¡Descarga El self. Tema 2 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Tema 2: la identitat (el self).
1. Identitat personal i identitat social
La separació entre la identitat personal i la identitat social és un valor social fortament arrelat en la cultura d'Occident, del qual la tradició científica ha participat de forma majoritària, i també la psicologia.
Tanmateix, la psicologia social que plantegem aquí té com a empresa primera dissoldre aquesta falsa separació entre allò individual i allò social per a recuperar la seva relació intrínseca en allò que anomenem psicosocial. Des d'aquesta perspectiva, es considera que, atesa la gran quantitat de processos d'influència social en el jo que s'han posat de manifest, d'una banda, i atesa, de l'altra, la impossibilitat de conèixer la identitat més enllà de la seva intermediació lingüística, voler trobar en la identitat un romanent natural, diferent d'allò social, esdevé un propòsit impossible pel que fa a les possibilitats i limitacions dels investigadors.
El llenguatge és un vehicle de transmissió de formes culturals i històriques i actua com a tal, la qual cosa implica que l'investigador/a que estudia la identitat projecta, amb les paraules i expressions que utilitza, una forma concreta d'entendre-la i una idea particular del jo, per tant no hi ha cap manera d'estudiar-la més enllà dels valors socials i ideològics que l'envolten.
Així, la identitat social i la identitat individual no són realitats separables, sinó que es constitueixen mútuament; i ho fan per mitjà d'allò social, cultural i ideològic que és inherent al llenguatge que fem servir quan narrem qualsevol aspecte relacionat amb el jo. Per exemple, només fa un parell de dècades que podem sentir-nos "estressats", en el sentit que abans no existia ni la paraula ni l'estat psicològic de l'estrès, pel fet que el ritme de vida no era tan accelerat com ara i no es necessitava una paraula per a interpretar i legitimar els efectes específics que aquesta forma de vida contemporània produeix en les persones. En aquest sentit, el self /la identitat no és una cosa fixa i immutable, amb propietats que puguin transcendir els contextos culturals, geogràfics i temporals (com plantejaran les perspectives biologistes). No pot separar-se de la societat i de les circumstàncies on està definida, perquè aquestes són la condició que en fa possible la definició i l'ús social. La idea d'homosexual només té sentit en una societat on hi hagi una clara separació entre masculí i femení, i un projecte polític basat en la família nuclear, i té la funció de mantenir aquestes dues institucions socials. La forma com entenem la identitat, doncs, depèn directament de la societat, la història i els grups que han participat en la seva interpretació i narració. Però abans d'exposar la perspectiva més psicosocial de la identitat, hem de referir-nos a dues perspectives àmpliament conegudes en psicologia i que han tingut força importància malgrat haver participat de la separació entre allò individual i allò social, i haver-se decantat cap a l'individual. Es tracta, d'una banda, de la perspectiva biologicista, centrada en l'estudi de les bases biològiques del comportament, i que pretén traslladar els principis de l'evolució natural a
l'estudi de la identitat per a esbrinar-ne la dimensió hereditària i genètica. I de l'altra, parlarem de la perspectiva de la psicoanàlisi, elaborada per Sigmund Freud, i que està centrada en l'estudi de l'inconscient i de l'impacte que les relacions afectives han anat deixant, al llarg de la nostra infantesa, en la forma com sentim i actuem en l'edat adulta.
La identitat cosificada i la perspectiva biològica
Certament, el nostre cos/biologia té una funció molt important, tant en la relació amb nosaltres mateixos/es com en la relació amb els altres. És una condició gairebé imprescindible en qualsevol tipus de relació. La presència física o la coneixença dels trets físics d'una persona (aparença, veu, moviments, etc.) tenen una incidència directa en la relació que mantenim amb ella i la forma com la percebem. També és per mitjà de l'experiència pròpia del nostre cos que podem saber que ens passa alguna cosa i interpretar en quin estat ens trobem: nerviosos, cansats, deprimits, etc. Però l'experiència del cos està també estretament lligada al desenvolupament de la consciència d'aquest, la qual és fruit de l'aprenentatge de la interpretació del que sentim en diferents estats psicològics. També prenem consciència del cos a partir de la seva efectivitat en les accions i els moviments que duu a terme. Finalment, és la forma com les altres persones reaccionen a aquest i la forma com el miren el que l'acaba constituint i donant-li forma. Per tant, hem de tenir present que qualsevol vivència i experiència psicològica associada a la identitat tindrà un correlat biològic en el cos (hormonal, bioquímic, cerebral, etc.), al mateix temps que en té un de social i un de contextual. Per a adonar- se de la importància de l'organisme en l'experiència i percepció que tenim del jo, només cal que ens beguem uns quants whiskies i valorem els canvis en la percepció del si mateix. Hi ha dues grans teories força conegudes que han estudiat les bases biològiques del comportament. La d'Eysenck i la sociobiologia de Wilson. Eysenck, en les seves investigacions en relació amb la personalitat, va dedicar-se a analitzar estadísticament la forma com s'agrupen els diferents trets de personalitat. I va concloure d'aquests estudis que hi ha dues dimensions centrals que estructuren la personalitat de l'individu, la del contínuum extraversió-introversió i la de l'emocionalitat a través del contínuum neurosi-estabilitat.
