicta sentència. En la resta de delictes, trobem com a funció competencial el jutjat d’instrucció. És de caràcter unipersonal que té competència en un partit judicial (demarcació territorial pròpia dels jutjats). Té com a regla general dues funcions: ★ conèixer de la instrucció de delictes greus i molts greus ★ jutjar els delictes lleus del territori A cada partit judicial trobem els jutjats de violència sobre la dona. Són jutjats d’instrucció especialitzats en violència sobre la dona. És un jutjat especialista. No jutja, instrueix. Està especialitzat per donar-li un tractament més únic a la presumpta víctima. Aquests jutjats els trobarem de dues formes: municipis en què hi ha jutjats especialitzats. A la resta de partits judicials, el que estableix la llei és que si hi ha molts jutjats hi haurà un especialitzat. Els jutjats penals tenen com a demarcació el partit judicial. És el tribunal que jutja els delictes amb pena de menys de 5 anys. Les ratlles verdes: si dividim els delictes d’Espanya hem de tenir en compte que hi ha delictes que han de ser coneguts per l’Audiència Nacional, però son casos molt taxats i concrets. També tenim els delictes que són competències dels Tribunals de jurat, que pot tocar ser jurat a qualsevol persona major de 18 anys. Les persones aforades també van per un ordre especial dins l’ordinària. Els jutjats de pau tenen competència penal residual a delictes lleus concrets. Els jutjats de violència sobre la dona té la funció de fer d’instruir i coneix dels delictes lleus, i els jutjats de violència sobre la dona tenen també competència civil i ho farà com un jutge de Primera Instància. Qui coneixerà del judici? seguiràn els jutjats penals si son menys de 5 anys i les Audiències Provincials si la pena és més de 5 anys. Per fixar la competència les atenuants o agreujants no entren en joc, així com les eximents. A efectes de determinar la competència ens hem de fixar en la pena en abstracte prevista pel delicte. En les audiències provincials es preveu la possibilitat de fer recurs d'apel·lació davant els tribunals superiors de justícia, i recurs de cassació del TSJ al TS. En el cas dels jutjats de pau, es preveu només la possibilitat de interposar un recurs d'apel·lació davant els jutjats d’instrucció, i no es preveuen més recursos en via ordinària. Trobem el jutjat de menors, que és un jutjat que jutja a les persones menors d’edat penal, d’acord amb la llei de responsabilitat penal del menor. Entre 14 i 18. Manera diferent de jutjar. La fase d’investigació no la fa el jutge, la fa el MF. Aquí només hi ha jutge sentenciador. A la llei de responsabilitat penal del menor hi ha un apartat que preveu que si és el primer cop que es delinqueix en algun primer tipus de delicte, i la persona té entre 18 i 21 anys, es jutgen com a menors. Contra aquestes sentències cap recurs d'apel·lació davant les Audiències Provincials. Els jutjats de vigilància penitenciària coneixen de les irregularitats que passen davant el compliment d’una sentència. Qui té el control de l’execució és el jutge que ha dictat sentència ferma. Aquest jutge dona la execució, els límits de l’execució. El centre penitenciari és una part de la Administració, el compliment de la pena implica que la persona dins de la presó ha de de tenir un determinat comportament. Això fa que tot lo que passa dins de l’entorn del compliment de la pena mereix unes garanties jurisdiccionals: si hi ha un pres que demana un permís i se’l deneguen, si vol recórrer a algú anirà al jutjat de vigilància penitenciària. Si s’imposa una sanció i no està conforme pot recórrer davant d’aquest jutjat. La sentència diu que s’ha de complir la condemna i per tant qui vigila aquest compliment és el jutge que ha dictat la sentència. El jutge de la sentència té funcions d’execució de la pena però a nivell penitenciari (permisos i similars) la competència és del jutjat de vigilància penitenciària. Pensat especialment per els penes privatives de llibertat. El problema amb la vigilància penitenciària és que no té molta estructura. Si anem als delictes que són competència del l’AN, estudiarem quins son els delictes que són competència de l’AN, però es reprodueix l’esquema bàsic que ja hem vist: ★ pena menor de 5 anys: instrueix el jutjat central d'instrucció i jutja el jutjat central penal ★ més de 5 anys: instrueix el jutjat central d’instrucció i jutja la sala penal de l’AN. Els jutjats centrals de vigilància penitenciària són els mateixos que els jutjats de vigilància penitenciària però a nivell dels delictes previstos. Amb els jutjats centrals de menors passa el mateix, però concretament amb els delictes de terrorisme i demés previstos.
La resta: acusació, apertura del judici oral i defensa. La resta es igual. Quan el jutge té escrit de defensa: ho envia al jutjat penal o a la AP. Si menys de 5 anys (la pena en abstracte, la de les diligències que han determinat el procediment) al penal; si no, a la AP. Una característica de l’abreujat es la introducció de la conformitat, el consens al procés penal: acabar el procediment per acord entre les parts. La conformitat es pot demanar sempre que la pena sigui de menys de 6 anys de privació de llibertat. Dins de l’abreujat, hi ha dues variants: Dins del P.A, hi ha 2 variants que s’han de tenir en compte: ★ judicis ràpids : judicis en què la investigació necessària és curta perquè es recullen ràpidament les evidències per fer una acusació. Procediment abreujat en que s’intenta és fer un judici en 15 dies després del començament del procés penal. Es van dissenyar per Barcelona i Sevilla pels actes del 1992 –JJ.OO i 500 aniversari de descobriment d’Amèrica per Cristóbal Colón–, però ara ja estan extensos. A la pràctica, un judici ràpid no es fa en menys de 10 mesos en Barcelona. Evidències ràpides i coordinació entre els intervinents (policía, jutge). Sentencia de primera instància en menys de 15 dies ★ judici immediat : el que busca és poder acabar el procés per conformitat de l'acusat en la mateixa guàrdia. El jutjat de guàrdia és un jutjat de instrucció obert 24h. La idea és que si al moment de la investigació tenim una sèrie de requeriments, quan la policia envia al jutjat el cas en 24h, el jutjat té agendada una audiència on pren declaració als testimonis i indica a les parts si fan l’acusació. Si sí, li donen la possibilitat de que l’acusat es formuli a la mateixa guàrdia. Quan es dona l’acusació, l’altre indica conformitat, i es dicta sentència de conformitat. Si és conforme, la pena es redueix en un terç. El procediment de Jurat és molt curiós perquè trobem els delictes dels que es pot fer un judici de Jurat, i tot plegat el procediment per escollir el Jurat. En principi en tenia prou en regular el judici oral, perquè passar de tenir el Tribunal passava a tenir també un Jurat. No obstant, va anar més enllà i va regular com s’havia de fer una fase d’instrucció i intermèdia tenint en compte la característica. La fase intermedia té lloc davant el jutjat d’instrucció o el jutjat de violència sobre la dona. El dia que comença el judici el primer que es fa es seleccionar al jurat perquè el sistema legal porta a 20 persones com a mínim a ser seleccionats com jurat (màx. 33 persones). Procediments fins que tinguin 9 jurats i 2 suplents. Hi ha prevista la possibilitat de recusar sense causa al jurat. Les parts poden decidir no tenir a una persona com un jurat. Límit de 2 vegades per part. És un jurat de perfil americà. A la sala hi ha un lloc on s’asseu. L’acusat pot seure al costat del lletrat que el defensa. Es considera que és més adequat tenir a l’acusat davant per percepció. Quan delibera el Jurat ho fa a partir d’una llista de preguntes que fa el jutge: objecte del veredicte. De tant en tant es preveu que el magistrat s’adreci al jurat per donar instruccions, tenint als lletrats al costat. Per cada pregunta tothom ha de votar, no cap l’abstenció. Les preguntes que perjudiquen a l’acusat es consideren resoltes amb majories de 7 i si es favorable amb 5 vots. El jurat es pronuncia només sobre les questions penals i si arriba un veredicte que implica una sentència de condemna el jurat es dissol i el judici continua amb els lletrats i parts per determinar responsabilitat civil. Contra la sentencia del Tribunal de Jurat cap recurs d'apel·lació davant del TSJ i cassació al TS. El recurs d'apel·lació de Jurat no està a la llei de Jurat sino a la LECrim. com es fonamenta en el veredicte, algun dels motius de la impugnació es pot veure en com ha evolucionat el jurat, i per tant hi ha unes causes específiques d'infracció del jurat. Motius a analitzar. El recurs està a la LECrim, no a la llei de jurat. El procediment de delictes lleus té la mateixa estructura, contingut i desenvolupament que el judici de faltes. El judici de faltes no té instrucció, en principi quan rep una denuncia o querella per una falta no crida a declarar als testimonis sino que es convoca tothom a judici. S’aporten els fets i proves i el Jutge decideix. Se'n va directament al judici oral. Se’n va davant del jutjat d’instrucció o del jutjat de violència sobre la dona. Segons el professor és un procediment