¡Descarga La interacció social. Tema 3 y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Tema 3. La interacció social.
El problema de la interacció social: tres conceptes explicatius
Un dels acords més importants en els estudis sobre interacció social és el d'aquesta afirmació: la vida social es genera, reprodueix, transforma i mor en l'escena de cada interacció social.
Aquest valor funcional que atribuïm a la interacció social ens permetrà deixar de banda altres discussions sobre "el fet social" i concentrar-nos exclusivament en els processos que transcorren dins dels límits marcats per la interacció social.
Podem denominar aquests processos límits contextuals o dimensions del sentit de la interacció social per a designar:
F 0 B 7 L'espai: tota interacció social esdevé en un espai, que pot ser de significat físic, virtual o imaginari.
F 0 B 7 El temps: tota interacció transcorre en un temps determinat, que pot ser de significat lineal, simultani o narratiu.
F 0 B 7 La sociabilitat: tota interacció és social si els seus components (dos o més organismes, persones o subjectes) tenen capacitat d'acció, per influir i ser influïts.
Sobre aquesta última dimensió (la sociabilitat) és el punt a partir del qual s'edifica el problema de la interacció social. De fet, les pàgines que vénen a continuació no són més que tres intents de la psicologia social de donar resposta a la pregunta sobre la construcció de la sociabilitat dins de la interacció social. Per això, abans de començar a estudiar-les, ens dedicarem a formular la pregunta.
De la metàfora mecànica a la pregunta sobre la sociabilitat
Quan en les ciències socials se'ns parla d' interacció social, en realitat s'està fent ús d'una metàfora que procedeix de la física mecànica.
El pensament mecànic o mecanicista (en consideració a l'ús de la metàfora) va dominar durant molt de temps l'escena de les ciències humanes. El gran afany que tenien era explicar el moviment que fan les nostres relacions amb els altres, com si es tractés d'una gran maquinària social.
Amb aquest propòsit, per exemple, va treballar l'anomenada psicologia estímul-resposta (Watson), per tal de trobar, en el camp del món visible dels organismes, les causes de la nostra conducta en els estímuls de l'ambient. També Pavlov que, sense proposar-s'ho, fou capaç d'acostar-se al problema de la interacció social. Va descobrir que les respostes d'un organisme poden ser condicionades en consideració a una combinació de factors.
Aquesta també va ser l'obsessió de B. F. Skinner, malgrat haver-nos llegat més eines per plantejar aquest problema. L'autor ens deia:
"[...] En vez de mirar hacia adentro para ver qué cruzó la brecha cuando el hombre fue creado, ¿por qué no construir una máquina que se comporta como un hombre y ver qué debe ponérsele para hacerla funcionar? [...] Así como la vida explica el movimiento, éste significa vida, las máquinas que parecen vivas porque se mueven sin ser movidas tienen una larga historia [...]" B.F. Skinner (1979).
El problema de la sociabilitat es presenta per a les ciències socials quan, en l'ús de la metàfora mecànica, descobreix:
- que el moviment de dues o més persones és diferent i impredictible de l'una respecte de l'altra. Per tant, la relació no és de causació sinó de coordinació entre elles.
- Que el vincle o "cadena" que coordina el moviment entre les persones és invisible, essent necessària la seva inferència de la situació.
En aquest sentit, el problema de la interacció social consistiria a explicar el vincle que fa possible la sociabilitat.
La interacció social com una explicació mecànica/conductual
L'herència de Skinner per als estudis sobre interacció social fou, indubtablement, el descobriment que les relacions entre un estímul i una resposta (entre l'acció d'un individu A i un individu B) no eren causals sinó relatives (contingents) a l'aparició d'un tercer element que consolida aquesta relació. Es tracta d'un reforçador que, a manera de resposta de l'ambient, apareix o desapareix per incentivar o desincentivar la relació entre la conducta de l'individu A respecte a l'individu B.
La forma de condicionament de la interacció era de caràcter funcional, és a dir, les respostes del medi intervenien a manera de reforçadors positius o negatius de la conducta dels organismes que apareixia davant estímuls determinats.
