Llengua oficial, llengua pròpia, llengua comuna
Elvira Riera, Ara, 20 d’octubre de 2012
El debat suscitat les darreres setmanes sobre l'estatus de les llengües en una Catalunya
independent recorre sovint a tres termes -llengua oficial, llengua pròpia (o nacional) i llengua
comuna- que seria bo aclarir.
El terme llengua oficial designa una llengua usada vàlidament pels poders públics. És un
concepte jurídic ampli que pot comportar diferents drets i deures segons la legislació que el
desenvolupi. Tots els estats tenen llengües oficials, i habitualment fan declaracions d'oficialitat
en les Constitucions. Els que no en fan solen ser estats força uniformes lingüísticament, que no
tenen la llengua a l'agenda política, com Alemanya, Grècia, Itàlia i els Països Baixos. Una
Catalunya independent, precisament a causa de les inquietuds que desvetlla la regulació
lingüística, hauria de prendre decisions explícites sobre l'oficialitat de les llengües.
Els termes llengua pròpia i llengua nacional designen una llengua que identifica una nació i la
distingeix d'altres. Ens duen al terreny simbòlic sobre el qual es construeix una comunitat
política: una llengua nacional representa un lligam històric amb els avantpassats (té un grau
elevat d'historicitat) i també se n'espera una continuïtat en les generacions futures. Quan la
llengua es percep com una part amenaçada -i per tant rellevant- de la identitat col·lectiva, la
idea de llengua nacional és un dels recursos més utilitzats per generar sentiment de grup. A
Europa la majoria d'estats no estableixen llengües nacionals, i els que ho fan atorguen sentits
diversos a aquesta condició. Eslovàquia, França i Polònia denominen nacional una llengua
(l'eslovac, el francès i el polonès) que és l'única oficial. Irlanda i Malta distingeixen una de les
llengües oficials com a nacional (el gaèlic irlandès i el maltès) i la qualifiquen de prioritària sobre
l'altra (l'anglès). I Luxemburg i Suïssa estableixen llengües nacionals (el luxemburguès i el
romanx) que no tenen oficialitat plena. D'altra banda, Finlàndia estableix dues llengües alhora
nacionals i oficials (el finès i el suec). A Catalunya la designació del català com a llengua pròpia,
que ja es va fer en la Segona República, s'entén en el context d'una identitat que se sent
amenaçada dins l'estat espanyol i requereix per a la llengua una protecció explícita: la
modulació de la doble oficialitat. Podria ser que, amb els anys, en una comunitat política amb
sobirania plena aquesta necessitat es percebés amb menys intensitat i el concepte perdés
rellevància.
Finalment, el terme llengua comuna remet a la tradició política liberal, que el relaciona amb la
participació democràtica, la configuració de l'opinió pública, la solidaritat entre els ciutadans i
l'estabilitat de l'estat. S'entén, doncs, des de la perspectiva de l'estat i no de la nació, i designa
una llengua compartida pels ciutadans que és també llengua dels usos públics i els permet
exercir la ciutadania (els drets i deures civils i polítics). Com a concepte polític, la llengua
comuna no es refereix a les comunicacions interpersonals privades (a la llengua que fan servir
entre elles persones de diferents grups lingüístics), sinó a les comunicacions dels ciutadans en
l'esfera pública. Perquè una llengua sigui comuna la gran majoria de ciutadans han de ser
capaços de comunicar-s'hi i les institucions públiques l'han d'utilitzar. Una llengua comuna
sempre és oficial, però no necessàriament nacional (com exemplifica Irlanda, on la llengua
comuna és l'anglès).
Molts estats tenen llengües comunes, però rarament les declaren comunes en l'ordenament
jurídic. Quan ho fan és en contextos de diversitat lingüística deguda a la immigració o als
conflictes nacionals: és el cas de Suècia (que en una llei de 2009 declara el suec llengua
principal i comuna de la societat sueca) o d'Espanya (que es refereix al castellà amb aquest
terme en la jurisprudència del Tribunal Constitucional). En el fons, pretenen preservar una
llengua que consideren nacional, però des d'una perspectiva liberal (la de l'autonomia i la
igualtat d'oportunitats dels individus).
La complexitat demolingüística de Catalunya fa que tots tres termes siguin rellevants en el
discurs dels actors polítics. I els conceptes admeten diverses combinacions, sobretot si es vol
emprendre una política compromesa amb la diversitat lingüística. És per això que he volgut
contribuir a aclarir-ne el significat i les implicacions.
NOM ___________________________________________
1) Llegeix l'article d'Elvira Riera i completa el quadre.
