Farmacología Odonto UB, Apuntes de Farmacología

¡Descarga Farmacología Odonto UB y más Apuntes en PDF de Farmacología solo en Docsity!

Víctor Henarejos Domingo CASA 21/05/

Farmacologia

• Tema 1. Introducció a la farmacologia
• Tema 2. Cicle general dels fàrmacs i via d’administració
• Tema 3. Distribució, metabolisme i eliminació dels fàrmacs
• Tema 4. Farmacocinètica
• Tema 5. Farmacocinètica de dosis repetides
• Tema 6. Farmacodinàmica
• Tema 7. Interaccions farmacològiques
• Tema 8. Farmacologia del SNA
• Tema 9. Transmissió adrenèrgica
• Tema 10. Sistema colinèrgic
• Tema 11. Efectes indesitjats i reaccions adverses a medicaments
• Tema 12. Mediadors cel·lulars. Histamina
• Tema 13. Farmacologia del dolor e inflamació; AINE
• Tema 14. AINE i antireumàtics
• Tema 15. Analgèsics opioids
• Tema 16. Anestèsics locals
• Tema 17. Ansiolítics
• Tema 18. Antidepressius i antimaníacs
• Tema 19. Antipsicòtics o neurolèptics
• Tema 20. Alteracions neurològiques
• Tema 21. Drogues d’abús
• Tema 22. Farmacologia digestiu
• Tema 23. Farmacologia de la motilitat
• Tema 24. Farmacologia del aparell respiratori
• Tema 25. Farmacologia de la trombosis y la hemostasia
• Tema 26. Tratamiento de las anemias
• Tema 27. Quimioteràpia
• Tema 28. Antifúngics i antivírics
• Tema 29. Antibiòtics β-lactàmics
• Tema 30. Tetraciclines, altres antibiòtics i tto de la tuberculosis
• Tema 31. Aminoglucosidos, macrólidos y otros antibióticos
• Tema 32. Antineoplàstics e immunofarmacologia
• Tema 33. Col·lutoris en odontologia
• Tema 34. Tractament de la insuficiència cardíaca
• Tema 35. Tratamiento de la angina de pecho
• Tema 36. Tractament de la HTA
• Tema 37. Farmacologia endocrinològica
• Tema 38. Tiroides Farmacologia de l’ós i del calci
• Tema 39. Tractament de la diabetis

Tema 1. Introducció a la Farmacologia (14/02/13)

Els grecs ja anomenaven “Pharmakon” una mena de substància que utilitzaven com a purgant. És al Papiro d’Ebers (1500 aC) on apareix la primera mostra de tractament pel dolor: l’administració d’opi. A partir d’aquí se succeeixen les referències a la farmacologia: Hipòcrates (500 aC), De matèria mèdica de Dioscòrides, que és el primer tractat del que és té constància amb intenció de curar i Galeno, que estableix la teoria dels humors, que considera que el cos està constituït per 4 elements relacionats amb els elements de la Terra que han de mantenir un equilibri.

És a partir de l’Edat Mitjana quan es passa dels simples farmacològics a la Triada Magna, és a dir, s’accepta la idea de que més d’un principi actiu pot ajudar a curar una malaltia. Després de passar per una fase de transició de la farmacologia s’arriba a la farmacologia experimental (s. XIX). El principi d’aquesta etapa és que coses diverses curen coses diverses, és a dir, ja no es basen en que una substància només valia per una determinada malaltia, sinó que potser també tindrà un efecte positiu en el tractament d’una altra diferent. S’arriba a la conclusió de que s’ha d’experimentar amb tot.

Al període modern es dóna una revolució terapèutica (s.XX) i s’introdueixen a la farmacologia principis com l’ètica o l’estadística. Ara, a l’època actual, s’intenta arribar a la bala màgica , és a dir, aconseguir un tractament individualitzat per a cada individu, dirigit específicament a la malaltia i sense efectes secundaris.

1. Conceptes importants :

• Medicament : Tot fàrmac o substància medicinal o les seves combinacions, destinada a la seva utilització en persones o animals i que estigui dotada de propietats per prevenir, diagnosticar, tractar, alleujar o curar malalties o per afectar funcions corporals o de l’estat mental. Ha d’estar indicat. Ha de ser administrat a una dosis correcta. No ha de ser contraindicat.
• Fàrmac : Tota matèria, de qualsevol origen (humà, animal, vegetal, químic d’un altre tipus) a la que se li atribueix una activitat apropiada per a constituir un medicament. És el principi actiu d’un medicament. També es coneix com a substància medicinal.
• Excipients : Substàncies sense efecte farmacològic que acompanyen al fàrmac per a constituir un medicament. Poden influir en la dosificació del principi actiu,

Tema 2. Cicle general dels fàrmacs i via d’administració (15/02/13)