El llegat en qüestió és, llavors, que la nostra conducta (en comptes d'orientar-se en termes de causació, com en la mecànica més tradicional) s'orienta cap a un futur que encara no és, és a dir, aventura la seva resposta a l'aparició d'un reforçador. En els estudis sobre interacció social, tanmateix, aquesta "aventura cap al futur" rep el nom d' expectativa.
Si apareix un altre organisme amb capacitat de conducta (una persona que es relaciona amb una altra persona), aquesta teoria ens diu que la conducta de cadascú actua per a la conducta de l'altre com a reforçador. Per exemple, un aplaudiment si estem actuant; un petó si estem plorant; un favor ("pagar amb la mateixa moneda"), etc. D'aquesta manera, actuem en la interacció sobre la base d'una expectativa de "recompensa". Aquesta és la idea que recupera, precisament, l'anomenada teoria de l'intercanvi social. Per a Homans (1950), els individus som egoistes, atès que ens orientem per les expectatives de maximització de beneficis amb el mínim cost. No obstant això, segons Homans, en les nostres relacions amb els altres teixim un vincle cooperatiu, això és, fundem ordres d'intercanvi de beneficis mutus.
L'herència de les teories de la conducta serà recuperada fonamentalment en psicologia social per mitjà de l'anomenada teoria de l'aprenentatge social. Bandura (1970) assegurava que el condicionament mutu de les conductes, que es produeix en la interacció social a conseqüència del reforçament que exerceix la conducta de cadascú sobre la conducta de l'altre, no solament es du a terme mitjançant una intervenció funcional del reforçador. Per a aquest autor, l'observació de la conducta dels altres, no pas com a reforçadors sinó com a models, també intervé en el nostre condicionament mutu de la conducta. Per tant, el vincle de sociabilitat que s'estableix entre les conductes és funcional quan el reacomodament constant de les nostres conductes es produeix per reforçament mutu. El vincle és, a més, observacional, quan el condicionament mutu es fa per l'observació de la conducta de l'altre com a model. Però aquesta idea de Bandura implica que l'expectativa que tenim davant la conducta dels altres procedeix d'una operació cognitiva. Vegem en què consisteix.
La interacció social com a explicació atribucional/cognitiva/comunicacional
Com es configuren les expectatives en la interacció social? La resposta que ens ofereix el corrent que inaugura Heider (1958) en l'obra The Psychology of Interpersonal Relations es basa en les potencialitats del concepte d' atribució social.
Segons Heider, adjudicar als altres propietats, intencions, motivacions o explicacions de les seves accions es denomina atribució. I segons aquest autor, atribuïm als altres:
F 0 B 7la capacitat d'observació, F 0 B 7la capacitat de consciència,
Amb freqüència veiem o llegim un compendi de tractats, de formulacions teòriques, de models, que intenten formalitzar les nostres interaccions entorn d'esquemes o gramàtiques d'expectatives fixes, com si es tractés d'esquemes comuns a totes les situacions de les nostres vides. Sobre això, són comuns els tractats sobre la felicitat, les teoritzacions sobre l'amor, l'autoajuda, els manuals d'urbanitat, però també altres escenaris de la nostra vida, incloses les institucions. Fer- les semblar com a vertaderes, com a racionals, com a inherents al comportament humà, per constrènyer/encarrilar les nostres trobades. Aquests modelatges tenen, per tant, una funció en el nostre llenguatge: convertir els esdeveniments del llenguatge en discurs. Anomenem, per tant, trobades discursives les nostres interaccions per a indicar la coordinació per constricció/ encarrilament del llenguatge en l'escena de les nostres trobades. En altres paraules, anomenarem discurs el conjunt de pràctiques lingüístiques que mantenen, promouen i regulen relacions socials (Iñíguez, 2003). Observar una conversa sota aquestes premisses comporta que les coordenades de la interacció que esmentàvem al començament són, en realitat, una construcció del discurs: F 0 B 7 L'espai: el delimita la significació que construïm d'aquest en la relació. F 0 B 7 El temps: el delimita la significació que d'aquest en fem. F 0 B 7 La sociabilitat: el delimita la construcció de subjectes que hi hagi en els nostres discursos.