inconstitucional perquè hi han unes garanties molt ben dibuixades al procés penal que el procés per delictes lleus no compleixen. Hi ha denúncia però no acusació. El jutge escolta al·legacions i decideix. Es fa el judici oral davant el jutjat d’Instrucció o el Jutjat de Violència sobre les Dones. Judici en què es canalitzen controvèrsies de la vida quotidiana. Serien més adients altres mesures que no pas la via penal. Es pot dictar sentència in voce, però després el jutge ho ha de documentar. Un judici lleu s’hauria de fer en un jutjat de guàrdia: si és de 7 dies de guàrdia durant aquells 7 dies i si és d’un dia en un dia. La realitat però no és així. Es recorreix en apel·lació davant l’Audiència Provincial El procediment de menors és un procés on la investigació la fa la fiscalia. Quan la fiscalia considera que s’ha de posar al jutge es fa l’acusació. S’utilitza una terminologia diferent per a un procediment per a majors d’edat. Les penes privatives no són penes sino mesures. Es busca que el llenguatge no sigui atributiu d’una responsabilitat perquè està regit pel principi educatiu. S’ha d'actuar de manera que la persona evolucioni i no torni a delinquir → també en general El judici serà davant del jutjat de Menors. Si la fiscalia considera que no és delicte no és presenta i si observa que si passa al jutjat i es fa un judici. Contra la resolució del jutjat de Menors cap apel·lació davant l'Audiència Provincial i cassació davant el TS. Hi ha una modalitat per temes una mica insignificants, és una modalitat que podria agafar més força: el procediment d’acceptació de decret. Hem de tenir present que el procés espanyol encara que no de manera molt habitual la fiscalia pot dirigir la investigació de determinats casos, dirigeix investigacions de determinats casos. si la fiscalia esta investigant i es necessita d’un jutge s’acudirà a un judici. En els casos en que el Fiscal investiga, si la pena és molt mínima que son treballs en benefici de la comunitat o restriccions en el carnet de conduir la llei estableix si quan el fiscal te tots els fets pot dictar un decret on es proposa una pena com treballs o restriccions. Es porta el decret al jutjat d’instrucció i aquest el planteja al acusat i si es conforma amb la petició del Fiscal es dicta sentència d’acord amb el que diu el decret. Si es considera que no es un decret adequat es deixa sense efectes i si el fiscal vol que es compleixi una pena s'haurà de fer una acusació, i aquest decret no condiciona l’acusació que farà després el Fiscal, així podrà incrementar pena o buscar una solució diferent. Responsabilitats penals molt baixes. Sobre l’impugnació, ja hem indicat quan eren possibles els recursos i ja ens remitirem així mateix en el tema corresponent. El procés penal espanyol, per defecte dels acords internacionals, la possiblitat d’apelar conforma un dret fonamental en la via penal espanyola. Si una sentencia és irrecurrible seria inconstitucional perquè els tractats preveuen que la sentència ha de ser revisada per un tribunal superior com a garantia i dret fonamental, però principalment és un dret del condemnat encara que aplica a totes les parts. Pel que fa a l’execució, per determinar els Tribunals competents en matèria d'execució penal és que qui és responsable és el jutge que
ha dictat sentència ferma, no en primera instancia. Llevat de que la sentència hagi sigui dictada en cassació pel TS, que llavors serà l’Audiència Provincial. El que fa el Tribunal d’execució és gestionar i donar ordres per a que la persona compleixi la pena. Una vegada la persona entra al centre penitenciari queda en mans de les institucions penitenciàries. La responsabilitat civil és competència del jutjat que ha dictat sentència ferma. Una característica és que a l’execució penal es fa d’ofici, a diferència del procés civil. El jutge comença l’execució sense necessitat de que li demanin. En el cas del procediment de menors qui fa l’execució sempre és el jutjat de menors. En l’execució de les penes privatives de llibertat entra en joc el jutjat de vigilància penitenciària. El jutjat ve regulat per la LOPJ y la Llei General Penitenciària. L’article 76 LGP estableix les competències: Artículo setenta y seis Uno. El Juez de Vigilancia tendrá atribuciones para hacer cumplir la pena impuesta, resolver los recursos referentes a las modificaciones que pueda experimentar con arreglo a lo prescrito en las Leyes y Reglamentos, salvaguardar los derechos de los internos y corregir los abusos y desviaciones que en el cumplimiento de los preceptos del régimen penitenciario puedan producirse. Dos. Corresponde especialmente al Juez de Vigilancia: a) Adoptar todas la decisiones necesarias para que los pronunciamientos de las resoluciones en orden a las penas privativas de libertad se lleven a cabo, asumiendo las funciones que corresponderían a los Jueces y Tribunales sentenciadores. b) Resolver sobre las propuestas de libertad condicional de los penados y acordar las revocaciones que procedan. c) Aprobar las propuestas que formulen los establecimientos sobre beneficios penitenciarios que puedan suponer acortamiento de la condena. d) Aprobar las sanciones de aislamiento en celda de duración superior a catorce días. e) Resolver por vía de recurso las reclamaciones que formulen los internos sobre sanciones disciplinarias. f) Resolver en base a los estudios de los Equipos de Observación y de Tratamiento, y en su caso de la Central de Observación, los recursos referentes a la clasificación inicial y a progresiones y regresiones de grado. g) Acordar lo que proceda sobre las peticiones o quejas que los internos formulen en relación con el régimen y el tratamiento penitenciario en cuanto afecte a lo derechos fundamentales o a los derechos y beneficio penitenciarios de aquéllos. h) Realizar las visitas a los establecimientos penitenciarios que prevé la Ley de Enjuiciamiento Criminal, pudiendo el Juez Central de Vigilancia Penitenciaria recabar para el ejercicio de dicha función el auxilio judicial de los Jueces de Vigilancia Penitenciaria del lugar en el que radique el establecimiento que ha de ser visitado. i) Autorizar los permisos de salida cuya duración sea superior a dos días, excepto de los clasificados en tercer grado. j) Conocer del paso a los establecimientos de régimen cerrado de los reclusos a propuesta del Director del establecimiento. LOPJ: Quinta
- El recurso de reforma podrá interponerse contra todos los autos del Juez de Vigilancia Penitenciaria.
- Las resoluciones del Juez de Vigilancia Penitenciaria en materia de ejecución de penas serán recurribles en apelación y queja ante el tribunal sentenciador, excepto cuando se hayan dictado resolviendo un recurso de apelación contra resolución administrativa que no se refiera a la clasificación del penado. En el caso de que el penado se halle cumpliendo varias penas, la competencia para resolver el recurso corresponderá al juzgado o tribunal que haya impuesto la pena privativa de libertad más grave, y en el supuesto de que coincida que varios juzgados o tribunales hubieran impuesto pena de igual gravedad, la competencia corresponderá al que de ellos la hubiera impuesto en último lugar.
- Las resoluciones del Juez de Vigilancia Penitenciaria en lo referente al régimen penitenciario y demás materias no comprendidas en el apartado anterior serán recurribles en apelación o queja siempre que no se hayan dictado resolviendo un recurso de apelación contra resolución administrativa. Conocerá de la apelación o de la queja la Audiencia Provincial que corresponda, por estar situado dentro de su demarcación el establecimiento penitenciario.
- El recurso de queja a que se refieren los apartados anteriores sólo podrá interponerse contra las resoluciones en que se deniegue la admisión de un recurso de apelación.
- Cuando la resolución objeto del recurso de apelación se refiera a materia de clasificación de penados o concesión de la libertad condicional y pueda dar lugar a la excarcelación del interno, siempre y cuando se trate de condenados por delitos graves, el recurso tendrá efecto suspensivo que impedirá la puesta en libertad del condenado hasta la resolución del recurso o, en su caso, hasta que la Audiencia Provincial o la Audiencia Nacional se haya pronunciado sobre la suspensión. Los recursos de apelación a que se refiere el párrafo anterior se tramitarán con carácter preferente y urgente.
- Cuando quien haya dictado la resolución recurrida sea un Juzgado Central de Vigilancia Penitenciaria, tanto en materia de ejecución de penas como de régimen penitenciario y demás materias, la competencia para conocer del recurso de apelación y queja, siempre que no se haya dictado resolviendo un recurso de apelación contra resolución administrativa, corresponderá a la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional.
- Contra el auto por el que se determine el máximo de cumplimiento o se deniegue su fijación, cabrá recurso de casación por infracción de ley ante la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, que se sustanciará conforme a lo prevenido en la Ley de Enjuiciamiento Criminal.
