¡Descarga Gramàtica llatina y más Apuntes en PDF de Arqueología solo en Docsity!
Índex
- Unitat I
- 1.1. Evolució històrica de la llengua llatina
- 1.2. Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí
- 1.2.1. Les vocals
- 1.2.2. L’accentuació
- 1.2.3. Les consonants
- 1.3. El llatí, llengua flexional
- 1.3.1. Gènere
- 1.3.2. Nombre
- 1.3.3. Cas i declinació
- 1.4. Característiques generals del verb llatí
- Unitat II
- 2.1. Morfologia nominal
- 2.1.1. Primera declinació (temes en - a )
- 2.1.2. Segona declinació (temes en - o / - e )
- 2.1.3. L’adjectiu
- 2.1.4. Adjectius de la primera i segona declinacions
- 2.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (I)
- 2.2.1. Present d’indicatiu (veu activa)
- 2.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu activa)
- (mode indicatiu) 2.2.3. Conjugació del verb sum (I): tema de present
- 2.3. Sintaxi
- 2.3.1. L’ordre de paraules en la frase llatina
- 2.3.2. La concordança
- 2.3.3. Sintaxi de sum
- Unitat III
- 3.1. Morfologia nominal
- 3.1.1. Tercera declinació
- 3.1.2. Tercera declinació (I): temes en consonant
- 3.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (II)
- 3.2.1. Futur imperfet d’indicatiu (veu activa)
- 3.2.2. Present de subjuntiu (veu activa)
- 3.2.3. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu activa)
- 3.2.4. L’imperatiu
- (modes subjuntiu i imperatiu) 3.2.5. Conjugació del verb sum (II): tema de present
- 3.3. Sintaxi - sense preposició 3.3.1. Sintaxi dels casos (I): nominatiu, vocatiu i acusatiu
- 3.3.2. Concepte d’oració
- 3.3.3. L’oració simple
- Unitat IV
- 4.1. Morfologia nominal
- 4.1.1. Tercera declinació (II): temes en - i
- 4.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu activa
- 4.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu activa)
- 4.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu activa)
- 4.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu activa)
- 4.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu activa)
- 4.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu activa)
- (modes indicatiu i subjuntiu) 4.2.6. Conjugació del verb sum (III): tema de perfet
- 4.3. Sintaxi
- 4.3.1. Sintaxi dels casos (II): genitiu i datiu
- 4.3.2. Metodologia de l’anàlisi sintàctica i de la traducció
- 4.3.3. La coordinació d’elements dins l’oració
- 4.3.4. L’oració composta (I): la coordinació
- Unitat V
- 5.1. Morfologia nominal
- 5.1.1. Adjectius de la tercera declinació
- 5.1.2. Graus de l’adjectiu
- 5.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu passiva
- 5.2.1. Present d’indicatiu (veu passiva)
- 5.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu passiva)
- 5.2.3. Futur imperfet d’indicatiu (veu passiva)
- 5.2.4. Present de subjuntiu (veu passiva)
- 5.2.5. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu passiva)
- 5.3. Sintaxi
- 5.3.1. Sintaxi dels casos (III): ablatiu
- 5.3.2. Els complements de lloc
- 5.3.3. Les preposicions
- Unitat VI
- 6.1. Morfologia nominal
- 6.1.1. Quarta declinació (temes en - u )
- 6.1.2. Cinquena declinació (temes en - e )
- 6.2. Morfologia verbal: formes nominals (I)
- 6.2.1. El supí
- 6.2.2. Els participis
- 6.3. Sintaxi
- 6.3.1. Sintaxi del supí
- 6.3.2. Sintaxi del participi
- Unitat VII
- 7.1. Morfologia pronominal - 7.1.1. Els adjectius-pronoms demostratius - 7.1.2. Els pronoms relatius
- 7.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu passiva - 7.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu passiva) - 7.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu passiva) - 7.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu passiva) - 7.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu passiva) - 7.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu passiva)
- 7.3. Sintaxi - 7.3.1. L’oració composta (II): la subordinació - 7.3.2. Oracions subordinades de relatiu
- Unitat VIII
- 8.1. Morfologia pronominal - 8.1.1. Els pronoms personals - 8.1.2. El pronom reflexiu de tercera persona - 8.1.3. Els adjectius-pronoms possessius
- 8.2. Morfologia verbal: formes nominals (II) - 8.2.1. L’infinitiu - 8.2.2. El gerundi - 8.2.3. Conjugació del verb sum (IV): formes nominals
- 8.3. Sintaxi - 8.3.1. Sintaxi de l’infinitiu - 8.3.2. Sintaxi del gerundi
- Unitat IX
- 9.1. Morfologia pronominal - 9.1.1. Els adjectius-pronoms indefinits - 9.1.2. Els adjectius-pronoms interrogatius
- 9.2. Morfologia verbal - 9.2.1. Els verbs deponents i semideponents
- 9.3. Sintaxi - 9.3.1. Oracions interrogatives directes - 9.3.2. Oracions subordinades substantives
- Unitat X
- 10.1. Morfologia pronominal
