¡Descarga Geografia selectividad y más Apuntes en PDF de Geografía solo en Docsity!
TEMA 1: LA GEOGRAFIA, UNA CIÈNCIA PER AL SEGLE XXI
Què és la geografia? És la ciència que estudia com les relacions socials transformen el territori en el marc de les estructures econòmiques, polítiques i culturals contemporànies i a partir de les estratègies i tensions que diferents actors mantenen respecte a les relacions de poder i de domini establertes a l'espai. És una ciència social. Per a què serveix la geografia? És dedica a transformar i ordenar les ciutats, i el conjunt del territori, sigui actuant en el present o bé pensant i planificant el futur. Planteja propostes alternatives de consciència cívica, de justícia social, de reequilibri ambiental, d'identitat cultural, de solidaritat planetària. L’espai geogràfic: es constitueix a partir dels intercanvis que es donen entre el medi natural i els éssers humans. El medi ofereix objectes que són transformats pels humans. L’espai geogràfic té els següents trets: és localitzable amb relació a la superfície terrestre, es pot representar mitjançant mapes, estableix conjunts homogenis que podem identificar, esta delimitat i finalment el fet de ser canviant ja que està en evolució constant. Sortides professionals de la geografia A més de l'ensenyament i de la investigació científica, les sortides professionals de la geografia són molts variades: des de l'urbanisme a la gestió ambiental, i des de la divulgació editorial als sistemes d'informació geogràfica. Els professionals de la geografia acostumen a formar equips amb sociòlegs, economistes, biòlegs, etc. i contribueixen amb els seus coneixements i mètodes propis de la ciència geogràfica, però també en la seva capacitat d'analitzar informacions, de donar una visió global de les implicacions socioeconòmiques i ambientals de problemes, i de plantejar solucions i mesures orientades a la intervenció concreta sobre el territori. Les tecnologies de la informació territorial (cartografía, SIG) El medi ambient (meteorologia i climatologia, geomorfología) La planificació urbana i territorial (anàlisi i ordenació del paisatge) El desenvolupament regional (cooperació i solidaritat internacionals) La societat del coneixement (educació, divulgació) Estudis socials, polítics i culturals del territori (participació ciutadana, estudis de gènere) Un mapa és una abstracció simbòlica que es fa sobre algún fenomen real que vol ser explicat, analitzat, interpretat i valorat. La cartografia és una tècnica, perquè necessita l’ús d’instruments i tècniques necessaris per a l’elaboració d’un mapa.
TEMA 2: EL MEDI FÍSIC D’ESPANYA I DE CATALUNYA
Relleu peninsular: El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. Trets: -la forma massissa que está determinada per l’amplada i l’extensió de les costes. -l’ elevada altitud mitjana deguda a un extens altiplà central i nombroses serralades. -la disposició perifèrica del relleu dificulta l’accés a la meseta. Hi ha un fort desnivell per arribar a les zones planes centrals. -la diversitat del relleu peninsular per la seva formació i varietat de climes fa que el territori presenti unitats naturals variades. Tipus de sòl a Espanya ZONALS -Oceànic: sòls rics en matèria orgànica, són àcids. Tipus ● Terra bruna que es troba per tota Espanya humida. ● Sòl de tipus rànker que es troba als vessants de fort pendent. ● El podzol que es troba a zones de muntanya i de costa.
- Mediterrani: complexos i diversos, alterats per humans i erosió. ● Sòl roig mediterrani a zones calcàries i silícies. ● Terra bruna meridional freqüent a extenses extensions pissarrosses de l’Espanya silicia. AZONALS -Vertisòls: a l’Espanya argilosa, com més humitat hi ha més s’expandeixen. -Rendziniformes: sòls joves, localitzats a zones de roques calcàries, en . terrasses fluvials i en planes per on circulen rius. -Sòls bruns calcaris: la primera és pobra en humus i ocupa planes i turons de. la conca. La segona varietat és rica en humus i coincideix amb zones. calcàries que reben precipitacions. Era primària o Paleozoica: Les primeres terres peninsulars emergides formaven un antiquissim massís granític gallec. Després dels anys al mar es van dipositar argiles i gresos que van formar estrats. Es va produir el moviment orogènic hercinià. Es van crear sistemes muntanyosos formats per roques metamòrfiques. Aquests relleus foren atacats per l’erosió formant sòcals. Era secundaria o Mesozoica: Els materials que formaven els relleus hercinians erosionats i transportats per l’aigua i el vent. Parts d’aquests materials es van dipositar en estrats als fons marins. Aquests dipòsits marins a grans pressions i altes temperatures van formar les roques calcàries. Era Cenozoica
