¡Descarga El tribunal constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
TEMA 10. EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
El Tribunal Constitucional a Espanya exerceix la jurisdicció constitucional per garantir la supremacia de la Constitució mitjançant procediments específics. Aquest òrgan independent resol qüestions legals i polítiques, evitant la politització a través de la Constitució i la llei orgànica. Al sistema polític espanyol, la jurisdicció constitucional té un paper crucial en el funcionament tant del sistema jurídic com del polític. La jurisdicció constitucional es basa en la necessitat de garantir la supremacia de la Constitució, assegurant que cap llei contradigui aquesta norma fonamental. El Tribunal Constitucional té un paper crucial en aquest procés, incloent-hi el control de constitucionalitat per eliminar normes que vagin en contra de la Constitució. A més, en el context del dret comparat, s'ha observat com l'aparició de tribunals constitucionals està vinculada a l'evolució de règims democràtics i la consolidació. Aquests tribunals tenen un paper vital en la transició cap a la democràcia i en la protecció contra l'abús del poder públic exercit per règims anteriors. 10.1 Els antecedents del tribunal constitucional Els antecedents immediats del control de constitucionalitat es situen a l’any 1803, quan el Tribunal Suprem va dictar una sentència que ho va canviar tot. Perquè era important aquesta sentència? Perquè el jutge Marsall no aplica una llei al considerar-la contrària a la Constitució, no aplica un text legal per ser contrari als postulats constitucionals, això equivalia a qualificar la Constitució com a norma jurídica suprema. La sentència Marbury contra Madison inicia el "judicial review" per controlar la constitucionalitat de les lleis en el moment que coneguin d’un plet i amb efectes limitats únicament a les parts del litigi (sense efectes). A Europa, els intents inicials per establir un control de constitucionalitat van ser rebutjats. No va ser fins al primer terç del segle XX que, gràcies als esforços teòrics del jurista austríac Hans Kelsen, les constitucions europees van imposar-ne el caràcter normatiu. Kelsen va advocar per crear un Tribunal Constitucional encarregat de garantir la jerarquia de la Constitució sobre altres normes. El control de constitucionalitat esdevingué una necessitat per preservar aquesta jerarquia normativa i la coherència del sistema legal. Això va portar al disseny un model concentrat de control de constitucionalitat, exercit per una jurisdicció específica amb efectes generals. L'èxit d'aquesta fórmula es va expandir al Dret Comparat al llarg de diverses etapes:
- Primera etapa: Període d’entreguerres del segle XX amb l’aparició del Tribunal Constitucional txecoslovac i austríac (1920), el Tribunal de Liechtenstein (1921), el Tribunal de Garanties Constitucionals de la Segona República espanyola (1931).
- Segona etapa: Després de la Segona Guerra Mundial. Afectaria a Àustria (1945), Itàlia (1948), República Federal d’Alemanya (1949), Turquia (1961), Iugoslàvia (1963), França (1959).
- Tercera etapa: Entre anys 70 i principis dels 80 del segle XX. Creació del Tribunal Constitucional de Portugal (1976), espanyol (1978) i belga (1983), Tribunal Especial Superior grec (1975).