- Contra los autos de las Audiencias Provinciales y, en su caso, de la Audiencia Nacional, resolviendo recursos de apelación, que no sean susceptibles de casación ordinaria, podrán interponer, el Ministerio Fiscal y el letrado del penado, recurso de casación para la unificación de doctrina ante la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo, el cual se sustanciará conforme a lo prevenido en la Ley de Enjuiciamiento Criminal para el recurso de casación ordinario, con las particularidades que de su finalidad se deriven. Los
BLOC 2. EINES METODOLÒGIQUES I FONTS DEL PROCÉS
PENAL
MANUAL:
El sistema inquisitivo consiste en un modo de instruir y juzgar hechos punibles en el que el juez y el acusador son la misma persona, aunque sin excluir necesariamente que existan otros acusadores además del juez. La finalidad principal del sistema es conferir una mayor eficacia a la investigación del delito previa a la audiencia del acusado. Reuniendo en una misma persona al acusador y al juzgador se consigue, sin duda, esa eficiencia, porque el juez-acusador trabaja en pos del único fin que, en el fondo, le interesa: la incriminación. Pero a cambio de una pérdida casi total de la imparcialidad del juzgador, lo que provoca que en este sistema sea muy difícilmente útil la audiencia del acusado, contemporánea o posterior a la investigación, pues difícilmente puede defenderse de alguien —el juez— que cree haber localizado en él indicios de delito y que, además, le va a juzgar. b. Procedimiento a instancia de parte. Este procedimiento no era inquisitivo, pero su celebración era excepcional puesto que aunque se hubiera iniciado el proceso mediante denuncia o acusación, el juez podía llegar a asumir un papel inquisidor, pese a que las leyes se lo solían prohibir. II. EL SISTEMA ACUSATORIO Este modelo supone la presencia de un juez y de un acusador en el proceso, siendo el acusador diferente del juez. La finalidad de esta presencia autónoma de la acusación sería garantizar la imparcialidad del juzgador, lo que además dotaría a las partes enfrentadas de una igualdad de armas en el proceso. El sistema no cuenta con más peculiaridades, al margen de que en los lugares donde está plenamente vigente, suele ser el ministerio fiscal el que se hace cargo de la acusación, quedando incluso vedada esa posibilidad a la víctima en algunos Estados. En todo caso, actualmente es el sistema que goza de mayor popularidad en el mundo, dado el descrédito en el que cayó el modelo inquisitivo por las razones antes referidas. El sistema acusatorio, como ya se ha dicho, carece de por sí de otra característica que no sea la distinción de la acusación con respecto de la figura del Juez. +++ proceso con todas las garantías. Pero incluso esas garantías, analizadas con detalle, son polémicas. Se suprime el derecho de defensa cuando se adoptan medidas cautelares inaudita parte, o se excepciona el derecho a la asistencia letrada cuando, en ocasiones, no se permite que el reo escoja un letrado de su elección. Sólo teóricamente cabe decir que un juez es imparcial después de que ordene la prisión provisional de un reo. Si el juez incoa de oficio se autoinviste de jurisdicción, por lo que no respeta el derecho al juez ordinario predeterminado por la ley. El proceso puede ser temporalmente secreto en ocasiones, como la instrucción en el proceso penal. Se observan constantes dilaciones indebidas contra las que —aunque no sea así— parece imposible luchar. No se respeta por completo la cosa juzgada en lo penal, ya que se suele decir —a mi juicio erróneamente— que no existe en este proceso el efecto positivo de la cosa juzgada. Y desde luego, cuando se adoptan medidas cautelares, sólo con grandes esfuerzos cabe decir que se está respetando la presunción de inocencia. Lo cierto es que sólo se respetan, de forma inamovible y sin matices en el ordenamiento, el derecho a ser informado de la acusación y el derecho a no declarar contra uno mismo. Y aún y así, encontramos justificaciones para todas esas excepciones, aunque con frecuencia sean polémicas. En todo caso, lo que un día fueron las supuestas garantías del sistema acusatorio, actualmente lo son del llamado “debido proceso”, es decir, del proceso celebrado en forma justa.
III. EL LLAMADO SISTEMA MIXTO.
En todo caso, el modelo mixto se define simplemente por lo siguiente: durante la instrucción se sigue, al menos en parte, un modelo con rasgos del antiguo sistema inquisitivo. Sin embargo, el juicio oral discurre prácticamente por completo a través del cauce del sistema acusatorio. Uniendo el modelo algo de ambos sistemas, puede afirmarse que se trata de un sistema híbrido de ambos modelos. En realidad, es un sistema de transición del modelo inquisitivo al acusatorio, que allí donde está presente arrastra menos o más del sistema inquisitivo, en función de las concretas decisiones legislativas de cada país al respecto, y hasta de los usos forenses. Si nos atenemos a la definición inicialmente ofrecida, en torno a que el sistema inquisitivo se define porque juez y acusador son la misma persona, ciertamente no cabe decir que la instrucción sea inquisitiva en ningún modelo mixto en el que ese juez no ejerza de acusador a la vez, aunque solamente sea durante la instrucción. Es por ello por lo que se ha afirmado anteriormente que la instrucción en estos modelos no tiene que ser estrictamente inquisitiva, sino simplemente conservar trazos de esa antigua acusación de oficio. Si los conserva, el sistema es mixto. Si no conserva, en absoluto, ninguna actuación judicial que suponga, en el fondo, una acusación, el sistema será acusatorio pese a que sea el juez de instrucción quien ejecute las actuaciones de la instrucción. En este sentido, todos los sistemas mixtos conservan algo de inquisitivo en la instrucción, puesto que es muy difícil eliminar cualquier rastro de la antigua acusación de oficio si se sigue confiando en el juez para realizar la instrucción. Y, a la vez, es muy poco práctico un sistema en el que el juez de instrucción sólo se puede poner en marcha siempre y en todo caso a instancia de una parte acusadora, sin autonomía alguna en su actuación. Lo anterior se hace todavía más evidente en España, pues pese a que una medida tan relevante como la prisión provisional sólo puede ser adoptada a instancia de parte, el resto lo son de oficio. Y además, como ya vimos, existe una resolución en la que, en garantía del sospechoso, se concreta la imputación: el “procesamiento”. En estas condiciones, en modelos semejantes a los dos anteriores, sin duda en la instrucción se observan demasiadas características inquisitivas como para decir que esa fase es netamente acusatoria. De hecho, no es netamente inquisitiva, pero ni siquiera con grandes esfuerzos cabría mantener su naturaleza acusatoria, por lo que el modelo se acerca mucho más a lo inquisitivo que a lo acusatorio, a consecuencia de las actuaciones imputadoras que son competencia del juez. En conclusión, estos sistemas son mixtos, porque su instrucción sigue siendo, en alguna medida, inquisitiva, y en cambio sus juicios orales son predominantemente acusatorios. La diferència entre principi, model i sistema: ★ principi: noció nuclear irreductible. sempre es compleix, de manera diferent entre elles potser. en dret penal trobem el dret a la tutela judicial efectiva. principis n’hi ha pocs. parlem d’idees nuclears que fan que el procés sigui diferent. El Dret Penal, si l’observem, veiem que el procés sempre s’ha concretat de dues maneres: d’acord al principi acusatori i al principi inquisitiu. ★ model de procés: procés en que regeix un principi. manera de fer el procés que aplica un principi o l’altre. el model mixt incorpora els dos ★ sistema processal penal: quan totes les modalitats o models que té l’OJ es regeixen per un mateix principi o tenen el mateix model de procés. Si tenim un OJ on tots
els processos són inquisitius serà un sistema inquisitiu, per exemple. Un principi inquisitiu i en què perquè hi hagi un procés penal no és imprescindible que hi hagi acusació, encara que hi hagi fiscal i parts acusadores. Qui determina si avança el procés, és el Jutge. El jutge que investiga també coneix i jutja. No cal acusació per a qué continui el judici. El principi inquisitiu va evolucionant, s’investiga i després es passa a un altre jutge, hi ha parts però no són essencials. El jutge pot decidir si fa cas o no del que es diu. La principal limitació és que el mètode té una tendència a que es basi en l’acció del Jutge: si el jutge ha investigat i les parts diuen que no hi ha delicte però el jutge té en compte la seva propia consideració, es té un risc perquè és la mateixa persona qui determina si les seves teories són correctes. Una vegada es representa el que ha passat intenta confirmat si la realitat és així, si la persona que ha investigat ha d'establir el que ha passat, té tendencia a confirmar el que ha investigat que fer un examen extern del que ha passat. El principi acusatori té dues característiques: qui investiga no pot jutjar. No la fa la mateixa persona; i no pot haver judici sense una acusació mantinguda per algú diferent al jutge. El jutge és tercer en el debat plantejat per les parts, no decideix sobre algo que ha treballat abans. Metodologicament és més adequat per al professor l’acusatori però a Espanya portem una tradició inquisitiva afegint fragments de l’acusatori, com per exemple la diferenciació de jutges, després algunes mesures de la instrucció en què ha d’escoltar a les parts... per a què sigui més objectiu, i que hi hagi algun fonament sobre el que es tria. Hi ha debat entre que el principi acusatori resulta dispositiu i l’inquisitiu massa totalitari. Aquest debat ha provocat reforma en la nostra modulació positiva en la normativa. Tensió. El procediment inquisitiu no diferencia entre la fase d’investigació i la fase de judici. I no és imprescindible l’acusació per a què hi hagi judici oral El procediment acusatori estableix que la persona que investiga sigui diferent a la que jutja. També, hi ha d’haver una persona diferent al jutge que acusi. No es pot obrir judici sense acusació. PROFESSOR: és més adequat el model acusatori. Mètode de fer que intenta que el jutge quedi alliberat de diferents aspectes. Pot servir, però no és una garantia absoluta. El principi acusatori dona unes garanties perquè separa fases. Hi ha distància entre fases, per tant qui investiga no ha de jutjar. Per distingir funcions hi ha una garantia: si el jutge instructor i el jutge que jutja coincideixen, és una idea més forta. El model acusatori necessita més recursos i per tant més adequat per una realitat política on hi ha gran consens sobre els valors socials. En el model acusatori n’hi ha fins 3 jutges, mentres que en l’inquisitiu hi ha 1. Si s’agafa la LECrim, es veurà que la llei actual té rastres d’una manera de fer inquisitiva: el jutge instructor pot obrir d’ofici investigacions… El lloc més emblemàtic és el judici de faltes: judici amb poc recursos, el jutge ho fa tot. Un procediment regit pel principi inquisitiu seria un model de procés inquisitiu: model en què el procediment es pot iniciar d’ofici pel jutge, ell acorda les diligències d’inici. Seria un model en que el jutge por buscar acusadors quan no