A. Extravertit
Ets sociable, t'agraden les festes, tens molts amics, necessites tenir gent amb qui parlar i no t'agrada gaire llegir o estudiar sol. Desitges vehementment emoció, aprofites les oportunitats, sovint t'arrisques, actues a cop calent i generalment ets un individu impulsiu. Ets afeccionat a les innocentades, tens sempre una contesta a punt i generalment t'agrada riure i estar alegre. T'estimes més moure't i fer coses, tendeixes a ser agressiu i surts de polleguera aviat. En general no guardes els sentiments sota un control estricte i no ets pas sempre una persona de fiar.
seropositiu i estar infectat pel virus de la sida (dada biològica), no es desprenen directament les connotacions d'immoralitat, irresponsabilitat, etc. que la nostra societat atribueix a aquestes persones, per raons ideològiques i de control social, ni les pors que aquesta interpretació genera.
I per acabar aquest punt, cal tenir molt present que la perspectiva biologicista, amb molt de prestigi social pel fet de ser considerada la més científica (ja que ha fet ús del mateix mètode de les ciències naturals) ha estat també la més instrumentalitzada pels règims polítics racistes i autoritaris (nazisme, segregacionisme, etc.) per tal de legitimar els comportaments de discriminació i violència social contra les persones considerades inferiors.
Cal anar molt en compte amb les explicacions biologicistes de la identitat, perquè les característiques d'aquesta perspectiva la fan molt útil quan es pretén discriminar els grups sense poder o buscar un boc emissari a qui responsabilitzar dels problemes. La cosificació de la identitat, és a dir, el fet d'interpretar que la causa del nostre comportament és natural i està en la biologia, pot portar a legitimar la marginació i la destrucció d'aquells el comportament dels quals és considerat, pels grups amb poder, poc convenient i amenaçador. En contraposició a aquesta mena d'explicacions innatistes del jo, podem proporcionar una explicació en termes d'aprenentage social.
La identitat 'emmascarada' segons la psicoanàlisi
Sigmund Freud és l'inspirador de la tradició psicoanalítica, de la qual s'ha derivat també una teoria de la personalitat i un mètode terapèutic, però aquí només ens centrarem en el seu vessant de teoria dirigida a la comprensió del jo. El corrent psicoanalític es refereix a la noció de personalitat i no d'identitat, ja que aquest darrer concepte és força recent. Però ambdós termes fan referència a la forma com sentim i actuem, per tant hi ha un canvi de paraula i d'explicació però no de centre d'atenció.
Freud, amb la seva teoria psicoanalítica, és el primer a considerar dues qüestions bàsiques per a entendre la personalitat: a) la història individual se centra i es configura a partir dels processos emocionals i b) la personalitat és produïda per una dissociació i una desconnexió entre el que ens passa i el que pensem, entre la motivació i la consciència.
Per a Freud és central el postulat segons el qual el passat de la persona (sobretot les primeres relacions afectives) incideix, de forma decisiva, en l'estructuració de la seva identitat actual. La personalitat, doncs, no és considerada innata sinó construïda mitjançant les experiències personals que hem tingut a través de les interaccions socials més significatives. Però, segons Freud, la influència en l'edat adulta de les experiències emocionals que hem tingut durant la infantesa molt sovint passa desapercebuda, les persones no en són conscients i poden donar un significat al que fan, o al que els passa, molt diferent i molt allunyat del que té realment.
Així doncs, la psicoanàlisi es proposa d'estudiar com el passat (la història emocional a partir de les relacions) de la persona afecta el present, la qual cosa implica considerar la identitat com a quelcom dinàmic i no com una entitat fixa ni tampoc conscient, contràriament al que plantejàvem en la perspectiva biologicista. En la teoria clàssica de Freud hi ha la idea bàsica segons la qual la forma com la història va configurant la personalitat depèn en gran mesura de l'experiència relacional pel que fa a dues pulsions bàsiques , l' eros i el thánatos (la primera referida al plaer i al principi de vida, i l'altra, al dolor o al principi de mort) que són al centre de l'univers motivacional de la persona, en sigui aquesta conscient o no. La definició que va fer Freud d'aquestes pulsions bàsiques és la següent: forces internes, fortament arrelades en la biologia però que no es corresponen amb la idea d'instint, que ens condueixen cap a la relació amb els altres i amb les coses i idees del món extern. L'origen o la font de l' energia pulsional, en el cas de l'eros, eren determinades zones erògenes. A partir d'aquesta consideració de la pulsió, Freud proposa un model de desenvolupament psicosexual de la personalitat amb quatre fases que cal superar, per tal de defugir l'ansietat i els conflictes mentals en l'edat adulta, les quals, a excepció de la primera, estan centrades en les zones erògenes: la fase latent, la fase bucal, l'anal i la fàl·lica. La fixació o impossibilitat de superar alguna d'aquestes fases de desenvolupament psicosexual pot tenir una incidència important en la vida adulta, fent recurrents els sentiments i les emocions viscudes en la infantesa en relació amb la fase no superada. Així, la identitat pot configurar-se per mitjà d'una dinàmica mental conflictiva i amb estratègies de defensa psicològica (negació, sublimació, racionalització etc.) desenvolupades per a combatre l'ansietat que els conflictes psicològics comporten. Per exemple, Adorno va explicar alguns prejudicis racistes com a promoguts per alguna mena de mecanisme de defensa, que actuava per a negar experiències que s'havien tingut durant la infantesa. De tot el que hem dit fins ara, se'n desprenen diverses implicacions de la teoria psicoanalítica per a la noció d'identitat: a) Gran part de la nostra forma de ser i actuar reflecteix motivacions i conflictes inconscients, a la qual cosa la nostra consciència respon fent racionalitzacions i explicacions enganyoses.
