¡Descarga escèniques I y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
FONAMENTS DE LES ARTS ESCÈNIQUES
El text teatral sense possibilitat de portar-lo en escena perd tota la seva gràcia: el fet de portar- ho en escena és una representació (que no vol dir en absolut pillar el text dramàtic i copiar-ho escènicament). De fet, il·lustrar, vol dir donar llustre, és a dir, fer brillar. El signe lingüístic és un pinyol amb una capa molt gruixuda de tota una sèrie d’implicacions semàntiques que giren al seu voltant. El concepte director, aparegué a Alemanya a un poblet; es tracta d’una figura relativament nova. Per tant, el director el que farà serà agafar cada una de les interpretacions del personal humà que duu a terme una representació, per a que tot tingui una coherència lògica. En el procés d’escenificació, els codis textuals, és a dir, les paraules, són descodificades i recodificades, nous codis visuals, com si les paraules dels textos diguessin: “Volem tenir forma de! Volem sortir d’aquí!”. Aquests llenguatges reinterpretats, s’anomenen signes.
>Què és el signe teatral? “una cosa que està en lloc d’una altra”. És a dir, descodificar una cosa per a fer-ne una altra. Està el significant (taula) i el significat (moble per menjar, cuinar...). L’arrel de la paraula és sema, que significa senyal, un terme militar. La imatge gràfica i la relació amb el seu contingut és un signe. Això seria el signe lingüísticament, però el signe en les arts, es tracta d’una altra cosa: la poesia, el teatre, la pintura... son conceptes amb una pluralitat de signes. Les arts es divideixen en dos grups:
Les semàntiques: poesia (signe lingüístic), l’escultura (signe visual), teatre (mescla entre les dues).
Les assemàntiques: música i arquitectura (no signe en ella mateixa).
Hi ha molts tipus de signes:
Naturals: fum, és producte de foc. Causalitat. Herència de les lleis de la natura.
Artificials: aquells que es relacionen amb l’element significat a través d’una decisió humana. Com per exemple, dir que el verd és esperança. Totalment artificial.
>Què és el teatre? Partint d’aquesta combinació de signes, és una mena de màquina cibernètica. Mentre està en repòs, s’amaga darrera el teló. Però quan es desperta, transmet un seguit de missatges, simultanis i de ritmes diferents. Són molts signes diferents que van a parar a un sol cervell amb una única personalitat, així doncs, hem de fer un gran esforç per a descodificar-ho. No és més que un sistema comunicatiu. És a dir, un emissor (actor dramàtic, director d’escena, coreògraf...), vol dir-li a un receptor (públic), quelcom, un missatge (l’obra i el seu contingut) a través d’un canal (espai escènic), mitjançant signes, aprehesos (agafats) per nosaltres.
>Quin és doncs, el missatge del teatre o de l’espectacle? Bàsicament, vol fer un altre sistema de comunicació en miniatura; és una MÍMESI (paraula clau per a l’assignatura) de la relació entre individus. Un personatge A transmet informació a un personatge B; aquesta manera de transmetre és variant, i aquí entren diversos signes i estils, temàtiques i camps artístico-visuals diversos.
>Quines són les tipologies de signes , segons KOWZAN, 1970, Literatura y espectáculo , doncs?
La paraula: no és visual, és vocal i és mobilitza en el temps
El to: de quina manera és diu la paraula. Text oral, implica a l’actor, és de caràcter auditiu, però de l’actor; actua en el temps.
La mímica: és una expressió corporal, implica l’actor, és un signe visual de l’actor, de caràcter espaial i temporal: actua en el temps i en l’espai.
El gest: és expressió corporal, implica a l’actor, és un signe visual de l’actor, actua en l’espai i en el temps.
El moviment: és expressió corporal, implica a l’actor, és un signe visual de l’actor i actua tan en l’espai com en el temps. És per tant un signe de caràcter quinèsic. Aquests moviment són diversos:
-llocs ocupats respecte als altres actors, accessoris, elements del decorat, espectadors...
-maneres de desplaçar-se (lent, ràpid...).
-Entrades i sortides de l’escena.
-Moviments col·lectius.
[La proxèmia és la relació que s’estableix entre individus: espais individuals contra els espais col·lectius. És un concepte cultural.]
