NOTES SIBRE ELS ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE L’EMFITEUSI A CATALUNYA.
Durant anys l’emfiteusi ha estat terreny de treball dels historiadors del dret. Això ha
comportat dues coses: el predomini d’una anàlisi estàtica de la figura jurídica, i una
tendència a no situar la relació dialèctica entre la identificació d’una figura jurídica
estàtica, en partir del cos legal i doctrinal, i la seva dinàmica sòcio-històrica.
La història agraria del segle XVI al XVIII, a casa nostra, ha tingut tres mancances: el
desconeixement de la història del dret, el desconeixement de la història de l’Església i,
finalment, s’ha partit del 1486 com si aleshores comencés tot de nou, perquè sempre
s’ha tingut en compte a Vicens Vives.
Els historiadors del dret s’han plantejat fins a quin punt l’emfiteusi medieval era
d’orígen romà o era una altra cosa, i en funció del segon plantejament, han buscat la
relació entre feu i emfiteusi. El treball de Mirambell permet separar la questió de
l’origen de “la forçada adaptació de la regulació romana de l’emfiteusi a la nova
situació de la societat feudal”. La dispersió de la normativa catalana sorgeix de
l’expressió res feudalis vel emphiteoticaria, que equipara el feu i l’emfiteusi.
Carreras Candi (1909-1910) situava la naturalesa feudal de l’emfiteusi i raonava
l’orígen i l’evolució històrica per explicar que l’emfiteusi fos una expressió del sistema
feudal. S’adona de cóm la paraula cens arriba a encarnar la idea d’emfiteusi, i el domini
suposa que s’ha passat de la noció d’un senyor subjecte del feudalisme a la d’un senyor
subjecte al cens emfitèutic.
Per altra banda, Andrea de Sojo que era historiador i coneixedor del dret, és més
sensible al fet històric i proposà l’anàlisi directa dels fets jurídics més usuals per a
deduir-ne la llei jurídica interna i afimava que “ el vassallatge és emfiteusi
romanitzada”.
Pons Gurí considera que l’emfiteusi aparegué abans de la receptio del dret comú , però
admet la dificultat de discernir la seva naturalesa jurídica doncs hi hagué un procès fins
la conformació definitiva del terme emfiteusi a principis del s.XIV, com a conseqüència
de la receptio. Al llarg del procès, aquesta rep, inicialment el nom de donatio com a
sinònim de transmissió. Ben entrat el segle XII la paraula establiment subsistueix a la de
precaria i aquesta serà ambivalent per a les concessions feudals i les emfitèutiques.
Font i Rius diu que fins a finals del segle XV no s’arriba a l’equiparació de
l’establiment amb l’emfiteusi. Tot això, permet concloure que els historiadors del dret
no acepten asimilar del tot el feu amb l’emfiteusi, perquè atorguen al primer naturalesa
jurisdiccional i al segon naturalesa contractual econòmica; però admeten que l’emfiteusi
té facultat de subestablir i de transmetre, i consideren quatre qüestions: la vinculació de
l’emfiteusi amb l’activitat de l’Església, lligada a la propietat de la terra, la necessitat
d’eludir la prohibició d’alienar les coses eclesiàstiques, i el desig de no perdre la
propietat, fixar la població i garantir el procés productiu.
L’emfiteusi neix en el marc de les relacions de producció feudal i a la llum del dret
romà, i els historiadors del dret consideren que tant feudal és el feu com l’emfiteusi.
Estudis com els de Montserrat Richou ens diuen que ja abans de 1486, l’emfiteusi
enquadra: cens, fadiga,lluïsme, etc, i fortifica coses alienes com drets feudals. En el
