¡Descarga Apunts complets Formació d'Europa y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
TEMA 1: De l'Imperi Romà d'Occident als regnes germànics (segles V-VIII)
- L'Alta Edat Mitjana: la formació d'Europa.
- A l’època romana no existia la civilització europea com a tal: no hi existia cap cultura comuna ni una economia que comprengués Europa en tota la seua extensió. Per tant, abans del començament de l’Alta Edat Mitjana, Europa no existia sinó que va aparèixer cinc segles després, amb una sèrie d’elements comuns que la reduïen a un únic continent. Per aquesta raó, abans del començament de dita època, no hi havia cap senyal que indiqués que Europa acabaria convertint-se en una potència militar capaç de controlar tot el món. Europa estava lluny encara de ser la gran potència que després seria.
- Així, molts historiadors nacionalistes del s.XIX, han vist l’Alta Edat Mitjana com el període en el que els seus diferents països comencen a formar-se com a tal i a prendre forma. A pesar d’aquesta idea, no cal recaure en la idea compartida per alguns historiadors de que l’Alta Edat Mitjana estava desproveïda d’identitat i cultura pròpia i que fou simplement una època de transició entre l’enfonsament de la civilització romana i l’auge de la civilització europea posterior.
- L’Alta Edat Mitjana ha estat devaluada per gran part de la historiografia (en el Regne Unit per exemple, el període ha estat anomenat com Dark Age a pesar de que ara es Early Middle Age) i molts han explicat aquest fet per la manca de fonts escrites de l’època. A més, el fet de que el període comence amb la caiguda de l’imperi romà ha fet que s’estudiés des d’una perspectiva negativa. Aquesta connotació negativa, ha durat fins als anys 70 i 80.
- En l’actualitat, aquesta tendència està canviant gràcies a la formació d’especialistes i al desenvolupament de l’arqueologia medieval. El treball conjunt internacional ha servit per desfer-se de perspectives regionalistes, amb la qual cosa es duu a terme un estudi molt més crític.
- En definitiva, cal estudiar l’Alta Edat Mitjana com la continuïtat de la Roma tardana, que tingué canvis significatius també.
- El desmembrament de l'Imperi Romà.
- La violència judicial era normal en l'Imperi Romà, la població estava acostumbrada a la injustícia i a la violència (pública i privada). Els rics contaven amb sòlides xarxes de clientelisme i una forta corrupció que sols privilegiava als privilegiats, ja que amb els més pobres era molt ambigua. La violència, la corrupció i la injustícia formàven prt d'una estructura molt estable, que va perdurar durant segles, però que tenia varies deficiències internes.
- Tenien el seu centre en el Mediterrani, el mare nostrum , com deien els romans. L'imperi romà ha sigut l'única potència de la història que ha dominat totes les costes del Mediterrani. L'estructura d'aquest depenia directament d'aquest mar interior pel transport, que era fàcil i relativament barat. Açò incentivava els cultius i productes locals i l'especialització productiva de les províncies gràcies a la facilitat dels intercanvis.
- Cap a l'any 300 es va reconèixer que l'imperi no podia ser governat fàcilment des d'una sola capital per la grandària, i a partit del 324 van haver dues capitals: Roma i Constantinoble. En endavant, l'imperi va tenir quasi sempre dues mitats: una oriental que era grecoparlant, i una occidental on la llengua era el llatí. Les dues tenien el seu propi govern i emperador, però tenien una estreta relació i fins i tot en orient el llatí continuaria sent la llengua oficial durant molts segles.
- Roma era una ciutat enorme amb una població d'aprox. 1 milió d'habitants en el moment àlgid (s. I). Però per a l'època del s.V ja nomes en tenia la meitat, quan la ciutat ja no era capital administrativa. Ho van passar a ser Tréveris, en el nord de la Galia al s. IV, i després Ràvena en el nord d'Itàlia a partir del
- Constantinoble va començar sent una ciutat molt més petita, però va augmentant ràpidament i al s. V ja tenia mig milió d'habitants. En el món antic, les grans ciutats es mantenien així de poblades per obra dels governs, els quals contaven amb grans ciutats per questions ideològics en el centre de l'Imperi. Les dues grans ciutats contàven amb un gran nombre de pobres que eren mantingts per la donació estatal de cereals i oli d'liva procedents d'Egipte, Africa i Siria. Aquests suministraments eren gratuits i en llatí s'anomenaven “annona”, els quals suposaven 1/4 part dels igresos de l'imperi. Però era necessari alimentar i entretindre a la població, mantindre a les ciutats felices mitjançant “el pa i el circ”. Encara que el circ era, en realitat, subvencionat per les fortunes privades.