- Quarta etapa : La justícia es desenvolupa en països de l’Europa central i oriental que l’havien forat part del bloc de l’Est. Precedent: Polònia (1975), caiguda del Mur de Berlín (1989) desencadena creació de tribunals constitucionals fins meitat dels anys 90, influència germànica decisiva per configurar els tribunals. Fora d'Europa, el Tribunal Constitucional (TC) ha tingut èxit a Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica. El model nord-americà de control constitucional s'ha replicat a països com Argentina, Canadà, Dinamarca, Irlanda, Suïssa, Japó i Noruega. També hi ha models mixtos que combinen control concentrat i control difús, com el Brasil, Mèxic, Xipre i Malta. Avui dia, els sistemes de control constitucional europeu i nord-americà han evolucionat i presenten més similituds. Els sistemes difusos han incorporat elements d'abstracció als reptes directes a la constitucionalitat d'una llei. A més, els TC han adquirit un perfil més jurisdiccional i s'ha establert la supremacia de la Constitució. Als sistemes concentrats, els tribunals ordinaris remeten qüestions al TC. Això implica una difusió mitjançant l'accés incidental al control constitucional. 10.2 Composició, organització i funcionament del tribunal constitucional A Espanya, el Tribunal Constitucional (TC) és l'únic òrgan amb el monopoli d?exercir la jurisdicció constitucional. Això vol dir que només el TC pot declarar la inconstitucionalitat d'una llei i és l'intèrpret suprem de la Constitució. Encara que altres jutges i magistrats de la jurisdicció ordinària interpreten i apliquen la Constitució en les seves decisions, l'última paraula sobre la seva interpretació recau al TC. El TC actua com un "legislador negatiu" en eliminar normes inconstitucionals de l'ordenament jurídic, sense crear noves lleis, cosa que és responsabilitat del legislador. Aquesta funció del TC es va establir per garantir l‟aplicació de la Constitució per part de jutges ordinaris. El Tribunal Constitucional (TC) és un òrgan independent amb jurisdicció a tot l'Estat espanyol. No està subordinat a cap altre òrgan en termes processals, malgrat exercir funcions jurisdiccionals. Durant el procés constituent, es va acordar la necessitat establir un TC a Espanya, inspirant-se en els models alemany i italià. La seva regulació es troba al Títol IX de la Constitució Espanyola (articles 159 a 165), desenvolupat per la Llei Orgànica 2/1979 de 3 d'octubre del Tribunal Constitucional. El TC espanyol el composen 12 magistrats (art. 159.1 CE), nomenats pel Rei, per un període de nou anys (art 159.3 CE) a proposta dels següents òrgans:
¡¡¡ 10.3 Les funcions del tribunal constitucional !!! L’article 161 de la Constitució dissenya l’eix bàsic de les competències del TC. Malgrat que és la Constitució qui fixa aquest marc competencial, no el tanca i permet que el legisladors complementi amb altres facultats el marc competencial del TC. 10.3.1 El control de constitucionalitat de les lleis La competència que major repercussió jurídica i política és el control de constitucionalitat de lleis, a través d’aquest mecanisme de control analitza l’adequació a la Constitució de les lleis orgàniques, lleis ordinàries, dels tractats internacionals, estatuts d’autonomia, reglaments de les cambres legislatives, dels decrets-lleis i els decrets legislatius. Es tracta que el TC garanteixi el principi de supremacia constitucional en el sentit d’expulsar de l’ordenament jurídic aquella norma que contradigui la Constitució. L’Estat espanyol contempla dues vies d’accés al control de constitucionalitat de les lleis: ● El recurs d'inconstitucionalitat és una acció abstracta i objectiva que resol conflictes entre la llei i la Constitució. Poden interposar-ho el President del Govern, el Defensor del Poble, 50 diputats i 50 senadors. El termini és de tres mesos des de la publicació de la llei, però es pot estendre a nou mesos si ho acorden el president del Govern i els executius autonòmics en tres mesos. ● La qüestió de constitucionalitat fa referència a una acció concreta relacionada amb un cas real en un tribunal ordinari. S‟analitza la constitucionalitat d‟una norma considerant les circumstàncies de la seva aplicació en un litigi específic. Quan un jutge té dubtes raonables sobre la validesa d'una llei aplicable, planteja la “qüestió” al Tribunal Constitucional (TC), que emet un dictamen que guia la resolució del cas judicial. 