¡Descarga Els Carolingis y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
1. EL SEGLE CAROLINGI
1. CARLES MARTELL I PIPI EL BREU
·CARLES MARTELL
El 714 va morir Pipi de Herstal i el poder passà a Carles Martell, tenint el poder de les majodomies de palau dels tres territoris : Austrasia, Nesutria i Borgonya. Carles Martell comptava amb dos objectius exteriors:
- Nord. Sotmetre Frisia i controlar als alamans i els saxons.
- Sud. Aturar l'avanç dels musulmans per Europa, derrotats a Poitiers el
Les seues victòries es recolzaren en dos factors :
a) Socials. La compra de voluntats de l'aristocràcia amb el lliurament de ''beneficios''.
b) Tècnics. La millora de la caballeria mitjançant l'estriu fou fonamental per les seues victòries militars.
Gràcies a l'èxit de les seues campanyes militars, el papa Gregori III el demanà ajuda per assegurar els dominis del papat, però Carles Martell no atengué les peticions del papa.
·PIPI EL BREU. ALLIANÇA
Carles Martell va morir el 741 i repartí el seu poder entre els fills : Carlomà i Pipi. Però pocs anys després Pipi es quedà amb tot el regne per la mort del seu germà. Pipi el Breu buscà la legimitat en la confirmació del papa Zacaries i el 739 legitimà la decissió de Pipi, desfent-se així de l'altre candidat al tro, el merovingi Childeric III. El papa Bonifaci l'ungí com a nou rei per la gràcia de Déu, i s'establí d'esta forma una alliança entre el papat i els francs.
·FALSA DONACIÓ
El successor del llombard Liutprand volia expandi-se a costa del papat i Pipi acudí a la crida d'Esteve II i vencé als llombards i donà al papat els ports de Ràvena i Pentàpolis. El papa justificpa eixe patrimoni amb la Donació de Constantí, segons la qual l'emperador hauria cedit la ciutat de Roma, les provincies, districtes i ciutats d'Occident.
2. CARLEMANY AL PODER I LES SEUES CONQUESTES
·CARLEMANY AL PODER
Pipi el Breu va morir el 768 i el ''regnum francorum'' es va dividir entre Carlemà i Carles. El primer muigué i Carles, el Magne, acumulà així tot el poder com a rei dels francs : el rei Carlemany.
Carlemany centrà les seues campanyes militars en 3 punts ben marcats i concrets:
- EST. a) Saxonia. b) Baviera. c) Imperi dels àvars.
- CAMPANYA IBÈRICA.
- ITÀLIA.
·LES CONQUESTES DE CARLEMANY
1. EST
A) SAXONIA. S'alternaren victòries franques amb revoltes del vençuts, la més important fou la de l'aristòcrata Widukind, els francs s'impossaren i els reprimiren. Els francs incorporaren l'aristocràcia saxona a l'estructura de l'Imperi com a comtes. El 802 amb la promulgació de la Lex Saxonum es va possar fi oficialment a la conquesta carolingia de Saxonia.
B) BAVIERA. Carlemany va depossar el duc Tassiló el 788 per tindre inclinació cap als llombrads i àvars. Les terres bàvares quedaren divides en comtats de l'Imperi Carolingi.
C) IMPERI DELS ÀVARS. Carlemany va destruïr este imperi situat al curs mig del Danubi, on saquejaven les poblacions des del Bàltic als Balcans. Carlemany
política dels àvars, les terres dels quals passaren a ser ocupades pels eslaus.
2. CAMPANYA IBÈRICA
Els governadors musulmans de Saragossa i Barcelona, descontents per la politica d'Abd er Raman I demanaren ajuda al rei franc. Però, al arribar a Saragossa el governador no deixà passar els francs, a la tornada, passant pels Pirineus foren atacats i derrotats pels vascons a Roncesvalles donant lloc a la Chanson de Roland.
El fracàs va fer que Carlemany canviara de tàctica vers Espanya i l'ofensiva fou substituida per l'atracció i acollida dels hispano-cristians que fugien dels musulmans. El rei va establir una frontrera, la Marca Hispànica, una linia defensiva de Catalunya a Navarra.
3. ITÀLIA
El rei dels llombards, Desidèri, trencà els acords i amenaçà els territoris pontificis. Carlemany intervingué i el 744 entrà a Pàvia, capital llombarda, dominà el regne i es va erigir com a rei dels llombards. Eixa victòria reafirmà la vella alliança franca amb el papat, que atorgà a Carlemany el titol de patrici dels romans.
3. APOGEU I TITOL D'EMPERADOR
El 790 els escriptors senyalaren els francs com al segon poble escollit. Carlemany es va establir a la zona d'Aquisgrà, a on es traslladaren les élits de tot arreu, i equipà la ciutat amb grans edificis, fou una capital estable.