- 10.2. Morfologia verbal - 10.2.1. Verbs compostos de sum
- 10.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (I) - 10.3.1. Concepte d’oració subordinada adverbial - 10.3.2. Oracions subordinades adverbials temporals - 10.3.3. Oracions subordinades adverbials modals - 10.3.4. Oracions subordinades adverbials comparatives
- Unitat XI
- 11.1. Els adverbis
- 11.2. Morfologia verbal
- 11.2.1. Verbs irregulars
- 11.2.2. Verbs defectius
- 11.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (II)
- 11.3.1. Oracions subordinades adverbials consecutives
- 11.3.2. Oracions subordinades adverbials finals
- 11.3.3. Oracions subordinades adverbials causals
- Unitat XII
- 12.1. La interjecció i l’exclamació
- 12.2. Morfologia verbal: la veu perifràstica
- 12.2.1. Perifràstica activa
- 12.2.2. Perifràstica passiva
- 12.2.3. Valors de la perifràstica
- 12.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (III)
- 12.3.1. Oracions subordinades adverbials condicionals
- 12.3.2. Oracions subordinades adverbials concessives
- Glossari
- Bibliografia
1. Unitat I
1.1. Evolució històrica de la llengua llatina
El llatí és una llengua del tronc indoeuropeu geogràficament situada en els seus orígens a la regió del Latium , una petita zona de la península Itàlica que té com a epicentre Roma. Els testimonis més antics conservats de la llengua llatina són de caràcter epigràfic i remunten al segle VI aC. El llatí, com a llen- gua indoeuropea, està emparentada amb moltes altres que, a partir del segon mil·lenni abans de Crist –i potser fins i tot abans–, s’anaren implantant a Eu- ropa i a altres regions veïnes.
A poc a poc, i a partir d’aquest petit nucli que hem esmentat, el llatí anà este- nent la seva àrea d’influència a mesura que Roma conqueria territoris. La sort de la llengua llatina quedà així definitivament vinculada a la política expan- sionista i imperialista dels homes que la parlaven. Al segle III aC aquests homes ja havien conquerit tota la península Itàlica. Entre els segles III i I aC, els ro- mans ocuparen i conqueriren Hispània, la Gàl·lia, el nord d’Àfrica i els regnes hel·lenístics. Al segle I dC I’Imperi Romà havia sotmès tots els pobles de la Me- diterrània i a tots havia portat el llatí. Durant els segles I i II dC l’Imperi assolí l’expansió màxima amb l’annexió de l’actual Gran Bretanya, dels pobles situ- ats al sud del Rin i del Danubi, i, finalment, amb l’ocupació de la Dàcia, acon- seguida sota el regnat de Trajà.
El Laci primitiu ( Latinum antiquum )
Indoeuropeu A partir d’una família de llen- gües que comprèn la major part de les d’Europa i també l’indoirànic i altres llengües d’Àsia, el mètode comparatiu, confegit per alguns gramàtics de l’Alemanya del segle XIX , ar- ribà a postular una abstracció lingüística que es coneix amb el nom d’ indoeuropeu.
portant des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, sinó també la font principal per a la creació de nous termes. L’empremta del món romà arriba fins i tot a àmbits geogràfics i culturals que n’estan allunyats. Així, per exemple, l’anglès i l’alemany, llengües del tronc anglosaxó, presenten un cabal lèxic llatí tan important que algú que en descone- gués l’origen podria pensar que són part de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles derivades directament del llatí.
1.2. Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí
Malgrat que el nostre coneixement del llatí es basa en la llengua escrita, no s’ha d’oblidar que els romans parlaven llatí, la pronúncia del qual coneixem tant per testimonis directes com per testimonis indirectes.
Les observacions del gramàtics llatins mateixos, la presència en algunes fonts de jocs de paraules, la mateixa evolució ortogràfica dels mots, els manlleus, i l’ús correcte del mètode contrastiu i comparatiu són, entre d’altres, fonts d’un valor incalculable a l’hora de saber com era el llatí parlat. Cal tenir present, però, que les fronteres entre el llatí literari i llatí parlat no sempre són ben de- finides. En efecte, la llengua literària presenta sovint usos i construccions pro-
pis de la llengua parlada. a
L’alfabet llatí té el seu origen en una adaptació d’una variant de l’alfabet grec emprada a les colònies de la Magna Grècia. Era constituït en època republicana
Etapes evolutives de la llengua llatina Cronologia Denominació Trets principals Personalitatsdestacades
s. VI aC - s. III aC Llatí arcaic preliterari
Creació d’un alfabet llatí i primers testimonis epigràfics. s. III aC - 87 aC Llatí arcaic literari Aparició dels primerstestimonis literaris. Plaute, Terenci, Enni,Cató i Livi Andrònic.