10.3.2 El recurs d’empara El recurs de protecció està directament relacionat amb la violació de drets (articles 14 a 29 i 30 de la CE). Aquest recurs protegeix els drets subjectius de manera excepcional, ja que la garantia principal recau en els jutges ordinaris. El seu objectiu és anul·lar actes que hagin violat els drets protegits sense poder plantejar altres demandes. Poden presentar-ho persones naturals o jurídiques amb interès legítim. Aquest recurs inclou actes del Poder Legislatiu, Executiu i Judicial, però no permet impugnar accions de particulars directament. Per a actes de l'Executiu o Judicial, cal esgotar les vies judicials ordinàries prèvies. El termini variarà en funció d’aquells actes derivats de l’actuació d’un òrgan legislatiu, tres mesos des del moment que siguin ferms. Pels actes de l’Executiu, vint dies des de la última resolució recaiguda en el procés judicial previ. Pels actes judicials, 30 dies des de la notificació de la darrera recaiguda en el procés ordinari. El Tribunal Constitucional s'enfronta a una alta càrrega de treball, principalment a causa de recursos d’empara. El 2007, es van reformar els requisits d'admissió per centrar-se en
casos de transcendència especial. En aquest sentit, és necessari que el contingut del recurs justifiqui una decisió sobre el fons per part del TC en raó de la seva especial trascendencia en relació a 3 criteris: Importància per a la interpretació a la Constitució, Determinació del contingut i Abast dels drets fonamentals. 10.3.3 Els conflictes constitucionals Existeixen 3 tipologies de conflictes constitucionals competència del TC; els conflictes de competència, els conflictes d’atribucions i els conflictes en defensa de l’autonomia local. Els conflictes de competència involucren l'Estat i les comunitats autònomes i el Tribunal Constitucional actua com a àrbitre per garantir la distribució de poder. Poden ser positius o negatius, on les parts poden reclamar o rebutjar competències. La conflictivitat competencial ha estat motiu de controvèrsia a causa de la complexitat del marc competencial i les implicacions polítiques. Els conflictes d'atribucions entre òrgans constitucionals, com el Govern, el Congrés, el Senat i el Consell General del Poder Judicial són menys comuns, i el Tribunal Constitucional decideix sobre la competència. 10.3.4 Altres competències Al marge de les tres grans competències indicades, el Tribunal Constitucional també n’exerceix d’altres: El control previ dels tractats internacionals evita problemes en garantir-ne la constitucionalitat abans de la signatura i entrada en vigor per part de l'Estat espanyol. Si es declara inconstitucional un tractat, l’Estat disposa de varies opcions:
- No ratificar el tractat
- Renegociar-lo per tal d’adaptar-lo a la constitució
- Incloure alguna reserva al tractat o bé una declaració interpretativa Es va reintroduir el control previ d'inconstitucionalitat per als Estatuts d'Autonomia i les reformes després de la necessitat evidenciada durant la reforma de l'Estatut de Catalunya. Les impugnacions (art. 161.2 CE) permeten al govern central impugnar disposicions infralegals de les comunitats autònomes, suspenent-les automàticament. El TC ha de ratificar o aixecar la suspensió al cap de cinc mesos. La Constitució de 1978 va suposar un canvi fonamental en el disseny de les institucions de l’Estat. No va passar el mateix amb el poder judicial. No es va portar a terme una profunda
En tot cas, el poder judicial resideix en cadascun dels jutges i magistrats. Aquests només estan sotmesos a la Constitució i a la llei. Han d’actuar sempre amb independència respecte dels ciutadans i dels poders públics, inclosos els altres òrgans del Poder Judicial; han de dur a terme la seva funció jurisdiccional sense cap mena de pressió, ni exterior ni tampoc les pressions o pertorbacions que poguessin provenir del propi Poder Judicial. Els jutges no estan jerarquitzats i per tant no poden rebre ordres, ni instruccions ni suggeriments ni directrius sobre l’aplicació o interpretació de l’ordenament jurídic, ni de caràcter general ni particular, provinents d’altres jutges o tribunals (d’àmbit territorial superior). La legislació espanyola és força restrictiva