hi ha i pot obrir el judici oral sense que hi hagi ningú que acusi. Seria un model inquisitiu un judic en que el jutge no quedaria completament vinculat al dictar sentència per allò que les parts han demanat a les seves pretensions. El principi acusatori sempre divideix. El jutge instructor i el jutge que fa el judici oral són diferents. Només es podrà fer allò que es demani. EXEMPLE TSUNAMI: un jutge que treu que una conducta pot ser terrorista. A nivell europeu, si hi ha un acte de terrorisme no es pot celebrar una amnistia. En aquest cas, el principi és inquisitiu. Un jutge en un procés inquisitiu és molt poderós. Al sistema espanyol existeix l’acció popular, per tant qualsevol persona pot mantenir una acusació davant d’un judici. Un principi acusatori, pressuposa que el jutge no pot iniciar un procediment si ningú li demana. És un jutge que en principi no practica diligències d’investigació, només acorda aquelles que afectin a DD.FF perquè han d’estar autoritzades per un jutge. Les mesures provisionals han d’estar demanades. El jutge ve molt vinculat al dictar sentència per les parts a les seves pretensions. Procés que es correspon amb el model acusatori. Hi han procesos que tenen una part d'ambdós models. Un model de procés mixt és un model en què juguen els 2 principis. El model mixt normalment´és un model en qué l’investigació predomina l’inquisitiu i en el judici oral i fase intermèdia predomina l’acusatori. Un model de procés que tingués una part predominant inquisitiva i una d’acusatòria seria un model mixt. El procés penal espanyol té un sistema processal mixt. PROFE: no tots els models pertanyen a un sistema per un únic procediment: el de delictes lleus, que es considera acusatori. Sistema: conjunt d'ítems que obeeixen a uns mateixos criteris. Tot ell conforma una unitat i és coherent, està influenciat per aquestes nocions. Si mirem que els models processals obeeixen a un principi, diriem que un Estat té un sistema processal penal d’aquell principi o model. FONTS DEL DRET PROCESSAL PENAL La CE, a l’article 10 apartat 2, preveu que les normes relatives als DDFF i a les llibertats que la CE reconeix s’interpretaran d’acord a la DUDH i tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificades per Espanya. Quina és la vinculació entre els DDFF i el dret processal penal? El dret a la tutela judicial efectiva té una vinculació directa. El dret a la llibertat també té incidència. El Dret de secret professional. Secret de comunicacions telegràfiques i postals perquè si volem que funcioni totes les cartes es podrien interceptar. Perquè la CE permet la regulació de forma internacional i ratificada dels DDFF? Per què es signen tractats i convenis així? Perquè els DDHH entren a l’OJ per un esforç col·lectiu. També perquè es crea el compromís. Garantia addicional. L’art. 10 és el mecanisme de renovació i replantejament del procés penal més important. Per què molts DDFF fan referència exclusivament al Dret Penal? L’Estat es juga molt en el procés penal i per tant a l’hora d’aplicar normes es pot excedir. Quan l’Estat no respecta els espais creats pels DDFF està limitant la llibertat. L’article 9 estableix que tots estem subjectes a l’OJ. Pel que fa a l’article 24 CE, hi ha previsions que son només a nivell del procés penal: ★ informació de l’acusació formulada contra ells:
(drets a la vida i integritat física i prohibició de la tortura, que s'han de tenir present en l'ordenació de les «inspeccions i intervencions corporals»), 16 i 19 (que contemplen la llibertat ideològica, religiosa, d'expressió, informació veraç i càtedra, drets fonamentals d'emissió del pensament que solen enfrontar-se amb els drets fonamentals a la intimitat, honor i imatge), 17 (el dret a la llibertat, que s'erigeix en un dels objectes del procés penal), 18 (intimitat , inviolabilitat del domicili i secret de les comunicacions), 19 (llibertat de residència, que es pot restringir, per ex., a les ordres de protecció dels processos per violència de gènere), 22 (dret d'associació, susceptible també de ser limitat mitjançant una «conseqüència accessòria» de les contemplades a l'art. 129 CP), 23 (dret d'accés i permanència en càrrecs públics, que també pot ser limitat «ex» art. 384 bis en supòsits de terrorisme) i 25 (que contempla el principi de legalitat i non bis in idem)). La vulneració, en el curs d'un procés penal, d'aquests drets fonamentals materials, amb independència de la pretensió civil rescabalada que, per error judicial o funcionament anormal de la justícia, pogués exigir el particular davant de l'Estat sol ocasionar un supòsit de valoració prohibida de la prova (així, la confessió arrencada amb tortura o la intervenció telefònica il·legal) que s'ha de fer valer mitjançant la denúncia de la vulneració d'altres drets fonamentals processals, quins són els drets a la presumpció d'innocència i un procés amb totes les garanties de l'art. 24.2 CE, denuncia que possibilitarà el seu restabliment pels tribunals superiors i, en darrer terme, pel TC, mitjançant la declaració de nul·litat de la sentència condemnatòria o la del judici oral. II. DRETS FONAMENTALS PROCESSALS: Els drets fonamentals processals es troben ubicats principalment a l'art. 24 CE, si bé hi ha alguns altres drets processals, com ho són els drets singulars del detingut (termini i garanties de la detenció i «habeas corpus»), que es preveuen a l'art. 17 CE. La majoria immensa, la titularitat dels drets fonamentals processals assisteix a l'investigat i són manifestació de la dignitat humana en el procés penal contemporani, en què la veritat no es pot obtenir a qualsevol preu. Són, doncs, drets de defensa (així, el dret a la defensa lletrada) o instrumentals d'ella (a ser informats de l'acusació, a utilitzar els mitjans de prova pertinents per defensar-los, a no declarar contra ells mateixos, a no confessar-se culpables i la presumpció d'innocència) dirigits a fer valer, en darrer terme, el dret a la llibertat del ciutadà. Juntament amb aquest catàleg de drets de defensa, en el nostre ordenament (que desconeix el principi hegemònic a Europa del monopoli de l'acció penal per part del Ministeri Fiscal) també assisteix a la víctima, que comparegui en el procés com a ofès o perjudicat, el dret a la tutela judicial efectiva, al jutge legal ia la prova, contemplats al mateix art. 24 CE. El títol VI, del Poder Judicial, destaquem l’article 124CE. La figura del Ministeri Fiscal va agafant més força. L’article 125 CE preveu l’acció popular i la participació dins del Tribunal de Jurat. El 126 preveu la coordinació de la Policía judicial amb els Jutges, Tribunals i Ministeri Fiscal. L’altre títol rellevant és el relatiu al TC. La majoria dels processos que arriben al TC són processos penals. La LOPJ és important perquè determina l’àmbit de competència dels Tribunals del Dret Penal. L’article 3 parla de la jurisdicció penal militar. L’article 9.3 CE ens parla de que l'ordre jurisdiccional penal tindrà atribuït el coneixement de les causes i judicis criminals, amb excepció dels que corresponen a la castrense. L’article 10.2 parla de la preferència de la jurisdicció penal, principalment, si hi ha pendent un procediment penal ambregla general no es pot seguir un procediment amb la mateixa causa, ja sigui administratiu o penal. Si apareix una qüestió penal es suspenen els altres procediments fins que es resolgui. L’article 20.3 CE: no es poden utilitzar fiances que impedeixin l’exercici de l’acció popular, que serà sempre gratuita. La llei, a partir de l’article 30 aproximadament regulen els Tribunals, que interessen per determinar el jutge predeterminat. LLEGIR 21 PRIMERS ARTICLES. La LECrim regula els procediments penals menys els de Jurat, Menors… Es redacta a final del S.XIX, expressió del moviment codificador. Aquesta llei porta més de 100 anys de funcionament i ha sigut protagonista de moltes modificacions. Llei que necessita una remodelació integral. S’ha intentant fer una llei per regir els procediments penals. Des de 2010, han hagut 2 projectes sobre això, però no s’acorda. Hi ha moltes discrepàncies. Segons profe: llei inadequada. La LECrim en el seu moment va ser una llei nova i moderna però amb el temps ha quedat desfasada, però té certa gràcia: el motiu V és una carta del Ministre de Justícia cap al rei per explicar-li la raó de la LECrim. La nostra Llei d'Enjudiciament Criminal (LECrim), de 14 de setembre de 1882, constitueix el nostre Codi Processal Penal, a les prescripcions del qual s'han de sotmetre tots els tribunals, doncs, de conformitat amb el que disposa el principi de legalitat processal, consagrat al seu art. 1 «no s'imposarà cap pena per conseqüència d'actes punibles la repressió dels quals incumbeixi a la jurisdicció ordinària, sinó de conformitat amb les disposicions del present Codi o de lleis especials i en virtut de sentència dictada per jutge competent». L'encara vigent Llei d'Enjudiciament Criminal de 1882, hereva de la Llei Provisional d'Enjudiciament Criminal de 1872, en consta de set. Llibres (el llibre I tracta de les «disposicions generals», el II «del sumari», el III «del judici oral, el IV «dels procediments especials», el V «dels recursos de cassació i de revisió», el VI «del procediment per al judici sobre delictes lleus», el VIIè «de l'execució de sentències»), dels quals el primer, com el seu nom indica, intenta ser una part general del. Dret Processal Penal, ja que s'hi regulen els pressupostos, requisits dels actes i drets processals, vàlids per a tots els processos penals, tant ordinaris com especials. Com a conseqüència de la seva antiguitat, la LECrim ha estat objecte de múltiples reformes parcials, entre les quals cal assenyalar l'operada per la LO 7/1988 de creació dels Jutjats Penals i del procés penal «abreujat» (sic.), la LO 5/1995 del Tribunal del Jurat, la LO 5/2000 sobre el procés penal de menors, modificada per la LO 8/2006, la LO 8/2002 creadora dels judicis ràpids, la 27/ reguladora de l'ordre de protecció en la violència de gènere o la LO 1/2009 i 13/2009 d'implantació de l'Oficina Judicial, que va atorgar noves competències als Secretaris judicials (avui anomenats Lletrats de l'Administració de Justícia), la. LO 5/2015 de reforma de la LOPJ i de la LECrim per a la transposició de les Directives 2010/64/UE i 2012/13/UE, la Llei 4/2015 de l'Estatut de la víctima i finalment les LO 13/2015 de modificació de la LECrim per a l'enfortiment de les garanties processals i la regulació de mesures de recerca tecnològica i la Llei 41/2015 de modificació de la LECRIM per a l'agilitació de la justícia penal i l'enfortiment de les garanties processals, que han suposat una reforma profunda de la nostra justícia penal, d'una rellevància semblant a la que va suposar la citada LO 7/1988. Aquesta multiplicitat de reformes parcials, que ocasiona no poca inseguretat jurídica alhora que s'erigeix a la pràctica en un factor de retard, unida als avenços de les ciències auxiliars del procés penal, hauria d'induir, almenys, els partits majoritaris a elaborar un nou «Codi Processal. Penal» de la democràcia que, mantenint les conquestes que hi ha hagut en matèria de defensa i del principi acusatori, doti la nostra justícia penal de la rapidesa i eficàcia que la societat contemporània reclama.
