¡Descarga Evolucions de paraules y más Apuntes en PDF de Gramática y Composición solo en Docsity!
ŬMBĬLĪCŬ > OMBELÍCO > OMMELÍGO > LO·OMELIGO > LO·MELIG > Melic Per norma general, les u i i breus passen a o i e respectivament. La mb entre vocals amb l’assimilació regressiva de la labial a la nasal (la m té més força). Posteriorment, m. Hauria d’haver caigut la pretònica e però s’ha mantingut perquè es considera que al ser un substantiu, al tindre un article determinat illŭ , s’ha mantingut. Al haver-hi dues o seguides, el parlant les ha assimilades i en el cas de lo·melig , no es distingia correctament si la o formava part del mot o no. DELĬCÁTŬ > DELEGÁTO > delgat DOMĬNĬCU > DOMENEC > domènech CÁTĔDRA > CATḖDRA > L’accent passa a l’altra síl·laba per reforçar. Típic del llatí vulgar. La iod : Reestructura l’estructura consonàntica. En lloc d’una separació en síl·labes, n’uneix. Les breus compensen amb una obertura. Dona una /j/ CENTŬ > ʧENTO > ʦENTO > SENTO > sent MINACIA > MINAʧA > MINAʦA > A+MENASA > amenaça PLATEA > PLAʧA > PLAʦA > PLASA > plaça ERĪCĬU > ERIʧO > ERIʦO > ERISO > eriç LAQUĔU > LLAʧO > LLAʦO > LLASO > llaç BUCCINATA > BUʧINATA > BUʦINATA > BOSINADA > bocinada SCORTĔA > ESCORʧA > ESCORʦA > ESCORSA > escorça FLEXU > FLEYSO > FLIʃO > FLIʃ > flix Sempre que hi haja una iod en posició tònica hi ha diftongació condicionada. Com en la iod quarta o els grups CS on l’oclusiva vocalitza. La iod primera és la més antiga i durà poc temps. FORTIA: en el moment que IA no fa hiat, es crea una iod. La consonant palatalitza. FORʧA: entre consonant i vocal es manté i no sonoritza. Segle V. FORʦA: es despalatalitza i desafricativitza en el segle XIII/XIV. FORSA VĬCÍNU > VEʧINO > VEʦINO > Sonorització per trobar-se entre vocals, VEʣINO > VEʣIN > VEʣÍ
VEĐÍ > A Occitànica ens queda la forma VEZÍ. Tenim tres possibilitats: si la Đ està davant d’accent cauria, si es troba després de l’accent passaria a Z i si es troba a final de mot passaria a U. Veí. Iod segona. FŎLIA > FƆLYA > FƆYLA Metatitza i es posa sempre entre la vocal i la consonant i actua sobre la /l/ i la /ɔ/ > FUOYA Crea una diftongació condicionada UOY > UUY > UI > U. Pot haver provocat dos resultats: palatalitzant la /l/ o fent una /i/ antihiàtica.
