Fonaments psicobiologia., Ejercicios de Psicología

¡Descarga Fonaments psicobiologia. y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

INTRODUCCO A LES CIENCIES SOCIALS (GRAU

PSICOLOGIA UOC) (UOC)

INTRODUCCIÓ CIENCIES SOCIALS PAC A

PROF. 15-

THEY SHOOT HORSES, DON’T THEY?

La dansa del destí en perspectiva ètica i èmica[#?]

1) INTRODUCCIÓ[#?]

Si fem una observació ètica de la dansa del destí, el seu context històric “manté” aquest escenari social que assoleix una sèrie de finalitats. Per exemple, la funció dels participants de la marató de persistir per poder sobreviure; o la funció del mestre de cerimònia, fent veure que els guanyadors arribaran a aquesta fi. Dit això, ens trobem amb un “organisme” (Ramirez, 2009, p. 26), muntat per una dinàmica que es mouria d’acord amb mantenir uns rols conforme a una sèrie de propòsits socials. Aquest panorama està estructurat d’acord a unes normes que limiten i priven les seves decisions, i que són contràries a les seves necessitats bàsiques i la seva integritat. Per tant, estaríem davant un escenari de crisis de idees individuals. Tot i així, aquests comportaments persisteixen. Aquesta porció de sistema social (la marató) s’encarrega de regular la conducta, i decideix sobre la mateixa. Llavors els que vigilen el compliment d’aquestes normes actuen d’acord a aquest pensament regulador. Per tant, les normes servirien per fomentar l’espectacle (menjar ballant, deu minuts de descans cada dues hores, les proves de resistència, escassa higiene, etc.), són les que garanteixen que l’espectacle segueixi, com a finalitat de mantenir-lo viu.

No obstant, també hi ha fets que procuren uns mínims de protecció, i que “aparentment” miren per la salut de les persones, però que acaba no essent ben bé d’aquesta manera (vigilància i mètodes emprats pel metge i les infermeres). Aquest personal acompleix uns rols de “guardians” que asseguren que els participants es trobin aptes per seguir ballant, utilitzant uns mètodes (banyera entre d’altres) per acomplir les funcions de la “dansa del destí”. Per tant, existeix una limitació en els rols que la fan possible, i que són exercits de manera passiva, en benefici seu i de l’espectacle. D’aquesta manera, podríem fer un paral·lelisme per comparar la dansa del destí des d’una visió sociologista segons Dahrendorf (1958; a Ibid, 2009, p. 28), d’aquestes conductes mecàniques, com autòmats regits per les normes de la dansa.

Pel que fa a l’ estatus , aquest s’emmascara per donar una aparença, per exemple, en la forma de donar una visió de prestigi a la marató. Els actors i directors que visiten l’esdeveniment són presentats com a “grans celebritats”. Però no queda clar si és així, ja que si estiguéssim parlant d’un entorn de nivell socioeconòmic alt, és possible que la presència d’aquestes personalitats no seria anunciada de forma tan especial. El mateix s’observa en alguns dels dansaires, com l’Alice, quan vol aparentar un cert estatus amb la vestimenta i el maquillatge, o realitzant una interpretació teatral per tal de fer notar un “alt nivell cultural”, i així guanyar l’aprovació social, davant la seva selecció com a participant, el que reflectiria una diferència de classes. D’altra banda, donat l’ambient de mediocritat representat, és possible que el seu comportament estigui destinat a una forma d’autoritzar-la davant qui mana. És a dir, l’entorn social de “la dansa del destí” orientaria a l’Alice a actuar davant un poder que legitima aquest tipus de societat de classes, al igual que el mariner i la seva exhibició a l’inici, per tal d’arribar a l’esmentat estatus.

La Glòria també ha de “ser algú” per sortir endavant. Per tant, contempla abans la possibilitat d’acabar amb la seva vida, ja que potser no podria optar per altres alternatives de supervivència (matar, robar, etc.), i es veuria incapaç de fer res més al temps que no pot suportar més el patiment del qual vol escapar a mode d’”autodestrucció individual”. Per tant podria existir un conflicte en contra dels interessos socials (del que s’espera d’ella) que es pot observar en la conversa final entre la Glòria i el Rocky, quan aquest li proposa que es casi amb el Robert allà mateix, amb la intenció de garantir

3) O es tracta d'un suïcidi?

Des d’una perspectiva èmica, i d’acord amb Weber (1922; a Ramírez, 2009, p.28, 29 i 30) podem “comprendre” que quan la Glòria s’adona que la marató es tracta d’una gran mentida es desespera i s’ensorra. Encara que la societat considera el fet de matar la Glòria com un crim, en Robert no ho contempla així perquè, en certa manera, la vida no és realment una prioritat d’acord amb les experiències viscudes a la seva infància. Evitar el patiment d’un animal (cavall) per tal que no pateixi, com a mesura per evitar una càrrega, si que forma part d’aquesta prioritat. En realitat actua d’acord amb uns ensenyaments i unes formes d’actuar compartides amb el seu entorn social, amb les persones amb les quals s’ha relacionat al transcurs de la seva vida, donant lloc a una acció, que des del seu punt de vista, pot ser molt dolorosa, però necessària al mateix temps. Per tant, encara que externament es pot considerar una desviació de la moral d’una cultura, en el fons és un producte de la interacció entre els individus, fruit d’unes accions dels mateixos (el que és més raonable), les quals li donen una coherència de pensament davant aquesta postura. Aquestes accions també és podrien relacionar amb un ideal de compassió, ja que hi ha una estimació cap a la Glòria i una intenció de voler-la ajudar, sentiments que simbolitzarien el respecte per la seva decisió. Això es pot observar en la empatia que sent per ella, per exemple quan li diu que la compren, com a forma d’interaccionisme simbòlic (Ramírez, 2009, p.52). Per ella, el més pertinent és “sortir d’aquest torbellino”, referint-se a la vida, i basant-se en el significat que li atorga. Per en Robert, el fet de matar-la simbolitza l’afecte que sent per ella, ja que en certa manera també s’identifica amb ella com a subjecte, cosa que el fa reaccionar d’acord amb un objecte, és a dir, amb les pràctiques d’altres persones, i que ell mateix ha adquirit (Mead, a Ibid, p. 52). Tot això es reflecteix en el discurs dels interlocutors, però també visualment a la pel·lícula, fent un paral·lelisme amb el cavall mort en mig del prat després de disparar-la. Per tant, la interpretació des de la relació entre la Glòria i en Robert dona lloc a una altra acció social creada per la seva pròpia interacció, d’acord també amb unes pràctiques socials amb els individus de l’entorn, i que donen lloc a unes construccions simbòliques de la realitat social.