ELS PACTES INTERNACIONALS
Des d'un punt de vista normatiu, de tots aquests Pactes Internacionals adquireix una rellevància singular el CEDH, a causa de la circumstància que l'òrgan jurisdiccional encarregat de la seva aplicació, és a dir, el Tribunal. Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg pot conèixer de les demandes que interposin els ciutadans contra l'Estat espanyol per suposada violació dels drets continguts en aquest Conveni i una vegada esgotats infructuosament els recursos judicials interns, inclòs el de protecció. A més, la jurisprudència del TEDH recaiguda en la resolució d'aquests recursos individuals, en virtut del que disposa l'art. 10.2 CE constitueix una doctrina jurisprudencial que ha de ser observada per tots els nostres tribunals. De fet, moltes de les sentències del nostre TC, en matèria processal penal, es funden o responen a una jurisprudència prèvia del TEDH (així, per ex., la doctrina del TC sobre la prohibició de valoració de les proves personals pels Tribunals de la segona instància). L'article 81 CE, sobretot el primer incís, ens diuen les matèries que es regularan per llei orgànica. Tot i que el TC va dir en el seu moment que les lleis processals no calia que tinguessin rang de llei orgànica perquè encara que regulen la tutela judicial efectiva, quan estem davant d’una llei que regula el procés penal, la llei ha de tenir rang de LO. Qualsevol norma que reguli el procés penal ha de tenir rang de llei orgànica, que ha de ser aprovada per majoria absoluta. Qualsevol reforma de la LECrim ha de tenir rang de LO (p. ex: llei orgànica del tribunal de jurat). La llei d’enjudiciament criminal es va fer durant el segle XIX i durant el segle XXI, els diferents governs han intentar afrontar per fer una nova llei d’enjudiciament criminal completament nova però no s’ha conseguit, només s'ha aconseguit fer modificacions en alguna part de la llei. La LECrim costa de llegir, es fa difícil, i s’ha de tenir en compte el context d’on està regulada la institució en concret. La LECrim està organitzada per llibres. Té 7. ★ llibre 1: disposicions generals. s’apliquen a tots els procediments ★ llibre segon: procediment ordinari, concretament el sumari. ★ llibre tercer: judici oral. la fase intermèdia està entre el llibre segon i el llibre tercer ★ llibre cinquè: regula els recursos d’apel·lació, cassació i revisió. ★ llibre setè: execució ★ llibre quart: procediment abreujats i procediments ràpids i immediats. per recursos anirem al cinquè i per executar, al setè ★ al llibre sisè trobem el procediment per delictes lleus. si es pot recórrer ens anem al cinquè i per executar anem al setè Si no hi ha una previsió per un procediment especial, anirem al procediment ordinari, fent una interpretació harmònica. Existeix una llei, 4/2015, sobre l’Estatut de la víctima del delicte. La víctima importa però no gaire, l’Estat en potestat de l’ius puniendi vol castigar a l’infractor deixant en segon pla a la víctima. El Dret Penal és instrument de l’Estat. La víctima fins fa poc no importava, però fa 25 anys hi han hagut canvis. Hi ha un Estatut que és molt decebedor perquè recopila les ajudes a la víctima i va introduir una cosa nova. Una víctima en principi no és part del procediment penal, només és testimoni. Regula també la mediació penal, en tant a requisits. La LO Tribunal de Jurat és una font que estableix el model de procés del Tribunal de Jurat. Les normes europees penals existeixen perquè la lliure circulació de persones genera situacions que generen necessitat d’intervenció. Exemple: cituadà que es desplaça i el reclamen al seu país; ciutadà que es trasllada i comet una infracció. Regles mínimes que s’han de respectar.
asunción que, es preciso advertirlo desde el principio, no siempre acaece. Comencemos por decir que el imputado no reconoce los hechos delictivos, a diferencia de lo que erróneamente parecen exigirle —o incluso le llegan a exigir indebidamente— algunas legislaciones. El imputado no puede reconocer los hechos delictivos por una razón esencial: posee, como ya se vio, el derecho a no declarar contra sí mismo. Y dicho derecho es claramente vulnerado al “ofrecer” al acusado que se declare culpable, puesto que ningún acusado, por mucha serenidad de ánimo que posea, está en condiciones de expresar libre y espontáneamente un reconocimiento de los hechos cuando pesa una acusación contra él que puede provocar su privación de libertad. En realidad se le está presionando desde los órganos de la persecución penal, advirtiéndole de que su pena puede ser muy grave en caso de negarse a conformarse. Por muy frecuente que pueda ser esa “negociación”, e incluso esté directa o indirectamente avalada por los ordenamientos jurídicos, no es de recibo, porque se traduce, en estos términos, en una auténtica coacción. Es por ello por lo que esta asunción de la pena no debería poder ser aplicada en caso de delitos graves —penas superiores a cinco años de privación de libertad (art. 33 CP)—, no sólo porque una rebaja de dicha pena sin haberse celebrado el proceso dejaría a la víctima en situación de indefensión, sino porque si esta posibilidad es controvertida en supuestos de delitos menos graves y leves, es completamente inaceptable en caso de delitos graves, habida cuenta de la importancia de los bienes jurídicos implicados, que no pueden ser bajo ningún concepto “negociables”. la conformidad solamente significa la disposición del reo a cumplir una pena, pero no supone ni puede suponer una declaración de culpabilidad. En el procedimiento ordinario, procede solamente con respecto a delitos con penas privativas de libertad de hasta 6 años. El art. 655 LECrim aún se refiere al “carácter correccional” de la pena, aunque buceando en los regímenes transitorios se llega a la conclusión de que ese es el límite máximo, al que no obstante puede llegarse casi en cualquier caso con la debida reducción pactada de la pena solicitada por la acusación. Para que sea posible, debe constar la existencia del cuerpo del delito (art. 699. LECrim). Se puede solicitar en el escrito de calificación del acusado (art. 655. LECrim), o bien al inicio del juicio oral (arts. 688 a 700 LECrim). Se exige que la conformidad sea de todos los acusados (arts. 655 y 697 LECrim), lo que ha obligado a prolongar artificialmente juicios, observándose los más imaginativos usos forenses para preservar las conformidades de los que consintieron la pena. En el procedimiento abreviado, es dudoso si la conformidad es o no posible en delitos con pena privativa de libertad superior a 6 años —vid. art. 787.1 LE-. Crim—, aunque, nuevamente, las partes acusadoras pueden hacer lo posible por no superar ese límite, más allá del cual tampoco es tan beneficiosa una conformidad para el reo, por lo que resulta poco probable, aunque no imposible. Puede formularse en el propio escrito de defensa, o bien en el nuevo escrito que presenten conjuntamente parte acusadora y acusada, antes de que den inicio la sesiones del juicio oral (art. 784.3 LECrim), o bien en el juicio oral, antes de iniciarse la práctica de la prueba (art. 787 LECrim). Aunque la realidad práctica es que la conformidad se produce y permite en cualquier momento del juicio oral, como modo de acabarlo rápidamente con la anuencia de todos los presentes. Lo confirma el hecho de que los arts. 787.6 y 789.2 LECrim permiten que la sentencia recogiendo la conformidad se dicte rapidísimamente, de forma oral, declarándose la inmediata firmeza de la misma si las partes expresan también en el acto su —habitualmente lógico— deseo de no recurrirla, pronunciándose el juez, oídas las partes, sobre lo más deseado: la suspensión o sustitución de la pena impuesta. La sentencia de conformidad solamente hace cosa juzgada sobre el hecho de que la conformidad se ha producido, no sobre los hechos imputados, que quedarán sin juzgar porque de hecho, incluso aunque el proceso esté avanzado, la realidad es que no se ha dictado sentencia y, por tanto, no se han enjuiciado los hechos. En estas condiciones, pese a las dudas que esta cuestión provoca en diversos países —en especial en EEUU—, la resolución que se dicte no puede tener efectos de cosa juzgada en cuanto a los hechos delictivos. Pero como decíamos, sí que existe cosa juzgada acerca de que la conformidad ha tenido lugar, de manera que la misma no podría ser anulada o modificada posteriormente una vez sea firme la resolución. L’objecte del procés penal respon al “què”. L’objecte ve conformat per la pretensió punitiva, de rescabalament, la responsabilitat derivada de delicte i en darrera instància pel comís. El procés penal espanyol, la responsabilitat civil derivada del delicte es pot sustanciar dins del procés penal. Dins del procés es trobaran mencions sobre coses derivades de la responsabilitat civil. Aquesta és una acció privada. El procés penal espanyol ha optat per sustanciar les dues responsabilitats en un procés. La responsabilitat civil només es pot declarar si es declara la responsabilitat penal. SI es dicta sentencia absolutoria, el jutge no es pot pronunciar. Qualsevol reclamació sobre els danys de