El maquillatge: forma part de l’aparença externa de l’actor. Implica a l’actor, és un signe de caràcter visual, només actua en l’espai.
El pentinat: forma part de l’aparença externa de l’actor, element significant, de contingut. Implica a l’actor, signe de caràcter visual que només actua en l’espai.
Vestuari: forma part de l’aparença externa de l’actor, una segona pell, implica a l’actor, signe de caràcter visual que només actua en l’espai.
Accessoris, utilleria: característica de l’espai escènic, extern a l’actor, caràcter visual, implica espai i temps.
Decorat o escenografia: lloc escènic, exterior a l’actor, caràcter visual, implica temps i espai.
Il·luminació: lloc escènic, exterior a l’actor, signe visual, temps i espai.
GEORGE BATESON, per a fer una bona investigació sobre l’autisme, donà pas a la TCH, (teories del comportament humà): l’individu dins el seu context, amb les seves limitacions i les seves normes, tant com els convencionalismes, contraposant-se amb Freud, que era individualista. Els personatges no són el que diuen sinó el que fan.
Continuant amb les tipologies de signes, seguim amb:
Música: Efecte sonor no articulat, caràcter auditiu, indica temps però no espai, signe auditiu extern a l’autor.
Sorolls: lo mismo, indica espai també, però.
>Com aquests 13 signes es transformen en conjunts de signes, anomenats sistemes de significació o convenció? Nosaltres anomenarem convenció teatral a l’estratègia que adopta un director, coreògrafa, etc., per poder agafar tota la informació que vol explicar i passar-la a l’espectador de manera entenedora, efectiva. Si tu utilitzes un bolígraf com a pistola, ha de ser així tota l’obra, no pot passar a ser un ganivet; el convencionalisme és inamovible. Una convenció és un pacte tàcit (de paraula, no escrit enlloc) entre un creador i el públic, és a dir,
Relació de les temporalitats: Contemporaneïtat dels espectadors; tots els personatges evoquen un temps, el director l’ha de saber portar. Hi ha tres graus:
-S’ha de tenir present l’època en que l’obra és escenificada, l’ aquí i ara, la Roma imperial, L’Antic Egipte...
-L’època de l’autor (per exemple la tragicomèdia de Shakespeare és fals, és un invent dels espanyols, Lope de Vega).
-L’època representada, vista des de la perspectiva de l’autor i de l’ escenificador. No l’explica, sinó la interpreta. Discurs o recerca plàstica intel·lectual.
Sistema de significació acústic – no verbal:
-Música.
-Efectes sonors: humans, instrumentals, efectes electrònics o mecànics.
-Sorolls: motivats (les passes del dolent del film) o accidentals (quan cau un gerro). Diegètics o extra diagètics.
Altres: com ara l’olfactiu, el tacte....
[Conclusió: en essència, aquests són els elements que conformen un espectacle. Ricard Salvat, els inclourà coma part de la NÒMINA TEATRAL: Autor, Director, Actants, Sistemes de significació, Productor, Públic.]
Anem ara a desxifrar els gèneres literaris. Comencem definint el concepte ‘ estructura ’. Es tracta d’un conjunt d’elements interrelacionats entre ells. El teatre parteix d’una estructura literària. L’estructura és la part interior d’un element que configura la seva forma. La forma, la qual nosaltres estudiem ara, són els gèneres literaris. Hi ha diverses estructures aquí, pot ser un diàleg, un relat.... Què ha intentat l’home en la literatura i el en art? Imitar la natura. Imitar el comportament humà; mímesi i imitació. Convinació dels actes configura la forma. Diversos gèneres:
Èpic, o narrativa.
Tràgic o drama. >Líric o poesia.
Teoria classicista : León Timoféiev, un autor marxista manté la diferència entre èpica i drama, a partir de la relació de la literatura amb la realitat: Si el reflex de la realitat és fidel, és un Assaig; si el reflex és fictici, pot ser: una vivència, lírica; un caràcter en acció: èpica (narrat); Dramàtica (dialogat). Si el reflex és hiperbòlic (distorsionat), es tractarà d’una Sàtira.
Teoria romàntica : es basa en categoritzacions abstractes, com Víctor Hugo, per exemple. Els conceptes ja no son la èpica, la lírica, el drama, sinó allò èpic, allò tràgic, allò líric... , busca una connexió entre aquesta teoria i les categories antropològiques, arribar a essència de l’home.