Sierra Morena constitueix la vora meridional de la Meseta. Separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. El nom és pel color dels seus materials. Les serralades exteriors es van formar durant el moviment alpí quan la colisió i el trencament de les plaques de l’escorça terrestre van comprimir i plegar els dipòsits sedimentaris acumulats a les profundes fosses marines. Pirineus formen una alineació d’uns 440 kms des del golf de Biscaia fins al cap de Creus. Tenen amplàries de més de 100 kms. Els Pirineus presenten el modelatge glacial més important de la península Ibèrica
- Pirineu Axial: És on es troben les altituds més elevades: Aneto (3404 m) Mont Perdut ( 3355 m) Pica d’Estats ( 3142 m) i Puigmal ( 2919 m) Els ports de muntanya són elevats i de pas difícil (Somport, Viella i la Bonaigua) Es mantenen algunes glaceres, alguns circs glaciars que avui són llacs i valls glacials ( les dues Nogueres, la Valira o el Segre) -Prepirineu: Té menys altitud i formes més suaus. Podem dividir-lo en dues unitats separades per la Depressió Mitjana Pirenaic: - serres interiors ( Cadí 2642 m), Pedraforca ( 2490 m). - serres exteriors ( Montsec) La serralada transversal la formen una sèrie de relleus situats al peu dels Pirineus que uneixen el Prepirineu amb les Serralades Litorals:- Blocs elevats que formen muntanyes com el Puigsacalm.-Blocs enfonsats com la Plana d’Olot, Bages o Empordà. Les serralades litorals catalanes Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i terrenys volcànics. Són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa que van des de la desembocadura del Ter fins al Delta de l’Ebre. El sector nord des de Collserola fins a les Gavarres està format per materials paleozoics. El sector sud, a partir del riu Llobregat, està format per muntanyes d’origen sedimentari i plegament amb predomini de roques calcàries. -Serralada Prelitoral o de l’Interior: és la més extensa amb cims importants com les Guilleries, el Montseny o les Muntanyes de Prades i els Ports de Beseit. - Serralada Litoral o de Marina: suaument ondulada no té altures importants: Collserola 512 m i Montsià 762 m. Les serralades bètiques Es van formar amb el moviment alpí en col·lisionar la microplaca ibèrica amb la placa africana. La Serralada Penibètica i la Subbètica estan separades per depressions o foies (Baza, Guadix, Granada i Antequera). reblides per sediments terciaris i quaternaris que donen lloc a un paisatge de badlands. -Serralada Penibètica: situada vora la costa i formada per materials de l’antic massís hercinià. Trobem Sierra Nevada amb el pic la Veleta (3398 m) i Mulhacén ( 3482 m, el més alt de la península) -Serralada Subbètica: forma un arc de materials plegats que va des de Gibraltar al cap de la Nau. En aquesta serralada trobem calcàries dures i margues més toves: Cazorla, Segura. Les depressions de l’ebre i del guadalquivir van ser ocupades pel mar i pròximament esdevingueren llacs, que es van anar reomplint amb sediments. Els rius van erosionar aquest paisatges creant relleus tabulars, valls i terrasses. La depressió de l’Ebre queda encaixada entre els prepirineus i el Sistema Ibèric i les serralades litorals catalanes. Va estar ocupada pel mar, però després es va tancar i fa formar un gran llac reblert lentament per materials continentals aportats pels rius.
La depressió del Guadalquivir s'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques, es tracta d’una gran plana triangular 330 km. Primer va està oberta pel mar, després es va convertir en un llac que es va anar reblint mentre quedaven prop aiguamolls. Els materials argilosos van dona lloc a camps fèrtils.És travesada pel Guadalquivir. La depressió central catalana s'estén entre els Pirineus i les Serralades Costaneres va ser ocupada pel mar i va emergir lentament a causa de la sedimentació. Té forma d’un gran amfiteatre. L’ arxipèlag balear Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serralada subbètica. Al nord de l’illa de Mallorca esta Serra de Tramuntana i les Serres de Llevant. Entre la Serra Tramuntana i la Serra de Morell s’estén una extensa depressió central Eivissa i Formentera van estar unides fins al període Quaternari. El relleu de l’illa de Menorca ofereix un cas peculiar perquè la banda de Tramuntana, a la part nord de l’illa, està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana. L’arxipèlag canari es va formar durant el període Terciari. Al llarg de la sèrie d’importants fractures que es formaren, van pujar grans masses de materials volcànics, que es van acumular i van donar lloc a la Gran Dorsal Atlàntica.