SŎMNIU > SƆNNYU > SƆNYO > SUNY Només actua sobre ella mateixa palatalitzant i creant una diftongació condicionada. FENŬCULU > FENOC’LO > Quan la /k/ es troba en posició de coda vocalitzaria en iod > FENOYLO > FENOLL / FENOI La iod tercera inflexiona sobre e i o: MĔDIU > MIEIYO crea una diftongació condicionada IEI > III > I. MIʤO > MIʧ Iod quarta actua sobre totes les vocals. ŎCTO > ƆJTO > WOJTO bifonematització > WÝTO > WÝT Els occidentals la hi mantenim. (WÓYT > WÚYT els orientals) LECTU > LƐYTO > LEYTO > LIYT > LIT El mateix ocorre en HŎDIE Vocalisme àton: RĔTĬNA > REDENA cau la vocal posttònica > REDNA Assimila la implosiva amb la per mantindre la mateixa posició > RENNA > REGNA potser per la paraula regne. INICIAL PRETÒNICA POSTTÒNICA FINAL I Ø Ø Ø E Ø Ø Ø A E E A O Ø Ø Ø U Ø Ø Ø MELIŌRE > MEʎIOR Pot ser que la E>I per palatalització o per MĔLIUS > MIEYLOS > MILLOS > MILLS. AEQUALE > EGWALE La waw pot ser que aprope al seu punt d’articulació a la IGUAL. Moltes vegades aquestes vocals obren o tanquen per influència de iods: VASCĔLLU > VAIXƐLL
VAIXELL / ĬMPLERE > EMPLIR > OMPLIR o en aquest cas pel contacte amb contextos assimiladors com la M (DAMASCU > DAMASC > DOMÀS). La R i L són contextos obridors:
ILICINA > ALZINA / SILVATICU > SALVATGE. També per dissimilacions: SĬNCĔRU > SENCER > SANCER Fenòmens de les vocals Pretònica: MOLINĀRIU > MOLNER > MOLINER Hi hagué una autocorrecció per la paraula MOLÍ. Però el normal és que la vocal es perdera. ĬNGUINALE > ENGONAL La vocal no es pot perdre perquè al ser una consonant velar, necessita un reforç. Posttònica: ŎRGANU > ƆRGE > ORGUE MANĬCA > MANEGA En castellà es perdé la vocal.
La /k/ passa a /ʧ/, totes les palatals africades despalatalitzen excepte si hi ha una s davant. /sʧ/, la /s/ impedeix despalatalització. Passa una coalescència/assimilació, 2 elements junts en el mateix punt d’articulació /i/ + /ʃ/, tenen tendència a fricativiztar. COGNOSCIS > COƔNOIʃES > CONOIXES DECENA > DEʧENA > DEʣENA > DEĐZENA tendència a fricatitzar. SALĬCE > SALEĐZE > SALĐZE al anar entre consonant i vocal, es detén l’evolució TONSŌRIAS > TONSORYAS > TOSOYRAS > TOSORES > TESORES (dissimilació) NAUSEA > NƆYSA > NOJSA > NOSA DEFENSA > DEFESA > DEVESA geniva < GĬNGĪVA > GEƝIVA (evoluciona diferent depenent de la vocal que el segueix: excepte en les vocals a , o , u , es palatalitza /ɲ/) > GENIVA (dissimilació de contacte de palatals /ʤ/ + /ɲ/) LĬCĚRE > LEʦERE > LEĐRE > LEURE (perd el suport i passa a W) MACERARE > MAĐRAR > MAURAR (el grup primari C’R dona G’R, però el secundari: Wɾ) TŎXĬCŬ > TƆYSECO > TOYSEGO > TUOJʃGO (diftongació condicionada) > TUIXEC A la inversa: deixatar > DE[CS/SCe,i/STy/SSy]A[CT/TT/PT]ARE > DE+EX+APTARE COLLOCARE > COL:OGAR > COLGAR Pot ser que hi haja dissimilació eliminatòria: quan hi ha dos sons iguals. PROBLEMA/POBLEMA, PROGRAMA/POGRAMA... ocorre en les líquides, vibrants i nasals CICERONE > ʦIĐ’RON > SIURO > SIGRO ACIARIU > AʧARIU > AʦARIU > ACER (no sonoritzà) igual que BUCCINA > buʦina Segurament s’allargaren les vocals posteriors per reforçar la consonant. MŬSTIU > MOSʧO (la S no permet la despalatalització) > MOʃʃO > MOʃ La varietat occidental feu una escissió i creà una epèntesi amb la : moix. J/TJ/ /G/TG SALVATĬCU > SELVADEGO > SELVADGE HOMENATICU > HOMENADGE MEDĬCU > MEDGE PŎRTĬCU/PORGE VĬNDICARE > VENGAR Són gal·licismes. Sorgeix una dificultat fonètica a causa de la /dg/, amb g africada. En francès és palatal. Aleshores passen a /ʤ/. SCORTIA > SCORʦA > SCORÇA ESCORTĬCARE > ESCORTEGAR > ESCORTGAR > ESCORXAR (gal·licisme)
HOROLOGIU > HORLOʤU > HORLOʧ (com que el parlant sap que –TICU ʤE, s’aplica a tot, el confon amb -GIU) > HORLOʤE CŬBĬTU > COBEĐE > COVEĐE > COVĐE (V implosiva, o s’assimila o vocalitza) > COUĐE > COLZE (al anar després d’accent, passa a /z/). Aquesta és la teoria de a . IMAGĬNE > imatge (en el s. XV el parlant va confondre-la amb el sufix -ATGE) DUODECIM > DOĐECIM > DOTʧE > DOĐʤE SĬGILLU > SEYʎO > SEʤEʎO (palatalització produïda pel desplaçament de l’accent) RŬMĬCARE > ROMEGAR > REMUGAR ( al contacte de velar, velaritza. També pot ocórrer perquè es confondria amb el prefix re -) INDAGARE > ENNAƔAR > ENNAAR DESĪDIU > DESIʤO > DESIʧ DESĪDIARE > DESIʤAR (no cau, encara que siga pretònica, per analogia a desig , per analogia al verb en futur, desitjaré , o per fonètica). Ja en el s. XV es mantingué aquesta forma, encara que el normal seria que fricativitzara en Ʒ, però com que la família és amb , aleshores se’n manté la grafia. SĪBĬLARE > SIβELAR > SIVLAR (la o assimila en o vocalitza en ) > SYULAR > ʃIULAR Nosaltres no fem /ʃ/ perquè l’occidental no concep /ʃ/ sense la i eufònica ja que es troba a l’inici, per això es fa africada /ʧ/. FORNACE > FORNAĐ > FORNAU > FORNAL (moda de substituir les per les ) BALTEU > BALʧO > BALʦO > BALʦ > balç Laterals: CĬLĬA > CEYLA > ʧEʎA > ʦEʎA > SEʎA > cella CELLA > ʧE:LA > ʦEL:A > cel·la no palatalitza per cultisme. VĚCULA > VECLA > VEYLA > VEYA > vella CALIDAS > CALDAS RŎTULU > ROʎ LENTĪCULA > L:ENTIYLA > ʎENTIʎA > llentilla JACĪCULA > JAʧIYLA > ʤAʣIʎA > ʤAĐIʎA > ʤAÍʎA (la A àtona passa a i tanca en contacte amb iod) > JEIA MALĬTIA > MALEʦA > MALEĐA (el sufix – ĬTIA fou molt freqüent i al estar en posició posttònica, cau en lloc de sonoritzar) > malea (potser a partir del segle XIV faria [maleə], ara bé, al estar en contacte amb altra vocal es buscà una solució que fou afegir-hi el sufix - esa ) TRAGULA > TRALLA (no sufix) FRAGULA > fraga xicoteta (el parlant sap que és diminutiu) SPICULU > SPIYLU > SPIGUL (en aquest cas no tenia diminutiu – CULU sinó – ULU , aleshores l’oclusiva s’hi manté) > SPIGOL SPĚCULU > SPEYLU > SPIʎU > espill (per això l’oclusiva desaparegué)
