Història del Dret Espanyol, Ejercicios de Auditoría de gestión

¡Descarga Història del Dret Espanyol y más Ejercicios en PDF de Auditoría de gestión solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

HISTÒRIA DEL DRET ESPANYOL (UAB)

PREGUNTES 1ER PARCIAL

SOLÉ I COT, SEBASTIÀ

CURSO 07-

Història del Dret Espanyol

Qüestionari d’examen

La Història com a ciència: origen i evolució; objecte i finalitat de la Història.

Problemes del coneixement històric: els propis de les ciències socials ( observador dins la cosa observada, prejudicis, interessos, tendències, influència en l’estabilitat/inestabilitat social, complexitat de l’ésser humà, etc

Problemes específics de la Història: inobservabilitat directa del passat, impossibilitat d’experimentació.

Com a ciència: experiències pròpies projectades al passat ( cal conèixer autor ( per això la Història és sempre contemporània. Fonts històriques també.

El coneixement històric és més imperfecte que els altres; però gràcies al mètode crític, esdevé coneixement científic, vàlid i verificable.

El saber històric és sempre provisional, valen més els plantejaments, objecte i finalitat, que les conclusions.

Origen: primer barreja de Déus i homes (històries divines, mites i llegendes), després projecció dels cicles de la naturalesa en la Història, després finalitat educativa i conservadora de l’ordre públic i social, després cristianisme a la edat mitjana continua barreja de fets humans amb sobrenaturals, després racionalisme impulsa les ciències positives i l’esperit científic i crític (Església capdavantera), després Renaixement posen raó i home en primer pla amb exaltació del període medieval i el nacionalisme, durant l’Edat Moderna la lluita de catòlics i protestants impulsa a les ciències per trobar arguments contra l’altre, després Il·lustració renova els ideals i concepcions del Renaixement i accentua el seu esperit crític. Després positivisme històric ( cientifisme, racionalisme, materialisme, amb ideals de la il·lustració i renaixement, fan les universitats estatals i introdueixen la Història a les escoles. Marxisme aporta una sobrevaloració dels aspectes econòmics i socials en la Història, menyspreant els altres. Escola dels Annales amplien els temes objecte de la Història, fins a admetre tots els elements de la vida social del passat (March Bloch ( La més difícil de les ciències), trenca les limitacions del positivisme. Després història de les mentalitats, derivada dels Annales, estudia les concepcions i sentiments de determinades persones i grups del passat per entendre millor la realitat social del moment (testaments (arxius notarials, importants x la Història del Dret) = sincers). I ja en l’època contemporània, es fa molt servir la història oral gràcies als avenços tecnològics com les gravadores i les càmeres per fer films.

Objecte : allò que l’historiador estudia del passat. Vist al punt anterior. Està molt en funció de la seva finalitat.

Finalitat : filosofia de la Història, l’efecte que l’historiador pretén que el seu treball aconsegueixi. Pot ser moralitzant, didàctica, ideològica, al servei del seu Estat patró, de refugi esperança i somni davant les adversitats del present, etc.[#?]Ara bé, la Història és neutra: els seus efectes depenen de qui la fa servir i de com la fa servir. El millor que pot fer l’historiador és ser objectiu i verídic.

Una altra finalitat de la Història és l’evident curiositat del passat de tothom.

Ciències auxiliars fonamentals (tradicionals) de la Història.

Es pot prescindir dels coneixements d’Història del Dret, però convé més que no.

Objecte i fonts de coneixement de la Història del Dret

Objecte: La Història del Dret estudia l’origen, l’evolució i els elements dels diferents sistemes jurídics a través del temps. Hi ha dos formes d’encarar la Història del Dret; la positivista (es centra en les normes) i la historicista (considera també les ciències socials).

Fonts:

Les normes jurídiques (lleis, providències diverses, costums, estils; de les quals ens interessa l’autor material i formal, el contingut, la vigència temporal i efectiva) que coneixem a través de recopilacions i publicacions.

Els actes diversos d’aplicació del Dret (públic i privat), que coneixem mitjançant els anomenats documents d’aplicació del dret (contractes, sentències, documentació de les institucions...). ( Són la font més utilitzada pels historiadors, degut a la seva gran sinceritat, aporten una visió jurídica i social molt real de l’època. Però és molt difícils estudiar-los (n’hi ha molts, mal estat dels arxius, necessitat d’estudiar-ne molts per arribar a poques conclusions...)

Les professions jurídiques (advocats, notaris, procuradors...).

La jurisprudència o ciència del Dret, que coneixem principalment a través de la literatura jurídica.

Les institucions jurídiques. ( Estudi estàtic (origen i creació, organització, elements, competències,etc.) i estudi dinàmic (funcionament real de la institució durant un temps determinat ( molt més interessant)

Fonts no jurídiques: literatura, monedes, folklore, obres d’art...

A Espanya ( la Història de Dret que s’ha fet recentment s’ha basat molt en les disposicions normatives (especialment dels grans corpus legals) i de les institucions públiques (perquè són font de creació i aplicació coactiva del Dret així com per influència del positivisme històric).

Marc geogràfic i cultural de la disciplina. Les famílies jurídiques.

Precaucions: anacronismes (algo que no es correspon amb la època a la que es fa referència) conceptuals, terminològics, geogràfics, i culturals ( trasllat de fronteres, institucions, cultures... actuals al passat.