TEMA 3: LA DIVERSITAT CLIMÀTICA I LA VEGETACIÓ D’ESPANYA I DE
CATALUNYA
La circulació atmosfèrica en altitud: A la part alta de l’atmosfera la circulació dels vents és molt més intensa que a la superfície. Els fluxos potents d’aire reben el nom de
El clima mediterrani es caracteritza pel domini dels anticiclons subtropicals durant l’estiu, amb temps càlid i sec. Durant l’hivern predomina la circulació de depressions de latituds mitjanes acompanyades de pluja. Manca de pluja a l’estiu, això provoca aridesa. Estius calorosos i secs, hiverns suaus i pluges no gaire abundants. El vent més humit és el de llevant. Els rius que desemboquen en aquest vessant experimenten un estiatge intens i prolongat. Bosc d’ alzines que ha sigut substituït per pinedes. Apareix la màquia, garriga i l’estepa. Molts rius mediterranis tenen un cabal irregular. ● Varietat de muntanya mediterrània: Comprèn la franja costanera andalusa entre la Punta de Tarifa i el tram baix del riu Guadiana i gran part de la depressió del Guadalquivir i Extremadura. Influència atlàntica pel fet que els relleus no impedeixen la penetració de les depressions i dels fronts de l’Atlàntic ● Varietat de muntanya mediterrània: Pirineus, el Sistema Mediterrani Català, la serra de Tramuntana a Mallorca, els contraforts valencians del Sistema Ibèric, els relleus de la serralada Bètica de Múrcia i d'Alacant, el nus subbètic que formen les serres de Segura i de Cazorla i els relleus de Sierra Nevada. Precipitacions procedents del mar Mediterrani. Hiverns frescos i estius suaus. ● Varietat seca amb menys de 400 mm de precipitacions anuals: Sud d’Alacant, Múrcia i litoral d’Almeria. Clima sec amb un índex d’aridesa força alt i dèficit hídric. Pluges escasses i irregulars. Estius calorosos i hiverns suaus. El clima continental té uns hiverns freds i estius calorosos i secs. És freqüent la boira hivernal. Precipitacions escasses. L’estiu és caracteritza per la sequedat extrema, és poden originar tempestes per depressions tèrmiques Els rius són irregulars amb crescudes en èpoques de pluja o desglaç i estiatges a l’estiu. La vegetació d’alzinars i pinedes s’enfila pels vessants de les muntanyes. A les planes hi predominen els arbustos. És dediquen al conreu del cereal de secà i a la cria de bestiar de llana. Varietats: ● Hiverns llargs i freds amb estius curts, secs i moderats: (Castella)precipitacions escasses ● Varietat de muntanya interior: (Sistema Ibèric, Sistema Central i les Muntanyes de Toledo) precipitacions abundants d’origen mediterrani a la tardor. Hiverns llargs i freds. Estius curts, frescos i secs. ● Zones de precipitacions escasses i domini del cerç: ( la Rioja, sud de Navarra, Aragó) clima semblant al de la Meseta nord. Importància del cerç, vent del nord-oest sempre sec. Hivern fred intens i refresca les altes temperatures de l’estiu. El clima subtropical de les Canàries es caracteritza per unes temperatures càlides i precipitacions escasses. Illes occidentals influència vents alisis i oceà Atlàntic, illes orientals per l’aire sec saharià. Les illes que tenen muntanyes frenen els vents i creen un clima més humit. Les aigües superficials és refreden i l’estabilitat de l’aire a l’estiu augmenta. Varietats: ● Varietat de costa: clima subdesèrtic i estepari, temperatures mitjanes anuals sempre suaus ● Varietat de muntanyes mitjanes: illes muntanyoses amb altituds que es veuen afectades pel mar de núvols. Temperatures fresques i poca insolació
● Varietat de cims: a l’hivern, les glaçades i les precipitacions s’acosten als 500mm, és característica la forta insolació. Climes de Catalunya: Les temperatures al litoral hiverns suaus, el mar fa de temperant tèrmic i conseva la calor de l’estiu. A l’interior molta calor durant el dia però refresca per la nit. Les precipitacions pluges abundants a les zones muntanyoses, a l’estiu tempestes acompanyades de tamborinades i calamarsa. ● Atlàntic: hiverns suaus i plujosos, estius frescos i humits. ● Alpí: hiverns molt freds, pluges abundants en forma de neu. ● Mediterrani de muntanya: hiverns freds, pluges abundants. ● Mediterrani continental: temperatures contrastades, pluges escasses. ● Mediterrani de litoral: temperatures suaus, pluges escasses.
TEMA 4: ELS RECURSOS I L’ENERGIA
Les conques hidrogràfiques: L’aigua de la pluja flueix per la superfície de la terra, i forma aqüífers, una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d’un mateix riu; el cabal fluvial i el seu règim fluvial depenen de la quantitat d’aigua que rep la conca al llarg de l’any. La majoria de rius espanyols són de règim fluvial irregular. Vessant cantàbric i gallec: rius nombrosos, cabalosos, nivell constant d’aigua. Són rius curts. Vessant atlàntic: conques molt extenses. Acusen la sequera estival. Vessant mediterrani: llevat de l’Ebre, formen conques petites amb desnivells. Els estius secs provoquen estiatges més notables. Les pluges torrencials de la tardor ocasionen inundacions. Els aiguamolls són espais vitals on es concentra la biodiversitat. Tenen diverses amenaces com ara la sobreexplotació, espècies invasores i el canvi climàtic. El conveni RAMSAR signa la necessitat de protecció. Les zones humides: dels seus terrenys inundats s’obtenen aliments, aigua potable i materials de construcció o bioquímics per medicaments. L’activitat dels humans destrueix aquests espais. Aquestes han millorat durant els últims anys , però continuen sotmeses per la forta pressió derivada dels canvis en els usos del sòl. La mineria del carbó a Espanya sempre ha estat molt important. La qualitat del carbó espanyol és baixa, i el cost de producció és alt, les causes són les vetes estretes i els terrenys molt fallats. El carbó extret s’engruna fàcilment. Producció astur-lleonesa important. El petroli la variació de preu dels carburants ha produït transtorns econòmics greus. Espanya té refineries que tenen com a funció principal fabricar combustible. Destaca la companyia Repsol.
