¡Descarga estadística y más Apuntes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity!
BLOC II: SISTEMA CAPITALISTA GLOBAL
TEMA 04. La Formació Històrica del Sistema Capitalista Mundial
INTRODUCCIÓ.
El Mode de Producció Capitalista sorgeix d’un procés històric d’acumulació. En el Mode de Producció Feudal anterior al capitalisme, l’origen de la riquesa era bàsicament i la societat s'articulava a partir de dues classes: propietaris de la terra i camperols. Els primers obtenien les seves rendes del treball dels segons, al posseir la propietat de la terra i exigir una renda pel seu us. L’exacció en la major part de societats venia a ser del 10% del que produïa el camperol.
El capitalisme s’origina a partir de diversos factors com són: la disponibilitat de capital en forma diner, el desenvolupament del procés industrial i els canvis en la forma de propietat de la terra. La coincidència d’aquest tres factors es va donar a pocs llocs del món.
1. FACTORS QUE PERMETEN EL CAPITALISME
Com s'ha explicat anteriorment la reproducció del mode de producció capitalista, es basa en el cicle D-M-M’-D (o bé, D-M-D’). Això implica la necessitat de circulant monetari. En el món precapitalista eren els metalls preciosos els que millor podien emprar-se com a Mercaderia Diner, les seves existències eren però limitades en el món. Però el descobriment d’enormes reserves a Amèrica del Sud per l'Imperi Espanyol, va permetre augmentar exponencialment la disponibilitat de Diner. No necessàriament la introducció d’aquest or va facilitar el naixement del capitalisme a las societats que el portaven a Europa. De fet l’augment de circulant monetari, va acabar en àrees econòmiques on el seu ús en forma capitalista va ser més intens en el cas de països com els Països Baixos i no Espanya.
Un segon factor va ser la irrupció de la industrialització. Aquesta va ser gradual i va estar associada al descobriment de noves tecnologies. Les fàbriques varen trigar a aparèixer, perquè la legislació feudal limitava la possibilitat de producció per evitar conflictes socials entre els agremiats en una activitat. Els artesans que trobaven un procediment tècnic més productiu havien de treballar clandestinament i saltar-se la llei. Per exemple en el cas del tèxtil, al desenvolupar sistemes de filar i teixir més automatitzats, els empresaris amagaven la seva capacitat de producció amb treball a domicili fora del seu taller. Només després de la Revolució Francesa i l’abolició dels gremis, els fou possible reunir l’activitat altra vegada en un mateix espai. En aquell moment això farà possible dividir i especialitzar els processos de treball i introduir una altre gran innovació: l’ús massiu d’energia que multiplica la productivitat de cada treballador. Les màquines es comencen a moure pel carbó, gràcies a la màquina de vapor, que es convertirà en el cor de les primeres fàbriques capitalistes. Al final del procés aquesta fàbrica presentava unes característiques que la diferenciaven no només tècnicament, sinó també socialment del taller artesanal. A la fàbrica el propietari no treballa en el procés productiu, hi ha una divisió en classes socials permanent, no basta l’experiència per dirigir la producció; el treballador perd el coneixement global del procés i queda confinat
a una tasca normalment simple, monòtona i repetitiva; el volum de producció ja no estarà limitat per l’autoritat, de manera que cada propietari por produir tot el que vulgui i per tant en la mesura que millori la seva capacitat de producció els mercats locals es quedaran petits i es farà necessari ampliar l’àrea de mercat de la factoria. La fàbrica porta al seu sí la creació dels mercats nacionals.
