¡Descarga el catalanisme apunts y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
TEMA 6 – ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME
1. Desvetllament d’una consciència nacional Decret de Nova Planta (1716) : o centralització política i cultural, o el català queda fora de l’Administració i la cultura, o les elits cultural si polítiques del Principat van abandonant el català en l’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita, o la cultura catalana queda només en l’àmbit popular (cançons, romanços, llibres religiosos o d’entreteniment per a un públic poc culte). Fi del s. XVIII: auge socioeconòmic a Catalunya (Revolució Industrial) : o la burgesia busca senyals d’identitat en front de la resta d’Espanya, o els estudiosos busquen les arrels catalanes a l’època medieval: publicació d’estudis històrics. Intent de recuperació de la identitat nacional (fet en castellà) : o cultura castellanitzada perquè l’ensenyament és en castellà (també l’Església) , o no hi ha model cultural i lingüístic per recuperar el català, o el primer model es dóna en la poesia (la Renaixença) amb llengua arcaica (medieval). Mandamos que en todas nuestras parroquias (...) siendo las partidas de bautismo, de matrimonio, y de defunción unos documentos fehacientes en todos los Tribunales del Reino, se hace preciso en lo sucesivo se extiendan en idioma castellano que es el idioma del gobierno, advirtiendo que debe omitirse el hacer mención del oficio de los padres (…). Ordre del Bisbat de Girona a totes les seves parròquies (1828)
La Gramática y la ortografía de la Academia Española serán texto único y obligatorio para estas materias en la enseñanza pública. Article 88 de la llei Moyano d’Educació (1857) En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la Reina ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España. Reial Ordre de 15 de gener de 1867
Este ruego es de verdadera importancia, porque tiene por objeto suplicar al Sr. Ministro de Gobernación que termine cuanto antes la situación difícil en que se nos ha colocado a los euskeros y a los catalanes, con motivo de prohibirnos las conferencias telefónicas en otra lengua que no sea la castellana (…). Cuando fui a que me pusieran en comunicación con Manresa, me encontré con esa dificultad. Las personas con las que había de conferenciar no comprenden una sola palabra de castellano, y en todo caso habría que hablarles con tanta pausa que pasarían los tres minutos sin empezar a tratar el asunto, lo cual resultaría en perjuicio del candidato vencido y de mi bolsillo (…).
Súplica davant les Corts del diputat català Joan Maluquer Viladot (2 de juny de 1896)
(text llibre – p. 106) 1.1 La Renaixença Moviment cultural lligat al Romanticisme a Catalunya (anys 30 – 80 del s. XIX) : o reivindica el català com a llengua literària (i de prestigi) , o aporta elements per crear un sentiment d’identitat col·lectiva amb la recerca de les arrels de la identitat catalana: recupera la història (Víctor Balaguer, els Bofarull), el dret (Duran i Bas...) , el folklore i la música , i identifica Catalunya i Revolució Industrial, o no té reivindicacions polítiques nacionalistes.
Romanticisme : o d’origen alemany (finals s. XVIII) i estès per Anglaterra, o arriba a Espanya quan els liberals tornen de l’exili (després de mort de Ferran VII) , o té unes bases ideològiques: valoració de l’ individualisme , exaltació de la llibertat política i nacional dels pobles (Europa de l’est, Grècia, Alemanya, Itàlia) : peculiaritats i diferències, llengua i patrimoni cultural i folklòric; recerca de les arrels nacionals (en el passat). Exaltació de la llibertat política i nacional + valoració de la llengua autòctona = desvetllar la identitat col·lectiva catalana = adopció del català com a llengua literària : o Oda a “La Pàtria” (B. C. Aribau – 1833) : (llibre – p. 107) identifica pàtria i llengua. o Escrits al Diari de Barcelona de Rubió i Ors , a favor de la recuperació del català com a llengua literària. Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’estén ni se pot estendre la política d’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; ¿per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre al món amb sos cants d’amor, sos sirventesos i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés algun dia, i que los genis catalans despenjassen les arpes dels trobadors que han estat tant de temps oblidades, des d’ara per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i s’apropiaren.