En el nivell més general (Història del Dret de la humanitat) trobem que hi ha característiques generals molt comuns entre els sistemes jurídics de les diferents cultures desenvolupades. Però no gosem afirmar la necessitat ni la naturalitat (universalitat) del Dret ni dels seus elements i institucions.

Estudiarem la Història del Dret des de un triple marc: Europa, Catalunya i Castella i Espanya.

Marc Europeu: hi ha una diversitat ètnica, cultural i política, però també una unitat cultural i jurídica, que provenen de ( la influència grega comuna, de la romanització, del cristianisme i l’expansió medieval de l’Església, de l’imperi carolingi, del dret comú medieval, de moviments com el Renaixement, la Il·lustració, les idees revolucionàries franceses, el liberalisme, etc. En aquesta diversitat ètnica trobem: l’Europa llatina (continuadora de les tradicions romanes), l’Europa Germànica (no romanitzada, cristianitzada a l’Edat Mitjana amb predomini de les esglésies

reformades) i l’Europa eslava (oriental, no romanitzada, cristianitzada per Bizanci, alfabets derivats del grec). També trobem minories musulmanes a Europa (Imperi turc) amb regions de contacte i transició (Iugoslàvia, Península Ibèrica, Itàlia...).[#?]A Europa la diversitat jurídica a la Baixa Edat Mitjana era poca gràcies al dret comú i una evolució cap a la unitat política. Però les disputes entre papes i emperadors arruïnen el poder de tots dos i permeten la consolidació definitiva de les monarquies, que impulsaran la creació d’un dret reial que, tot i ser inspirat en el dret comú, cada vegada tindrà més personalitat pròpia, desmarcant-se dels demés. Aquesta evolució divergent abocarà al nacionalisme jurídic radical del segle XIX (constitucionalisme i codificació), en el qual el dret positiu, si bé inspirat en uns principis més o menys comuns, donarà lloc a un sistema jurídic particular de cada Estat que farà que un jurista difícilment pugui exercir o ensenyar en un Estat que no sigui el seu. Avui dia s’intenta pal·liar tot això a través d’institucions supraestatals com l’ONU o la UE, però els passos que es fan encara són tímids i de poc abast, encara no superen l’aïllament jurídic i la sobirania de cada Estat.

El marc peninsular (Catalunya i Castella ( Espanya): a la Baixa Edat Mitjana, la Península Ibèrica és dividida en regnes independents que, per les guerres, la política matrimonial, els pactes, etc., acaben tots, a l’Edat Moderna, sota una mateixa dinastia (Espanya). Per això hi ha uns drets i unes institucions polítiques i jurídiques aragoneses, catalanes, etc., que s’han format a la Baixa Edat Mitjana, i algunes d’elles segueixen avui dia vigents, amb esforços. L’existència d’una dinastia pràcticament unida des de finals del segle XV amb una política progressivament absolutista i centralista, identificada estretament amb Castella des de la 2a meitat del segle XVI, va produir una legislació per a cada regne però inspirada comunament en aquests principis i en el Dret i les concepcions polítiques, socials i jurídiques de Castella, respectant formalment la pluralitat i els drets de cada Regne. El règim de Nova Planta per a la Corona catalano-aragonesa va suposar un avenç decisiu de l’absolutisme, el centralisme i la castellanització, però un Estat formalment unitari, i l’aparició del Rei d’Espanya, no es dóna fins el constitucionalisme (s. XIX).

Les famílies jurídiques: anomenem famílies jurídiques els sistemes jurídics actuals, els principis i característiques generals dels quals són compartits per un conjunt de països.

Família romano-canònica: té el seu origen en el dret comú medieval. És vigent a l’Europa continental i a les seves antigues colònies. El seu màxim desenvolupament i aplicació és a l’Europa llatina i Alemanya.

Família anglo-saxona: a Anglaterra, a mitjans del segle XIII es rebutjà definitivament el dret comú, i el sistema jurídic anglès tingué una evolució autòctona. Els jutges hi tenen més autoritat: l’Administració no hi té tants privilegis. Les diferències entre les dues famílies es van accentuar pel fet que a Anglaterra no hi va haver una revolució (trencament) respecte l’Antic Règim. Pertanyen a aquesta família Anglaterra, Gal·les, i les antigues i actuals colònies britàniques.

Sistema mixt: és el cas d’Escòcia i alguns estats meridionals dels EUA. Són una mescla entre els dos anteriors.

Altres: al món hi ha altres famílies jurídiques, moltes vinculades a una religió: família o dret musulmà, jueu, etc.

La periodització més utilitzada i habitual de la Història: origen, criteri i característiques de cada període. Utilitat i relació amb la Història del Dret; els sistemes jurídics a través de la Història.

La divisió de la Història en períodes és una cosa convencional, arbitrària, que té per finalitat principal facilitar la comprensió de la Història. L’historiador es fixa en alguns esdeveniments especialment significatius i transcendents, i els pren com a fites de la fi d’un període i inici del següent.

Creien que així aconseguirien un “amansiment” dels pobles que consideraven com a bàrbars.

El que no van tenir en compte els que van aplicar aquesta censura, és que els capitans i generals dels exèrcits japonesos que havien començat la guerra s’havien educat idolatrant a figures i conqueridors europeus també, no només a emperadors i samurais de la seva mitologia.

A més, no eren objectius: a Alemanya i Japó es prohibia l’exaltació i la glorificació nacional mentres que a països com França s’exaltava a figures com Napoleó i la nació. Creien que el nacionalisme és l’enemic de la pau, ara bé, el nacionalisme dels altres només.

