¡Descarga Geografia selectividad y más Esquemas y mapas conceptuales en PDF de Geografía solo en Docsity!
BLOC 1
TEMA 1. LA GLOBALITZACIÓ
La globalització de l’economia és la integració de tota l’economia mundial en un sol sistema, dominat pel capitalisme. Aquesta integració comporta un augment de la interdependència entre tots els sistemes productius i una progressiva manca de capacitat de decisió de cada estat o nació sobre la seva economia. Des del començament del segle XXI, la globalització s’ha convertit en una cosa palpable. La globalització és un procés en el món que influeix en molts àmbits. → aquest procés de la globalització s’ha accelerat sobretot per la revolució tecnològica i la necessitat dels fluxos comercials 1.1. PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ La globalització ha modificat les relacions entre països en molts àmbits diferents. ★ GLOBALITZACIÓ ECONÒMICA → l’ha fet possible les noves tecnologies de comunicació, ja que faciliten els contactes i els intercanvis entre empreses d’una manera molt més ràpida ★ “El teixit industrial espanyol s'ha anat incorporant a la globalització econòmica, de manera que les nostres zones industrials es configuren com ara punts d'una xarxa de producció a escala mundial.” ★ GLOBALITZACIÓ SOCIAL → la globalització ha augmentat el nivell de consum, els canvis profunds de mercats laborals, etc. ★ GLOBALITZACIÓ CULTURAL → aquesta també afecta l’àmbit de la ciència, ja que la informació i el coneixement s’han convertit clau en els centres d’investigació i desenvolupament. A part els gustos artístics i esportius es poden igualar, ja que hi ha un accés més ràpid a la informació a través dels mitjans de comunicació. (el món tendeix a ser homogeni, però la societat mira de mantenir els trets d’identitats de cada territori) 1.2 CONSEQÜÈNCIES DE LA GLOBALITZACIÓ
- PRODUCCIÓ → exportacions, deslocalitzacions, producte de la planificació de les grans empreses
- COMERÇ → increment de la compra i venda de productes, gran nivell d’intercanvis comercials exteriors de qualsevol producte
- FINANCERA → moviment internacionals de capital
- AUGMENT ATUR → per part del sector secundari, ja que tendeix a terciaritzar-se 1.3. FACTORS QUE LA FAN POSSIBLE
- NEOLIBERALISME → lliure mercat, sense proteccionisme, privatització de les empreses, reducció d’impostos a empresaris, reducció de gestos de l’estat en qüestions socials
- DESENVOLUPAMENT DE TIC → desenvolupament de les xarxes informàtiques i de les tecnologies de la informació i comunicacions
- DESENVOLUPAMENT DE TRANSPORTS → abaratiment dels costos, construcció d’infraestructures pel transport i l’obriment de noves rutes marítimes 1.4 INTERCANVIS DEL MÓN GLOBALITZATS
- PRODUCTES ENERGÈTICS → mercat dominant per la venda d’hidrocarburs
- PRODUCTES AGRÍCOLES → el mercat internacional n’ofereix un ventall molt ampli tant a països desenvolupats com subdesenvolupats
- PRODUCTES INDUSTRIALS → valor dominant dins de tots els intercanvis
- CAPITAL → gràcies a les noves tecnologies es pot comprar i vendre des de diferents països sense entrebancs
- INFORMACIÓ → “tots els fluxos esmentats anteriorment es fonamenten a partir de la informació”
- BORSA → mercat públic on es poden vendre matèries primeres, accions d’empreses o productes financers
- VALOR AFEGIT → valor econòmic que adquireixen tots els productes en el seu procés productiu 1.5 INDICADORS SOCIOECONÒMICS
- ÍNDEX DE DESENVOLUPAMENT HUMÀ → indica l’esperança de vida, l’educació i l’estàndard de vida, representat per l’ingrés nacional brut
- PIB PER PERITATS DE PODER DE COMPRA → valora els preus d’un mateix producte fent així una comparació entre els productes molt més rigorosa.
- TAXA MORTALITAT MENORS DE 5 ANYS → representa el benestar dels infants en un país resultant d’una àmplia gamma de factors, com ara: alimentació, sanitat, ingressos familiars, etc. 1.6 DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC I HUMÀ
- ECONÒMIC → creixement del PIB, augment dels moviments de capital i l’increment de tecnologies per la producció. Segons com es faci aquest desenvolupament pot beneficiar a tot el país o només a la classe alta
- HUMÀ → crear condicions perquè totes les persones puguin desenvolupar les seves capacitats humanes en relació amb els seus interessos o necessitats
- POBRESA → compara la mitjana de la societat i el seu grau de desenvolupament “pobresa absoluta → persona que no arriba a satisfer les seves necessitats bàsiques”
DICCIONARI TEMA 1
- ALDEA GLOBAL → concepte referent a què totes les darreres manifestacions de la globalització han fet evolucionar l’estructura de les organitzacions, fent així un món cada vegada més interconnectat.