planificació i gestió activa del paisatge, que redueixen els efectes negatius. La qualitat de vida de les persones depén del paisatge. Aquest reflecteix les relacions entre la societat i el territori. Tipus de paisatges: ● Predomini dels elements abiòtics: paisatges d’alta muntanya o desèrtics, on la vegetació és mínima. ● Predomini dels elements biòtics: paisatges marcats per la presència de la vegetació i fauna. (paisatges naturals) ● Predomini d’elements antròpics: resultat de l’activitat humana. Els éssers humans són els responsables d’aquests paisatges culturals. El paisatge natural és el resultat d’una interacció d’elements abiòtics i biòtics, en la qual l’acció humana no ha intervingut. El paisatge vegetal oceànic: (Galícia i la Serralada Cantàbrica) Les espècies típiques són el roure i el faig, el seu fullam és fondós, així no hi penetra la llum. Hi trobem landa, un matollar dens format per brucs, ginebrons i ginesta. El paisatge vegetal mediterrani: L’alzinar i les sureres formen el bosc típic mediterrani, aquest bosc esta preparat per a dures condicions de calor i sequera. És verd i és desenvolupa lentament. L’acció de l’ésser humà ha provocat la regressió de l’alzinar i expansió del matollar (màquines, garrigues i estepes). Les espècies vegetals que integren són: el bruc la ginesta i l’estepa( meseta nord), el garric i el llentiscle (a la franja mediterrània) i el margalló, l’espart, la farigola i l’esparreguera a l’extrem sud-est peninsular. El paisatge vegetal de les Canàries: vegatació escassa, adaptada a aridesa, gran diversitat d’espècies i d’endemismes. Els vents, els corents marins i el pendent dels relleus creen una seqüència vegetal esganlonada. Hi predominen espècies com la tabaiba, el cardó, boscos de savines , palmeres, dragos, pi canari i estepes. El paisatge vegetal de la muntanya: A la muntanya, la vegetació és distribueix en pisos altitudinals segons les temperatures i les precipitacions. S’hi distingeix: ● El pis subalpí inclou coníferes com ara el pi negre i l’avet, i un sotabosc format per la nabinera i el rododendre. ● El pis alpí on l’única vegetació que pot desenvoluparse és el prat. ● El pis nival on creixen petites plantes rupícoles adaptades a les roques, com ara líquens i molses. A les altres muntanyes hi ha bosc caducifoli o perennifoli, despres arbustos i finalment prats. El paisatge vegetal de les Canàries: vegetació escassa, aridesa intensa, hi ha una gran diversitat d’espècies. La vegetació esta esglaonada (-400m) matollar costaner (tabaiba i cardó). Per dalt hi creixen boscos de sabines palmeres i dragos. (600-1200m) muntanya verda ( laurisilva). Pi canari amb estepes (+1500m al nord i 800-1000m al sud). A les illes +2000m s’estén el matollar de cim, +2600m violes del Teide. El paisatge vegetal de muntanya: distribuida en pisos altitudinals segons temperatures i precipitacions. ● El pis subalpí coniferes com el pi negre i l’avet, i un sotabosc format per arbustos( nabinera i rodoendre). ● El pis alpí on l’única vegetació que pot desenvoluparse és el prat. ● El pis nival on creixen petites plantes rupícoles adaptades a les roques, com ara líquens i molses A les altres muntanyes peninsulars hi ha bosc caducifoli o perennifoli. Per damunt d’aquest pis hi ha arbustos i per damun d’aquests prats.