87 aC - 14 dC Llatí clàssic Purisme i rigornormatiu.
Lucreci, Catul, Cèsar, Sal·lusti, Ciceró, Horaci i Virgili.
14 dC - 117 dC Llatí postclàssic
Artifici i barroquisme, regust arcaïtzant i recerca de la varietat.
Ovidi, Livi, Plini el Vell, Tàcit, Sèneca, Marcial, Petroni, Plini el Jove i Quintilià.
117 dC - s. VII dC Llatí tardà
Erudició pagana, creació de la literatura cristiana i del seu cos doctrinal, i primeres versions de la Bíblia.
Apuleu, Gel·li, Ammià Marcel·lí, Símmac, Ausoni, Ambròs, Prudenci, Agustí, Jeroni, Tertul·lià i Isidor de Sevilla.
s. VIII - s. XIII Llatí medieval
Llatí, encara llengua viva, amb grans concessions, però, a les llengües vernacles.
Eugeni de Toledo, Venanci Fortunat, Beda, Alcuí, Teodulf d’Orleans, Ramon Llull i Dante.
s. XIV - s. XVI Llatí humanista
Retorn al purisme i a l’academicisme clàssics.
Boccaccio, Petrarca, Bernat Metge, Garcilaso de la Vega, Joan Boscà, Joan Lluís Vives i Ausiàs March.
Prosòdia És l’estudi de les normes que permeten de pronunciar correc- tament una llengua, especial- ment pel que fa als seus aspectes accentuals i quantitatius.
Alfabet cursiu sobre teula. Pamplona,Museu de Navarra.
per vint-i-una lletres ( A, B, C, D, E, F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, X ). Al final d’aquest període s’hi afegiren dos signes més d’origen grec ( Y, Z ), que s’empraren sobretot per a transcriure paraules estrangeres.
1.2.1. Les vocals
El conjunt de sons vocàlics forma un sistema anomenat sistema vocàlic. Pel que fa al llatí, era constituït per tres vocals pròpiament dites ( a , e , o ) i dues semivocals ( i , u ).
Nota bene Rep el nom de semivocal aquell so que pot actuar bé com a nucli de síl·laba, és a dir, com a vocal, bé com a consonant en contacte amb una vocal. En llatí hi ha dues semivocals: i , u. Així, per exemple, i , u funcionen com a vocals en la paraula amicus (> cat. amic ), mentre que a iam (> cat. ja ) i a uacca (> cat. vaca ) funcionen, respectivament, com a consonants.
Des del punt de vista prosòdic, la característica distintiva del sistema vocàlic lla-
tí és la quantitat. a
Totes les vocals, fins i tot les semivocals quan actuaven com a nucli de síl·laba, podien tenir en llatí dues realitzacions possibles: una, com a vocal llarga; l’al- tra, com a breu. La quantitat llarga s’assenyala convencionalment amb una ratlleta horitzontal col·locada damunt de la vocal ( a # , e # , I # , o # , u #); la quantitat breu s’indica amb (( ( a ( , e ( , I( , o ( , u ( ). La dificultat per a nosaltres de diferenciar la quantitat ha fet que els diccionaris llatins donin generalment la quantitat llar- ga de les vocals.
En el sistema vocàlic llatí cal prendre també en consideració tres diftongs : ae ,^ a
oe i au. En paraules d’origen grec i en algunes partícules, eu podia ser conside- rat, excepcionalment, diftong. En relació amb la quantitat, els diftongs eren llargs, fet lògic si hom té present que un diftong és constituït per dos elements
vocàlics. a
La quantitat vocàlica permet de classificar les síl·labes en els tipus següents:
1) Síl·labes llargues per naturalesa: el nucli de síl·laba era o bé una vocal llar- ga o bé un diftong, per exemple: se # -cu # -rus ‘segur’, po # e # -na ‘pena’.
2) Síl·labes llargues per posició: el nucli de síl·laba era una vocal breu però, en trobar-se seguida de dues o més consonants, era considerada llarga. Per
Nota Sota la rúbrica nota bene , ex- pressió llatina que significa ‘anota-ho bé’, trobareu infor- macions que, malgrat el seu caràcter complementari, són aclariments de les explicacions a què van referides.
El temps invertit en la pronúncia d’un so vocàlic rep el nom de quan- titat. Un so vocàlic pot tenir quantitat llarga o quantitat breu. Com a convenció, s’accepta que una vocal llarga necessita aproximadament el doble de temps que una vocal breu a l’hora de pronunciar-se.