- PROTECCIONISME → protegeix l’economia d’un estat, ja que defensa els seus productes de la competència
- LLIURECANVISME → política econòmica basada en la llibertat d’intercanvi dins del mercat
Els principals inconvenients de la integració de la UE són: concentració regional excessiva, desenvolupament del poder dels monopolis i oligopolis, desviació de comerç. La UE està formada per 28 estats que agrupen més de 500 milions d’habitants. Últimament, s’ha convertit en una gran potència econòmica i comercial mentre que el tema polític es va perfilant més lentament. També és una gran organització d’integració multisectorial amb aspiració d’actuar en tota mena de qüestions econòmiques, per això s’ha convertit en una macroorganització supernacional que h de preservar la identitat dels seus estats. Els objectius de la UE són: ★ UNIFICACIÓ MONETÀRIA (EURO) → volien formar un mercat comú per poder intercanviar els productes més fàcilment, per això es van posar l’objectiu de crear una unió econòmica i monetària definitiva que es va assolir el 1999, amb la implantació de l’euro. (hi ha països de la UE que no tenen com a mitjà d’intercanvi l’euro) ★ UNIFICACIÓ SOCIAL I POLÍTICA EXTERIOR → el 1992 es va fer el Tractat de Maastricht, on es van crear les bases de la ciutadania europea (tots els ciutadans podien circular i residir a qualsevol lloc de la UE) → va ser el 1985 amb el Tractat de Schengen que es va establir el final dels controls fronterers interns entre els estats signants (no hi entren Irlanda, Regne Unit, Croàcia, Xipre, Islàndia, Noruega, Suïssa). Això ha potenciat les fronteres fora de Schengen per obstaculitzar l’entrada d’immigrants amb entrades il·legals. La UE mira d’actuar amb una política exterior i seguretat comuna per defensar els seus propis interessos ★ INVESTIGACIÓ I INNOVACIÓ → fomentar-les per mantenir un creixement econòmic sostenible ★ TECNOLOGIA INFORMACIÓ I COMUNICACIÓ → fomentar-les per mantenir la competitivitat a escala mundial ★ PIME → fomentar les PIME, ja que el 99% de les empreses de la UE ho són (en general, volen fomentar una economia amb baixes emissions de carboni) ★ FONS UE → volen aconseguir que els països menys desenvolupats de la UE s’acostin a la mitjana i els estàndard europeus del consum i de benestar, per això més d’un terç del pressupost es dedica a aquest objectiu mitjançant els Fons Estructurals i d’Inversió Europeus i els Fons de Cohesió 2.5 ESPANYA A LA UE Des del 1986 Espanya forma part de la Unió Europea. Va entrar després del franquisme, ja que després d’aquest va quedar molt afectada i gràcies a aquesta unió va poder recuperar notablement l’econòmia. Actualment per Espanya significa formar part d’una poderosa estructura política supranacional i participar d’una determinada identitat cultura
BLOC 2
TEMA 3. MEDI FÍSIC ESPANYOL
RELLEU PENINSULAR
El relleu peninsular és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. El relleu peninsular té les següents característiques: ★ FORMA MASSISSA → amplada i extensió de les costes ★ ELEVADA ALTITUD MITJANA → extens altiplà amb nombroses serralades ★ DISPOSICIÓ PERIFÈRICA → aquesta disposició dificulta l’accés a la Meseta ★ DIVERSITAT DEL RELLEU → unitats naturals ben diferenciades Les grans unitats de relleu a Espanya són: ★ La Meseta → és la unitat principal de relleu espanyol, ocupa el 45% del territori. Altiplà amb serralades interiors i perifèriques, inclinat cap a l’Atlàntic. Distingim dues zones: Meseta Sud (baixa) i la Meseta nord és més alta. Les muntanyes de Toledo divideixen els dos altiplans separats que la formen. Unitats relacionades amb la Meseta L’antic sòcol paleozoic: Només aflora una part del sòcol a la part occidental de la Meseta on forma un peneplà suau i estret on queden al descobert els materials antics Les conques sedimentàries: L’antic sòcol es troba enfonsat i sepultat sota enormes dipòsits de material que formen les conques sedimentàries. Vores muntanyoses de la Meseta: Es van formar durant el moviment alpí. Els materials sedimentaris que hi havia a les vores, com que eren menys resistents, es van bombar, doblegar i plegar i es van formar les serralades que envolten la Meseta. Serralades interiors: Sistemes muntanyosos formats amb el moviment alpí, quan a les zones de fractura de l’antic sòcol uns blocs es van anar aixecant i d’altres enfonsant (tectònica de fractura). EL RELLEU A CATALUNYA PIRINEUS →roca de granit que es va anar omplint de sediments (i es fa fer una capa sedimentària o calcària). Amb els plegaments, el Prepirineu es va formar i els materials que el componen són els sediments de la capa superior de la roca. En canvi, com que hi va haver una elevació més pronunciada de la part central (Axial), ja no hi havia el recobriment calcari, i per això està formada de granit. SERRALADES COSTANERES → formades per la Litoral i la Prelitoral, la depressió prelitoral i litoral. A la depressió litoral és on hi ha l’autopista, l'N-2, habitatges... està molt explotada en ser una zona plana entre muntanyes. SERRALADA TRANSVERSAL → muntanyes volcàniques. La podem dividir en tres zones. DEPRESSIÓ CENTRAL → pla esglaonat, cada esglaó és un altiplà. Enmig dels altiplans hi ha conques més baixes formades per l'erosió del riu: Pla de Vic, Pla de Bages, Conca de Barberà... Hi ha tres tipus de depressions, : sedimentàries, tectòniques i erosionades. DELTA DE L’EBRE → zona en extinció. El riu no porta tanta terra i el mar es va menjant el delta, és molt susceptible als canvis del riu. Si aquest no porta sediments, el delta desapareix, creant una relació de dependència.
→ El factor més influent d’aquest clima és el canvi climàtic provocat per l’acció humana (acció antròpica), ja que entra altres coses ha substituït boscos per camps de conreu que ha suposat la pèrdua de la vegetació → DESERTITZACIÓ → procés natural en què un territori evoluciona cap a unes condicions pròpies a un desert FORMACIÓ GEOLÒGICA
- ERA PALEOZOICA → les primeres terres peninsulars formaven el massís granític gallec mentre que a l’aigua del mar s’hi formaven poderosos estrats. Amb el moviment hercinià es van crear roques metamòrfiques formant sòcols.