[#?] 4) Conclusions

El que implica considerar la visió de l’assassinat o del suïcidi és l’objecte d’estudi d’aquest anàlisi. En el primer, la societat és analitzada des d’un tot estructural, de forma causal, per tant, ens trobem fora de l’escenari social per observar els fets. En canvi, si ho mirem des de la perspectiva “comprensiva” dels actors socials, estem fent una anàlisi subjectiva de les accions, i estem aprofundint en la seva interpretació, ja que ens estem posant en la pell de l’actor social i de la seva manera de concebre els significats socials. Per tant, a la visió èmica l’objecte d’estudi canvia perquè entren en joc un altres punts de partida basats en les pràctiques socials i en l’interaccionisme simbòlic per entendre aquest final, és a dir, com accions socials dels individus i no com fets socials d’una col·lectivitat. És des d’aquesta perspectiva que la responsabilitat de la mort de la Glòria deixa de recaure en el Robert. En resum, l’assassinat i el suïcidi serien el resultat de dues maneres d’enfocar la realitat social: ètica i èmica.

Quan a la cultura contemporània, es pot observar certa inèrcia de mantenir les condicions socials de benestar viscudes, les quals donen lloc als comportaments egoistes i rebels, i una manca de cohesió social. S’observa també un rebuig de l’ordre social existent, ja que el mateix règim polític i els bancs han mostrat la seva cara oculta amb els fenòmens de la suposada “corrupció”. Per tant, el sistema de creences, valors i normes està posant en entredit la consciència social actual.

Els signes d’estatus són semblants, encara que al 1932 buscar un treball implicava gran esforç i sacrifici, fins i tot establir-se en un altre ciutat. En els nostres dies existeixen ajudes atorgades en cas

d’atur o d’altres circumstàncies (llarga infermetat, viduïtat...). A més, buscar una feina te un altre significat, ja que aquesta ha d’acomplir certs requisits (estar a les rodalies, el tipus de remuneració, etc).

L’escenari de “la dansa del destí” el podem trobar en programes tipus “Gran Hermano” o similars, en els quals individus amb certes característiques són tancats en una casa, sota unes normes i exposats nit i dia davant la televisió per fer pujar l’audiència del públic.

Pel que fa al tema del suïcidi, la societat contemporània es troba habituada a un nivell socioeconòmic alt. Llavors si el sistema social trontolla és possible que les conductes suïcides sorgeixin amb més facilitat. Per tant, la crisis no pot encaixar davant els interessos dels individus, ja que s’ha creat una necessitat, i quan aquesta realitat canvia genera una manca d’adaptació provocada pel canvi radical entre la realitat anterior i la següent. En canvi, la societat de “la Dansa del Destí” ja es trobava estancada econòmicament. Als nostres dies, l’especulació ha generat un equilibri que des d’un principi no existia. Per tant els individus no tenen la oportunitat de lluitar pel deute acumulat, i són desprestigiats si no tenen una feina, i són alienats com a conseqüència de la reorganització que fan aquestes entitats de poder per protegir els seus propis interessos. Llavors quan un individu es queda sense casa es produeix un xoc, ja que no pot suportar aquest canvi tant contrastat, així com la idea de no ser acceptat socialment. Per tant es desespera, perquè no pot començar de cero. En canvi la Glòria ja ho havia perdut tot, i es troba cansada, ja que havia lluitat molt per arribar a la mateixa situació, donada la persistent manca d’oportunitats. En conclusió, el context de crisi social avui dia conserva moltes semblances, però a diferència de la “Gran Depressió”, la societat no es mou entorn a l’èxit com a supervivència, sinó per la recuperació i la millora de l’estatus social.

De tot el que s’ha exposat podria extreure que entre la societat d’ara i la “Dansa del Destí” la realitat respon a diferents visions lligades a dimensions micro i macro (Ramírez, 2009, p.58), que ens permeten interpretar les accions i els fets que condueixen a mantenir constant aquesta inèrcia social, així com el seu trencament, ja que al darrere de cada individu existeix una lògica que li és pròpia, però al mateix temps és producte de diferents mecanismes socials per enfocar una pràctica social com és la del suïcidi.

Bibliografia

Muñoz, J. i Vàzquez, F. (2009). Processos col·lectius i acció social. En Vàzquez, F. (Edits) Acció col·lectiva. (mòdul 1, pp. 1-70) Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Pujal, M. (2009). La identitat. El Self. En Ibàñez, T. (Edits) Fonaments psicosocials del comportament humà. (mòdul 2, pp. 1-88) Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Ramírez, S. (2009). Sorgiment i fonaments bàsics de les ciències socials. En López, D. (Edits) Introducció a les ciències socials (mòdul 1, pp. 1-96) Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.