¡Descarga La formació d'Europa y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
LA FORMACIÓ D’EUROPA (SEGLES V-X)
TEMA 1. DE L’IMPERI ROMÀ D’OCCIDENT ALS REGENES GERMÀNICS
(SEGLES V-VIII)
1. L’Alta Edat Mitjana: la formació d’Europa.
El naixement d'Europa es teleològic i fantàstic. No existia com a conjunt d'elements culturals, sí com a territori. L’escassesa de documents escrits han dificultat l'estudi d'Europa. La caiguda del món Romà era vista com algo negatiu i es pensava que no es recuperaria. L'edat mitjana és la continuació de l'època Romana, però els canvis cal tenir-los en compte.
Europa, el subcontinent europeu, com a territori esta des de fa milers d’anys, inclòs algunes ciutats que encara estan, tot açò ja estava abans de l’any 500. Per tant, no podem parlar d’Europa quant ja estaven les ciutats i el territori, ni tan se vol es va anomenar així en l’Edat Mitjana. A partir del any 500 va passar a designar el territori que tenim mes o menys en aquest moment. Tot i que ja existia la geografia, el l0epoca clàssica no existia encara la civilització europea, no hi havia res que els fera sentir-se europeus, no eren un conjunt. Abans del final del segle romà Europa no existeix, en canvi 500 anys després (al final de l’imperi carolingi) Europa comença a existir, ja existeixen elements culturals, lingüístics, religiosos, econòmics, socials... que comparteixen, que els uneixen... En època romana, abans de la romanització, en els territoris europeus es parlaven llengües diferents.
L’Imperi Roma era bàsicament un imperi mediterrani, en el que els romans deien al mediterrani “mare Nostrum”. L’estructura de l’imperi depenia del seu mar interior, de les rutes marítimes, perquè el transporten a través d’aquest era fàcil perquè no son distàncies llunyanes, no hi havia pirates en els moments en que l’imperi mantenia l’ordre i perquè era més ràpid i mes segur que viatjar per la terra, a més de que era relativament barat. Això també permetia la especialització productiva regional, és a dir, normalment la alimentació des del neolític es basa en els cereals, la beguda era sobretot el vi, i per a fregir s’utilitza l’oli d’oliva, de manera que aquests cultius (blat, vinya i olivera) son cultius típics del mediterrani, i si tu vius aïllats tens que produir-ho però gracies a la facilitat dels intercanvis cada regió podia produir el millor que tenia. (Un dels grans cops a Roma es quan els vàndals ocupen Àfrica, ja que tallen el subministrament a Roma). Així que el paper del mediterrani es essencial.
Cap a l’any 300 es va reconèixer que l’Imperi no podia ser governat fàcilment des de una sola seu o capital i a partir del 324 hi hagué dues capitals fixes, una Roma i l’altra Constinoble (fundada en eixe moment per Constantí), així que va tenir una mitat oriental que era greco parlant i una altra occident on la llengua majoritària era el llatí. Les dos mitats tenien el seu propi emperador i el seu govern, però continua existint una estreta relació entre ambdues, fins i tot en orient en llatí continuava sent la llengua oficial per a qüestió oficials, legals o militars. Roma era una ciutat enorme amb una població d’un milió d’habitants en el seu moment àlgid a començament de l’imperi, però per al any 400 nomes tenia la meitat, quan la ciutat ja no era la capital administrativa de l’Imperi occidental, la capital havia passat a ser Treveris s.IV (al nord de la Galia) i al segle V va passar a Ravena (402).
En el mon medieval, les ciutats d’un milió o mig milió es mantenien així de poblades a causa dels governs ja que per motius ideològics es convenia mantenir un nombre elevat d’habitants. Tant Roma com Constantinoble contaven amb un gran nombre de pobres, que eren mantinguts gracies ales donacions procedents d’Àfrica, Egipte o Síria. Aquests subministraments alimentaris gratuïts (en llatí annona) suposaven una despesa important, aprox. la quarta part dels ingressos de tot l’imperi. Però l’estat tenia que mantenir les seus grans capitals encara que fos artificialment, gracies a la annona, i tenir-les també entretingudes amb espectacles públics.
Aquesta preocupació per les capitals era uns dels reflexos del caràcter urbà de l’imperi, era essencialment urbà. La mateixa paraula civilització encunyada pels romans, deriva de ciris (ciutadà),per tant nomes es un home que viu en la ciutat, les persones rurals eren considerats rústics i vagues. Civilització volia dir, per tant, viure en la ciutat. L’imperi era la unió de totes les ciutats, cadascuna amb els seus ajuntaments, fins el punt que es podia considerar una constel·lació de ciutats. Cada ciutats comptava també amb la seua pròpia sèrie d’edificis urbans, similars als de les altres ciutats. Els banys, per exemple, eren importants perquè també era un lloc de sociabilitat i de negoci a part d’un lloc d’higiene. A partir de la importància de la ciutat encarna el valor principal dels romans que es la ciutadania, que al principi eren sols els nascuts a Roma, després els nascuts a Itàlia i finalment els nascuts a l’imperi (excepte els esclaus). Sense els edificis era impossible demanar la categoria de ciutadania. La autonomia tradicional havia significat que ser regidor en la època de cúria, curialis , era la màxima aspiració local.
Però al s.IV ja no era tant, després dels canvis de les jerarquies locals, així que ser curial no era la primera opció, aquesta era ser senador. Ja no es volia ser curial, fugien de la ciutat o es casaven en una esclava per a deixar de ser-ho, volien perdre la condició de curial i així no pagar. Ja que l’estat manava que cada ciutat depenent dels ciutadans devien de pagar, aleshores els curials no veien tan clar això de pagar. Les elits polítiques continuaren tenint igualment la seua seu principal a les ciutats, encara que els poderosos exercien el seu poder ara a través de la seua riquesa i influència i no dels seus càrrecs. Els mes rics eren els senadors que vivien en la zona, el bisbe local (el cristianisme s’havia expandit) i els regidors mes rics, tots ells constituent les elits mes important que prenien les decisions mes importants com les obres publiques o la defensa (inclòs en els moments de la conquesta germànica). Les elits urbanes tenien viles urbanes fastuoses residencies de camp en el que passaven els mesos de estiu, però les ciutats continuaven sent el centre de negocis, el centre de la política, de la cultura... poques persones influents es podien permetre viure allunyats de les ciutats i on anaven els rics altres els seguien com artesans i comerciants, els seus serfs, els pobres que tenien esperances de rebre la seua ajuda... es a dir, la població urbana en general.