Espais naturals protegits: part del territori que és troba escassament modificada per l’acció humana i que segons les diferents legislacions existents, poseeix algun tipus de categoria de protecció. ● Parcs nacionals: àrees on els ecosistemes estan poc alterats, poseeixen grans valors ecològics, estètics, educatius i científics. ● Parcs naturals: el valor natural exegeix ua gestió estricta i un ús reglamentat, equilibrat i sostenible dels recursos. ● Reserves naturals: protecció que mereix una valoració especial. A les reserves naturals integrals la protecció és absoluta. Són espais naturals protegits de petites dimensions, molts és troben inclosos dintre d’espais protegits més grans. Cada resrva te una normativa específica que permet assegurar la protecció dels ecosistemes. Objectius de qualitat paisatgística per a Catalunya (llibre pg 105) El canvi climatic: és la modificació que experimenta el clima en relació amb el pas del temps. Durant els últims anys les accions humanes han produit transformacions molt notablesde les condicions climàtiques. S’utilitza l’expressió canvi climàtic antropogènic per a referirse al canvi climatic d’origen humà. ● L’efecte hivernacle i l’escalfament global: l’energia solar escalfa la superfície terrestre, una part d’aquesta energia retorna a l’espai exterior, l’altra és retinguda pels gasos de les capes superiors de l’atmosfera, això provoca l’escalfament que anomenem efecte hivernacle. Com a conseqüència, puja la temperatura de l’atmosfera i s’origina escalfament global i de canvi climàtic antropogènic. ● L’escalfament global i els oceans: Des del 1960 la temperatura dels oceans ha augmentat 0,1 ºC, amb l’augment de la temperatura de l’aire s’hi produeix desglaç de la zona àrtica i antàrtica. L’aigua dels oceans tendeix a expandirse i a reduir la seva capacitat d’absorció de dioxid de carboni, això afecta a les algues. L’augment de la temperatura de l’aire, l’escalfament de l’aigua del mar i la fosa del glaç s’ha triplicat. ● Abast del canvi climàtic: La natura provoca escalfament global, a causa d’erupcions volcàniques i de canvi climàtic. La causa essencial és l’acció humana i el ritme accelerat que impedeix a la natura la regeneració natural dels gasos i l’adaptació lenta i gradual a les noves circumstàncies. La destrucció del paisatge: ● La pluja àcida: absorció d’elements contaminants que hi ha a l’atmosfera. El sofre i nitrogen reaccionen al entrar en contacte amb l’oxigen, el vapor d’aigua i la llum, i produeixen àcid sulfúric i àcid nítric. Aquests és desplaçen per l’atmosfera i precipiten en forma de pluja àcida. ● El desboscament: afecta a escala mundial, incrementen un 20% les emissions de diòxid de carboni, que els abres talats frenarien amb la fotosintesi. ● Els incendis: és poden produir per la sequedat dels estius mediterranis els quals per falta de precipitacions fan la vegetació llenyoda, també per l’abandonament de les explotacions agràries que ha fet augmentar la quantitat de zones boscoses i la disminució de població i activitats rurals que feien manteniment, i finalment per l’augment de segones residències i l’increment de l’ús del vehicle. L’empremta ecològica: indicador de sostinibilitat que resumeix, per a cada individu, quina és l’àrea necessària per produir els recursos que utilitza i per assimilar els residus que genera. El seu objectiu és avaluar l’impacte sobre el planeta.
● Econòmiques: els fills deixen de representar una ajuda per a l’economia familiar. El descens de la natalitat coincideix amb l’escolarització obligatòria, la prohibició de treballar per als infants i l’establiment de les pensions per jubilació. ● Socials: la baixa mortalitat infantil, el creixement del consum, l’accés de les dones a llocs de feina remunerada i el canvi que va representar passar de la família rural extensa a l’estructura familiar en parella van ser, els motius que van dur a la planificació familiar i a la davalla de la natalitat. Taxes de natalitat i mortalitat molt baixes, creixement de població nul. Avenços a la medicina que permeten major esperança de vida. A Espanya la fase iniciada al s.XX va estar interrompuda al s.XXI per un augment de la natalitat vinculada amb l’arribada d’immigrants estrangers. El moviment natural és el creixement o decreixement de la població per causes naturals. ● La natalitat , des de el s.XX tendeix a disminuir. La davallada va fer que el nombre de naixements s’acostés al nombre de persones mortes, això va provocar un escàs creixement de la població. Com que hi havia baixa natalitat i l’esperança de vida era més llarga, és va envellir la població. Des del 2000 fins al 2008 va haver un repunt de la natalitat, a causa de l’edat fèrtil de les dones nascudes els anys amb més creixement demogràfic i l’arribada d’immigrants joves. Al 2008 els naixements van tornar a disminuir, a causa de la crisi econòmica. Al 2014 la xifra de naixements i defuncions estava pràcticament igualada. ● La mortalitat , durant el s.XX la mortalitat va disminuir a causa de la davallada de la mortalitat infantil i l’esperança de vida. El 1985 va augmentar a causa de l’augment de la població. La primera causa de mort són les malalties cardiovasculars (dones), seguidament tumors (homes). ● La nupcialitat i la fecunditat , el nombre de matrimonis era significatiu fins fa poc, perquè tenia relació directa amb la natalitat, actualment és poc fiable a causa de les parelles de fet i famílies monoparentals. El 2014 les dones no arribaven a tenir dos fills, es trobava en l’índex més baix de la UE. L’edat mitjana de maternitat gira entorn dels 31,7 anys, a causa de la situació laboral. Seria necessari 2,1 fills per dona, per a que la població es mantingui estable. Es va assolir el màxim de població el 2011, des de llavors va disminuint. L’increment es va provocar a causa dels estrangers. El 2014 hi van sortir d’Espanya més persones de les que van arribar. L’estructura d’una població presenta la seva composició i distribució per edats i gèneres. L’eix horitzontal del gràfic es divideix en dues parts: l’esquerra (masculina), i la dreta (femenina), els valors s’expressen en percentatges. A l’eix vertical es representen les edats per ordre creixent, agrupades en intervals de 5 anys. Cada esglaó indica el percentatge d’individus que tenen la mateixa edat. Per analitzar una piràmide es
