¡Descarga Ejercicios obligatorios y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
EN LA MEVA PRÀCTICA PROFESSIONAL
PRACTICUM III RAEP
PAC-3. El llenguatge en l’educació social. explorant i repensant el sentit de
les paraules en la meva pràctica professional
Paraules: assistencialisme i racialitzada ASSISTENCIALISME La paraula assistencialisme ve del llatí assistere, que significa “estar al costat” o “ajudar” i que amb el temps ha passat a definir un tipus d’ajuda estructurada i controlada, que a vegades no deixa espai perquè la persona participi en les decisions sobre la seva vida. Es tracta d’un model de relació que té les seves arrels en la beneficència i en actituds paternalistes: l’expert decideix i la persona rep passivament. És un terme utilitzat sobretot en els camps del món social tant en l’educació com en el treball social i altres serveis socials. L’assistencialisme porta lligades connotacions negatives (dependència passivitat, jerarquia,...) i també positives (protecció, cura, seguretat,...) però deixant de banda l’autonomia de la persona. Això situa l’assistencialisme en contraposició amb les perspectives actuals centrades en l’acompanyament i com una pràctica que no només limita l’autonomia, sinó que produeix identitats dependents. Les idees prèvies lligades a l’assistencialisme confirmen aquesta pèrdua d’autonomia de la persona, poden ser algunes: millor que ho faci jo, no vulguis tenir tota la informació que et liaràs, etc. En el meu context professional, la pressió per donar respostes ràpides i visibles sovint em porta a assumir funcions que, en el fons, no haurien de ser meves. Quan gestiono tràmits per usuàries sense que hi participin, quan avanço decisions “per estalviar-los temps” o quan prenc una actitud excessivament protectora, estic practicant l’assistencialisme.
EN LA MEVA PRÀCTICA PROFESSIONAL També noto l’assistencialisme en la manera com l’organització defineix objectius i protocols. Les exigències administratives, els tempos institucionals i els criteris d’eficàcia tendeixen a prioritzar resultats immediats per sobre del procés, reproduint un model en què el professional “sap” i la persona “rep”. Tal com recorda el Toolkit, “el llenguatge crea realitats” (Planella, 202010). Expressions que jo mateixa he utilitzat com ara “t’aconseguiré això”, “jo t’ho resolc”, “no et preocupis, ja ho faig jo” produeixen una relació asimètrica que situa la persona receptora en un paper secundari. Aquest llenguatge no només reflecteix l’assistencialisme, sinó que la reforça: converteix la persona en objecte de cura i no en subjecte de drets. Com diu Moyano, “cada paraula que fem servir configura el tipus de subjecte que considerem possible” (Planella & Moyano, 2019:72). Quan actuo des de l’assistencialisme, observo que les persones tendeixen a delegar més, a preguntar menys i a confiar poc en la seva capacitat. Desembocant en un problema perquè algunes persones esperen que els solucioni qualsevol mínima dificultat. Per tant, el cos del professional acaba ocupant un espai espai d’organització i direcció i el cos de l’usuari queda en un pla secundari de dependència molt elevada. Tot i voler promoure l’autonomia, sento sovint la contradicció entre el model d’acompanyament i el funcionament institucional. Aquesta tensió m’acosta a l’assistencialisme quan la institució prioritza rapidesa, resultats i control per sobre d’un acompanyament saludable. La paraula assistencialisme la faig servir per identificar i reflexionar sobre pràctiques que limiten l’autonomia, i per recordar la necessitat d’un acompanyament actiu i respectuós. El model d’acompanyament proposat per Planella m’ajuda a revisar aquestes pràctiques. Idees com la “dignitat del risc”, que defensa que “tota persona té dret a equivocar-se i assumir responsabilitats” (Planella, 2020:24), em conviden a prendre un altre rol: acompanyar sense substituir.
EN LA MEVA PRÀCTICA PROFESSIONAL També noto que, quan el terme apareix en informes, pot condicionar la mirada d’altres professionals: generar prejudicis, expectatives o suposicions. Els protocols de l’organització sovint invisibilitzen el racisme estructural, i això fa que la paraula “racialitzada” quedi fora de molts documents. Quan la incorporo, estic introduint una lectura política que no sempre és compartida per companys o l’administració. En aquest sentit, utilitzar “racialitzada” pot ser un acte de denúncia, però també pot tensionar l’equip. De vegades temo sobreexplicar l’origen o el cos de la persona i acabar contribuint a la seva alteració; d’altres, temo invisibilitzar violències si no en parlo. Planella recorda que “l’educació social és sempre un exercici de mirada” (2020:14). I mirar implica triar què es diu i què es calla. No sempre cal substituir la paraula, però sí contextualitzar-la. Quan la utilitzo com a categoria política per visibilitzar el racisme estructural, la mantinc. Quan només descrivia aparença, intento eliminar-la. També he incorporat expressions com “persona d’origen”, “experiència migratòria”, o directament parlo de les situacions de discriminació sense etiquetar. Conclusions Quan vaig començar a llegir els objectius de l’activitat, el primer que em va venir al cap va ser el llibre “els quatre acords” escrit pel Dr. Miguel Ruiz basat en la saviesa Tolteca dels pobles precolombins de Mèxic. Aquest llibre es basa en l’explicació dels quatre acords que, segons explicaven els Tolteca, tots hauríem d’acollir a la nostra vida per poder assolir la felicitat plena. El que m’ha fet pensar- hi és que un d’aquests quatre acords és el de “fer un ús impecable de les paraules” i és que en el nostre dia a dia i en la nostra professió encara més, penso que fer un ús impecable de les paraules, és a dir ser plenament conscient
EN LA MEVA PRÀCTICA PROFESSIONAL del significat de les paraules que utilitzem i de l’efecte que tenen aquestes, ja no només sobre els altres, sinó també sobre nosaltres mateixos, és primordial. L’anàlisi d’aquestes dues paraules m’ha permès parar-me a pensar més profundament en el poder del llenguatge dins la nostra professió. He identificat contradiccions entre els meus valors i certes pràctiques impulsades per les estructures institucionals i alhora les opcions que tenim com a professionals per transformar la nostra mirada i la nostra posició, en molts casos de privilegi. Com afirma Planella, el treball educatiu implica revisar constantment la nostra manera d’anomenar, d’actuar i de situar-nos davant l’altre, perquè “la nostra llengua i la nostra presència creen món” (Planella, 2020:10). Bibliografia ● Moyano, S., & Planella, J. (2012). Anàlisi de la pràctica educativa. Pràcticum III. ● Planella, J. (2020). Toolkit para el acompañamiento social. Barcelona: FUOC. ● Sierra, E. (2023, juliol). Cuidar de las palabras (I). Márgenes, Revista de Educación de la Universidad de Málaga, 4(2), 168-172. ● Ruiz, M. (2014). Los cuatro acuerdos. Ediciones Urano.