b) Molts dels aspectes de la identitat són forjats en la nostra infantesa amb les experiències emocionals que vam tenir.
c) La identitat d'una persona no correspon necessàriament a una unitat coherent en si mateixa. Encara que el jo integri els diferents aspectes de la personalitat, aquests poden portar-nos a actuar i sentir de forma conflictiva i, per tant, produir un grau important d'ansietat.
Podem considerar que aquesta perspectiva és més o menys adequada que les altres per a l'estudi de la identitat? Evidentment, la valoració que en fem no pot ser global. Com qualsevol de les perspectives posa en joc diferents formes de significar el funcionament del jo que poden ser contra argumentades. Tanmateix, aquesta teoria ha aportat alguns
L'agència
L'experiència subjectiva del jo, d'altra banda, està estretament associada a la consciència d'agència –de pensar que com a persona particular tinc el poder de produir efectes en mi i en els altres, com per exemple, quan em proposo de convèncer-me de deixar de fumar o quan faig el projecte d'enamorar algú.
Associat amb la noció d'agència, hi ha el sentiment que som éssers lliures que podem escollir, i que és perquè volem que fem el que fem. De fet, les lleis assumeixen, de forma general, que som els únics responsables i els agents de les nostres accions, i això probablement coincideix amb el que força persones pensen d'elles mateixes i dels altres. Certament, a part de les necessitats primàries (menjar, dormir i beure) i les limitacions dels diners, la resta de coses és fàcil de pensar que les fem només perquè volem.
La consciència de si mateix, juntament amb el sentiment d'agència o la capacitat d'escollir entre diferents alternatives, són característiques considerades intrínseques a la condició de persona, i poden fer-nos suposar que efectivament podem crear el nostre self i tenir un paper important en la construcció de la nostra identitat. Aquesta és una capacitat que se'ns atribueix molt sovint, que prové de la ideologia liberal, i que es justifica a partir de l'observació de la presa de decisions en la vida quotidiana sobre els estudis, la feina, l'elecció d'amics i de parella, el lloc on vivim, els programes de TV que mirem, els diaris que llegim, la roba que portem, etc.
Tanmateix, les nostres possibilitats d'escollir estan força limitades, en termes objectius i també subjectius, per les condicions socials en què vivim, i en què hem viscut al llarg de la nostra història (tipus d'educació, cultura, família, classe social, etc.). I fins que no haguem pres consciència d'aquestes limitacions no podem transcendir-les. És clar, doncs, que totes aquestes pseudo decisions van influint i transformant el tipus de persona que hem esdevingut.
El ventall d'eleccions que fem i decisions que prenem i la forma com ens comportem van configurant el nostre estil individual. Però aquest estil pot interpretar-se com a contingent o bé com l'expressió d'una essència natural. Aquesta darrera interpretació pot implicar una càrrega emocional important, que ens pot portar a valorar qualsevol crítica que se'ns faci com un atac al tipus de persona que som i, per tant, crear l'efecte de "tancar-se en banda".
Narrativa de si mateix
Però la consciència que tinc de mi depèn directament del llenguatge, el qual té un paper molt important en l'experiència subjectiva de la identitat. És per mitjà dels mots que coneixem i que hem après que podem representar-nos, interpretar-nos i fer-nos una imatge de nosaltres mateixos i dels altres. Amb el llenguatge, que és de naturalesa simbòlica (té la capacitat d'anar més enllà de les coses en si mateixes), podem referir- nos contínuament a diferents aspectes de la nostra experiència, tant a objectes
perceptibles, com la llargada del nostre nas o el color del nostre gat, com a qüestions més abstractes, com som de justos o la felicitat que sentim.
Tanmateix, les paraules i els conceptes que utilitzem tenen associades de forma intrínseca connotacions i valoracions socials que són fruit de la ideologia dominant, que poden ser positives o negatives però que difícilment són neutres. Paraules com ara jove, introvertit, mestressa de casa, extravertit, seropositiu, nacionalista, escombriaire, polític, etc., totes tenen valors socials implícits. Aquests valors porten a afavorir unes identitats, com ara jove, per exemple, en detriment d'altres que impliquen la valoració contrària, com ara la categoria de vell. És per mitjà d'aquests valors, dels quals molts cops no som conscients perquè formen part d'aprenentatges que hem fet de forma acrítica, que les ideologies, les normes socials i la cultura intervenen i estructuren la forma com ens percebem a nosaltres mateixos i la imatge que ens en fem, i també la forma com percebem els fenòmens que tenen lloc i les persones que estan al nostre voltant.
