EPIGRAFIA I NUMISMATICA, Apuntes de Epigrafía

¡Descarga EPIGRAFIA I NUMISMATICA y más Apuntes en PDF de Epigrafía solo en Docsity!

14/02/ T1. INTRODUCCIÓ A L’EPIGRAFIA 1.1. Concepte i límits. La pràctica epigràfica en el seu context històric i cultural 1.1.1. Concepte i límits L’objecte de l’epigrafia abraçaria tot tipus de text que no es considera una creació literària transmesa, és a dir, no depurada en temps passats (ex. Les obres de Tàcit). El seu contingut es dóna a partir de 2 principis:

a) Suport del text.

b) Relació del contingut (el missatge).

a) Suport del text S’entén per suport qualsevol tipus d’objecte que serveix per allotjar un text (pedestal, vas ceràmic, un temple sencer, un aqüeducte, etc.), és a dir, qualsevol superfície que permet estampar un text. Els criteris tradicionals definien només com a principi de suport aquells textos fets en:

• Suports durs però molts dels textos antics van ser escrits en marbre i aquest amb el

temps es va anar degradant. N’hi va haver d’altres que van ser escrits en bronze però van ser destruïts, fosos per fer armes.

• Suports rígids per diferenciar l’epigrafia de la papirografia (suports flexibles). Tampoc és

un criteri absolut atès que existeixen materials ambigus com el plom (material flexible) en el que van ser escrites, per exemple, les “Tauletes de les malediccions”.

Per un error d’apreciació (x l’atzar de conservació), l’epigrafia grega i llatina transmeten la impressió de que en la major part de la vida quotidiana grecoromana es feia servir suports rígids (pesants). Un exemple que contravé aquesta afirmació és l’Egipte grec i llatí. Egipte, productor de papir, consumí gran quantitat d’aquest element en el s/context (arxius públics i privats), és a dir, la vida quotidiana estava lligada a l’ús d’un suport independentment de ser rígids o no. L’epigrafia només estudia una part del suport dels quals alguns són efímers i no s’han conservat (tauletes de fusta amb cera, cuir, papirs, etc.). És a dir, el suport és ambigu i no permet delimitar l’estudi de l’epigrafia. El que sí es pot afirmar és que l’epigrafia estudia el document produït directament des de l’antiguitat.

b) El contingut També té una delimitació problemàtica. La redacció epigràfica es defineix per la seva precisió, és a dir, són textos clars i breus. Freqüentment, utilitza fórmules, abreviatures i un tipus d’ordenació clara dels s/components (el dedicat, el dedicant i entremig “les qüestions o motius”, etc.). Sembla que el suport epigràfic, en relació al text, imposa certs límits:

• Mostra una clara voluntat de permanència del text (pedra, metall, fusta) els quals

rarament s’esborren a diferència del pergamí o papir que podien ser reutilitzats. Al s. I a. C. es va definir l’epigrafia la qual patí pocs canvis perquè l’objectiu primordial fou la permanència del missatge a través del temps, és a dir, una perpetuació de la memòria i, x això, s’utilitzà les fórmules, reglades x convenció, per tal que el contingut fos reconegut arreu del món.

• Mostra una publicitat, una clara de comunicació immediata. L’epigrafia vol arribar

directament a tothom. La funció del text és el que permet la diferència de ....................... L’execució del text planteja grans dificultats. Gravar era molt car tant en temps com en diners (discussió sobre quin suport havia de fer-se que, depenent d’un o un altre, suposava un treball de destresa particular). El text havia de dir molt en poc espai, d’aquí la utilització de fórmules que permetia un llenguatge simplificat i clar i en el què, evidentment, s’ometien moltes coses.

Així, es troben els anomenats FASTI (o Recitats), llistats cronològics de cònsols, persones nobles, on hi figuren els s/noms, la s/carrera i els s/fets militars, entre altres coses. A mesura que s’anaven consolidant l’estat i l’aristocràcia la necessitat d’aquests grups per a la publicació de les s/gestes passà a ser primordial per consolidar la s/memòria i la dels seus familiars.

El moment àlgid aparegué en època d’August perquè suposà el restabliment de l’ordre social després de 3 guerres i l’aparició d’un nou poder polític “el principat”, règim que es superposà a la República. De fet i, teòricament, August només era el primer (el princeps ) dels magistrats i també de manera teòrica, el poder es repartia entre l’emperador i el Senat, qui conservava el control de Roma, d’Itàlia i de les províncies no subjectes a ocupació militar, i la competència quasi universal dels seus senatoconsultos. Aquest poder de monarquia encoberta s’havia de legitimar dins l’estat, amb la qual cosa necessitava de missatges molt ben elaborats dirigits a una organització per tal d’obtenir un total consens social.