La xarxa de ciutats es lo més important de Roma. Hi havia 30.000 funcionaris que estaven concentrats en les capitals provincials. En Espanya hi ha 3 milions de funcionaris, per tant amb molta menys gent l'imperi estava molt unit, gràcies a un sistema polític cohesionat.
L'emperador era la figura central de l'imperi, que era una autocràcia, encara que e els últims segles els emperadors patiren molts cops d'estat. Els emperadors que destacaren foren Julià, Constantí o Valentí. Amb Constantí l'imperi s'apropà al
mantenir a l'exèrcit. Açò es sostenia gràcies a un sistema fiscal fonamentat en els impostos sobre la terra. Un quart del rendiment de les terres anava a pagar els impostos. Esta càrrega era necessària per a pagar als soldats, als funcionaris, finançar els edificis públics...
"Tributum Capita": Impost per cap. Paguen tots el mateix. Per a recaptar l'impost cal un cens, per tant en Roma hi havia empadronaments. També calen registres de propietat [Cadastres].
"Iugum": Cantitat de terra que servia per calcular l'impost.
El registre de la propietat calia actualitzar-lo constantment. No era fàcil, necessitava molt de personal. A partir del segle IV, l'imperi va lligar al camperol al seu lloc d'origen per a que no abandonaren la terra. El motiu és que no deixaren de pagar impostos. Estes lleis pretenien assegurar que les persones fonamentals per a l'estat no pogueren canviar d'ofici, ni els seus hereus. Esta fixació era per assegurar l'estabilitat de la recaptació d'impostos, vital per al funcionament de l'imperi. Molta gent fugirà o donarà les seues terres als poderosos, i les treballarà per a ells. Quan els petits propietaris venen les terres als rics i aquests eviten els impostos, l'estat no tindrà dinés per mantenir l'exèrcit.
Els rics escapaven de la fiscalitat per vies corruptes, i els pobres eren els qui patien, per això fugen de les terres. Donat el pes de les càrregues fiscals, no estranya que la corrupció estigui molt estesa, cosa que es reflexa en els textos. La fiscalitat no sols és l'element de més impacte, sino la base del funcionament de tot l'estat [Militar, comerç, edificis] i si la fiscalitat fallava, cauria l'imperi, com es va demostrar [En occident caigué, en orient no]. En el segle V, la caiguda fiscal no era predictible ni tan sols després de l'any 500. En el 490 l'estabilitat i la homogeneïtat imperial no semblaven perillar. Les primeres invasions se donen en el 409. L'imperi no està moribund encara que hi ha corrupció, la política està be.
La població de l'imperi romà estava formada en la seua majoria per camperols [Camperol i llaurador NO són el mateix]. Cultivaven les seues terres o les terres arrendades i s'alimentaven d'elles, a banda de pagar l'arrendament als terratinents i els impostos a l'estat. Molts d'ells eren "servi". Els "servi" d'esta època no són els de l'època republicana. Abans vivien al costat de l'explotació, treballaven moltíssim i no tenien família. En canvi estos "servi" dels que parlem son llauradors que viuen amb la seua família però no tenen llibertats.
Hi ha tres tipus de camperols: -Els lliures que tenen les seues terres. -Els lliures arrendats. -Els servi sense llibertats (serfs)
Els camperols eren el 90% de la població, en orient la proporció baixava perquè hi havien més ciutats. La majoria dels camperols eren arrendataris. Les finques dels emperadors i senadors eren treballades per milions d'arrendataris dependents que s'anomenen "colons". No es sap la proporció de propietats que tenien els camperols però eren més nombroses a orient que a occident. Els grans latifundis estaven formats
per milers de parcel·les distintes. Entre unes i altres hi havia espai per a que visqueren camperols propietaris i elits rurals.
La font principal per a conèixer el món rural són les lleis fiscals que distingeixen entre els colon que posseeixen terra i per tant paguen impostos, els colons que no tenen terra i pagaven els impostos a través de l'arrendatari, i els servi que no pagaven.
En l'imperi els contrastos eren molt grans. Depèn de la zona hi havia més o menys camperols propietaris. En Orient, alguns dels pobles eren habitats per camperols i les ciutats eren per a elits, mentre que en occident els pobles eren escassos i era on estaven les residències de les elits.
El comerç romà era considerat marginal respecte al conjunt de l'economia, però no és cert, les àmfores han mostrat la gran quantitat de comerç alimentari que hi havia.[Vi, oli, i salsa de peix]. Les ceràmiques portaven la marca d'on estaven fetes, però a través d'alguns identificadors també ho sabem. En el nord de la Galia i en Britania i Hispania interior s'han trobat molt poques, però trobem producció local a gran escala, lo qual indica que no estaven ben connectades amb la xarxa mediterrània. Les zones de distribució i la producció en algunes zones era a gran escala per a l'exportació, i per tant la xarxa comercial funcionava. La prosperitat de les zones africanes i la zona sirio- palestina indicava açò. Altres zones són el sud d'Itàlia, el mar Egeu, etcètera, on trobem una densa xarxa d'intercanvis entre ciutats.
Les dos zones agràries principals eren Àfrica i Egipte, i cadascuna abastia una part de l'imperi, i aquesta xarxa comercial està assentada damunt d'una xarxa fiscal, que facilitava el comerç.
Per tant en l'any 400 tenim un imperi viu que funcionava bé, i en 409 es produeixen les primeres invasions germàniques, i en 439 s'apoderen de Cartago [Àfrica] i al fer-ho tallaren el subministrament de Roma, i també el comerç al voltant del cereal, alterant la fiscalitat etcètera. En la part oriental, la connexió Egipte-Constantinoble va poder resistir millor [1000 anys més].