- Tot el món estava estretament vinculat a la ciudad -anía, la civilitas latina, per això consideraven que la població del camp era pagana, bàrbara i rústica.
- L'imperi era l'unió de totes les seues ciutats, cadascuna amb el seu ajuntament “ curia ” i amb edificis públics urbans impresionants , i, sorprenentment similars (foro, teatre, anfiteatre, temple, termes monumentals, a partir del s. IV la catedral...) sense els quals no podien reclamar la categoria de ciutat. Ser regidor/governant/curial/concejal era arribar al màxim de l'aspiració local, però al s.IV ja no era tant important i va passar a ser la segona millor opció. Aqests es van convertir en els responsables de replegar els impostos, una feina remunerada, ja que una part es desviava en benefici propi, encara que era una feina complexa, ja que si no sortien els
sols una mateixa llengua, cosa que dona molta estabilitat a l'Imperi.
- L'Estat estaba dividit en quatre parts, i a cadascuna estava regida per un prefecte del petrori, els quals estaven damunt dels governadors provincials, els quals estan per damunt dels curials. Hi ha sis grans departaments del govern central (ministeri) i les prefectures urbanes de Roma i de Constantinoble.
- Al costat d'aquesta línia dels emperadors als curials, trobem un altra figura que no es coneix molt bé, ja que tenia una identitat individual: el senat. En l'imperi d'occident, la separació era fins i tot material i física, ja que el govern havia deixat d'estar en Roma. Teòricament, el senat era el màxim poder de Roma, el cos governamental de l'imperi (SPQR, batalles en nom del senat) i representava la màxima aspiració de qualcevol ciutadà. Era la representació del poble, el govern i el màxim tribunal de justícia, ho era tot. Durant una temporada el poder del senat era fort i total, fins que Ulises va donar el colp d'Estat. El ser senador tenia beneficis fiscals i polítics, però també era costós, ja que havien de costejar algunes despeses públiques com els jocs i les ceremònies. La funció del senador era més aviat simbòlica i representativa, i encara que tècnicament no era un càrrec hereditari, sempre van ser les mateixes families les que van dominar el senat durant els segles IV i V (comparació amb la Cambra dels Lords de Gran Bretanya). Feia falta riquesa per arribar a alguna part dins de l'administracoó civil, ja que tant els soborns per a un nomenament com la xarxa de mecenatge sostingut costàven diners; però una vegada s'havia adquirit certa importància, les ventatges del càrrec (legals i il·legals) eren ingents. Mentre que formar part del senat era un grup tancat, l'exèrcit estava més obert a la meritocràcia. Era més fàcil que un militar de baix rang arribara a emperador que no que arribara a ser senador. El que caracteritzava l'aristocràcia senatorial i provincial era una cultura compartida basada en el coneixement d'autors clàssics: tots els senyors d'occident havien de saber de memòria els poemes de Virgili i els d'orient a Homer, i havien de poder escriure poemes i dir frases refinades (comparació amb els salons francesos del s.XVIII i XIX). Es consideraven els veritables romans, necessitaven ser cultes i diferenciar-se dels bàbars. En el moment en que el Imperi es cristianitza, comença a incorporar-se a Biblia i els autos cristians, Els valors i el saber compartit d'aquesta cultura literaria, arquitectònica i artística va ser un dels elements unificadors, estables i homogenis de l'Imperi romà.
- Un altre element que unificava l'Estat era el dret. Constava de dues parts: les lleis dictades per l'emperadors i els tractats dels juristes romans anteriors (destilat dels precedents de
jurisprudència i una el·laboració de principis legals). Per a conèixer les lleis i els tractats jurídics hi havien dues grans escoles en Roma i en Constantinoble; per tant, allí es formàven els rans juristes, encara que aquesta formació requeria una formació retòrica, esencial per a la defensa judicial. En la primera meitat del s.V, Teodosi II va voler compilar totes les lleis sobr tots els temes en el Codi Teodosià (429-438). Un segle més tard, Justinià va revisar i ampliar aquest codi dues vegades i va compilar la litratura jurista sistematitzada en el Digest. Al s.XII va renàixer en occident a l'Escola de Bolonya per l'especialització de la primera universitat en el dret romà.
- Els romans ens deixen sols normatives, i eren tant ingenus de pensar que tots seguien la norma. La complexitat d'aquest sistema legal era tant gran que es requerien experts en tots els tribunals, però no sempre estàven disponibles. Per això, els historiadors han trobat informació sobre l'incompliment de dites normes com corruptes, sobornants i arbitratge privat (En lloc d'anar a un jutge, busquen tres àrbits i resolen el conflicte per dues vies: per la de justicia o per la del compromis. Tal vegada aquests arbitratges esquivaven els tribunals, però fan referència constant a la legislació.).