Resignificar les coordenades del sentit de les nostres interaccions implica reconèixer que les significacions que nodreixen els nostres contextos són un producte de la historicitat de les nostres trobades, recollides en la memòria social.
L'amor, com tants altres codis d'interacció social, té una història per explicar dins de la història de les situacions del món: la seva història serà la de l'emergència del seu nom, la de la generalització del seu significat com a símbol relacional; com a metàfora de la unió entre dues persones; com a economia epistolar; com a argument de la vida en parella; com a constricció del sexe a l'espai del que és permès; com a flors i poemes; avui com a xats i pàgines del tipus match.com, i com tot el que ha estat i serà en endavant; com el que no podem veure en el nostre passat i en el nostre futur perquè els codis de la nostra memòria i del que vindrà estan subjectes a encarrilaments i constriccions.
Les relacions interpersonals: una teorització sobre el que és íntim Un dels intents "més agosarats" per teoritzar i construir models sobre les nostres trobades i vinculacions més habituals el tenim en el camp d'estudi que s'anomena relacions interpersonals. En el rerefons d'aquest camp d'estudi sempre hi ha hagut un interès per separar-se de l'anomenat comportament individual o intraindividual i transcendir el seu focus d'anàlisi cap a un nivell d'anàlisi superior: l'anomenat nivell interpersonal. Les relacions interpersonals han permès, d'aquesta manera, incorporar el criteri del que és íntim en els estudis sobre interacció social.
En aquest sentit, el debat ha versat sobre on calia posar l'accent a l'hora de discriminar entre formes de trobades que poden estar connotades o no com a interpersonals. Amb aquesta finalitat s'han ofert dos criteris que, lluny de ser excloents des del punt de vista definitori de la relació, actuen més aviat com a eixos complementaris: la freqüència de la interacció i la intimitat que s'hi estableix.
A continuació, ni que sigui breument, pararem una atenció especial al nexe de la intimitat, ja que són les classificacions que tenen en compte aquest aspecte les que més prevalen o les que s'han erigit com a més rellevants a l'hora de definir formes o escenaris de relacions interpersonals. Però què s'entén exactament per intimitat? La intimitat pot ser entesa com el procés pel qual dues o més persones mantenen una relació on es produeix una influència mútua, d'interdependència –de manera que la conducta d'una persona afectarà l'altra– i on ambdues parts s'involucren de manera conjunta en la realització d'activitats, compartint sentiments, experiències, etc., de manera contínua.
Una de les propostes de conceptualització de les relacions interpersonals aposta per una escala que varia segons el grau d'intimitat entre les persones (Argyle, 1990). En aquest sentit, serien les relacions amb els companys de feina les que presenten menys grau d'intimitat (on el mateix caràcter del context –un context laboral– hi influeix de manera considerable: cooperació, competició, rols i posicions que s'ocupen, interessos confrontats, etc.), passant per les relacions d'amistat i les de parentiu (primer escenari on establim vincles afectius i sentiments d'afecció), fins a arribar a les relacions de parella, en què el grau d'intimitat és màxim. I és sobre aquest últim tipus de relacions, les de parella, sobre el que s'ha escrit més i sobre el que s'han dut a terme més estudis, ja que l'amor és un dels temes que més interès ha desvetllat en la nostra disciplina.
En aquest sentit, les relacions amoroses permeten il·lustrar els processos que intervenen en la consolidació, desenvolupament i dissolució de les relacions interpersonals, processos que posen de manifest el poder de transformació inherent a tot procés d'interacció social.
De tota manera, aquesta manera d'entendre les relacions interpersonals en termes de gradació respecte de la intimitat no deixa de ser paradoxal en el món en què vivim. Que potser no podem mantenir una relació igualment íntima amb la nostra parella que amb una bona amiga?, només podem parlar de família quan hi estem vinculats per una relació sanguínia?, no es poden considerar alguns amics com si fossin part de "la nostra família"?