Un tercer factor que facilita el desenvolupament del capitalisme es la mercantilització de la terra. En el feudalisme la terra es podia conquerir però no vendre. Els capitalistes varen començar a adquirir enormes masses de capital, que volien invertir de forma segura, ja que en els inicis del capitalisme no estaven segurs que les activitats industrials seguirien expandint-se de la mateixa manera. El diner representa la riquesa, però per ell mateix no és productiu, pel que preferien assegurar la seva riquesa en un destí segur. Aquest destí, segons els ulls de les persones anteriors al segle XX, era la terra. Per tant les burgesies exigiran que la terra es pugui vendre. S'apropiaran d’ella ja no per les armes, sinó mitjançant els mercats. A Anglaterra les enclosures, a França les assignacions per finançar la República o a Espanya la desamortització, jugaren aquest paper.
La privatització de la terra provocà un segon efecte. Els capitalistes passaren a explotar la terra amb criteris de rendibilitat i aplicaren les innovacions tecnològiques a l’agricultura per reduir la necessitat de mà d’obra. Per una banda això va permetre alimentar més persones amb menys pagesos, però va provocar l'expulsió de milions de pagesos dels llocs on sempre havien viscut. L’alliberament dels serfs de la gleba, va suposar que aquells alliberats es quedessin sense feina i haguessin d’emigrar a les ciutats, on per viure tindrien que vendre la seva força de treball. La privatització de la terra va permetre que els industrials poguessin disposar d’una enorme massa de nous treballadors: proletaris que expulsats a grans ciutats com Barcelona, Londres, Lyon o Milà es convertien en un proletariat obligat a reduir més i més els seus salaris. Per acabar de forçar aquest procés d’emigració, es va produir la venda no només dels béns de la església o la noblesa, sinó dels béns comuns (pastures, aigua, boscos) que s'usufructuaven comunitàriament i gratuïtament per les comunitats agràries. Per donar una idea de la importància dels bens comuns, podem assenyalar que a Anglaterra a finals del segle XVII, un terç de les terres estaven condicionades per drets comuns
Com a conseqüència d’aquests processos, va augmentar la productivitat agrària i la possibilitat de produir aliments i per tant de alimentar a més població. Malgrat això, la capacitat de producció de riquesa de les activitats industrials no va decréixer. Al contrari, des de mitjans del segle XIX la indústria passaria a generar la major part de la producció i dels beneficis. A partir d’aquest canvi estructural en la producció, es va accelerar un canvi social, les antigues classes dominants (noblesa, església..) perderen hegemonia i es reconvertiren (Espanya, Anglaterra) o desapareixerien (França).
2. EL SORGIMENT DE FORMACIONS CAPITALISTES
Tot i que el desenvolupament de la tecnologia és un dels factors que permet el sorgiment del capitalisme, no fou l'únic. Com hem vist, va ser necessari la coexistència de diversos factors, condició que es va donar a pocs indrets del planeta. De fet fins al Renaixement a Europa, la Xina estava més avançada tecnològicament si bé no va generar una societat capitalista.
Per exemple: que motiva que els voluntaris catalans de Prim ocupessin el Marroc al segle XIX? Doncs, la necessitat de col·locar la producció tèxtil catalana que no podia ser absorbida pel mercat espanyol.
Això té una implicació curiosa. El colonialisme es violent, cruel i freqüentment genocida, però no explota en forma capitalista als territoris ocupats. Efectivament, la plusvàlua es segueix generant a la metròpoli, es segueix creant pels treballadors industrials de la metròpoli, que son els qui generen el guany capitalista. A les colònies senzillament les mercaderies s’intercanvien per diners, es realitzen. El colonialisme no exporta el capitalisme, sinó que serveix per obtenir capital en forma Diner de les colònies vers la metròpoli. Això generarà creixents divergències entre metròpoli i colònia, de manera que en lloc d’exportar el mateix tipus de societat de la metròpoli, el que es crea es el germen de una situació de dependència, de repartiment de papers, que de fet veurem com es prorroga fins l’actualitat en molts casos.
En la fase colonial es produeix una internacionalització del Capital però només en la seva forma Mercaderia.