Per baix del llatí hi havia moltes altres llengües dins de l’Imperi, inclòs algunes d’aquestes tenien la seua pròpia literatura de manera que no sols eren llengües parlades sino que tenien unes tradicions culturals. D’altra part, les quatres grans prefecteres en les que estava dividida l’Imperi: la prefectura de la Gal·lia, la prefectura d’Itàlia (Itàlia, Hongria, Austria i Àfrica), la prefectura de Iliria (els valcans) i la prefectura d’Orient (Àsia i Egipte). L’exterior de l’imperi estaven les tribus, com l’imperi persa, els berebers...
En tot l’espai hi havia una gran diversitat lingüística i cultural, tot i que hi ha factors importants de cohesió que van anar augmentant al llarg del segle. El més important va ser la cristianització, va convertir l’Imperi Romà en un Imperi cristià des de Orient fins a Occident. Les ciutats eren molt semblants, com per exemple els seus edificis, l’exercit, el sistema fiscal...
La Galia per exemple va perdre la llengua pròpia, Egipte també va deixar d’utilitzar els seus complexos temples deixant els seus estil faraònics i fins i tot va renunciar a la seua beguda tradicional, la cervesa, en favor del vi. Els elements es van anar cohesionant i tenint tots els mateixos al llarg de l’Imperi.
que normalment vivien porta a porta amb els camperols (impossible dins del món romà), dins dels poblats les diferencies no arribaven fins a tal extrem. Eren societats prou igualitàries. Cap al segle IV eren societats cada vegada mes organitzades i estaven en contacte amb el món romà, de la qual copien mobles, costums i sobretot importaven productes de lux, productes que no s’havien fer i els compraven als romans. Els romans contractaven als bàrbars com a mercenaris, però al final de l’Imperi cada vegada aquest recurs era mes important. Quan els bàrbars van millor la seua organització es van tornar mes perillosos i els romans van tenir que posar mes atenció en les seues pròpies defenses. De tota manera com que els bàrbars estaven en l’exercit roma i de vegades estaven instal·lats en l’Imperi, poc a poc les dos societats a una part i l’altra de la frontera anaven semblance entre si. Aquesta mena de observacions (tenir en compte que els bàrbars estaven prou romanitzacions) ha servit com a base per a alguns historiadors per a sostenir que en realitat no va canviar res quan es van introduir a l’Imperi, sols van canviar de governadors.
Els Estats successors de Roma van tenir reis d’una classe pareguda només que de l’altra part de la frontera. En un costat governaven els romans i en l’altre no. En el segle IV alguns generals romans eren d’origen barbar i servien en l’exercit romà. Al segle V, els liders militars bàrbars que servien a Roma estaven compostos per bàrbars. Antigament els historiadors, pensaven en un Imperi civilitzat, un Imperi Roma que havia caigut en decadència i que havia facilitat que uns pocs bàrbars hagueren pogut ràpidament enfonsar el Imperi Romà. Enfront d’açò altres han anat matisant açó, presentant als bàrbars com a civilitzats i que havien entrat abans a l’Imperi al servei de l’Estat Romà. La millor visió seria dir que en el segle IV hi havia general bàrbars, soldats bàrbars dins de l’exercit, però existia l’exercit Roma, és a dir, aquests bàrbars tenien insígnies romanes. La diferencia entre el segle IV i el V es que el els bàrbars que després de les invasions lluiten a favor de roma ja no ho fan subordinats als romans ni a un poder romà, sino que ho fan baix el comandament de la seua regió.
Es important mirar la evolució dels Huns.L’any 370 les comunitats asiàtiques aparegueren al est d’europa.Es tractava d’un poble situat a asia central i els escriptors llatins presenten als Huns casi com a animals, , menjadors de carn crua, que no entren mai al interior de les cases,però reconeixen que son bons combatents.
En tant que nòmades ,es mostraven diferents tant com els Gods com els Romans.La seua presència va fer que algunes tribus godes, fugint d’ells entraren l’ imperi l’any 376 encara que altres tribus godes(Ostrogods) no pasaràn el imperi i van ser assimilades per els Huns.Els que entraren dins l’impèri, lluitaràn contra Roma en la batall de Adrianopolis(378) van derrotar als romans i els guanyaren el dret a quedarse dins del Iimperi,però com eren molt pocs aceptaren a canvi de quedarse, lluitaren al costat de Roma. Es improtant tenir en compte tots els esdeveniments, ja que son els desencadenants de la caiguda. Per primera vegada hi ha un contingent barbar, però no treballant per a Roma, no es van convertir en romans sino que es van convertir en un grup ètnic independent. La pressió dels huns va fer que altres grups entraren dins l’Imperi. Al segle V aquestes entrades es van fer més freqüents fent caure així l’Imperi. Si partim de l’any 400, les dos mitats de l’Imperi eren bessones, la mitat occidental i la oriental a més estaven dirigides per dones germans, fills de Teodosi, i a penes hi havia diferencies estructurals entre les dos mitats ni tampoc una debilitat interna fonamental, i en canvi 100 anys despres (any 500), la part oriental a penes havia canviat però la occidental ja no existia i en el seu lloc trobem una mitja dotcena de grans espais
(l’Africa vàndala, la Hispània i sud de la Galia visigoda , sud-est de la Galia burugundi, nord de la Galia franc, Itàlia es ostrogoda i encara una gran quantitat d’estat menors en Bretanya i altres zones marginals) i bàsicament son regnes gots. Podem parlar de una Europa occidental gòtica. A pesar de la fragmentació en diversos regnes, els sistemes de govern eren els mateixos o estaven inspirats en la tradició romana sols que mes militaritzats. Estructures fiscals mes dèbil, Menys interelacions econòmiques entre els estats, i les economies internes eren també mes simples. La idea fonamental es que havien canviat les coses, però al mateix temps no era tan diferent, ja que els regnes bàrbars estaven molts romanitzats i seguien la tradició romana. Fins al any 425-475-500-550.