Així, doncs, el llenguatge i el pensament ens porten a actuar i reaccionar respecte a les coses, no tant pel que aquestes són, sinó per com nosaltres les interpretem per mitjà dels mots que fem servir. I el mateix passa al nostre jo, actuem més per la imatge que narrem sobre el si mateix que no pas en virtut del que podríem realment fer des d'una perspectiva més objectiva.
En aquest mateix sentit, el llenguatge i el pensament tenen la capacitat de poder transcendir el temps i l' espai, amb el llenguatge podem traslladar-nos anys enrere, avançar-nos i sentir alguna cosa que ens agradaria que ens passés en el futur, imaginar- nos persones i llocs concrets, que no estan presents físicament, acompanyats de totes les sensacions que ens provoquen, etc. El llenguatge ens permet viure una realitat diferent, que no està atrapada en el temps i l'espai objectius, i que potser mai no ho estarà, però que és igual d'important i real per a la nostra experiència del si mateix.
És en aquest sentit, que cal tenir present el poder que pot tenir la narració que fem de nosaltres mateixos i de les coses que ens envolten, ja que tota aquesta realitat construïda narrativament té efectes concrets i modela el que fem i el que sentim. Pensar- nos com a intel·ligents té efectes diferents en la nostra vida, pot portar-nos a tenir èxits per la confiança que hem posat en nosaltres, i el contrari pot passar si ens pensem com a incapaços. A més, no podem desempallegar-nos del llenguatge, no podem percebre el món i els altres de forma directa, més enllà del llenguatge, sinó que aquest mediatitza qualsevol parcel·la de realitat.
La relació entre el concepte de self i el d'identitat és una relació d'inclusió. Així, ens referim al self com al nucli de la identitat, al centre del jo que es fa palès mitjançant les enunciacions que fem sobre nosaltres com, per exemple, quan faig una exclamació dient "n'estic fart que em prenguin el pèl!"
Aquest sentit del self /identitat depèn en gran part de com tinguem de desenvolupada la capacitat de pensar simbòlicament, l'habilitat per a dirigir i reflectir les nostres pròpies accions i per a pensar en el món que ens envolta. Podem parlar
Diversitat cultural
A tot el que hem dit, hi hem d'afegir el modelatge que la cultura concreta fa de la identitat. La cultura és entesa aquí com el conjunt de tradicions, normes, símbols i valors que conformen una societat i que es mantenen mitjançant l'aprenentatge, la interiorització i la transmissió entre les persones que en formen part.
Així, la identitat individual de la qual hem parlat, com a entitat autònoma, particular, privada i racional, també és un model format per mitjà de la cultura, en aquest cas relatiu a l'occidental, i no pas arrelat de forma universal a la naturalesa humana.
En aquest sentit, i malgrat que totes les cultures tenen alguna mena de concepte de self, hi ha grans diferències entre elles pel que fa al significat i a la forma d'entendre'l. Per exemple, mentre que a Occident les relacions íntimes estan fortament vinculades a sentiments privats, a la Xina es considera que l'elecció de la parella és quelcom vinculat al grup familiar i és ell com a col·lectiu el responsable de l'elecció. Aquesta forma d'entendre la vida privada de les persones és fortament dependent del fet de pensar que som autònoms o bé de considerar que la persona només és una part del conjunt del grup, i per tant, no pot actuar de forma independent.
Tanmateix, les diferències culturals han derivat, en la majoria de casos, en desigualtats i prejudicis que han conduït a conflictes i discriminacions socials greus i han arribat, fins i tot, a la destrucció de l'altre –persona diferent– posant de manifest una profunda ideologia xenòfoba, etnocèntrica i racista, segons la qual hi ha formes de ser que, de manera absoluta, són considerades millors que no pas d'altres, la qual cosa porta a legitimar la destrucció de les identitats construïdes com a inferiors. L'exemple paradigmàtic d'això que diem ha estat el nazisme, però podem trobar moltes altres mostres del mateix fet en la vida quotidiana, amb relació als immigrants del sud, per exemple. Exposarem el funcionament d'aquest tipus de creences i comportaments en el punt d'aquest mòdul que fa referència a la relació entre la identitat i les categories socials.
Processos de categorització, comparació i diferenciació social
Hem començat aquest mòdul fent referència a un doble sentiment d'identitat, que va des de la identificació amb altres persones (la qual cosa implica tenir una identitat social o compartida) fins al fet de considerar-nos únics (que implica tenir una identitat personal). Les teories de la identitat que hem exposat fins ara (almenys la biologicista i la psicoanalítica) estan, sobretot, centrades en el vessant personal de la identitat. Però, a partir d'aquest moment, introduirem el vessant més social, que conclourà, a l'últim punt del mòdul, amb la interacció d'ambdós vessants en un de sol que anomenarem perspectiva psicosocial, el qual pretén defugir tant el reduccionisme psicològic com el sociològic
Certament, a la pregunta "qui sóc jo?" podem respondre-hi fent ús de categories grupals, a més, o en lloc, dels atributs individuals. Per exemple, puc dir que sóc una dona, immigrant, senegalesa, de classe baixa, de poble i perruquera. Cadascuna d'aquestes
categories assenyala els grups socials de pertinença i la posició o l'estrat social que ocupa cadascuna d'aquestes categories en la nostra societat.