- ERA MESOZOICA → el relleu hercinià van ser erosionats i transportats pel vent i es van posar en els estrats formant roques calcàries
- ERA CENOZOICA → a causa d’un meteorit es van originar els moviments orogènics. Això va provocar que els relleus antics es rejovenissin i que es formessin falles esglaonades i depressions profundes. Finalment, les grans pressions provocades pel moviment van fer que els materials sedimentaris dipositats als vorells dels sòcols hercinians es pleguessin
- GLACIALISME (1,8 milions d'anys) → a causa de les glaceres es van erosionar els relleus alpins i va provocar la “construcció” de la depressió de l’Ebre i la depressió del Guadalquivir. Per altra banda, la sedimentació i el rebliment de les zones baixes van formar planes litorals
EL PAISATGE I ELS SEUS RECURSOS
Una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d’un mateix riu, per això el cabal fluvial i el seu règim depenen de la quantitat d’aigua que rep el riu durant tot l’any. Les conques fluvials s’ordenen per vessants. A Espanya hi podem distingir tres vessants ★ VESSANT CANTÀBRIC I GALLEGA → rius curts però cabalosos (rius de Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc) ★ VESSANT ATLÀNTIC → rius llargs amb saquera estival (rius Centre Espanya i Portugal) ★ VESSANT MEDITERRANI → rius curts (excepte Ebre) amb estiatges prolongats (comunitats mediterrànies) A CATALUNYA, hi podem distingir dues conques hidrogràfiques: ★ INTERNES → rius nascuts a Catalunya i desembocats al mar Mediterrani (del centre fins a les costes mediterrànies) - la gestiona la a generalitat ★ INTERCOMUNITÀRIA → rius llargs que neixen el Pirineu Axial (del centre fins a Aragó) - la gestiona la generalitat i la conferència hidrogràfica de l’Ebre AIGUA L’aigua és un recurs escàs i en algunes zones el recurs de l’aigua és ineficient. El volum més important d’aigua que s’utilitza a Espanya és per: ★ SECTOR PRIMARI (66,5%)→ l’aigua en aquest sector porta millors condicions de producció, però presenta problemes per la sostenibilitat de l’aigua com per exemple la contaminació i els tipus d’adobs ★ SECTOR SECUNDARI (13,7%) → processos de producció del paper, del cuir, processos de refrigeració ★ ÚS URBÀ (19,8%) → és prioritària i presenta elevades exigències que garanteixen la potabilitat. És subministraments domèstics provenen o bé de les aigües fluvials o dels aqüífers, però que pel creixement de la urbanització porta greus problemes sobretot a l’estiu → el problema dels rius contaminats s’ha corregit en gran part gràcies als abocaments i les depuradores Per solucionar els problemes relacionats amb l’aigua s’han fet confederacions hidrogràfiques i s’han posat diverses polítiques CONFEDERACIONS HIDROGRÀFIQUES → entitats que gestionen els recursos hídrids del territori assigna (per cada arxipèlag hi ha una confederació, però aquestes són més complexes POLÍTICA DE TRANSVASAMENT → canalització de l’aigua d’un riu fins a un altre (grans costos i fer limitar l’ús de l’aigua) RECUPERACIÓ DELS AQÜÍFERS → s’ha d’intentar recuperar els pous per poder fer un mes bon ús de l’aigua
SANEJAMENT DE RIUS → reduir el deteriorament de l’aigua i assolir un bon estat ecològic. Això suposa un control dels abocaments industrials i urbans i de les plantes depuradores L’energia hidràulica principalment s’extreu dels salts d’aigua (assegurada pels embassaments), ja que donen una energia neta que no contamina i és renovable. L’únic problema d’aquesta energia és que les centrals són molt costoses. L’energia de l’aigua a Espanya és molt important i només la superen els països com Canadà, Estats Units, Rússia, Suècia o Noruega. La població catalana, com que disposa de nombrosos rius, la població ha tendit a mudar-se al costat d’aquests per poder aprofitar els seus recursos millor.
- el 92% de la població viu a les conques internes, però només consumeix el 34% dels recursos hídrics, ja que hi ha poca agricultura. Aquest desequilibri entre les dues conques s’agreuja pel règim de pluges i les grans inversions, per això s’han proposat els plans esmentats abans Catalunya és un país amb pocs recursos energètics i miners de manera que ha tingut una forta dependència general d’Espanya i de l’exterior RECURSOS ENERGÈTICS Recurs natural: tot allò que prové directament del medi que utilitzem els humans per viure i satisfer les necessitats. L’obtenció d’aquestes energies són explotades dels jaciments carbonílics. A Espanya l’augment del consum d’energia primària ha fet camí paral·lelament amb la industrialització i això ha suposat que es necessiti la importació de diferents recursos energètics. Per tant, tot i que té un gran creixement econòmic, té una gran dependència Els últims plans nacionals han tingut com o objectiu reforçar les energies tradicionals (carbó, aigua gas natural i energies renovables), però el que han aconseguit ha sigut relatiu, ja que han de pactar les mesures amb la UE. RECURSOS NO RENOVABLES Urani, petroli/gas (repartits molt desigualment) i carbó (s’ha anat modernitzant) : Són combustibles fòssils i generen CO₂ en cremar-se. A més a més, són minerals energètics perquè generen energia. Són fonamentals (recursos estratègics pel sistema econòmic). → CRISI DEL PETROLI 1970 - per força es va haver de reduir la dependència a l’exterior Fusta, diamant per ús industrial: Es poden reutilitzar. Són minerals que es poden tornar a utilitzar un cop usats, no cal un procés, simplement es recuperen. Ferro, alumini, coltan, or, plata, coure, etc.: reciclables. (la mineria a Espanya ha suposat moltes pèrdues de llocs de treball i ja no es considera una gran potència en aquest recurs) Problemes que tenim els humans amb els recursos naturals:
- Esgotament: La demanda creix, però l'oferta no, és insostenible.
- Sobreexplotació: Sobreexplotem els recursos i s’esgoten
- Impacte ambiental: Quan els consumim, extraiem o transportem, contaminem el medi ambient.