Les classificacions que s'ofereixen amb freqüència en els diferents manuals de psicologia social se centren, majoritàriament, en les relacions amoroses o de parella, i no responen, en la nostra opinió, a la complexitat que caracteritza el camp de les relacions interpersonals, per la qual cosa és necessària la incorporació d'altres mirades que ens permetin desconstruir aquesta forma més "normativitzada" de comprendre i aproximar-nos a les relacions interpersonals. Això ho veurem en l'últim punt d'aquest apartat, però abans farem un breu recorregut pels processos mitjançant els quals emergeix una relació d'intimitat.
L'eix agressió-altruisme en la dinàmica interaccional
La violència i l'agressivitat: Un simple cop d'ull a la premsa diària segur que ens proporciona diverses notícies relacionades amb la violència: tan sols de gener a maig del 2006 hem assistit a les conseqüències de la guerra de l'Iraq, a diferents casos de violència de gènere o maltractaments a nens, repressions policials en les manifestacions estudiantils a França, enfrontaments entre policia i joves en algunes ciutats espanyoles a partir de la celebració del " macrobotellón ", vandalisme urbà com a conseqüència de les celebracions de les victòries d'equips de futbol, etc. Com veiem, la violència i l'agressió són presents en la nostra vida quotidianament.
Vegem a continuació les diferents explicacions que s'han ofert sobre els comportaments agressius, no sense abans oferir una definició de tots dos conceptes.
Sobre la definició de violència i agressió: Un dels primers problemes que ens trobem quan ens aproximem al tema de la violència i l'agressivitat té a veure amb la seva pròpia definició, ja que allò que considerem com a acte agressiu està tenyit per diversos aspectes i factors, a més de ser el resultat d'un procés d'interpretació social i cultural (el que per a uns pot ser una agressió, per a d'altres no ho és). Les diferents perspectives que s'han dedicat a l'estudi de la violència i de l'agressivitat ens ofereixen visions parcials i limitades d'aquests fenòmens, ja que posen l'èmfasi en uns aspectes però no en d'altres, oferint, per tant, definicions diferents del que es considera violència o agressivitat. De tota manera, una definició genèrica de tots dos conceptes podria ser
frustració es pot canalitzar per mitjà d'altres tipus de respostes (per exemple, les nostres frustracions poden derivar en plor, apatia, tristesa, etc.).
La segona reformulació va ser plantejada per Leonard Berkowitz que afirma que, encara que la frustració pugui generar una certa predisposició cap als actes agressius, aquests també poden sorgir d'altres causes com, per exemple, de l'adquisició d'hàbits agressius. Aquest autor també va destacar el paper dels estímuls externs que fan de senyals que ens avisen si es pot o no materialitzar un comportament agressiu (per exemple, un senyal d'aquest tipus seria la presència d'armes). El plus d'aquesta proposta es basa en la "socialització" de les tendències agressives, és a dir, no n'hi ha prou amb la suma d'un factor situacional i una tendència pulsional, sinó que s'ha de passar pel filtre d'un context social, que requereix la interpretació dels significats atribuïts a aquests senyals (Martín Baró, 1983).
Per a la teoria de l'aprenentatge social (Bandura, 1976), l'agressivitat s'aprèn tal com aprenem la resta de pautes de comportament. En aquest sentit, les teories de l'aprenentatge social postulen que els comportaments agressius s'adquireixen tant per experiència directa com per aprenentatge vicari (aprenentatge per observació de models). Respecte de l'experiència directa, els comportaments agressius s'adquireixen d'acord amb els mateixos principis generals de l'aprenentatge (reforç, càstig, extinció, etc.) i, per tant, podem trobar estímuls que produeixen respostes agressives, respostes que si són reforçades, poden aparèixer de manera permanent cada vegada que aparegui aquest estímul en situacions semblants.
L'aprenentatge vicari funciona a partir de l'observació de models, models que ens proporcionen informació sobre l'adequació d'un determinat comportament en una determinada situació i sobre les seves conseqüències, de manera que anem adquirint representacions simbòliques que ens serveixen de guia per a fer execucions apropiades.