Però també fa referència a un sentiment i una experiència concrets i particulars del jo, en el sentit que una altra persona en les mateixes circumstàncies objectives podria fer servir una altra mena de categories grupals per a definir-se, com per exemple: sóc mare, divorciada, jove, conservadora i creient.
És cert, també, que aquestes categories no són només un nom sense cap mena d'implicació, sinó que cadascuna implica un conjunt específic de rols, atributs, representacions i percepcions socials que igualen la persona a la resta d'integrants de la categoria, ignorant la seva idiosincràsia personal. A part d'això, la representació que tenim d'una determinada categoria depèn de la ideologia que defensem. La ideologia, la utilitzem aquí per a fer referència a les explicacions que la societat dóna del comportament considerat grupal o categorial. Per exemple, des de la ideologia dominant, es pot considerar que les dones no han d'exercir determinades feines pel fet que la seva biologia les limita. Des de la ideologia progressista, en canvi, es considera que les diferències atribuïdes a les dones no són certes, sinó que són fruit d'un procés de representació i d’aprenentatge socials.
La pertinença als grups és, doncs, una qüestió subjectiva i no pas objectiva? De què depèn que ens identifiquem amb un grup i no pas amb un altre? I per què passa, a vegades, que els altres ens perceben per mitjà d'unes categories determinades que no es corresponen amb aquelles amb les quals nosaltres ens sentim realment identificats? Puc considerar-me catalana, i comportar-me com a tal, mentre que els meus veïns no paren de tractar-me com si fos andalusa (xarnega) i, per tant, diferent d'ells, per exemple. Com podem explicar aquesta mena de percepcions equivocades i identificacions desconcertants?
No hem d'oblidar tampoc que cada societat té unes categories disponibles depenent de la seva història i que són aquestes les que determinen les identitats socials que són possibles. L'adjectiu trànsfuga, vinculat al món de la política, no existirà en una societat on no hi hagi diferents partits polítics; ni banyuda en una societat on existeixi la poligàmia, com ara en els harems àrabs.
Per tal d'entendre aquestes situacions, farem referència als processos per mitjà dels quals les persones s'identifiquen o es diferencien en categories socials determinades i, també, a les conseqüències que tenen aquestes identificacions, en termes de prejudicis, en la percepció dels altres, i en la discriminació comportamental envers aquests altres.
La teoria de la identitat social de Tajfel ens permet entendre gran part d'aquests processos d'identificació i des-identificació. Aquesta teoria engloba tres processos psicosocials, la comparació, la categorització social i la identificació, els quals actuen conjuntament. Els tres processos fan referència a la forma com percebem les altres persones i a nosaltres mateixos, prenent com a base d'aquesta percepció la pertinença de les persones als grups. Per exemple, el fet de ser heterosexuals ens pot portar a establir una diferenciació en altres aspectes, que no tenen res a veure amb el comportament
Escollirem de comparar-nos amb aquelles categories que ens permetin sortir afavorits de la comparació, i diferenciar-nos en termes d'identitat social, buscant el que Tajfel anomena una distintivitat social positiva.
Amb aquest procés de comparació social establim diferenciacions del tipus nosaltres versus ells, l'endogrup versus l'exogrup, diferenciació que la majoria de vegades és fruit d'una competència social i d'un conflicte d'interessos. Però la conseqüència d'aquesta divisió entre nosaltres/ells és l' etnocentrisme, és a dir, el favoritisme cap al propi grup i el menyspreu, la discriminació i, eventualment, l'agressió cap al grup contrari. Així doncs, la funció de les categories socials, sobretot d'aquelles que són considerades com a naturals i no construïdes socialment (contingents i històriques) és la de legitimar la dominació i d'obstaculitzar la solidaritat entre posicions socials diferents.
Sembla que com més s'extrema la dicotomització entre les categories en termes de nosaltres versus ells, més es dissol l'àmbit del sentit comú en el qual podrien trobar-se els diferents grups que hi ha en una societat amb vista a negociar la convivència i el futur. En moments de conflictes socials aguditzats és quan més s'accentua aquesta discriminació, la qual cosa condueix a mirar-se qualsevol circumstància i fenomen des de la perspectiva de la identificació o l'oposició amb el propi grup.
Amb relació a aquesta percepció etnocèntrica de la realitat hi ha un curiós fenomen perceptiu intergrupal que Bronferbrenner (1961) va anomenar l' efecte mirall. Consisteix en el fet que els dos grups contraposats tendeixen a percebre's amb les mateixes característiques, encara que invertides: descobreixen en si les mateixes característiques positives, i en l'altre, les mateixes característiques negatives.
Tanmateix, el prejudici favorable cap al propi grup ve mediatitzat per un procés de valoració social d'aquest. Així, en determinats grups dominats podem trobar una preferència i un favoritisme cap a l'exogrup dominant en comptes del prejudici etnocèntric, és el que anomenarem prejudici sociocèntric. És el cas, per exemple, d'un treballador que admira personalment el seu cap pel fet que té un estatus més alt i té socialment més consideració i més reconeixement, o de les dones que han adoptat rols masculins pel fet que es valoren més positivament que els femenins.
Prejudicis i discriminació
En siguem conscients o no i en tant que actors socials, en la nostra vida quotidiana interpretem les interaccions i situacions socials utilitzant categories socials. Aquestes ens permeten preveure i avançar-nos a les accions dels altres i, al mateix temps, ajustar- nos-hi, però aquest procés molts cops és independent de les accions que l'altre porta a terme de forma efectiva.