La propaganda tenia moviment tant vertical (entre grups socials) com horitzontal. Anava dirigida a expressar el bon ordre i la bona comunicació socials, perquè l’emperador era la garantia d’aquest ordre i mantenir-lo requeria d’una bona comunicació tant amb l’exèrcit com amb el poble (metropolitana i provincial). Per això, a l’emperador se li devia respecte i acatament. 19/02/ 1.2. L’epigrafia com a font de coneixement històric. El valor més important del text epigràfic és la informació directa (de 1a. mà); que es produeix en un context i en una cultura i societat molt precises i, alhora, en un temps determinat. La persona que encarrega el text tenia una finalitat pràctica: la comunicació vers el públic. Els relats actuals són creacions individuals per aconseguir una meta estètica amb una intenció quasi personal. Sigui quin sigui el text, aquesta comunicació dins la comunitat produïa a l’emissor del missatge la sensació de formava part integrant de la mateixa, per això, s’incidia fortament sobre el treball en sí, sobre qui ho havia de fer i sobre el suport on havia d’anar escrit.

El text epigràfic és el més directe i és el que aporta una visió més real del passat. Però alhora, també és un document subjectiu perquè és intencionat, manipula; de fet, la manipulació és la base de qualsevol missatge. De totes maneres, el text epigràfic, en el seu context, és un document que ajuda a la reconstrucció de les societats i dels seus valors.

En general, l’epigrafia aporta dades, sobretot, quotidianes, tant a nivell públic com privat i, en conseqüència, aporta també la possibilitat d’aplicar tractaments estadístics com, per exemple, la realització d’estudis comparatius a nivell de temps i espai. Per dur a terme aquests estudis però, és molt important conèixer les societats i els valors de les petites ciutats (les provincials), les quals no apareixen a les fonts històriques atès aquestes no consideren important la vida quotidiana, sinó que fan més incís en els grans fets històrics realitzats per personatges importants. El problema per a l’elaboració d’aquests estudis radica en la poca quantitat i varietat de textos epigràfics que concentren aquestes petites ciutats. De fet, és necessari una gran massa documentals (+/- varis milers) i només Roma és qui ho aporta.

1.2.1. Els àmbits epigràfics de les societats clàssiques Els camps d’actuació en els què l’epigrafia pot aportar més informació són:

a) La lingüística La gramàtica de totes les llengües antigues i, sobretot, del grec i el llatí. Concretament, aporta informació sobre la difusió i evolució de la llengua així com de les s/variacions (variants dialèctiques). Entre el s. VI a. C. i els ss. V – VI d. C. les llengües evolucionaren però no passà el mateix amb la literatura que fou imposada des d’un bon principi. Aquesta evolució és veu sobretot en grafitis o inscripcions pintades i permeten plantejar qüestions d’ordre cultural:

• Extensió i límits de l’hel·lenització i de la romanització, és a dir, de l’impacte dels regnes

hel·lènics i del domini romà dins el conjunt de la Mediterrània. El document grec més allunyat aparegué entre l’actual Pakistan i l’Índia, territori que no suposà un domini grec (ss. III – II a. C.). És un text budista escrit en bilingüe (sànscrit i grec) el que confirma un contacte cultural profund però no polític. El document més oriental es situa al mar Caspi i és un document militar mentre que el més septentrional es troba a l’actual Txèquia. Cap d’aquests territoris fou domini polític romà però els seus textos indiquen quelcom de les pretensions romanes. De fet, la concepció romana no acceptava els límits; la frontera era un estat momentani que no suposava la creació de cap domini restringit. Les inscripcions en àmfores, vaixelles, segells, etc. indiquen un inici comercial, fet que també permet l’extensió cultural.

• A nivell intern, l’epigrafia escrita mostra fins a quin punt es pot intentar reconstruir el

grau d’alfabetització, és a dir, fins a quins nivells tant el grec com el llatí foren coneguts, sabuts i parlats. Escriure x escriure diu molt d’una societat i sobretot del contingut d’aquesta escriptura (versos de l’Odissea). La cultura de l’imperi romà causà un gran impacte, tant com altres trets característics de Roma: la violència i les accions militars.

L’epigrafia aporta informació històrica i social utilitzable i mostra la forma fefaent com allò escrit s’utilitzà a la vida quotidiana, és a dir, mostra la relació real entre els sectors socials, culturals i, fins i tot, econòmics.

b) La política Des d’aquest àmbit es produeixen missatges contínuament. Missatges que informen sobre els poders polítics, les institucions i l’administració que, per al seu funcionament, necessiten de la creació de missatges (carreres administratives o cursus honorum , mecanismes dels poder públics de les institucions, sobretot, de la legislació, etc.). És el sistema en què l’emperador contactava amb qualsevol racó del seu imperi.

c) La societat També es dóna en les jerarquies socials perquè en l’epigrafia apareixen mencions a cavallers, senadors, etc. No es parla de classes però sí es pot reconstruir les jerarquies a partir de la seva relació pública-privada.

El sistema de valors (formes de representacions i d’autorepresentacions). Cada grup social crea imatges de la seva posició (poder) i dels seus valors davant la resta de grups i, fins i tot, d’altres societats.

Es donaren molt més a nivells superiors, atès que foren les primeres que prengueren consciència del seu poder. Aquestes intentaren establir canals de comunicació, de col·laboració i de consens amb altres grups socials. També hi va haver producció epigràfica per part de grups socials més modestos, al camp i a les ciutats provincials, +/- romanitzades, és a dir, és un instrument usat per tots els grups socials amb la intenció d’un bon consens social (exemple: les dedicatòries dels lliberts als seus antics amos). Malgrat tot, els valors estan estructurats per la classe dominant (cultura d’elit).