Teodosi encara havia sigut un emperador important, a la seua mort va dividir l’Imperi en dos, Arcadi i Honori, i cap successor va tenir un especial protagonisme polític. No eren ells els que manaven, sino altres que manaven en nom seu, sobretot militars i generals. Al començament del segle V l’home fort en Occident era Estilicó , un comandament militar de l’exercit, durant els primers anys del segle es va enfrontar al rei dels gots que havien vingut buscant un emplaçament estable dins l’Imperi. Des dels Balcans, on s’havien assentat inicialment els visigots, s’havien anat traslladant a Occident on Alaric va ser el primer cap que va servir amb els seus homes en un exèrcit romà, al servei de Teodosi. Buscaven un lloc on poder refugiar-se dels huns i com eren un exèrcit fort es posen al servi dels romans. L’aliança es trenca poc després, i els gots d’Alaric (visigots) van passar dos dècades intentant establir-se a l’Imperi, l’any 401 hi van intentar al nord d’Itàlia però Estilicó els va derrotar, a 408 altra vegada (a aquesta època eren els únics dins l’Imperi).
L’any 406 altre grup va entrar a Itàlia i Estilicó també els va derrotar. Estilicó pren la decisió de que els Valcans formen part de l’Imperi, vol annexionar-se Ilidia, s’emporta per a fer-ho les legions que estan al Danubi deixant la frontera amb els bàrbars desprotegida i paral·lelament un general de britania es proclamarà emperador en el nord de la Galia i a Britania no quedarà cap exèrcit romà. Això va ser un error perquè una invasió de tribus encapçalades pels vàndals, va creuar el Rin l’ultima dia de l’any 406, passaren per la Galia i el 409 van entrar en Hispania sense a penes trobar resistència. El 407 es produeix altra invasió de la Galia per Constantí III al front de l’exèrcit britànic. Davant d’aquesta crisi Estilicó va ser executat l’any 408. Estilicó era mig vàndal, per la qual cosa el consideraven massa favorable als vàndals, i els del seu exèrcit (romà) o be van ser massacrats o es van unir a Alaric, cap dels visigots, (figura dominant després de la mort de Estilicó) l’any 410 saqueja Roma.
Els gots tractaren de anar al sud i passar a Àfrica, però després els visigots van tornar a pujar a la Galia sota una nou líder, Ataülf, el moviment dels visigots apleguen a la punta de Itàlia intentant passar a Àfrica però no ho aconsegueixen. S’estableixen en el sud de la Galia (al voltant de Toulosse). en 411 en occident hi havia 4 emperadors distints i cadascun estava recolzat per una tribu diferent. En el 418 en Hispania la tribu de Ataülf va lluitar contra els vàndals, els visigots els derroten i aquests fugen i s’estableixen a Àfrica. En la P.I nomes quedaran dels vàndals els sueus (Galicia i nord de Portugal) mentre que els visigots s’entornen a Tolosa. Mentre això passava a occident, en orient la tranquil·litat era la norma, Constantinoble estava mes protegida que Roma i la riquesa estava en Egipte, molt lluny de la frontera. Mentre occident s’enfonsava, orient vivia una reactivació econòmica que continuaria fins al principi del segle VII. L’any 425 també Occident, després d’una dècada d’agitació, havia
va ser l’ultim genera que va donar la impressió de poder millitar durant un temps prolongat (20 anys) però els seus errors també van ser determinants, sobretot en Africa. Els vàndals dirigits per Genseric, que havia dirigits als vàndals fins a Cartago, i el 455 va saquejar Roma.
Els vàndals havien trencat la infraestructura hegemònica mediterrània al tallar les comunicacions de Roma amb Àfrica. El tall del subministrament regular per culpa dels vàndals va suposar un retrocés demogràfic de la capital que comportaria que al segle VI a penes quedaren habitants (es perd quasi el 80%). No previndre que Genseric es fera amb el control de Cartago i de les rutes comercials d’Àfrica.Per primera vegada es veu la desintegració de l’Imperi, d’ací els intents de recuperar Àfrica.
La Segona meitat del segle V, es el període en que Occident es dissol definitivament. Els emperadors es succeïen ràpidament i amb ells els generals que manaven fortament. Després d’intentar recuperar Africa i no aconseguir-ho, es van centrar en la defensa d’Itàlia. Indici clar de que l’Imperi estava reduint-se i de que el marc de l’Imperi Roma era sobretot peninsular. L’últim emperador va ser Ròmul Augústul i l’últim home fort va ser Odoacre. El que no va fer Odoacre, com havien fet els seus antecessors, va ser no nomenar altre emperador ni nombrar-se a ell mateixa. El que va fer va ser enviar les insígnies a Costantinoble donant-li a entendre que sols ell era considerat l’emperador, per tant, ell es convertia en l’únic home fort d’Itàlia. Odoacre va fer que el Senat de Roma proclamara que no hi havia cap altre emperador que el d’Orient, Zenó, mentre que ell es va conformar amb el títol de Patricius o de Rex. En 476, va ser derrocat a Itàlia l’últim emperadors, però Odoacre va continuar governant al front d’un exèrcti regular. De fet Itàlia no va conèixer cap invasió fins la dècada dels 90 amb l’arribada dels ostrogots. Odoacre, que no era Roma sino barbar però al front de l’exercit, va governar durant 17 anys fins que els ostrogots entraren a Itàlia de la ma de Teodoric que va governar, però d’una manera molt romana.
La cultura romana continuava baix els ostrogots, on realment s’estava marcant realment el final va ser a la Galia. Al regne de Tolosa, que estava dins de l’Imperi, els visigots d’Euric. Aquest va estendre la influència dels visigots fins al nord Loira, l’est Roine i Provença i al Sud entren en Hispania. Els burubundis instal·lats al Roine, els ostrogots al nord d’Itàlia (Galia cisalpina), visigots en Tolosa i als francs al nord de la Galia. La situació era molt distinta entre el nord i el sux, perquè al nord s’havien anat assentant, no de manera d’irrupció com feien els visigots sino com una especie de plutja fina, i tant en Britania com al nord de la galia l’administració i l’exèrcit romà havien desaparegut, provocant un procés de desromanització; mentre que en el sud legislaven, recaptaven impostos, enviaven cereals a diverses zones i creaven exercits integrats de romans i bàrbars que incloïen generals romans.