A Japó els generals nord-americans van prohibir l’ensenyament de Judo i el de Història, que van substituir per unes insípides “ciències socials”. A Alemanya no va valer suprimir la Història; ja que això ja ho havia fet Hitler, que la considerava inútil i l’havia substituït per altres ensenyaments. Només s’ensenyava la Història més recent, per entendre el present es deia.

També repassa les batalles i debats sobre els manuals que es lliuraven als estudiants en diferents països, amb formes contradictòries o senzillament diferents de veure la Història. En són exemples països com França (entre republicans i monàrquics; l’escola laica i la religiosa), Bèlgica, Canadà (província del Quebec vs la d’Ontàrio), etc.

Tot això planteja dubtes en quant a l’ensenyament de la Història: caldria fer actes de fe amb tota visió nacional de la Història? Caldria eliminar de l’ensenyament tot tema conflictiu? (Núria Sales: “<>, no sé per què parlo en condicional, quan això és el que passa a tants països on, en lloc de l’antiga història política i de l’antiga història de dates i batalles, se’ls explica unes rudimentàries i brevíssimes nocions indorores, incolores i insípides batejades Ciències Socials, de les quals al batxillerat es passa a asèptiques i neutres exposicions d’evolucions de tràfics de mercaderies, producció industrial, preus i collites, salaris i rendes. És el que es fa o feia fa pocs anys, ja que ara s’alcen veus contra aquest crim contra la infància, consistent a refusar-los coneixements de tot temps que havien estat estímul a la curiositat històrica com eren la religió dels Antics Egipcis, la mitologia grecoromana, els víkings, etc. Amb la idea perfectament absurda i delirant que, si s’eliminen herois, conquestes i batalles de la història s’eliminen lluites i pugnes, la humanitat es tornarà mansa i pacífica s’han eliminat també temes com l’esclavatge i el servatge, que mai s’haurien d’oblidar.

Característiques de l’obra de Marc Bloch. Esmentar i comentar brevíssimament alguns dels seus treballs.

Pensaments de Marc Bloch sobre la Història (objecte, mètode, finalitats, utilitat) i les seves fonts de coneixement.

Historiador francès (1886-1944) fundador l’any 1929 de la revista Annales juntament amb Lucien Fevbre, autor de llibres com L’apologie pour l’histoire ou métier d’historien o La societé feudale , o Els Reis Taumaturgs. Mort afusellat pels nazis.

S’ha dit que amb la seva obra dels Reis Taumaturgs va fundar la història de les mentalitats, cosa que no li hauria fet gaire gràcia, però és que ell procurava sempre tenir en compte fenòmens de mentalitat, religiosos, ideològics, psicologia, etc, com també l’economia i les tècniques de la època; fent així una història integradora i no pas atomitzada.

Una de les seves obres és considerada com la més estimulant de les introduccions a la història agrària no només francesa sinó europea.

En els Reis Taumaturgs i la de Sant Eduard analitza les distorsions infligides a la realitat, els mites que es van crear.

Les seves obres són molt riques en plantejaments, que és el que de veritat importa en la història, ja que les conclusions sempre són provisionals.

També té una gran obra dedicada a l’esclavatge i a la servitud. Aquesta va ser força criticada i desprestigiada perquè es deia que tenia errors; però això no rebaixen gens la qualitat d’aquesta obra (plantejaments valen més).

El mètode que utilitzava consistia en un gran aprofitament de les ciències auxiliars de la Història ( apel·lava als recursos més diversos: geografia, sociologia, psicologia, antropologia, etnografia, arquitectura, filologia, toponímia, diplomàtica, paleografia, arqueologia agrària, etc.

Segons el tema recorria a tots els angles de visió, a tots els sistemes d’aproximació possibles, i a la constant comparació amb altres societats i altres temps: la interdisciplinarietat i el comparativisme, els practicava com qui respira.

Els Annales van suposar una gran finestra oberta al món sencer. Hi ha qui diu que el millor Marc Bloch era el de les recensions i breus notes escrites en aquesta revista.

Tenia una formació molt sòlida en moltes disciplines veïnes, que en tot moment s’havia què i què no els podia demanar. També tenia un esperit constant d’activitat i una potència de treball i agudesa d’anàlisi excepcionals.

El seu comparativisme es pot resumir sovint en: 1) Historiador esbossa un treball dins del seu camp específic i circumscrit a l’època, lloc o tema que domina. 2) El compara amb estudis paral·lels que es refereixen a una altre època o lloc. 3) De la comparació, sorgeixen noves perspectives i problemes. 4) Torna a consultar les seves fonts, o en busca d’altres per re-elaborar tot el treball.

Es diu que practicava el mètode regressiu ( prendre com a punt de partida no el de l’origen de la institució, sinó el de la seva plenitud, i anar aleshores fent marxa enrere “del menys desconegut al més desconegut”.

Finalitat/Utilitat: deia que la Història no només serveix per un fi, no només és utilitària, sinó que serveix també per apaivagar la fam intel·lectual de les persones. Creu a més que és la més difícil de totes les ciències.

Objecte: “allò que la Història vol copsar és l’home”. El bon historiador s’assembla a l’ogre: “on flaira carn humana sap que trobarà la presa”.

El cristianisme, l’Imperi i el dret romà: origen del cristianisme, elements formatius, evolució; relacions entre el poder temporal i el poder espiritual; transcendència i valoració històrica.