Rubió i Ors, J.: Poesies , “El Gaiter del Llobregat”, 1841.
o Als anys 40: voluntat de recuperar el català com a llengua de prestigi , restabliment de la Universitat de Barcelona (1836). o Restauració dels “Jocs Florals” (1859) : per conservar i restaurar la puresa del català, tenen un caràcter trobadoresc (poesia) i dotat amb premis honorífics (flors) , utilitzen un català arcaic i temàtiques del Romanticisme , estan allunyats de la realitat popular, són una plataforma per donar a conèixer autors (Verdaguer, Guimerà) , festa cívica que va contribuir a l’acceptació social del català com a llengua culta i de prestigi.
o és l’inici de la premsa diària escrita en català (1879 - “Diari català” de Valentí Almirall). Excursionisme (a partir dels anys 70) causat pels nous costums i la millora en les vies de comunicació: o 1890 – Centre Excursionista de Catalunya; i altres entitats que fan créixer el sentiment nacionalista, o la redescoberta del territori català impulsa la recuperació del patrimoni artístic (restauració de monuments i edificis com Ripoll...)
2. Renovació del catalanisme cultural: el Modernisme Moviment que es desenvolupa entre finals del s. XIX i inicis del s. XX, entre la Renaixença (que perd força) i el Noucentisme (que neix) : o té voluntat renovadora i d’obertura envers les innovacions (tot el que venia de França i d’Europa) , o pretén modernitzar davant l’endarreriment espanyol (industrial i cultural) , amb autors com Santiago Rusiñol o Joan Maragall, o té la intenció de crear una normativa lingüística (encarregada a Pompeu Fabra) , o genera un nacionalisme cultural : es vol una cultura catalana autònoma dins la pluralitat cultural d’Espanya, justifica Catalunya com a nació perquè té uns trets diferencials propis. 3. La configuració del catalanisme polític
3.1 Les primeres reivindicacions: federalistes i carlins Primeres manifestacions anticentralistes : o davant la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar que es va justificar com una necessitat per garantir l’enfortiment de l’Estat i el desenvolupament econòmic; o en l’àmbit urbà (Barcelona) = reivindicacions obreres de caire democràtic ( bullangues ) que anaven dirigides contra els qui consideraven responsables del seu malestar (el clergat popular, les autoritats polítiques, les màquines...) ; o els aldarulls del 1835-36 , la insurrecció de Barcelona al 1842 (amb el bombardeig de la ciutat per part d’Espartero) , la Jamància del 1843 ... són precursors del republicanisme federal per elaborar programes de reformes polítiques i socials i la reivindicació de la descentralització de l’Estat. o en el món rural – carlisme : ajunta la pagesia que reclama la devolució dels furs i està a favor del manteniment de les lleis tradicionals catalanes, en contra del centralisme liberal i capitalista, davant del fracàs evoluciona cap a un catalanisme conservador. o en general hi ha un rebuig a la idea centralista de l’Estat i una defensa dels drets de Catalunya a causa de la ineficàcia del govern central (crisi econòmica i malestar social). (llibre – p. 111) Durant el sexenni democràtic : o es desvetlla la consciència nacional catalana que provoca moviments populars anticentralistes (arran dels problemes socials causats per la industrialització) ; o creixement dels federalistes republicans : amb un ideari prosocialista i anticentralista, enfrontats a altres republicans centralistes, més individualistes, al 1868 creació del Partit Republicà Democràtic Federal : ideòlegs: Valentí Almirall i Francesc Pi i Margall ,
els seguidors d’Almirall fan insurreccions per proclamar l’Estat Català dins d’una república federal espanyola, Almirall funda el diari El Estado Catalán (1869-73) els seguidors de Pi i Margall consideren el poder de l’Estat com a resultat de pacte entre unitats bàsiques de la societat (individu – municipi – regió) , per tant Espanya o Ibèria ha de ser una federació voluntària dels pobles d’Espanya. Moltes vegades i encara recentment no fa pas gaires dies, s’han aixecat a Madrid veus més o menys autoritzades que, amb un to d’acusació, han dit que Catalunya intentava proclamar la seva independència. En sentir això, diputats i diaris han cregut que tenien el deure de protestar-ne tot dient que no era veritat. Aquests diputats i aquests diaris s’han equivocat. Ja és hora de deixar de banda aquestes hipocresies diplomàtiques que no condueixen a res i de donar a cada cosa el seu nom veritable. Des que a Catalunya ha sorgit un partit federalista fort pel nombre i fort per les intel·ligències que hi militen, des que s’ha vist que aquest partit constitueix la majoria, la gran majoria del país, ningú ja no pot dubtar que en aquesta terra clàssica de la llibertat hi viu poderosa la idea de la independència. La bandera dels catalans és independència de Catalunya dintre de la federació dels Estats espanyols, i aquesta bandera, variant el nom de la comarca, és la de tots els federalistes espanyols, i no pot ser cap altra. S’enganyen molt els qui creuen que es pot constituir la federació venint de dalt. No pot contractar sinó qui té llibertat per fer-ho.
