¡Descarga Derechos Civiles: Vida, Integridad Física, Libertad Ideológica y Religiosa y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
2.3. Els drets civils 2.3.1 El dret a la vida i a la integritat física i moral 2.3.2 La llibertat ideològica i religiosa 2.3.3 Els drets de llibertat i seguretat 2.3.4 La llibertat d’expressió i d’informació 2.3.5 El dret a la intimitat, a l’honor i a la pròpia imatge 2.3.6 El dret a la inviolabilitat del domicili i al secret de les comunicacions 2.3.7 La protecció de dades personals
1. El dret a la vida i a la integritat física i moral:
1. La titularitat del dret i la protecció del nasciturus:
Aquest dret presenta una problemàtica peculiar i específica en relació amb els subjectes titulars del mateix. En efecte, l’art. 15 CE reconeix el citat dret amb la poc habitual expressió de que tots tenen el dret a la vida i a la integritat física. Diu tots per a no excloure cap interpretació en relació amb la protecció del nasciturus. Afecta a totes les persones físiques, ara bé l’art. 30 del Codi civil estipula per als efectes civils “només es reputarà nascut el fetus que tingués forma humana i que visqués 24 hores enterament després del se matern”. El TC en la seva STC 53/85 (cas despenalització de l’avortament) va declarar que el terme de tots era equivalent a totes els persones, en conseqüència, el nasciturus no resultava ser subjecte titular del dret a la vida. Ara bé, el TC a la vegada que declarava l’anterior, va entendre que la vida era un valor constitucionalment protegit per la CE per lo que el fetus quedava inclòs en dita protecció. Per això, va examinar la legitimitat dels supòsits de despenalització ponderant en cada cas els béns i els drets que justificaven cada un d’aquests supòsits.
La llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs (LO 2/2010, de 3 de març) en primer lloc contempla la interrupció de l’embaràs en el marc d’una concepció de la reproducció que contempla dita interrupció principalment com una opció lliurement decidida per la dona i en la que conflueix una complexa interrelació de drets i interessos. Per això s’introdueix un termini (de 14 setmanes) en el que la decisió d’interrompre l’embaràs és únicament de la dona, i a partir d’aquest s’estableix un nou sistema de supòsits permesos per la llei. Així entre la 14 i la 22 setmana s’admet l’avortament en casos de greu risc per a la vida o la salut de l’embarassada i de risc de greus anomalies en el fetus. S’ha de destacar que la prestació del consentiment de els dones menors d’edat de 16 i 17 anys queda equiparat al règim general, encara que han de ser informats al menys un dels representants legals, a no ser que hi hagi supòsits de conflictes greus (violència familiar, amenaces, coaccions, maltractaments o situacions de desemparament).
En el CP ara el tipus delictiu queda configurat bé com la producció de l’avortament contra la voluntat de la dona o per imprudència greu, bé l’avortament consentit fora dels casos permesos per la llei o sense els requisits garantistes legalment establerts.
Els drets civils
2. El final de la vida i els tractaments mèdics:
La mort presenta qüestions delicades i polèmiques com l’eutanàsia o el dret a una mort digna. Pel que fa a l’eutanàsia és precís distingir la posició del propi subjecte que desitja posar fi a la seva vida i la de qui li presten auxili. Des de la perspectiva del propi subjecte, és evident, que encara que jurídicament no es reconegui als individus el dret a posar fi a al seva vida, una conducta encaminada a aquell objectiu no resulta sancionable per raons de política criminal. En quant als tercers l’obligació constitucional de protegir la vida humana impedeix a l’Estat acceptar la cooperació al suïcidi en qualsevol de les seves formes, si bé no és menys cert, que l’Estat pot modular la seva resposta en funció de les circumstàncies concurrents, arribant a la quasi neutralitat davant determinades formes d’auxili.