Teoria descriptiva o taxonòmica : És formalista; busca la descripció de manifestacions històriques dels gèneres la delineació d’unes constants en mig d’aquestes manifestacions. El cànon estètic ha de ser eliminat, sinó la superposició de diversos graus de narrativitat.
Segons Plató , el drama és imitatiu, imita una manera de parlar. Qui parla? El personatge. En la lírica, qui parla és el poeta. En l’èpica, qui parla (el més gran poeta és Homer, essent una persona dual).
Segons Aristòtil , estableix la classificació dels gèneres: Mode, mitjà, i objecte
-Mode o manera o forma activa: Gènere actiu; només intervenen els personatges. El mode també pot ser narratiu, on poden haver-hi dues varietats: si és el poeta qui narra els fets, o els personatges qui narren els personatges.
-Gènere segons el mitjà, el ritme...: Segons les seves característiques físiques.
-Objecte a ser imitat: els gèneres es diferencien per la imitació d’homes inferior, homes superiors, o homes iguals. Això és la poètica d’ Aristòtil.
Subgrups i Subgèneres segons Aristòtil:
-Èpica: gènera superior.
-Epopeia: gen. Inferior.
-Parodia: dramàtica: g.s.
-Tragèdia: G. I.: ??
Octavi Horaci, els gèneres seran dos: lírica i èpica o formes no narratives, vs. Formes narratives: drama: forma dramàtica: ajunta els gèneres en dos.
Gènere Dramàtic : tot això si que entra a l’examen: Primer de tot explicar què és la dramatúrgia: l’Art d’escriure drama, mecanismes estructurals del relat teatral. Drama=acció. Dramatitzar = accionar. La dramatúrgia i la història del teatre que farem nosaltres vinculada a la poètica Aristotèlica, i vorem quines són les formes: comèdia, drama (en el context grecollatí no existeix; el drama sorgeix quan l’home comença a no creure en Deu o en els deus, l’home és l’amo del seu destí: això és el drama, acció pura), tragèdia, paròdia (imitació d’un llenguatge ja determinat), sàtira (caricatura) i els seus subgèneres.
Parts constitutives segons la realitat clàssica : Té dues parts, qualitatives o estructura interna, o la quantitativa o estructura externa.
Les parts qualitatives es poden anomenar també constitutives.
-Estructura interna: Es pot separar en dos, un és el propi contingut del drama (el mite-mythos, és a dir, la història que se’ns vol explicar; el personatge/caràcter-ethos (és caràcter i pensament); el pensament-dianoia), i l’altre de caràcter formal, la forma (espectacle- opsis(la part visual de l’espectacle); paraules-lexis (la manera de dir les paraules); música-melopeia).
-Estructura externa: Context bàsic: Introducció, nus, i desenllaç; Context hel·lènic: Pròleg, episodis, pàrodes, èxode; Segle IV Donatus: Pròtasi, epístasi, catarsi, catàstrofe. [Realment tot és el mateix].
- Faula (mythos): què es vol explicar o com es vol explicar. Art de contar històries. Connexió directa amb els individus de la mateixa comunitat i una necessitat d’ empatitzar amb el públic. Història vs. Drama = Inventio vs. Dispositio (els llatins ho dirien així). Tema vs. Argument (visió contemporània).
Qualsevol descobriment en teatre és una anagnòrisi.
Hi ha 12 passos típics de manual que explica el dispositio: no me’ls he apuntat una merda.
-8: La prova suprema. El públic sap menys i està en mans de l’autor.
- Alliberament: Desgraciat- Amenaçador- Alliberador (cinema d’acció).
- Crim venjat: Criminal- Venjador.
- Venjança familiar: F. Venjatiu – F. Culpable – F. Víctima.
- Persecució: Fugitiu – Castigador.
- El desastre: Poder vençut contra enemic triomfant (tragèdies de reis). Poder establert exorpat per un poder enemic. Element extern contra víctimes.
- Desgràcia: Desgraciat – Agent dinàmic de la desgràcia.
- Rebel·lió: Tirà – Conspirador.
- Empresa arriscada: Cap – Adversari – Objectiu.
- Un segrest: Segrestador – Segrestat – Guardià.
- Enigma: Buscador – Buscant – Problema.