La informació dels diccionaris Alguns diccionaris, com per exemple el Diccionari llatí- català de l’Enciclopèdia Catala- na, a més d’indicar la quantitat llarga de les vocals, donen també la quantitat breu.
Sobre l’evolució dels diftongs llatins,vegeu el subapartat “La diftongació” dins “Del llatí al català: característiquesfonètiques (III)”. També ho trobareu al web de l’assignatura.
Memento Com ha estat assenyalat, una vocal seguida de dues consonants es considera per norma llarga. Cal tenir en compte, però, que, quan les dues consonants implicades formaven un grup d’oclusiva més líquida ( bl, br, pl, pr, dl, dr, tl, tr, gl, gr, cl, cr ), la paraula podia ser con- siderada plana o esdrúixola, segons convingués.
b) Quan la penúltima síl·laba era de quantitat breu , el mot era considerat es- drúixol des del punt de vista accentual. Per exemple, mé-d I( -cus ‘metge’; ex-trá-ne ( -us ‘ estrany’.
a
De tot el que s’ha dit fins ara se’n dedueix que l’accent no tenia una posició fixa sinó que aquesta variava no solament segons el nombre de síl·labes, sinó també segons la quantitat de la penúltima. Per exemple, ámat ‘estima’, cúrat ‘té cura’, com a bisíl·labs, són mots plans, però ama êê# mus ‘estimem’, cura êê# mus ‘tenim cura’, com a trisíl·labs, són plans només perquè la penúltima síl·laba és llarga; d’altra banda, amába ( mus ‘estimàvem’, curába ( mus ‘teníem cura’ són
mots tetrasíl·labs i esdrúixols perquè la penúltima síl·laba és breu. a
1.2.3. Les consonants
El conjunt de sons consonàntics formen un sistema anomenat sistema con- sonàntic. Pel que fa al llatí, des del punt de vista fonològic, presenta, en sentit estricte, la classificació següent:
Observacions Des del punt de vista de la pronúncia, les diferències en relació amb el català es redueixen als casos següents:
- L’oclusiva velar sorda c es pronunciava sempre [k]. Així, en llatí, celeritas s’ha de llegir ‘ke- leritas’ (cat. celeritat ); circus , ‘kirkus’ (cat. circ ); consilium, ‘konsilium’ (cat. consell ); curia, ‘ku- ria’ (cat. cúria ).
- L’oclusiva velar sonora g es pronunciava sempre [g]. Així, en llatí, generosus s’ha de llegir ‘gue- nerosus’ (cat. generós ); Gallaecia, ‘Gal·laekia’ (cat. Galícia ); gigantes, ‘guigantes’ (cat. gegants ); gula, ‘gula’ (cat. gula ).
- Les labiovelars gu / qu , que, com a tals, van sempre seguides de vocal, formen, des del punt de vista prosòdic, una sola síl·laba en què cal llegir els tres elements. Per exemple, unguis, ‘un- güis’ (cat. ungla ); unguentarius, ‘ungüentarius’ (cat. perfumista ); quattuor , ‘quattuor’ (cat. qua- tre ); frequentes, ‘freqüentes’ (cat. freqüents ).
- Pel que fa a la r , aquesta sonava en llatí, en qualsevol posició, com la r de la paraula or. La difi- cultat per a nosaltres de reproduir aquesta pronúncia a principi de paraula i en la geminació fa tolerable en aquests casos una lectura com a vibrant múltiple.
- Les geminades , força freqüents en llatí, no presenten cap signe especial, però, en qualsevol cas, caldrà tenir present aquesta geminació a l’hora de llegir: parallelus, ‘paral·lelus’ (cat. pa- ral·lel ); mamma, ‘mam·ma’ (cat. mamella ); missile , ‘mis·sile’ (cat. projectil ), ferrum , ‘fer·rum’ (cat. ferro ), etc.
Nota Sota la rúbrica memento , ex- pressió llatina que significa ‘re- corda’, trobareu, com és lògic, referències a aspectes tractats anteriorment.
Sobre l’evolució de l’accent en el pasdel llatí al català vegeu el subapartat “L’accentuació” dins “Del llatí al català:característiques fonètiques (I)”. També ho trobareu al web de l’assignatura.
oclusives
labials: b, p dentals: d, t velars: g, c labiovelars: gu, qu fricatives f, s, h sonants l, m, n, r
Lectures recomanades Sobre l’alfabet llatí, la seva pronúncia, la classificació dels sons i l’accentuació, trobareu més informació en els estudis següents:
- J. Molina Yévenes (1993). Iniciación a la fonética, fonología y morfología latinas. Barcelona: PUB, pàgines 11-25.
- L.R. Palmer (1988). Introducción al latín (2a. ed., traducció de l’edició anglesa de 1954). Barcelona: Ariel, pàgines 211-233.