consideren tres grups d’edat: el de la població jove (-14), població adulta (15-65) i població anciana (+65). La piràmide d’Espanya es contractiva (països desenvolupats, natalitat baixa i esperança de vida prolongada) És un procés inevitable i desitjable. A Espanya, la població es envellida, això causa la baixa natalitat i l’augment de l’esperança de vida. Espanya és un país poc poblat, i la població està repartida de forma irregular al territori. Les zones més poblades es situen a la costa i a les valls adjacents (Barcelona, València, Madrid). Les zones menys poblades es troben a l’interior ( Extremadura, Galícia). A mesura que una societat es desenvolupa, hi té lloc un transvasament, des de l’agricultura cap a l’indústria, i des de l’indústria dins al sector terciari. La població activa és el conjunt de persones de +16 anys, que estan treballant, també les que busquen feina o estan a l’atur. La diferència entre la població activa i la població ocupada és la població en atur, que a partir de la crisi econòmica, ha anat augmentat i s’ha convertit en un problema greu. La desocupació depèn del creixement econòmic. Quan hi ha crisi, les empreses limiten els costos de mà d’obra. Si la conjuntura econòmica és expansiva la taxa d’atur baixa. Hem viscut tres crisis des del s.XX, el 1970 l’augment dels preus del petroli, el 1990 l’automatització i la informatització dels processos productius i el 2007 la financera. Les persones més perjudicades per la desocupació són els joves que busquen la primera feina, els mes petits de 25 i els més grans de 40. Les comunitats autònomes que s’han deteriorat més en el mercat laboral són els que depenien més del sector de construcció i de serveis. Les persones reben un subsidi d’atur de la SS durant un temps. El desenvolupament de la societat del benestar des de mitjans dels s.XX ha assegurat a les pensions a les persones grans i l’atenció sanitària. Les taxes de mortalitat infantil són molt baixes. Les dones han reivindicat el dret a formar-se i a ocupar un lloc de treball. Les feines de la casa s’han format en una responsabilitat compartida. A Espanya actualment les dones tenen estudis i feines (igualtat), encara que hi ha casos de diferència de sous.
Migracions interiors Les migracions camp-ciutat es van intensificar quan va augmentar la població rural però va minvar la dedicació a l’agricultura, alhora que a les ciutats, hi augmentava la mà d’obra en la indústria i en els serveis. Durant la primera meitat del segle XX, l’augment de la població més gran a Espanya va ser a Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Galicia, Extremadura i l’interior d’Andalusia. Eren regions amb dificultats socioeconòmiques. Amb el desenvolupament de les comunicacions i davant la demanda de mà d’obra abundant i barata que necessitava la indústria, una gran part de la població d’aquests llocs es va dirigir cap a les ciutats i els territoris industrials. La millora progressiva de l’economia espanyola va afavorir un procés de mecanització de la terra. L’emigració camp-ciutat va afectar pràcticament tot el territori espanyol. Les zones de recepció de la migració interior espanyola van quedar molt polaritzades a les àrees industrials de les províncies de Madrid, Barcelona i el País Basc. S’hi observa una tendència a instal·lar-se a prop dels llocs de sortida. L’arribada massiva d’immigrants va plantejar problemes greus a les ciutats i a les zones industrials receptores, a causa de la manca d’habitatges i la insuficiència de les infraestructures per donar resposta a un augment demogràfic massa ràpid. Es van anar adaptant, al nou lloc de residència i a la nova situació econòmica i social. Migracions exteriors Les migracions sud-nord a Europa van començar el 1950 i van ser moviments de mà d’obra, primerament italiana, i després, espanyola. Posteriorment s’hi van afegir emigrants d’altres països emissors. Aqueste migració exterior elevada va estar provocada pel fort creixement econòmic de nombrosos països europeus, i també per la situació desfavorable que vivia aleshores Espanya (manca de treball). Els principals països receptors van ser França, Alemanya i Suïssa, que van veure que la immigració els proporcionava grans avantatges: arribada de mà d’obra barata i poc conflictiva, i que es podia contractar de manera temporal. Conseqüències de les migracions exteriors: Conseqüències demogràfiques: va provocar una disminució de la població i un canvi en la seva distribució territorial Conseqüències econòmiques: la migració exterior va representar una important entrada de divises, per les trameses de diners que els treballadors enviaven a les seves famílies, que van suposar una ajuda al desenvolupament econòmic d’Espanya i van reduir el dèficit comercial Conseqüències socials: l’emigració va reduir la pressió social i econòmica que representaven tants joves sense feina. També va ocasionar el desarrelament de milers de persones dels seus llocs d’origen, circumstància a la qual es van afegir unes condicions de vida i de treball molt difícil als llocs d’arribada A la darreria del s. XX, el desenvolupament econòmic va transformar Espanya d’un país tradicionalment emigrant a un país receptor d’immigració. Categories: Persones jubilades procedents de l’Europa central i septentrional: s’instal·len definitivament a la costa mediterrània, atretes per la suavitat del clima i per un entorn agradable i amb bons serveis.