Cap al 780 Carlemany comptava amb el suport total dels seus súbdits i des de Valentinià cap figura governava una quantitat de terres amb un éxit tan gran. Este éxit s'explica per dos motius :
- Bona fortuna genètica. Els reis carolingis donaven en herència als fills el seu territori a parts iguals per a cadascún i durant 4 generacions carolingies només hi hagué un hereu, per tant l'Imperi es va transmetre integrament, mantenint així la seua unió.
- Herència rebuda. Carlemany es va beneficiar de les conquestes militars del seu iaio, Carles Martell, les quals nodriren el futur imperi del seu nét.
El dia de Nadal del 800 Carlemany fou ungit com a emperador pel papa Lleó III. El rei franc vullgué ser reconegut com a emperador, i això afegit a la por i debilitat del papa davant els seus enemics romans i les amenaces del rei franc de conquerir Venècia, portaren a una ''renovatio Imperii romanorum'' en la figura de Carlemany.
2. L'ORGANITZACIÓ POLITICA I ADMINISTRATIVA
1. CARÀCTER REFORMADOR
Es tractava d'un projecte reformador, de renovatio o correctio, aspirava a la reforma politica i a la correcció del que funcionava mal, tractant de recuperar la vida cristiana romana. Els carolingis promogueren l'alfabetització bàsica per identificar-se amb l'Esglèsia, puix eren uns usurpadors i necessitaven legitimitat.
El 789 es va dur a terme l'Admonició General, per la qual el rei aprovava canons dels concilis eclesiàstics, que proporcionaven models per la correcta activitat dels clergues i per predicar correctament la fe cristiana; Carlemany es comparà amb Justinià pel que fa a la pràctica politico-moral. Este programa de reforma fou obra de l'intel·lectual northumbi Alcuí de York, mà dreta de Carlemany.
2. LLEIS I ASSEMBLEES
Els canvis s'arreplegaven en capitols i eren ordenances que s'afegien a les lleis ja establides. Estes lleis eren copiades i es llegien en veu alta per a que tothom les coneguera. Cal mencionar també les assemblees reials que es celebraven cada any, les quals afavorien la participació, en elles es discutia sobre temes politics i militars.
Les assemblees locals tenien el seu paral·lel en les assemblees locals o comtals, presidides pel compte, les quals es reunien dos o tres voltes a l'any. Es discutien temes públics, casos judicials i es recollien juraments de fidelitat al rei, l'incompliment del qual es castigava amb el perjuri.
·SUPREMACIA DE WESSEX
Els danesos només foren derrotats per Alfred, rei de Wessex, que incorporà Londres i va unir més tard Mèrcia als seus dominis, Wessex fou l'únic que va sobreviure als vikings.
Els vikings es dispersaren donant lloc a la supremacia de Wessex i Alfred fou presentat com a rei d'Anglaterra i es va impossar sobre tota la part no vikinga, impossant el reclutament i establint una xarxa de fortificacions per defensar-se dels vikings.
El seu fill, Eduard el Vell, va contraatacar amb guerres de fronteres i conquerí East Anglia, només estava fora del domini de Wessex la zona de Northumbria, disputada per anglesos i vikings. Eduard va estendre a tota Anglaterra el model de comtats anglosaxons, els Shire, i creà una divisió interna d'estos, els Hundred, a més estengué la xarxa de burgs.
·ESTABILITAT DEL REGNE D'ANGLATERRA
El govern anglés fou el més fort d'estabilitat interna des que marxaren els romans, tenien un sistema fiscal estable, centralitzat i ric, perfeccionat per pagar als vikings per a que no els atacaren.
Els reis anglesos disposaven d'una gran riquesa i proporcionalment eren més rics que Carlemany, ja que podien ser més generosos amb la noblesa mantenint així la seua lleialtat.
·ANGLATERRA CONQUERIDA
Al llarg del segle X es va consolidar el regne d'Anglaterra, primer regne europeu creat, però a meitat del segle tornaren les invasions vikinges i el 1013 el rei Sven de Dinamarca va conquerir Anglaterra, regne danés/viking heretat pel seu fill Knut.
2. EL NORD D'EUROPA
·ELS VIKINGS
Els vikings eren camperols-guerrers que atacaven altres camperols, situats en la peninsula escandinava, on predominen les regions muntanyoses comunicades únicament per mar.
Al segle IX i X les millores navals foren molt importants per la comunicació i i feren viable la navegació oceànica, i no només pel Bàltic i pel Mar del Nord, sinó per zones més llunyanes.
·SUPREMACIA DANESA
Les estructures socials eren trivals i no hi havia entitats politiques supralocals, però a la zona més rica i evolucionada, Dinamarca, concretament a la peninsula de Jutlàndia, a partir del 700 tingueren lloc vertaderes construccions politiques, els ''reges danorum'', els regnes danesos.