El cristianisme ha exercit una gran influència en gairebé tots els àmbits de la vida social durant l’evolució històrica d’Occident, per la qual cosa és imprescindible veure’n el seu origen i evolució.

Els drets actuals deuen tant al dret romà (quantitativament majoritari com a element formatiu dels drets actuals) com al dret canònic (qualitativament decisiu pels seus principis racionals i espiritualistes, que li confereixen una notable modernitat d’acord amb els seu caràcter posterior i continuador del dret romà).

A Occident, degut a la decadència, l’Església no es va haver de sotmetre al poder temporal, continua col·laborant mútuament els dos poders ( “Aliança del Tron i l’Altar” ( des del segle IV, amb èpoques de més domini d’un o de l’altre i independència recíproca.

L’Església com a continuadora de l’Imperi a Occident

L’estreta identificació de l’Església amb l’Imperi farà que aquesta sigui la continuació d’aquest: el dret canònic és en certa manera, la continuació del dret romà; el sant pare és el continuador de l’emperador, etc.

La cristianització o evangelització d’Europa és la continuació de la romanització, fins i tot recreant fiscalment inclús el sistema fort d’impostos de l’Imperi, cosa que li va permetre les magnífiques obres d’art de la Baixa Edat Mitjana i l’Edat Moderna.

Per estendre’s més, el cristianisme va acceptar una mixtificació amb les religions existents (tal com havia fet en l’època de l’Imperi durant els primers segles). Aquesta mixtificació va ser depurada amb l’adopció del racionalisme per l’Església d’Occident.

Dret romà i cristianisme. Influències del cristianisme al dret romà.

Hi ha influències mútues. Les influències del cristianisme en el dret romà han estat més estudiades i exaltades pels historiadors catòlics (per tal com l’Església s’ha presentat com a renovadora i milloradora del dret i l’Imperi Romà). Però probablement han estat molt més nombroses les influències del dret romà al cristianisme, però molt menys estudiades pel poc interès dels historiadors, molts no creients.

És d’amplitud i profunditat diversa en les diferents branques i institucions. Citem:

En el camp de l’aplicació i interpretació del dret, els principis d’humanitas, benignitas, pietas, equitas... que, si bé tenen connotacions moralment positives, serviren de base per a una arbitrarietat judicial.

El millorament del tracte als esclaus, ampliant el favor libertatis, facilitant la manumissió, prohibint separar les famílies, de marcar-los al front, etc.

En el matrimoni, es protegeix la muller restringint la dissolució.

Per protegir als infants, es prohibeix la seva venda, abusos, etc.

En obligacions i contractes, reprimeix la lesió i exalta el preu just, limita els interessos i persegueix la usura.

En el dret penal, la influència és poca però es considera negativa ( crueltat i desproporció de les penes, etc.

Influències del dret romà en el cristianisme

La terminologia; algunes concepcions ( moltes paraules que definien els poders i institucions de l’Imperi són usades per l’Església i el cristianisme, redacció de papers, llenguatge de la cancelleria imperial, etc.

Les institucions, l’organització ( l’Església adoptà l’organització de l’Imperi (emperador = papa, governadors i prefectes = arquebisbes i bisbes)

El papa era considerat cap de la jerarquia eclesiàstica com l’emperador de l’Imperi, donava ordres, responia consultes, decidia litigis i recursos. El procés de tribunals de l’Església s’inspirà en el “cognitio extra ordinem”.

També adoptaren signes externs del poder ( vestits, insígnies, honors, etc.

Els pobles germànics i els seus drets (I): concepte, característiques generals, dret familiar i successori, drets reals i d’obligacions.

Els pobles germànics vivien al nord dels límits de l’Imperi Romà, en un estadi de civilització endarrerit i rudimentari comparat amb Roma. Eren seminòmades, agricultura rudimentària, eren guerrers (guerra = activitat més noble) i excel·lents artesans del ferro.

Entraren a l’Imperi entre els segles III i IV com a federats i mercenaris. Desaparegut l’emperador (476) constituïren els regnes germànics d’Occident, gèrmens de les actuals nacions europees occidentals. Provocaren una germanització superficial, però també ells van ser romanitzats (més intensament).

Els drets d’aquests pobles eren consuetudinaris (oralitat, força del costum, rudimentaris i populars, no tècnics). Desconeixien els conceptes abstractes, i feien servir símbols per a tot.

La família era agnatícia (àmplia i construïda per tots aquells sotmesos al poder del pare, que era limitat, no com el del paterfamilias). La majoria d’edat o emancipació del poder del pare l’adquirien només els homes que fossin lliures, amb l’aparició dels signes pubertals. La desaparició o absència era considerada deserció o incompliment de les obligacions militars. Desconeixien el concepte de persona jurídica amb drets.

El matrimoni era una aliança econòmica, social i política. Era monogàmic però el marit podia tenir concubines. Era la compra de la muller pel marit (dot marital) que l’havia de consentir el pare de la dona. L’acord i pagament eren les esposalles, i després venia la cerimònia nupcial. A l’endemà, es feia la morgengabe (escreix dotal del marit a la muller), l’import del qual va ser limitat per llei.

El marit podia repudiar la muller (al revés no) per adulteri o infecunditat, però era mal vist per la família.

Sembla que no es feia testament, que els bens passaven directament als descendents, amb una certa igualtat entre ells.