- L'exèrcit romà era molt més nombrós que l'administració civil: l'any 400 hi havia mig milió de soldats, i a part dels exèrcits permanents, hi havia aquarteraments en totes les regions. Estaven emplaçats en les fronteres septentrionals del Rin i el Danubi i en la frontera oriental amb Persia. El que encara no hi havia eren exercits privats, pagats pels poderosos que començen a existir a partir del colapsament de l'imperi. Aquesta era la gran preocupació de l'Imperi, ja que la ogística dels suministres militars era l'element més important que mantenía conectades totes les províncies de l'imperi. Totes questes estructures es coctenien i existien gàcies al sistema tributari imperial, fonamentat en els impostos sobre la terra y reforçat per altres tases menys gravoses , imposades a artesans i comerciants. L'exèrcit era capaç de proposar els seus propis càrrecs perque tenia a les seues mans les armes, el que tenia més facilitat per nomenar emperadors. Al s.III va ser molt usual la realització de colps d'Estat, cosa que va desprestigiar la figura de l'emperador. Des prés d'aquest moment es van deixar de realitzar, i alguns emperadors dèbils tenien soldats que governaven per ell. La dimensió de l'exèrcit, mig milió, i la necessitat de mantenir-lo equipat, va convertir la gran preocupació de l'Imperi. La meitat de tot el presupost se'n anava a proveir l'exèrcit, açò era na xifra desmesurada. Encara, a principis del 1970, l'URSS era un païs amb forta potència, i deu anys després, el país va desaparèixer. En la guerra de les
ingresos pels càrrecs públics, en canvi, els petits propietaris lliures no rebien. Quan comencen a passar les terres a l'aristocràcia i l'aristocràcia evita els impostos, els canals que els conecten amb l'Estat es van fen febles creant una situació dèbil. La quebra fiscal encara no era perceptible l'any 400, ni tampoc l'any 500, depenent de les zones. L'any 400, l'estabilitat i relativa homogeneitat del sistema imperial no semblaven perillar, a ulls de ningú.
- La majoria de la població de l'Imperi eren camperols: famílies de coltivadors que treballaven la seua pròpia terra o terrenys llogats y que vivien de la seua pròpia producció agrícola, a més d'entregar els excedents al terratinyent com a pagament del lloguer, i a l'Estat com a pagament dels impostos. Molts d'ells eren serui , persones privades de llibertat sense drets legals. A principis de l'Edat Mitjana els camperols representaven el 90% de la població, i a finals de l'Imperi, quan la població urbana va augmentar, representaven el 80%. Probablement eren, majoritàriament, arrendataris de terratinyents. Moltes vegades el procés el realitzaven intermediaris anomentars conductores , que llogaven finques sanceres de grans terratinyents. I no disposem de proves suficientment bones per a saber en quins llocs els camperols eren amos de les seues terres o no. El que si que sembla és que hi havien més propietaris en Orient que en Occident, però en les dues zones les grans finques estaven fragmentades i diseminades. Les lleis relatives als paments d'impostos diferencien entre els coloni que poseien algo de terra, els quals pagaven els impostos directament als recaptadors; i els adscripticii que no tenien terres, els quals pagaven les tases a través dels seus terratinyents. En Orient era més habitual que els camperols visqueren en pobles, on la societat agrícola era relativament coherent i autònoma. En canvi, en Occident era diferent, ja que els pobles eren més escasos i abundaven les granges aislades i les residències rurals on cada terra quedava identificada pel seu amo i tenien els seus noms, amb zones menys cohesionades que en Orient. De fet, les diferències entre els poderosos i els pobres era, en general, més ampla en Occident.
- En allò relatiu a l'intercanvi comercial i la producció artesanal trobem per tota la zona mediterrània peçes d'engalba roja originàries d'Africa, les que van fer el viatge per mar. També trobem restes en zones prou interiors, però en petites quantitats, i per això trobem en aquestes zones una producció local a gran escala. Els principals exportadors de teles eren Italia, Egipte, la Galia i Siria, i també sabem que l'oli africà, siri i egeu i el vi del sud d'Italia de Palestina i del Egeu formaven part de les xarxes de distribució a gran escala.
Algunes zones de l'imperi com Àfrica, Egipte, Siria, Palestia i l'Egeu enviaven, com impostos, bona part dels seus excedents a altres zones. És probable que l'intercanvi comercial s'apoyara en la red tributària. Quan en Occident l'imperi va començar a perdre l'homogeneitat fiscal, el comerç mediterrani occidental va iniciar dos segles de retrocés constant; però l'Orient es va mantindre fort a nivell polític i fiscal, mantenint el comerç actiu.