Quan el sistema colonial entri en crisi, en el segle XX, s’establirà una relació de nova naturalesa: l’Imperialisme. Aquest s’aplica a societats que el colonialisme ja les ha desestructurat, en que les antigues classes dominants han estat desposseïdes del seu rol i en tot cas reconvertides a fer d’intermediaris amb la Metròpoli. Això fa que sigui possible una relació de nova naturalesa. Ja no és necessària una ocupació militar, ni mantenir-los sota el poder formal d’una metròpoli. Les relacions econòmiques substitueixen les relacions militars. Són societats que necessiten comerciar amb les metròpolis perquè especialitzades en determinats productes que porten al mercat mundial, no poden sobreviure sense els intercanvis: ja no cal obligar-les a participar en el comerç: s’hi veuen obligades per l’estructura econòmica que els ha deixat el colonialisme.
Ara aquests països s’insereixen en el procés capitalista aportant sobre tot recursos naturals i productes primaris. Amb l’imperialisme es produeix una exportació de capital (de Diner) que passa a ser invertit en infraestructures, adquisició de recursos, etc. La relació entre països serà molt menys violenta, però ara la població de la Perifèria començarà a generar plusvàlua, valor de tipus capitalista. Amb l’imperialisme la població de la Perifèria passa a inserir-se en la producció capitalista, si bé de forma depenent.
En la fase imperialista es produeix una internacionalització, a més del Capital en la seva forma Mercaderia, del capital en la seva forma Diner.
GRÀFIC 1: RELACIONS COLONIALS VERSUS RELACIONS IMPERIALISTES
Font: Elaboració pròpia.
Finalment, ja a les acaballes del segle XX, una vegada es produeix el col·lapse de les societats en transició al socialisme i s’obren al mercat mundial, el Món entra en una nova fase: la Globalització. En aquesta etapa es produeix un desplaçament ja no només de mercaderies i capital diner, sinó del teixit productiu. Es comença a desplaçar el propi procés de producció a la recerca de salaris més baixos vers països com Xina, Índia o Brasil i a més les empreses públiques del països de Europa Oriental i Rússia son privatitzades, en gran part per multinacionals
En la fase de globalització es produeix una internacionalització del capital en totes les seves formes Mercaderia, Diner i Mitjans de Producció.
En aquestes tres fases (colonialisme, imperialisme, globalització) operen les mateixes lleis estructurals del capitalisme.
4. L’EXPANSIÓ MUNDIAL DEL CAPITALISME: UNA APROXIMACIÓ EMPÍRICA
Tot i que els processos de conquesta són previs al capitalisme, l’expansió del colonialisme es produirà a partir de mitjans del segle XIX. Fins aquell moment fora d’intents com els del Imperi espanyol que havia colonitzat amb Portugal el continent Americà (Centre i Sud), la major part del món estava ocupat per formacions socials precapitalistes ja fossin de Mode Producció Tributari (Otomans, Xina, Índia, etc.) o de Caça i Recol·lecció (gran part de Àfrica, Sibèria, Oest de Nord-Amèrica, etc.).
Després de les guerres napoleòniques, s’iniciarà una cursa entre França i Anglaterra per repartir-se el món, a la que altres països capitalistes assajaran d’obtenir-ne alguna petita part. En alguns casos (Espanya, Portugal...) tractaran de conservar alguna petita part del seus anteriors imperis. Altres països tractaran d’actuar com a potències intermèdies. El cas és que el procés es va accelerar molt entre 1870 i 1900 la major part del planeta va quedar repartit entre estats capitalistes.
GRÀFIC 3: DESEQUILIBRI ENTRE CAPACITAT PRODUCTIVA I PODER COLONIAL
IMPERI COLONIAL DE CADA ESTAT
Un altre element venia a enterbolir l’estabilitat del sistema. Marx havia impulsat la creació de un moviment internacional de treballadors, primer com associacions sindicals (Iª Internacional) i després com partits que disputaven un espai en els parlaments als principals països europeus (IIª Internacional). Com a conseqüència d'això la classe treballadora havia aconseguit importants concessions com la jornada de vuit hores o el mateix accés al dret a vot a Anglaterra i Prússia. A 1913 a més, el Partit Socialdemòcrata Alemany va aconseguir ser el partit amb més diputats, el que va obligar a industrials i terratinents a establir un govern de concentració nacional.