La política federal por un intransigente de tercera fila. Article a l Estado Catalán (1870) [Traduït del castellà]
o es duu a terme el Pacte de Tortosa (1869) : promogut principalment per Valentí Almirall (també Josep Anselm Clavé, Ildefons Cerdà, Baldomer Lostau) entre comitès republicans federals de Catalunya, Aragó, País Valencià i Balears es defensa l’organització federal en l’àmbit regional (Confederació catalanoaragonesa – antiga Corona d’Aragó) , però sense ambició separatista, sinó amb l’acord de construir l’Estat federal espanyol. Aragó, Catalunya i València, unides per la seva situació topogràfica, solidàries en els seus interesso més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants si no iguals en caràcter i en costums, èmules dignes de la seva passió per la llibertat; estan cridades per la seva naturalesa a marxar unides, a viure aliades i a complir plegades els alts destins provincials de la nostra raça (...). Ens unim per resistir la tirania i com a aragonesos, catalans i valencians, evocant a favor nostre honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra fermíssima resolució (...). 1a. Els ciutadans reunits aquí convenen que les tres antigues províncies d’Aragó, Catalunya i València, incloses les Illes Balears, estiguin unides i aliades per a tot allò que es refereix a la conducta del partit republicà i a la causa de la Revolució, sense que de cap manera se’n dedueixi que pretenen separar- se de la resta d’Espanya. 2a. Així mateix, manifesten que la forma de govern que creuen més convenient per a Espanya és la República democràtica federal, amb totes les seves legítimes i naturals conseqüències (...). Pacte Federal de Tortosa (1869)
3.2 El regionalisme de Valentí Almirall Després del fracàs de la República i el Sexenni Valentí Almirall :
conservador, aplegat al voltant de “La Renaixensa”) en un sol bloc (fracassa, però aconsegueix polititzar el catalanisme) : Convocatòria del I Congrés Catalanista (1880) amb tres acords: es redacta un document que defensa el Dret civil català (davant del projecte de fer un d’estatal) , inici de gestions per crear un centre cultural i científic (Acadèmia de la Llengua catalana) per a la normalització lingüística i la difusió de la cultura catalana, dictamen per a la formació d’una entitat que difongués el catalanisme. Creació del Centre Català (1882) integrat per les forces catalanistes (progressistes i conservadores) : té un objectiu patriòtic , la defensa de les particularitats catalanes, vol implicar la burgesia en el projecte polític català de crear un bloc de poder i desplaçar les classes dirigents espanyoles de la Restauració (hegemonia conservadors – liberals). Convocatòria del II Congrés Catalanista (1883) : critica la posició centralista de la burgesia catalana i la seva col·laboració amb els partits espanyols, creient necessari deixar-los de banda i militar només en organitzacions estrictament catalanes, reivindica la cooficialitat del català i el castellà, vol la conservació del Dret Català, com a símbol d’identitat nacional, vol que es reconegui Catalunya com a entitat global, deixant al marge la divisió provincial central, reclama una política proteccionista (reclamació de la burgesia catalana en contra dels convenis lliurecanvistes estatals) , queda inacabat per causes conjunturals i per discrepàncies entre els diferents sectors que representaven posicions ideològiques força diferenciades.