- Distribució irregular: No tots els països tenen els mateixos recursos, s’han d’importar a la majoria de llocs. Per tant, l’accés als recursos no és igual per a tothom. Això genera: desigualtats econòmiques, conflictes per arribar als recursos i dependència dels altres països Per això ha aparegut un pla anomenat geopolítica dels recursos : política exterior dels països per garantir-se el subministrament de recursos. És un conjunt d’acords i aliances que es duen a terme per aconseguir recursos. RECURSOS RENOVABLES Els recursos renovables són aquells que la natura torna a generar, com ara el vent, l’aigua, el sol, els boscs... a més a més, es poden subdividir en dos tipus: crítics i perennes. Són fonts betes i permeten una explotació descentralitzada
EROSIÓ / DESERTIFICACIÓ
L’erosió genera desertització o degradació del sòl i dels recursos ecològics. Espanya és el país de la UE amb un índex de desertització més alt, situació que s'ha agreujat pels efectes del canvi climàtic. L'únic remei definitiu és la recuperació progressiva de la cobertura vegetal protectora pròpia del paisatge originari. INCENDIS Són una de les principals causes de la destrucció dels paisatges vegetals. Les causes dels focs són molt diverses, però les més freqüents són la sequedat, l’abandonament de les explotacions agràries i l’augment de les segones residencies (ús vehicles) EMPREMTA ECOLÒGICA → és un indicador de sostenibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l'àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els residus que general. El seu objectiu constitueix a avalar l'impacte sobre el planeta d'una manera de viure determinada. La biocapacitat mitjana del planeta per habitant s'ha estimat en 1,7 ha, és a dir, si haguéssim de repartir el territori productiu de la Terra a parts iguals, ens correspondria a cada habitant 1,7 ha per tal de satisfer totes les nostres necessitats durant un any. Malgrat això, cada ésser humà està gastant, de mitjana, 2,9 ha: estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot generar i admetre. Espanya en l'àmbit mundial presenta una gran biodiversitat que fa que ocupi el segon lloc després de les selves tropicals ★ SITUACIÓ ESPANYOLA → afavoreix la presència de la vegetació atlàntica i la vegetació mediterrània ★ EFECTE REFUGI → durant el període de glaceres, la península Ibèrica va servir de refugi d’animals ★ SISTEMES MUNTANYOSOS → gràcies a les grans elevacions de terra es reprodueix la gradació vegetal entre el nord i el sud El paisatge és la fisonomia externa d’un territori. Per tant, és un producte social resultant dels factors naturals i la interacció humana que és caracteritzat per una combinació dinàmica d’elements geogràfics diversos. Durant els últims anys aquest dinamisme s’ha accelerat per l’acció humana causant un gran impacte fins al punt de degradar-lo. → S’ha de fer una bona gestió del paisatge, ja que la qualitat de vida de les persones depèn del paisatge, però això implica conèixer els elements que integren i condicionen cada paisatge per poder-lo protegir, ordenar i planificar. → existeixen tres tipus de paisatges: ★ ALTA MUNTANYA O DESÈRTICA→ té una vegetació mínima i hi predominen els elements abiòtics. Per tant, el clima i el relleu són elements modeladors principals ★ PAISATGES NATURALS → és el resultat de la interacció dels elements abiòtics i biòtic i els quals l’acció humana no ha intervingut. Els paisatges naturals poden o bé ser els paisatges potencials d’una zona o bé paisatges poc alterats per l’acció humana. Per poder conservar aquests espais naturals es van crear els espais naturals protegits (territori escassament modificat). Hi ha tres variants: → PARCS NACIONALS/REGIONALS → ecosistemes poc alterats que posseeixen grans valors estètics, ecològics, educatius, i per això quan són catalogats reben molts visitants → PARCS NATURALS → el valor natural és compatible amb les activitats humanes però amb una gestió estricta → RESERVES NATURALS → protecció d’ecosistemes absoluta amb la intervenció mínima ★ PAISATGES CULTURALS → aquests paisatges s’originen per la presència i l’activitat humana. Els quatre elements que formen aquest paisatge són: el medi natural, l’estructura social, les creences i la visió del món i els mitjans de comunicació → PREINDUSTRIALITZACIÓ → paisatges estables i variacions duradores → INDUSTRIALITZACIÓ → acceleració de l’explotació del medi natural → GLOBALITZACIÓ (ACTUALITAT) → tendeixen a eliminar els paisatges culturals anteriors i això no és bo.
Actualment, els paisatges culturals estan tendint a homogeneïtzar-se a causa de la globalització. Per això, és molt important que conservem aquests paisatges culturals d’abans mitjançant una sèrie de plans. El més important es va establir el 2000 pel Consell Europeu que se’l va anomenar Pla nacional de paisatge cultural. Aquest proveïa mecanismes per salvaguardar els paisatges i fer-ne una transformació coherent. A més, aquest consell va declarar que els paisatges culturals eren patrimonis culturals de la UE El 1970, la UNESCO va conciliar la necessitat d’un desenvolupament sostenible amb la possibilitat d’entendre el medi com un recurs naturals. Per això va seleccionar àrees conegudes com a reserves de la biosfera i tenien com funció principal la conservació i la protecció de la biodiversitat. → Espanya és el país Europeu amb més diversitat d’ecosistemes (54% de tot Europa) El conveni Europeu del paisatge insta a tots els països d’Europa definir els objectius de qualitat paisatgística per poder trobar un equilibri ecològic estable La legislació Espanyola obliga que abans que s’aprovi una construcció, es faci una avaluació d’impacte ambiental (conseqüències que pot causar) i a més certes empreses estan obligades a fer auditories ambientals (informe independent per obtenir informació que s’estigui complint la legislació vigent). EL PAISATGE A CATALUNYA L’observatori del Paisatge de Catalunya informa que el creixement econòmic ha provocat grans transformacions en el territori català com la delimitació clara entre camp i ciutat. Aquesta modificació ha suposat la unificació i banalització de molts paisatges El Conveni Europeu del Paisatge insta els diversos països a definir uns objectius de qualitat paisatgística responent la pregunta “quin paisatge volem” i així poder millorar els seus paisatges. →L’observatori del paisatge ha elaborat als catàlegs del paisatge de Catalunya →Catalunya té una llarga tradició de la protecció dels seus paisatges. Actualment, els paisatges protegits de Catalunya depèn de la legislació catalana, espanyola i europea. Els parcs nacionals estan a càrrec de la legislació espanyola mentre que els parcs i les reserves naturals i els paratges depenen de la Generalitat. → el 30% del territori català té alguna figura de protecció que a vegades coincideixen, però això demostra que →Catalunya té una gran diversitat natural. El Pla Estratègic dels Espais Naturals Protegits català preveu l’aprovació de tres nous parcs naturals i incorporarà d’espais que millorin la representativitat i la distribució territorial dels espais protegits. CIMERES CLIMÀTIQUES La COP és l'òrgan suprem de la Convenció de Nacions Unides per al Canvi Climàtic; és a dir, la seva màxima autoritat amb capacitat de decisió. És una associació de tots els països membres que es reuneixen tots els anys durant dues setmanes per abordar el problema global del canvi climàtic. La COP3 de 1997 va tancar amb el Protocol de Kyoto. Aquest va ser el primer protocol legalment vinculant que limitava les emissions de gasos causants de l'escalfament global, però no va ser subscrit per alguns dels principals emissors de CO2 per càpita, entre ells el més gran, els EUA El protocol va recollir el compromís de reduir en conjunt en el període 2008-2012 les emissions de gasos d'efecte hivernacle en un 5,2% respecte als nivells de 1990 (d'un 8% en el cas de la UE). Kyoto va entrar en vigor el 2005. la COP21 de París de finals de 2015, quan gairebé 200 Països rubricar un acord qualificat d'històric. Malgrat la fita que va suposar aquesta signatura, el nou president dels EUA, Donald Trump, va decidir Treure el país de l'Acord de París contra el canvi climàtic.