la conducta s’ha de redireccionar al procediment civil posterior. L’objecte està conformat per la pretensió punitiva, la pretensió de rescabalament (resarcimiento), les relacions entre pretensió punitiva i pretensió de rescabalament i finalment el comís. La pretensió punitiva és la solicitud de les parts acusadores orientada a la declaració de l’existència d’una infracció penal i a la imposició d’una sanció –normalment pena– o mesura de seguretat prevista a les normes penals. La pretensió punitiva té un caràcter necessari dins del procediment penal. No pot haver procés penal sense pretensió punitiva. Sempre ha d’haver una petició penal. És indisponible, les parts tenen prohibit transigir sobre la pretensió punitiva. Les autoritats poden actuar d’ofici per perseguir-les –Fiscalia i Tribunals–. Fins i tot els funcionaris públics tenen l’obligació de posar en coneixement elf et que pugui tenir caràcter de delicte al tractar-se d’una matèria d’ordre públic. Amb caràcter general, el fet que sigui una matèria d’ordre públic fa que el nostre procés penal es contempli que la víctima de ldelicte pugui constituir.se com a part del procés i també que no només la víctima sino qualsevol ciutadà pugui exercir l’acció penal. Aquesta és la concepció espanyola: en altres països el monopoli de l’exercici ho té la fiscalia. Dins de la indisponibilitat tenim tres tipus de delictes: ★ públics: son aquells que les autoritats poden perseguir d’ofici i ademés de la víctima la llei reconeix a tots els ciutadans comparèixer en judici. La majoria al CP són públics. ★ semipúblics: delictes que la llei considera que només es poden perseguir si la víctima denuncia el fet a les autoritats. Si la víctima no denuncia, els fets no es poden perseguir. Ex: cas Rubiales. Si la víctima no denúncia, no es pot perseguir. És un delicte semipúblic. Si es fa la denúncia, tota la maquinària processal comença a funcionar. Altra qüestió important és si el perdó de la persona ofesa extingeix la responsabiltiat ★ privat: parlem en singular. al CP només hi ha un. només es pot perseguir penalment si la víctima es constitueix com a part demanant la imposició d’una sanció. No intervé la Fiscalia, només la part acusadora. Injúries i calúmnies fetes entre particulars i sense publicitat. Només es pot perseguir si la víctima presenta una querella que vol dir que no només s'hi diu a l'autoritat que ha passat sinó que també es demana ser part del procés. Procediments on es contempla la possibilitat de posar fi al procés arribant a un acord sobre la pena a imposar. El procés de menors és una modalitat que regeix el principi educatiu i la fiscalia pot decidir si s’exerceix o no. El principi d’oportunitat es refereix a situacions regides prèviament pel principi de legalitat en les que no s’admet, en principi, la vigència de l’autonomia de voluntat. Parlem d’oportunitat per referir-nos a aquelles matitzacions o excepcions previstes en la llei al principi de legalitat que donen un marge de l’acció a les parts en un procés. Quan la llei permet sota unes situacions que el pacte sigui vàlid. Marge d’acció que dona la mateixa legalitat.
La pretensió punitiva també és evolutiva, es va definint a mesura que el procés avança, pot anar evolucionant. Si s’obre una investigació sobre un delicte i es deté a una persona, durant l’investigació es descobreix que també estava ficat en un altre delicte. A mesura que l’investigació evoluciona la pretensió punitiva va canviant. Requalificació. L’objecte del delicte es va definint a mesura que el procés avança. Les identitats de l’objecte del procés penal són les següents: ★ subjecte: persones. identifica l’acció penal. Si hi ha varis subjectes hi ha varies accions ★ fets: allò que ha passat. hi ha dues interpretacions: la teoria naturalística i la teoria normativista. la naturalista és la identitat total o parcial dels actes amb el tipus que s’ha jutjat. La teoria normativista ens parla de que la identitat i els fets són iguals si afecten al bé jurídic determinat. Ex: delictes contra la persona, contra el patrimoni, contra l’Estat. ★ pena: element del procés que no l’identifica. Per saber si el procés és igual només mirem les primeres identitats. No obstant, la pena és rellevant. La pena en abstracte és la prevista al CP de forma natural sense agreujar ni res. Determina el procediment i la competència funcional per conèixer de recursos; també importa pels criteris d'aplicació de mesures. La pena sol·licitada és la demanada. Determina la possibilitat o no de conformar-se –si la pena solicitada és superior no és posible la conformitat. També determina el límit de la pena imposada a la sentència. L'objecte té importància per determinar la litispendència –quan dos jutjats coneixen del mateix delicte–; dos procesos separats amb la mateixa relació. En el procés civil quan passava fa que un dels dos processos no pogués continuar, en concret el modern, que es suspendía. Al procés penal s'ajunta tota l’informació perquè si el jutge tingués unes diligències d'investigació diferents es perdrien. Processos simultanis idèntics La cosa jutjada implica dos processos, un anterior a l’altre, sobre el mateix objecte. La congruència estableix una relació en allò acusat i allò que es sentencia. L’objecte del procés penal, amb el caràcter evolutiu, es va perfilant a la instrucció en el moment d’informar de l’acusació, el processament –resolució del jutge on es determinen els indicis racionals de criminalitat i quins són els delictes pels que es pot jutjar a la persona–, els actes d’obertura del judici oral –quan el jutge acaba el procediment d’investigació, diu que es poden jutjar a les persones per aquells fets, si s’acusa per fets diferents o persones diferents a la interlocutòria d’informació d’acusació està fora del procés. A les conclusions provisionals escrits d’acusació i defensa, Determinen l’objecte, per al judici, sobre què versa la prova i què decideix el jutge A les conclusions definitives les parts poden ratificar la seva acusació o la poden modificar i si la modifiquen també es poden tenir variacions en l’objecte del procés. L’extralimitació dels marges donats per tots aquests moments suposa una il·legalitat dins del principi acusatori, però es pot fer al inquisitiu, doncs és voluntat i poder del jutge. La conformitat es la declaració de voluntat de l’acusat pel qual assenteix o accepta els fets en què es fonamenta l’acusació més greu presentada contra ell per tal que el tribunal dicti sentència d’acord amb la conformitat sense continuar amb la resta de la tramitació del judici. La conformitat és una manifestació del principi d’oportunitat. Té com a base per un costat agilitzar el funcionament d’un tribunal, perquè no ha de celebrar un judici –menys càrrega, però sí ha de dictar sentència–; també es clarifica el futur de l’acusat, perquè sap la responsabilitat i pot preveure què farà. L’altre factor és la ràpida reparació de la víctima perquè també es respon a la responsabilitat civil. Sempre hi ha hagut alguna objecció a la conformitat que té a veure amb la possibilitat de que no s’utilitzi per la seva finalitat. Riscos: ★ que la persona accepti perquè li compensa més la pena que litigar i que finalment perdi imposant una pena més alta. ★ és important el paper del jutge perquè si veu que s’hauria d’actuar permeti la conformitat. ★ per evitar el risc i un gran volum de feina, s’accepta la conformitat. Als EE.UU, si miréssim perfil social i perfil socioeconòmic, tipus de defensa de l’acusat, es treurien conclusions. En altres teories, el fonament de la conformitat és l’acceptació de fets. A la pràctica la conformitat no agilitza. La conformitat llavors és un acte de voluntat unilateral de l’acusat. La llei no obstant preveu marges per negociar. Per parlar de conformitat, s’ha d’acceptar la pena més greu. Si hi ha més d’una acusació, igualment s’haura d’acceptar la pena més greu. La majoria de casos de conformitat no hi ha acusació popular ni privada, només del MF. La conformitat al procés penal es pot donar en diferents moments. Principalment es dona en el procediment abreujat. ★ lo lògic és que la conformitat es doni al donar resposta a l’escrit d’acusació. Quan ja es té l’acusació més greu és quan es dóna la possibilitat ★ un altre moment, quan es fa l’acusació pot pasar que es doni abans d’obrir el judici. No és infreqüent que es vagi al judici i que en arribar hi hagi conformitat. ★ a l’inici de la declaració de l’acusat. Es dona en el procediment ordinari. Com pot ser si la pena màxima per demanar conformitat és de 6 anys? S’ ha de pensar que la pena es considera primer en abstracte (p. ex de 6 a 12 anys anirem ordinari), i podria donar-se per efecte d’atenuants o agreujants, o per modalitat d’execució dels fets. Per a què es pugui donar la conformitat s’han de complir una sèrie de requisits: ★ atorgada lliurement ★ la conformitat ha de ser amb la pena més greu. Aquesta pena ha de ser inferior a 6 anys de privació de llibertat. Si la pena és de inhabilitació de 15 anys es podria pactar perquè el límit es preveu en penes privatives de llibertat ★ que l’advocat vegi viable la conformitat. Sempre tenint en compte la paraula del client. L’advocat ha d’intentar fer una funció de defensa i veure raonable que tingui una solidesa i fonament ★ si hi ha una pluralitat d’acusats, han de conformar-se tots. Si un no vol, s’ha de fer judici. ★ també és important que el jutge que coneix del cas faci una valoració de la situació. Ha de mirar que la qualificació sigui adequada, que la pena sobre la qual es vol produir la conformitat sigui adequada i també ha d’assegurar-se de que l’acusat ha atorgat lliurement la conformitat. Els efectes de la conformitat és que es dicta sentència in voce (en veu alta). S’acaba el procediment abans d’entrar en judici. S’ha de dictar sentència d’estricta conformitat. El jutge pto desvincular-se si considera que la pena ha de ser inferior o si hauria d’haver absolució. En els judicis immediats, si hi ha conformitat, la pena es redueix en un terç. En els judicis immediats es pot celebrar conformitat si la pena és inferior a 3 anys. Si es conforma en la guàrdia, en una pena de 3 anys es reduiria a 2. En principi la condemna imposada de conformitat pot ser objecte de recurs només si no es recull correctament a la sentència. S’ha de correspondre, si hi ha algun error es pot recórrer.