Tanmateix, no totes les categories socials funcionen de la mateixa manera, algunes són més utilitzades i més visibles socialment que d'altres. Sobretot aquelles que fan referència als grups minoritaris o sense poder: homosexual, dona, negre, immigrant, nen, etc., a diferència de blanc, home, burgès, heterosexual, autòcton, adult.
Aquesta incidència que tenen les categories en les interaccions socials ha portat la psicologia social a plantejar-se el tema del prejudici. El prejudici s'entén com una actitud generalment negativa cap a determinades persones, que està originada pel fet que pertanyen a determinades categories socials i no pas per les seves característiques o actuacions individuals.
Amb relació a la noció de prejudici hi ha el concepte d' estereotip. L'estereotip, podríem dir que està format pel conjunt de creences socials que estan socialment associades a una categoria grupal, les quals provoquen els prejudicis i els justifiquen. Així, doncs, l'acció d'estereotipar constitueix un procés de percepció, significació i representació de les altres persones i de la realitat que funciona de forma força rígida i que està orientat, o bé que compleix la funció de mantenir els valors socials dominants; que emergeix de l'existència de determinades relacions de poder i desigualtats socials i que les manté.
En definitiva, l'existència dels estereotips pot considerar-se com la conseqüència directa dels processos de categorització social, al mateix temps que els prejudicis apareixen com la conseqüència d'aquesta percepció estereotipada de la realitat. Així, doncs, els tres processos estan estretament lligats.
D'altra banda, la percepció de les persones que fem per mitjà de l'estereotip funciona de tal manera que no resulta gens fàcil destruir aquestes representacions que distorsionen la realitat. Ans al contrari, hi ha una forta tendència a mantenir-les. El fet d'utilitzar l'estereotip com a referent d'interpretació ens portarà a fixar-nos només en les accions de la persona que siguin coherents amb el nostre estereotip i a desestimar aquelles informacions que són poc o gens coherents amb ell. Amb aquest procés d'anàlisi selectiva, els estereotips s'autoconfirmen contínuament, són persistents, i per tant, difícils de canviar, malgrat que tinguem davant nostre informacions objectives i contradictòries que podrien desdir-los.
Aquesta percepció per mitjà dels estereotips també pot fer-nos veure directament allò que no hi és, a través d'un procés de projecció social que depèn de les nostres expectatives, d'allò que esperàvem trobar.
A més d'esbiaixar la percepció i filtrar la informació que hem de gestionar, els estereotips també incideixen en el comportament, dirigeixen les accions que emprenem envers les persones que són objecte d'estereotip i prejudici i fan que aquest sigui discriminatori i les perjudiqui.
La discriminació fa referència al comportament, a les accions específiques dirigides a les persones afectades pels prejudicis, i tenen un doble objectiu, afavorir els membres de la pròpia categoria i, al mateix temps, perjudicar els membres d'altres categories.
Aquest tracte discriminatori envers l'altre pot tenir un greu impacte i pot afectar directament la identitat i la psicologia de les persones que formen part dels grups discriminats, que són sobretot minories o grups sense poder. Una de les conseqüències és la baixa autoestima o la percepció negativa de si mateix i, també, un fort sentiment d'inferioritat, el qual poden conduir a maltractar-se o a deixar-se trepitjar i a tenir actituds de submissió. Una altra conseqüència pel que fa a l'actitud és la predisposició
teòricament es considera universal, però que, a la pràctica, és molt proper a allò que socialment s'associa al món masculí i a les condicions de vida dels homes.
D'altra banda, la psicologia també ha formulat algunes teories de la identitat sexual més tendents a reproduir i justificar la dicotomia sexual, que no pas a entendre les seves condicions històriques de producció i les possibilitats de canvi social, per tal de transformar la desigualtat i la situació de dominació en la qual es troben la majoria de dones.
Així, s'han intentat demostrar diferències d'intel·ligència i de temperament entre els sexes per mitjà de constructes anatòmico-fisiològics que han tingut l'efecte de mantenir la dona submisa envers l'home. Aquestes diferències, al mateix temps, han servit com a argument fins no fa gaire, fins als anys seixanta, per a demanar una educació radicalment diferent per a homes i dones. Així, la desigualtat entre els sexes era interpretada com a diferències de personalitat, en la manera de ser entre l'home i la dona, i es defensava la seva complementarietat, la qual cosa resultava força útil per mantenir el model clàssic i jeràrquic de família.
La tradició d'estudis en psicologia diferencial, dedicada a esbrinar les diferències de les dones envers els homes, va començar a tenir greus problemes en les dècades dels anys seixanta i setanta a partir de l'emergència, entre d'altres raons, dels moviments de protesta social feministes. Aquests van posar de manifest com el discurs de la diferència entre els sexes no era un discurs sobre la diversitat, sinó sobre la discriminació sexual, fet des del poder per a mantenir una situació de dominació de la dona i que, per tant, nega l'alteritat real d'aquesta i subordina el seu desenvolupament i el seu projecte de vida al desenvolupament i al projecte de vida de l'home.