Els grans països industrials, especialment els que s’havien quedat amb menys colònies amb el repartiment del s. XIX, varen començar a pensar en el fet que la guerra era una bona solució i una sèrie de factors incidentals varen provocar a 1914 l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Amb el recurs a la guerra els capitalistes pretenien diversos objectius: Redistribuir el repartiment de les colònies per augmentar el seu imperi colonial (que ja només podia ser a costa de un altre país capitalista i no de societats endarrerides). Disciplinar les seves societats amb una militarització que limités l'acció del sindicats i la participació democràtica de les capes treballadores que havien irromput a l'escena política. Reactivar la demanda a les seves indústries per abastir les necessitats de la guerra (uniformes, armes, proveïments, maquinària, etc.)
Es varen formar dos blocs heterogenis: Potències centrals dirigides per Alemanya que volia expandir-se i amb Àustria- Hongria i Turquia que no volien perdre més part del seus imperis en decadència. Aliats dirigits per Anglaterra, França i Rússia que volien mantenir el seus imperis, amb Itàlia que volia expandir-se.
Militarment es creia que la guerra tindria una resolució ràpida, però una nova generació d'armes (en particular l'ametralladora) van alterar totes les previsions i es va encallar en una guerra llarguíssima i amb un enorme efecte devastador, especialment de milions de joves soldats que eren sistemàticament exterminats quan tractaven de saltar contra les posicions defensives contràries. Les estratègies d’una maniobra ràpida per ocupar Berlín (per part dels russos) o Paris (per part dels alemanys) per forçar una negociació rapida, varen fracassar i la guerra va perllongar-se de 1914 a 1918.
La guerra va mobilitzar 60 milions de soldats. Un de cada dos va ser mort o ferit. S'estima que es van produir de l'ordre de 20 milions de morts. L’obsessió per mantenir la confrontació va provocar finalment la primera revolució socialista viable el 1917. Després que es produïssin divers insurreccions de soldats en la zona de Verdun el 1916 (entre França i Alemanya), el poble rus va esclatar exigint pau, aliments, pujada de salaris i el repartiment de terres.
Per als països capitalistes el resultat va ser totalment el contrari del que esperaven: una enorme part del planeta (només la URSS representava 1/5 part) va deixar de ser accessible com a mercat, el moviment obrer es va enfortir i el capitalisme europeu (França, Anglaterra, Alemanya) es va autodestruir, deixant pas a una nova potència: els EUA, que va entrar en el conflicte en darrer moment i mai va veure afectat el seu teixit productiu.
En el cas dels Estats Units es dóna una particularitat que el converteixen en una formació social excepcional. Els EUA varen poder desenvolupar una expansió moderna de tipus Imperialista sens mai haver estat una gran potència colonial (tot i que es va apropiar de colònies com Filipines o Cuba) gràcies a que el procés de desestructuració social d’Amèrica Llatina ja l’havia fet una altre formació social: el Imperi espanyol, que va col·lapsar amb les guerres napoleòniques. Aquells territoris, varen passar a ser formalment independents, però en el pla econòmic varen reconvertir la seva dependència d’Espanya en una dependència econòmica dels EUA, afavorida per la proximitat geogràfica i les vies de comunicació marítima de cabotatge. Per tant els EUA va desenvolupar una relació internacional més moderna de capitalisme, avançant-se al Regne Unit o França quasi en un segle, que varen mantenir el sistema colonial fins després de la segona guerra mundial..