- El món tardoromà sempre va mantindre dues cares: la local i la imperial. El llatí i el grec no eren les dues úniques llengues. En Gran Bretanya es parlava el protogalés, vasc en parts d'Hispania, bereber en Àfrica, copto en Egipte, hebreu, àrab i siri/arameu en Orien P`roxim, isauro i armeni en Anatolia i varies llengues més. També hi havien quatre prefectures: la de Italia (Italia, Hongria i Àfrica) la de Ilidia (els Balcans) i la d'Orient (Asia i Egipte). Podem dir que les societats locals eren, almenys, tant diferents i com ho són actualment. A pesar de l'heterogeneitat, hi havia elements cohesionadors com la cristianització, la qual va eliminar moltes de les tradicions relogioses locals. Les ciutats tenien un paregt sorprenent, en els seus edificis públics i en el seu diseny. L'administració i l'exèrcit tenien en tots els llocs la mareixa estructura general i el sistema tributari afectava a tota la població. Algunes diferències locals s'anaven reduint: es van perdre idiomes com el gal o l'íber i Egipte també havia abandonat l'estil arquitectònic dels faraons i renuncià a la seua beguda traducional, la cervesa, en favor del vi. La gent es sentia part d'un món romà únic, s'estenia per les èlits urbanes i els pobles, a pesar de les grans distàncies.
- La consciència de pertànyer a un imperi estava vinculat també amb el patrocini, una relació entre padrí o patró i client. Aquesta relació ha existit en totes les societats, on es buscava protecció paralelament a la dels canals oficials. Va tenir molta importància en els últims moments de l'imperi romà, i la gent la acceptava en la lògica diària, sols els moralistes extrems o les víctimes la qualificaven de corrupció. En realitat, inclus els canals oficials s'expresaven moltes vegades en termes de patrò-client, en forma de súpliques individuals o colectives dirigides a l'emperador. Tot el món, llevat de l'emperador i els seus subordinats poderosos, necessitava a un patró i en ocasions més d'un. En Roma, la corrupció distava molt de ser un factor de debilitat; al contrari, aquesta extensa red de favors era un dels elements principals del funcionament sostingut de l'Imperi. En el moment en que el patrocini va caure, van començar els problemes. Quan les èlits locals van deixar de creure que els seus mecenes tradicionals en el govern central i provincial eren capaços de ajudar-los, a vegades es passaven al
esdevingueren més perillosos i els romans van tenir que millorar les seues defenses. Però hi havia una diferencia política entre els dos costats: en un governaven els romans i en l'altre no.
- L'any 400, l'imperi romà occidental i oriental eren bessons, dirigits per germans (Honori i Arcadi, els dos fills de Teodosi I). I, a l'any 500, mentre que en Orient es donava un creixement econòmic, en Occident estava dividit en mitja dotzena de grans seccions: Aàfrica vàndala, Hispania i sudoest de la Galia visigodes, sudest de la Galia burgundia, nord de la Galia franca, Italia ostrogoda i una gran quantitat d'unitats autónomes menors en la Britania.
- Durant el s.V es van donar quatre etapes diferents:
- Fins al 425: Ni Honori ni Acadi van tenir especial protagonisme polític, igual que els altres emperadors successors a aquests. No va ser fins la dècada del 470 que van haver vertaders sobirans. En Occident, l'home fort va ser Estilicó, un comandant militar dels exèrcits occidentals des del
- Durant tota la seua preeminència es va enfrentar amb Alaric, rei dels visigots. Aquests van entrar per primera vegada a l'imperi al 376 i van vèncer als romans en la batalla d'Adrianòpolis al
- Alaric va ser el primer cap dels gots que va servir, amb els seus propis homes, a l'imperi romà; i ho va fer al servei de Teodosi. Els visigots es van passar dues dècandes intentant reconquerir per la força una posició reconeguda en l'imperi: van atacar Grècia i van entrar en el nord d'Itàlia al 401. Estilicó els va derrotar i els va obligar a retornar a Iliria un any després, encara que en aquest moment no eren l'únic grup de «bàrbars» que intentàven provar sort més enllà de la frontera amb el poder hun. Al 405, Radagaiso va encapçalar un exèrcit format per gots i va creuar els Alps entrant en Itàlia des del nord; però Estilicó els va derrotar al 406. Per a aquestes campanyes, Estilicó necessitava un exèrcit major del que tenia en Itàlia i va desplaçar tropes de la frontera del Rin, probablement cometent un error, ja que una invasió de tribus centreuropees, encapçalades per vàndals, va creuar el Rin al 406. Després de la entrada a l'imperi, van irrumpir en la Galia occidental i posteriorment, al 409, van passar a Hispania sense apenes resistència. Al 407 es va produir un altra invasió de la Galia, en aquesta ocasió a mans de Constantino al cap de l'exèrcit de la Britania romana. Davant d'aquestes múltiples