En l'àmbit acadèmic, l'acurada anàlisi que van fer Maccoby i Jacklin (1974) sobre les diferències sexuals va fer concloure que, a excepció d'algunes habilitats verbals o relatives a l'agressió, la resta de diferències propugnades històricament entre els sexes (motivació, competència, temperament, habilitats intel·lectuals, etc.) obeïen només a un conjunt de creences, estereotips i representacions socials que no tenien cap fonament en la realitat.
Les creences tradicionals pel que fa a la dona, que encara avui es mantenen en part i que evidentment distorsionen la seva realitat, no homogènia, són els tres mites següents: la dona com a esposa amant, com a mare altruista i bona per naturalesa i l'etern femení, que fa referència a la seva dimensió més sensual i misteriosa.
La llarga història que ha tingut aquest pensament sexista ha deixat moltes seqüeles en les mentalitats actuals, malgrat que des de fa un parell de dècades s'estiguin duent a terme canvis socials importants, sobretot en termes jurídics (les lleis del divorci i de l'avortament, els programes d'integració laboral de la dona, etc.).
Certament, per a una minoria de dones han canviat moltes coses, i podríem dir que aquestes tenen accés a gairebé les mateixes coses que els homes (treballs qualificats, carrera política, empresarial, artística, relacions personals no desiguals, etc.), però darrere d'aquests canvis objectius no sempre hi ha, per part de l'home o la dona, una
forma diferent d'entendre la dicotomia de gènere o identitat sexual, o una dissolució d'aquesta dicotomia.
I, segurament, això és degut al fet que el canvi de rol sexual l'han fet només algunes dones en direcció a l'àmbit públic, però no ha estat recíproc de l'home cap al món privat. Més aviat podríem dir que, si tradicionalment hi ha hagut dos estils de vida oposats, un dels quals estava molt ben vist en detriment de l'altre, ara hi continuen sent, però hi ha hagut una minoria de dones que han deixat l'esfera privada per a dedicar-se a la pública i projectar-se personalment, i que la societat ha estat suficientment flexible per a permetre'ls-ho, però en cap cas no podem parlar d'un canvi més global o d'una dissolució dels estereotips sexuals.
És per aquesta raó que el canvi social que han protagonitzat algunes dones les ha deixades, moltes vegades, en una situació encara més difícil i estressant que la que tenien abans, en siguin elles conscients o no. Encara que treballi, la dona continua sent, més que l'home i més que les institucions públiques, l'encarregada de compatibilitzar la feina amb les tasques de la criança i l'educació dels fills. A la feina, algunes dones es veuen obligades a demostrar que els estereotips encara vigents sobre la dona en el seu cas no són certs, la qual cosa les obliga a esforçar-se més que no ho farien si fossin homes. I per "amenitzar" aquest conjunt de tasques i responsabilitats diverses, que molts cops elles accepten de forma acrítica, també se'ls demana que conservin la bellesa, que sempre s'ha considerat com l'essència de la feminitat.
L'estructuració social de l'experiència d'identitat
Estructura social i rol són concepcions que estan estretament lligades. El concepte de rol prové del món del teatre, està relacionat amb l'art dramàtic i té a veure amb la idea bàsica que les persones representen diferents papers, rols, en relació amb l'estructura social en la qual estan inserides. Podem, doncs, definir el rol com un model organitzat de comportaments que es desprèn de la posició determinada que ocupa la persona dintre d'un conjunt interaccional. Per exemple, qui ha escrit aquest mòdul ha tingut el rol de professor/a, i qui el llegeix representa el d'alumne/a.
Els rols, d'altra banda, també poden intervenir en la c onfiguració de la identitat de les persones, atesa la naturalesa relacional del jo i la interiorització que podem fer dels rols que ens toquen. Així, algú que es dedica a tenir cura dels malalts (infermera) tindrà més desenvolupada la característica d'estar pendent i ser sensible a l'estat dels altres, a diferència de qui es dedica a fer diagnòstics (metge), que pot haver desenvolupat l'habilitat de l'atenció selectiva a determinats símptomes específics, desestimant la informació sobre l'estat general de la persona, habilitats que poden traslladar-se a àmbits de la vida quotidiana que no tenen res a veure amb la pràctica professional.
En relació amb el concepte de rol, hi ha el concepte d'estatus, que es refereix sobretot a la valoració, al prestigi o al significat que la societat dóna a un determinat rol. Així, el rols de metge/essa i infermer/a, a més d'implicar comportaments i actituds diferents, impliquen també una valoració i un prestigi diferents i desiguals.
a. la dimensió física que imposa l'escenari de l'acció (l'aula és un escenari específic, amb una taula, diverses cadires, una pissarra, etc.);
b. b) la dimensió personal, que determina l'aparença dels actors (edat, sexe, gestos, etc., un professor d'universitat difícilment tindrà menys de 20 anys, per exemple). Aquesta dimensió personal alhora està configurada per:
- l'aparença o conjunt d'estímuls que ens informen sobre l'estatus de l'actor, per exemple, l'actitud inquisidora en el cas d'un professor autoritari;
- els comportaments que ens informen sobre el rol que la persona té, que és, en el nostre exemple, l'acció de proporcionar continguts teòrics de forma comprensible.