Pels romans la propietat era absoluta, il·limitada, indivisible i en certa mesura individual. Per als germànics, era limitada, dividida en cascada o coexistència d’una multiplicitat de drets reals sobre la mateixa cosa, i tenia un caràcter col·lectiu familiar i o comunitari.

El dret d’obligacions i contractes també era molt rudimentari, arcaic en comparació amb el romà. Destaquem la importància essencial dels símbols materials i dels formalismes i de la seva correcta formulació per a la constitució de les obligacions.

La responsabilitat civil, no diferenciada de la criminal, és familiar i comunitària, i no es limita dons a l’individu.

HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Europa" \o "Europa" [#?]Europa[#?]. Els regnes es dividien en petits territoris semi-independents on l'amo proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres.

Els senyors feudals eren nobles o membres de l'[#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/ Clergat" \o "Clergat" [#?]església[#?] i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Rei" \o "Rei" [#?]rei[#?] de cada regió.

Es pot considerar el feudalisme des de sota, és a dir, que els camperols (i els que abandonen la ciutat) busquen seguretat i la troben en el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/ Vassallatge" \o "Vassallatge" [#?]vassallatge[#?]. Però també es pot considerar des de dalt, pel [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Clientelisme&action=edit&redlink=1" \o "Clientelisme (encara no existeix)" [#?]clientelisme[#?] [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/ wiki/Merovingi" \o "Merovingi" [#?]merovingi[#?] i [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/ wiki/Carolingi" \o "Carolingi" [#?]carolingi[#?], que hi veia una forma d'assegurar el poder; i per l'obtenció de mà d'obra per treballar els grans latifundis. En qualsevol cas, sembla fora de dubte que la gènesi del feudalisme es troba en les primeres clienteles merovíngies, que generalitzen el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Beneficium&action=edit&redlink=1" \o "Beneficium (encara no existeix)" [#?]benefici[#?] i la tendència a convertir els latifundis del Baix Imperi en dominis senyorials.

Coincidint amb l'esplendor del feudalisme clàssic comencen a donar-se canvis que acabaran propiciant la crisi del sistema cap al capitalisme. Es poden agrupar en tres factors principals, tot i que de fet s’influeixen uns als altres: l’expansió agrària, la alta producció i l’augment de la població, i el renaixement comercial

Característiques bàsiques: vassallatge, escàs desenvolupament de les forces productives, descentralització política extrema, immunitats (itroctia ( el senyor pot entrar sense permís; exactia ( el senyor pot cobrar drets; districtia (territori del vasall)

El terme feudalisme va començar a utilitzar-se per part dels juristes francesos i anglesos de l'Edat Moderna, per referir-se a les relacions d'obligació existents entre l'aristocràcia gerrera medieval, però va ser gràcies a [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Montesquieu" \o "Montesquieu" [#?]Montesquieu[#?] i el seu ús al llibre De l'Esprit des Lois (Sobre l'esperit de les lleis) que es va fer popular i general. El concepte és conflictiu i no tothom el concep igual.

La societat estamental

La societat estamental és la típica de l'[#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/ %C3%88poca_feudal" \o "Època feudal" [#?]època feudal[#?]. La societat feudal és basa en el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Vassallatge" \o "Vassallatge" [#?]vassallatge[#?] i el feudalisme. Aquesta societat està dividida en estaments, normalment són tres: la [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Noblesa" \o "Noblesa" [#?]noblesa[#?] ( bellatores (on hi trobem el Rei), l'[#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Clergat" \o "Clergat" [#?]Església[#?] (oratores) i el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tercer_Estat&action=edit&redlink=1" \o "Tercer Estat (encara no existeix)" [#?]tercer estat[#?], els laboratores (camperols) cadascuna amb els seus drets propis (no hi ha igualtat).

La noblesa i l’església estan per sobre del 90% de la població, o dit d'una altra manera, del Tercer estat. Aquest tercer estat majoritàriament format per camperols, sota les ordres del Rei, del noble o clergat que pertanyi a la seva jurisdicció. Els privilegiats argumentaven la seva postura pel dret diví.

En la [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3_Francesa" \o "Revolució Francesa" [#?]Revolució Francesa[#?] el Tercer estat es va rebel·lar contra els estaments privilegiats que tenien el [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Poder_pol %C3%ADtic&action=edit&redlink=1" \o "Poder polític (encara no existeix)" [#?]poder polític[#?]. Qui dirigia la revolució en els seus inicis va ésser la [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/ Burgesia" \o "Burgesia" [#?]burgesia[#?], la població més rica del Tercer estat, que volia trencar amb l'[#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Antic_r%C3%A8gim" \o "Antic règim" [#?]Antic règim[#?] perquè era massa arcaic i no deixava [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/ Lliure_comer%C3%A7" \o "Lliure comerç" [#?]lliure comerç[#?], ni fer [#?] HYPERLINK "http:// ca.wikipedia.org/wiki/Mercantilisme" \o "Mercantilisme" [#?]mercantilisme[#?], etc. (bases del [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Liberalisme" \o "Liberalisme" [#?]liberalisme[#?]).

La població urbana es divideix en tres grups segons la riquesa, l'activitat laboral i el barri de residència: la mà major, la mà mitjana i la mà menor. La mà major la formen els ciutadans honrats, o oligarquia urbana, que controlen el govern municipal. Mercaders i artistes, o professionals liberals, constitueixen la mà mitjana. La mà menor la formen els menestrals organitzats en gremis. L'ampli món dels jornalers i peons sense ofici i dels marginats, i també de les dones, resta fora de l'estructura de mans i del govern municipal.