1. Cicle d’un fàrmac : L
Liberación. A
Absorción. D
Distribución. M
Metabolización. E
Excrección.

• Fase farmacèutica : Penetra bé el fàrmac al pacient?
• Fase farmacocinètica : Arriba bé al seu lloc d’acció?
• Fase farmacodinàmica : Produeix l’efecte farmacològic previst?
• Fase terapèutica : Aquest efecte farmacològic es tradueix en un efecte terapèutic? 2. Conceptes importants :
• Acció farmacològica : Unió d’un agonista amb el seu receptor (bloqueig del receptor colinèrgic per atropina).
• Efecte farmacològic: Canvis fisiològics que desencadena l’acció farmacològica, és a dir, la unió del fàrmac al receptor (disminució de la secreció àcida a l’estómac, taquicàrdia...).
• Efecte terapèutic : Aplicacions terapèutiques beneficioses per tractar una malaltia (antisecretor..) → Mitjançant una acció farmacològica es poden produir diferents efectes farmacològics i terapèutics.

3. Absorció dels fàrmacs :

L’ absorció és el pas del fàrmac des del lloc d’administració fins a la circulació general, a partir d’ón podrà distribuir-se a la resta de l’organisme i arribar a la biofase , és a dir, el seu lloc d’acció. S’anomena biodisponibilitat la quantitat de fàrmac administrat que arriba inalterat a la circulació sistèmica amb la capacitat de produir un efecte farmacològic. No només depèn de l’absorció, sinó que també influeixen altres factors com la distribució, el metabolisme i l’excreció. Sempre que parlem de la via endovenosa parlarem d’una biodisponibilitat del 100%, ja que administrarem el fàrmac inalterat directament a la circulació sistèmica. En canvi, a les altres vies d’administració sempre hi ha una part del principi actiu que és perd pel procés d’absorció.

3.1. Factors dels que depèn l’absorció dels fàrmacs :

1. Naturalesa i composició de les membranes : La naturalesa de les membranes i el tipus de fàrmac (liposoluble o hidrosoluble) condicionen el transport a través de les membranes ja que la majoria dels fàrmacs són de tamany petit-mitjà i solen travessar la membrana per difusió passiva, difusió facilitada o transport actiu.

• Transport passiu : Sense consum d’energia, a favor del gradient. La diferència entre la difusió facilitada i la passiva és que a la primera la difusió és ajudada per un transportador.
• Transport actiu : Amb consum d’energia, en contra de gradient.

Immediata : Alliberació de tot el principi actiu. Retardada : El principi actiu tarda un temps en alliberar-se però després ho fa de cop. Controlada : L’alliberació de principi actiu es fa a una concentració sostinguda en el temps.

5. Eliminació pre-sistèmica :

Consisteix en que una part del fàrmac administrat no arriba a la circulació sistèmica perquè és destruït o eliminat prèviament. És un fenomen que es dóna sempre, excepte a la via endovenosa, ja que el fàrmac és administrat directament a la via sistèmica, pel que no pot haver eliminació abans d’arribar-hi.

• Metabolisme pulmonar****.
• Inactivació pel pH del medi o per enzims****.
• Eliminació per la femta****.
• Metabolisme per bacteris de la llum intestinal****.
• Formació de quelats no absorbibles ( ej. Tetraciclina amb llet).
• Fenomen de primer pas hepàtic : Les venes digestives, on arriba el principi actiu absorbit, drenen al sistema portal, que va a parar al fetge. Per tant, al fetge hi ha metabolització dels fàrmacs administrats oralment.

A més dels factors explicats anteriorment, existeixen uns altres que poden modificar l’absorció dels fàrmacs.

• Fisiològics (edat, sexe, embaràs).
• Patològics (ex: patologies del sistema gastrointestinal).
• Iatrogènics (interacció amb altres fàrmacs i aliments). Importància clínica.

No només al TGI. Mecanismes:  Alteracions de pH.  Canvis en motilitat.  Alteracions buidat gàstric (Alcohol→ ↓Buidat gàstric→ ↓Absorció).  Formació de quelats/complexos.

→ Els fàrmacs estan calculats en dosis per persones de 70 kg.

Qüestió : Administrem, per via oral, un fàrmac de naturalesa bàsica. On hi haurà millor absorció, a l’estómac o a l’intestí?  Al intestí ja que un pH més bàsic com el del intestí (pH aprox. 7) afavoreix els fàrmac de naturalesa bàsica, i el pH àcid afavoreix l’absorció dels fàrmacs de naturalesa àcida.  La superfície d’absorció a l’intestí es molt major que al estómac.  Hi ha molta més irrigació al intestí.