crisis, Estilicó va ser executat al 408, entre altres coses perquè, basant-se en el seu orígen mig vàndal, pensaven que era massa favorable als «bàrbars». A més, Alaric va saquejar Roma al 410, un aconteixement que va commocionar al món romà tant com l'11 de septempre als nordamericans. Els visigots van intentar anar cap a Àfrica, però després es van dirigir al nord, a la Galia, baix el seu nou líder Ataulf. La comfusió era tant gran que al 411 hi havien quatre emperadors rivals, protegits en la majoria per diferents grups de «bàrbars». Però poc a poc els exèrcits legitimistes de Roma es van reagrupar baix el nou emperador Constanci (411-421), que va anar liquidant a rots els usurpadors un a un. L'any 418 els visigots van entrar en Hispania al servei de roma i van derrotar als vàndals, els quals van entrar en Àfrica i al nord de Galicia i Portugal es van quedar els sueus. Mentre Occident s'enfonsava, Orient anava normalitzant la situació i millorant l'economia. Al 425 en Occident, després d'una dècada d'agitació, s'aconsegueix una certa estabilitat i les fronteres tornaven a estar controlades per tropes on dins hi havien bàrbars. Nomes en les provincies de l'Oest de França la situació continuava sent inestable, perque creixien els assentament dels francs vinguts de l'altra vora del riu. També hi havien revoltes camperoles dels vagaudes i Britania havia estat abandonada per l'administracio romana al 410.
- Fins al 455: En Orient la política va continuar tranquila, i en Occident Aesi va governar com a magister militum des del 433 fins al 454, però va mantindre els seus interesos en la Galia. Aesi va convèncer als grups bàrbars de la Galia per a que acceptaren l'hegemonia militar romana i en aquest moment la zona esdevingué estable, però Àfrica, Hispania i el sud de la Galia estaven governades pels vàndals, fins que al 429 les van abandonar i van quedar en bona part baix el control sueu en la dècada dels 440. En aquest moment trobem els primers indicis de que els impostos eren insuficients per pagar a les tropes imperials, el que anunciava pujades fiscals. Els bagaudaes eren un conjunt de gent format per desertors de l'exèrcit, pobres i esclaus que s'unien per formar bandes de saquejadors. Encara que al principi no representaren perills greus, van
cultura romana continuava baix els ostrogots, i on es viví el final de l’imperi de forma més directa, va ser a la Gàl·lia, on s’havia establert un regne visigot el primer rei del qual fou Euric. Aquest practicà la política amb plena autonomia, sense la influència de cap residu de lleialtat romana. Des de Tolosa els visigots de Euric, estengueren el seu domini pel nord fins al riu Loira, a l’est el Roine i la provença i al sud, fins entrar a Hispania. Els gots ja havien estat lluitant en Hispania des de finals de la dècada de 450, però Euric organitzà allí una conquesta genuïna. Entre les conquestes més documentades d’Euric (encara que no la més important) destacà la de Auvernia, perquè el bisbe de la suea ciutat principal, Clermont, fou el senador romà Sidonio Apolinar (el qual deixà grans documents escrits).
En la Gàl·lia s’estaven produint molts canvis. A les conquestes d’Euric replicaren de seguida les burgundies, a les ordres de Gundebaldo, al vall del Rodane. La Proença es va convertir en les dècades posteriors al 490, en el camp de batalla entre aquestos dos pobles i els ostrogots (instal·lats al nord del que hui entenem com la Gàl·lia sisalpina a Itàlia i la Gàl·lia transalpina a França). Els francs estaven al nord de la Gàl·lia; regió en la que encara hi havia exèrcits que miraven cap a Roma. Els reis francs del nord van aïllar-se i competir entre ells (destaca Clodoveu de Tournai). El nord de la Gàl·lia duia molt de temps sent la part més militaritzada de la regió i sabem que allí els procediments polítics apunten molt a ser “ad hoc”. Així, la situació era molt distinta entre el nord i el sud ja què al nord de la Gàl·lia s’havien anant assentant com una espècie de pluja fina els francs i tant en Britania com al nord de França, l’administració i l’exèrcit romà havien desaparegut i s’havia produït un procés de desromanització mentre que en el sud els reis visigots i burgundis legislaven, recaptaven impostos, enviaven cereals a diverses zones, empraven als funcionaris civils romans i crearen exèrcits regular de romans i bàrbars, que incloïen generals romans. Hi ha pues, regnes bàrbars romanitzats, que es comporten com a romans.