De tota manera, Bandura defensa que "no tot el que s'aprèn s'executa". És a dir, les persones podem aprendre i adquirir la capacitat per comportar-nos de manera agressiva, però aquest aprenentatge no s'ha de materialitzar necessàriament en una acció agressiva. Perquè es materialitzi una conducta agressiva, aquesta ha de tenir un valor funcional per a nosaltres, és a dir, abans d'executar una conducta agressiva avaluarem les conseqüències de la conducta esmentada i decidirem si aquest comportament après és executat finalment o no. És per això que és totalment plausible que una persona aprengui un comportament, el conegui, sàpiga com executar-lo, però no realitzi la conducta esmentada.
Sobre aquestes dues teories també s'han elaborat certes crítiques i és que, per bé que totes dues extreuen les causes de la violència de l'interior dels individus i reconeixen la influència del context, continuen estant lligades a la immediatesa dels estímuls.
Martín Baró (1983) assenyala que el fet d'aprendre o inhibir un comportament agressiu no és un procés mecànic, sinó que en aquest procés entren en joc condicionants de caire social. En aquest sentit, pot ser especialment interessant examinar no només com s'aprèn o desencadena la violència, sinó també indagar sobre quins tipus de violència es desencadenen o aprenen, contra qui es dirigeix aquesta violència, i quins efectes té sobre una realitat concreta. Sobre aquests aspectes, hi tornarem a la part final d'aquest apartat, quan recuperem la mirada que ens hi ofereix el construccionisme social.
L'altruisme o comportament prosocial
Amb freqüència, i davant de catàstrofes com la del nostre exemple, no podem evitar de sorprendre'ns en observar persones que ofereixen ajuda de manera desinteressada. Però les persones no solament oferim la nostra ajuda en situacions d'emergència, sinó que també ho fem en la nostra vida quotidiana. A continuació passarem a parlar de l'altruisme o comportament prosocial, entenent-lo com un comportament de signe contrari a l'agressió, els efectes del qual són la cohesió i el manteniment de les relacions socials.
Considerem que una conducta és altruista quan de manera voluntària es vol beneficiar altres persones, sense esperar per aquest motiu recompenses a curt o llarg termini. D'aquesta manera, es posa l'accent en la intenció de la persona que executa l'acció i en l' absència de l'anticipació de beneficis.
D'altra banda, el concepte de conducta prosocial o conducta d'ajuda comparteix els dos primers supòsits de l'anterior definició però, a diferència de l'altruisme, només té en compte els efectes, amb independència dels motius que donen lloc a la conducta d'ajuda esmentada. D'aquesta manera, una conducta altruista la podem englobar dins de les conductes prosocials o d'ajuda, però no a la inversa, és a dir, no tota conducta prosocial ha de ser necessàriament altruista.
A tall de resum, podem dir que les conductes altruistes són aquelles que compleixen els requisits següents: "que beneficiï, de fet, d'altres persones; que sigui voluntària i que el seu autor no anticipi beneficis externs" (Morales, 1994: 444).
Les conductes prosocials o d'ajuda, en canvi, es refereixen a qualsevol conducta que comporta un benefici per a una altra persona, amb independència dels motius que donen lloc a l'ajuda esmentada (Fernández Dols et al., 2004).
Les explicacions que s'han elaborat des de la psicologia social sobre el perquè del comportament altruista o prosocial també provenen de diferents corrents de la disciplina. Com va passar amb la temàtica de l'agressivitat, trobem explicacions que ubiquen les causes d'aquest tipus de comportaments en l'interior de l'individu: mentre que la psicoanàlisi ho fa en termes de sentiments de culpa, tendències autodestructives o per a la resolució de conflictes interns (Ortiz, 1994), l'etologia postula que l'altruisme persegueix la conservació i la reproducció dels components genètics mitjançant la protecció dels individus emparentats i pròxims. D'aquesta manera, l'altruisme seria un acte "egoista", ja que, des del punt de vista de l'evolució de l'espècie, afavoreix la supervivència dels gens propis davant d'altres.