pel que fa al perfil públic i polític dels jutges i magistrats. Per una banda, l’art. 127 CE prohibeix explícitament que jutges, magistrats i fiscals pertanyin a partits polítics i sindicats. Per altra banda, el desenvolupament legal que ha tingut el mandat constitucional a través de la LOPJ ha comportat que l’art. 395 fixi la prohibició, a jutges i magistrats, de: ● Participar en qualsevol procés electoral més enllà d’emetre el seu vot personal o exercir les seves atribucions professionals. ● Participar en mobilitzacions, manifestacions o demés reunions públiques en les que es dirigeixi als poders públics “felicitacions o censures [...] excepte aquelles que tinguin per objecte complimentar al Rei o per les que hagin estat convocades o autoritzades pel Consell General del Poder Judicial”. Des de la transició, associacions de jutges i fiscals han defensat els seus interessos. Encara que diuen ser independents de partits polítics, solen tenir perfils ideològics definits, sent etiquetats com a “conservadors” o “progressistes” pels mitjans de comunicació ● Asociación Profesional de la Magistratura (APM) és la que més afiliats té amb un 28% de jutges i magistrats aproximadament. És conservadora. ● Asociación de Jueces y Magistrados Francisco de Vitoria (AFV) és la segona amb més afiliats, amb un 18% aproximats de jutges i magistrats. És conservadora. ● Asociación de Juezas y Jueces para la Democracia (AJJPD) és la tercera associació amb número d’afiliats amb un 11% aproximat. És progressista. ● Asociación de Mujeres Juezas de España (AMJE) que té com a objectiu, promoure un sistema judicial que garanteixi la igualtat i la no-discriminació de la dona dins la judicatura. La pertinença a totes aquestes associacions no és pública i tampoc és obligatòria
Un 45% de jutges i magistrats no estan afiliats a associacions professionals. L'afiliació proporciona dades per mesurar el comportament judicial en termes ideològics i permet estudis empírics sobre la influència de la ideologia en les decisions dels tribunals superiors i locals. 9.3 Poder judicial com a funció: la potestat jurisdiccional L’art. 117. 3 de la Constitució defineix la potestat jurisdiccional com la facultat de jutjar i fer complir allò que ha estat jutjat , i estableix que correspon en exclusiva als jutjats i als tribunals, és a dir, als òrgans del Poder Judicial. A Espanya, l'estructura judicial es basa en el principi d'unitat jurisdiccional (art. 117.5), que implica una única jurisdicció ordinària competent a tot el país. Aquest principi permet analitzar lorganització judicial des de perspectives administratives diferents: una vertical, de caràcter funcional. I una altre, d’horitzontal, de caràcter territorial i basada en l’existència de partits judicials. Les instàncies superiors no només tenen la capacitat de revisió (en el dret a la tutela judicial efectiva a que les sentències puguin ser revisades en segona instància); també reclama un grau d’especialització en relació a la tipologia de matèries que correspon jutjar a cada una de les instàncies: civil, penal, contenciós-administratiu, social i militar. Veurem un exemple; el de la jurisdicció civil i penal: El Tribunal Suprem , tal i com estableix l’article 123 CE, està ubicat en el vèrtex superior de la jerarquia judicial. Inclús fixa la forma mitjançant la qual s’escollirà al seu president, que serà nomenat pel Rei a proposta del Consell General del Poder Judicial. En una instància inferior al Tribunal Suprem trobem l’ Audiència Nacional i els T ribunals Superiors de Justícia autonòmics. L'Audiència Nacional té jurisdicció nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic, mentre que els Tribunals Superiors tenen jurisdicció a les comunitats autònomes respectives. No hi ha jerarquia entre ells, cadascun té competències exclusives. Els Tribunals Superiors compleixen funcions d'apel·lació, cassació i penals relacionades amb els parlamentaris, mentre que l'Audiència Nacional s'especialitza en assumptes de rellevància i gravetat especials. A nivell territorial intermedi entre allò autonòmic i el partit judicial, es troben les Audiències Provincials amb jurisdicció en assumptes civils i penals. La seva principal funció és conèixer els recursos d'apel·lació contra decisions de tribunals inferiors dins de la província.