Els visigots, per exemple, legislaven a la romana, funcionaven amb impostos, els exèrcits eren mixtes...en lo que es la major part de la Gàl·lia, Itàlia i fins i tot l’Àfrica vàndala els estats que han succeït els estats romans funcionaven com a tal. S’estaven conferint dos mons distints: un mon
romanitzat al sud i altre més germanitzat al nord. A nivell pràctic dels fets, l’imperi no ha desaparegut: continua funcionant com a orient i els demés pobles bàrbars en teoria actuaven manats per l’emperador d’orient. No obstant, en tota la Gàl·lia, les últimes dos dècades del s. V foren decisivament postimperials, en el sentit de que mitja dotzena de soberans s’enfrontaven entre si sense mediació i sense tornar la vista a cap hegemonia distant, amb base en Roma o Ràvena. No obstant s’observa que també Itàlia i Àfrica foren regions posromanes: la identitat i la unitat imperial, en 500, només foren propietat d’Orient. També cal reconèixer que el allunyament amb respecte al govern romà va ser a sovint, prou menys organitzat o ràpid, del que impliquen els relats de la conquesta.
Teodoric, rei dels ostrogots, dirigia Itàlia des de Ràvena, la capital romana tradicional, amb una tradició romana. Mostrava respecte cap al Senat romà i es comportava com un autèntic emperador; de fet, molts el veien com un restaurador de l’imperi i de les seues tradicions. El sistema fiscal i administratiu havia canviat poc i els mateixos terratinents tradicionals que havien dominat la política abans, ho feren també després junt una nova elit militar goda o ostrogoda romanitzada en part. Parlem de desenes de milers d’ostrogots, però per dirigir Itàlia calien administrador i funcionaren, que eren els romans. Però Teodoric mirava també més enllà d’Itàlia. Va governar la Dalmacia i la frontera del Danuvi; i era molt conscient dels seus vincles culturals amb la segona potència romano- germànica d’Occident, el rei visigot d’Alaric II en la Gàl·lia meridional i Hispania. Es deia que Ataúlfo el visigot digué que s’havia plantejat canviar Romania per Gothia, però va decidir no fer-ho perquè els gots eren massa bàrbars i incapaços d’obeir les lleis. Però aquesta història s’invertí a finals de segle: tant Teodoric en Itàlia com Euric i Alaric en la Gàl·lia legislaren per als seus súbdits, gots i romans. Els gots eren figures militars a diferència dels senadors romans i a més eren cristians arrians, i no catòlics; però estaven acomodant-se ràpidament cap als valors romans. Cap al 500, els vàndals i els burgundis seguiren als gots, ambdós influïts pels regnes gòtics majors i per tant, era cert que en cert sentit, la Gothia havia substituït a la Romania, però l’havien fet imitant als romans. En el mediterrani occidental, va sobreviure una política comuna de
sucessos del seu regne pareixen haver sigut resultat de les seues pròpies decisions
- La galia merovingia i la Germania:
- La dinastia merovingia va governar als francs durant doscents cinquanta anys, fins al 751, i la seua hegemonia es deu a Clodoveu (481-511), va sotmetre als reixos francs rivals i va estendre la seua hegemonia sobre el vall alt del Rin i l'Aquitania visigoda, unificant 3/4 parts de la Galia després de les comfussions del s.V. Aquest es va convertir al catolicisme, i entre els regnes bàrbars mñes destacats, va ser el primer en fer-ho.
- Cap al 550, el domini franc estava establert en el regne de Burgundia i en les tribus germàniques del sud, però també tenien una hegemonia més laxa en la Germania central, l'est de Turinga i en la Bretanya, inclús fins a Kent. El nucli principal del territori franc sempre va estar en el nord de la Galia, però hi havien altres llocs que es poden entendre com a capitals, encara que no ho eren; sols eren zones que els monarques freqüentàven asiduament. Els francs van ser el poble que va donar orígen, per primera vegada, a la centralitat política de la regió compresa entre París i Colonia, governant les dues voreres de la frontera renana de l'imperi romà.