Un dret per a cada comunitat (drets personals): cristians, musulmans, jueus, ...

La Pau i Treva de Déu; les assemblees, origen, evolució i transcendència.

La violència feudal (especialment segles X i XI), de guerres “privades” entre nobles, les marques, represàlies, etc. Porten a una època de molta lluita, fam, etc.

La Pau i Treva de Déu fou un moviment social impulsat al [#?] HYPERLINK "http:// ca.wikipedia.org/wiki/Segle_XI" \o "Segle XI" [#?]segle XI[#?] com a resposta de l'[#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Clergat" \o "Clergat" [#?]Església[#?] i dels pagesos a les violències perpetrades pels nobles feudals. Es poden considerar l'origen de les [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_Catalanes" \o "Corts Catalanes" [#?]Corts Catalanes[#?].

L’Església va aconseguir ser vista pels pagesos com una garantia contra l’extorsió feudal garantint el dret de la [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Sagrera" \o "Sagrera" [#?]sagrera[#?], ço és, un radi de trenta passes al voltant d’una església, espai que el bisbe delimitava solemnement en consagrar un edifici de culte, on no s’hi podia dur a terme cap acte de violència sota pena d’excomunió

tanmateix, per assegurar un clima de convivència, calia anar més enllà, establint una autoritat que prohibís la pràctica de qualsevol tipus d’acte violent a tot arreu del territori. Aquest fou l’objectiu de les assemblees de Pau i Treva de Déu

abstenir-se de participar en combats o lluites, entre dissabte i dilluns per així poder complir el precepte dominical, com també es prohibia d’assaltar clergues, esglésies, béns propietat d’una església o d’un monestir, o persones que es dirigeixen a un lloc de culte o en tornen. Per als contraventors a aquests deures i prohibicions, s’establia sempre la pena d’excomunió.

La celebració d'aquesta assemblea de Pau i Treva a Toluges, organitzada per pagesos i altes jerarquies eclesiàstiques és una conseqüència de la crisi del poder comtal provocada al [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/wiki/Rossell%C3%B3" \o "Rosselló" [#?]Rosselló[#?] per la revolució feudal; davant d’una forta escalada de violència duta a terme pels clans nobiliaris del comtat

L’abat Oliba, un ferm impulsor d’aquest moviment pacifista

Conclusió: el dret comú medieval nasqué amb grans canvis econòmics i socials dels inicis de la Baixa Edat Mitjana, i igualment com aquest, significà una revolució jurídica profunda i duradora (va estroncar el sistema original derivat de la Pau i Treva) de la que nosaltres i els nostres drets en som hereus directes.

La difusió i recepció del dret comú a la Baixa Edat Mitjana: causes i vies de la difusió; obstacles i retrocessos; resultat final.

El Dret comú és un Dret de juristes. L’elaboren els juristes (glosadors i comentaristes), sobretot construït sobre casos concrets, sent així un Dret casuístic. Està basat sobretot en el Dret romà de Justinià, sent una mescla romano-canònica.

Els juristes tenien moltíssima importància en els regnes europeus de la Baixa Edat Mitjana ( perquè no era accessible al poble (culte, escrit en llatí, difícil d’entendre). Però també per justificar ideològicament la nova imatge d’emperadors i reis, per el enfortiment institucional del poder polític, en una etapa preparatòria de l’Estat modern, i per a servir de consellers o oficials d’aquests emperadors i reis.

Així, amb les interpretacions absolutistes dels juristes del Codex, convenia molt als emperadors, que veien com rebien noves facultats i un poder casi omnipotent, a més, els convertia en legisladors del Dret no obligats a complir-lo.

Aquí es veu l’aliança patent i duradora entre juristes del Dret comú i els emperadors. L’emperador tenia el poder polític i ells el poder tècnic. El mateix succeïa entre el papa i els seus juristes. Papes i emperadors es disputaven el domini del món, sota les mateixes ideologies: la idea de l’origen diví de tot poder, i del Dret romà com a instrument tècnic adequat per aconseguir el poder unipersonal fort, una monarquia capaç de crear el seu propi ordenament jurídic amb l’ajut dels juristes.

Els reis aviat van veure en la figura de l’emperador allò que volien ser. Volien els mateixos poders i van tractar d’independitzar-se de l’imperi. Els hi va aconsellar els juristes, que els deien que dintre del seu regne no tenien a ningú superior en les coses temporals (això ho declarava el rei, i s’independitzava així). Els que ho feien, autoproclamaven per a sí mateixos la plenitud del poder polític, igual que un emperador. Aquests es convertien en prínceps sobirans, amb igual poder que els emperadors. I els juristes feien la mateixa funció a les corts reials que en les del emperador.

Això va debilitar moltíssim a l’Imperi i els emperadors, que s’hi mostraven contraris. L’Església i els papes estaven a favor d’això, per debilitar l’Imperi, i evidentment, els reis i els juristes també hi estaven a favor.

El Dret comú va ser elaborat, ensenyat i difós per les universitats medievals. En un principi van sorgir dels claustres religiosos, fonts de cultura i saber reflexiu, però poc a poc comença una secularització. Les universitats medievals podien ser de fundació eclesiàstica o reial (ex. París o Òxford), o de creació privada i municipal (ex. Bolonya).