- Petició: dues parts contraposades i, eventualment, un àrbitre. Es tracta de teatre d’eloqüència, és a dir, instar un personatge perquè faci alguna cosa. Com el personatge A sedueix al personatge B.
- Enemistat: Confrontació entre dos personatges; Gairebé sempre relacionats amb un tercer element no dinàmic que és el poder. Com ara els germans que s’odien per culpa d’un factor extern.
- Rivalitat: Preferit – rebutjat – objecte estimat. (Com l’anterior però no es tracta d’un factor extern sinó d’un subjecte actiu.
- Adulteri criminal: Dos adúlters i un cònjugue traït.
- Bogeria: Boig – Víctima.
- Imprudència fatal: Imprudent – Víctima.
- Crims d’amor involuntaris: Amant – Estimat – Descobridor.
- Mort d’un familiar no reconegut: Assassí – víctima.
- Sacrifici per un ideal: Heroi – ideal – Persona o cosa sacrificada.
- Sacrifici per un familiar: Heroi – familiar – persona sacrificada.
- Sacrifici per Passió: Amant – objecte de passió – persona o cosa sacrificada.
- Necessitat de sacrificar en l’ ésser estimat.
- Rivalitat entre un superior i un inferior.
- Adulteri: Cònjugue traït – Adúlter 1- Adúlter 2.
- Crims d’amor: Amant – ésser estimat.
- Descobriment de la deshonra d’un ésser estimat: Descobridor – culpable.
- Obstacles en l’amor: Enamorats vs. Obstacle.
- Amor a l’enemic: Enemic estimar, amant i personificador de l’odi.
- Situacions d’ambició: persona ambiciona – Objecte – desitjat – Adversari.
- Conflicte amb el sobrehumà: ésser moral – ésser immortal (les Bacants).
- Gelosia injusta: Gelós – objecte del qual emana la gelosia – còmplice – causa de l’error.
- Error de judici: Equivocat – víctima – causa de l’error – veritable culpable.
- Remordiment: culpable – víctima – interrogador.
- Recuperació de l’ésser estimat: el que busca – el que s’ha perdut.
- La pèrdua de l’ésser estimat: el que ha de morir – l’espectador – botxí.
17/10/2013 Divendres passat, dia 11, no vaig assistir a classe.
.Connexió entre els mites i els rituals: els casos més propers.
El mite mitjançant el ritual com a forma de construir el món. MÍMESI. Perdre el control sobre un mateix té un nom: ENTUSIASME ( entheos : tenir el déu a dins, perdre part de la humanitat), entrar en trance. Tot és sagrat, per tant tot ha de passar per dins meu per entendre-ho. Per a fer els rituals majoritàriament es necessita un objecte. Imatgeria , crear imatges dels Déus.
- Bios/Zoé (la vida comú, quelcom que està en tot allò que viu, que es mou, que evoluciona). Cada persona té un Bios diferent, però, és quelcom exclusiu.
-En tota tragèdia existeix una part metafísica, essencial, immutable: l’origen de la tragèdia.
-Cóm sabem que perduren els ritus? Les celebracions perduren a través de codis immutables. Els mites perduren. Hi ha una certa connexió territorial en els mites, en diversos entorns geogràfics. Nosaltres hem viscut sempre en una thalassocracia. Per tant, la teatralitat en quant a la nostra cultura, no la trobem només en la literatura, sinó que ja en el nostre propi calendari la trobem. Casos més propers entre la connexió de mites i rituals.
Festa de l’ós (Vallespir): Transvestiment. L’home es vesteix d’ós. L’home afaita l’ós per a tornar-lo a la seva aparença més humana (abans es pensava que l’home provenia d l’ós). Qui encarna el transvestiment? Els actors. És una festa on no hi ha espectadors i actors, sinó tothom hi participa activament.
La Patum (Verga): La festivitat del corpus. Registrada des de l’Edat Mitjana: una de les primeres festes permesa per l’ Església: la va assumir; “si no puedes con tu enemigo únete a él”. Diable com a divinitat vegetal. Relació amb el foc.
Santantonades (Sant Antoni): Veneració al foc. Sant Antoni ens ha de guardar els animals.