MOVIMENTS MIGRATORIS
La dinàmica de la població no depèn només de la relació entre naixements i defuncions, sinó també de la mobilitat de la població o saldo migratori: si la immigració és més gran que l’emigració, el saldo és positiu i la població augmenta i, si l'emigració és més gran que la immigració, el saldo és negatiu i la població disminueix. Causes dels moviments migratoris Demogràfiques i econòmiques: l’augment de població sense la creació de llocs de treball provoca desocupació i salaris baixos. Catàstrofes naturals: els terratrèmols, la desertització, les plagues i les sequeres prolongades originen inseguretat en la població o perpetuen les males collites. Causes polítiques: les guerres, les persecucions i els exilis forçosos provoquen que les persones emigrin. Causes socioculturals: el desig de viure en estats amb més llibertats o l’atracció que exerceix un indret. Conseqüències dels moviments migratoris Per al país d’origen: l’emigració disminueix la pressió social que origina la desocupació i ajorna problemes urgents. Alhora, suposa la pèrdua de treballadors, de vegades ja formats i de les persones amb iniciativa. També provoca l’envelliment de la població i el despoblament del territori. Per al país de destinació: pot crear conflictes laborals (augmenta la mà d’obra i poden baixar els salaris), degradació d’habitatges a la perifèria i problemes d’acceptació en una part de la societat. Per a la persona emigrant: li planteja qüestions molt diverses: prendre la decisió d’emigrar, triar la destinació, adaptar-se al nou destí. Les migracions interiors El moviment més significatiu a ESP va tenir lloc a les àrees rurals de Castella i Lleó, Castella la Manxa (amb dificultats socioeconòmiques originades per l’escassa productivitat de la terra), Galícia (amb pobresa per la manca de terres que suposava el minifundi), Extremadura i l’interior d’Andalusia (amb problemes d’atur a causa dels latifundis) entre els anys 1950- A aquests problemes històrics s’hi va sumar la mecanització de la terra, que va disminuir, encara més, la necessitat de mà d’obra agrícola. Amb el desenvolupament de les comunicacions i davant la demanda de mà d’obra que necessitava la indústria, gran part d’aquesta població es va dirigir cap a les ciutats i els territoris industrialitzats, començant així una forta migració interior del camp a la ciutat. És per això que tota aquesta gent va migrar cap a Madrid, Barcelona… (Àrees metropolitanes) Si comptéssim tots aquests desplaçaments, la xifra estaria al voltant de 10 milions de migracions internes. → L’arribada massiva d’immigrants va plantejar problemes greus a les ciutats i a les zones industrials receptores, a causa de la manca d’habitatges i la insuficiència de les infraestructures. Migracions exteriors S. XV - 2 GM hi va haver una forta emigració cap a l’Amèrica Llatina. Des de mitjans del S. XX, amb l’inici de la industrialització, els vaixells de vapor van facilitar els desplaçaments i l’emigració cap a Amèrica va esdevenir massiva. 1911-1915 es van assolir les xifres més elevades d’emigrants. Els llocs més freqüents van ser Amèrica Llatina, especialment a l’Argentina i a Cuba. Els emigrants procedien majoritàriament de Galícia, Astúries i Canàries i eren, en general, població amb qualificació escassa. Aquests fluxos migratoris es van reduir per la crisi econòmica de 1929. El 1950 es van reactivar les migracions transoceàniques, tot i que no va assolir els valors dels inicis S. XX. En aquesta segona onada, els emigrants van ser, sobretot, treballadors de la indústria, amb una major qualificació, i els destins més freqüents van passar a ser Veneçuela (petroli) i el Brasil. Conseqüències de les migracions exteriors ★ Demogràfiques → va provocar una disminució de la població i un canvi en la seva distribució territorial. ★ Econòmiques → va representar una important entrada de divises, per les trameses de diners que els treballadors enviaven a les seves famílies. Això va suposar una ajuda al desenvolupament econòmic d’ESP.
★ Socials → va reduir la pressió social i econòmica que representaven tants joves sense feina. S. XX el desenvolupament econòmic va transformar ESP. d’un país tradicionalment emigrant a un país receptor d’immigració. Aquesta immigració es pot agrupar en quatre categories:
- Persones jubilades procedents de l’Europa central i septentrional: s’instal·len a ESP., sobretot a la costa mediterrània, atretes pel clima, l’entorn i els bons serveis.
- Directius d’empreses multinacionals, treballadors d’alt nivell professional, gent del món de l’esport, d’àmbits artístics i de la cultural.
- Refugiats polítics: són persones que per motius polítics s’han trobat forçats a fugir del seu país.