Estos reis estengueren la seua influència sobre el sud de Suècia i arribaren fins a Oslo. El rei Godofrid es va enfrontar a Carlemany atacant la Frisia Franca i el rei franc creà la Marca Danesa, és a dir, la frontera contra els danesos.
·RESTA D'ESCANDINAUS
Els reis suecs tenien la seua base en el centre de culte d'Utsala i a Noruega cada una de les regions, separades per cadenes muntanyoses, tenia la seua estructura local. Tant Noruega com Islàndia, ocupada per noruecs al segle IX, mantingueren un poder descentralitzat, de guerrers, oposats a les jerarquies nobiliàries, no es tractava d'una societat igualitària.
·FRONTS D'EXPANSIÓ ESCANDINAVA
1) NORD-OEST. Els NORUECS ocuparen i colonitzaren el nord d'Escòcia i Islàndia, zones pràcticament deshabitades, i també atacaren Irlanda, a on acabaren amb una xarxa de ciutats comercials.
2) CENTRE. Els DANESOS conqueriren Anglaterra, encapçalats pel rei Sven el 1013
superada per l'Imperi Carolingi. També atacaren l'Europa Carolingia, zones del Nord d'Àfrica i illes mediterranies.
3) NORD-EST. Els SUECS s'expandiren per Rússia i més enllà dels pobles eslaus. A Rússia les construccions politiques eren més elementals i els suecs es convertiren ells mateixos en classes dirigents. Rús vol dir escandinau en eslau.
3. ELS POBLES ESLAUS
·SITUACIÓ I SOCIETAT ESLAVA
Quan parlem dels pobles eslaus parlem d'una gran diversitat de pobles des de l'Elba a Nieppes i des del Bàltic fins el Danubi. Vivien en grups molt menuts i en estructures de poder trivals encapçalats per liders locals o cabdills militars. Només des de fora se'ls considerava un grup unificat, però, no va existir mai una entitat ni una llengua eslava comuna. Fins ben entrat el segle VIII continuaren sent un grup extens dividit en grups menuts.
·BOTÍ I ESCLAUS
Al segle VII estos pobles s'expandiren cap a les fronteres dels merovingis i cap al sud dels balcànics bizantins, i al X les llengues eslaves eren un tret comú d'esta zona cultural. Formaren alliançes per atacar i defensar-se, ja que els eslaus eren prou vulnerables al poder franc, que organitzava campanyes militars contra ells per aconseguir botí i esclaus.
Pel que fa a l'esclavatge, en esta época els eslaus eres als esclaus el que els negres eren als esclaus en l'época colonial, el volum d'esclaus eslaus fou grandíssim. En llatí per referir-se als esclaus s'usava la paraula ''servus'', però en anglés empraven ''slave''.
·ELS NOUS POBLADORS
Àsia Central fou una zona en efervescència de pobles que s'assentaven a Europa, com els huns, àvars, búlgars o hongaresos. En este cas, els àvars, poble estepari parlant de llengues túrquiques, dominaren el territori dels eslaus, i
arribaren a conquerir Constantinoble el 626. Però el seu imperi fou destruit pels francs i foren
s'estengueren per Galicia, incorporant la població cristiana que ja hi vivia.
·AL ANDALUS
Abassides. Els musulmans organitzaren la PI com un emirat, una
governació, governada per un emir, establit a Cordova. Tot l'Imperi
Musulmà fou governat des de Damasc, on governava la dinastia Omeia,
la qual fou derrocada el 750 pels abassides, tractant d'exterminar-la per
a que no pogueren encapçalar cap revolta.
Emirat independent de Cordova. Però un omeia, Abd er Raman,
va fugir al nord d'Àfrica on trobà refugi en la familia de sa mare i des
d'allà passà a Al Andalus, on s'impossà i constituí l'Emirat Independent
de Cordova. A partir d'ací ja no depenia de Damasc, substituida per
Bagdad, malgrat que religiosament era igual que els altres països
islàmics.
Califat de Cordova. Ja al segle X Abd er Raman III va proclamar el
Califat de Cordova i el poder reial quedava en mans dels ministres del
califa, els visils, un dels quals, Almansor el Victoriós, va saquejar
Santiago i Barcelona, el poder cristià en estos moments era mínim i en
qualsevol moment podria haber conquerit tota la PI.
Regnes de Taifes. A la d'Almansor, els seus fills no pogueren
impossar-se al palau i tingué lloc una la lluïta de faccions que va fer volar
el califat en taifes. Abans de les taifes tots els impostos anaven a parar
a Cordova, mentre que ara les taifes recaptaven els seus propis impostos
i des del punt de vista militar les taifes contractaven cristians com a
mercenaris i lluitaven entre elles. Per tant es va donar una situació per la
que es passà del control absolut musulmà amb Almansor a un
desmembrament d'eixe poder, provocant una situació inversa en la qual
els cristians passaren a tindre la iniciativa.