Per altra banda, quan la vida d’un ciutadà depèn directament de les institucions públiques, és encara més difícil que el propi Estat pugui admetre, encara que sigui fos passivament, el suïcidi de dits ciutadans. Així doncs l’Administració penitenciària ha de vetllar per la vida dels interns fins al punt de procedir a l’administració forçosa d’aliments en el moment en el que dits interns no siguin capaços de fer-ho per si mateix, aquesta però està condicionada a certs requisits i límits per no lesionar la llibertat i la dignitat de les persones sotmeses a dit tractament (principalment que l’administració d’aliments ha de ser per via parenteral i que només poden administrar-se quan corri risc seriós la vida de l’afectat).
El dret a la integritat física i moral si avarca la totalitat de la vida i inclou el dret a una mort digna, com última fase de la vida humana. Això inclou el dret a decidir sobre el tractament mèdic, de tal forma que el subjecte el que pugui rebutjar quan ho estimi innecessari per causar-li un sofriment excessiu o desproporcionat, o per allargar artificialment la seva pròpia existència en condicions penoses (amb independència de que estigui o no en joc la vida del pacient (STC 37/2011).
En els casos en que l’afectat sigui incapaç de decidir per si mateix i no consti quina fos la seva voluntat, hauria d’estar a la dels seus parents pròxims, amb la deguda intervenció mèdica i en el seu cas, judicial. El legislador ha plasmat recentment aquests principis (que prima el dret a la llibertat i la dignitat) en la llei 41/2002, exigint la necessitat del consentiment informat del pacient per a tot tractament mèdic (per escrit). Es preveu la possibilitat d’atorgar el consentiment per representació o mitjançant instruccions prèvies. Es contempla la possibilitat també de prescindir del consentiment en cas de risc per a la salut pública (epidèmies).
Un altre supòsit és el de certes conviccions religioses que exclouen determinats tractaments mèdics (com la transfusió de sang) que resulten avui en dia imprescindibles per a salvar la vida en nombrosos supòsits. Tot i així, en tal situació no està en realitat en joc el dret a una mort digna o a decidir lliurement sobre un tractament mèdic, en aquest cas l’obligació de protegir la vida humana s’imposa en supòsits límits per sobre de la lliure voluntat de l’individu (i la seva llibertat religiosa i ideològica).
Els drets civils
En la CE s’observa l’objecció de consciència, en aquest i altres casos, la defensa de certs interessos generals podria justificar que els PP requerissin la declaració de la ideologia o religió (en relació amb certs llocs de treball directament relacions amb aspectes sensibles de la mateixa) en els que cabria poder comprovar l’absència d’opcions o actituds que posessin en risc l’eficaç compliment de les obligacions que han d’assumir-se.
En quant a la projecció exterior de les llibertats d’ideologia i religió, tant una com l’altra es solapen amb altres llibertats. La manifestació exterior de la llibertat religiosa té un perfil més característic i rep la denominació específica de llibertat de culte. La llibertat d’ideologia s’entrellaça en la seva projecció exterior amb la llibertat d’expressió, d’ensenyament i inclús, amb les d’associació, reunió i manifestació.
2. Llibertat de culte i aconfessionalitat de l’Estat:
La CE parla en el 16.1 de la llibertat religiosa i de culte. La llibertat de culte comprèn el dret a mantenir llocs de culte i a practicar-lo, tant dins de tals recintes com en l’exterior, amb limitacions. El caràcter aconfessional de l’Estat s’inclou en l’inici de l’art. 16.3 CE “cap confessió tindrà caràcter estatal”, ara bé la CE també proclama que els PP han de tenir en compte les creences religioses de la societat espanyola i han de mantenir les conseqüents relacions de cooperació amb l’església catòlica i les altres confessions.