Els grans països industrials varen voler emprar el resultat de la guerra per radicalitzar la liberalització del comerç i augmentar la capacitat d’intervenció dels grans bancs sobre la societats amb el negoci del Deute i les reparacions de guerra que s’havien imposat a Alemanya. Sobre el paper era un negoci rodó, però la desregulació que es va imposar va portar a atur i a la deflació que va acabar provocant la crisi del 29, la irrupció dels nacionalismes feixistes o la intervenció publica sobre mercats descompensats ( New Deal als EUA) i finalment a la Segona Guerra Mundial (1939-1945).
De nou entre les classes dominants i en particular en els sectors financer-industrials va sorgir en els anys 30 la idea d’intentar resoldre aquella crisi mitjançant la guerra. Aquests sectors esperaven obtenir d’aquesta forma diversos objectius:
desenvolupament econòmic. Creien sincerament que en pocs decennis arribarien al nivell de desenvolupament de les antigues potencies colonials.
Una part petita dels processos descolonitzadors varen tenir un caràcter de revolucions populars (Xina, Vietnam, Congo, Angola, Nicaragua, Cuba...) i van intentar processos de canvis estructurals. Totes elles varen ser assetjades per pressions militars externes, que limitaven les seves possibilitats de desenvolupament, que a més tenien estructures molt endarrerides. Probablement la Xina ha estat la formació social que millor ha passat aquest trànsit i ha aconseguit, gracies a la seva dimensió i la voluntat de fer el seu camí, canviar estructuralment la seva inicial posició de dependència.
En general els països de la Perifèria varen assolir la independència política, però no la econòmica. La major part fracassaran econòmicament en seus intents de desenvolupar-se. Com a conseqüència d'això defraudaran a les seves poblacions i les classes dirigents tendiren ràpidament a caure en la corrupció i a tractar de sobreviure mantenint relacions de dependència amb el poder financer global.
Recapitulant. Després de la IIª Guerra Mundial es va acabar amb el sistema colonial, però es va consolidar un sistema de desigualtat estructural entre els països del Centre i de la Perifèria que mantindrien una relació de tipus Imperialista (dependència econòmica). Als països centrals es va assolir un acord implícit entre les classes populars i el capital industrial de consolidar l’Estat del Benestar: treball estable, convenis col·lectius, garanties socials bàsiques (pensions, sanitat, educació), si bé una part de les seves fonts de finançament procedien d’obtenir a baix preu recursos de la Perifèria. Aquest status quo va permetre una situació de relativa estabilitat i una alta taxa de creixement entre 1945 i 1973.
5. EL FRACÀS DE LES EXPERIÈNCIES SOCIALISTES DEL SEGLE XX
Marx entenia que un Mode de Producció Socialista seria conseqüència de l’esgotament del MP Capitalista. Per tant, considerava que el més probable era que el socialisme es comencés a desenvolupar en formacions com Alemanya, França o Anglaterra. Però els processos històrics son contradictoris i els trencaments es produeixen en llocs i moments relativament imprevistos. Finalment, on van esclatar les contradiccions socials, va ser en un país endarrerit on el patiment s’havia fet insuportable. Ara bé Rússia era un país amb poca indústria, culturalment molt conservador i tècnicament subdesenvolupat. A més es va veure agredit ràpidament per tots els països que havien lluitat entre sí a la Primera Guerra Mundial (17 països varen entrar el 1918 per recolzar els exercits blancs contrarevolucionaris).
La revolució va ser relativament pacifica i molt participativa, però la guerra civil (1918-1921) va ser de una enorme violència i va obligar a militaritzar la revolució. Al final l’Exèrcit Roig va derrotar la intervenció exterior, però a costa d’haver ultra-centralitzat l’economia, perdre bona part dels quadres revolucionaris i haver limitat la participació i el debat públic. A finals dels anys 20 es va imposar una via d'acumulació i un model de socialisme autoritari amb Stalin. Aquest va assecar la participació i la creativitat, però va aconseguir transformar en 10
anys un país agrari en industrial, sobre la base de centralitzar tot l’excedent i les decisions econòmiques. Es tracta d’una estratègia de creixement prioritari en el sector de producció de maquinària (que inclou la militar) en una economia endarrerida que deixà per més endavant la producció de béns de consum. Aquest model porta aparellat un sistema políticament autoritari, perquè els treballadors i pagesos no accepten fàcilment aquests sacrificis. Ara bé, va transformar el país i això va contribuir a la victorià a la IIª Guerra Mundial.