- Des del 530 fins al 7511 no es documenta ninguna reclamació del tro franc per part d'algun individu sense parentesc amb Clodoveu, el que encetarà la costum habitual de dividir les terres franques entre els seus fills. Els cinquanta anys posteriors a Clodoveu es caracteritzaren per les lluites entre germans, però també per les conquestes en l'exterior. El rei que millor ho resumeix és Teodeberto I (533-548), el qual va desplegar el seu poder hegemònic sobre la Germania central i meridional i va ser el primer cas d'encunyació de monedes en or amb el seu nom. La següent generació de monarques merovingis és la millor documentada: Chilperic i el seu fill Clotari II regnaren en el nordoest, i Segisberto I i el seu fill Childebert II en el nordest i en la Borgonya; tots aquest integren un conjunt agonístic.
- El revoltí de guerres i bàndols enfrontats té el seu exemple més clar en la conspiració de Rauchingo del 589; està clar que les corts monàrquiques, i els seus monarques en actiu atraien les rivalitats dels aristòcrates poderosos empenyats sense descans en aconseguir un càrreg. Els reixos van aconseguir sotmetre a aquests bàndols, però les reines regents de nens menors solíen tindre-ho més difícil: tant Brunilda com Fredegunda es van veure bastant al marge, ja que no gaudien del mateix respecte. Les mares soberanes disponien d'un espai polític consideralble
i Brunilda, entre 593 i 613, va tenir períodes d'autèntic domini sobre pràcticament tot el món franc.
- Clotari II, que fins el moment dominava uns territoris urbans escasos en Neustria, va formar una coalició d'aristòcrates i va derrocar a Brunilda. Aquest va governar sobre un regne més o menys unitari durant una generació, però va decidir mantindre les tres corts del període anterior, especial les de Neustria i Austrasia. Aquestes contaven amn un únic cap procedent de l'aristocràcia, el majordom ( maior ), fet que va provocar noves rivalitats entre l'aristiocràcia. Aquestes es van aguditzar després del 639, quan en les dues grans àrees els successors van ser dos nens, fet que va provocar enfrontaments entre el majordom i les reines regents.
- A principis del s.VIII l'autoritat real recaia sobre els majordoms, i a partir del 687 provenien tots d'una única família austrasiàtica: els arnulfings-pipínides. Els historiadors han prestat molta atenció a fixar la data en el que els merovingis comencen a perdre el domini, i els més recents opinen que inclús a finals del s.VIII, els reixos van acumular bones dosis de poder. La mort dels fills de Dagobert va asenyalar el momen en que, per primera vegada, els majordoms no sols controlàven als reixos, sinò que també els escollien.
- Els últims anys del s.VII podem veure com els canvis en l'extensió geogràfica del regne ems mostren una vertadera involució de l'autoritat merovingia: l'àmplia hegemonia dels monàrques del s.V es va mantindre encara amb Dagobert I, però a partir d'aquest moment es van perdent territoris. Aquesta retirada geogràfica és indicadora de que la inestabilitat de les generacions posteriors a Dagobert va generar vertaders prejudicis a l'autoritat dels francs. Els últims anys del s.VII també van ser espectadors d'una retirada en l'activitat interior dels governants.
- La perdurable importància de les corts reials merovingies es va deure a la quantiosa riquesa de la que podien disposar els reixos o els maiores. Els reixos poseien grans extensions de terreny; tenien accés a peatges comercials i multes judicials. Però el sistema tributari no tenia un manteniment sistemàtic: en la mesura en que els reixos es passaven les ciutats entre ells amb tanta facilitat, mai podria haver existit una estructura fiscal integrada, com la romana. A mitjans del s.VII, els impostos a pagar pareixien haver-se convertit en tributs fixes i s'obtenien d'àrees cada vegada més petites. Però aquests podien permetres la caiguda dels impostos perque no pagaven al seu exèrcit, que ara es basava en les obligacions militars dels homes lliures: constituit principalment pels aristòcrates i el seu sèquit, a més dels contingents de les zones urbanes capitanejats per comtes locals. Per això, els seus ingresos eren molt superiors a les seues despeses.
reines i aristòcrates van fundar monasteris, normalment seguint les tradicions del principal monasteri columbànic en Burgundia.
- Els aristòcrates estaven, quasi tots, compromesos amb el sistema polític merovingi. Normalment disposaven de residències en el camp, a més dels centres religiosos monàstics, però aquestos no eren autèntics centres de poder, tal i com desitjava l'aristocràcia amb la fi d'intentar controlar les seues àrees locals; però açò no vol dir que la política local no tenia cap relevància. Els comtes eren designats pel reo, però tendien a ser homes locals; dirigíen els exèrcits i els tribunals de justícia dels territoris de la ciutat. Els bisbes ere encara més d'orígen local, i podíen trobar-se amb problemes en el cas contrari, ja que els nomenaments episcopals estaven a càrreg de les èlits locals i els bisbes propers.