- Emigrants procedents de països pobres: és el grup més nombrós de la immigració que arriba actualment a ESP. Hi arriben en cerca de treball i d’unes condicions de vida més dignes. La UE i ESP. porten a terme un procés de regularització per tal de controlar l’entrada d’aquests immigrants que, a la vegada, hi troben moltes dificultats per obtenir el permís d’immigració i de treball. Això provoca l’entrada clandestina de molts d’ells, els “sense papers”, que molts d’ells es juguen la vida per arribar. El 2001 l’increment anual de la població espanyola era d’entre 100.000 i 150.000 persones, però a partir d’aquesta data es dispara. Aquest augment és a causa, principalment, de la immigració, i la situació es va tornar a revertir a partir de l’any 2013 quan, arran la crisi econòmica, molts immigrants van tornar als seus països d’origen (i molts altres han adquirit la nacionalitat espanyola). Pel que fa a l’edat, el grup de població immigrada té entre 16 i 44 anys, un 66%, mentre que els més grans de 65 anys a penes arriben al 5%. En el cas de la població espanyola, entre 16 i 44 anys hi ha un 45% i els més grans de 65, un 18%. Aquestes dades demostren que el percentatge de població activa immigrant és més gran i, en cas de ser població activa ocupada, serveixen per mantenir l’alt percentatge de pensions que ha de pagar l’estat als majors de 67 anys. Importància dels immigrants a Espanya ★ Segons estudis fonamentats, la immigració ha de considerar-se un fet positiu, des dels punts de vista econòmic, demogràfic i cultural: ★ Pla econòmic: la immigració beneficia el país d’acollida perquè aporta una mà d’obra jove i disposada a realitzar els treballs més diversos, cosa que reactiva el mercat laboral intern: aquest immigrant reben un sou i, per tant, paguen impostos i són consumidors ★ Pla demogràfic: gràcies a la immigració, que en general són persones joves que solen tenir més fills que els residents autòctons, la població espanyola ha augmentat. ★ Pla cultural: la immigració ens ajuda a conèixer altres maneres d’interpretar el món i altres formes de música, moda, gastronomia... Acceptar l’arribada d’immigrants resulta de vegades conflictiu. Alguns sectors de la població consideren la immigració un problema i volen imposar restriccions d’entrada i controls de tota mena, per tal de “no perdre la cohesió social” ni les característiques pròpies de la seva identitat nacional i la seva cultura. Això crea actituds de rebuig, d’exclusió social i de xenofòbia. Fomentar el rebuig a la immigració és fàcil, ja que es fa sempre sobre estereotips, prejudicis culturals i rumors. El que és evident és que ESP. ha demostrat que la integració és possible, ja que ha estat capaç d’acollir a milions d’immigrants en poc temps sense veure’s amenaçada. Per moltes restriccions que vulguin posar alguns sectors, la immigració continuarà perquè hi ha dos drets bàsics que cal respectar: el dret al reagrupament familiar i el dret d’asil. Reagrupament familiar: dret que tenen els immigrants a viure en família. Els estrangers que resideixen legalment a ESP. poden sol·licitar fer-hi venir els seus familiars, una vegada hagi passat un any d’estada en territori espanyol. Això s’ha de fer de manera esglaonada, ja que ESP. ha de tenir els serveis preparats per aquesta gran acollida: places escolars, sanitàries, llocs de treball...
★ El valor de sòl →mercadería que es compra i es ven a preu de mercat, però amb 1 diferència: té unes limitacions clares → no es pot produir un sòl urbà nou i en funció d’on estigui localitzat i de les característiques d’aquesta localització el preu del sòl serà + o - elevat. ★ Edificabilitat → els ajuntaments, amb els plans d’urbanisme, poden decidir a què dediquen cada parcel·la del sòl. ls, pq d’aquest tipus d’edificis poden treure + guanys per inversió feta. ★ Ocupació → condicionen l’altura d’un edifici. L’URBANISME I L’ORDENACIÓ DEL TERRITORI ★ El territori → és una realitat complexa sobre la qual intervenen diversos agents amb interessos i pressions determinats, per això és imprescindible establir regles que imposin ordre. ★ Urbanisme i ordenació del territori → procediments tècnics i polítics amb l’objectiu de posar ordre al desenvolupament urbà d’un poble, es pretén corregir els dèficits i conflictes existents i planificar, preveure i orientar l’evolució futura de la ciutat. A cada país i a cada comunitat autònoma aquests plans reben noms diferents ★ Plans territorials → Afecta a un territori o comarca. Més extens que el pla urbanístic. ★ Plans urbanístics→ Documents tècnics que tenien una dimensió política i legal, perquè es concentren totes les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i evolució de la ciutat.Per tant, un pla urbanístic pot ser de diferents tipus: →Condicionat: situació preexistent que no es pot ignorar. →Correctiu: miren de corregir deficiències i resoldre problemes. →Prospectiu: planificació o previsió d’inversions i d’actuacions que dibuixen un futur possible i desitjable per a la ciutat en relació amb zones, els tipus i ritmes creixement. →Normatiu: llei de compliment obligat per part de tothom. Té molta importància els transports públics i el desenvolupament viari de circulació privada Els plans preveuen l’aprovisionament de serveis i d'equipaments en funció de la població que ocuparà els nous barris que es projecten. Inclouen les normatives i les ordenances d'edificabilitat, els estàndards d’habitabilitat de les cases i el nº mínim i màxim d’habitants per cada equipament, alçada i tipologia d’edificis. Ajuntaments responsables d’elaborar plans urbanístics que afecten el conjunt del municipi. Un pla ha de ser ferm i flexible, ja que les circumstàncies i les necessitats d’una ciutat poden canviar. Cada ajuntament, en funció de les necessitats i de la ideologia política dels seus governants, estableix l’orientació o la qualificació que vol donar al seu pla urbanístic i per tant l’evolució futura de la seva ciutat. Segons les noves legislacions i el que s’aprova en cada comunitat a Espanya els plans d’urbanisme classifiquen en 3 grans categories: ★ Sòl urbà: sòl construït i urbanitzat que té carrers traçats i amb subministrament d’aigua, electricitat i clavegueram. Part de la ciutat que disposa de tot el que és necessari perquè s’hi pugui construir. ★ Sòl urbanitzable: terrenys que en un futur podran ser urbanitzats i construïts fins a conformar sòl urbà. ★ Sòl no urbanitzable: sòl que no es podrà urbanitzar mai ni s’hi podrà edificar per cap concepte, sigui perquè es tracta de zones protegides pels seus valors ambientals, o bé perquè són àrees on es produeixen riscos naturals. ★ Sistemes generals: terrenys destinats al funcionament general del municipi. Tipus de plans Pràctiques urbanístiques de creació de ciutat han anat canviant al llarg de la història a mesura que s’anaven modificant les necessitats dels habitants, millorant els mitjans de transport, canviant les preferències artístiques. Així cada pla i trama urbana solen ser representatius d’una època concreta.