Els textos epigràfics dels nobles no parlen mai, directament, de la s/professió en contraposició amb els lliberts. Cal dir que els lliberts formaven un grup molt gran i heterogeni; n’hi havia de rics i pobres, fet que permetia una diferenciació entre ells, alhora que no tenien, com a classe, una ideologia definida. Els seus comportaments eren imitar a la classe alta, la qual no feia cap distinció, per a ella tots eren la massa.

El problema que sorgeix alhora de reconstruir l’evolució d’aquests grups socials que és només pot fer-se per una combinació epigràfica i de textos escrits.

d) Mentalitat i religió

esdeveniments. Aquests espais usats per l’oci eren plens de la memòria del passat de la comunitat, tant a nivell individual com col·lectiu. Això comportà que la memòria dels grans individus es barregés amb la de la comunitat i aquest fet fou el que condicionà l’actuació dels emperadors. De fet, els espais públics foren escenaris de memòria on allò col·lectiu es fongué per tal de poder adquirir un consens. Aquests espais també van ser anomenats jardins de la memòria. Actualment, també es persisteix en aquest concepte, recordar la memòria d’un personatge vinculat a la memòria de les ciutats (nom de persones a les plaques del carrer). Aquests espais d’oci van servir també per donar informació de caràcter més pràctic, és a dir, serviren per comunicar a la població normes, decrets estatals, edictes imperials com les “ Acta de Senado ” (diari de sessions del Senat que es féu públic a partir de Juli Cèsar). Les inscripcions eren, especialment, de 2 tipus: religioses i imperials.

• Religioses: Assumiren un rol important perquè la religió era un component indispensable

en la vida de la comunitat. Per exemple, el calendari religiós era idèntic al cívic. Així, el missatge epigràfic es convertí en un component social molt important perquè evidenciava les comunicacions amb els déus i les s/propietats així com del culte. Cal remarcar que els magistrats van assumir rols religiosos. Això es pot comprovar a través del programa arquitectònic, però sobretot, pel ritus (peticions i ofrenes). La religió arribà a la comunitat mitjançant el text escrit.

• Estatals: Mitjà molt necessari per a un poder no legitimat; un poder que no es podia

proclamar, fet que obligà als emperadors a generar un aparell de comunicació mitjançant el qual s’apropiaren de la història de la República, és a dir, del col·lectiu passat, fins el punt d’arribar assimilar-se la topografia de Roma. Els missatges descriuen els s/títols i les s/proeses militars.

• Llibre recomanat:”Augusto y el poder de las imágenes” de Paul Zanker.

b) Fenomen urbà És quasi un fenomen urbà en un 100% perquè la vida col·lectiva i les s/manifestacions tenien el s/centre bàsic al fòrum, fins i tot, totes les manifestacions extrametropolitanes mantenien trets urbans. L’imperi romà fou un mosaic de ciutats que s’administraven autonòmicament però que rendien respecte al poder central.

També expressaren el control jurídic de la comunitat sobre els s/membres (ex. el dret de propietat). Les parcel·lacions eren acompanyades de mojones ( molló (mojón): pedra que es posa per assenyalar els límits d’una heretat, territori, país o adreça ) què indicaven els límits de les parcel·les, de la propietat. Aquestes delimitacions territorials podien donar-se només amb 1 imatge o bé aquesta compaginada amb un text i es feien públiques mitjançant plaques exposades als fòrums. Aquesta exposició suposava l’acceptació comunal alhora que es convertia en un mitjà de control estatal per recaptar impostos (forma cadastral).

Aquest fenomen urbà també es donà en l’epigrafia privada rural en forma d’inscripcions funeràries o honorífiques, les quals pregonaren un domini de jerarquia social. Aquestes inscripcions mostren el funcionament de la presència urbana en aquests àmbits. Així mateix, es donà en un petit àmbit, el rústic i religiós no clàssics (coves, muntanyes, etc.). Contextos no urbans poc romanitzats (interior de la Gàl·lia, interior d’Hispània, etc.), que indicava un 1r. pas cap a la romanització.

c) Expressió d’una autoconsciència La inscripció epigràfica és l’expressió d’una autoconsciència definida per part de qui la genera. Això comporta una relació bàsica de pertinença i participació en la comunitat i, alhora, un ordre social. Aquesta autoconsicència, fortament arrelada, podia trobar-se en el nom del “dedicant”. Aquest sempre apareix i aprofita per proclamar els s/càrrecs i funcions davant de la s/comunitat.

d) Iniciativa del que encarrega la inscripció El valor de comunicació del missatge necessita d’una recepció activa del receptor, ja sigui públic o privat, individual o col·lectiu. És un missatge pensat per arribar a algú. Els llocs més freqüents foren els àmbits funeraris, tant dins d’un recinte com fora la vil·la. El missatge donava a conèixer el nom del difunt i el de la s/família, és a dir, pretenia fer recordar al vianant la memòria del difunt. El s/contingut podia ser modificat per tal que el lector establís una relació amb el missatge i amb el difunt, com x exemple “les exclamacions de salutació”, on al nom del difunt l’acompanyaven expressions de salutació al vianant i, de vegades, amb pretensions directes com “oye, tú que pasas, acuérdate de mí”. Efectivament, són textos per mantenir un diàleg amb el lector el qual es veu obligat a parar- se i reflexionar sobre la mort. Aquest tipus de missatge es dóna assíduament en tombes de nens i adolescents estimats, de grans aptituds, que han vist trucada la s/vida massa joves.

e) Alfabetització Existeix cert grau d’alfabetització, que és un hàbit de la cultura escrita. Molta gent sabia llegir i en molts àmbits socials, com la carrera militar, era indispensable el saber llegir i escriure, atès que les ordres podien arribar x escrit. Aquest alt nivell d’alfabetització es conseqüència de:

• La creació de diversos tipus i maneres de missatges.