En aquest Congrés Catalanista un líder republicà català, Vallès i Ribot , presenta el “Projecte de Constitució de l’Estat Català dins de la Federació Espanyola” que defensa: o un Estat català sobirà i autònom , sense limitacions, només les que tingués amb el pacte federal amb altres regions espanyoles, o unes Corts catalanes formades per un Congrés (elegit per sufragi universal directe) i un Senat (elegit pels ajuntaments) , o un Govern amb atribucions administratives, econòmiques i financeres, o un exèrcit regional català.
Totes aquestes demandes demostren el malestar de la societat catalana i es recullen en un manifest (impulsat per Valentí Almirall) : o “Memòria en defensa de los intereses materiales y morales de Cataluña” , o Memorial de Greuges : (llibre – p. 113) es redacta arran d’un míting a la Llotja de Barcelona, on van participar organitzacions econòmiques burgeses, institucions culturals i altres entitats catalanistes, i on Almirall pretenia l’aproximació del moviment catalanista a la burgesia, es denuncia l’opressió del règim centralista sobre Catalunya, es demana l’harmonització d’interessos entre les diverses regions espanyoles i es defensa el proteccionisme i el dret civil català, lliurat al rei Alfons XII el 10 de març de 1885, però sense eficàcia pràctica i provoca tensions amb els partits espanyols, és el primer manifest polític unitari del catalanisme, i és la primera actuació conjunta de les forces econòmiques de la burgesia i del catalanisme polític i cultural.
El projecte d’Almirall de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb força a les eleccions es va mostrar inviable: o Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, més propera als partits dinàstics espanyols, o aquest projecte remarcava més la qüestió del republicanisme federal que el contingut social, per la qual cosa les bases populars no es van sentir atretes, o el Centre Català va desaparèixer a la meitat de la dècada dels anys noranta.
3.3 El catalanisme conservador La Burgesia : primer havia donat suport a la idea de l’Estat liberal centralista (això l’afavoreix en el procés d’industrialització) i no acceptava el federalisme republicà perquè va lligat a les reivindicacions obreres antiburgeses; a l’inici de la Restauració els conservadors controlen la situació, però s’inicien conflictes amb els moviments obrers i problemes per la política econòmica liberal de l’Estat; el 1887 trenca amb el Centre Català perquè no accepta la proposta d’Almirall de crear un bloc unitari i interclassista per tirar endavant les reivindicacions catalanistes; s’identifica amb un nacionalisme conservador i catòlic; (Veure quadre següent)
Vigatanisme: o moviment cultural i intel·lectual impulsat per membres de les institucions eclesiàstiques de Vic , en un moment d’abandonament de posicions integristes i antiliberals, i a la recerca d’un espai dins del liberalisme més conservador, o van a parar els clergues que abandonen el carlisme, i defensen la tradició, els furs i la intervenció de l’Església en la vida política i social, o volen cristianitzar el catalanisme , un moviment que s’havia iniciat en posicions laiques, o el seu òrgan de premsa és el setmanari “La veu de Montserrat” , i es fan campanyes a favor de la celebració del Mil·lenari de Montserrat (1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893), o entronca amb l’obra del bisbe Torras i Bages , “La tradició catalana” (1892) , on diu que l’esperit de Catalunya està fonamentat en la família, la propietat i la religió,
o és una alternativa catòlica i conservadora que busca recuperar la influència eclesial sobre la societat, en contra dels liberals i els moviments obrers, com deia Torras i Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà” , o fa reivindicacions catalanistes, com demanar bisbes catalans o poder utilitzar el català en les publicacions religioses i en la tasca pastoral. El regionalisme no és un sistema: qui ho pensi s’enganya. El regionalisme no ha eixit del cap dels homes, naix de les mateixes entranyes de la societat, no ha tingut un autor legal; el mateix Washington, fundador de la Unió Nord-americana, no feu més harmonitzar i segellar el que la naturalesa de les coses li presentava; no fou Washington, sinó Déu, qui formà aquells pobles, que amb sa inefable i inescrutable providència enviava en aquelles regions corrues de gent ja diversa entre si i que fins encara, per raó dels llocs en què s’establia, augmentava en diversitat per les necessitats desiguals que contreia. El regionalisme liberal, és a dir, aquell que vingués de dalt, que imposés el poder central, no fora tal regionalisme: la Revolució no pot crear directament la regió. La revolució violenta o la dissolució social, Déu sap que vindrà, desfaran la unitat violenta i excessiva; mes les regions reapareixen, no en virtut de la Revolució, sinó de la Llei natural de la societat. L’Estat liberal es construeix començant pel cim, és a dir, d’una manera antinatural; així veiem que