9.4 El govern de la justicia. El consell General del Poder Judicial El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), establert per l'article 122 de la Constitució Espanyola, serveix de salvaguarda per garantir la independència judicial. És un òrgan autònom, separat del Govern, el Parlament i d'altres òrgans judicials. La seva funció és assegurar la independència positiva del poder judicial, segons el que preveu constitucionalment la seva composició i funcions. 9.4.1 Composició La Constitució opta per una forma mixta a l’establir que el CGPJ estarà president pel president del Tribunal Suprem i format per “vint membres nomenats pel Rei per un període de cinc anys”. D’aquests vint membres, s’escolliran “dotze entre jutges i magistrats de totes les categories judicials [...]; quatre a proposta del Congrés dels Diputats i quatre a proposta del Senat, elegits per majoria de tres cinquenes parts dels seus membres, entre advocats i altres juristes, tots ells de reconeguda competència i amb més de quinze anys d’exercici en la seva professió” (art. 122 CE). O sigui: ● 12 entre jutges i magistrats de totes les categories judicials ● 4 Advocats i juristes (+ 15 anys experiència i de reconegut prestigi) – Congrés Diputats (3/5 parts). ● 4 Advocats i juristes (+ 15 anys experiència i de reconegut prestigi) – Senat (3/ parts). La primera Llei Orgànica, la 1/1980, de 10 de gener, del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va establir que la majoria dels seus membres, dotze de vint, eren elegits per jutges i magistrats de diverses categories (3 magistrats del TS, 6 magistrats i 3 jutges). Els vuit restants, entre advocats i juristes, eren designats pel 4 del Congrés i el 4 del Senat per majoria de tres cinquenes parts. El 1985, amb el PSOE al poder, una reforma de la Llei Orgànica va lliurar l'elecció del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a la partitocràcia. La nova Llei 6/1985, d’1 de juliol, passava a regular l’elecció del CGPJ, que quedava fixada en els art. 111 a 113 de la següent manera: els 12 jutges i magistrats els escollia sis el Congrés i sis el Senat, sempre per tres cinquenes parts. Els altres vuit membres (advocats i juristes) quedava igual; és a dir, tornava a participar el Congrés i el Senat, també per tres cinquenes parts. Bandrés buscava democratitzar la governança judicial, sotmetent l'elecció del CGPJ a la política, considerant que no era intrínsecament negativa. José Maria Ruiz Gallardón
d'Aliança Popular va impugnar la reforma davant el Tribunal Constitucional (29 de juliol de 1986), però la sentència del juliol del 1986 va donar suport a la constitucionalitat de la reforma. Finalment, la darrera reforma operada, la de 2001 (Llei Orgànica 2/2001, de 28 de juliol) modifica i esmena la solució de 1985 per un sistema entremig. Contempla la intervenció indirecte dels jutges i magistrats en el procés, no pel que fa a l’elecció directe, però si en la proposta d’una llista de 36 candidats entre els quals la Cambra elegeix als 12 vocals. Les reformes de 2013 –Llei Orgànica 4/2013, de 28 de juny– i de 2018 –Llei Orgànica 4/2018, de 28 de desembre– en res han contribuït a superar la voluntat de control del CGPJ i sotmetre’l a la lògica de l’aritmètica parlamentària –les tres cinquenes parts– prevista pels altres poders de l’Estat. 4.2 El poder judicial i la descentralització política El rol de les comunitats autònomes a l'Administració de Justícia és un focus de tensió. La Constitució de 1978 va delinear les "funcions de govern" del CGPJ a l'article 122.2, deixant detalls a la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ). Els articles 107 al 110 de la LOPJ especifiquen les funcions no jurisdiccionals del CGPJ per garantir-ne la independència. Però va ser la STC 56/1990 (FJ 6), de 29 de març, la que va obrir la porta a la gestió, per part de les Comunitats Autònomes, d’una part important de l’Administració de Justícia: allò que s’ha vingut a anomenar l’administració de l’Administració de Justícia que va comportar, en termes polítics i doctrinals, un debat obert sobre la relació entre el procés de descentralització autonòmic (en virtut del principi d’autonomia) i el principi d’unitat aplicat a l’àmbit de la justícia (unitat jurisdiccional). En particular, les comunitats autònomes poden tenir transferides les competències en Administració de Justícia relatives a: ● Provisió de mitjans materials i personals (administratius) ● Disseny i organització de les oficines judicials. ● Capacitat d’iniciativa en la proposta de sol·licitud de convocatòria de concursos per a la provisió de jutges i magistrats. ● Participació en la revisió del disseny de planta judicial en els seus respectiu territoris.