• L’alfabetització com a fet necessari per a poder descodificar les abreviatures i formules de

les inscripcions.

f) Voluntat impositiva Sempre té una voluntat impositiva; és estructurat, codificat i presentat per a que es tingui la màxima difusió possible i això es produeix mitjançant l’ús de tècniques d’atracció selectiva , és a dir, l’ús d’unes abreviatures (estàndards), d’un tipus de grandària de lletres, de posició del text, de a qui va dedicat, etc.

g) Mecanismes psicològics Es cerca captar e incitar al lector a que faci un exercici mental de desenvolupament de l’epígraf. La descodificació d’un epígraf proporciona al lector una gran satisfacció.

h) Transcendència temporal Sempre pretén transcendir el temps, d’aquí l’ús de certs tipus de suport. Els antics tenien una profunda obsessió per la prolongació de la vida; per ells, la vida d’ultratomba era trista. Ni grecs ni romans creien en el càstig. La transmissió de la memòria, d’allò que van ser, era l’única supervivència que els hi quedava.

i) L’evolució amb la societat El s/mitjà d’expressió és un fenomen inseparable de la realitat social. L’epigrafia evoluciona amb la societat. 26/02/ 1.5. Nocions de gramàtica llatina Anàlisi dels substantius i els verbs, normalment omesos en els suports. En alguns d’ells també s’omet l’objecte; normalment, el verb es troba en pretèrit perfecte. 1.5.1. Trets bàsics Com a tota llengua romànica, el llatí conté:

• Un conjunt de paraules variables: els substantius, els adjectius i els pronoms.

• Els verbs es conjuguen.

• Les paraules invariables (adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions, etc.) què, en

la s/majoria, no es troben en les inscripcions.

a) Elements bàsics

• El dedicat : el que rep l’acció F 0 E 0sempre en datiu.

• El dedicant : el que fa l’acció F 0 E 0sempre en nominatiu.

• El cóm/el perquè (circumstàncies ): acostumen a ser escrites en fórmules,

simplificades x les inicials. Ex: L D D D L(OCO) D(ATO) D(ECRETO) D(ECURIORUM) F 0 E 0En el lloc posat per decret dels decurions Cal tenir en compte si la dedicatòria és a una dona o a un home. Ex: H S E H(IC) S(ITA) E(ST) F 0 E 0dona H(IC) S(ITUS) E(ST) F 0 E 0home Pot aparèixer el motiu en ablatiu i pot anar acompanyat per 1 preposició, de vegades abreujada. Ex: O HON* O MER O(B) HON(OREM) O(B) MER(ITA) F 0 E 0pels seus mèrits. (*) pot presentar-se la H sola o bé tota la paraula.

b) Les declinacions (veure informació dossiers electrònics)

1a. declinació : noms femenins i algun nom geogràfic.

• Nom. i Voc. coincideixen en les terminacions.

• Gen: fill de... / originari de..... / esclau de.....

• Dat: generalment al final de la inscripció.

• Abl: nom + voc.

2a. declinació : noms masculins i neutres. En la 1a. terminació dels masculins poden aparèixer diferències: normalment “-us” però també “-er” (puer = nen). A partir de l’acusatiu té un únic ús. En quant als neutres, les 3 primeres “-um”, la resta coincideixen amb els masculins.

Pel que fa al plural, les arrels de les paraules masculines acabades en “-i” han de doblar aquesta per fer el plural “-ii”. Ex: Marci us F 0 E 0Marci i. Els neutres varien les 3 primeres persones i la resta coincideixen les terminacions amb les paraules masculines.

3a. declinació : Més complicada atesa la gran quantitat de paraules incloses. Pot aparèixer sense terminació. La declinació no varia fins arribar al genitiu.

c) El verb En quant al verb , pot plantejar algun problema, pot aparèixer o no. Als textos honorífics s’acostuma a sobreentendre’l: “el dedicà”, “el fe”, “l’encarregà”, etc.; de fet, es dedueix de la inscripció del text. Generalment expressa la relació entre el dedicat i el dedicant i allò dedicat, és a dir, ha d’haver concordança. Es conjuga i expressa el temps de l’acció, la persona, el nombre, el gènere, el mode i la veu.

• El nombre : 2 (singular i plural).

• La persona : 3 sing. (jo, tu, ell) + 3 pl. (nosaltres, vosaltres, ells).

• El temps : moment de l’acció verbal. Guarda relació amb el subjecte i el predicat. Es

distingeixen 3 (passat, present i futur). El present i, sobretot, el pretèrit perfecte “el dedicà” (passat acabat).