- P. Quetglas (1985). Elementos básicos de filología y lingüística latinas. Barcelona: Teide, pàgines 147-156.
Observacions particulars
- La influència de la llengua grega va provocar la incorporació a la llengua llatina d’un cabal lèxic considerable. D’aquesta manera entraren a formar part del sistema consonàntic llatí les grafies ph , ch i th que, respectivament, es pronunciaven [p], [k] i [t]: phalanga , ‘palan- ga’ (cat. palanca ), chaos , ‘kaos’ (cat. caos ); theatrum , ‘teatrum’ (cat. teatre ). Ara bé, la combinació ph molt aviat s’associà al so de la f , similar al de la lletra grega fi. Per aquest motiu, és usual la pronúncia fricativa: phantasma, ‘fantasma’ (cat. fantasma ); pha- selus, ‘faselus’ (cat. fesol ).
- La z , que, en l’alfabet grec, reflectia la combinació [ds], s’utilitzava en llatí solament en manlleus i va conservar el so originari només en els cenacles cultes. Així, per exemple, zelus , ‘dselus’ (cat. zel ); zona , ‘dsona’ (cat. zona ).
1.3. El llatí, llengua flexional
El sistema gramatical de la llengua llatina era constituït per dos grans blocs ben diferenciats des del punt de vista morfològic. D’una banda, un grup flexional format per substantius, adjectius, pronoms i verbs; de l’altra, un grup no flexio-
nal que comprenia adverbis, preposicions, conjuncions i interjeccions. a
1.3.1. Gènere
El gènere gramatical d’una paraula llatina pot ser masculí ( populus ‘poble’), o
femení ( puella ‘nena’) o neutre ( templum ‘temple’). a
Aquells mots que designen éssers animats biològicament masculins o feme- nins conserven el seu gènere natural. Així, per exemple, filius ‘fill’, pater ‘pare’ i ceruus ‘cérvol’ són paraules de gènere masculí; al seu torn, filia ‘filla’, mater ‘mare’ i cerua ‘cérvola’ són femenines.
Gènere natural i gènere gramatical El gènere natural es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats (mascle i femella); pel que fa al grup dels inanimats, és a dir, dels termes que no són ni mascle ni femella, val a dir que el llatí li assignava el gènere neutre. El gènere gramatical , en canvi, es fonamenta en les propietats merament formals de les paraules. Les llengües indoeuropees, entre les quals es troba el llatí, solen classificar els mots en tres gèneres gramaticals: masculí, femení i neutre. Les abreviatures dels gèneres La informació sobre el gènere dels substantius la trobareu en el diccionari amb les abre- viatures usuals ( m = masculí; f = femení; n = neutre).
Lectura complementària Isidor de Sevilla, a Etimologies 1, 4, ofereix una visió personal de les lletres llatines. Aquest capítol pot ser una lectura opcional interessant.
El so de z El so africat sonor de la z en català s’explica a partir d’una evolució tardana d’aquesta consonant.
Lexema Rep el nom de lexema aquella unitat lèxica semànticament significativa.
A diferència del català i de la majoria de llengües romàniques, el llatí es caracteritza pel fet de ser una llengua flexional, cosa que significa que se serveix habitualment d’unes terminacions concretes afegides als le- xemes per a indicar les diverses relacions de dependència que els mots estableixen dins la frase.
La paraula neutre La paraula neutre , derivada del pronom indefinit llatí neuter , significa etimològicament ‘ni una cosa ni l’altra’.
En llatí hi havia cinc declinacions, cadascuna d’aquestes amb unes caracterís- tiques pròpies. De les cinc declinacions, les tres primeres són les que presenten
un nombre més gran de mots. a
Per a diferenciar des d’un punt de vista formal les cinc declinacions, des d’antic hom dóna per a cada substantiu un enunciat concret constituït pel nominatiu
i el genitiu del singular , tal com reflecteixen els lèxics i diccionaris. a
El que caracteritza, però, des de fora, cadascuna de les declinacions i el que per-
met, per tant, de distingir-les és la terminació de genitiu singular. Així, el de la primera declinació acaba en - ae ( ros-ae , agicol-ae ); el de la segona, en - i ( domin-i , pin-i , bell-i ); el de la tercera, en - is ( actor-is , noct-is , carmin-is ); el de la quarta, en
-us ( magistrat-us , man-us , corn-us ), i el de la cinquena, en - ei ( di-ei , r-ei ). a
1.4. Característiques generals del verb llatí
La flexió verbal rep el nom de conjugació. Cada verb, en ser flexionat, s’orga- nitza en un paradigma concret, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en la seva flexió; d’aquí neix un criteri
que diferencia conjugacions distintes. a
En la flexió del verb llatí es distingeixen dues veus (activa i passiva). Així mateix, hi ha tres modes personals (indicatiu, subjuntiu, imperatiu), i qua- tre formes nominals (infinitiu, gerundi, supí, participi). Les diferents noci- ons temporals referides al present, al passat i al futur, amb les matisacions que es veuran més endavant, es troben tant en els modes personals com en les formes nominals.