HERONNĚLLA > ERONƐʎA > oronella ( oroneta , perquè el sufix -ELLA no el distingien de -ETA) POSCĬBĬLE > POSʦEβELE > POSʃEVELE > POIʃEVEL > poixèvol (com en NUBĬLE > núvol) PREBYTERUM > PREβEDERE > PREVED’RE > PREVER’RE > PREVERE CATĚDRA > CADEYRA > CADIEYRA > CADIRA HEDERA > HEĐ’RA > HEURA (segurament perquè es trobava en posició de coda) CREDERE > CREĐ’RE > CREURE LAXARE > ʎAIʃAR > deixar, dues palatals dissimilen. FRACTŪRA > FRAYTURA > FREYTURA > FRETURA (mancança) LABORATIONE > ʎAβORAĐZONE > ʎAVORAONE > LLAURAON > LLAURAO > LLAURO (igual que TARDATIONE > TARDAĐZONE > TARDAON > TARDOR [confusió amb - ŌRE]) apaivagar < A[P/PP]A[Ci/D/T][B/V/F]ĬCĀRE > APACIFICĀRE AUCTORICARE > OYTORIGAR > ATORGAR MŎLĚRE > MƆLRE > MOLDRE (intercala una d per facilitar-ne la pronúncia) CĬNERE > ʦƐNERE > SENERA (el parlant sap que és femenina) > SENDRA CAMERA > CAMRA > CAMBRA SĬMULARE > SEMLARE > SEMBLAR COMŬNĬCARE > COMONEGAR > COMNEGAR > COMREGAR > COMBREGAR (grup M’N > MR) NŬMERARE > NOMRAR > NOMBRAR NOMINARE > NOMENAR (es manté la E segurament per evitar similituds) sojorn < SŬBDIŬRNU > SOBDʤORNO > SOʤORN DĒBEO > DEβYO > DEʤO (igual que RŬBEŬ) > DEʧ > dec passem a canvi morfològic perquè tenim els verbs: dic i duc. Llavors el parlant segueix l’analogia. Uix < [Ŏ/U][SSy/STy/CSy]Ŭ > ŎSTYŬ > OYSTO > OSʧO > OʃʃO > OIʃO > UOIʃO (bifonematització igual que en ŎCŬLŬ) > UUIʃO > UIʃO Grups amb velar: Inicials: QWA> QUA, CO, CA QUE, QUI, WE, WI, QWE, QWI > KE, KI, ƔE, ƔI Inicials: GWA> GUA, GO, GA QUATTUORE > QUATRE QUINDECI > Q(U)INZE SCRUTINIARE > ESCODRINYAR Els grups TULU, DULU, GULU, PULU, hi ha vegades que no es confongueren amb CULU. SPATULA > ESPADOLA > ESPADLA > ESPAL·LA MŎDULU > MODLE ROTULU > RODLE WATULA > GUADLA Canvis estranys: MARĬTIMU > MAREDME > MARESME (Segurament per influència d’altres paraules).
DUBITU > DUBEDE > DUVDE > DUĐE (en el protocatalà pot ser que se suprimirà la vocal abans de la leninició de la T). El canvi també pot ser influència de la paraula DIGITU > DIT CŬTĬNA > COTENA > CODENA > COD’NA > CON·NA/COR·NA Grups de tres consonants: COMPUTUS > COMTUS (l’element medial hauria d’haver desaparegut per assimilació, però per la influència de l’ortografia, s’hi mantingué) > compte CORPUS > CORPS > CORS (per la pronúncia de ròtica més sibilant, diners [diˈnes]) > COS VĬNDĒMIA > βEN·NEYMA > VENEMA (dissimilació sempre que hi ha consonants del mateix tipus.) > verema ŎPŬS > OBOS > OBS > OPS LĚGĬTĬMŬ > L:EʤEDEME > LEĐEME (hi desapareix l’oclusiva) > ʎEDESME (confusió amb esme) > lledesme PĚCTŬS > PIYTOS > PIITOS > PITS (quan no actua la fonètica, actua la morfologia. Es confonien amb el plural, aleshores la – s es perdé) lleixiu < L[Ĭ/E][CS/SCe,i/STy/SSy]ĪVŪ (la i en contacte amb la u és impossible que anaren juntes) > LĬXĪVŪ > L:EYSIVU > ʎEYʃIU > ʎEIʃʃIU > lleixiu VŎLEAM > VƆLYA > VUOYLA (bifonematització amb diftongació condicionada) > VUUʎA > vullga (per analogia a la resta de verbs velaritzats) BŎREAS > BƆRYAS > BOYRAS (metàtesi molt típica) > BOJRAS > boira (perquè no es confonguera amb el plural) Morfologia.