La paradoxa és que precisament aquella contundent victòria, va afavorir a que el país (i els seus dirigents) caiguessin en un immobilisme autocomplaent. El model soviètic es va presentar no com una fórmula més o menys adequada a determinades condicions, sinó com l’única forma possible de socialisme i els seu règim autoritari, com la única formula política. Els models ultracentralitzats funcionen relativament bé en economies simples (amb poques mercaderies), però col·lapsen en economies complexes. Quan després de la IIª Guerra Mundial la URSS hagués pogut canviar de model, les estructures polítiques ho varen impedir i van entrar en una fase de decadència. D'altra banda la URSS, en lloc de situar la confrontació amb els EUA en un pla de confrontació asimètrica i multifacètica, va optar per una escalada militar que va acabar amb les seves possibilitats de creixement i acumulació. Finalment després d'intents de reforma amb Gorbachov, la URSS va col·lapsar a 1990 i es va dissoldre, arrossegant els estats satèl·lits que havia creat a Europa de l'Est.
L’ensorrament de la URSS va donar un impuls a la globalització. El capital internacional va tractar d’establir la idea que el col·lapse d'aquell model demostrava la inviabilitat de tot tipus d'articulació socialista. Però tot i que va tenir un cert èxit inicial amb el pensament únic i la idea que no hi havia alternativa al capitalisme, molt aviat es va posar en evidència que ni el model soviètic era la única possible forma de socialisme (es a dir el seu fracàs no demostra lla impossibilitat d’altres formes socialistes), ni que el fet de mantenir-se en el sistema capitalista fos una garantia d'estabilitat, com posaria de relleu la crisis de 2008.
Avui el MP Capitalista és clarament hegemònic a nivell global, però no únic i pateix enormes contradiccions. L'economia s'ha globalitzat i un petit conjunt d’empreses i entitats financeres operen a escala mundial. Però es manté una resistència multipolar al sistema. A Amèrica Llatina s'han produït un seguit de desconnexions parcials que apunten vers sistemes econòmics post-capitalistes de nou tipus ( Socialismo siglo 211 ). Europa ha quedat paralitzada, situant tot un seguit d'estats del Sud sota control exterior, mentre creix l'oposició social al pagament del Deute i el TTIP, mentre Anglaterra abandona la UE.
En perspectiva, el fracàs dels processos socialistes ha accelerat la fi de l'estat del benestar i ha facilitat la globalització, al donar més garanties sobre la propietat efectiva de les inversions a la Perifèria. Però tampoc ha redundat en benefici del EUA. Acabada la Guerra Freda els països i les grans empreses multinacionals han intentat dependre menys dels EUA. El ordre internacional ha esdevingut més caòtic sense que l’estructura política global de
(^1) Bàsicament proposen nacionalitzar els recursos naturals, promoure economies locals protegint-les de les multinacionals, desenvolupar polítiques de desenvolupament (educació pública) i polítiques de benestar social (sanitat publica, etc.)
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I VIDEOGRÀFIQUES
Jaques Sapir (2009), El nuevo siglo XXI ; Ed. Viejo Topo
Josep Fontana (2011), Por el bien del Imperio , Ed. Pasado y Presente
Eduardo Galeano (1973), Las venas abiertas de America Latina , SXXI
Karl Polanyi (2003), La gran transformación , FCE
Vidal Villa, JM (2000), Economia Mundial, McGraw Hill.
Editor principal: Ramon Franquesa Adaptador: Data de Modificació: setembre 2016 Assignatura: Entorn Econòmic Mundial