• El mode : expressa l’acció del subjecte (S) respecte als enunciats de l’oració i es divideix

en personals i no personals.

• Personals: Indicatiu, subjuntiu, imperatiu.

• Subjuntiu: indica l’àmbit d’allò probable, la proximitat. Estrany.

• Impersonals: Infinitiu, participi, gerundi i supí. Les inscripcions estan redactades

normalment en infinitiu.

• Infinitiu: mode d’allò real; expressa temporalitat, tots els temps.

• Imperatiu: expressa ordre, mandat, prescripció.

• Participi: converteix al V en un element substantivat.

• Gerundi: una altra forma substantivada del V, de la què es pot proporcionar al

substantiu un substitut.

• La veu: pot ser passiva o activa en funció de la relació del S amb el procés. La veu

activa expressa l’acció del S i la passiva, l’acció de rep o pateix el S. La veu activa és la més comú en les inscripcions. 27/02/

T2. L’EPÍGRAF

2.1. Terminologia i anàlisis de les disposicions del text El text epigràfic es defineix a partir dels següents elements:

a) El camp epigràfic És la superfície preparada per a contenir el text o Forma. Les s/característiques eren l’economia, la claredat i la suficiència, atès que s’havia d’ajustar a les dimensions que imposava el camp epigràfic. La situació d’aquest camp podia donar-se de 2 maneres:

• Disposant d’1 espai preparat per escriure, marcat amb motllures.

• Disponibles sobre tot tipus de superfícies.

De vegades la porositat o el format, entre altres coses, del text comporta certs problemes. Per tal de resoldre-ho, es disposava sobre la superfície problemàtica una capa encolada (capa artificial) sobre la qual s’escrivia en pinzell.

b) La Ordinatio És la disposició particular que adopta el text dins del camp epigràfic. Tota ordinatio pressuposa una planificació prèvia de la disposició textual per tal que resti ben centrat. S’estableix 2 tipus:

1. Predeterminada: prèvia al traçat definitiu.

2. Improvisada: és la que s’executa sobre la marxa. Comporta formes de redacció ràpides,

pràctiques i àgils en tallers de poca qualitat. L’acabament correcte o no dependrà de la manya de l’artesà.

Per fer una ordinatio , calia tenir en compte els següents elements:

• L’àrea inscrita (superfície coberta exactament pel text).

• Rastres de les línies guia.

• Quantes columnes (grup de línies horitzontals) i línies comporta el text.

• Distinció de quantitat de pàgines (1, 2, 3 ó més).

• Cronologia.

• Indicació de tots els elements de medició de l’espai: entre paraules, línies, mesura de les

lletres, etc.

E F 0 E 0D D F 0 E 0E bustrofèdica No sempre però, eren rectilinis, podia donar-se el cas d’una ordenació vertical, sobretot en textos reactualitzats per abandonament de l’ús original. També existia la circumstància de que el text s’escrigués en 2 o més cantons principals (sistema de textos que es veien simultàniament) en el cas de que la superfície fos un quadrat o una altra forma geomètrica. En molts d’aquests casos es veu un 1r. text cancel·lat i la nova gravació en l’altra superfície ( text opistogràfic: escriptura per ambdues cares ).

• Menció dels casos més particulars:

• Gravació sobre diverses plaques disposades a la paret.

• Utilització o no d’ acròstics ( composicions en les què les lletres inicials, mitges o finals

formen, llegides verticalment, una frase o paraula ) i anagrames ( transformació d’ paraula o frase en una altra per la transposició de les seves lletres ).

• Finals o inicis d’oracions, el Capoverso. Per norma general, en epigrafia es troba que

a la pàgina no hi queden marges. Capo = iniciar el text amb una frase en un cert lloc del camp epigràfic (desplaçada cap a l’esquerra). El text es desenvolupa seguint aquesta oració. Normalment es dóna en textos llargs. Majoritàriament el text està centrat, tot a la dreta o a l’esquerra.

c) Forma i suport Relació entre la forma i el suport, i juntament amb aquest, l’aparell decoratiu que aportarà informació sobre modes, èpoques, etc.

2.2. Aspectes paleogràfics: tipus d’escriptura i fórmules L’ús de fórmules en l’epigrafia serveix per:

• Identificar fragments d’una mateixa inscripció.

• Informar sobre els fenòmens generals que permeten reconstruir una història general de

l’escriptura.

Es donen diversos tipus d’escriptura de les quals destaquen 2 si ens atenem a l’aspecte: l’escriptura capital i la cursiva. Ambdues s’elaboren sobre qualsevol tipus de suport malgrat es diferencien en alguns d’ells segons la seva aptitud.

a) L’escriptura capital La més coneguda i pròpia d’inscripcions monumentals. La seva redacció és pausada, lenta i pretén reproduir, sense alteracions, un model alfabètic ja establert. Per aconseguir-ho, segueix uns cànons geomètrics que resulten d’una combinació precisa de posició i alienació dels traços. En concret, esquema que pot introduir-se en un quadrat o bé dins els seus divisors. El traçat és molt rigorós, per això és més lent. Estableix un pautat. És la més elegant i es donà en època de la República i l’Alt imperi.