★ Lletra 5 del 17.2 LECrim. P.ex.: tràfic de blanques, tràfic de dones. I també el blanqueig dels diners que es guanyen quan les obliguen a prostituir-se. Doncs són delictes connexes. ★ Comesos per diferents persones quan causen lesions o danys recíprocs. P.ex.: una baralla. 17.3 LECrim: si no són connexos però hi ha analogia i comesos per la mateixa persona i són competència del mateix òrgan judicial, doncs això. La condició: no canviar la competència del jutjat. Excepte que sigui extremadament complicat o provoqui dilacions. En un procés penal pot haver que el jutge hagi de decidir alguna qüestió que no es penal pero que necessita resoldre-la per poder pronunciar-se sobre la responsabilitat penal. EXEMPLE: causa eximent de la responsabilitat penal en determinats delictes de caràcter patrimonial –vincle de parentesc–. si en un procés s’al·lega que la persona que ha agafat els béns és fill o filla de la persona que ha al·legat el delicte, si la filiació no està registrada i encara s’ha de declarar la decisió sobre si hi ha relació o no és materia civil → es podria resoldre en el plet penal? EXEMPLE 2: no es pot robar algo del que s’és propietari, però al plet es debat si és propietari o no. És materia civil → es pot dilucidar en un procés penal? Això és el que es coneix com a qüestions prejudicials. Ho tractarem quan es parli de la competència. Qüestió prejudicial és aquella que, no sent la qüestió principal d'aquest procés, cal resoldre-la prèviament per decidir sobre aquest objecte principal. la llei no estableix cap limitació, per la qual cosa tant el jutge d'ofici com qualsevol de les parts personades podrà suscitar la qüestió, amb la destinació que tingui segons el que ja s'ha explicat en els dos apartats anteriors. Començament del tema 4. → QUESTIONS PREJUDICIALS S’ha de diferenciar diferents tipus: homogènies i heterogènies; i les devolutives i no devolutives. ★ Devolutives i no devolutives: a. Devolutiva: si el tribunal competent per resoldre és diferent del que la planteja. P.ex.: qüestió d'inconstitucionalitat, o la qüestió prejudicial comunitària de la UE. Es plantegen durant la tramitació del cas l'adequació de la norma o altres, i el jutge que coneix del cas, si ha d’aplicar una llei que pot estar incumplint això, pot formular una qüestió al TC o a la UE per a que li resolgui si la norma es conforme a la constitució o a la UE. Es una qüestió prejudicial devolutiva. El jutge ho necessita per a poder resoldre però no li correspon decidir. b. No devolutives: se li planteja una qüestió prejudicial i pot resoldre o esperar ell mateix, però no ho envia a un altre jutge. ★ Heterogènies o les altres: Si hi ha una qüestió civil, o laboral o qualsevol altre que es necessita per a resoldre el cas penal. La llei diu que els jutjats penals poden resoldre la qüestió amb efectes meraments prejudicials. Qualsevol jutge pot resoldre, menys les penals, i només per a aquell procediment. El jutge pot pronunciar-se. Hi ha excepcions: Qüestions prejudicials determinants de la culpabilitat o inocencia de l’acusat. Si est`tna lligada, la llei diu que la regla es que es comunica a les parts per a que inicien el procés que sigui per a resoldre-ho. Tenen 2 mesos per a iniciar-lo. si es comença, es para el procés penal sobre allò, i no podrà dictar sobre el fons. Si en 2 mesos no es fa, el jutge seguirà amb el procés penal i resoldrà amb el que tingui. Les relatives a la nul·litat o validesa del matrimoni són sempre devolutives, s’han d’enviar al jutge civil per a que resolgui, i s'haurà d’esperar. Relacionades amb la propietat o altres drets reals, que no es fonamentin en un títol autèntic (és a dir, un acta notarial, una escriptura publica, un doc que doni fe), si no es fonamenta amb un doc, el jutge penal ho ha d'enviar al civil, i haurà d’esperar a que resolgui,. Si sí es basa en un títol autèntic, pot resoldre el penal; i si es sobre possessió manifesta, és a dir, actes de possessió que no es qüestionen, també. 3 a 7 LECrim. Normalment s’involucrarà el MF. Només pot resoldre si les evidències ja donen la solució. El jutge penal, quan es pronuncia sobre una qüestió civil o contenciós admin, aplica les normes relatives a aquell procés, sempre és un pronunciament prejudicial, és a dir, que només té efectes en aquell procés, no fora. ★ Homogènies: per a decidir una qüestió penal, té una altra qüestió penal, i sempre pot decidir el jutge, el mateix. Es podrien estudiar dues qüestions:
- Que passa si durant un procés civil s’aprecia una circumstància que pot ser penal i condiciona la resolució del procés civil? P.ex.: apareix un document fals, i es necessita un pronunciament. La jurisdicció penal és preferent i els jutges dels altres ordres jurisdiccionals no tenen competència per a pronunciar-se, ni tan sols penalment, de pronunciar-se. Si apareix una qüestió així, el jutge dóna trasllat a la fiscalia i ho comunica a les parts, per si alguna vol començar el procés penal, i començarà la tramitació, però parar el judici abans del final per a que es resolgui la qüestió prejudicial. Si el procés penal comença, es suspèn el civil, però just abans de dictar sentencia. En funció del que digui el procés penal, es resol d’una forma o altre. Un jutjat mai pot resoldre prejudicialitats de caràcter penal. Pel que fa a la responsabilitat civil derivada de delicte, en el procés penal espanyol s’estableix que l’actor de un fet delictiu és responsable del fet penal i ha de reparar el dany, ha d'indemnitzar i ha de restituir la cosa. L’acció civil es dilucida dins del procés penal. L’article 112 LECrim estableix que si s’utilitza l’acció penal s’entendrà també l'ús de la civil excepte si renuncia a ella o si la reserva per exercitar-la un cop es dicti sentència en un altre procés que ja no serà penal sinó que serà civil. Amb caràcter general la Fiscalia té l’obligació de exercitar tant l’acció penal com la de rescabalament llevat de què la víctima ho renunciï o s’ho reservi per un plet posterior que ja serà civil. En el judici de Jurat també s’exerceix l’acció civil però es fan després de que el jurat hagi dictat el veredicte de culpabilitat. Es fa sense presència del Jurat, només amb els Magistrats. Amb caràcter general, per a que el jutge es pronunciï sobre el rescabalament és necessari que es dicti sentència condemnatòria isi es dicta absolutoria el jutge no es pronuncia sobre la responsabilitat civil. No es pronuncia, però no vol dir que no n’hi hagi o que no es pot reclamar. Si es reclama, es farà valer en un procediment civil posterior. En els accidents de trànsit hi ha una interlocutòria de quantia màxima: quan hi ha danys personals –lessions i similars– tot comença en un procés penal i de vegades fa que s’allargui però moltes vegades es sobreseeix lliurement la causa però com ho ha una víctima, el jutge ha de fer una estimació dels danys amb càrrec d’assegurança obligatòria. El document és un títol executiu, es pot demanar l’execució directa sens perjudici de que s’hagi de fer una reclamació posterior diferent. Pretensió de rescabalament. Restituir i indemnitzar el dany causat. L’acció civil es una acció que té unes carac particulars: el CC diu que també la RC. Les accions civils i penals es poden exercir conjuntament. Així, durant la instrucció, es fan mesures orientades a obtenir la informació i a assegurar la responsabilitat. En molts casos, el jutge penal, quan dicta sentència de condemna, es pronuncia sobre la responsabilitat civil. Només no ho farà si la part renuncia o s’ha reservat l’acció per a un procés civil posterior. La fiscalia té l'obligació d’exercir l’acció civil si la víctima no ha comparegut. (això és perquè no és part). Si es dicta sentència absolutòria, el jutge no es pronuncia sobre la RC i s'haurà de fer en un procés posterior. També si abans d’arribar a judici, els fets no són constitutius de delicte i es sobreseeix el procediment.