La unió és saturable , reversible , poc específica i per tant, competitiva (d’altres fàrmacs o substàncies endògenes) fet que pot donar lloc a interaccions, ja que en el cas de que tinguem dos fàrmacs, un amb alta capacitat d’unió a proteïnes i l’altre amb baixa capacitat d’unió, es desplaçarà el fàrmac amb poca capacitat d’unió, que s’unirà encara menys i farà que quedi més fracció lliure, cosa que pot ser no convenient, posant per exemple que el fàrmac amb menys capacitat d’unió sigui un anticoagulant.

La unió també és molt variable segons el tipus de fàrmac, uns s’uneixen molt i d’altres poc.

A) El fàrmac té baix % d’unió, per tant, en quant a la distribució, tenen més fàrmac lliure a la sang. Com que només la fracció lliure difon cap als teixits , arribarà a l’òrgan diana amb més facilitat, produint l’efecte més ràpidament.

B) Com que el fàrmac té alt % d’unió, hi ha menys fracció lliure que pugui fer l’efecte, per tant, l’efecte es produirà més lentament, conforme les molècules de fàrmac es vagin “desenganxant” de les proteïnes (període de latència).

En el cas de que hi hagués saturació dels punts d’unió a l’albúmina, els nivells de fàrmac lliure augmenten ràpidament, pel que es pot produir intoxicació. Igualment, per a la majoria de fàrmacs, les concentracions terapèutiques estan lluny de saturar els punts d’unió a albúmina, pel que es poden utilitzar de forma segura. S’han de tenir en compte també altres situacions, per exemple la hipoalbuminèmia.

4. Interacció amb altres fàrmacs :

• Importància clínica baixa (augment transitori del fàrmac implica augment eliminació i nova concentració d’equilibri).
• Mecanismes :  Unió a proteïnes plasmàtiques (sobretot important quan a més disminuïda l’eliminació). Ex: Salicilats, fenilbutazona, sulfamides.  Dificultar penetració o sortida lloc d’acció a teixits o cèl·lules.

1) Es representa un fàrmac amb baix percentatge d’unió a les proteïnes plasmàtiques. Com que hi ha més baix % d’unió, hi ha més fracció lliure de fàrmac, que pot difondre més fàcilment cap a la cèl·lula efectora i produir per tant un efecte més potent. De la mateixa manera, al haver-hi més fracció lliure, aquest fàrmac també serà més ràpidament biotransformat i eliminat.

En aquesta situació es produeix un pic molt alt de concentració plasmàtica que dura molt poc, quasi vist i no vist perquè s’elimina molt ràpidament. Per tant, en quant a administració s’haurà d’anar administrant més seguit que no pas el fàrmac 2.

2) Es representa un fàrmac amb alt percentatge d’unió. Al haver-hi menys fracció lliure, aquest fàrmac arribarà més lentament a la cèl·lula efectora, produint un efecte menys intens. De tota manera, el fàrmac també s’anirà biotrasformant i eliminant més lentament, pel que augmentarà la durada de l’efecte.

→Qüestió 1 : La concentració de la fracció lliure (% no unit) determina:

• La intensitat de l’efecte.
• La velocitat d’eliminació.
• La duració de l’efecte.

Ex : Per un fàrmac de baix % d’unió a proteïnes plasmàtiques. Dosi de 100mg, percentatge d’unió 1% = 99 mg lliures / 1 mg unit.

• La intensitat de l’efecte: ALTA.
• La velocitat d’eliminació: ALTA.
• La duració de l’efecte: BAIXA.

→ Nota : Quan el % d’unió es alt, succeirà el contrari.

El metabolisme es dóna principalment al fetge , ja que és un òrgan molt irrigat i amb un endoteli porós que facilita el contacte o l’intercanvi de substàncies amb la sang. A més, els hepatòcits estan dotats de nombrosos sistemes enzimàtics (citocrom P-450 i els seus isoenzims CYP2, CYP3...) responsables del metabolisme. Cal tenir en compte, però, que els enzims que metabolitzen els fàrmacs són els mateixos que metabolitzen les substàncies endògenes. A més del fetge, el principal òrgan metabolitzador, en la metabolització també hi poden participar els pulmons, el budell o fins i tot el plasma.

1) Podem excretar el fàrmac tal qual, pràcticament sense metabolització. 2) És l’exemple típic de metabolisme. El fàrmac es transforma en metabòlit inactiu per poder ser eliminat. 3) En aquest cas el fàrmac dóna més d’un metabòlit inactiu. 4) El fàrmac es metabolitza i dóna un metabòlit actiu, que pateix una segona metabolització convertint-se en inactiu, cosa que permet la seva excreció. 5) El fàrmac es metabolitza i dóna primer un metabòlit actiu que després, a la segona metabolització, es converteix en un metabòlit actiu diferent capaç de ser eliminat. 6) Tenim un profàrmac, que perquè es torni actiu ha de passar alguna reacció metabòlica.