Segons la seva aptitud, s’elaborava normalment sobre pedres monumentals (blocs de gran superfície) que servien per a missatges públics, solemnes, els quals havien de visualitzar-se i imposar-se.

b) L’escriptura cursiva És l’antecedent de la nostra escriptura minúscula. Consisteix en una redacció ràpida, sense preocupació de cap model. És una escriptura variable en els seus resultats. D’acord amb la seva aptitud, la seva aplicació s’acostumava a donar en suports casuals, fràgils, flexibles, no perdurables (papirs, cuir, fusta, etc.). Pot donar-se però, una cursiva molt elaborada (a pinzell o gravada) que podia fer-se servir en pedra. L’ús de la cursiva podia fer-se per rapidesa o bé per estètica, aquesta sempre amb intencions artístiques i molt normalment a partir del +/- s. II d. C.

2.2.1. Tècniques materials d’escriptura. Poden diferenciar-se 4 tipus: sobre pedra, a pinzell, grafit i impressió.

a) Sobre pedra La que coneix una millor i gran sofisticació. Diverses tècniques/processos. La més comú és la incisió d’un traç continu que, combinada amb altres, es representa la lletra. És un gravat que deixa una regatera profunda i ampla. Normalment la secció sol ser en:

Hi ha d’altres processos amb resultats i nivells de dificultats variades:

• Reproducció d’un traçat a base de punts on destaca el clar/obscur i es dóna en suports

molt decorats que es miren molt de prop.

• Reproducció a base d’alvèols on la regatera s’emplena de metall, plom fos, bronze o or.

• Preparació de suports on s’apliquen lletres amb claus. Es dóna en grans inscripcions

públiques però generaven la temptació de saquejos. Reproducció de finals de l’antiguitat.

• Rebaixament de la superfície : procés poc utilitzat per ser molt costós, fràgil i no

perdurable, però de gran valor artístic, molt cuidat. Les lletres no es graven sinó que per destacar-les es rebaixa la superfície sobresortint les lletres relleu. Superfície erosionable que podia ser martellada molt fàcilment.

• Escriptura calada o lletra en buit : procés molt poc comú. El traç penetra (forada)

tota la superfície del camp epigràfic. Debilita la placa tant pels buits com pels relleus.

El gravat pot completar-se amb colors per tal que destaquin les lletres respecta al camp epigràfic.

b) A pinzell Sistema aplicat als suports de parets que acostumen a ser suports casuals, vaixelles, àmfores, etc. És apte per a una escriptura ràpida, complexa, que s’adapta a suports especials (rugosos, corbats, etc.). Usos comercials i fiscals.

El s/ús està associat a evitar malentesos i definien paraules concretes. Ex: la “M” invertida volia dir mulier (dóna) atès que la M normal s’utilitzava per a noms masculins, quantitats de mil, etc. Signes especials “V” (VIVUS) = viu, en contraposició als signes o ( theta nigrum F 0 E 0 mortuus – difunt). La theta nigrum s’escrivia en inscripcions funeràries quan aquestes eren encarregades en vida.

e) Conjunt de lletres amb valor gramatical Aquestes lletres mantenien una intenció clara de marcar el ritme dels elements. Alguns dels signes servien per donar valors fonètics i han estat coneguts a través del que comentaven els literats romans. Els més curiosos:

• l’ Apex : semblen ser signes d’ajut a la pronunciació i anaven col·locats sobre vocals.

Dibuixats +/- amb un traç curvilini sobre elles permetien identificar-les com vocal llarga.

• el Silicus : era una espècie d’accent sobre una consonant què indicava que havia de

veure’s o llegir-se com doble. Servia per demostrar que l’epigrafista havia simplificat la lletra. Ex. SERVS = SERVVS

• Puntuació : el més comú per a separar paraules. Poden ser circulars, quadrats,

triangulars ( ). L’ús d’un o un altre pot ser 1 període cronològic. H · M · C · H

• La fulla d’heura quan es transcriu s’indica amb la paraula llatina hedra.

• Distingir inicials que corresponent a paraules diferents:

M=Marcus - M’ o M=Manius

• Símbol amb forma que identifica 1 cosa, fins i tot, un nom: quadratus (pictograma).

• Símbols numèrics: molts, dels quals

I I VIR = (Duo) VIR IIIIII VIR o IIII VIR F 0 E 0els números romans que s’han transmès VI VIR o IV VIR són formes acceptades a partir del Renaixement. HS = sextercius. El símbol sobre les lletres modifica completament el valor del signe.

2.2.3. Fórmules i abreviatures

El text epigràfic es condensa a base de fórmules (cites estandarditzades) que solen respondre a una pràctica establerta pel costum, fàcilment reconegudes i s/ambigüitats. L’existència de fórmules implica l’existència d’abreviatures (conjunt de paraules que es redueixen al mínim, tant que podia donar-se 1 sola lletra. El llenguatge epigràfic és molt precís però també concís i breu i hi havia que cercar solucions per a economitzar l’espai i el temps. 06/03/ 2.3. Els processos de l’epigrafista per a representar un text 2.3.1. En funció de la conservació s’identifiquen 4 categories de textos: a) Textos mutilats Aquells que no han arribat sencers. La pràctica comú és que van ser reutilitzats tant els suports com el metall per necessitat tant en matèria de construcció (ares, pedestals, grans blocs) com en matèria prima (metall i bronze que foren fusionats i inscripcions sobre marbre o pedres calises per obtenir cal). Això comportà la desaparició de gran quantitat de documentació tant grega com llatina.