Paradigma Se sol anomenar paradigma el conjunt de formes que servei- xen de model als diversos tipus de flexió nominal (declinació) i verbal (conjugació).
En llatí hi ha quatre conjugacions. Es distingeixen per l’última lletra del le- xema o arrel, que és -a- ( am a - ) en la primera conjugació; -e- ( hab e - ) en la segona; una consonant ( re g - ) o una -u- ( instr u - ) en la tercera, i una -i- ( aud i - ) en la quarta. Dins la tercera conjugació, s’inclou, encara, un grup de verbs classificats sota la denominació de conjugació mixta que presenten en algu- nes formes una -i- inserida entre el lexema i la terminació verbal, com s’es- devé a cap- i -o ( cap- és el lexema, -i- la vocal inserida i -o la terminació verbal).
Per a trobar un verb en el diccionari... ... cal recórrer a la primera perso- na del present d’indicatiu ( amo , habeo , etc.). El diccionari dóna també l’enunciat, encara que de forma reduïda: la primera perso- na del singular del present, del pretèrit perfet d’indicatiu, i l’acu- satiu de supí. Alguns diccionaris, com el de l’Enciclopèdia Catala- na, donen solament la primera persona del present en aquells verbs que es conjuguen exacta- ment com amo (1a.) i audio (4a.). En tots, però, trobarem, a més, la conjugació a la qual per- tany cada verb i si és transitiu o intransitiu.
L’ enunciat complet d’un verb en llatí té cinc formes que són les següents:
- Primera i segona persones del singular del present d’indicatiu
- Present d’infinitiu
- Primera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu
- L’acusatiu de supí
La distinció entre les quatre conjugacions és palesa a partir de l’infinitiu de^ a
present; en aquest sentit, cal tenir en compte el caràcter distintiu de la quan- titat de la penúltima síl·laba per a poder diferenciar els infinitius de la segona i de la tercera conjugacions.
Les diferents categories verbals (persones, temps, modes i veus) s’expressen en
llatí mitjançant uns morfemes específics que s’uneixen al lexema o arrel. a
Com s’esdevé també en les llengües romàniques, el llatí presenta generalment tres persones verbals en singular i plural respectivament (1a. = jo / nosaltres ; 2a.-= tu / vosaltres ; i 3a. = aquella o aquelles de què es parla i també allò de què es parla).
Conjugacions 1a amo, amas, ama # re, amaui, amatum ‘estimar’ 2a habeo, habes, habe # re, habui, habitum ‘tenir’ 3a rego, regis, rege ( re, rexi, rectum ‘governar’ 3a mixta cap-i-o, capis, cape ( re, cepi, captum ‘agafar’ 4a audio, audis, aud I # re, audiui, auditum ‘sentir’
Vegeu el subapartat 1.2.2. “L’accentuació”dins “Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí”.
La flexió verbal va desenvolupar un sistema intern en què s’agruparen els temps. Tal com es presenta en l’època literària, la conjugació del verb en llatí és el resultat, doncs, de l’ordenació gramatical de les formes verbals estructurades segons tres temes :
1) Al voltant de les dues primeres persones del singular del present d’in- dicatiu i de l’infinitiu de present es conjuguen els temps de l’anomenat tema de present ( infectum ). Aquests temps són en els modes personals el present, el pretèrit imperfet i el futur imperfet d’indicatiu, de la veu activa i passiva; el present i el pretèrit imperfet de subjuntiu actius i pas- sius; i l’imperatiu. En les formes nominals del verb, el present d’infinitiu i participi, i el gerundi actius. Per a la passiva, l’infinitiu de present i fu- tur i el participi de futur.
2) Al voltant de la primera persona del singular del pretèrit perfet d’in- dicatiu s’agrupen els temps de l’anomenat tema de perfet ( perfectum ) que són, en la veu activa, el pretèrit perfet, plusquamperfet i futur perfet d’indicatiu; el pretèrit perfet i plusquamperfet de subjuntiu, i, en les for- mes nominals, l’infinitiu de perfet.
3) Al voltant del supí s’agrupen les formes de l’anomenat tema de supí , que són el supí mateix, el participi de futur i l’infinitiu de futur actius, a més del participi de perfet passiu i tots els temps que es formen amb aquest.