Pràcticament l’exercit i l’estat romà han desaparegut, però en el seu lloc hi ha territoris romanitzats. Els visigots legislen per a tots, per a la població galo-romana que es majoritària. Per tant, legislen a la romana. Recapten impostos, els mateixos funcionaris romans estan a càrrec de l’administració i l’exercit es mixt, amb generals romans. La major part de la Galia, Itàlia i fins i tot en l’Africa vàndala els estats que han succeït el poder de l’Imperi no deixen de estar romanitzats. n canvi al nord de Loira (belgica, països baixos, Anglaterra...) ahi ja ha desaparegut, estan més germanitzats i menys romanitzats.
En la ficció l’Imperi Romà encara estava unificat, baix el comandament de l’emperador d’orient. Creien que tots els territoris estava encara baix el comandament d’aquest emperador. Al nord els francs, els anglos i els saxons es pasaven açò pel forro.
Teodoric es va assentar en Radena (capital romana occidental) amb administració romana tradicional i senadors romans, mostrava respecte al senat roma i es comportava com un emperador. Molts els veien com un restaurador de les tradicions. l sistema fiscal i legislatiu havia canviat molt, i els mateixos terratinents romans que havien dominat la política abans ho van fer després junt a una petita elit militar ostrogoda romanitzada en part. Al voltant de Teodoric hi havia una cort romana, amb membres ostrogots que s’ocupaven de l’exèrcit bàsicament, de la resta ho feien els romans.
En la Galia els visigots Alaric II i Euric es comportaven igual que els ostrogots legislant per als gots i altres... Els van seguir els vàndals i els burugundis, cap a l’any 500 es veritat que la gotia havia substituït el món roma, però imitant-lo. En el mediterrània occidental havia sobrevisgut una cultura de base romana i amb això s’acaba la primera part de les invasions del segle V
A partir dels 500 desapareixerà a les mans de dos personatges, el rei dels francs Clodoveu i de l’emperador oriental, Justinià.
4. La Gàl·lia merovíngia i la Germània
Clodoveu va aconseguir reunir la Galia septentrional, fins i tot també territoris no romans. Es creu que Clodoveu es decendent del mític Meroveu, i de ahí vindrà el nom de la dinastia merovingia. Parlem d’un monarca de la dinastia Merovingia que unifica les tribus de la galia i derrota als visigots d’Alaric II en la batalla de Vouillé en l’any 507. Aquesta batalla va provocar la pràctica total expulsió dels visigots de la Galia que van passar en bloc a Hispania, conservant només la provença i llenguadoc. Tota la resta va passar a mans dels francs, que no sols ocuparen la Galia visigoda sino també la burugundia, aquest van resistir uns temps xo en la dècada dels 20 els fills de Clodoveus també els van atacar i es van fer amb el seu regne l’any 534. Al final del primer terç del segle VI, els francs ha aconseguit apoderar-se de la Galia incorporant territoris visigots i als burugundis i la dinastia Merovingia dominarà la política post- romana fins al segle VIII. Dal’ta banda, l’exit de clodoveu tingue una gran conseqencia geo política que encara arriba fins a hui, la Galia septtentionral que havia esta tuna zona militaritzada i fronterera, bastant marginal per al mon romà (excepte en el segle IV) i en canvi ara es convertia en el terriotir central i de gran riquesa terratinent.
El mon romà havia estat fonamentalment un mon mediterrani, com tots els imperis de l’antiguitat. Quan es produeixen les primeres invasions continua sent, els estats successors mediterranis, en canvi el poble protagonista daqest segon període tenen el seu centre de poder al nord de la Galia, constituent el centre geo-polític. La dinastia Merovingia va governar durant 200 anys, Clodoveu que era un dels molts cabdills militars es va imposar a la resta de monarques i també va imposar la seua hegemonia als adamans (naixement del Rin) a més de conquistar l’Aquitania visigoda. Va unificar 3 quartes parts de la Galia al principi del segle VI, també es convertia al catolicisme, va ser el primer a fer-ho dels bàrbars, i el seu exemple marcaria les decisions d’altres
SÀLICA. L’administració del territori era confiada a bisbes i a comptes, designats pels monarques dirigien els exèrcits i els tribunals de justícia de les ciutats. Els bisbes eren mes locals, eren nomenats per les elits locals i representaven políticament les seues ciutats. Mentre que el compte es un personatge del poder central el bisbe es un representant del poder local. No obstant, els comptes es mostraven mes receptius als reis, mentre que els bisbes prestavn mes atenció a les seues diòcesis.
Mes enllà de les institucions em de tenir en compte que la conexio entres les comunitats locals i els polítics de la cort seria a traves de una multitud de canals informals com el parentesc(polítics de la cort parents als locals).Una altra es el matrimoni i encara el patrocini.tot això era al marge de les polítiques institucionals, però al hora de demanar un favor ier ames fàcil si tenies influencia en la cort.Apart d’aço, els bisbes i els comptes havien de acudir a les corts reials i tractar de manera regular amb la política de la cort.La base del poder merovingi es fonamentava en aquesta comunicació entre la cort i la comunitat local.Pero desde finals del S7 i en sintonia amb la divisió del poder polític la cort havia deixat de ser unica i al costat de la del rei també funcionaven la dels ducs i la dels altres principats perifèrics que havien aconseguit alguna certa autonomia a nivell pràctic.Es a dir, al costat de les corts que funcionaven els ducs tenien la seua pròpia cort.Ducat es el nom que en esta epoca se li dona al que esta per damunt del comte, El comte es un funcionari local, es el cap de la ciutat, cuan estem parlaent dun territori la figura es el duc, i el duc de la època son el duc de aquitanià, de borboñia, de alemania,baviera.....tots supeditats als majordom de palau i als reis.
5. Els regnes mediterranis occidentals
-Hispania:
Hispania com ja vam vore va ser conquerida per els vàndals(409) i mes tart el 439 mentres els vàndals pasaven a africà els sueus es quedaren a la part nordoccidental de la península.L’any 456 entraren els visigods després de haver derrotat als huns i pràcticament destruiren el regne dels sueus que serà congunat pràcticament a Galicia.