Les facilitats i ajudes que l’Estat pot proporcionar a les diverses confessions han d’estar modulades per un criteri proporcional a l’arranjament respectiu en la població. En el moment actual l’Estat té subscrits acords amb les 4 principals confessions religioses. Amb la església catòlica (1979, 4 acords sobre assumptes jurídics, econòmics, ensenyament i assumptes culturals) amb les confessions protestant, musulmana i judia (1992). Una de les formes de cooperació per part de l’Estat és la contribució al sistema de finançament de les confessions religioses permetent-li aprofitar la infraestructura impositiva de l’Estat “l’impost religiós” en el que el contribuent assigna un percentatge fix de la seva contribució per l’impost sobre la renta, a una determinada confessió religiosa.
3. Límits de les llibertats d’ideologia i religió:
L’art. 16.1 CE diu que tals llibertats no tindran més limitacions en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei (seguretat, salut, moralitat pública, etc).
Pel que fa a l’ús de símbols o roba religiosos, s’ha de ponderar factors com l’àmbit o recinte públic del que es tracti.
Els drets civils
4. El dret a la llibertat i la seguretat:
1. Garanties de la llibertat:
L'article 17 de la Constitució Espanyola salvaguarda el dret a la llibertat i a la seguretat personal. Es tracta, en ambdós casos de la possibilitat de la persona de determinar lliurement la seva conducta i d’actuar de conformitat amb dita determinació personal, sense que aquella actuació, sempre que sigui lícita, sofreixi interferències i impediments per part de tercers o dels PP.
Aquest dret és coneix més fàcilment des de la seva vertent negativa, és a dir, com exclusió de les pertorbacions o inherències externes que dificultin o impedeixin la seva realització efectiva. El TC diu que aquest dret comporta l’absència de pertorbacions procedents de mesures tals com la detenció i altres similars que, adoptades arbitraria i il·legalment, restringeixen o amenacen la llibertat de tota persona d’organitzar en tot moment i lloc, dins del territori nacional, la seva vida individual i social amb arreglament a les seves pròpies conviccions (STC 15/86).
2. Tipus de privació de llibertat:
La privació de llibertat més freqüent és la que troba les seves causes en infraccions o presumptes infraccions de caràcter penal, però no és la única raó. La privació de llibertat pot ser una detenció governativa (caràcter provisional) o bé pot deure’s a un procés penal judicial (més duradora). S’han de destacar dues noves mesures limitatives de llibertat, la llibertat vigilada (és una mesura de seguretat, es concreta en una sèrie de limitacions, obligacions, prohibicions o regles de conducta encaminades a la protecció de les víctimes i a la rehabilitació del delinqüent, s’imposa junt amb la pena privativa de llibertat per a la seva aplicació desprès de la excarceració) i la localització permanent (s’introdueix com una opció alternativa a les penes curtes de presó, es preveu com una mesura substitutiva, com a pena principal).
Juntament amb les modalitats típiques o habituals de privació de llibertat (detenció, presó o mesures restrictives de llibertat) l’ordenament contempla altres privacions o restriccions de la llibertat degudes a causes mèdiques o d’altra naturalesa. Només la llei pot establir els casos i la forma en que la privació de llibertat és possible i ha de fer-ho guardant proporcionalitat entre el dret a la llibertat i la restricció d’aquesta llibertat, de manera que serien contraries a la garantia constitucional de la llibertat aquelles restriccions de la llibertat que no resultin raonables i trenquin l’equilibri entre el dret i la seva limitació (encara que estiguin previstes en la llei).
Els drets civils
els drets que li assisteixin. Ambdues coses han de fer-se de forma immediata i de manera que li sigui comprensible (intèrpret si és necessari).
Els drets del detingut són a no declarar, a no declarar contra si mateix, a designat advocat i sol·licitar la seva presència, a que la detenció i el lloc de la mateixa es posin en coneixement de la persona que senyali, a ser assistit, en el seu cas, per un intèrpret i a ser reconegut pel metge forense.
• L’assistència lletrada: (mirar del manual).
Els drets civils