2. Unitat II
2.1. Morfologia nominal
2.1.1. Primera declinació (temes en -a )
La gran majoria de substantius d’aquesta declinació són de gènere femení. N’hi ha també un grup força reduït de gènere masculí : noms propis d’home ( Agrippa, Caligula, Catilina , Galba , Pansa ), i de rius ( Garumna ‘Garona’, Mosella ‘Mosel·la’), noms d’oficis tradicionalment masculins ( agricola , nauta , poeta , scriba ), i noms
acabats en -cola i -gena ( incola , indigena , i el mateix agricola esmentat abans). a
Observació
- Hom pot observar la coincidència d’algunes formes. Ara bé, l’anàlisi del context en què la forma es troba permetrà distingir clarament el cas. Hi ha coincidència entre les formes següents:
- Nominatiu i vocatiu del singular i del plural respectivament.
Tema i terminació S’entén per tema l’última lletra del radical o lexema. El conjunt format per tema i desinència s’anomena terminació.
Els substantius flexionats per aquesta declinació presenten un radical o lexema acabat en -a , darrere el qual s’afegeixen les desinències pròpies de cada cas.
Singular Cas Terminació Exemples N -a( ros a ui a V -a( ros a ui a Ac -a(-m ros am ui am G -ae (< -a-i) ros ae ui ae D -ae (< -a-i) ros ae ui ae Ab -a# (< -a-d) ros a ui a
Plural Cas Terminació Exemples N -ae (< -a-i) ros ae ui ae V -ae (< -a-i) ros ae ui ae Ac -a(-s ros as ui as G -a(-rum ros arum ui arum D - I#s (< -a-is) ros is ui is Ab - I#s (< -a-is) ros is ui is
- Aparentment nominatiu, vocatiu i ablatiu del singular són iguals. Cal, però, fixar-se en la casella de les terminacions i observar l’oposició quantitativa. Atès que la quantitat ge- neralment no ve assenyalada en els textos, l’anàlisi adequada de l’estructura oracional permetrà de distingir, sense marge d’error, el cas concret.
– Datiu i ablatiu plural.^ a
- Genitiu i datiu del singular coincideixen amb el nominatiu i vocatiu del plural. Com hem dit, el context oracional permetrà de diferenciar el cas concret. Observacions particulars
– Hi ha restes de locatiu en els noms propis de ciutat. La desinència que caracteritza el locatiu^ a
singular és -i que, unida al tema -a- , passà a -ae. Per exemple Roma-i > Romae ‘a Roma’ ( Romae sum ‘sóc a Roma’); Lutetia-i -> Lutetiae ‘a París’ ( Lutetiae habito ‘visc a París’).
- En les conegudes expressions pater familias i mater familias la forma familias és genitiu sin- gular. La terminació en -as s’explica per l’existència d’una desinència de genitiu inusual en la llengua literària.
- La coincidència de formes entre el datiu i ablatiu del plural de la primera i segona declinacions va fer que alguns substantius com dea , filia , liberta i d’altres que tenien un paral·lel masculí en els temes en -o (segona declinació) presentessin una terminació de datiu i ablatiu plural en - abus , per a evitar confusions amb els masculins corresponents. Així, per exemple, el datiu i ablatiu plural de dea , filia i liberta era deabus, filiabus i libertabus. No obstant això, val a dir que les formes en -abus són poc emprades en els textos literaris.
– Alguns substantius de tema en -a es flexionen solament en plural ( pluralia tantum ).^ a
Aquests, lògicament, s’enuncien en plural: Athenae Athenarum ‘Atenes’; Emporiae Emporia- rum ‘Empúries’; gingiuae gingiuarum ‘genives’; palpebrae palpebrarum ‘parpelles’.
- Alguns mots tenen significats diferents segons si es troben en singular o en plural: copia copiae ‘abundància’ / copiae copiarum ‘tropes’ (la riquesa d’un poble es mesurava per la magnitud del seu exèrcit); littera litterae ‘lletra’ / litterae litterarum ‘carta’, ‘lletra’ i també ‘literatura’ (la relació significativa entre el singular i el plural és fàcilment deduïble). El dic- cionari sempre relaciona aquests canvis de significat.
2.1.2. Segona declinació (temes en -o / -e )
Si el femení era el gènere més habitual dels substantius de la primera declina- ció, el masculí és el gènere per excel·lència de la segona: hortus ‘jardí’, puer ‘nen’, uir ‘home’. Hi ha, però, un grup reduït de noms de gènere femení (noms d’arbre, topònims, i algun altre): pinus ‘pi’, fagus ‘faig’, Aegyptus ‘Egipte’, humus ‘terra’, i un grup força nombrós de substantius de gènere neutre : bellum ‘guer- ra’, gaudium ‘goig’, ‘alegria’.
Els masculins i femenins tenen la mateixa flexió; els neutres, en canvi, presen-
ten terminacions pròpies per a alguns casos. a
Sobre la quantitat, vegeu el subapartat1.2.1 “Les vocals”.
Vegeu el subapartat 1.3.3.“Cas i declinació”.