Els visigods venen d’escandinavia però a finals del s4 ja convertits al cristianisme els gods estan establerts en el que hui es Ucraina, en el 376 entreren en l’imperi romà i el 378 derroten al emperador Valent en la batalla de Adrianopolis.En el 397 pasen al nord de italià i el 410 el visigots estan saquejant roma i despres desde Roma intenten pasara a africà però no ho conseguixen.i pujen de nou per la península italiana i en el 418 setablixen en el regne de tolosa.Desde allí entren en la Peninsula Ibèrica, cridats per els romas, per a expulsar els vàndals i reprimir als sueus i per repirmir als vagaules (bandes de desertors, esclaus bandolers..).La península Iberica sobretot es quedaran després de la batalla de LIbre, els francs els expulsen del sud de la galia.Els visigots ara quedaran replegats en Hispania i fins i tot a la mort de Alaric II que ha mort en la batalla, s’han quedat sense rei perquè el seu fill menor Amalaric era menor de edad i qui es fa carreg de la regència es el ostrogod Teodorià de manera que la Hispania visigoda aquestos primers anys es governada desde italià per Teodorià.
Durant la major part del segle 6 el tron visigot va estar ocupat per reis debils que es derrocaven els uns als altres mitjançant colps de estat , en aquest cas al contrari que
als francs , els visigots mataven als antics reis i per tal el destronament d’un rei comportava el seu aseinat.
Entre els reis gods cal mencionar a Atanagild,que es va sublevar en sevilla contra Àquila provocant una guerra civil .En aquest context de guerra civil entre dos reis Àquila demana l’ajud de Justinià ( el emperadors roma de orient) que no estava en constaninoble.Justinià aconseguí derrotar als ostrogots , recuperà àfrica i en eixa guerra entre Atanagil i Aquila li dona la escusa per a entrar en la península iberica i ocupar tot el sudest(552) i es mantingueren el el sudest de la península Ibèrica fins al any 628.
Atanagild, qe ha diferencia del seu predecessor va morir al llit.Va ser succeït per Liuva que de nou tenia la seua capital en Narbona i el que va fer liuva es repartirse el regne en el seu germà Leovigild.
Leovigild(569-586) es el gran rei visigot i en aquest repartiment Leovigild es queda en la península Iberica mentres que Liuva en la frança visigoda.Desde l’any 409 fins al 569 va estar caracteritzat per la inestabilitat en el tron, una inestabilitat que provoca inseguretat i al seu torn va afectar molt poc les estructures bàsiques de la economia del mon romà.L’altre efecte de la inestabilitat va ser la fragmentació de la societat de la península.Cuan parlem de la Hispania romana(península iberica) no parlem de un territori homogeni sinó de enormes diferencies ecologiques entre una zona i una altra i el fet d’unes escasses i probres comunicacions el que contribuïa al aïllament entres les regions i incrementar les diferencies culturals i polítiques, entre altres coses perquè la romanització s’havia produït en la granja mediterranea i en el sud,mentre que en el nord en la zona del cantàbric apenes havien deixat emprenta.El nord estava habitat per tribus, poc o res romanitzades anomenades bascones moltes de les cuals parlaven basc,
Leovigild sufocá la rebel·lió sevillana amb el suport hispanoromà de Hermeregild. Que volia pasar-se al catolicisme.Anexió del regne dels sueus.toledo com a centre neurològic de la política visigoda(tot i que la presència palatina es troba a Recopolis, a l’est de Toledo).En un concili a Toledo 580, amb la voluntat de fer que l’arrianisme fora adoptat per la totalitat de la població va fer mes digerible l’arrianisme i va perseguir els catòlics mes exaltats.Pero els arrians eren mes minoritaris , només ho eren visigots i ostrogots, era mes fàcil fero al reves,que els arrians es feren catòlics.Aixi Recared, fill de Leovigild (586-601) es va opasar al catolicisme 587 i va fer declarar al IV de Toledo al 589 i il·legalitza a l’arrianisme.Després de la mort de Roderic es van succeir nous reis amb un reniat màxim de 3 anys a escepció de Suitila que van ser uns 10.Però el regne no es va fragmentar, van combatir contra els francs, els romans de sudest .Les lleis eren iguals per a tots els romans i visigots .I en les lleis, es va vore un antisemitisme que no es presenta en altres pobles germànics.
El regne estava molt centralitzat a Toledo, però hi havia ducs per tot el territori, no hi havia un exèrcit centralitzat ( cosa que va afavorir un alçament)Com a membres de la èlit social cal nombrar també els bisbes(la majoria de origen roma) Isidor de sevilla (599-636),que serà una figura important en la codificació i recapitulació del Baix Imperi ( que no estava unit culturalment i creativament com el Alt).Altre bisbe , de Zaragoza .Brauli, va ser un gran conseller del rei .El cicle golpista acaba amb Vilvusvin, que arriba al poder amb casi 80 anys i acaba amb aquest dinàmica executant a 700
Tambè Justinià erigí eglesies enormes com la de Santa Sofia en Constantinoble, i per altra part enprenguè guerres contra els perses, germans,que havien ocupat la part occidental del imperi.Persia va ser sempre el front principal del imperi.El front militar principal era combatir els perses i recuperar la hegemonia en occident.Les guerres significaven molt costos tant per els recursos que s’havien de gastar mantenint el exercit com en la reconstrucció posbèlica.Molts emperadors es limitaren a defensarse contra els perses,no emprengueren cap acció,Pero Justinià va aprofitar els períodes de pau en Persia per a atacar occident. EL seu general Belisari va prendre l’africa bandala en rapidesa(533.534) i pasa directament a la italià visigoda.L’any 540 l’havia conquerida casi per complet.Italia i pren una part de la península Ibèrica però si la part mediterranea .A aquestes conquistes apart de tindre als perses com a fronterers se li sumaran els àrabs en el sudest, Els avars ,els búlgars,els eslaus...