La de Bolonya va ser de les més importants, donat que la seva qualitat de privada i municipal la van dotar d’una certa democràcia, i a més, la seva Facultat de Lleis va ser la més famosa i prestigiosa de tota Europa i la que va servir de model per a les posteriors.

A les Universitats medievals només s’ensenyava el dret romano-canònic (dret comú). El nivell era alt i culte, ja que només es feia en llatí tot, no era accessible a tothom. Els estudiants procedien de països molt diversos, i venien de la noblesa. Els llibres eren algo preuadíssim aleshores, i els estudiants que marxaven de Bolonya cap als seus països natals intentaven emportar-se quants llibres poguessin, com tresors. Així es van difondre els llibres per Europa, els Códex i les obres de glossadors i comentaristes més importants.

La recepció del Dret comú als diferents països europeus no va ser uniforme, però si general. A més, no va ser pacífica, va haver de vèncer resistències en contra de drets municipals i tradicionals. Al sud de França va tenir una difusió ràpida i més pacífica, al nord de França s’hi va oposar prohibint el seu ensenyament inclús, va tardar més a arrelar. A Portugal va arrelar també molt ràpidament, com a força supletòria. A Anglaterra va entrar amb poca força però s’hi va consolidar també. A Alemanya, en un primer moment els drets tradicionals van guanyar la batalla, però bastant més tard la van perdre. A Espanya també va ser desigual la difusió: a Catalunya molt ràpida i forta, ja que estava molt romanitzada, com a dret supletori; a Navarra en canvi va costar molt.

El resultat final és una pugna entre els Drets consuetudinaris d’àmbit senyorial i municipal, les lleis cada cop més freqüents promulgades per els reis (Dret reial), i el Dret comú, elaborat pels juristes. Els tres volien una vigència potser no exclusiva, però preferent. La solució, més aparent que real, passaria per una norma a cada regne que establis l’ordre de prelació de fonts.

Les noves professions jurídiques: advocats, procuradors (assessors), ministres i oficials de govern i justícia. Les cancelleries.

Advocats: Un advocat és aquella persona, llicenciada en [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/ wiki/Dret" \o "Dret" [#?]dret[#?] i inscrita en un Col·legi d'Advocats (creat al segle XIV, dissolt per Felip V al segle XV), que exerceix professionalment l'assessorament i consell en matèria legal així com la direcció i defensa de les parts en [#?] HYPERLINK "http://ca.wikipedia.org/w/index.php? title=Judici&action=edit&redlink=1" \o "Judici (encara no existeix)" [#?]judici[#?] i tota classe de processos judicials i administratius. És la veu dels litigants, el que al·lega, el que defensa a una de les parts del litigi. També fan dictàmens, arguments per escrit de consultes dels seus clients. Abans es feia un “examen de recepció”, i els qui el passaven podien actuar davant els tribunals importants. Avui dia només s’ensenya teoria (problema). Han tingut molta mala fama fins al punt que alguns monarques els prohibien comentar les lleis, al·legant que les canviaven.

Fiscal (advocat fiscal): el fiscal vigila el compliment de l’Estat (acusació) en el cas. L’advocat de l’Estat, en canvi, defensa els drets de l’Estat, les seves propietats, etc.

Advocat de pobres: quan una de les parts no pot pagar-se un advocat, se li assigna un advocat i un procurador anomenat “de pobres”. [#?]No defensaven gaire bé, i el servei s’havia de reclamar amb un expedient de pobresa. En ordres eclesiàstics demanaven donacions post-mortem per oferir aquest servei i les caixes d’estalvis també el feien, cobrant els diners dels treballadors. Amb la codificació desapareix aquest ofici i s’instaura l’advocat d’ofici.

Procurador (síndic): és qui representa al litigant (l’advocat defensa, ell representa). El rei en tenia de diverses classes: general, fiscal, jurisdiccional o baronial i casuístic o de tribunals. La seva tascar és presentar els documents necessaris, recollint les notificacions per al litigant i comunicant-li. És bàsic, i no se li requeria estar llicenciat en dret. Era triat per els advocats, no pels clients.

Assessors judicials: advocat que redacta tots els actes del judici quan el jutge no és lletrat. Si l’escull el jutge, respondrà dels seus errors; si l’escull el rei, no. L’apel·lació “mutato assesore” ( a la segona instància, mateix jutge però diferent assessor.

Ministres i oficials de govern i justícia

Les cancelleries

Qüestió de preeminència entre els armes i les lletres.

Segons el tipus de document, calien 2 o més testimonis (testaments = 3). Cap al 1860 se suprimeix la necessitat de testimonis menys en el procés dels testaments, que no es suprimeix fins al segle XX. Tot i així, en casos de sords i muts si que calen.

La “ferma” és la prestació del consentiment per part del particular. Hi havia gent analfabeta que tot i que no sabien ni llegir ni escriure sí sabien dibuixar la seva firma.

La “unitat d’acte” vol dir que tots els que han de participar en un mateix fet han de coincidir en temps. Això no es requeria aleshores.

2 classes de testimonis: instrumentals (normalment son notaris o empleats d’aquests) i de coneixement (donaven fe, actualment no calen).

El sistema italià estalvia les escriptures, moltes vegades no s’escriu tot el text íntegre. El que feien era guardar en els registres notarials la cèl·lula només, perquè el pergamí era car. Amb l’arribada dels llibres es permet la ordenació i classificació dels documents, i fa que sigui més fàcil la seva recuperació i consulta en qualssevol moment.