(veure text del llibre) o competències absolutes en legislació, educació, justícia, ordre públic, encunyació de moneda... o el català com a llengua oficial única, o càrrecs públics per a catalans, o restabliment de les velles institucions catalanes , com les Corts, elegides per sufragi corporatiu, i el restabliment de l’Audiència de Catalunya, o relacions amb el govern central d’igual a igual , on la vinculació de Catalunya a Espanya seria a partir d’un pacte entre la Corona i les institucions catalanes, té dificultats per al consens per la diferència d’interessos, al 1900 apareix el Centre Nacional Català. A finals del s. XIX hi ha un impuls a les aspiracions del catalanisme polític conservador per diverses causes: o crisi per la pèrdua de les darreres colònies (1898 – Cuba, Filipines...) , o frustració de la indústria catalana per la ineptitud del govern espanyol a l’hora de construir un estat capitalista modern, i la crítica de la corrupció i ineficàcia del sistema de la Restauració, del qual s’havia desmarcat, o protesta de comerciants i fabricants catalans davant del pagament d’impostos extraordinaris coneguda com “Tancament de caixes” , al 1899, (text p. 121) o l’existència d’uns líders consolidats i d’una notable mobilització social al voltant de les seves tesis regeneracionistes. Meditin fonamentalment les causes de la pèrdua de Cuba i vegin després si estan disposats que semblant història es reprodueixi en relació a Catalunya o si volen evitar el conflicte donant satisfacció a les aspiracions dels catalans. En les qüestions d’aquesta mena hi ha una hora, que és l’hora de l’autonomia. Ara hi som, a l’hora de l’autonomia, i és interès de tots el no deixar-la passar, que un cop passada ja no torna. No oblidi el Govern que es troba ara, amb relació al moviment nacionalista de Catalunya, en una situació semblant a la del govern de 1878 respecte de Cuba: guardi’s de sacrificar a un interès polític del moment el compliment de les seves promeses descentralitzadores, guardi’s de regatejar concessions autonomistes i guardi’s també de falsejar-les, si no vol ésser responsable d’una altra catàstrofe. Els catalans no són separatistes ni ho seran mentre Catalunya es trobi bé dintre Espanya, mentre hi trobi bon govern i recta administració, mentre pugui desenrotllar-se sense traves que l’agarrotin, sense recels i desconfiances que l’ofenguin, sense inspeccions i tuteles que l’humiliïn. Les tempestes separatistes de què parla la premsa de Madrid no existeixen, però el govern té a les seves mans el produir-les; que segueixi les tradicions de la vella política espanyola i quan voldrà deturar-les ja no hi serà a temps. “Lliçó d’història” , article d ’Enric Prat de la Riba a La Veu de Catalunya (3 d’abril de 1899)
4. L’impuls decisiu del catalanisme polític Creació per part dels industrials més actius de la Unió Regionalista (1899), un grup de caire més polític, el qual demanava una autonomia política i admi nistrativa per a Catalunya. El grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900) , format per joves professionals amb vocació política (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner...) favorables a la intervenció en la política per la via electoral.
La confluència d’interessos entre els dos grups , els primers amb base social nodrida de comerciants i industrials, i els segons amb dirigents amb experiència política, va afavorir la candidatura unitària a les eleccions del 1901 a la ciutat de Barcelona. Va ser coneguda com la “candidatura dels quatre presidents ” (d’entitats econòmiques i culturals) : Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner, Albert Rusiñol i Sebastià Torres. Malgrat els intents governamentals i caciquils, aquesta candidatura s’imposà totalment.