- Els problemes de finals del s.VII van sacudir aquest model global; els merovingis van perdre la centralitat com a actors polítics ebtre 655 i 675 i, encara que les seues corts encara foren nuclis importants per a l'acció política, els principats de la perifèia van aconseguir autonomia a nivell pràctic, i alguns altres ducs i bisbes tornaren menys la vista cap el patrocini merovingi o pipínid. El període d'inestabilitat va acabar amb Terry, al 687; però tal vegada l'època de Pipino II va ser la que va contemplar el menor nivell de protagonisme real o, en aquell moment, dels maiores.
- Els regnes mediterranis occidentals: Hispània i Itàlia
A) Hispania
- La comunitat política de Hispania del s.VII no sempre mostrava respecte per les fòrmules legals. Però la població sabia de la seua existència; inclús els reixos, si no disposaven de suports forts, podien veure's atrapats pels textos legals. En la Hispania visigoda, com també en menor mesura en la Itàlia llobrada, els principis legals representàven importants punts de referència.
- Hispania va ser conquerida, en part, pels vàndals després del 409; més endavant, al 439, va quedar invaida pels sueus. Al 456, els visigots van envair i destruir ràpidament el poder sueu, al que li van cedir l'extrem noroest. La conquesta visigoda va acabar al 483, però els visigots continuàven tenint la seua base en la Galia, concretament en Narbona.
- A partir del 511, Teodoric l'ostrogot va establir la regència per a un rei xiquet, el visigot Amalaric (511-531), i fins la mort de Teodoric, la Hispania va ser governada des d'Itàlia. En els quaranta anys posteriors, el tro va estar ocupat per reixos dèbils, que es van derrocar els uns als altres mitjançant colps d'estat. En Hispania, el període del 409 al 569 va estar caracteritzat per l'inestabilitat, i estava abandonada als seus propis recursos. L'arqueologia mostra un debilitament dels
nuclis de les hisendes rurals i de les residències de camp, i una forta concentració i simplificació de la producció ceràmica. La inseguretat del s.V i gran part del VI en algunes zones de la península pareix haver atacat amb duresa bona part de les estructures bàsiques de l'economia heretades del món romà. Un atre efecte de l'inestabilitat va ser la fragmentació de la societat de la península. Aquesta es troba en un terreny montanyòs, on les comunicacions eren molt pobres i hi havia grans diferències ecològiques i mediambientals.
- A aquestes fragmentacions es va enfrontar Leovigild, i va recòrrer a l'acció militar per resoldre-la. A la mort d'aquest, en 586, sols les franges costeres controlades per romans al sud i els vascs en el nord van quedar fora de l'autoritat reial.També va exiliar i expropiar a aristòcrates laics; i va ordenar una profunda revisió del codi legal, reflexant el seu caràcter unificador. Toledo ja s'havia convertit en la seu monàrquica principal, però amb Leovigild va passar a ser el centre de l'activitat política i religiosa, una capital de veritat. Aquesta es situava en el centre de Hispania, fet que reflexa l'ambició del rei; també va fundar la seua pròpia ciutat, Recópolis, però segons mostren les excavacions, mai va arribar a ser molt gran. Aquest també es va enfrentar al problema de la desunió religiosa. Els gots d'Hispania seguien sent arrians; en un concili eclesiàstic celebrat en Toledo al 580, va tractar de suavitzar la doctrina arriana per a que resultara més acceptable. No obstant, l'arrianisme era una pràctica massa minoritària, els gots representaven sols una porció menor de la població hispànica. El segon fill de Leovigild, Recaret (586-601) es convertí al catolicisme al pujar al tron, i en el tercer concili de toledo al 589, l'arrianisme va ser declarat il·legal. Obviament hi haguè protestes i conspiracions, encara que minoritàries.
- A la mort d'aquest, es van succeir una sèrie de reis, dels quals només Suintila (621-631) arribà a regnar una dècada, ja que tots els altres duraven d'1 a 3 anys. A pesar del període d'inestabilitat al s.VII (lluites internes i cols d'estat), el regne conservà la seua integritat i no es va retornar a la desmembració anterior. Els visigots van lluitar contra els vascos, francs i romans del sudest. Finalment Suitila incorporà la regió del sudest de al 628.
- A nivell intern, la seqüència de colps mostra que els ducs i governadors provincials del regne s'interessaven per la monarquia central. Els reixos de lèpoca no van deixar molta petjada; destaca Sisebunt (612-621), que va ser autor de poesia, tenia una reputació com a escriptor i va ser un serio perseguidor de la població jueva en Hispania. L'única innovació important d'aquest període va ser una sèrie constant de concilis episcopals plenaris.