De manera més específica, recuperarem a continuació les explicacions elaborades des de la teoria de l'intercanvi social, la teoria de l'aprenentatge social i la teoria de sistemes.
La teoria de l'intercanvi social, que té una visió economicista i racionalista de l'ésser humà, entén que les nostres conductes són el resultat del càlcul entre costos i beneficis. L'aplicació d'aquesta teoria a l'àmbit del comportament altruista no deixa de ser paradoxal, ja que el comportament altruista, com hem vist en la seva definició, es caracteritza per la no-anticipació de beneficis externs per a qui presta l'ajuda. Per tant, des d'aquesta teoria s'hauria de matisar la definició d' altruisme, ja que no ens trobem davant una acció desinteressada, sinó que l'altruisme és una conducta instrumental que busca la satisfacció de certes exigències i interessos propis.
Des d'aquesta teoria, el resultat final d'oferir ajuda a una altra persona està precedit per un càlcul dels costos i beneficis (que poden ser tant materials com simbòlics) que comporta la realització de la conducta esmentada, de manera que intentarem minimitzar els costos i maximitzar els beneficis i, en funció d'això, prendrem la decisió d'oferir ajuda o no.
Latané i Darley (1970), en l'intent d'explicar per què la presència d'altres observadors inhibeix la conducta d'ajuda, fan referència a tres processos:
a. (^) Inhibició per l'audiència: la presència d'altres observadors pot inhibir la nostra conducta per por de confondre'ns i fer el ridícul o de ser jutjats negativament per la nostra conducta.
b. Influència social: en aquelles situacions d'emergència (o en situacions ambigües),
en les quals no sabem com ens hem de comportar, solem prestar atenció al que fan els altres a fi d'elaborar una interpretació adequada i orientar el nostre comportament. Si quedem a l'expectativa que els altres intervinguin i aquesta acció no es produeix, es pot produir una situació de passivitat col·lectiva. És el que Latané i Darley denominen ignorància pluralista. c. Difusió de la responsabilitat: quan ens trobem sols davant una situació que requereix la nostra ajuda, només tenim l'opció d'ajudar o veure com la persona pateix. En aquests casos, i com a únics responsables de la situació, segurament ajudarem. En els casos en els quals el nombre de persones presents és més gran, es pot produir una difusió de la responsabilitat pròpia, en creure que seran els altres els que ajudaran o estaran a punt de fer-ho, facilitant, d'aquesta manera, l'absència d'acció. Aquesta situació es produeix especialment quan els costos de l'ajuda són alts, i disminueix quan la situació responsabilitza directament un dels observadors, sigui per la seva posició d'autoritat o perquè és percebut amb més competència que la resta dels observadors.
- Respecte al prestador d'ajuda: Hi ha diversos factors vinculats a la persona que ofereix l'ajuda que intervenen en el procés de decisió. A continuació en veurem alguns. En primer lloc, el prestador d'ajuda ha de disposar de recursos que li permetin oferir aquesta ajuda. La no-disposició d'aquests recursos pot afectar de manera directa el procés de presa de decisions. Per exemple, si disposem de temps és més probable que oferim la nostra ajuda que si no en tenim.
El component afectiu és un altre dels factors que s'ha estudiat respecte a la prestació d'ajuda. Per exemple, l'estat d'ànim sembla influir en el sentit que si un està de bon humor, es pot sentir més motivat per prestar ajuda que si no ho està. Altres afectes també semblen presents: el simple fet d'anticipar sentiments de culpa, vergonya, satisfacció, etc. poden exercir un paper important en el procés de presa de decisions sobre l'exercici de l'ajuda.
De tota manera, han estat els estudis sobre l' empatia els més destacats en aquest sentit. L'empatia és la capacitat que tenim de posar-nos al lloc de l'altre i poder experimentar i viure la seva mateixa emoció o sentiment. Per tant, el fet de sentir empatia amb el sofriment de l'altre pot augmentar la nostra tendència a ajudar els altres (Hoffman, 1981). De tota manera, hi ha estudiosos que fan una lectura diferent d'aquest sentiment d'empatia, que té com a objectiu la reducció del propi malestar personal i remet a raons més aviat egoistes.