Importància del calendari, de la festa. Però... què passa a altres indrets? A Grècia per exemple podem veure els gedoi (homes amb caps de xai i objectes fàl·lics que es volen menjar les korele) i les korele (dones que ballen). Festivitats arcaiques, remeten a festivitats protohistòriques. Semblen ecos d’aquells rituals grecs en honor a Dionisos ( Dionisíaques ). La temporada teatral a Grècia era molt curta, durava un més, casualment quan ara és el carnestoltes.
Els grecs ens va ensenyar en primer lloc els mapes , però sobretot la introducció de l’article neutre lo : no està normativitzat però si normalitzat. A part d’això, van introduir també els conceptes abstractes. Quan la societat deixa de ser caçadora i s’urbanitza, és quan aquesta
- Dicció : Noves maneres de parlar, llengües natives dels diversos personatges (paròdia)...
- Melos :
- Opsis :
Les parts quantitatives de la comèdia:
- Pròleg , - parados , - episodi (només un), - paràbasi , - èxode ... El que li falta a la comèdia
respecte la tragèdia és el cor, d’això se’n diuen estacims.
- Des. 2013
Les tres fases de la comèdia a Grècia, de les quals només tenim constància de la primera:
-Comèdia Antiga: Anys c. 442-400 aC, tres autors: Gratinos, Eupilos, Aristòfanes (11 comèdies
de 44).
-Comèdia Mitjana: Anys c. 400-320 aC. No ens ha quedat cap obra, però si un historiador
anomenat Teofrast , el qual escriurà un llibre anomenat Els caràcters , intentat explicant quines tipologies hi ha mirant al seu entorn, creant un pont entre l’ Antiga Grècia i Roma.
-Comèdia Nova: Anys 320-fins a l’ Imperi Romà. Autor Menandre.
La comèdia és tipològica, de tipus, de personatges. En canvi, els personatges de la tragèdia clàssica no es poden tipologiar. A les comèdies hi surt “sempre” el mateix personatge. Aquestes tipologies de personatges crearan un contiglisme en la història del teatre. L’any 450 es crea a Mantua la primera companyia fraternal d’artistes còmics; els homes i les dones que es dedicaven al teatre, ho faran a partir d’ara d’una manera professional : “si no hem pagueu, jo no actuo”.
Personatges importants de la comèdia grega:
-Adulescens: viuen sempre enamorats.
-Sénex: els vells.
-Servus: criats de dos tipus, el que ajuda i el que posa pegues.
-Virgo: donzelles, dones verges, les enamorades.
-Uxor: la matrona, la dona de la casa.
-Meretrix: la crotesana.
-Parasitus: el personatge per excel·lència. Se n'aprofita dels altres.
Altres gèneres teatrals de l' Època Imperial, teatre popular:
-Farses Atel·lanes: Provenen de la regió Osca; ja al segle II aC (època de Plaute) es coneixien. To satíric, improvisat, temes rústics, personatges amb una inèrcia de criticar el sistema establert, l' òrgan de Govern.
-Citarodies: Teatre musical, cítares (instruments). A la regió de Locri.
-Mims: Mescla dels dos anteriors. Segle I aC s'introdueix a Roma. Hi havia dones actrius, no
com en els dos anteriors. Nunatio Nu...?? --> despulles femenines, les actrius acabaven
despullant-se al final de la obra. El mim és el pont literari entre l 'Imperi Romà i el teatre que
vindrà.
-Pantomima: Espectacle el qual un ballarí (pantomimos) dansava i portava una màscara amb la
boca tancada, que no permetia parlar. El pantomimos utilitzava el seu cos tot gesticulant per a
interpretar personatges. Temes de gust tràgic. L'espectacle anava acompanyat per una orquestra.
La música, com diu Séneca, tenia un paper fonamental.
Amb el teatre neixen les convencions.
Cronologia del temari durant tot el curs
Pre-Teatre: Pas del mite al Logos, Rituals, Evolució del pensament grec, Evolució primerenca
dels espais teatrals (ditirams).
Teatre Grec: Espais teatrals, Les grans dionisíaques, Esquil, Sòfocles i EurÍpides, La comèdia
a Grècia (Aristòfanes: comèdia política arcaica -comèdia antiga-; Teofrast: tipologies de personatges -comèdia mitjana-; Menandre: conforma la comèdia nova -comèdia nova-).
Teatre Romà: Espai escènic romà, gèneres romans, Plaute.