Directius d’empreses multinacionals, treballadors d’alt nivell professional, gent del món de l’esport, d’àmbits artístics i de la cultura: procedents majoritàriament de la Unió Europea. S’instal·len a Espanya per qüestions laborals i perquè hi troben més qualitat de vida. En aquest col·lectiu s’hi inclouen alts càrrecs directius, tècnics, esportistes, estudiants… Refugiats polítics: s’han trobat forçats a fugir del seu país. Persones que han abandoat el seu lloc d’orige a causa de conflictes armats, violència generalitzada o per raons de seguretat personal. Emigrants procendents de països pobres: grup més nombrós de la immigració que arriba a Espanya. Homes dones i infants procedents de diferents països d’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa oriental i Àsia. Arriben en cerca de treball i d’unes condicions de vida més dignes. La Unió Europea i Espanya porten a terme un procés de regularització per tal de controlar l’entrada d’aquests immigrants que, hi troben moltes dificultats i limitacions per obtenir el permís d’immigració i de treballs. Això provoca l’entrada clandestina de molts d’ells, els sense papers. Poden arribar al país com a turistes o per mitjà de màfies. Viatgen en pasteres o en embarcacions molt precàries, o bé amagades en camions malgrat que s’hi juguen la vida. Vuit de cada deu ciutadans nous han nascut fora d’Espanya. Molts immigrants han tornat als països d’origen i alguns han adquirit la nacionalitat espanyola. Si analitzem per sexe i edat la població estrangera que resideix a Espanya i la comparem amb l’espanyola, veiem que la relació entre sexes continua sent pràcticament equilibrada. Pel que fa a la composició dels països, existeix un predomini molt notable de persones originàries de Romania, Bulgària, Marroc, Xina i països d’Amèrica Llatina. Segons un estudi de l’ INE, només l’ 1,1% dels estrangers que viuen avui a Espanya van posar en perill les seves vides tractant en xarxes clandestines de transport d’immigrants. Espanya intenta frenar l’entrada clandestina d’immigrants per mitjà de la signatura d’acords amb els països africans d’on surten aquestes pasteres. Es comprometen a vigiliar les seves costes a canvi d’ajudes per al seu desenvolupament. Segons estudis fonamentats, la immigració ha de considerar-se un fet positiu. En el pla econòmic beneficia el país d’acollida perquè aporta una mà d’obra jove i disposada a realitzar els treballs més diversos en l’agricultura, la construcció, l’hoteleria, el servei domèstic o l’atenció de persones grans. Revitalitza el comerç interior i el mercat de l’habitatge. En el pla demogràfic ha contribuït a l’augment de la població en un país com Espanya que des de la dècada del 1990 ha tingut taxes de natalitat molt baixes. Són persones joves que solen tenir més fills que els residents autòctons. Les dones estrangeres solen ser mares a edats més joves. En el pla cultural suposa el contacte amb cultures de països molt diversos i la possibilitat de conèixer altres maneres d’interpretar el món i altres formes de música, moda, gastronomia… Interculturalitat i multiculturalitat. L’arribada de població immigrant és vista per alguns sectors de la població com un problema, de manera que consideren que cal imposar restriccions d’entrada i controls de tota mena.