Per acabar, farem referència als processos d'atribució que el prestador d'ajuda elabora sobre la persona que necessita aquesta ajuda, és a dir, el tipus d'interpretacions que elaborem sobre les causes de la necessitat de la persona que necessita ajuda. Si les atribucions són internes a la persona, la veiem responsable de la seva pròpia situació, i
és menys probable que s'executi l'ajuda. En canvi, si les atribucions són externes, es redueix la responsabilitat de la persona, i és possible que s'ajudi més.
- (^) Respecte al receptor d'ajuda: Tal com hem vist en l'apartat de les relacions interpersonals, elements com l'atractiu físic o la similitud percebuda respecte del receptor d'ajuda poden contribuir a fer que ajudem més aquesta persona. Els estereotips de gènere també sembla que són presents en les interaccions establertes per oferir ajuda. Hi ha gent que pensa que les dones necessiten més ajuda que no pas els homes i per això és relativament fàcil que en una situació en què una dona necessita ajuda es reprodueixi aquest estereotip i un home s'ofereixi a ajudar-la. Al contrari, un home es podria mostrar violentat si una dona li presta la seva ajuda.
T ambé hem de tenir en compte que la resposta del receptor d'ajuda pot ser un factor rellevant a l'hora d'oferir aquesta ajuda (Morales, 1994). D'entrada podem pensar que rebre ajuda sempre és una cosa positiva, però pot ser que no sigui percebut de la mateixa manera per a qui n'és perceptor. Recordem la norma de reciprocitat: pot ser que el simple fet de sentir que "devem alguna cosa a algú" o el fet de no disposar de prou recursos per a respondre recíprocament provoqui tensió en el receptor d'ajuda.
D'altra banda, el fet de rebre ajuda pot tenir un impacte negatiu sobre l'autoconcepte del receptor, en el sentit que se sent inferior, no autosuficient, etc., o es pot percebre de manera negativa, sigui perquè es viu com una manipulació, sigui perquè acceptar aquesta ajuda pot crear una aliança indesitjable amb algú que no ens agrada. Tots aquests motius poden provocar que la persona necessitada d'ajuda mostri reticències a rebre-la o s'hi negui i que, a partir de la percepció de la circumstància esmentada, optem per no oferir aquesta ajuda.
La mirada socioconstruccionista en l'eix agressió/altruisme
Arribats a aquest punt només ens queda introduir els elements que ens aporta la psicologia social construccionista i la psicologia discursiva en l'estudi de les agressions i l'altruisme. Aquesta mirada es desmarca tant de les explicacions que remeten a la naturalesa interna d'aquests comportaments com d'aquelles que posen èmfasi en el caràcter extern d'aquests, i posa l'èmfasi en el caràcter interpersonal i interactiu de l'agressió (Muñoz, 1990) i de l'altruisme. Des d'aquesta mirada, l'interès se centra a comprendre els recursos interpretatius i altres significacions contingents al propi context de producció d'aquest tipus de pràctiques.
A tall de conclusió... A tall de conclusió, per tant, la dimensió sociohistòrica ens permet entendre els comportaments violents o altruistes no a partir de les seves significacions individuals, sinó inserits en el seu mateix context de producció. Context que no només fa d'escenari en què es produeix un comportament determinat, sinó que s'estableix com un marc de valors i normes on es creen les condicions de possibilitat per a dur a terme un tipus de comportament o un altre. En reconèixer el seu caràcter relacional i la seva ubicació en un context normatiu, posem de manifest que les paraules agressió o altruisme estan connectades amb formes lingüístiques, i no només amb conductes observables. En aquest sentit, Gergen (1984) apuntava com això ens porta a l'àmbit dels discursos i de l'anàlisi d'aquests i que el caràcter individual o grupal de l'agressió, per exemple, no depèn tant de les característiques físiques de l'acció en qüestió, sinó del context lingüístic en què s'ubica el terme. Seguint aquesta línia reprenguem ara l'exemple amb què començàvem l'apartat de l'altruisme, és a dir, el