Hi ha una excepció a aquesta de de que si el jutge absol no es pronuncia sobre la RC: si al dictar sentencia dicta absolutòria perquè hi ha eximent de la RC del 118 CP. El jutge ha de pronunciarse sobre la RC, segons el 119 CP. Ho ha de fer perquè quan un jutge dicta sentència absolutòria apreciant eximent, ja ha fet un pronunciament de fets provats sobre que són delictes. Es depsres que diu que hi ha delicte i eximent, i pot entrar en el fons de la RC i posposar el pronunciament, i només dilata en el temps la tutel·la judicial efectiva. Ja s’ha arribat a la conclusió de que es delicte. I si s’absol s’ha d’entrar a la RC. En el procediment de jurat, el jurat no delibera sobre la RC. A espanya, els jurats són sobre materia penal. A EEUU són d’altres tipus. Només delibera sobre la responsabilitat penal el jurat. I després de dictar veredicte de culpabilitat, el magistrat president continua amb el judici per a resoldre la RC: practicar prova, peritatge... després de dissoldre el jurat. I el jutge quan dicta sentencia: penal, d’acord amb el jurat; i la RC, d’acord amb la prolongació del civil, amb les proves practicades. Es una mateixa sentència. També es pot plantejar una seqüència lògica: el procediment en la de rescabalament es que es fa valer en un mateix procés. Una altra: primer el procés penal i després el civil, perquè p.ex.: s’ha fet absolutòria i s’ha de fer un procés posterior. És possible que primer sigui el civil i després el penal? És possible, però no freqüent, perquè si durant un procés civil, apareixen indicis de que sigui penal, normalment es suspèn el procés civil i quedi a l’espera que es comenci el procés penal i es resolgui. Normalment no serà abans. ★ Excepció: en un delicte privat, supòsit en què s’exerceix una acció de rescabalament per un delicte privat per un delicte civil, si la persona perjudicada comença exercint l’acció civil, es considera renunciada l’acció penal. Un altre problema de l’acció civil i penal, es quin efecte produeix la sentencia penal en el procés civil posterior. És a dir: s’ha seguit un procés civil, però per la raó que sigui, no es pronuncia, i pot ser posterior. Quina importància té la sentencia penal en el procés civil posterior. ★ Si la sentencia és absolutòria: la sentencia penal no genera vinculació al procés civil, excepte si la sentencia considera provat que els fets objecte d’enjudiciament no s’han produït. Que els fets no han passat, i ho consideri provat. ★ Si no hi ha evidencia concloent sobre el que ha passat o no: no s’impedeix fer el procés civil i el jutge haurà de valorar amb els criteris del procés civil. P.ex.: presumpció d'innocència, no hi ha prova, absol; al civil, hi ha càrrega de la prova, amb la mateixa prova li ha d’atribuir les conseqüències de la falta de prova. Els mecanismes de valoració de la prova, de declaració de fets provats no tenen l'exigència del procés civil, al procés penal. ★ Sentència de condemna: la sentencia penal fa una declaració de fets provats sobre la participació de la persona sobre els fets i l'antijuridicitat de la conducta. I sobre el nivell de culpa del sancionat. En aquest cas, la sentencia penal vincula al judici civil. El jutge no s’haurà pronunciat sobre quanties o relacion de causalitat entre danys i conducta, que s’estudiarà pel jutge civil. Que passa si està en sentencia civil i es va al penal? La vinculació no es dona: el jutge penal pot fer una nova valoració dels fets perquè l’antijuridicitat del procés penal es específica del procés penal, també la participació, i per suposat la antijuridicitat i la causalitat s’haura d’analitzar. La sentencia civil, si després hi ha un procés penal, no vincula la decisió del jutge penal, té una capacitat més limitada.
Bloc 4 ELS SUBJECTES. Jurisdicció i competència.
MANUAL: el concepto de jurisdicción, en este contexto, describe genéricamente los asuntos de los que van a encargarse unos tribunales. La competencia, por su parte, sería la parte de jurisdicción encomendada a cada tribunal por diferentes razones que veremos a continuación, dentro de la atribución genérica que supone la jurisdicción. La jurisdicción penal conoce con carácter exclusivo acerca de la declaración del ius puniendi. En consecuencia, ningún tribunal que no sea penal puede determinar la existencia de un delito, ni siquiera a los solos efectos prejudiciales. Pero por otra parte, la jurisdicción penal es una garantía democrática de nuestro sistema, por respeto a la división de poderes. Ningún gobierno puede aplicar el ius puniendi sin que antes un tribunal lo haya declarado legitimado para ello en el caso concreto. En consecuencia, los tribunales españoles son competentes para conocer de:
- Delitos cometidos en territorio español, lo que incluye buques o aeronaves españoles. Los tratados internacionales pueden establecer excepciones a esta regla, sobre todo en el caso de buques y aeronaves, dependiendo de dónde se encuentren.
- Delitos del Código Penal español cometidos fuera del territorio nacional, por españoles o extranjeros que hubieran adquirido la nacionalidad española con posterioridad a la comisión del hecho, con las siguientes condiciones: a) Que el hecho sea punible en el lugar de comisión del delito. Se exige así la doble incriminación, lo que aún siendo una garantía para el reo, obstaculizó en el pasado la persecución de abusos sexuales a menores, y entorpece actualmente la persecución del delito fiscal, dado que en los “paraísos fiscales” dicho delito suele ser sólo una falta administrativa. Una norma internacional puede exceptuar este requisito. b) Que no exista bis in idem. Es decir, que el delincuente no haya sido absuelto, indultado o penado —con cumplimiento de condena— en el extranjero. En el caso de que haya sido penado, o bien cumplirá su condena en España, o se le reducirá proporcionalmente en la parte que le falte por cumplir, al amparo del Código Penal español, aplicándole, lógicamente, la ley más favorable. c) Que el ofendido o el ministerio fiscal presenten querella, a fin de evitar una persecución de oficio de los hechos, que podría llegar a dificultar el reconocimiento de la sentencia por otros Estados al haberse procedido en forma inquisitiva.
- Delitos del Código Penal español cometidos fuera del territorio nacional, por extranjeros contra intereses políticos o económicos españoles. Aunque este fuero se base en un cierto “imperialismo jurisdiccional” —que por fortuna va superándose en la escena internacional—, es habitual que los Estados se reserven la facultad de perseguir los delitos cometidos en el extranjero que puedan dañar su prestigio o posición en el panorama internacional, o incluso su economía. Es por ello por lo que los tribunales españoles pueden perseguir los delitos derivados del tráfico de divisas o las falsificaciones de moneda o de documentación oficial, o en general los delitos contra la administración pública española, o bien los atentados contra autoridades o funcionarios públicos españoles realizados en el extranjero. Por ese mismo motivo se persiguen delitos que supongan amenazas a la independencia o a la forma política del Estado, como rebeliones o sediciones orquestadas desde el extranjero. Por último, el art. 23 LOPJ se refiere a la llamada, no sin algo de grandilocuencia, “jurisdicción universal”. Se intenta que con respecto a los llamados, muy genéricamente, delitos de lesa humanidad, ningún supuesto criminal pueda eludir la acción de la justicia refugiándose en su propio país, o en Estados diferentes al suyo que le den cobijo, o bien vaya viajando de país en país sin poder ser juzgado en ninguno de ellos por no haber sido los hechos cometidos dentro de sus fronteras. De ese modo se pretende remediar la frustración que ha producido históricamente que algunos criminales absolutamente confesos no hayan sido jamás sometidos a juicio. Lo cierto es que ningún Estado está realmente legitimado para juzgar lo que sucede en otro, porque como miembro de la