Justinià conseguira reconstruir majoritàriament el imperi roma.Aixó no vol dir que els romans d’occident els reberen en els braços obert.Les diferencies entre romans de orient i occident eren molt grans i alguns occidentals es sentien mes identificats en els germans que no en els bizantins I això que en els últims anys de Teodoric havien sorgit tensions entre figures tradicionalistes com ara el filòsof Oesi i Casiodor.Estos son les dos grans figures de les cuals la església ostrogoda.Pero Oesi va ser executat el any 626 perque era un filòsof i per tant la seua influencia venia de tot el mon roma.Els ostrogots els acusaran de traïció i el ejecutaran.
A la mort de Teodoric les lluites intestines entre els hereus (526-536?) també provocaven que alguns membres de la elit aristocràtica romana es distanciaren mes dels ostrogots i alguns fugiren fins a Constantinoble.
Ara be, si la conquesta d’Àfrica per les tropes de Justinià va ser relativament sencilla .La de italià no va ser tan fàcil, peque els romans d’italia acolliren als bizantins amb indifèrencia i no es posaren al seu costat contra els gods i com la represa de les guerres perses va fer que Justinià retirara algunes tropes en italià els Ostrogots pasaren a la contraofensiva de manera que en la dècada dels 540 italia va quedar debastada mentre els exercits romans i ostrogot anaren conquistant i reconquistant part de la península i cuan acaba en els 454 italia que era romana de nou tenia un sitema fiscal en ruïnes, una economia fiscal fragmentada i una aristocràcia dispersa.El mediterrani tornara a ser romà, però els exits militars i la reconstrucció del imperi no durarien molt per la fragilitat en la que es sostenia.
Els succesors de Justinià mantingueren a distancia als perses i també el control sobre el nord d’africa durant mes de 1 segle (fins les conquestes musulmanes del segle 7) i fins i tot van repel·lir als avars.
En aquest context entraran en escena els llombards.a partir també dels anys 560 una nova forma de federació germànica( en veritat son moltes etnies diferents germàniques unides) encapsalada per els llombards envai panoia i va invair italià.Pero de seguida es va desfer pressionat per els romans i els avars i els llombards abandonaren la monarquia i durant 10 anys funcionaren sense reis, funcionant com una federació de ducats.Es possible que els emperadors binzantis subornaren als llombards per a que abandonaren la monarquia i els bizantins pro romans de orient incitaren als francs a entrar en italià per a destruir els llombards de manera que la
reacció dels llombards va ser tornar a la monarquia, elegiren com a monarca a Agilur, que era el antic duc de turis
Aconseguiren frenar als francs i bizantins, no tant per la força de les armes si no com pagant però El seu control sobre italià era molt fràgil i dispert,Controlaven la vall interior del Po(riu), dominaven la Toscana i controlaven els Ducats es Espolet i Benevento en el centre i sud de la península, que funcionaven de manera autònoma en poca relació en el nord.Els romans s’aferraven a la zona al voltant de Ravena, també controlaven la zona al costat de Genova a mes de Roma, Napols, la curia del sud i Sicila i Cerdenya.Italia no tornaria a ser governada per un sol mandatari fins l’any
- Es a dir l’últim monarca de Italia va ser o be Teodoric o be Justinià.En aquest mosaic els antics centres del poder polític roma ;Ravena , roma i tots els grans ports escaparen al poder dels llombards que es quedaren en les zones del interior.
El futur dels llombards es va vore compromes per els franc ,que en el segle 8 i amb Carlemany controlarán tot el nord de Italia i els llombars es suborinadaran..La creació del imperi carolingi suposarà la introducció del territoris italians llombars al imperi.Tansols serà en la part nord.
Els llombards continuaren la seua ofensiva i prengueren Genova el 640 i La pulia en la dècada dels 670.Ja en el segle 8 entre el 726-751 pergueren la zona de Ravena de manera que a mitjan segle 8 només quedava en mans bizantines venecià roma i napols i els extrems meridionals de la bota italiana.(aclaració:encara que els llombards dominen pràcticament tota italià, venecia segix en ma de Bizanci i això te una gran importància perquè el gran comerç internacional i la seua posterior inportancia serà gràcies entre el contacte entre Venecia i Bizanci.de fet venecia serà una de les primeres ciutats europees en un protagonisme comercial importantn i l’altra es Roma, el fet de que siga difícil arribar desde bizanci i que els llombards no s’atrevixen a conquerir Roma, poc a poc farà també que Roma adquirisca un protagonisme propi,que es conolidarà en els segles següents.
Per altra part, el fet de que la presència bizantina fora tan escassa significava que els romans havien de mantenir una certa presència militar per a defensarse i efectivament els governador bizantins ocupava un carreg limitat (exarca) i la arisotracia romana també adopta les formes d’una gerarquia militar, de forma que cada vegada es semblaven mes els romanobizantins i els llombars. No hi havia tanta diferència i de forma progressiva també anaren desenvolupant vincles en les zones llombardes. Els reis llombards, al igual que els visigots, no tingueren mai una dinastia,Aixo vol dir que hague igualment colps de estat i fins i tot en 10 anys (662-772) hi hague 2 reis de 2 families distintes.Sembla que una forma de trasmetre la reialesa era a traves de les dones
Entre els monarques llombards destaquen Aguil i Roderi. Agiluf, va establir les fronteres i una hegemonia sobre els ducs de les ciutats del nord, tenia administradors romans i la seua dona i el seu fill eren cristins però ell no.Per el que fa a Rotari promulga el primer codi legislatiu llombar l’any 643.A part de ser un text legislatiu enumera també els 17 predecesors en el tron llombard remuntanse als mites, construint així un imaginari.El edicte es el codi automedieval mes extens però amb moltes menys influencies romans que la dels visigots, Va ser Rotari qui va crear un imaginari llombard, però també cal reconèixer que com el cas de britania, aquesta
Este protagonisme eclesiàstic de les terres romanes contribuïa al seu aïllament de l’imperi Bizantí a l’hora que s’acostaven als francs, L’única excepció destacable va ser el cas de sicilià que es mantingué en mans dels Bizantins fins a la dècada del 810.Pero no va ser el cas de les terres romanes peninsulars.Roma es mantinguè com a una ciutat mes de italià,Encara que era molt mes petitta que la Roma imperial, continuava sent la ciutat mes gran d’occident,També el territori de Roma era mes gran que el de les altres ciutats i en Roma qui manava era el Papa.