la força motriu de l’aigua i més endavant en lamàquina de vapor, es va desenvolupar emprada per lleis proteccionistes que asseguraven el mercat interior i que gravaven amb forts impostos que podien representar una competència. El procés industrial es va localitzar al nord i nord-est peninsular basat en dos grans motors: l’explotació i el comerç del ferro a Biscaia i del carbóa Astúries que a la llarga va donar peu a la siderúrgia i a la indústria mecànica , i el desenvolupament de la indústria tèxtil del cotó a Barcelona i de la llana a Sabadell, Terrassa i Béjar. El desenvolupament industrial es va accelerar el primer terç del segle XX gràcies a un major creixement demogràfic que va proporcionar mà d’obra abundant ibarata. Durant la Primera Guerra Mundial la indústria tèxtil i la siderúrgica espanyola van trobar un bon mercat entre els països bel·ligerants. Acabada la contesa, la indústria va passar per una etapa de recessió que es va agreujar a causa de la crisi econòmica mundial dels anys trenta i es van enfonsar les exportacions espanyoles, especialment les siderúrgiques. La Guerra Civil Espanyola va provocar un retrocés en l’economia, ja que es van destruir lamajoria dels mitjans de producció, en especial indústries i infraestructures. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-45) els estats democràtics van sotmetre Espanya a un aïllament polític i econòmic. La resposta de la dictadura franquista va ser la imposició d’una política d’ autarquia , que consistia en l’auto- abastiment i en la reducció al mínim dels intercanvis amb l’exterior. El model tradicional de la indústria espanyola es va basar en nuclis poc connectats entre els quals destacaven Catalunya, País Basc, Astúries i Madrid. ● Catalunya. La burgesia catalana havia invertit en la producció de filats i teixits de llana i cotó per abastir el mercat espanyol. Posteriorment es va sumar a la tèxtil la fabricació de maquinària, productes químics, material ferroviari i automòbils. ● País Basc. S’havia format una classe empresarial industrial gràcies a l’extracció del mineral de ferro, que s’exportava a Anglaterra. A la tornadaimportaven carbó de coc anglès. Això va donar lloc a una important indústria siderúrgica. ● Astúries. Hi havia importants minerals jaciments de minerals que s’exportaven. La major de les companyies mineres eren estrangeres i s’emportaven el mineral sense transformar fora d’Espanya. Hi va haver unintent de desenvolupar una indústria siderúrgica asturiana amb capital francès. ● Madrid. L’àrea industrial de Madrid es va veure afavorida pels factors de localització vinculats a la capitalitat de l’Estat com la proximitat a llocs de presa de decisions, l’existència d’un mercat urbà important i la disposició de mà d’obra abundant i barata procedent de l’emigració rural. A partir del 1959 l’Estat va fomentar la creació d’altres nuclis urbans a través dels pols de desenvolupament (Saragossa, Burgos, Vigo, La Corunya, Sevilla...),tot i que no es va aconseguir atreure la indústria d’una manera efectiva. Així esva mantenir l’acusat desequilibri entre les zones tradicionalment moltindustrialitzades i la resta del territori espanyol amb una escassa presència industrial. Causes de la crisi: ● Els empresaris industrials necessitaven cada cop més mà d’obra perincrementar la producció, això va provocar que, progressivament, accedissin a les peticions dels treballadors que exigien millores salarials, jornades de treball dignes i contractes fixos. Com a conseqüència, els salaris van augmentar i els beneficis van disminuir.
● La crisi industrial es va precipitar amb la crisi energètica. OPEP va arribar a un acord per disminuir la seva producció i augmentar el preu del barril de petroli. Laproducció industrial es basava en un gran consum d’energia barata i, enconseqüència, amb la puja del preu del petroli els productes industrials es van encarir; això va provocar la caiguda de les vendes i va disminuir la circulació de capital, amb el consegüent encariment del crèdit. ● Els països industrials començaven a patir la competència dels NPI que competien en el mercat internacional amb productes a millor preu.
10. LES ACTIVITATS DEL SECTOR TERCIARI
1.1 Característiques del sector terciari ● Activitats intangibles i immaterials: s’ofereix i és valora la qualitat. ● Activitats impossibles d’emmagatzemar: els serveis és presten quan calen o quan són demanats. ● Activitats molt diverses: s’hi inclouen una gran varietat (administracions públiques, serveis financers, comercials, sanitaris, educatius…) 1.2 Indicadors per a l’estudi del sector serveis ● El percentatge que aporta el sector serveis al PIB. Aquest indicador permet conèixer la riquesa que crea el sector terciari en el conjunt de l’economia del país. ● El percentatge de treballadors ocupats en el sector serveis. És considera que una societat està terciaritzada si més del 60% de la població activa treballa en els serveis. Classificació dels serveis ● Serveis de consum final adreçats als consumidors (comerç minorista, hoteleria) ● Serveis de producció i de distribució orientats a empreses, professionals, serveis financers… ● Serveis públics en mans d’administracions diverses que depenen d’una empresa privada. ● Serveis estancats no poden augmentar la seva productivitat, perquè no poden reduir mà d’obra. ● Serveis progressius és possible un estalvi en els factors de producció. 2.1 Les característiques principals del comerç ● La forta concentració de la demanda a les zones urbanes industrials. ● El gran volum de la demanda permet una especialització creixent del comerç dedicat a la mercaderia. ● L’augment del volum dels intercanvis és comercia amb tota mena de productes, encara que siguin de poc preu o de molt volum. ● Es fan estudis comercials per tenir un coneixement sobre les tendències i preferències de la demanda. ● El producte passa per diferents intermediaris, i hi intervenen entitats financeres. ● La creació de grans empreses comercials dominen gran part de la comercialització. 2.2 El creixement del sector comercial