Hi va haver però, destruccions selectives , conscients, intencionades sobretot a nivell religiós i polític. A nivell religiós, el cristianisme mutilà les inscripcions dels noms dels déus en estàtues i la política ho va fer eliminant el nom d’algunes persones, normalment, grans personatges. Aquest procés s’anomena Damnatio Memoriae (condemna de la memòria). Aquesta pràctica política es donava normalment quan la relació entre l’emperador i el poder senatorial no havia estat bona i es produïa a la mort del mandatari (Calígula, Neró, Cómode, etc.). De totes maneres, aquest fet té efectes complementaris: dóna una gran precisió en el sistema de datació.

b) Textos amb problemes relacionats amb la s/execució i acabat. Molt freqüents.

• Textos que semblen inacabats, alguns ja des del propi taller o textos amb errors de

redacció i d’execució. Ens informen de cóm es treballava als tallers.

• Còpies antigues: el poder polític encarregava un text; l’original, normalment es quedava a

la capital i les còpies eren distribuïdes entre la capital de la província a la que anava dedicat el text i altres seus. Només s’ha pogut reproduir 1 text sencer, gràcies a la recopilació dels trossos de còpies.

La combinació entre les fonts epigràfiques i les històriques permet conèixer com el poder polític fa ús de l’epigrafia per als seus fins.

August consignà al Senat documentació de caràcter privat i semi-oficial: l’estat general de balanços, la distribució d’objectius militars i el s/testament polític. Aquest últim fou gravat en plaques de bronze i s’ubicà a l’accés general del s/mausoleu a Roma. Evidentment, aquest original ha desaparegut però se’l coneix a través de les còpies en grec i llatí.

Les còpies van ser la propaganda de l’estat per tal de fer arribar arreu de l’imperi les s/ notícies.

c) Textos considerats com manipulats fins l’extrem de considerar-se com falsificacions. Bàsicament estan inclosos dins aquest grup les còpies, versions o creacions de nova elaboració a partir d’època medieval, del Renaixement cap endavant (ss. XVI al XVIII).

Aquests textos es podien reproduir tant s/pedra com manuscrit, aquest permet còpies i falsificacions més lliurement.

Les falsificacions són creacions totalment noves amb l’objectiu declarat d’enganyar. De fet però, hi ha textos copiats i completats a partir d’un text ja mal redactat o mal conservat; en aquest cas es tractaria d’una contaminació , atès que el restaurador ha interpretat el text i ha afegit paraules erròniament.

La manipulació respon a uns objectius, ja siguin lícits o il·lícits:

• Lícits: Gust pel col·leccionisme, per conèixer el passat per un mateix. Lentament, aquest

coneixement generà el desig per recuperar aquest passat, que, finalment, es convertí en una ciència.

• Il·lícits: o objectius pràctics que es van donar en àmbits de prestigi (acadèmics, polítics i

aristocràtics). Es van crear autèntiques corpore de falsificacions, sobretot en les cases reials italianes dels ss. XVI i XVII; les quals estaven interessades en legitimar el s/poder mitjançant la s/vinculació amb l’imperi romà i els erudits els hi van proporcionar. Les ciutats del Renaixement competien entre elles i aquestes falsificacions donaven prestigi unes en front de les altres.

a) Context arqueològic La troballa en una excavació d’un text epigràfic pot servir per determinar el seu ante quem o el post quem. Si en l’estrat on es troba la inscripció, apart es localitzen monedes o ceràmica taxable, el criteri bàsic seria el contingut de l’estrat (composició). Pot donar-se una datació dins un marc cronològic bastant precís. De totes maneres però, malgrat poder determinar bastant bé l’estrat, pot donar-se el cas de que la inscripció hagi estat dipositada en aquell lloc. Aleshores, la datació és bastant difícil de precisar. b) Context arquitectònic En aquest cas, l’aparició d’una inscripció en un edifici pot fer que la pròpia construcció determini la datació. Però també pot donar-se a l’inrevés, que el text dati l’obra i també poden donar-se els 2 casos alhora. És molt freqüent, trobar un text reutilitzat en un edifici, en un context en el què la inscripció ha perdut la s/funció original. La reutilització pot dir el terminus , una data màxima. De fet, cal tenir en compte que la reutilització d’un text pot haver patit diverses reutilitzacions. En quant a l’ús d’un aparell figuratiu i decoratiu fou una pràctica dins d’un marc geogràfic molt ample. El suport es decorat, d’acord a modes i gustos estètics, segons propostes dels tallers, en èpoques determinades molt generals, el que comporta un criteri complex alhora de determinar la datació d’un text. En ocasions, es pot utilitzar el criteri material: tipus de pedra (matèria prima) que pot esdevenir un criteri complementari cronològic però només aproximatiu. L’ús d’una pedra o una altra també ve relacionada segons modes, clientela, etc. A nivell provincial, aquest criteri no té gaire utilitat atès que es dóna més aviat en un context local específic.