Els papes sempre havien tingut un noseke de primer ordre i no el van deixar de tindre però durant molt de temps seguiren estan concentrats cap a orient, que era de qui depenien.I apenes tingueren influencia sobre la fraça merovingia o la Hispania visigoda encara a mitjan segle 7 el imperador de orient pogue deposar un papa i nomenarlin un altre, consa que no va poder fer a finals del segle 7 .De manera que al llarg del segle 8 tota la infraestructura imperial bizantina ana transofrmanse en una infraestructura papal.En una Roma que contunava sent no sols una ciutat molt poblada sinó també rica i gracies a eixa riquesa no sols podia tindre un gran personal sinó una cort molt mes rica i mes complexa que la de cualsevol reine germànic en occident i que procurava imitar la cort imperial en Consantinoble,.
El pas decisiu es cuan els papes buscant als frans es gira cap a occident per a que els protegirà dels llombards i després tractant de presentarse com a igual als reis territorials.(la inspiració dels papes es que els reconeixren com a monarques).Els papes avançaren molt en aquest sentit per en bona part de l’alta edad mitajana el papat siguè molt marginal dins de la política europea occidental.En canvi dins del marc de la política italiana els papes si que tingueren un protagonisme major i d’alguna menera actuant com a legitimadors dels monarques carolingis.
Cap a l’any 700 hispania semblava tenir mes exit que francia encara que al 710 la conquesta arab del territori hispànic i la unificació de les terres Fraques per Carles martell fara que els historiadors hajen arribat a conclusions distintes.
També el govern de italia va ser suficientment efectiu com per a servir de model als fracns a partir del 774.En aquest tres estats (Italia llombarda, España visigoda i la Francia ) observem marcades diferencies per el que fa el estil polític, La fora del cerimonial monàrquic ,la importància de la legitimitat dinàstica (clau en el cas dels francs)i el control de la autoritat central exercida sobre les autoritats centrals..
També les espirancions dels reis eren molt diferents,Els reis visigots eren els únics que volien governar al estil dels emperadors romans,Els rei francs eren els únics que buscaven la hegemonia política sobre altres pobles .La cuestió es que en molts altres aspectes van anar aminant cap a formes molt paregudes, El fet que les elits militars i polítiques foren similars.Per altra part la fiscalitat desaparegué .No ho havia una administració suficientment estable com per a garantir la recaptació dels impostos ,El poder ara es basava sobretot en la terra .Ser rei volia dir sobretot posseir terra i mans que la treballaren.
Per altra part encara que atravesaren molts conflictes inters també hi hague monarques forts com Leovigild a Hispania, Agiul en llombardia i Carles martell en la francia que aconseguiren aglutinar la aristocràcia i crear una identitat política en termes ètnics .Es a dir. Els visigots els francs i els llombards es veien com a tal.
6. Reis sense estats: Gran Bretanya i Irlanda.
A comensament del segle 5 el ejercit romà abandonà bretanya per a participar en les guerres del nord de la galia. No sols desapareguè el exercit sinó també l’adimistració romana.No sabem si els romans tingueren intenció de tornar després a la galia, pero fora com fora no tornaren. I britania desaparegue del mapa roma. En termes arqueologics les consequencies van ser extremes, Cap a el 450 les residencies rurals havien estat abandonades, El urbanisme havia desaparegut .En cap altra part del imperi roma es va produir una simplificació tan gran de la vida economia i social. Es va fer mes local, autarquica.. i podem dir que cap a l’any 500 l’estat Romà havia estat substituït per un mosaic de petits sistemes de governs, els dirigents dels quals eren nomenats Rexes (Rex). En la part occidental de l’illa estaven formats pels antics bretons, població pre-roma, i en la part orient aquest nou regnes estaven formats per immigrants anglosaxons que havien anat expedint-se cap a occident a costa dels bretons.
-BRETONS (polació preromana del illa)
En la part bretona, el llatí continuava sent la llengua literària de les lapides d’alguns personatges (títols romans), però la majoria de la gent parlava bretó (antecessor del actual gal·lès), sense dubte l’elit parlava llatí, però no així els camperols (majoria de la població), així que el llatí va deixar de ser habitual.
Els romans se havien assentit en la part orient i meridional, així que en aquestes zones estaven mes romanitzades, però no en el nord i el oest, on van replegant-se els bretons. En la part occidental (Gales) hi havia menys ciutats i les estructures socials eren mes fortes. Els regnes mes forts eren els Gwynedd i el de Dyfed , dos zones poc romanitzades. De fet, sembla que aquests dos regnes cristal·litzaren amb major facilitat degut al fet de que disposaven d’estructures socials independent de les romanes, tenien forts vincles de parentesc, ample sentit de lleialtat i un estil militar tribal. Aquestes comunitats tribals, també s’estenien cap al sud (actual Debon). La romanització havia afectat poc i els bretons tornen a una manera mes tribal. Els regnes que es creen en aquestes zones, tenien les dimensions mes petites que els comptats actuals. Pot ser un dels pocs trets romans que encara conservaven era un estat cristià, el que havia aconseguit impregnar aquests comunitats era el cristianisme (esglésies i sants, sant Patrici).
Per el que fa als anglosaxons havien pres Somerset i Lancashire.Els bretons quedaràn reduïts el qu es gales i el nord. El bretons van quedar confinats en 3 àrees inconnexes, no connectades entre si, l’actual Gales, el nord-oest d’Anglaterra i el sud- oest d’Escòcia, on van fer 4 grans regnes: al sud Glywusing, al nord-oest Gwynedd, al sud-oest Dyfed i al nord Powys. El més fort i més important i el que conseguira la hegemoia es el de Gwynede que conseguiria imposarse sobre els altres regnes galesos en el S.9. Estem parlant de la població que inicialment era la població autoctona que havien estat dominats per els romans i que cuan els romans els havien abandonat, tornaren a les formes d’organització socials anteriors i estaven siguent atacats per els anglosaxons.per tant estem parlant de la població autoctona. Una població que parlava una llengua distina.Ja en textos literaris en gales daten del 7 al 9 i son textos poetics que monstren un conjunt homogeni de valors heroics, que sense