***** El desmetildiacepam és important perquè moltes de les BZD donen lloc a aquest mateix metabòlit.

Vies metabòliques :

1. Reaccions de Fase I : Comporten una modificació del fàrmac i donen lloc a metabòlits actius o tòxics intermitjos parcialment polars.

• Oxidació.
• Reducció.
• Hidròlisi.
• Hidratació. 2. Reaccions de Fase II : Reaccions d’acoblament del fàrmac o el metabòlit amb substrats endògens per a donar lloc a productes fàcilment eliminables (metabòlits inactius).
• Sulfatación.
• Glucuronidación.
• Acetilación.
• Conjugació con glutación/aminoácidos.
• Metilació.

Factors que poden modificar el metabolisme dels fàrmacs :

1. Farmacològics :

• Inducció : Un fàrmac inductor accelera el metabolisme, pel que els nivells plasmàtics de fàrmac aniran disminuint.

1. Circulació enterohepàtica : Els fàrmacs ingerits per via oral passaran per l’estómac i aniran a parar a l’intestí, a partir d’on seran absorbits a la sang ( els lipofílics que poden travessar l’epiteli dels intestins) que els portarà a través del sistema porta cap al fetge. Al fetge es dóna el fenomen del primer pas hepàtic i el fàrmac seguirà per la sang distribuint-se per tot l’organisme. Els principis actius més polars s’eliminaran pels ronyons. Els altres principis actius també poden conjugar-se i fer-se més polars. Els productes de conjugació hidròfils poden passar amb l’ajut de mecanismes de transport des de la cèl·lula hepàtica a la bilis i amb aquesta arribar novament als intestins, és a dir, eliminar-se per via biliar, ja que els productes de conjugació hidròfils no estan capacitats per traspassar l’epiteli intestinal, encara que poden dissociar-se i tornar al fetge un altre cop. És per això que els fàrmacs que tenen una circulació enterohepàtica s’eliminen més lentament. 2. Excreció salivar : Els fàrmacs arriben per difusió passiva a la saliva. La concentració de fàrmac en saliva és similar a la concentració lliure de fàrmac en el plasma (en això es basen les proves de detecció de drogues). S’ha de tenir en compte que per la saliva s’excreten fàrmacs i metabòlits que poden produir toxicitat (per exemple, la fenitoína causa hipertrofia gingival). 3. Excreció renal (IMPORTANT): La major part dels principis actius són eliminats amb l’orina, és a dir, a través del ronyó.

Hi ha tres processos bàsics per eliminar els fàrmacs de l’organisme:

• Filtració glomerular : El ronyó possibilita l’excreció perquè l’estructura de la paret vascular dels capil·lars glomerulars permet el pas de substàncies dissoltes a la sang, per difusió passiva , ja que s’hi troben uns porus. Per això és important que per a que es realitzi la filtració les molècules no tinguin més d’un

determinat pes molecular , ja que sinó no podrien passar. Degut a que, amb algunes excepcions, les substàncies actives utilitzades en terapèutica i els seus productes metabòlics presenten un pes molecular més reduït que el diàmetre dels porus, normalment arriben gràcies a la filtració glomerular al ronyó. A més de la mida dels porus i del pes molecular s’han de tenir en compte altres factors, com la unió a proteïnes plasmàtiques , ja que tota molècula unida no podrà travessar els porus del glomèrul per una qüestió de mida. A més, com més ràpid sigui el flux renal , més ràpida serà l’excreció perquè la velocitat d’arribada de les molècules serà més alta.

• Reabsorció tubular : La diferència de concentracions formada entre la orina i el líquid intersticial o la sang fa que algunes substàncies tendeixin a reabsorbir-se a la sang des del túbul per difusió passiva (veure imatge anterior, part inferior, per entendre-ho). Per això aquest fenomen depèn de la concentració de fàrmac en sang i orina , la liposolubilitat i el pK del fàrmac i el pH de l’orina. Això és així ja que les substàncies liposolubles tenen més facilitat per travessar membranes biològiques, mentre que les hidrosolubles seran més fàcilment eliminades. El pK del fàrmac i el pH del medi tenen importància ja que el fàrmac es trobarà ionitzat o no ionitzat segons l’equilibri que es doni:
• Medi àcid : A-+ H+
  AH (al haver-hi més protons al medi, l’equilibri es desplaçarà cap a la forma no ionitzada, de tal manera que la substància serà més fàcilment reabsorbible).
• Medi bàsic : B+ H+
  BH+^ (l’equilibri es desplaçarà cap a la forma ionitzada, de tal manera que la substància serà més difícilment reabsorbible, ja que les substàncies hidrosolubles es dissolen bé a medis polars com l’orina).

→ Per facilitar l’excreció de fàrmacs àcids s’haurà de basificar la orina i per facilitar l’excreció de fàrmacs bàsics haurem d’acidificar-la.