2.5.2. La datació directa Es dóna en situacions en les què la n/cronologia es recolza en elements continguts dins el mateix text. Ex.: cada any, l’emperador era investit tribuno potestas o bé, els romans dataven per consolats. Els elements de datació directa més importants són: els que remeten al calendari romà, a qualsevol calendari particular de l’imperi i tot tipus d’elements que aportin datació a partir de la titulatura imperial. a) Calendari romà El calendari julià és el que, elaborat x l’astrònom grec Sosígenes d’Alexandria, aplicà en Roma Juli Cèsar l’any 46 a. C. (any 708 des de la fundació de Roma). Aquest any fou anomenat de “confusió” atès que es van haver d’afegir 85 dies per compensar els errors acumulats. La reforma consistí en comptar el principi de l’any el 1r. de gener en lloc del 1r. de març vigent fins aleshores; establir la durada de l’any civil en 365 dies; afegir 1 dia cada quatre anys, al mes de febrer, que cada 4 anys havia de tenir 29 dies enlloc de 28. En aquest calendari, el dia a intercalar venia repetir el sisè dia abans de les calendes de març, és a dir, el 22 de febrer i portava el nom de bis sextus die ante calendas Martii , d’on prové el nom d’any bisiest. En el calendari romà, el mes lunar tenia 29 ó 30 dies. El 1r. dia, las calendes , corresponien a la lluna nova; el 5è ó 7è dia després, s’anomenava nonas i el dia de lluna plena, 13è ó 15è, s’anomenava idus. Es comptaven els dies de les calendes a les nones, seguint el s/ordre abans de les nones; després de les nones als idus; i després dels idus, seguint el s/ordre fins les calendes següents. Així, el 16 de març, mes de 31 dies i en el que els idus queien en 15 era “el dia 16 abans del es calendes d’abril”.

Els idus 15 corresponien als mesos de març, maig, juliol i octubre i, els idus 13 la resta de mesos. En quant a les nones, corresponia el 7è dia als mateixos mesos abans esmentats i el 5è dia a la resta.

b) Qualsevol calendari particular de l’imperi Una ciutat podia tenir diverses dates pròpies (ex. data de fundació) i, per tant, calendari propi (era). Foren molt importants, les eres hispàniques +/- 38 a. C. que arribaren fins a l’època visigoda. Sembla ser que es donaren x causa de reestructuració administrativa de les províncies. 13/03/ c) A partir de la titulatura imperial Ús combinat del títol imperial + les circumstàncies històriques referenciades a les fonts literàries. En la pràctica, la titulació imperial va evolucionar creant un aparell propagandístic per donar suport a la situació del poder en la què els emperadors assumien títols i conceptes nous. Ex. +/- 80 anys després d’August, Dioclecià es nomenà dominus et deus (senyor i déu) +/- s. II d. C. Això comportà l’aparició de fórmules específiques en el llatí epigràfic:

Nous conceptes Noves abreviatures

Significat

Dominus noster (sg) Nostre senyor Dominorum nostrorum (pl) DD NN Els nostres 2 senyors () Augustus noster Augustorum nostrorum AVGG NN Els nostres 2 senyors () AVGGG NNN Els nostres 3 senyors (*)

(*) episodi de govern conjunt dels emperadors

Les referències són un conjunt de fets que poden fer palès el títol de referència relacionat amb les institucions, carreres administratives conegudes, etc.

Lectura dels textos de Lucius (sènior i júnior). Lucius sènior: Escrit en nominatiu. Refereix esdeveniments històrics: 2 expedicions de Trajà, la dàcica (

• 111 d. C.) i la pàrtica (116 – 117 d. C.). F 0 E 0Terminus ante quem, a partir del qual es grava la inscripció.

Data mínima de la inscripció: posterior al 117 d. C. atès que en la 3a. línia parla de Trajà divinitzat, és a dir, difunt.

La suma dels anys següents als anys de l’expedició pàrtica (esmenta càrrecs desenvolupats: com cònsol i procònsol càrrecs màxims en la carrera senatorial), per tant el text va ser redactat entre el 120 – 125 d. C.

En la línia 10a. s’associa al s/fill (+/- 23/24 anys), el qual ja ha començat la s/pròpia carrera (referència: l’altre text).

Lucius júnior: Escrit en datiu (homenatge al s/fill). Lucius jr. arribarà també a cònsol i procònsol (150 – 155 d. C.). En cada càrrec +/- 1 any F 0 E 0cal sumar els càrrecs.

Una altra referència a càrrecs dels quals es coneixen concretament la s/instauració:

• Cuestor: +/- 100 d. C.

• Legions i/o províncies: creades o reestructurades en certes èpoques. La data de la 1a.

legió mencionada (30a. upia virtix ) creada amb posterioritat al 100 d. C.

En certes ocasions, personatges poc coneguts poden ser relacionats amb algun episodi conegut. Ex.: OCIDIIT (mort) Bello variano (en la guerra de Varius) Bello maurico (mort a l’enfrontar-se amb les incursions mores).

Cenotafi (monument funerari sense difunt).