★ Pla irregular →El món occidental = part antiga de les ciutats, fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o medieval. A vegades encara és possible resseguir el traçat d’antigues muralles, que abans feien de barrera infranquejable per a qualsevol creixement urbà i assenyala el límit precís amb el món rural. Conjunt d’edificis i sense un ordre fix ★ Pla ortogonal (Grècia i Roma) →Es va desfer muralles i dissenyar eixamples. Es diu pla reticular / quadrícula. Presenta una forma simple: carrers es tallen perpendicularment. Fa que les illes de cases siguin quadrades o rectangular i que els edificis tinguin una disposició molt ordenada. ★ Forma reticular → facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats. ★ Forma quadricular → quadrícula pròpia d’aquest tipus de pla afavoreix els desplaçaments pels eixos verticals i pels horitzontals però complica els trajectes transversals, es corregeix amb l’obertura de vies en diagonal. ★ Pla radiocèntric (París) ★ Edifici o monument històric que arriba a condicionar la forma d’ordenament del pla d’una ciutat o barri. Des d’aquest punt central surten carrers i avingudes, s’allunyen del centre fins als diversos espais en què s’articula la ciutat. ★ Pla radial → es completa i perfecciona amb l’obertura de vies concèntriques, manera de cinturons urbans, que permeten la connexió entre els diversos barris sense necessitat d’haver de passar pel centre de la ciutat. S.XIX → eixamples es van destinar a residència de la classe mitjana i burgesa, però en una època en que no hi ha ascensors, els pisos més alts = barats i s’assignaven a les classes populars. S.XX → alguns barris perifèrics de nova planta es van dissenyar seguint un pla ortogonal, diferent del S.XIX. La morfologia urbana al s.XX ★ Ciutat jardí →Final S.XIX, Howard, es va adonar dels problemes de la ciutat industrial, va elaborar una proposta per construir ciutats noves al marge de les que existeixen = creació d’una trama de carrers irregulars que interessin habitatges de tipus unifamiliar, amb pati i jardí, amb activitats productives i serveis, i que havia de ser autosuficient. Màxim podia tenir 30.000 habitants per evitar problemes i dèficits del creixement descontrolat. Va ser manipulat i se’n van tergiversar els objectius inicials: les ciutats jardí es van construir com urbanitzacions destinades a 2a residència. ★ Ciutat funcionalista o racionalista → Primeria del S.XX Le Corbusier, va rebutjar la proposta anterior. Gràcies a les noves possibilitats tècniques que oferia el formigó, van proposar construir blocs de pisos. Objectiu: alliberar sòl per dedicar-lo a zones verdes i obertes. Segons aquests, s’havien de resoldre els problemes de manera racional, utilitzant criteris homogenis i estandarditzats per construir els habitatges i equipaments. Funcions urbanes ★ Funció residencial → Sèrie d’equipaments i infraestructures per assegurar el benestar dels ciutadans. S’estén per tota la ciutat, però pot ser escassa a l’àrea central i pràcticament nul·la a les zones industrials. ★ Nucli antic → si no ha estat rehabilitat, acaba com a barri residencial degradat amb poques comoditats i serveis, l’habiten persones amb pocs recursos. A vegades s’inicien processos de gentrificació aprofitant que són barris molt cèntrics. Turisme destaca com agent gentrificador. ★ Zones més perifèriques → sovint es localitzen barris obrers, perquè els preus del sòl solen ser + baixos. La xarxa de transports no sempre és bona ★ Funció comercial → Les activitats comercials s’han multiplicat molt i cada dia inclouen més productes, aspectes, àmbits i escales. Les ciutats poden tenir des de petites botigues fins a grans centres comercials
· Crisi econòmica mundial de 1973 i el canvi demogràfic que hi anava associat.ç · La transició democràtica. ·L’ingrés d’ESP a la CEE el 1986 va suposar l’arribada de fons europeus que van permetre superar molts dels desequilibris i de les desigualtats tradicionals entre les regions espanyoles. La població va passar d’uns 30,8 milions d’habitants 1960 a + de 46,5 al començament 2016. En aquest període la població va augmentar notablement, però amb un comportament molt diferenciat segons les comunitats autònomes i segons els anys: · Comunitat de Madrid, CAT, el PB, el País Valencià, les Illes Balears i les Canàries → àrees que van presentar un creixement sostingut. · Les regions de l’interior = comportament demogràfic negatiu. Tot i que des de l’any 2000 les condicions de vida han continuat millorant, la població no ha augmentat d’una manera sensible Les polítiques regionals de cohesió son públiques destinades a millorar la distribució territorial de l’activitat econòmica, a fomentar el desenvolupament de les regions més endarrerides i a reduir-hi les desigualtats. Actualment la política regional que du a terme l’Administració General de l’Estat s’aplica per mitjà de diversos instruments: DEL SECTOR PRIMARI PREDOMINANT AL SECTOR TERCIARI Antigament el sector més abundant a Espanya i a la resta del món era el sector primari (economia agraria).