Evolució del catalanisme Centre Català (1882) ↓ Centre Escolar Catalanista (1886) + Lliga de Catalunya (1887) Junta d’Adhesions ↓ programa de Polavieja Unió Catalanista (1891) (projecte regeneracionista - 1898 ) ↓ ↓ Centre Nacional Català (1900) Unió Regionalista (1899) ↓ Lliga Regionalista (1901)
4.1 L’hegemonia dels conservadors Els èxits electorals de la candidatura unitària van afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista (1901) , primer intent de la burgesia catalana de defensar els seus interessos fent política: o amb dirigents experts com Prat de la Riba , Puig i Cadafalch o Cambó , i amb el diari La Veu de Catalunya com a principal òrgan de difusió. o amb un programa possibilista que vol: la reforma del sistema de la Restauració amb la pretensió de participar en la política estatal, aconseguir una autonomia política i administrativa per a Catalunya, lluitar contra el frau electoral i el caciquisme; o és una formació política moderna dins d’Espanya, amb una organització eficaç : afiliats, centres polítics, secretaria electoral, casals... o triomfa en les eleccions legislatives de 1901 (és el primer cop que una candidatura no dinàstica guanyava a Barcelona: la Lliga 11 amb regidors, els republicans amb 11 regidors i els partits dinàstics només 4 regidors) ; Ciutadans de Barcelona: avui no hi ha cap més mitjà legal d’intervenir en el Govern del país, que les eleccions. El país davalla de pressa al desgavell i a la misèria. Hi ha qui atia els odis de classe, hi ha qui projecta revisions aranzelàries, hi ha qui fomenta el nostre malestar moral i econòmic; doncs anem a les eleccions! Anem a enviar gent a les Corts, que removent-ho tot i sense doblegar-se a ningú, cridin o no cridin els polítics de Madrid, facin entendre als governants, per alts que siguin, que aquesta ciutat de Barcelona no vol viure en perpetu estat de setge, sinó que vol llibertat per créixer i fer créixer Catalunya i fer respectar la personalitat de la Pàtria Catalana, que no vol veure’s carregada de tributs i d’investigacions; que si paga vol manar en el seu i no vol traves i corrupció pertot, ni que quan reclama li tanquin a la presó, com a lladres i facinerosos, els honorables representants dels gremis. Havem de provar que la gent honrada vagi a les urnes electorals i s’acabi la farsa colossal, i la representació popular sigui la d’una ciutat europea, i no pas el vot de la roda de quatre electors, o l’escàndol de les actes en blanc en mans dels cacics (...). Som a cents els ciutadans que anirem a les urnes a intervenir les meses, som ja a cents que volem demostrar que Barcelona és massa gran perquè comporti ésser joguina dels cacics i els qui ens ho havem proposat cridem els altres ciutadans a les urnes!
el proletariat era proper al discurs de Lerroux (sobretot els immigrants) , els obrers eren propers a l’anarcosindicalisme, basat en l’apoliticisme, no hi ha programes coherents ni líders carismàtics, hi ha inestabilitat social pels atemptats anarquistes i la repressió policial. Al 1922 es constitueixen: o Acció Catalana , com alternativa d’esquerres no independentista. o Estat Català , de Francesc Macià , amb plantejaments independentistes en contra de la lentitud autonomista de la Lliga: (text llibre, p. 117) al 1923, amb la Dictadura de Primo de Rivera el partit passa a l’exili, al 1926 organitza la conspiració de Prats de Molló contra la Dictadura: intent d’alliberament nacional de Catalunya, l’intent fracassa, però augmenta la popularitat de Macià, es converteix en un referent per als independentistes i fa conèixer la situació fora de les fronteres de l’estat. Al 1931 es crea Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) , amb participació de Macià: o agrupa bona part de l’esquerra catalanista, o aconsegueix l’hegemonia política durant la Segona República.