Pater familias El concepte de pater i mater fa- milias és de tipus jurídic i fa re- ferència al cap de la unitat familiar incloent-hi tant el pa- rentiu directe (pares i fills), com els parents pròxims (on- cles, cosins, nebots, etc.) i els esclaus.
Per a la flexió dels temes enel subapartat 2.1.2. “Segona declinació -o , vegeu (temes en - o / e )”.
Els substantius flexionats per aquesta declinació presenten un radical o lexema acabat en -o que alterna, en el vocatiu, amb -e. Per això, es co- neixen com a temes en -o-/--e , però, de manera simplificada, com a te- mes en -o.
Paral·lelament al que ha estat assenyalat per als temes en -a , darrere el lexema s’afegien les desinències pròpies de cada cas.
i vocatiu coincideixen; que, en plural, nominatiu i vocatiu poden ser dei , dii , di ; que el genitiu plural pot ser deorum , deum ; i que el datiu i l’ablatiu també del plural fan deis, diis, dis.
- Alguns noms d’arbre com laurus o populus comparteixen flexió amb la quarta declina- ció. Això mateix s’esdevé amb el substantiu domus que, a més, presenta, un locatiu domi força freqüent.
- Algunes paraules presenten de vegades un genitiu plural en -um en comptes de la ter- minació -orum. La desinència -um es pot explicar de formes diferents, però és present en expressions i paraules força antigues ( pro deum fidem! ‘en nom dels déus!’, en què deum és genitiu plural; nummum facultas ‘la disponibilitat de diners’, en què nummum hi és per nummorum ) i en mots de més de tres síl·labes ( consanguineum mensae ‘les tau- les dels parents de sang’, en què consanguineum és també genitiu plural). En aquests últims exemples la raó sembla que és purament eufònica.
b) Nominatius en -er , -ir
Sota la denominació de nominatius en -er hom troba un grup de substantius de gènere masculí que ha patit una sèrie de canvis fonètics, com a conseqüència dels quals ha quedat emmascarat un antic nominatiu en - us.
Dins d’aquest grup podem distingir dos tipus:
- Un primer tipus és representat pel substantiu puer com a resultat del procés següent:
El nominatiu *puero-s va reduir la -o- del tema i va donar *puer-s ; el grup - rs va patir una assimilació ; per tant, *puer-s es va transformar en *puerr i, posteriorment, se simplificà el grup -rr en -r , per la qual cosa s’arribà a la forma de nominatiu puer.
Pel que fa a la flexió, no pateix cap més incidència.
De manera paral·lela va evolucionar la paraula uir , únic exemple de nomi- natiu en -ir. Cal no oblidar que el substantiu uir va servir com a base d’al- guns compostos com ara duo-uir ‘duumvir’ (membre d’una comissió o col·legi de dues persones), trium-uir ‘triumvir’ (membre d’una comissió o col·legi de tres persones), se-uir ‘sevir’ (membre d’un col·legi de sis perso- nes), etc.
- Un segon tipus és representat pel substantiu ager com a resultat del procés següent:
El nominatiu *agro-s va reduir la -o- del tema i va donar *agrs ; atesa la dificul- tat de pronunciar aquest grup consonàntic, es desenvolupà una vocal de su- port davant de -r- ; així s’obtingué la forma * age rs > *agers ; posteriorment, el grup -rs es va assimilar i donà com a resultat final ager. La vocal de suport és present tan sols en el nominatiu i vocatiu del singular, perquè facilitava la pro- núncia del grup consonàntic producte de l’evolució que acabem d’explicar.
Eufonia És l’efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot o enunciat.
Assimilació És el procés pel qual dos sons diferents aproximen el seu punt d’articulació fins a arribar a igualar-se.
2) Neutres
Singular Cas Exemples N pu er u ir ag er V pu er u ir ag er Ac puer um uir um agr um G puer i uir i agr i D puer o uir o agr o Ab puer o uir o agr o
Plural Cas Exemples N puer i uir i agr i V puer i uir i agr i Ac puer os uir os agr os G puer orum uir orum agr orum D puer is uir is agr is Ab puer is uir is agr is
La característica principal dels neutres és el fet que nominatiu , vocatiu i acusatiu comparteixen la mateixa terminació: en singular acabada en
El fet de presentar un nominatiu singular acabat en -um converteix aquests substantius en transparents pel que fa al gènere.
La terminació en - a del neutre plural és comuna amb la tercera i quarta declinacions.
La resta dels casos, és a dir, el genitiu, datiu i ablatiu, tant del singular com del plural, tenen les mateixes terminacions que els masculins i fe- menins de tema en -o.
Singular Cas Terminació Exemples N V -u(-m (< -o-m) bell um Ac G - I# bell i D -o# bell o Ab -o# bell o