- De mica en mica es van anar potenciant les noves tècniques agrícoles i introducció de nous conreus van permetre augmentar la producció agrària. Amb el desenvolupament de la indústria i el creixement de les ciutats, la demanda d’aliments van anar augmentant. Conseqüència: una part del sector agrari va entrar en els circuits de l’economia de mercat. Avui, ESP, l’agricultor destina la producció, al mercat. Resultat = una transformació del sector agrari. → els dos tipus de conreus més freqüents a Espanya i a Catalunya son: ★ Conreus de secà: és aquella en què no es fa aportació d'aigua per l'home, utilitzant només la que prové de la pluja directament damunt el cultiu. ★ Conreu de regadiu → és el terreny on s'aplica l'operació de proporcionar aigua a la terra per a afavorir l'òptim desenvolupament de les plantes que s'hi cultiven La capitalització del camp L’agricultura tradicional → basava fonamentalment en dos factors de producció: la terra i la feina. Aquesta situació es va mantenir mentre la mà d’obra va ser abundant i barata. Quan la industria va necessitar mà d’obra i el ferrocarril va facilitar les comunicacions = èxode rural. Aquest èxode rural va suposar que moltes persones passesin a treballar al sector secundari. La industrialització a ESP a partir de 1830 gràcies a uns empresaris, les posteriors inversions estrangeres en el ferrocarril i a la mineria i capitals repatriats de Cuba i de les Filipines. La indústria, basada en la força motriu de l’aigua i més endavant en la màquina de vapor, es va desenvolupar emparada per lleis proteccionistes que asseguraven el mercat interior. El procés es va localitzar al nord i nord-est peninsular basat en dos grans motors: l’explotació i el comerç del ferro a Biscaia i del carbó a Astúries, i el desenvolupament de la indústria tèxtil del cotó a Bcn. El desenvolupament industrial s’accelera el primer terç del segle XX → major creixement demogràfic i proporciona mà d’obra. Durant IGM, indústria tèxtil i la siderúrgica espanyola van trobar un bon mercat entre els països bel·ligerants. Acabada, la indústria va passar per una etapa de recessió que es va agreujar a causa de la crisi econòmica mundial i es van enfonsar les exportacions espanyoles. La GC va provocar un retrocés en l’economia, destruir la majoria dels mitjans de producció. Després de la II GM, els Estats democràtics van sotmetre ESP a un aïllament polític i econòmic. La resposta de la dictadura = imposició d’una política d’autarquia, que consistia en l’autoabastiment i en la reducció al mínim
dels intercanvis amb l’exterior. Aquest aïllament va assegurar a la indústria espanyola el mercat interior sense competència possible, va dificultar la importació de matèries primeres, va impedir la modernització tecnològica i va permetre la creació de petites indústries que abastien un mercat molt limitat. A més, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria per fomentar el desenvolupament industrial amb la intervenció de l’Estat. El Pla d’Estabilització de 1959 va presentar la fi de la política d’autarquia i l’inici de la liberalització de l’economia espanyola. L’obertura d’ESP a l’exterior es va fer amb l’ajuda dels EUA. econòmic i industrial gràcies a l’eliminació de bona part de les barreres aranzelàries al comerç exterior. La liberalització va permetre comprar béns d’equip amb els quals van augmentar la productivitat industrial i l’exportació. En el grup de sectors exportadors figuraven:
- Les indústries dedicades a la fabricació de béns de consum
- Entre les indústries bàsiques (la maquinària, la mineria i la indústria naval). Gràcies aquesta liberalització va ser quan es va potenciar el sector terciari ja que a part de tornar a tenir molt comerç, molts turistes van veure un atractiu a Espanya per anar-hi a passar les vacances. Va ser aquí quan el sector terciari “va començar a donar vida”. En mica en mica aquest sector va anar agafant més importància fins el punt que avui en dia Espanya es considera un país terciaritzat. Característiques del sector terciari ★ Activitats intangibles i immaterials (són serveis que no produeixen béns concrets). Activitats impossibles d’emmagatzemar (no se poden comptabilitzar o arxivar) ★ Activitats molt diverses (agrupen sectors molt oposats, des de la neteja als serveis culturals). ★ Existència d’un terciari superior o quaternari (alta qualificació, tecnologia punta). Les dimensions poden diferir molt: des de grans multinacionals fins serveis personalitzats d’autònoms. Indicadors per a l’estudi del sector serveis ★ El percentatge que aporta el sector serveis al producte interior brut (PIB) → aquest indicador permet conèixer la riquesa que crea el sector terciari en el conjunt de l’economia d’un país. ★ El percentatge de treballadors ocupats en el sector terciari → es considera que una societat està terciaritzada si més del 60% de la població activa treballa en els serveis. Tipus de serveis ★ De consum final (directament al client) ★ De producció i distribució (orientats a les empreses, assessorament, transport, etc.). ★ Serveis públics (finançats o administrats per l’Estat) ★ Estancats o que no poden augmentar la productivitat, ni reduir mà d’obra (serveis socials). ★ Serveis progressius (encara tenen marge per reduir costos). EL COMERÇ I ELS INTERCANVIS. EL COMERÇ EXTERIOR ESPANYOL En l’activitat comercial hi destaquen aquestes característiques: ★ La forta concentració de la demanda a les zones urbanes i industrials ★ Gran volum de demanda permet una especialització creixent del comerç dedicat a la mercaderia. ★ L’augment notable del volum total dels intercanvis, atès que es comercia amb tota mena de productes. ★ Al llarg del procés d’intercanvi, el producte passa per diferents intermediaris i hi intervenen entitats financeres. ★ La creació de grans empreses comercials. EL TRANSPORT: FUNCIONS I PROBLEMÀTIQUES Transports → connecten persones i llocs i fan possible els intercanvis. La xarxa de transports d’un país són indicadors del nivell de desenvolupament econòmic. El sistema de transport permet el desplaçament de persones i de mercaderies d’un indret a un altre. Els transports tenen assignades tres funcions importants: presenten un servei que respon a la necessitat de desplaçament de les persones, satisfan les necessitats econòmiques i contribueix a integrar els diferents grups socials i a la difusió de les idees, les tècniques i les cultures.