Les aparences normals, o una bona actuació de rol, permeten al públic inferir informació que no té de forma objectiva i donar moltes coses per sabudes, la qual cosa implica l'exercici d'un cert control de l'actor sobre el comportament del públic, que és qui ocupa el rol complementari. Així, algú que es disposi a robar en una botiga no pot entrar mal vestit i comportant-se de forma diferent de la resta de compradors, si no vol que els altres es posin en guàrdia i li trepitgin els plans. Actuar com els altres esperen que ho fem, encara que tinguem intencions ocultes diferents, permet que siguem nosaltres els que controlem la situació i no pas ells. Així, la dimensió pública del comportament o façana tendeix a institucionalitzar-se en funció de les expectatives del públic i a adquirir un significat i una estabilitat que són independents de les tasques específiques que els actors duguin a terme, la qual cosa vol dir que es converteix en una representació col·lectiva i en un fet en si mateix, que pot ser independent del que realment passa.
Cada subjecte, en interactuar en un establishment determinat i en una situació concreta, porta a terme una representació – performance – que està subjecta a un programa prefixat –rutina– (si n'hi ha diversos caldrà escollir) i que està marcat per uns rols. Per mitjà d'aquest procés, l'actuació de cada persona es combina amb les actuacions de les altres per tal de formar un equip i cooperar entre si per a la definició de la situació (una classe, una conversa, un examen, una consulta, etc.) i per a la representació d'una rutina. Els seus integrants tendeixen a relacionar-se entre si a través de vincles de dependència recíproca (cadascú ha de confiar en la conducta correcta dels altres) i de familiaritat recíproca (són còmplices en el manteniment d'una aparença determinada), han de compartir i guardar secrets que podrien fer trontollar la representació i el seu significat.
Així, si hi ha rols o fets que alteren l'actuació i repercuteixen en l'autoimatge, en la interacció –definició de la situació– o en l'estructura social – establishment, etc.– els actors i el públic procuren, amb diferents tècniques, salvaguardar la representació.
Però, si, per la raó que sigui, la conducta pròpia de la regió no visible esdevé visible, podem trobar-nos amb el que s'anomena una situació enutjosa. Aquesta situació és provocada per l'aparició d'un comportament inesperat, que va en contra de les
expectatives i que, inequívocament, té la força per qüestionar les assumpcions que es tenien sobre la identitat i el rol de, com a mínim, un dels participants en la interacció. És el cas, per exemple, d'una professora que considerem molt bona, però de la qual descobrim que fa unes classes que no són altra cosa que la còpia literal d'un determinat manual.
I, per acabar, només cal dir que hi ha situacions que estan més formalitzades que d'altres (la situació de classe, d'un casament, de públic d'un espectacle, etc.), la qual cosa fa que hi sigui més fàcil la identificació del procés de rutina que hem explicat, que no pas en situacions no formalitzades explícitament (per exemple, el tipus d'interacció que es dóna en un grup d'amics), però això no vol dir que aquestes darreres situacions no tinguin la mateixa tendència a funcionar de forma institucionalitzada.
Gestió d'impressions i presentació del jo
Aquí ens centrarem en l'estudi que fa Goffman de les estratègies de presentació del jo, que les persones utilitzen per tal de generar i incidir sobre les impressions que els altres se'n formen. Quines tècniques utilitza la gent per a presentar-se, de forma socialment acceptable, davant dels altres i en quines condicions les utilitzen?
La presentació del jo és una estratègia d'interacció, basada en la dialèctica establerta entre dues parts de la identitat, que Mead va conceptualitzar, el jo i el mi (aquest autor és el promotor de l'interaccionisme simbòlic, que presentarem en el punt que ve a continuació).
La realitat d'una situació d'interacció gairebé mai no és perceptible en el mateix moment, la qual cosa fa que l'individu hagi de fiar-se de les aparences o de les primeres impressions, de les quals se serveix per a decidir quin serà el seu comportament i el tracte que tindrà envers aquestes persones amb les quals s'ha de relacionar. Així, les impressions que fem als altres tenen el paper de promeses i de reclams, ja que hi generen efectes. És per això que l'observat tendeix a manipular la impressió que produeix, i es converteix en un actuant o actor que tergiversa la realitat, en tant que els seus actes es transformen en gestos per a l'auditori i no són l'expressió directa del que vol realment fer. En altres paraules, podem dir que l'activitat es dramatitza. En aquest sentit, els actuants no estan preocupats pel problema moral que representa complir les normes socials per mitjà de les quals són jutjats pels altres, sinó amb el problema de construir la impressió convincent que satisfan o compleixen les esmentades normes. Així, l'individu posa en joc dos rols genèrics, el d'actuant i el d'actor, cadascun dels quals origina un self, el self d'actor i el self del personatge que posa en escena l'actor.
Els diferents individus no són igualment hàbils ni tenen els mateixos recursos per a intervenir en la impressió que volen que els altres s'emportin d'ells, o en la impressió que volen que s'utilitzi com a base de la interacció. Aquesta habilitat, en gran mesura, és fruit de la capacitat o marge d'intervenció que el jo té sobre el mi. Tal com va assenyalar Mead, el mi està fortament controlat pels altres, és a dir, constitueix la nostra herència social i cultural, adquirida amb la socialització, que ha quedat incrustada en la identitat