Però pels documents originals, ben redactats, es feia servir pergamí. En cas de problemàtica, aquest prevalia al que el notari guardava al seu arxiu.

Les escriptures comencen amb clàusules i acaben amb data (sense data no és vàlid). La clàusula notarial és la subscripció del notari (nom, títol, lloc on exerceix, signe, etc.).

Legalització de les signatures notarials: signatura de 3 notaris que donaven fe que el signe era del primer notari i donaven legalitat a l’escriptura a diferents països.

Quan el notari moria, el seu successor no entrava al càrrec directament ( Refacció de les escriptures ( 2 notaris com a pèrits davant el jutge.

Històricament les professions jurídiques han estat odiades. Els notaris n’han estat l’excepció, perquè inspiraven confiança i molta seguretat.

Influència del dret comú en el dret públic (I): conceptes i principis fonamentals; desenvolupament institucional; les cancelleries.

Dir que quelcom era “públic” tenia connotacions negatives. És el que actualment es diu “dret polític”. El dret públic és influït de manera total i profunda pel dret comú. La legislació reial prové del dret comú; per tant, el legislador (rei) influeix tant al dret públic com al comú.

El legislador és imparcial quan legisla el codi civil, quan legisla el dret públic no, ja que hi té interessos (llei electoral per exemple). El rei s’intenta assemblar a l’emperador romà, un déu terrenal amb un cert despotisme que el rei també heretarà.

Vicari: el que representa ( Vicari del rei i/o emperador, i vicari del papa.

Defensors de l’absolutisme ( Déu entrega el seu poder de forma directa a una persona. Il·lustració ( Déu entrega el poder al poble, qui mitjançant un contracte social li entrega al rei (autoritat).

Els juristes fan que el rei tingui finalment el poder de legislar, i estan exclosos del compliment de la llei. També podien fer que altres n’estesin exclosos (privilegis).

Privilegis : Indults (perdó de penes, indulgències ( el Sant Pare perdona els pecats del purgatori). [#?]Legitimacions dels fills (el dret comú discrimina entre fills dins del matrimoni ( legítims,

posteriors al matrimoni ( legitimats, i no legítims, sacrílegs ( fills de monges, capellans, etc.) [#?]Allongaments ( moratòries de pagaments. Suplements d’edat ( normalment només es concedia 1 any (per poder casar-se o per accedir a una cancelleria, etc.)

A l’Edat Mitjana, en ple auge del cristianisme, es prohibeix la difusió de la religió musulmana però se’ls permet mantenir les sinagogues.

El dret comú també influeix en el desenvolupament institucional ( jerarquització piramidal de la societat, centralització del poder, tendència a la sedentarització, a l’especialització, etc. Això crea les primeres capitals al segle XV (París, Londres, Barcelona, etc.) i les cancelleries.

Es va passant d’un rei, monarquia, dinastia, corona; a un regne, estaments, conceptes d’Estat i de coses “públiques”.

Cancelleries: S’ocupen de la redacció de tot tipus de documents administratius i de la seva expedició. Els reis també en tenien (cancelleria reial). La Cancelleria esdevingué un focus cultural -com ho havien estat els monestirs durant l'alta edat mitjana- per la concentració de copistes en la transcripció de llibres.[#?]A través d’ella es governa, per això té tanta importància. Les més importants són als segles XIII-XV, allà el celler és l’autoritat política just per sota del rei. Normalment el rei agafava a un eclesiàstic per aquest càrrec, que li permetia solucionar conflictes amb l’Església. Actualment, al primer ministre de països com Alemanya se’ls diu canceller.

Influència del dret comú en el dret públic (II): les regalies; el crimen lesae maiestatis; la teoria del tiranicidi.

Els juristes troben en els textos romans les “regalies” (potestats úniques de l’emperador). Les incorporen al dret comú. Aquestes son les altes ( no poden ser delegades per llei) o baixes ( encunyar monedes, legislar, concedir privilegis, declarar i fer la guerra, donar permisos, controlar les mercaderies, permisos per fires i mercats, etc. També hi havia les eclesiàstiques (drets que rebien els reis de l’Església) ( dret de presentació o patronat, participació de rendes eclesiàstiques, dret de vet, d’elecció del papa (abolit després). En el seu conjunt, el moviment s’anomena legalisme.

El crimen lesae maiestatis és el nom amb el que es determinen els crims contra l’Emperador o rei. Aquests crims eren penats molt més severament (actualment equivaldrien a crims terroristes). A més s’utilitzava un procediment diferent del ordinari que oferia molt poques garanties.

Les persones tenien com a protecció la legalitat del tiranicidi (assassinar legalment al tirà, qui els governa de forma injusta). Al segle XV es prohibeix aquesta legalitat, i la teoria del tiranicidi és prohibida inclús d’explicar a les universitats al segle XVII.

Influència del dret comú en el dret penal

El Dret comú ressuscita la subjectivitat del dret romà al dret penal (ja no només es valora els actes pel seu resultat, ara també conten conceptes com la intencionalitat).

S’apliquen molts conceptes de pecat, amb una diferència. Els pecats no necessiten una exteriorització (pecat de pensament), no hi ha delicte si no hi ha una exteriorització.

La subjectivitat aporta una gran importància a les circumstàncies de l’acte criminal i limiten les responsabilitats del criminal. També es valora el grau de participació en el delicte (autoria intel·lectual i autoria material; complicitat), la causalitat, el grau d’execució del delicte (consumat o frustrat), el grau de temptativa, etc.